Lectures: Dr. Slump vol. 12

Continuem amb les ressenyes dels volums de Dr. Slump a mesura que me'ls vaig llegint, i avui en toca un altre de rodó. Que bona que és aquesta sèrie, i sap greu que de vegades es vegi una mica com "l'anterior a Bola de Drac", amb la que comparteix poques coses, però val a dir que no és, en absolut, una història menor.

La portada no ens enganya, i queda clar que arriba l'última gran incorporació a l'espectacular plantilla de personatges, que potser en aquest punt no s'estava estancant, però no hi ha dubte que el nou membre de la família Norimaki dona moltíssima frescor a la sèrie.

Abans d'arribar-hi tenim una simpàtica història sobre la inesperada col·laboració de l'Arale amb la policia local de la Vila del Pingüí, però a la segona, sobretot si ja coneixíem la sèrie de televisió, tenim el preludi de la gran "sorpresa" (suposo que ho va ser en la seva publicació original al Japó).

Resulta que la Midori ha començat a menjar com una llima, però tot i que ho vol compensar amb exercici extrem, només puja de pes... perquè està embarassada!

Ni tan sols en Sembei sap com ha pogut passar, això, cosa ben curiosa perquè, pervertit com és, una cosa així la recordaria, però el cas és que esperen un fill, que neix al cap de poc (la màgia del còmic) i es diu Turbo.

Malauradament, els vicis d'en Sembei no han canviat i, en una sortida que fa amb el seu fill, bada espiant una noia i en Turbo se'n va a explorar de quatre grapes, fins que arriba la tragèdia: l'atropella una nau extraterrestre i, en teoria, el mata.

Els alienígenes, molt considerats, el ressusciten amb reserves, perquè mai han reanimat un organisme tan simple per als seus estàndards, i tenen porque hi hagi efectes secundaris: efectivament, el nen torna a la vida amb superpoders, que és el que origina una sèrie de gags que nodreixen els capítols següents.

Al principi de manera inadvertida, però després fent que tant la mare com el pare, primer una i després l'altre, es pensin que són ells els que han adquirit aquestes capacitats, en Turbo va practicant la telecinesi i és capaç d'arreglar i millorar aparells, a més de construir-ne, d'una manera molt ràpida.

Posteriorment el veiem parlar amb normalitat amb els estupefactes joves de la vila, que s'hi acaben acostumant, al capdavall en aquest poble passen coses d'allò més increïbles diàriament. I el cas és que la família viu una etapa feliç en què fins i tot van a un restaurant per primera vegada, i com que és de categoria fan molt el pagerol amb el seu comportament.

El volum s'acaba amb l'inici d'una història de diversos capítols que continuarà al volum 13, i que fa que l'institut de batxillerat de la Vila del Pingüí s'enfronti a una escola americana en un partit de beisbol on, naturalment, entraran en joc la força descomunal de l'Arale i l'Obotxaman i els poders de la Tsururin. I com que és un esport que m'agrada molt i les històries del volum m'han semblat molt divertides, trobo que estem davant d'una entrega rodona.

 

Lectures: Historias cortas de Satoshi Kon

Fa uns anys -com passa el temps!- vaig fer la ressenya de l'obra més coneguda del desaparegut director d'anime Satoshi Kon (1963-2010), era Regreso al mar i es tractava d'una història autoconclusiva que em va agradar molt. 

Ja vaig dir llavors que tenia pendent comprar (o rebre com a regal, que és el que va passar amb el temps) l'altre volum que n'havia editat Planeta en el seu projecte de recuperar o editar per primer cop, segons el cas, l'escassa producció de còmic d'aquest mestre que sobretot feia anime, i el cas és que he trigat, però per fi m'hi he posat i l'he llegit.

Historias cortas de Satoshi Kon, en un format semblant al de les del mestre Urasawa, és a dir no gaire gran, però gruixut i amb tapa dura, és un títol molt descriptiu del que trobarem al llibre, que són relats curts i autoconclusius amb què l'autor experimentava i s'anava fent un lloc a la indústria, tot i que és ben sabut que aviat es va decantar per l'anime. 

