Lectures: Catarsis

Fa gairebé 4 anys vaig escriure una entrada sobre una obra clàssica del manga de ciència-ficció, ¿Quién es el 11º pasajero?, amb què l'encara petita però ja força respectable editorial Tomodomo s'havia estrenat en la bibliografia de la mítica autora Moto Hagio, representant de l'anomenada Generació del 24 (1949 en el calendari occidental). 

Doncs bé, l'editorial ha continuat apostant per ella i ja en tenim tres obres, també jo a casa, però abans de posar-me amb el que probablement és el seu títol més conegut -o el segon, com a màxim- volia llegir aquest recopilatori d'històries curtes, i ara que ho he fet, toca parlar-ne.

Catarsis, com s'ha publicat aquí el volum que al Japó es diu Hanshin Jisen Tanpen Sakuhin-shû Hagio Moto Perfect Selection 9, és un llibre de 448 pàgines en tapa tova amb camisa en què trobem 12 històries amb un nombre de pàgines diferent, però que en cap cas arriba a les 60, i publicades originalment en diverses revistes entre els anys 1971 i 1998. 

Són històries força diferents, encara que algunes coincideixen pel que fa a gènere, que inclou fantasia, terror, ciència-ficció, amor o vida quotidiana. Com sol passar amb aquesta mena de recopilatoris, hi ha alguns relats millors que altres, i segurament dues persones no es posarien d'acord a l'hora d'ordenar-los de millor a pitjor, però en general no n'hi ha cap que m'hagi avorrit o que hagi trobat notablement inferior a la resta, i això diu molt de la qualitat del conjunt.

El volum s'obre amb Mitad (1984), una història sobre dues germanes siameses que estan condemnades perquè només una s'està desenvolupant amb normalitat, però tard o d'hora ha de pagar el preu d'aquesta maledicció. Després tenim La chica iguana (1991), una de les històries curtes més conegudes de l'autora, perquè se'n va fer una adaptació a sèrie d'imatge real d'11 episodis, protagonitzada per una nena que la seva mare veu com si fos una iguana antropomòrfica, mentre que no passa el mateix amb la seva germana. A mesura que avança el relat, en què veiem patir molt la pobra noia, veurem per què passa tot això. 

Una complicada història d'amor és el que ens trobem a Camuflaje de ángel (1984), mentre que a Las pastillas de ir a la escuela (1994) tenim l'estranya i inquietant situació per la qual els companys d'institut del protagonista, de sobte, tenen els caps substituïts per objectes i parlen d'una manera que ell no entén. 

A continuació, Al sol de la tarde (1994) ens presenta, a través de les converses d'unes mestresses de casa, una reflexió sobre el matrimoni i els problemes que sorgeixen quan la monotonia i el cansament de la vida s'hi instal·len.

El falso rey (1984) és una història situada en un període temporal no definit però aparentment remot, sobre un misteriós jove que viatja sol amb un objectiu i un passat que només coneixerem al clímax del relat. A El invernadero (1975) se'ns parla de la particular relació entre dos nois adolescents que són germanastres des de fa poc en un context de famílies riques del segle XIX i un toc de misteri i fins i tot terror, i a Marine (1977), a la foto de dalt, les trobades gairebé fantasmagòriques entre un nen i una noia més gran al llarg dels anys, amb un gir final deliciós i desconcertant. 

A continuació tenim la força més realista història que dona nom al volum, Catarsis (1992), en què un noi preocupa els seus pares amb les seves desaparicions i una actitud que ha canviat en els darrers mesos, i que se'ns explicarà cap al final.

Les últimes tres històries són la preciosa El niño que volvía a casa (1998), sobre la tragèdia d'una família i les diverses maneres d'enfrontar-s'hi, Sayo se cose un yukata (1971), un relat també amb rerefons emotiu però que també és el que m'ha agradat menys, i Amigo K. (1985, a la imatge), el més breu de tots, sobre l'arribada d'un nou alumne a un institut i l'assetjament de què és víctima per part del que fins llavors era el número u en tot. 

