Lectures: Look Back

Que hi hagi comparativament un boom de manga en català des de l'any passat ens ha agafat a tots plegats força per sorpresa. No acabem d'entendre per què ara sí i fa 10-15 anys, no. Per què només s'apostava per coses molt segures i ara estan publicant o publicaran mangues d'èxit però sense necessàriament suport d'un anime català potent, o que sí que s'havia pogut veure a la televisió en català, però fins ara no s'havia provat de treure'n el manga, cas de Dr. Slump, Ranma 1/2 o One Piece. 

Les editorials deuen saber, és clar, si és el moment o no, però a mi em sorprèn particularment que hi hagi tan pocs volums únics en la nostra llengua. Hom pensaria que són apostes poc arriscades perquè, si no es venen, almenys no és una col·lecció que generi pèrdues. És un únic llançament. Però el cas és que hi ha molt pocs volums únics en català, com Barri llunyà o Jaco, i no n'esperava gaires més. En aquest sentit, el que ressenyo avui, a sobre, ha sortit en dues edicions simultànies, la senzilla i la de tapa dura, cosa que encara em descol·loca més.

Però no me'n queixaré pas, perquè per culpa del meu pèssim ritme lector actual em va molt bé que es publiquin obres curtes, i ja m'agrada que s'editin en la nostra llengua coses inesperades, encara que sigui perquè, en aquest cas, es tracta d'un volum signat per Tatsuki Fujimoto, autor de Chainsaw Man, que s'està publicant en català.

Look Back, que ens porta Norma Editorial, una de les editorials que estan llançant més coses en el nostre idioma, és un relat més o menys realista sobre dues noies que dibuixen manga, i no puc dir-ne gaire cosa més per no carregar-me la gràcia del gir argumental que es produeix avançada l'obra, però em permetreu, espero, que parli de la premissa una mica més.

La Fujino, una d'elles, és una estudiant de quart de primària d'un poble que col·labora amb el diari de l'escola amb una tira còmica dibuixada amb els mitjans i l'habilitat que podríem esperar d'una persona de nou o deu anys.

Un dia, però, li demanen que cedeixi una mica d'espai a la col·laboració de la Kyômoto (per algun motiu, l'edició prescindeix de l'accent circumflex que sí que apareix a la contraportada), una companya hikikomori, és a dir reclosa a la seva habitació, que resulta que fa unes vinyetes de paisatges tremendament ben dibuixades.

Això podria desembocar en un relat d'enveja i competició, però el que fa la Fujino és sentir-se esperonada per millorar practicant nit i dia, cosa que se'ns narra amb força pàgines sense text i vinyetes grans on som testimonis del pas de les hores, els dies i les estacions.

Ja a secundària, la Kyômoto surt de la seva habitació i la Fujino l'empeny a fer un manga juntes i provar sort enviant-lo a un dels típics concursos que promouen les revistes japoneses de còmics.

Ja he explicat tot el que crec que és raonable sense rebentar res, el pas de les pàgines ens dirà si la cosa surt bé o no, però sí que hi ha, ho avançava més amunt, un gir argumental important.

És un esdeveniment d'aquells que ens canvien la vida i que ens fan reflexionar sobre què hauria passat si les coses haguessin anat d'una altra manera, que és el que fa Look Back a través d'escenes imaginàries, tot plegat amb un to malencònic, amb el sentiment de culpa planant sobre la història i una resolució esperançadora però agredolça.

No havia llegit res d'aquest autor, potser li dono una oportunitat a la molt diferent Chainsaw Man, però m'ha agradat el ritme narratiu ràpid que mostra en aquesta obra, ajudat per l'absència de text en moltes de les seves 160 pàgines (que no vol dir que no expliquin coses), així com també el seu traç gruixut però detallat.

Precisament per això, tanmateix, em quedo amb ganes de més i m'hauria agradat que la lectura convidés a prendre-se-la amb calma, però és d'aquells casos en què no devorar-la d'un sol cop demana un exercici de contenció.

Lectures: Furari

El mestre Jirô Taniguchi no és un estrany en aquest blog, n'he ressenyat unes quantes obres (Barri llunyà, El gourmet solitario, Hotel Harbour View, El almanaque de mi padre, Cielos radiantes...) i espero poder-ho continuar fent en el futur.

M'agrada força, però reconec que sovint he adquirit les seves obres quan les he trobat de saldo, i és que l'editorial que l'acostuma a publicar al nostre mercat posa uns preus força elevats als seus productes. El cas d'avui no és diferent, perquè es tracta d'un volum únic que vaig comprar a les oportunitats de la mítica botiga Continuarà, de Barcelona, però no ha estat fins ara que l'he llegit.

