Lectures: Un món feliç

Sovint es compara 1984, de George Orwell, amb una novel·la anterior, d'Aldous Huxley, que també ens parla d'una societat futura fermament estructurada i angoixant, però d'un tarannà totalment diferent. Si més no, el cas és que en parlar d'una s'acaba parlant també de l'altra.

Jo les havia llegit totes dues fa anys, però com que tinc una memòria tan dolenta per als arguments que em permet tornar a gaudir de les coses amb el temps, i de pas analitzar-les amb un punt de vista diferent, vaig decidir que immediatament després de rellegir 1984 passaria a la relectura de la novel·la de què avui parlaré.

Un món feliç, publicada originalment el 1932, i per tant anterior a 1984, és una novel·la de ciència-ficció que, en comptes d'una distopia, un dels subgèneres habituals d'aquest tipus de relat, ens presenta una utopia, un món en què tot va sobre rodes, en què no hi ha cap problema perquè està dissenyat de manera que això sigui (pràcticament) impossible.

Hi veiem una societat marcadament jerarquitzada a l'Anglaterra del segle XXVI, amb unes normes molt estrictes però orientades, aquest cop, a la felicitat generalitzada. Per tal d'aconseguir-ho la ciència ha avançat fins al punt que l'espècie humana ja no es reprodueix de manera sexual, sinó que tothom és dissenyat i neix sense passar per un part, i per tal d'assegurar l'estabilitat de la civilització hom és educat durant el son des de la més tendra infantesa i condicionat de manera que considera els trets de la seva classe social els únics que podria tenir i els únics que podria desitjar, alhora que se sotmet als de dalt i menysprea els de baix com la cosa més natural del món, perquè en aquest relat ho és.

La família i la religió ja no existeixen i les necessitats de tothom estan cobertes, així com els possibles desitjos satisfets, de manera que mai no es produeixi cap cas de malestar o infelicitat per part de ningú.

Que bé, oi? Això és el que podríem pensar, però... què passa quan un personatge, el protagonista Bernard Marx, pertany a una classe social segons els registres però durant el seu creixement fetal hi va haver un error que li va donar un aspecte físic inferior als dels seus companys? Què passa quan algú, malgrat tots els condicionaments, té unes inquietuds que no pot satisfer ni amb la droga diàriament subministrada que en teoria garanteix que qualsevol preocupació desapareix en qüestió de segons?

A més, per tal d'aconseguir aquesta societat perfectament engranada s'han hagut de fer sacrificis: s'ha hagut de limitar el progrés científic perquè no anés per camins que no interessaven, s'ha suprimit, com dèiem, la religió, i sobretot s'ha acabat amb les passions i els malestars que són els que fan, per contrast, que valorem realment la felicitat i la visquem plenament quan la tenim.

En definitiva, per tal d'aconseguir la societat perfecta s'ha construït una societat asèptica i mancada de vida. Per això, perquè la felicitat artificial també pot esdevenir angoixant, Un món feliç es pot considerar una utopia i alhora una distopia. En qualsevol cas, és una lectura ameníssima, amb un to irònic, i no m'estranya que es consideri una de les millors novel·les del segle XX.

Lectures: 1984

Últimament estic fent moltes relectures. Si hom pensa que tenir llibres és un error perquè ocupen espai i no tornaran a ser llegits... bé, en el meu cas no és així, i em permet tornar a gaudir de textos que havia oblidat pràcticament del tot, i sobretot que no van produir el mateix impacte en mi quan tenia 20 anys que ara que en tinc 35.

M'alegro d'haver fet una segona lectura, 15 anys després, del clàssic de la literatura del segle XX anomenat 1984 i escrit per en George Orwell, tot i que no he pogut aconseguir la portada de l'edició de Destino en català, de 2002, del llibre que he fet servir els dos cops.

