Igual que va passar amb Itsumo Misora, avui torno a fer una ressenya d'una obra sencera amb el precedent d'haver parlat ja del seu primer volum fa molt de temps, i en tots dos casos es tracta de còmics del meu autor de manga viu preferit, en Mitsuru Adachi.
És el torn de Cross Game, publicada al Japó de 2005 a 2010 amb un total de 17 volums, que vaig acabar de llegir fa poc i que ja us avanço que m'ha encantat, no al nivell de Touch, que és el meu manga preferit i altre cop del mestre Adachi, però sí que puc dir que ha quedat molt a prop.
Ja vaig parlar del punt de partida d'aquesta obra quan en vaig ressenyar l'esmentat primer volum, però hi tornaré, segurament d'una altra manera i amb el punt de vista que em permet el fet d'haver-la llegit sencera. El protagonista de la història és en Kô Kitamura, el fill d'un matrimoni que regenta una botiga d'accessoris esportius, gran amic de les 4 germanes Tsukishima, que són de més gran a més petita la Ichiyô, la Wakaba, l'Aoba i la Momiji, al seu torn filles d'un home (vidu, sovint en trobem un a les obres d'en Mitsuru Adachi) que és l'amo d'una cafeteria amb batting center.
Ja vaig parlar del punt de partida d'aquesta obra quan en vaig ressenyar l'esmentat primer volum, però hi tornaré, segurament d'una altra manera i amb el punt de vista que em permet el fet d'haver-la llegit sencera. El protagonista de la història és en Kô Kitamura, el fill d'un matrimoni que regenta una botiga d'accessoris esportius, gran amic de les 4 germanes Tsukishima, que són de més gran a més petita la Ichiyô, la Wakaba, l'Aoba i la Momiji, al seu torn filles d'un home (vidu, sovint en trobem un a les obres d'en Mitsuru Adachi) que és l'amo d'una cafeteria amb batting center.
En Kô, que va a cinquè de primària quan comença la història, es porta especialment bé amb la Wakaba, de la mateixa edat, que a més no amaga que està enamorada d'ell, mentre que el noi no acaba de deixar clar què sent. Aquesta bona relació, però, no és vista amb bons ulls per l'Aoba, d'un any menys, a qui no agrada que el veí li robi l'atenció de la germana.
Sense cap intenció de fer spoilers, i conscient que amb aquesta obra és especialment difícil evitar-ho, faré els possibles per continuar l'explicació sense rebentar cap sorpresa: un fet tràgic canvia la vida tant dels protagonistes com dels secundaris (un altre cop l'efecte Adachi), i llavors Cross Game fa un salt de 4 anys per tal de situar-nos ja a la frontera entre secundària i batxillerat (recordem que al Japó hi ha 6 anys de primària, 3 de secundària i 3 de batxillerat).
Resulta que en Kô, que no havia mostrar gaire interès per practicar el beisbol quan anava a primària, ara sí que hi juga i és sorprenentment bo com a pitcher i, gràcies al centre de bateig dels Tsukishima, tampoc no se'n surt malament amb el bat, de manera que esdevé l'esperança de l'equip de l'acadèmia Seishû.
A diferència del que passava amb en Tatsuya a Touch, que tenia talent natural però l'havien d'arrossegar per tal que l'explotés, el protagonista de Cross Game té clar que vol fer realitat el somni de la Wakaba, que és veure'ls tant a ell com a l'Akaishi, el capità, en un partit del Kôshien, la fase final del campionat nacional de batxillerat, la Meca per als practicants de beisbol dels instituts japonesos. Com sempre dic, és l'equivalent del somni d'un equip de futbol d'arribar a la Champions League. Ja no guanyar-la, sinó participar-hi.