Furari, a diferència d'altres títols que he ressenyat del desaparegut mestre, és força moderna, de 2011 concretament, i aquí ens va arribar l'any següent, el 2012. 

En 208 pàgines i format de tapa dura, recupera el Taniguchi més quotidià, un gènere que l'home dominava i que transmet calma i reflexió a cada obra seva d'aquestes característiques que en llegim. 

Ja em disculpareu, però no he trobat imatges a internet que em servissin per a il·lustrar l'entrada, així que les he escanejat amb el mòbil del meu volum tan bé com he pogut i preservant la integritat del llibre.

En fi, Furari segueix els passos, literalment, del senyor Tadataka Inô, un home japonès jubilat que el 1799 està jubilat i es dedica a caminar per Tòquio, llavors Edo, tot mesurant distàncies amb les seves passes. És una afició que té, derivada de la que té per l'astronomia i la geografia.

Això el converteix en un altre dels caminants de Taniguchi, incloent-hi el de El caminante i el de l'esmentada El gourmet solitario, que són protagonistes que bàsicament caminen, reflexionen i interactuen amb el seu entorn. En aquest cas, el señor Inô recita poesia mentre camina, juga una estona amb uns nens al fang o entra en algun establiment per prendre una copeta, a més de sortir en alguns capítols amb la seva dona, que veu una mica amoïnada com el seu marit no descansa com correspondria a un jubilat.

Per donar una mica de vida a la trama, l'autor inclou algunes escenes en què el protagonista veu el món a través d'animals, moments d'endormiscament dels quals es desperta al cap d'uns moments.  

Amb aquestes passejades, com a lectors som testimonis de fragments de la quotidianitat d'una societat i d'una època, amb celebracions de festivitats, jocs infantils o l'activitat dels comerciants, que per al públic interessat en la cultura japonesa són força agradables.

Furari no és un manga amb gaire text, i de vegades ens regala alguna imatge paisatgística espectacular com aquesta de les lluernes, però malauradament hi ha una profusió de notes de traducció, per al meu gust no totes necessàries, que entorpeixen la seva lectura en trencar-ne la fluïdesa. Per exemple, les unitats de longitud tradicionals japoneses surten molt sovint en aquest manga, i podem optar per no llegir-ne la conversió al sistema mètric decimal, però també n'hi ha moltes de culturals.

Per acabar amb l'edició, encara que la decisió de repartir les frases entre globus diferents sense punts suspensius en cap lloc sigui estranya, aquesta vegada no he trobat problemes de traducció ni de retolació. Sobre el sentit de lectura occidental, però, en podríem debatre força estona i ja és un tema que fa mandra i tot.

El problema que tinc amb aquest manga, que m'ha agradat però ni de bon tros tant com altres del mestre Taniguchi, és que per posar el seu protagonista en context he hagut de fer una ullada a l'article de la Wikipedia dedicat a ell, on se'ns explica que va ser el cartògraf i agrimensor que va fer possible el primer mapa modern del Japó. És una part que no veiem al manga, on es parla dels mesos anteriors a l'assignament, que és conseqüència d'una afició. 

Això està molt bé, però demana del lector uns coneixements previs. Sense saber si al Japó és una figura tan coneguda que se n'assumeix la biografia bàsica, a Occident trobo que no hauria estat malament un article introductori. Ignoro si a França el té, però l'edició espanyola segur que no.

Lectures: El gourmet solitario

El manga gastronòmic és un gènere molt popular al Japó, no és perquè sí que el quart -en el moment d'escriure això- manga amb més volums de la història és Cooking Papa, amb 155 des que es va començar a publicar el 1986, i encara dura.

Oishinbo, amb 111 i en marxa des de 1983, manté l'onzena posició, i encara que aquest ha estat publicat en castellà, ha estat en una edició antològica de 7 volums, gruixuts, sí, però només 7. És un tipus de còmic massa arriscat per publicar aquí durant gaire temps, encara que a Catalunya vam poder veure l'anime El gran Sushi, però no ho és tant si es tracta de llibres autoconclusius com el que avui ens ocupa, i menys si el seu autor té la popularitat que té aquí, a Europa.

 

Tant és així que ell ho sabia i ja li semblava bé que es publiquessin les seves obres emmirallades per poder-se publicar en sentit de lectura occidental, cosa que té el curiós efecte de convertir la majoria de personatges en esquerrans, com també és el cas d'aquest còmic.