Des del punt de vista de la seva carrera va ser un encert, perquè hi va triomfar, però això no vol dir que els seus manga siguin menys interessants. Altrament no s'entendria que Planeta hagi publicat posteriorment Opus i Seraphim 266613336WINGS, dues obres inacabades també a l'edició original japonesa. I els recopilatoris d'històries curtes de vegades són irregulars i realment se'n salven poques, però trobo que no és el cas i que aquest recopilatori és més que notable.

Com que les seves pel·lícules en general són conegudes pel seu caràcter oníric, fantàstic i una mica surrealista, confesso que em feia por que aquest recull d'històries curtes també fos així. No perquè em sembli malament, sinó perquè com que sóc una mica curt de gambals m'estimo més llegir històries senzilles d'entendre.

És el que trobem en aquest llibre, en realitat. Relats senzills, molts dels quals protagonitzats per nens i adolescents en aventures de tota mena, des de les quotidianament esportives fins a complots per desemmascarar pares infidels, passant per escenes d'estiueig, conflictes monumentals a l'institut, els plans per a estrenar-se d'uns estudiants a punt de graduar-se i altres fragments quotidians, però sempre animats i de ritme ràpid, i molt japonesos.

També hi ha lloc per a la bogeria, però és una bogeria nascuda de l'accident més normal del món, com pot ser que una llitera amb una anciana se'n vagi camí avall i faci tota mena de destrosses sense que a la senyora li passi res, en unes pàgines que com ja vèiem a Regreso al mar demostren que el mestre Kon tenia una manera de narrar molt cinematogràfica.

Això no vol dir que en aquestes històries escrites i dibuixades als anys 80 no hi hagi experiments amb altres gèneres.

Podríem dir que hi ha una mica de ciència-ficció post-apocalíptica, i al darrer relat recopilat, que té dues parts i és el més llarg, més aviat distòpica, amb les desventures d'uns joves una mica rebels en un Japó fortament policial (obra més fosca i que ens deixa amb malestar).

A més, però, també hi apareix la fantasia amb la història d'una família que compra una casa a preu de ganga i descobreix que hi ha fantasmes, i l'autor prova el manga de samurais amb un relat en què en plena persecució en el context d'una batalla tant un bàndol com l'altre s'han d'enfrontar a un "monstre".

A Historias cortas de Satoshi Kon, com acostuma a passar amb aquests recopilatoris quan es tracta d'obres seminals, veiem en general un traç que encara havia de millorar, tampoc no gaire diferent del de Regreso al mar, a la ressenya del qual ja vaig comentar que es notava que el mestre Kon havia estat ajudant del gran Katsuhiro Ôtomo, però queda ben clar que és un dibuix dinàmic, amb molt de ritme i una excel·lent composició de pàgines i vinyetes.

En alguns casos, però, l'esforç és especialment visible, com a la història de samurais que esmentava, amb un nivell de detall que aporta la seriositat normalment associada al gènere, malgrat que en aquest cas sigui un relat de samurais una mica especial.

Majoritàriament es tracta d'històries, amb independència del seu gènere, de lectura ràpida gràcies al seu ritme, i també amb un punt entranyable.

Són de llargada, estil i qualitat diversos, però el conjunt aprova amb molt bona nota, i insisteixo en què això no és quelcom habitual en aquests reculls. En altres paraules, es tracta d'un volum molt recomanable.

XIX Saló del Manga

Si em coneixeu mínimament sabíeu que aniria al XIX Saló del Manga de Barcelona, i com que sé que ho estàveu esperant amb candeletes us faré una petita crònica del meu pas per l'esdeveniment més important de l'estat espanyol relacionat amb el manga, que sempre té lloc al final del mes d'octubre.

Hi anava amb la intenció de passar l'estona veient l'ambient, mirant les exposicions i rebuscant entre les parades que tenen manga a preu reduït, i aprofitant que no havia de pagar l'entrada (ni fer cua), gràcies al fet que tenia una de les acreditacions concedides als membres del bloc Hablando en Manga.