Per si hi ha cap despistat que ni tan sols sap de què va, 1984 és una novel·la distòpica que retrata el que llavors (l'any 1949) era el futur 1984, en què el món està dividit en tres supraestats, concretament Oceania, Euràsia i Àsia Oriental, permanentment en una guerra equilibradíssima i destinada a no acabar mai -ni els interessa-.

  

L'acció se situa a Oceania, que seria l'equivalent als Estats Units, el Regne Unit, Austràlia i altres territoris, i el protagonista de la història és en Winston Smith, funcionari del Ministeri de la Veritat, on es dedica a manipular la informació per ordre del Partit, que basa la seva estratègia per mantenir-se en el poder en aquesta manipulació del poble i en la por, però que també té efectivíssims sistemes de càstig a la més lleugera dissidència.

Per prevenir-la, però, compta amb el Gran Germà, el fundador del Partit, que tot ho vigila i que ha viscut sempre i viurà sempre. Sospitem que és una figura inventada, però tant li fa, perquè els instruments de vigilància són les anomenades telepantalles, que el públic mira per rebre la manipulada informació però que sobretot serveixen per vigilar la gent durant les 24 hores del dia, de manera que qualsevol comportament o fins i tot gest facial considerat inadequat suposarà la fi d'aquella persona.

El que en altres circumstàncies podria semblar una predicció naïf típica de les novel·les i obres futuristes en general, en el cas de 1984 és esgarrifós comprovar com, deixant de banda l'estètica, els noms de les coses i la creació d'una llengua, la Novoparla, pensada per a simplificar l'idioma fins a tal punt que sigui impossible concebre idees herètiques, hi ha coses que s'han fet realitat d'una manera o d'una altra, i no parlo del programa de televisió Big Brother, que és una perversió lúdica del concepte orwellià.

Coses com que ens controlin i sàpiguen el que fem, el que llegim o el que veiem -només cal adonar-se de la publicitat personalitzada en llocs com Facebook, per exemple- o la manipulació de les notícies per tal de crear opinió o amagar fets que no perdonaríem a un govern, i fins i tot ambdues coses alhora perquè ni tan sols calgui amagar aquests fets altrament execrables, com hem pogut veure, per desgràcia, en els anys més recents.

George Orwell (1903-1950) va fer aquesta predicció -per a ell segurament més exagerada que no ha estat en realitat- en veure la manipulació de la informació durant la Guerra Civil Espanyola (per cert, tinc pendent de llegir Homenatge a Catalunya, també d'ell, que hi va lluitar al bàndol republicà, cosa que faré properament), i li va donar una forma que critica aparentment els totalitarismes d'esquerres, les traïcions dins les revolucions, cosa que ja havia fer a Animal Farm (1945), però que en realitat podem extrapolar a qualsevol mena de dictadura. 

1984 és un relat interessant per si mateix, tot i que dens en alguns trams, però si ens anem fixant en les coses que s'han fet realitat, en unes altres circumstàncies, en uns altres anys i en uns altres països, el cert és que pot ser esgarrifós. Com ho podem saber, que allò que ens diuen que passa succeeix de debò? Com sabem que no s'estan traient les coses de context en un món en què qualsevol pot gravar vídeos i fer-los córrer per internet? Com podem estar segurs que el que llegim als llibres d'Història és cert i no una manipulació escrita pels vencedors dels conflictes? Doncs no ho sabem, no. 

Lectures: Historias cortas de Satoshi Kon

Fa uns anys -com passa el temps!- vaig fer la ressenya de l'obra més coneguda del desaparegut director d'anime Satoshi Kon (1963-2010), era Regreso al mar i es tractava d'una història autoconclusiva que em va agradar molt. 

Ja vaig dir llavors que tenia pendent comprar (o rebre com a regal, que és el que va passar amb el temps) l'altre volum que n'havia editat Planeta en el seu projecte de recuperar o editar per primer cop, segons el cas, l'escassa producció de còmic d'aquest mestre que sobretot feia anime, i el cas és que he trigat, però per fi m'hi he posat i l'he llegit.