 

 

És El gourmet solitario, un manga del desaparegut Jirô Taniguchi, del qual ja havia ressenyat Cielos radiantes, Barri llunyà, Hotel Harbour View i El almanaque de mi padre, que es va publicar al Japó el 1997 amb el nom de Kodoku no gourmet, amb guió de Masayuki Kusumi i dibuix del mestre Taniguchi. 

 

Amb una premissa tan senzilla com la d'un comerciant que s'atura a fer un mos després d'una llarga i cansada jornada de feina, és una obra calmada, realista i amb aquell encant propi de la majoria d'obres de Taniguchi, encara que el guió en aquest cas sigui d'una altra persona. 

Amb aquesta excusa se'ns parla d'una pila de plats de la gastronomia japonesa, amb un amor que fa venir encara més gana, tant se val l'hora a la qual llegim les 19 històries -curtetes, de 8 pàgines cadascuna- que conformen el volum.

Tot dibuixat d'una manera exquisida, literalment, i amb un munt d'informació explicada de manera amena i ben encaixada a la història, que més enllà d'aquestes aturades alimentàries tampoc no ens explica gran cosa del seu protagonista, el senyor Inokashira.

Els únics conflictes o problemes que veiem en aquesta història, que no és precisament un thriller, es produeixen quan el protagonista visita una zona que feia temps que no trepitjava i, tot buscant un restaurant que recorda, ja no hi és, o quan en algun lloc no queda algun plat que havia demanat i decideix tastar-ne un altre, però en tots dos casos li sorgeix l'oportunitat de descobrir un lloc o un menjar nou, de manera que són relats que sempre acaben bé.

Amb tot plegat El gourmet solitario ens permet veure l'interior de tota mena de locals gastronòmics tradicionals del Japó, i quan l'Inokashira va pel carrer, contemplar meravellosos paisatges urbans del país del Sol Naixent. Així, retrata també una part de la societat i les tradicions japoneses.

L'obra va ser adaptada en forma de TV Drama, és a dir sèrie d'imatge real, que va començar el 2012 i va acabar el 2017, amb 72 episodis i un especial. També se n'han fet Drama CD, novel·les i fins i tot figures articulades, entre altres productes derivats.

Però no només això: encara que és un volum autoconclusiu, els autors van continuar explicant-ne històries, també a la revista Weekly Spa!, i el 2015 se'n va recopilar un segon volum, que aquí va arribar el 2016 -el primer es va publicar en castellà el 2010- novament sota el segell de l'editorial basca Astiberri, i amb el títol Paseos de un gourmet solitario. Si us heu quedat amb gana després del primer volum, busqueu-lo.
 

Lectures: Antología de Inio Asano

M'adono que aquesta és la cinquena vegada que escric una ressenya sobre una obra del mangaka Inio Asano, cosa que suposo que vol dir que és un dels meus preferits. Ha anat passant poc a poc, sense que me'n fes la impressió. Fins ara pensava que m'agradava i prou, però que vulgui arreplegar tot el que se'n publica -que, per sort, és la majoria del que s'ha editat al Japó- i m'ho llegeixi i en parli és senyal que m'agrada molt, sí.

Curiosament, cap de les cinc obres que n'he llegit és llarga, sinó que són o integrals com Solanin o reculls d'històries curtes, com El barrio de la luz (tot i que en aquest cas són històries paral·leles), El fin del mundo y antes del amanecer i Reiraku. Les llargues ja arribaran, però abans va aquesta d'avui, i sospito que la propera serà una altra col·lecció de relats curts. En fi, som-hi.

Amb el no gaire imaginatiu, sobretot per contrast, títol d'Antología de Inio Asano (tot i que la culpa no és de la traducció ni de l'editorial, Norma), aquest recull de 306 pàgines es va publicar al Japó l'any 2018 i a l'estat espanyol a l'octubre de 2020. Jo, però, l'he llegit ara. I coneixent els meus costums pel que fa al ritme i l'ordre amb què llegeixo les coses, encara gràcies.

El volum recull històries curtes, però amb una quantitat de pàgines molt diversa segons el cas, que originalment s'havien publicat en revistes i fins i tot alguna pàgina web entre 2005 i 2018. Si no ho he entès malament contrastant dades a la Wikipedia i a Amazon, al Japó n'havia sortit una primera versió, però després, en una edició posterior, s'hi van afegir més històries, i és aquesta recopilació la que, afortunadament, ens ha arribat.

El primer relat té com a protagonista, tot i que no la sentim parlar, una noia que té cara de monstre, característica a la qual no sembla que els seus companys donin cap importància, fins al punt que duu una vida d'institut ben normal. 