Coincidint amb una nova edició de la sèrie animada de Bola de Drac hi havia una exposició dedicada a la gran obra d'Akira Toriyama, que incloïa un parell de photo calls on es podia posar i fer una mica el ximple, ocasió que no he deixat escapar.

L'exposició en si estava dedicada més aviat a Bola de Drac Z, i s'havia vist (també els photo call) a la recent Expomanga de Madrid (per això els textos, a diferència de les altres exposicions, estaven només en castellà). Hi havia il·lustracions de la sèrie, però el més interessant eren els settei, unes pàgines de personatges que es feien servir com a referent per tal que els animadors tinguessin el mateix criteri a l'hora de dibuixar-los, amb anotacions i proporcions. 

A l'estand de Norma Editorial hi havia una petita exposició de portades, il·lustracions i originals de Bakuman, un dels còmics amb què més he gaudit dels últims anys i que estic en procés d'acabar de llegir (ja en faré la ressenya, i aviat).

Una altra de les exposicions del Saló era la dedicada a Toriko i One Piece, dos dels shônen (manga per a nois) de més èxit dels darrers anys (sense anar més lluny, One Piece és el manga més venut de la història i fa tirades de rècord), i aprofitant l'avinentesa Planeta regalava el crossover de 20 pàgines de totes dues obres, i a més traduït. Tot un detall, encara que personalment no segueixi cap dels dos títols per qüestió d'espai.

L'exposició que més il·lusió em feia, però, era l'anomenada Manga en Joc, comissionada pel famós traductor Marc Bernabé, on es repassaven els manga de temàtica esportiva més importants, i es feia en diversos apartats. El de beisbol, com no podia ser d'una altra manera, a banda de grans clàssics com Kyojin no Hoshi o Dokaben, tenia 3 de les obres de Mitsuru Adachi dedicades a aquest esport, entre elles Touch i Cross Game. 

Al costat hi havia un túnel de bateig, molt adequat a un Saló on el tema era l'esport al manga (i al Japó l'esport rei és el beisbol), on he pogut provar les meves habilitats amb el bat, no gran cosa però millors del que em pensava, però sobretot m'he pogut treure una mica l'espina de practicar aquest esport que m'encanta d'haver-lo vist al manga i als videojocs, però que a Barcelona ni a Catalunya té la tradició que té al Japó, els Estats Units o Cuba.

A banda del beisbol també hi havia plafons dedicats a les arts marcials (amb el judo, per exemple, representat per Cinturó Negre, o la lluita lliure fantàstica de Musculman), al bàsquet, al món del motor, altres esports com el tennis, el voleibol o fins i tot el ping-pong o el ciclisme, i naturalment al futbol, amb representants com Ganbare Kickers o Shoot!

Si hi trobeu a faltar Captain Tsubasa és perquè tenia no apareixia a la secció de futbol, sinó que tenia un apartat propi, una miniexposició exclusiva, on a banda de les diferents sagues que l'han dut a acumular 90 volums des que va començar el 1981 hi havia objectes més enllà del manga, com ara els còmics falsos que es venien aquí als anys 90 o alguns dels molts videojocs que ha originat aquesta mítica obra.

També s'hi podia observar una reproducció del mural que l'autor, Yôichi Takahashi, va dibuixar a l'estadi del C.E. Sabadell fruit de l'acord entre el dibuixant i el club, que tenia també un estand amb marxandatge de l'equip amb la imatge d'en Cesc Hiroshi, personatge creat expressament per a aquesta col·laboració entre mangaka i club l'any passat.

Precisament la de Yôichi Takahashi era l'única signatura que m'interessava dels autors convidats al XIX Saló del Manga, i la vaig aconseguir. No pas gràcies a Selecta Visión, que imposava la compra in situ de la sèrie en DVD —en una edició que anunciava com a exclusiva i que no era res més que la darrera que va treure, ja descatalogada, amb una enganxina a sobre— i no donava cap oportunitat als que ja la teníem d'abans. 

A sobre va establir un sistema segons el qual hi havia una hora concreta en què es venien els packs amb dret a número. Unes condicions absurdes, si a més hi sumem la presumpta negativa de l'autor a signar res que no fossin aquells DVD, és a dir que en principi el còmic publicat per Glénat quedava descartat, possiblement pel trencament de relacions entre l'editorial japonesa, Shûeisha, i Glénat/EDT.

