Lectures: Cross Game

Igual que va passar amb Itsumo Misora, avui torno a fer una ressenya d'una obra sencera amb el precedent d'haver parlat ja del seu primer volum fa molt de temps, i en tots dos casos es tracta de còmics del meu autor de manga viu preferit, en Mitsuru Adachi.

És el torn de Cross Game, publicada al Japó de 2005 a 2010 amb un total de 17 volums, que vaig acabar de llegir fa poc i que ja us avanço que m'ha encantat, no al nivell de Touch, que és el meu manga preferit i altre cop del mestre Adachi, però sí que puc dir que ha quedat molt a prop.

Ja vaig parlar del punt de partida d'aquesta obra quan en vaig ressenyar l'esmentat primer volum, però hi tornaré, segurament d'una altra manera i amb el punt de vista que em permet el fet d'haver-la llegit sencera. El protagonista de la història és en Kô Kitamura, el fill d'un matrimoni que regenta una botiga d'accessoris esportius, gran amic de les 4 germanes Tsukishima, que són de més gran a més petita la Ichiyô, la Wakaba, l'Aoba i la Momiji, al seu torn filles d'un home (vidu, sovint en trobem un a les obres d'en Mitsuru Adachi) que és l'amo d'una cafeteria amb batting center.

En Kô, que va a cinquè de primària quan comença la història, es porta especialment bé amb la Wakaba, de la mateixa edat, que a més no amaga que està enamorada d'ell, mentre que el noi no acaba de deixar clar què sent. Aquesta bona relació, però, no és vista amb bons ulls per l'Aoba, d'un any menys, a qui no agrada que el veí li robi l'atenció de la germana.

Sense cap intenció de fer spoilers, i conscient que amb aquesta obra és especialment difícil evitar-ho, faré els possibles per continuar l'explicació sense rebentar cap sorpresa: un fet tràgic canvia la vida tant dels protagonistes com dels secundaris (un altre cop l'efecte Adachi), i llavors Cross Game fa un salt de 4 anys per tal de situar-nos ja a la frontera entre secundària i batxillerat (recordem que al Japó hi ha 6 anys de primària, 3 de secundària i 3 de batxillerat).

Resulta que en Kô, que no havia mostrar gaire interès per practicar el beisbol quan anava a primària, ara sí que hi juga i és sorprenentment bo com a pitcher i, gràcies al centre de bateig dels Tsukishima, tampoc no se'n surt malament amb el bat, de manera que esdevé l'esperança de l'equip de l'acadèmia Seishû.

A diferència del que passava amb en Tatsuya a Touch, que tenia talent natural però l'havien d'arrossegar per tal que l'explotés, el protagonista de Cross Game té clar que vol fer realitat el somni de la Wakaba, que és veure'ls tant a ell com a l'Akaishi, el capità, en un partit del Kôshien, la fase final del campionat nacional de batxillerat, la Meca per als practicants de beisbol dels instituts japonesos. Com sempre dic, és l'equivalent del somni d'un equip de futbol d'arribar a la Champions League. Ja no guanyar-la, sinó participar-hi. 

Però no només ho vol fer per ella, sinó també per l'Aoba, que des de petita juga a beisbol però, per desgràcia, no pot participar als partits oficials pel fet de ser una noia. Tant se val que sigui més bona que la majoria dels seus companys del club, per als quals és una inspiració, o que en general sigui força més masculina del que s'espera d'una adolescent japonesa. Per culpa de la manera de pensar dels japonesos no pot donar sortida al seu talent, ja que un equip mixt és impensable.

Així, el paper de l'Aoba en l'aspecte esportiu d'aquesta obra és el d'una mena d'assessora d'en Kô, per al qual esdevé una mestra de com llançar correctament, perquè ell té força i velocitat però al principi li falla el control. A canvi, ella pot entrenar amb la resta de l'equip encara que després no pugui fer cap aparició als partits oficials (sí als amistosos).

Com és habitual als manga de beisbol i concretament del mestre Adachi, el que se'ns explica bàsicament són els intents del club d'arribar a l'esmentat Kôshien, cosa que normalment es fa amb els alumnes que van a batxillerat (els de secundària rarament són convocats per a formar-ne part).