Tot i ser un còmic de to més aviat lleuger, no hi falta la crítica de l'autor a les tendències dels grups -jo no arribaria a parlar de "pressió grupal"-, en forma de reflexió per part d'un dels personatges.

En una altra de les històries més destacades, com a mínim per nombre de pàgines, tenim el retrobament entre els membres d'una exparella en l'avorrit estiu del poble on van créixer, i com comenten els canvis que han fet tant ells com les seves vides. Un slice of life, vaja.

És un relat d'aquells típics d'Asano, novament amb crítica, força xerrameca i raonaments complexos per part dels personatges. I, com moltes de les històries, també críptic en alguns moments, de manera que com a lectors anem una mica desorientats fins que comencem a lligar caps.

Més impactant trobo la història amb missatge antibel·licista d'uns adolescents en un país fictici al caire de la guerra amb un altre, que es va desenvolupant des del punt de vista civil fins que ens destrossa amb un gir punyent al final. Per a mi, una de les millors històries del recopilatori.

També ho és una altra en què, altre cop de manera críptica, a través de narracions en paral·lel, converses profundes i un protagonista retorçat, se'ns expliquen les repercussions d'unes morts accidentals.

Una altra de destacada, i probablement la que m'ha agradat més, és una que m'ha recordat força Black Mirror, pel seu plantejament, però també -potser perquè és un manga sobre mesures dràstiques per al millorament de la societat- Ikigami. 

Resulta que al Japó d'un futur proper -o això sembla-, amb una piràmide de població tremendament envellida i amb una natalitat més baixa que mai, cosa que afecta greument l'economia, es va aprovar una llei que desposseeix els més grans de 85 anys de drets humans i els envia a uns centres en què, mitjançant tota mena de tècniques, tenen 5 anys per demostrar que no són dependents i que no suposaran una gran despesa pública. Si no superen aquest examen que fan als 90 anys, poden accedir a l'eutanàsia, però si s'hi neguen són abandonats a la seva sort. I els pocs que aproven l'examen... bé, no vull entrar en més detalls. Brutal i exagerat... o no tant?

La resta del volum -no he anat per ordre, per cert- està conformada per històries per a mi menys rellevants, i en general curtes. Tenim, a més de les que he repassat amb més extensió, una trobada d'una parella incipient explicada des de tres punts de vista (del narrador, d'ella i d'ell) i escampada pel volum, de manera que altres històries hi estan intercalades; les converses d'una noia amb el seu oncle a les vacances de Cap d'Any i una certa tensió romàntica o sexual només insinuada, el viatge en cotxe d'un home i una dona que s'acaben de conèixer i una proposta d'ullada, molt de l'estil de l'autor, a un hipotètic futur d'un dels manga més populars del Japó, que no revelaré perquè trencaria l'efecte del gir final.

Antología de Inio Asano, que es completa amb comentaris de l'autor sobre cadascuna de les històries i un còmic de dues pàgines en què es fum, amb afecte, del seu rival amistós, en Kengo Hanazawa (I am a hero), és un recopilatori d'històries amb la manera de fer innegable d'Asano, no només per l'inconfusible dibuix -quina atenció als detalls dels paisatges, també urbans, més deliciosa-, sinó també per la seva particular narrativa i uns textos relativament densos, en bona part de les obres incloses, que reflecteixen el desencís de la societat japonesa a través de personatges que per una raó o una altra han perdut l'optimisme que havien tingut en algun punt de la seva vida. Molt recomanable.

 

Lectures: Reiraku

Feia temps que no llegia res de l'Inio Asano (Solanin, El barrio de la luz, El fin del mundo y antes del amanecer) però també és veritat que, ara que no tinc gaire temps i llegeixo menys en general, i això inclou els còmics, és un dels autors als que acostumo a recórrer. De moment, però, en històries d'un volum, autoconclusives, com és el cas de la que vull ressenyar avui.

Reiraku, una de les obres més recents de l'autor (la va dibuixar durant 2017 i es va recopilar en un volum que Norma ens va portar a l'abril d'aquest 2019, té aquell regust que fa evident que ens trobem davant d'un còmic del mestre Asano, amb aquell retrat de la joventut adulta que li hem vist diverses vegades i un realisme gràfic i narratiu que caracteritzen les seves propostes.

En aquest cas el protagonista de la història és un dibuixant de manga, un mangaka, que finalitza una obra d'èxit, però es troba que no sap com arrencar-ne una de nova en una indústria que pressiona els autors des de les editorials però també des de la massa de fans. 