No va ser gràcies a Selecta, doncs, que vaig aconseguir la signatura. Va ser gràcies a Cosplay Original, l'empresa que ven les samarretes basades en la sèrie animada, com la del Furano, que porto posada a la foto. I a més no calia comprar-la allà, sinó que duent-la posada la marcaven i permetien introduir 3 butlletes per al sorteig de números, que em va tocar perquè al final no hi havia tants participants. 

Doncs bé, no només això, sinó quan em va tocar el torn els responsables em van dir que podia donar-li el còmic per a signar, sense cap problema, i això és el que vaig fer: tinc el volum 1 de Captain Tsubasa de Glénat signat per en Yôichi Takahashi.

El plat fort dels salons del manga són, però, per a mi, les compres de manga, i com sempre hi anava buscant volums a preu reduït, tant si eren de segona mà com si eren nous però per alguna raó els estands els venien més barats, i vaig trobar-hi exemplars dels dos casos. 

Vaig comprar els còmics el primer dia, perquè com que busco sobretot segona mà el primer dia a primera hora és quan es troben les coses, naturalment. Aquesta és la meva llista completa de compres:

Fora del Saló, a la meva botiga habitual, amb el 10% de descompte:

• Bakuman 20 (últim número)
• Sailor Moon 7
• Fullmetal Alchemist 2 (nova edició, i l'1 ja el tenia perquè ens va tocar en un concurs)

Al Saló, entre segona mà (en bon estat) i d'altres que estaven rebaixats per motius que desconec:

• Me gusta porque me gusta 3 (ara em falta només el 2)
• Midori, échame una mano 6 i 7 (completo col·lecció!)
• I am a hero 3
• Thermae Romae III
• Mankan Zenseki 1 (ja tenia el 2, per tant completo col·lecció!)
• Black Jack 7 i 8 (ara me'n falten només 3, que són el 10, el 12 i el 17)
• Pluto 7 (ara em falten el 6 i el 8)
• Billy Bat 5, 7 i 8 (vaig gairebé al dia)
• 20th Century Boys 13 (no surt a la foto, és posterior, i encara me'n falten molts per a completar-la)
• Bakuman. Charaman (guia de personatges, que tampoc no surt a la foto)

I una figureta de Dr. Slump, de l'Arale i la Gatchan concretament, una compra amb què no comptava, perquè amb el limitat pressupost que tenia (i que vaig gastar del tot) no pensava adquirir cap producte de marxandatge, però no se'n troben tantes, de figures d'aquesta obra, i em va agradar. 

Val a dir que m'ho he passat bé, en aquest XIX Saló del Manga de Barcelona. Hi he comprat més segona mà (o rebaixat) del que em pensava, he resistit la temptació de començar coses noves i m'he concentrat en anar omplint forats de les meves col·leccions. També hi he conegut alguns dels companys del bloc Hablando en manga, he assistit a presentacions de les editorials que en general no han estat gaire lluïdes però que m'han donat l'alegria de l'anunci de la continuació de Cinturó Negre després que la donàvem per cancel·lada, he pogut provar el Mario Kart 8, de la Wii U, que sortirà l'any vinent, i he pogut jugar una mica a beisbol. 

Lectures: Cross Game

Igual que va passar amb Itsumo Misora, avui torno a fer una ressenya d'una obra sencera amb el precedent d'haver parlat ja del seu primer volum fa molt de temps, i en tots dos casos es tracta de còmics del meu autor de manga viu preferit, en Mitsuru Adachi.

És el torn de Cross Game, publicada al Japó de 2005 a 2010 amb un total de 17 volums, que vaig acabar de llegir fa poc i que ja us avanço que m'ha encantat, no al nivell de Touch, que és el meu manga preferit i altre cop del mestre Adachi, però sí que puc dir que ha quedat molt a prop.