Però no només ho vol fer per ella, sinó també per l'Aoba, que des de petita juga a beisbol però, per desgràcia, no pot participar als partits oficials pel fet de ser una noia. Tant se val que sigui més bona que la majoria dels seus companys del club, per als quals és una inspiració, o que en general sigui força més masculina del que s'espera d'una adolescent japonesa. Per culpa de la manera de pensar dels japonesos no pot donar sortida al seu talent, ja que un equip mixt és impensable.
Així, el paper de l'Aoba en l'aspecte esportiu d'aquesta obra és el d'una mena d'assessora d'en Kô, per al qual esdevé una mestra de com llançar correctament, perquè ell té força i velocitat però al principi li falla el control. A canvi, ella pot entrenar amb la resta de l'equip encara que després no pugui fer cap aparició als partits oficials (sí als amistosos).
Com és habitual als manga de beisbol i concretament del mestre Adachi, el que se'ns explica bàsicament són els intents del club d'arribar a l'esmentat Kôshien, cosa que normalment es fa amb els alumnes que van a batxillerat (els de secundària rarament són convocats per a formar-ne part).
Però a Cross Game l'autor introdueix un element original i força interessant: el director de la Seishû en funcions (el titular està de baixa), un home tirant a corrupte, ha contractat un entrenador nou que ha fitxat estudiants d'altres instituts que destaquen per les seves qualitats esportives, per tal d'assegurar la presència del club a la fase final del campionat. Els protagonistes, per tant, són relegats a formar part d'un segon equip que les passarà magres per a derrotar els "invasors" i recuperar el que és seu i, ara sí, intentar arribar al Kôshien tot superant els obstacles normals, sense lluites internes.
L'esforç i l'evolució del club estan acompanyats, com també és típic de les obres adachianes, d'escenes de la vida quotidiana i especialment del jovent, amors i desamors inclosos, tot i que aquest cop, a diferència del que passava a Touch, l'element beisbolístic té un pes netament superior a la resta. Tot i així la part romàntica també és més profunda que altres vegades, amb més complexitat i més personatges que hi participen.
El pes del beisbol no fa que sigui una obra menys interessant, i malgrat que el vocabulari i els contextos tàctics del beisbol m'han dificultat la comprensió del que ha estat el primer manga que he llegit en japonès (amb l'ajuda d'un diccionari, no us vull enganyar), he renovat la meva afició per aquest esport, que encara que de vegades no ho sembli pot arribar a ser molt emocionant.
Tot i així el mestre es reserva poderosos cops d'efecte en l'aspecte no esportiu, a més de les seves habituals escenes que parlen sense necessitat de paraules, les insinuacions subtils, els paisatges urbans hiperdetallats, les referències a altres títols de l'autor, els moments humorístics i també els malencònics, sense deixar de banda un altre dels punts en què més destaca Adachi: els personatges secundaris.
Després de llegir Cross Game serà difícil oblidar el lleig però bonifaci Akaishi, el bromista Nakanishi, en Yûhei Azuma, crac del bat que passa d'"invasor" a company dels protagonistes, el seu germà Junpei, enamorat de la Ichiyô, la petita de les Tsukishima, la Momiji, adorable, l'entranyable vell entrenador Maeno, el fanfarró però divertit Senda, o la bella Akane, que apareix més avançada la història i ens deixa corglaçats per motius que no puc dir per tal de no aixafar la sorpresa. Fins i tot d'alguns rivals, ens en recordarem sempre, i del gat Nomo, que fa el paper de la mascota que hi ha en qualsevol manga de Mitsuru Adachi.
Després d'una interessantíssima evolució en la relació entre en Kô i l'Aoba (personatge que aprendrem a estimar, i molt), i amb un final relativament obert però alhora i gràcies a això més versemblant, Cross Game és per a mi una altra obra mestra del meu autor de manga viu preferit, i trobo encertadíssim que el 2009 se li reconegués amb el Premi Shôgakukan al millor shônen, fita que Adachi ja havia aconseguit el 1982 per partida doble amb Touch i Miyuki.