Davant del risc d'esdevenir irrellevant en un sector en què es pot triomfar durant un llarg període de temps però també desaparèixer de la nit al dia, en Kaoru Fukazawa, que és com es diu, reflexiona a través dels seus pensaments i els diàlegs amb altres personatges sobre qüestions relacionades amb la mateixa indústria, especialment el desencís en què es troba per la manca de llibertat creativa que hi detecta.

Un desencís que s'estén a la vida en general, com hem vist en altres títols de l'autor, i que altre cop ens permet veure com retrata els dubtes existencials d'aquest grup d'edat, que es troba com la societat li gira l'esquena. 

No hi podia faltar l'element sentimental, romàntic i sexual, clàssics del senyor Asano -tot i que, evidentment, no exclusius d'ell-: en aquest cas, el protagonista és casat, però la seva dona és editora d'una revista de manga -no el porta a ell, però- i viuen en un conflicte permanent causat per les incompatibilitats horàries i la lluita d'egos, cosa que evidentment desgasta el matrimoni.

Ell, cansat de tot plegat, contracta diverses prostitutes fins que en coneix una amb qui s'implica més i que li recorda una fallida relació de joventut de la qual se'ns parla al pròleg i l'epíleg d'aquest llibre. Una relació i unes escenes que val a dir que m'han recordat una mica les novel·les del gran Haruki Murakami. 

Un còmic realista, amb un to malencònic i inconfusiblement "asanià", i amb elements que és fàcil sospitar que són autobiogràfics atesa la professió del protagonista, però que també ens deixa amb gust de poc, sense que hagin passat gaires coses, i amb alguna conversa un pèl massa filosòfica per al meu gust que m'ha fet sentir desconnectat, cosa que també m'ha passat en algun diàleg recarregat i amb contradiccions, que no sempre he sabut veure si eren pròpies d'un personatge o simplement errors meus de comprensió.

No és el més memorable dels mangues que he llegit de l'Inio Asano, però està prou bé i no decep, de manera que el recomano a qualsevol dels seus seguidors. Espero poder-me posar aviat a llegir Buenas noches, Punpun, probablement la seva obra més coneguda i, aquest cop sí, de múltiples volums.

Lectures: El almanaque de mi padre

El mestre Jirô Taniguchi, especialment apreciat a Europa gràcies a unes històries i un estil de dibuix propers al còmic europeu, fins al punt que aquí es publica en sentit occidental, i per tant emmirallat, per petició expressa seva, ens va deixar al febrer a l'edat de 69 anys. 

Se l'ha publicat molt, a l'estat espanyol -no tant com al francès, segur-, però Planeta Cómic no ha estat, ni de bon tros, la seva casa d'acollida habitual. Ho és en aquest cas, amb una obra prou coneguda, però que jo no he llegit fins ara, i això ha tingut l'avantatge de permetre'm llegir-ne una edició definitiva, de la col·lecció Trazado, sense pàgines repetides com passava a l'anterior edició recopilada -recordem que la primera vegada que es va publicar va ser en el format Biblioteca Manga, per parts- i amb una excel·lent traducció, a diferència del que ens acostumem a trobar amb els treballs publicats per Ponent Mon, l'editorial que més obres n'ha editat aquí.

El almanaque de mi padre (en japonès Chichi no koyomi) va ser publicada originalment el 1994 i narra la història de l'acostament d'un home de mitjana edat a la figura del seu pare un cop li comuniquen la seva mort, torna al seu poble per a les exèquies i, a través de les converses amb familiars i coneguts que feia molts anys que no veia, descobreix coses del seu pare que no sabia i que l'haurien ajudat a no distanciar-se'n quan, de petit, i arrel del trauma del divorci dels seus pares, el va culpar i a partir de llavors va evitar el contacte amb ell tant com va poder, fins al punt de marxar a Tòquio tan aviat com va poder.

Es podria dir que en un paràgraf he explicat tota la història, però no és ben bé així. L'obra és plena de detalls, matisos, escenes de la infantesa i l'adolescència del protagonista i moments d'allò és emotius i malencònics. I sense que, per la seva naturalesa, hi pugui haver girs sorprenents o grans cops d'efecte, El almanaque de mi padre té escenes punyents emmarcades en un context quotidià que fan que sigui una lectura interessant, i molt trista -és un dels còmics més tristos que he llegit mai-, a més de merèixer que hi tornem de tant en tant. 

Li he trobat paral·lelismes amb l'única altra obra que n'he ressenyat en aquest blog, Barri Llunyà, perquè al capdavall els seus protagonistes tornen a la infantesa d'una manera o d'una altra i exploren les relacions amb els seus éssers estimats amb un grau més o menys gran de penediment, però hi ha prou diferències com per poder dir que el mestre Taniguchi no feia sempre el mateix. A més, en la seva extensa bibliografia trobem obres de tota mena, fins i tot de ciència-ficció i de samurais.  