Ja vaig parlar del punt de partida d'aquesta obra quan en vaig ressenyar l'esmentat primer volum, però hi tornaré, segurament d'una altra manera i amb el punt de vista que em permet el fet d'haver-la llegit sencera. El protagonista de la història és en Kô Kitamura, el fill d'un matrimoni que regenta una botiga d'accessoris esportius, gran amic de les 4 germanes Tsukishima, que són de més gran a més petita la Ichiyô, la Wakaba, l'Aoba i la Momiji, al seu torn filles d'un home (vidu, sovint en trobem un a les obres d'en Mitsuru Adachi) que és l'amo d'una cafeteria amb batting center.

En Kô, que va a cinquè de primària quan comença la història, es porta especialment bé amb la Wakaba, de la mateixa edat, que a més no amaga que està enamorada d'ell, mentre que el noi no acaba de deixar clar què sent. Aquesta bona relació, però, no és vista amb bons ulls per l'Aoba, d'un any menys, a qui no agrada que el veí li robi l'atenció de la germana.

Sense cap intenció de fer spoilers, i conscient que amb aquesta obra és especialment difícil evitar-ho, faré els possibles per continuar l'explicació sense rebentar cap sorpresa: un fet tràgic canvia la vida tant dels protagonistes com dels secundaris (un altre cop l'efecte Adachi), i llavors Cross Game fa un salt de 4 anys per tal de situar-nos ja a la frontera entre secundària i batxillerat (recordem que al Japó hi ha 6 anys de primària, 3 de secundària i 3 de batxillerat).

Resulta que en Kô, que no havia mostrar gaire interès per practicar el beisbol quan anava a primària, ara sí que hi juga i és sorprenentment bo com a pitcher i, gràcies al centre de bateig dels Tsukishima, tampoc no se'n surt malament amb el bat, de manera que esdevé l'esperança de l'equip de l'acadèmia Seishû.

A diferència del que passava amb en Tatsuya a Touch, que tenia talent natural però l'havien d'arrossegar per tal que l'explotés, el protagonista de Cross Game té clar que vol fer realitat el somni de la Wakaba, que és veure'ls tant a ell com a l'Akaishi, el capità, en un partit del Kôshien, la fase final del campionat nacional de batxillerat, la Meca per als practicants de beisbol dels instituts japonesos. Com sempre dic, és l'equivalent del somni d'un equip de futbol d'arribar a la Champions League. Ja no guanyar-la, sinó participar-hi. 

Però no només ho vol fer per ella, sinó també per l'Aoba, que des de petita juga a beisbol però, per desgràcia, no pot participar als partits oficials pel fet de ser una noia. Tant se val que sigui més bona que la majoria dels seus companys del club, per als quals és una inspiració, o que en general sigui força més masculina del que s'espera d'una adolescent japonesa. Per culpa de la manera de pensar dels japonesos no pot donar sortida al seu talent, ja que un equip mixt és impensable.

Així, el paper de l'Aoba en l'aspecte esportiu d'aquesta obra és el d'una mena d'assessora d'en Kô, per al qual esdevé una mestra de com llançar correctament, perquè ell té força i velocitat però al principi li falla el control. A canvi, ella pot entrenar amb la resta de l'equip encara que després no pugui fer cap aparició als partits oficials (sí als amistosos).

Com és habitual als manga de beisbol i concretament del mestre Adachi, el que se'ns explica bàsicament són els intents del club d'arribar a l'esmentat Kôshien, cosa que normalment es fa amb els alumnes que van a batxillerat (els de secundària rarament són convocats per a formar-ne part).

Però a Cross Game l'autor introdueix un element original i força interessant: el director de la Seishû en funcions (el titular està de baixa), un home tirant a corrupte, ha contractat un entrenador nou que ha fitxat estudiants d'altres instituts que destaquen per les seves qualitats esportives, per tal d'assegurar la presència del club a la fase final del campionat. Els protagonistes, per tant, són relegats a formar part d'un segon equip que les passarà magres per a derrotar els "invasors" i recuperar el que és seu i, ara sí, intentar arribar al Kôshien tot superant els obstacles normals, sense lluites internes.