Però a Cross Game l'autor introdueix un element original i força interessant: el director de la Seishû en funcions (el titular està de baixa), un home tirant a corrupte, ha contractat un entrenador nou que ha fitxat estudiants d'altres instituts que destaquen per les seves qualitats esportives, per tal d'assegurar la presència del club a la fase final del campionat. Els protagonistes, per tant, són relegats a formar part d'un segon equip que les passarà magres per a derrotar els "invasors" i recuperar el que és seu i, ara sí, intentar arribar al Kôshien tot superant els obstacles normals, sense lluites internes.

L'esforç i l'evolució del club estan acompanyats, com també és típic de les obres adachianes, d'escenes de la vida quotidiana i especialment del jovent, amors i desamors inclosos, tot i que aquest cop, a diferència del que passava a Touch, l'element beisbolístic té un pes netament superior a la resta. Tot i així la part romàntica també és més profunda que altres vegades, amb més complexitat i més personatges que hi participen.

El pes del beisbol no fa que sigui una obra menys interessant, i malgrat que el vocabulari i els contextos tàctics del beisbol m'han dificultat la comprensió del que ha estat el primer manga que he llegit en japonès (amb l'ajuda d'un diccionari, no us vull enganyar), he renovat la meva afició per aquest esport, que encara que de vegades no ho sembli pot arribar a ser molt emocionant.

Tot i així el mestre es reserva poderosos cops d'efecte en l'aspecte no esportiu, a més de les seves habituals escenes que parlen sense necessitat de paraules, les insinuacions subtils, els paisatges urbans hiperdetallats, les referències a altres títols de l'autor, els moments humorístics i també els malencònics, sense deixar de banda un altre dels punts en què més destaca Adachi: els personatges secundaris.

Després de llegir Cross Game serà difícil oblidar el lleig però bonifaci Akaishi, el bromista Nakanishi, en Yûhei Azuma, crac del bat que passa d'"invasor" a company dels protagonistes, el seu germà Junpei, enamorat de la Ichiyô, la petita de les Tsukishima, la Momiji, adorable, l'entranyable vell entrenador Maeno, el fanfarró però divertit Senda, o la bella Akane, que apareix més avançada la història i ens deixa corglaçats per motius que no puc dir per tal de no aixafar la sorpresa. Fins i tot d'alguns rivals, ens en recordarem sempre, i del gat Nomo, que fa el paper de la mascota que hi ha en qualsevol manga de Mitsuru Adachi.

Després d'una interessantíssima evolució en la relació entre en Kô i l'Aoba (personatge que aprendrem a estimar, i molt), i amb un final relativament obert però alhora i gràcies a això més versemblant, Cross Game és per a mi una altra obra mestra del meu autor de manga viu preferit, i trobo encertadíssim que el 2009 se li reconegués amb el Premi Shôgakukan al millor shônen, fita que Adachi ja havia aconseguit el 1982 per partida doble amb Touch i Miyuki.

Crec sincerament que si Panini, en comptes de Q&A, hagués apostat per aquest títol que ja havia acabat al seu país d'origen quan es va anunciar la tercera llicència de Mitsuru Adachi a l'estat espanyol després de Touch i Short Program, hauria tingut un cert èxit i s'hauria aplanat el camí per a l'arribada de més obres del mestre, però em temo que mai no ho sabrem.

Jo us la recomano, perquè no està disponible en català ni en castellà, però sí en francès, italià i anglès, idiomes (més que assequibles que el japonès) per als lectors habituals de manga. En el meu cas vaig decidir llegir-la en l'idioma original pensant que tenia prou nivell com per fer-ho sense gaires dificultats, i en certa manera ha estat així, però m'he trobat consultant el diccionari més sovint que no em pensava, tot i que com he dit abans bona part de la culpa la té la terminologia beisbolística, on a la dificultat cultural se suma la lingüística.

Una altra manera de gaudir de la història, però, és la versió animada, de només 50 episodis i emesa de 2009 a 2010, que pel que sembla va agradar força i el primer capítol de la qual ja vaig ressenyar.

Lectures: Touch

Ja havia comentat els primers volums d'aquesta col·lecció, però vaig deixar de fer-ho i em vaig concentrar en acabar de llegir-me-la, tenint al cap la idea de fer una ressenya de tota l'obra quan me l'acabés, i això és el que faré ara amb el que —ja ho puc dir un cop arribat al final— és el meu manga preferit. És Touch, de Mitsuru Adachi, per a mi el millor mangaka viu.