Crec sincerament que si Panini, en comptes de Q&A, hagués apostat per aquest títol que ja havia acabat al seu país d'origen quan es va anunciar la tercera llicència de Mitsuru Adachi a l'estat espanyol després de Touch i Short Program, hauria tingut un cert èxit i s'hauria aplanat el camí per a l'arribada de més obres del mestre, però em temo que mai no ho sabrem.
Jo us la recomano, perquè no està disponible en català ni en castellà, però sí en francès, italià i anglès, idiomes (més que assequibles que el japonès) per als lectors habituals de manga. En el meu cas vaig decidir llegir-la en l'idioma original pensant que tenia prou nivell com per fer-ho sense gaires dificultats, i en certa manera ha estat així, però m'he trobat consultant el diccionari més sovint que no em pensava, tot i que com he dit abans bona part de la culpa la té la terminologia beisbolística, on a la dificultat cultural se suma la lingüística.
Una altra manera de gaudir de la història, però, és la versió animada, de només 50 episodis i emesa de 2009 a 2010, que pel que sembla va agradar força i el primer capítol de la qual ja vaig ressenyar.
Sense cap intenció de fer spoilers, i conscient que amb aquesta obra és especialment difícil evitar-ho, faré els possibles per continuar l'explicació sense rebentar cap sorpresa: un fet tràgic canvia la vida tant dels protagonistes com dels secundaris (un altre cop l'efecte Adachi), i llavors Cross Game fa un salt de 4 anys per tal de situar-nos ja a la frontera entre secundària i batxillerat (recordem que al Japó hi ha 6 anys de primària, 3 de secundària i 3 de batxillerat).
Resulta que en Kô, que no havia mostrar gaire interès per practicar el beisbol quan anava a primària, ara sí que hi juga i és sorprenentment bo com a pitcher i, gràcies al centre de bateig dels Tsukishima, tampoc no se'n surt malament amb el bat, de manera que esdevé l'esperança de l'equip de l'acadèmia Seishû.
A diferència del que passava amb en Tatsuya a Touch, que tenia talent natural però l'havien d'arrossegar per tal que l'explotés, el protagonista de Cross Game té clar que vol fer realitat el somni de la Wakaba, que és veure'ls tant a ell com a l'Akaishi, el capità, en un partit del Kôshien, la fase final del campionat nacional de batxillerat, la Meca per als practicants de beisbol dels instituts japonesos. Com sempre dic, és l'equivalent del somni d'un equip de futbol d'arribar a la Champions League. Ja no guanyar-la, sinó participar-hi.
Però no només ho vol fer per ella, sinó també per l'Aoba, que des de petita juga a beisbol però, per desgràcia, no pot participar als partits oficials pel fet de ser una noia. Tant se val que sigui més bona que la majoria dels seus companys del club, per als quals és una inspiració, o que en general sigui força més masculina del que s'espera d'una adolescent japonesa. Per culpa de la manera de pensar dels japonesos no pot donar sortida al seu talent, ja que un equip mixt és impensable.
Així, el paper de l'Aoba en l'aspecte esportiu d'aquesta obra és el d'una mena d'assessora d'en Kô, per al qual esdevé una mestra de com llançar correctament, perquè ell té força i velocitat però al principi li falla el control. A canvi, ella pot entrenar amb la resta de l'equip encara que després no pugui fer cap aparició als partits oficials (sí als amistosos).
Com és habitual als manga de beisbol i concretament del mestre Adachi, el que se'ns explica bàsicament són els intents del club d'arribar a l'esmentat Kôshien, cosa que normalment es fa amb els alumnes que van a batxillerat (els de secundària rarament són convocats per a formar-ne part).