L'esforç i l'evolució del club estan acompanyats, com també és típic de les obres adachianes, d'escenes de la vida quotidiana i especialment del jovent, amors i desamors inclosos, tot i que aquest cop, a diferència del que passava a Touch, l'element beisbolístic té un pes netament superior a la resta. Tot i així la part romàntica també és més profunda que altres vegades, amb més complexitat i més personatges que hi participen.

El pes del beisbol no fa que sigui una obra menys interessant, i malgrat que el vocabulari i els contextos tàctics del beisbol m'han dificultat la comprensió del que ha estat el primer manga que he llegit en japonès (amb l'ajuda d'un diccionari, no us vull enganyar), he renovat la meva afició per aquest esport, que encara que de vegades no ho sembli pot arribar a ser molt emocionant.

Tot i així el mestre es reserva poderosos cops d'efecte en l'aspecte no esportiu, a més de les seves habituals escenes que parlen sense necessitat de paraules, les insinuacions subtils, els paisatges urbans hiperdetallats, les referències a altres títols de l'autor, els moments humorístics i també els malencònics, sense deixar de banda un altre dels punts en què més destaca Adachi: els personatges secundaris.

Després de llegir Cross Game serà difícil oblidar el lleig però bonifaci Akaishi, el bromista Nakanishi, en Yûhei Azuma, crac del bat que passa d'"invasor" a company dels protagonistes, el seu germà Junpei, enamorat de la Ichiyô, la petita de les Tsukishima, la Momiji, adorable, l'entranyable vell entrenador Maeno, el fanfarró però divertit Senda, o la bella Akane, que apareix més avançada la història i ens deixa corglaçats per motius que no puc dir per tal de no aixafar la sorpresa. Fins i tot d'alguns rivals, ens en recordarem sempre, i del gat Nomo, que fa el paper de la mascota que hi ha en qualsevol manga de Mitsuru Adachi.

Després d'una interessantíssima evolució en la relació entre en Kô i l'Aoba (personatge que aprendrem a estimar, i molt), i amb un final relativament obert però alhora i gràcies a això més versemblant, Cross Game és per a mi una altra obra mestra del meu autor de manga viu preferit, i trobo encertadíssim que el 2009 se li reconegués amb el Premi Shôgakukan al millor shônen, fita que Adachi ja havia aconseguit el 1982 per partida doble amb Touch i Miyuki.

Crec sincerament que si Panini, en comptes de Q&A, hagués apostat per aquest títol que ja havia acabat al seu país d'origen quan es va anunciar la tercera llicència de Mitsuru Adachi a l'estat espanyol després de Touch i Short Program, hauria tingut un cert èxit i s'hauria aplanat el camí per a l'arribada de més obres del mestre, però em temo que mai no ho sabrem.

Jo us la recomano, perquè no està disponible en català ni en castellà, però sí en francès, italià i anglès, idiomes (més que assequibles que el japonès) per als lectors habituals de manga. En el meu cas vaig decidir llegir-la en l'idioma original pensant que tenia prou nivell com per fer-ho sense gaires dificultats, i en certa manera ha estat així, però m'he trobat consultant el diccionari més sovint que no em pensava, tot i que com he dit abans bona part de la culpa la té la terminologia beisbolística, on a la dificultat cultural se suma la lingüística.

Una altra manera de gaudir de la història, però, és la versió animada, de només 50 episodis i emesa de 2009 a 2010, que pel que sembla va agradar força i el primer capítol de la qual ja vaig ressenyar.

Lectures: Touch

Ja havia comentat els primers volums d'aquesta col·lecció, però vaig deixar de fer-ho i em vaig concentrar en acabar de llegir-me-la, tenint al cap la idea de fer una ressenya de tota l'obra quan me l'acabés, i això és el que faré ara amb el que —ja ho puc dir un cop arribat al final— és el meu manga preferit. És Touch, de Mitsuru Adachi, per a mi el millor mangaka viu.