El almanaque de mi padre, a més, és interessant per a un lector occidental perquè retrata com és una cerimònia de comiat d'un difunt al Japó, al capdavall tota l'obra té lloc durant la vetlla i durant les primeres hores del dia de la cremació, i en llegir les converses dels personatges coneixem, com el protagonista, com era la vida del finat a través de mirades al passat. 

Tot plegat amb el dibuix realista i detallat d'un autor -nascut a Tottori, com el protagonista, per cert- l'estil del qual podríem reconèixer a quilòmetres de distància, però que també demostra que sap caracteritzar els personatges perquè els diferenciem en qualsevol edat, a més de regalar-nos bells paisatges, exteriors o interiors.

El almanaque de mi padre ha desplaçat Barri Llunyà com la meva obra preferida de l'autor, i també ha aconseguit un lloc entre els manga, i còmics en general, que m'enduria a la hipotètica illa deserta. Recomanadíssim.

Lectures: Historias cortas de Satoshi Kon

Fa uns anys -com passa el temps!- vaig fer la ressenya de l'obra més coneguda del desaparegut director d'anime Satoshi Kon (1963-2010), era Regreso al mar i es tractava d'una història autoconclusiva que em va agradar molt. 

Ja vaig dir llavors que tenia pendent comprar (o rebre com a regal, que és el que va passar amb el temps) l'altre volum que n'havia editat Planeta en el seu projecte de recuperar o editar per primer cop, segons el cas, l'escassa producció de còmic d'aquest mestre que sobretot feia anime, i el cas és que he trigat, però per fi m'hi he posat i l'he llegit.

Historias cortas de Satoshi Kon, en un format semblant al de les del mestre Urasawa, és a dir no gaire gran, però gruixut i amb tapa dura, és un títol molt descriptiu del que trobarem al llibre, que són relats curts i autoconclusius amb què l'autor experimentava i s'anava fent un lloc a la indústria, tot i que és ben sabut que aviat es va decantar per l'anime. 

Des del punt de vista de la seva carrera va ser un encert, perquè hi va triomfar, però això no vol dir que els seus manga siguin menys interessants. Altrament no s'entendria que Planeta hagi publicat posteriorment Opus i Seraphim 266613336WINGS, dues obres inacabades també a l'edició original japonesa. I els recopilatoris d'històries curtes de vegades són irregulars i realment se'n salven poques, però trobo que no és el cas i que aquest recopilatori és més que notable.

Com que les seves pel·lícules en general són conegudes pel seu caràcter oníric, fantàstic i una mica surrealista, confesso que em feia por que aquest recull d'històries curtes també fos així. No perquè em sembli malament, sinó perquè com que sóc una mica curt de gambals m'estimo més llegir històries senzilles d'entendre.

És el que trobem en aquest llibre, en realitat. Relats senzills, molts dels quals protagonitzats per nens i adolescents en aventures de tota mena, des de les quotidianament esportives fins a complots per desemmascarar pares infidels, passant per escenes d'estiueig, conflictes monumentals a l'institut, els plans per a estrenar-se d'uns estudiants a punt de graduar-se i altres fragments quotidians, però sempre animats i de ritme ràpid, i molt japonesos.

També hi ha lloc per a la bogeria, però és una bogeria nascuda de l'accident més normal del món, com pot ser que una llitera amb una anciana se'n vagi camí avall i faci tota mena de destrosses sense que a la senyora li passi res, en unes pàgines que com ja vèiem a Regreso al mar demostren que el mestre Kon tenia una manera de narrar molt cinematogràfica.

Això no vol dir que en aquestes històries escrites i dibuixades als anys 80 no hi hagi experiments amb altres gèneres.

Podríem dir que hi ha una mica de ciència-ficció post-apocalíptica, i al darrer relat recopilat, que té dues parts i és el més llarg, més aviat distòpica, amb les desventures d'uns joves una mica rebels en un Japó fortament policial (obra més fosca i que ens deixa amb malestar).

A més, però, també hi apareix la fantasia amb la història d'una família que compra una casa a preu de ganga i descobreix que hi ha fantasmes, i l'autor prova el manga de samurais amb un relat en què en plena persecució en el context d'una batalla tant un bàndol com l'altre s'han d'enfrontar a un "monstre".