Però a Cross Game l'autor introdueix un element original i força interessant: el director de la Seishû en funcions (el titular està de baixa), un home tirant a corrupte, ha contractat un entrenador nou que ha fitxat estudiants d'altres instituts que destaquen per les seves qualitats esportives, per tal d'assegurar la presència del club a la fase final del campionat. Els protagonistes, per tant, són relegats a formar part d'un segon equip que les passarà magres per a derrotar els "invasors" i recuperar el que és seu i, ara sí, intentar arribar al Kôshien tot superant els obstacles normals, sense lluites internes.
L'esforç i l'evolució del club estan acompanyats, com també és típic de les obres adachianes, d'escenes de la vida quotidiana i especialment del jovent, amors i desamors inclosos, tot i que aquest cop, a diferència del que passava a Touch, l'element beisbolístic té un pes netament superior a la resta. Tot i així la part romàntica també és més profunda que altres vegades, amb més complexitat i més personatges que hi participen.
El pes del beisbol no fa que sigui una obra menys interessant, i malgrat que el vocabulari i els contextos tàctics del beisbol m'han dificultat la comprensió del que ha estat el primer manga que he llegit en japonès (amb l'ajuda d'un diccionari, no us vull enganyar), he renovat la meva afició per aquest esport, que encara que de vegades no ho sembli pot arribar a ser molt emocionant.
Tot i així el mestre es reserva poderosos cops d'efecte en l'aspecte no esportiu, a més de les seves habituals escenes que parlen sense necessitat de paraules, les insinuacions subtils, els paisatges urbans hiperdetallats, les referències a altres títols de l'autor, els moments humorístics i també els malencònics, sense deixar de banda un altre dels punts en què més destaca Adachi: els personatges secundaris.
Després de llegir Cross Game serà difícil oblidar el lleig però bonifaci Akaishi, el bromista Nakanishi, en Yûhei Azuma, crac del bat que passa d'"invasor" a company dels protagonistes, el seu germà Junpei, enamorat de la Ichiyô, la petita de les Tsukishima, la Momiji, adorable, l'entranyable vell entrenador Maeno, el fanfarró però divertit Senda, o la bella Akane, que apareix més avançada la història i ens deixa corglaçats per motius que no puc dir per tal de no aixafar la sorpresa. Fins i tot d'alguns rivals, ens en recordarem sempre, i del gat Nomo, que fa el paper de la mascota que hi ha en qualsevol manga de Mitsuru Adachi.
Després d'una interessantíssima evolució en la relació entre en Kô i l'Aoba (personatge que aprendrem a estimar, i molt), i amb un final relativament obert però alhora i gràcies a això més versemblant, Cross Game és per a mi una altra obra mestra del meu autor de manga viu preferit, i trobo encertadíssim que el 2009 se li reconegués amb el Premi Shôgakukan al millor shônen, fita que Adachi ja havia aconseguit el 1982 per partida doble amb Touch i Miyuki.
Crec sincerament que si Panini, en comptes de Q&A, hagués apostat per aquest títol que ja havia acabat al seu país d'origen quan es va anunciar la tercera llicència de Mitsuru Adachi a l'estat espanyol després de Touch i Short Program, hauria tingut un cert èxit i s'hauria aplanat el camí per a l'arribada de més obres del mestre, però em temo que mai no ho sabrem.
Jo us la recomano, perquè no està disponible en català ni en castellà, però sí en francès, italià i anglès, idiomes (més que assequibles que el japonès) per als lectors habituals de manga. En el meu cas vaig decidir llegir-la en l'idioma original pensant que tenia prou nivell com per fer-ho sense gaires dificultats, i en certa manera ha estat així, però m'he trobat consultant el diccionari més sovint que no em pensava, tot i que com he dit abans bona part de la culpa la té la terminologia beisbolística, on a la dificultat cultural se suma la lingüística.
Una altra manera de gaudir de la història, però, és la versió animada, de només 50 episodis i emesa de 2009 a 2010, que pel que sembla va agradar força i el primer capítol de la qual ja vaig ressenyar.