Molts dels milers de lectors que em seguiu habitualment ja deveu conèixer l'obra, la versió animada de la qual es va emetre en castellà a Telecinco fa segles sota el nom de Bateadores, però la publicació del manga (almenys de forma completa) en castellà és bastant recent. I jo, que no veia la sèrie de petit, tot i que coneixia un fet cabdal i tràgic que hi succeeix gràcies a la poca vista que té tothom qui escriu una sinopsi del còmic, l'he gaudit a través de la versió en paper, que és l'original.

Com que vull parlar meravellosament bé d'aquest manga, abans de continuar m'aturaré en l'únic punt negatiu que té, que en realitat no se li pot retreure com a obra: l'edició en castellà per part d'Otakuland és absolutament lamentable. S'eleva el nom del traductor fins al punt que surt en portada, una cosa que no fa ningú més, però és que la seva feina no és tampoc per celebrar, ni molt menys. Una traducció dolenta, sincerament, amb molts diàlegs que no s'acaben d'entendre, faltes d'ortografia, gramaticals, sintàctiques, localismes andalusos, conyes de Chiquito de la Calzada (amb tots els respectes pel mestre, però trobo que estan fora de lloc perquè aquestes coses sempre acaben passant de moda, i quan es va traduir Touch ja havia passat de moda aquest senyor), llatinades mal emprades ("al ipso facto", per exemple)... A l'edició li falta com a mínim una revisió, que no trobem tampoc en els textos d'acompanyament que surten tant al primer volum com a l'últim.

Si mirem la feina pròpiament dita de l'editorial la cosa no millora: el disseny de portada és senzillíssim, la retolació horrorosa (lletra poc professional, paraules tallades de qualsevol manera, paraules que han quedat juntes perquè, un cop més, falta una revisió...), tot són escanejos i en alguns moments es nota més del que és normal... i bé, 11 megavolums en comptes dels 26 normals originals són una bona idea, i el preu, 12 euros per llibre, hauria estat bé si l'edició fos bona. Afortunadament la segona meitat de la col·lecció me la vaig acabar quan la FNAC liquidava els manga d'Otakuland, ja descatalogats, i els de Touch els tenia a 6,90 cadascun. Jo ja me l'havia començat i era millor això que res, però trobo recomanable fer-se amb l'edició francesa o la italiana, i qui sàpiga japonès, evidentment, amb la japonesa.

Aquesta és la portada del volum 1, on veiem que l'editorial va optar per deixar el títol amb què es coneixia l'anime. Em sembla un error (un més), perquè després de tants anys la gent que volia veure-la publicada ja sabia que originalment es deia Touch, i de tota manera (i per sort) a l'interior els personatges tenen els noms originals. Es podria haver optat senzillament per posar "Touch" en gran i "Bateadores" en petit, contràriament al que van fer. A més, els protagonistes del còmic, tot i que també els toca el torn de bateig, com a tots els jugadors d'un equip de beisbol, són estrelles des del monticle, són "Lanzadores". En fi, una edició molt amateur per a una obra grandíssima. Desconec, però, com era l'edició de Norma, de molts anys abans, que va quedar inacabada després de 12 entregues que cobrien el material dels 3 primers volums originals.

Entrant ja en matèria, Touch és l'obra mestra per excel·lència de Mitsuru Adachi, un mestre de la narració d'històries quotidianes i gran coneixedor del beisbol i la vida als instituts japonesos. Es va publicar a la revista Shônen Sunday entre 1981 i 1986, recopilant-se en 26 volums. Més endavant es reeditaria en 11 toms gruixuts (que és d'on parteix, almenys pel que fa a divisió, l'edició que he llegit jo) i l'última ha estat la kanzenban o edició perfecta, de 12 toms amb algunes pàgines en color. El manga va ser un èxit total i va guanyar el 1983 el Premi Shôgakukan en la categoria de shônen, empatant amb Miyuki, també d'en Mitsuru Adachi!