Molts dels milers de lectors que em seguiu habitualment ja deveu conèixer l'obra, la versió animada de la qual es va emetre en castellà a Telecinco fa segles sota el nom de Bateadores, però la publicació del manga (almenys de forma completa) en castellà és bastant recent. I jo, que no veia la sèrie de petit, tot i que coneixia un fet cabdal i tràgic que hi succeeix gràcies a la poca vista que té tothom qui escriu una sinopsi del còmic, l'he gaudit a través de la versió en paper, que és l'original.

Com que vull parlar meravellosament bé d'aquest manga, abans de continuar m'aturaré en l'únic punt negatiu que té, que en realitat no se li pot retreure com a obra: l'edició en castellà per part d'Otakuland és absolutament lamentable. S'eleva el nom del traductor fins al punt que surt en portada, una cosa que no fa ningú més, però és que la seva feina no és tampoc per celebrar, ni molt menys. Una traducció dolenta, sincerament, amb molts diàlegs que no s'acaben d'entendre, faltes d'ortografia, gramaticals, sintàctiques, localismes andalusos, conyes de Chiquito de la Calzada (amb tots els respectes pel mestre, però trobo que estan fora de lloc perquè aquestes coses sempre acaben passant de moda, i quan es va traduir Touch ja havia passat de moda aquest senyor), llatinades mal emprades ("al ipso facto", per exemple)... A l'edició li falta com a mínim una revisió, que no trobem tampoc en els textos d'acompanyament que surten tant al primer volum com a l'últim.

Si mirem la feina pròpiament dita de l'editorial la cosa no millora: el disseny de portada és senzillíssim, la retolació horrorosa (lletra poc professional, paraules tallades de qualsevol manera, paraules que han quedat juntes perquè, un cop més, falta una revisió...), tot són escanejos i en alguns moments es nota més del que és normal... i bé, 11 megavolums en comptes dels 26 normals originals són una bona idea, i el preu, 12 euros per llibre, hauria estat bé si l'edició fos bona. Afortunadament la segona meitat de la col·lecció me la vaig acabar quan la FNAC liquidava els manga d'Otakuland, ja descatalogats, i els de Touch els tenia a 6,90 cadascun. Jo ja me l'havia començat i era millor això que res, però trobo recomanable fer-se amb l'edició francesa o la italiana, i qui sàpiga japonès, evidentment, amb la japonesa.

Aquesta és la portada del volum 1, on veiem que l'editorial va optar per deixar el títol amb què es coneixia l'anime. Em sembla un error (un més), perquè després de tants anys la gent que volia veure-la publicada ja sabia que originalment es deia Touch, i de tota manera (i per sort) a l'interior els personatges tenen els noms originals. Es podria haver optat senzillament per posar "Touch" en gran i "Bateadores" en petit, contràriament al que van fer. A més, els protagonistes del còmic, tot i que també els toca el torn de bateig, com a tots els jugadors d'un equip de beisbol, són estrelles des del monticle, són "Lanzadores". En fi, una edició molt amateur per a una obra grandíssima. Desconec, però, com era l'edició de Norma, de molts anys abans, que va quedar inacabada després de 12 entregues que cobrien el material dels 3 primers volums originals.

Entrant ja en matèria, Touch és l'obra mestra per excel·lència de Mitsuru Adachi, un mestre de la narració d'històries quotidianes i gran coneixedor del beisbol i la vida als instituts japonesos. Es va publicar a la revista Shônen Sunday entre 1981 i 1986, recopilant-se en 26 volums. Més endavant es reeditaria en 11 toms gruixuts (que és d'on parteix, almenys pel que fa a divisió, l'edició que he llegit jo) i l'última ha estat la kanzenban o edició perfecta, de 12 toms amb algunes pàgines en color. El manga va ser un èxit total i va guanyar el 1983 el Premi Shôgakukan en la categoria de shônen, empatant amb Miyuki, també d'en Mitsuru Adachi!

La sèrie d'animació que, com és lògic, se'n va fer, va durar 101 capítols entre 1985 i 1987, i va ser una de les apostes de Telecinco traduïda com a Bateadores en aquells gloriosos primers anys de la cadena, en què arribava molt d'anime, i molt mític. Touch també va veure el naixement de 3 pel·lícules d'animació, dos especials televisius (i totes cinc peces han estat publicades per Jonu Media i actualment es poden trobar en un pack, juntes) i una pel·lícula d'imatge real, aquesta el 2005.