A Historias cortas de Satoshi Kon, com acostuma a passar amb aquests recopilatoris quan es tracta d'obres seminals, veiem en general un traç que encara havia de millorar, tampoc no gaire diferent del de Regreso al mar, a la ressenya del qual ja vaig comentar que es notava que el mestre Kon havia estat ajudant del gran Katsuhiro Ôtomo, però queda ben clar que és un dibuix dinàmic, amb molt de ritme i una excel·lent composició de pàgines i vinyetes.

En alguns casos, però, l'esforç és especialment visible, com a la història de samurais que esmentava, amb un nivell de detall que aporta la seriositat normalment associada al gènere, malgrat que en aquest cas sigui un relat de samurais una mica especial.

Majoritàriament es tracta d'històries, amb independència del seu gènere, de lectura ràpida gràcies al seu ritme, i també amb un punt entranyable.

Són de llargada, estil i qualitat diversos, però el conjunt aprova amb molt bona nota, i insisteixo en què això no és quelcom habitual en aquests reculls. En altres paraules, es tracta d'un volum molt recomanable.

Lectures: El fin del mundo y antes del amanecer

No, no és el títol d'un llibre d'en Haruki Murakami. Ho podria ser, però si fos així seria en català. En aquest cas es tracta d'un volum d'històries curtes d'un dels mangaka de moda, i del qual fins ara només havia ressenyat l'única cosa que n'havia llegit, el volum únic Solanin.

Aquesta vegada, també perquè l'alternativa era llegir la seva obra més coneguda, però encara incompleta en la nostra edició, he optat per un altre volum únic, però d'històries curtes, que també ens va portar Norma Editorial. 

El fin del mundo y antes del amanecer, en japonès Sekai no owari to yoake mae, que recull històries curtes publicades prèviament en revistes entre 2005 i 2008, ens ofereix més del que ja havíem vist a Solanin, i això per a mi és bo.

Reflexions desencantades sobre la vida i la societat actual a través de retalls quotidians de diversos personatges repartits en històries curtes molt realistes i quotidianes, i en algun cas fins i tot en segments dins d'aquestes històries curtes.

Tema habitual de l'obra de l'autor, els protagonistes, majoritàriament joves que encara van a l'institut o duen pocs anys al món laboral i encara els queden restes dels somnis que tenien de petits, s'enfronten als desenganys de la vida com poden, cadascú a la seva manera, amb encerts i errors. 

Tot plegat amb un to nostàlgic, colpidor i reflexiu amb què podem connectar fàcilment, diferències culturals a banda, si som tirant a depressius o tenim moments més aixafats en què ens posem a filosofar, en veu alta o per dins. 

Malgrat que amb els reculls d'històries curtes m'acostuma a passar que, en no tenir prou temps de desenvolupament, no me'n recordo al cap de poc d'haver-les llegit i en confonc escenes, sí que m'han agradat especialment la història d'una noia que té un dia lliure i passeja pel barri i la d'un jove mangaka que va a una reunió d'excompanys de primària i recorda moments de la infantesa realment nostàlgics. 

Són els dos relats que més m'han agradat, però en general m'han convençut tots, i això és quelcom poc habitual, fins i tot en el cas de les històries curtes del meu admirat Mitsuru Adachi.

Potser no són històries que m'hagin marcat gaire, i al cap d'un temps no me'n recordaré, però m'han deixat molt bones sensacions i el dibuix del mestre Asano, que aquí tampoc no decep, ofereix moments de profunda bellesa.

Considero que El fin del mundo y antes del amanecer és, doncs, un volum d'històries curtes molt recomanable, d'aquells que val la pena rellegir al cap d'un temps.

Lectures: Solanin

D'un temps ençà s'ha estès entre els lectors de manga una desmesurada afició per les obres de l'Inio Asano, un autor que fins no fa gaire ens deia tan poc com tantíssims altres dels que treballen a la indústria del còmic japonès, que són uns quants. No se'n parlava, vaja. De fet, se n'havia publicat en castellà el volum únic Nijigahara Holograph i havia estat un fracàs, però no us amoïneu, que de seguida que l'autor es va posar de moda aquell volum es va exhaurir de cop (i ara s'ha reeditat sota el segell d'una altra editorial).

I dic que és una afició desmesurada perquè ara sembla que a tothom li agrada moltíssim i el coneixia de sempre. Però també perquè l'anunci de la publicació d'una de les seves obres, Umibe no onna no ko (La chica a la orilla del mar) per part de la petita Milky Way va generar una excitació i una febre que van impedir als lectors veure la terrible qualitat de la traducció. Val a dir que els lectors de manga de l'estat espanyol estan poc atents a aquestes coses, no s'hi fixen gaire. Són molt de queixar-se però d'això no en diuen res. És clar que tampoc no saben que ells mateixos escriuen malament. 