Historias cortas de Satoshi Kon, en un format semblant al de les del mestre Urasawa, és a dir no gaire gran, però gruixut i amb tapa dura, és un títol molt descriptiu del que trobarem al llibre, que són relats curts i autoconclusius amb què l'autor experimentava i s'anava fent un lloc a la indústria, tot i que és ben sabut que aviat es va decantar per l'anime. 

Des del punt de vista de la seva carrera va ser un encert, perquè hi va triomfar, però això no vol dir que els seus manga siguin menys interessants. Altrament no s'entendria que Planeta hagi publicat posteriorment Opus i Seraphim 266613336WINGS, dues obres inacabades també a l'edició original japonesa. I els recopilatoris d'històries curtes de vegades són irregulars i realment se'n salven poques, però trobo que no és el cas i que aquest recopilatori és més que notable.

Com que les seves pel·lícules en general són conegudes pel seu caràcter oníric, fantàstic i una mica surrealista, confesso que em feia por que aquest recull d'històries curtes també fos així. No perquè em sembli malament, sinó perquè com que sóc una mica curt de gambals m'estimo més llegir històries senzilles d'entendre.

És el que trobem en aquest llibre, en realitat. Relats senzills, molts dels quals protagonitzats per nens i adolescents en aventures de tota mena, des de les quotidianament esportives fins a complots per desemmascarar pares infidels, passant per escenes d'estiueig, conflictes monumentals a l'institut, els plans per a estrenar-se d'uns estudiants a punt de graduar-se i altres fragments quotidians, però sempre animats i de ritme ràpid, i molt japonesos.

També hi ha lloc per a la bogeria, però és una bogeria nascuda de l'accident més normal del món, com pot ser que una llitera amb una anciana se'n vagi camí avall i faci tota mena de destrosses sense que a la senyora li passi res, en unes pàgines que com ja vèiem a Regreso al mar demostren que el mestre Kon tenia una manera de narrar molt cinematogràfica.

Això no vol dir que en aquestes històries escrites i dibuixades als anys 80 no hi hagi experiments amb altres gèneres.

Podríem dir que hi ha una mica de ciència-ficció post-apocalíptica, i al darrer relat recopilat, que té dues parts i és el més llarg, més aviat distòpica, amb les desventures d'uns joves una mica rebels en un Japó fortament policial (obra més fosca i que ens deixa amb malestar).

A més, però, també hi apareix la fantasia amb la història d'una família que compra una casa a preu de ganga i descobreix que hi ha fantasmes, i l'autor prova el manga de samurais amb un relat en què en plena persecució en el context d'una batalla tant un bàndol com l'altre s'han d'enfrontar a un "monstre".

A Historias cortas de Satoshi Kon, com acostuma a passar amb aquests recopilatoris quan es tracta d'obres seminals, veiem en general un traç que encara havia de millorar, tampoc no gaire diferent del de Regreso al mar, a la ressenya del qual ja vaig comentar que es notava que el mestre Kon havia estat ajudant del gran Katsuhiro Ôtomo, però queda ben clar que és un dibuix dinàmic, amb molt de ritme i una excel·lent composició de pàgines i vinyetes.

En alguns casos, però, l'esforç és especialment visible, com a la història de samurais que esmentava, amb un nivell de detall que aporta la seriositat normalment associada al gènere, malgrat que en aquest cas sigui un relat de samurais una mica especial.

Majoritàriament es tracta d'històries, amb independència del seu gènere, de lectura ràpida gràcies al seu ritme, i també amb un punt entranyable.

Són de llargada, estil i qualitat diversos, però el conjunt aprova amb molt bona nota, i insisteixo en què això no és quelcom habitual en aquests reculls. En altres paraules, es tracta d'un volum molt recomanable.