L'opening de la sèrie de dibuixos. Doncs bé, tot això ve d'un manga magnífic, el que tot just vaig acabar de llegir ahir. El mestre Adachi demostra el que deia fa un moment, que és un autèntic mestre de les històries quotidianes, i sap trobar l'equilibri perfecte entre els elements romàntics, els esportius, l'humor i el drama. Tan aviat trobem vinyetes sense text com diàlegs colpidors, i si en algun moment pensem que Touch és un altre manga en què el beisbol està en segon pla mentre el més important és l'amor, Adachi ens sorprèn amb una bona colla de capítols seguits on pràcticament només veiem aquest per a mi apassionant esport que malauradament a casa nostra no té gaire tirada.

Aquí tenim un moment de drama, després d'un esdeveniment terrible. I això Adachi t'ho deixa anar per sorpresa (poca sorpresa, d'altra banda, quan tothom t'ha explicat de què va Touch sense gaire tacte, però la primera vegada que els japonesos ho van llegir els devia impactar moltíssim) després d'escenes humorístiques de l'estil de les tires còmiques diàries com Peanuts, còmic en què sovint penso llegint les obres d'Adachi-sensei.

I què puc dir del dibuix? Els traços em recorden els de la mestra Rumiko Takahashi, amb qui per cert va col·laborar fa poc, però té una manera de dibuixar les cares molt característica. On m'encanta i em deixa bocabadat, però, és en els paisatges urbans: carrerons, racons de l'institut, semàfors, rius... tot. Vinyetes sense personatges que serveixen de transició entre diferents accions. Els personatges són absolutament rodons, tenen molta personalitat i, per més malvats que puguin arribar a semblar alguns, sempre hi ha alguna cosa que justifica el seu comportament i ens acaben caient simpàtics.

Aquest és un exemple del que deia. Eijiro Kashiwaba, entrenador substitut de l'equip del Meisei, un autèntic fill de puta que m'ha acabat caient bastant bé. Per cert, és el doble de Risto Mejide, no només pel seu aspecte.

I de què va Touch, al cap i a la fi? Si encara queda algun lector que no conegui la sèrie, a més d'animar-lo a llegir-la, li diré que és una preciosa història d'amor i de beisbol, amb la mateixa importància. I per si de cas en faré una sinopsi diferent de la que es fa habitualment, evitant certs spoilers: en Kazuya i en Tatsuya són dos germans bessons, estudiants de batxillerat, i la seva millor amiga és la veïna Minami, que coneixen des que van néixer. Tots dos estan enamorats d'ella, i tothom dóna per fet que en Kazuya, el noi perfecte (popular, educat i estrella de l'equip de beisbol de l'institut), serà l'elegit per la Minami, que per altra banda tampoc no ajuda a pensar el contrari perquè sempre està renyant (i s'ho mereix) en Tatsuya, que només s'assembla al seu germà físicament: no practica cap esport i és un gandul i un pervertit.

En Kazuya és l'esperança de l'Institut Meisei d'arribar per primera vegada a la seva història al Kôshien, la fase final del campionat nacional de beisbol de batxillerat del Japó, un objectiu complicat com ell sol, però que al cap i a la fi és com classificar-se per a la Champions sense pretensions de guanyar-la. Sembla que això és el somni de tots els japonesos, perquè és un tema habitual als manga, i cada edició és televisada i seguida per tota la població del País del Sol Naixent. Com dic, el somni no és guanyar el torneig, sinó arribar-hi.

Una imatge de l'estadi Kôshien, seu dels Hanshin Tigers de la lliga japonesa de beisbol i alhora de la fase final del campionat nacional de batxillerat.

El drama, en forma de tragèdia devastadora, afegirà dificultat al ja complicat objectiu, però la vida continua i els personatges hauran de superar els obstacles propis de l'adolescència i l'esport en una història apassionant i entendridora que recomano a tothom.

Us deixo amb aquesta bonica escena de la part final del manga. Serveix d'alguna cosa demanar desitjos als estels fugaços?