La sèrie d'animació que, com és lògic, se'n va fer, va durar 101 capítols entre 1985 i 1987, i va ser una de les apostes de Telecinco traduïda com a Bateadores en aquells gloriosos primers anys de la cadena, en què arribava molt d'anime, i molt mític. Touch també va veure el naixement de 3 pel·lícules d'animació, dos especials televisius (i totes cinc peces han estat publicades per Jonu Media i actualment es poden trobar en un pack, juntes) i una pel·lícula d'imatge real, aquesta el 2005.

L'opening de la sèrie de dibuixos. Doncs bé, tot això ve d'un manga magnífic, el que tot just vaig acabar de llegir ahir. El mestre Adachi demostra el que deia fa un moment, que és un autèntic mestre de les històries quotidianes, i sap trobar l'equilibri perfecte entre els elements romàntics, els esportius, l'humor i el drama. Tan aviat trobem vinyetes sense text com diàlegs colpidors, i si en algun moment pensem que Touch és un altre manga en què el beisbol està en segon pla mentre el més important és l'amor, Adachi ens sorprèn amb una bona colla de capítols seguits on pràcticament només veiem aquest per a mi apassionant esport que malauradament a casa nostra no té gaire tirada.

Aquí tenim un moment de drama, després d'un esdeveniment terrible. I això Adachi t'ho deixa anar per sorpresa (poca sorpresa, d'altra banda, quan tothom t'ha explicat de què va Touch sense gaire tacte, però la primera vegada que els japonesos ho van llegir els devia impactar moltíssim) després d'escenes humorístiques de l'estil de les tires còmiques diàries com Peanuts, còmic en què sovint penso llegint les obres d'Adachi-sensei.

I què puc dir del dibuix? Els traços em recorden els de la mestra Rumiko Takahashi, amb qui per cert va col·laborar fa poc, però té una manera de dibuixar les cares molt característica. On m'encanta i em deixa bocabadat, però, és en els paisatges urbans: carrerons, racons de l'institut, semàfors, rius... tot. Vinyetes sense personatges que serveixen de transició entre diferents accions. Els personatges són absolutament rodons, tenen molta personalitat i, per més malvats que puguin arribar a semblar alguns, sempre hi ha alguna cosa que justifica el seu comportament i ens acaben caient simpàtics.

Aquest és un exemple del que deia. Eijiro Kashiwaba, entrenador substitut de l'equip del Meisei, un autèntic fill de puta que m'ha acabat caient bastant bé. Per cert, és el doble de Risto Mejide, no només pel seu aspecte.

I de què va Touch, al cap i a la fi? Si encara queda algun lector que no conegui la sèrie, a més d'animar-lo a llegir-la, li diré que és una preciosa història d'amor i de beisbol, amb la mateixa importància. I per si de cas en faré una sinopsi diferent de la que es fa habitualment, evitant certs spoilers: en Kazuya i en Tatsuya són dos germans bessons, estudiants de batxillerat, i la seva millor amiga és la veïna Minami, que coneixen des que van néixer. Tots dos estan enamorats d'ella, i tothom dóna per fet que en Kazuya, el noi perfecte (popular, educat i estrella de l'equip de beisbol de l'institut), serà l'elegit per la Minami, que per altra banda tampoc no ajuda a pensar el contrari perquè sempre està renyant (i s'ho mereix) en Tatsuya, que només s'assembla al seu germà físicament: no practica cap esport i és un gandul i un pervertit.

En Kazuya és l'esperança de l'Institut Meisei d'arribar per primera vegada a la seva història al Kôshien, la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat del Japó, un objectiu complicat com ell sol, però que al cap i a la fi és com classificar-se per a la Champions sense pretensions de guanyar-la. Sembla que això és el somni de tots els japonesos, perquè és un tema habitual als manga, i cada edició és televisada i seguida per tota la població del País del Sol Naixent. Com dic, el somni no és guanyar el torneig, sinó arribar-hi.

Una imatge de l'estadi Kôshien, seu dels Hanshin Tigers de la lliga japonesa de beisbol i alhora de la fase final del campionat nacional de batxillerat.

El drama, en forma de tragèdia devastadora, afegirà dificultat al ja complicat objectiu, però la vida continua i els personatges hauran de superar els obstacles propis de l'adolescència i l'esport en una història apassionant i entendridora que recomano a tothom.

Us deixo amb aquesta bonica escena de la part final del manga. Serveix d'alguna cosa demanar desitjos als estels fugaços?