Jo, que em dedico a la revisió de manga, m'hi fixo potser massa i tots els errors que veig em couen, però allò era tan dolent que vaig haver de tornar el primer volum a la botiga. No podia més. 

És per això que, quan es va saber que Solanin la llicenciava Norma Editorial i que la traducció seria d'en Marc Bernabé, que és qui en va parlar per primer cop al seu blog MangaLand, i la Verònica Calafell, em vaig posar molt content perquè s'obria la possibilitat de gaudir d'una obra del tan elogiat Asano amb una traducció feta ni més ni menys que pel millor tàndem traductològic de manga que tenim. Tant de bo hagués pogut ser així amb Umibe no onna no ko, però l'hauré d'intentar llegir en japonès barallant-me amb els kanji sense furigana, perquè és un seinen o manga per a adults i no hi ha altre remei. 

Per cert, abans parlava dels lectors de manga de l'estat espanyol i les seves queixes, sovint mal orientades: abans de la portada definitiva de Solanin Norma en va fer pública una altra, en realitat no gaire diferent d'aquesta, que va indignar els otakus i va provocar queixes i mofes massives. Aquesta actitud, en contrast amb la manca d'exigència amb coses realment importants com els textos, em fa vergonya aliena.

Però feta la denúncia passem a parlar de l'obra que protagonitza l'entrada, un seinen realista i preciós que té com a personatges principals els dos membres d'una parella jove, la Meiko i en Taneda, que miren de tirar endavant a Tòquio, llicenciats universitaris de fa poc, ella tancada en una oficina i ell amb contracte temporal en una empresa de disseny i amb un grup musical que comparteix amb excondeixebles seus.

Tots dos, i els seus amics, s'enfronten a les dificultats de la vida adulta amb què tots ens hem trobat quan deixem de ser estudiants i ens diuen que ara ens hem d'espavilar sols. Alguns, als 32 anys, estem igual o pitjor i sense cap perspectiva de millora, mentre que en el cas dels personatges d'aquest manga, que es troben a la primera meitat de la vintena, la situació és menys preocupant. Tanmateix pateixen, i nosaltres amb ells, perquè encara que siguin japonesos és fàcil identificar-se amb el seu dia a dia gràcies al to realista i quotidià que hi imprimeix l'autor, que tampoc no renuncia a pinzellades d'un humor molt particular que fa de contrapès a una història en general malencònica i dramàtica.

Una part molt important de les cabòries dels protagonistes, i especialment de la protagonista principal, la Meiko, són les relacions romàntiques, i els dubtes existencials que l'oprimeixen. Això, juntament amb l'important paper que la música té en aquesta història en concret (potser l'ingredient amb què menys us identifiqueu si, com em passa a mi, no us dediqueu a aquest sector), fa pensar en Nana. Almenys a mi. De fet hi ha molts paral·lelismes, que es van fent evidents a mesura que l'obra avança i s'acosta al final.

Alguns recursos narratius, un cop d'efecte brutal —que ens fa reinterpretar el punt de llibre que Norma regalava durant el XX Saló del Manga— i el contrast entre el realisme gairebé fotogràfic dels escenaris i el particular disseny dels personatges, inconfusiblement asanians, m'han recordat també les obres d'en Mitsuru Adachi. Per tant, entre això i el que he dit al paràgraf anterior us podeu imaginar que Solanin m'ha agradat moltíssim.

No seria recomanable, ni cal, entrar en detalls de la trama de Solanin, un excel·lent slice of life publicat entre 2005 i 2006 al Japó a la revista setmanal Young Sunday, recopilat en dos volums (aquí un de gruixut i mida doble A2) i tota una mostra que determinades etapes de la vida són iguals tant aquí com a l'altra punta del món (el primer món, s'entén).

Ens identificarem amb els seus personatges, potser amb algunes circumstàncies d'un d'ells i unes altres d'un altre, però els primers anys de la vida adulta comporten uns reptes força concrets, d'autoafirmació, de prendre decisions dràstiques, de trobar el nostre lloc a la vida i enfrontar-nos a problemes que uns anys enrere vèiem llunyans, com d'un altre món. I això és així sigui quin sigui el nostre cognom o la forma dels nostres ulls. Que Inio Asano l'hagi encertat tant a l'hora de retratar-ho és el que fa de Solanin una obra tan recomanable. Per cert, l'any 2010 se'n va fer una pel·lícula d'imatge real.