L'EDICIÓ

Com faig de vegades, aprofito per analitzar l'edició perquè hi ha diverses coses que no m'agraden, i que ja havia avançat en altres ressenyes d'obres de l'editorial, però que continuen passant. Comprenc que és petita i valoro l'esforç que fa, i trobo que la qualitat dels materials, el preu final malgrat el gruix del volum i que s'hagin mantingut algunes pàgines en color de l'original són punts molt a favor d'aquest producte, però en altres aspectes, segurament perquè m'ho miro molt -i per això treballo com a revisor de textos de traduccions de manga, cosa que al seu torn fa que no pugui desconnectar ni quan llegeixo per plaer-, la cosa justeja.

Hi ha coses de traducció, en general bona -me n'he trobat de molt pitjors, em podeu creure, fins al punt que m'han obligat a rebaixar punts a l'obra en general perquè per culpa d'això n'he gaudit menys (cas de Fullmetal Alchemist), i alguna me l'he arribat a vendre i tot de tan dolenta que era la traducció-, com ara alguns moments de poca naturalitat, algunes males decisions quan per exemple s'havia de mantenir el misteri del gènere d'un personatge o la força constant mania de posar la interjecció interrogativa "¿eh?" sense les interrogacions, una mania força estesa entre la gent a xarxes com Twitter, és veritat, però no per això vàlida. Doncs bé, en aquesta vinyeta que he posat més amunt s'il·lustra clarament el problema quan en el cas d'un personatge s'escriu malament i en el de l'altre, bé. 

Ens ho tornem a trobar aquí, però a més de servir per mostrar que passa més vegades, el que volia destacar aquest cop és un problema que ja vaig apuntar amb ¿Quién es el 11º pasajero?, i és el de la font triada per a les lletres minúscules -que, per cert, són una mica estranyes en l'edició de manga-, que provoca que l'accent de la i sempre surti obert, a la italiana. 

Que ningú hagi fet res al respecte en aquests anys que l'editorial ha estat publicant manga em sembla trist, un exemple de deixadesa i també de com, en general, la gent no veu aquestes petites coses, li passen per alt i li són igual. En canvi, fa llenya amb altres decisions traductològiques quan qui signa el text és algú més públic. En fi...

CONCLUSIONS

Catarsis és un molt bon recull d'històries curtes que toca temes diversos i en què la mestra Moto Hagio demostra una gran habilitat com a narradora, tant per l'interès del que explica com per la claredat amb què ho fa. El dibuix, per altra banda, evoluciona i en som testimonis, en haver-hi històries de tres dècades diferents, però no és espectacular. I penso que aquí és una cosa bona, perquè evita l'excés de floretes i altres recursos pensats per embellir el dibuix que solem trobar al shôjo, tant clàssic com actual (en el cas d'aquest volum n'hi ha més a les obres dels anys 70, era la moda, però després els abandona progressivament). Molt recomanable.

Lectures: Strangers in Paradise

Ah, l'slice of life... Aquell gènere o estil del còmic que també es coneix com a de retalls de vida quotidiana i que descriu això, la vida dels seus protagonistes. Quotidiana no vol pas dir avorrida, i en el cas que avui ens ocupa no ho és gens. El mèrit d'aquesta mena d'històries que fugen d'elements fantàstics és fer que les devorem quan ens estan explicant, en el fons, coses mundanes.

Però Strangers in Paradise, en aquest sentit, fa una mica de trampa. Perquè és un slice of life, però veient les possibilitats que se li obrien el seu autor, en Terry Moore, va convertir aquest còmic en diverses coses, va fer experiments i va introduir-hi elements d'altres gèneres, fins i tot d'altres formats, a mesura que passava el temps.

Publicat en 106 entregues entre 1993 i 2007, amb interrupcions i canvis en el model editorial -tot i que la majoria de números van ser autoeditats-, aquest còmic parteix d'una premissa aparentment senzilla: dues noies amigues de l'institut comparteixen pis actualment i entre elles hi ha una relació complicada, no perquè es portin malament, ans al contrari: la seva amistat arriba a extrems dels que ens fan veure les fronteres borroses, i de fet una d'elles està enamorada de l'altra. 

I el triangle de la portada que veiem més amunt es completa amb l'aparició d'en David, però tampoc no és un triangle en el sentit més clàssic de la metàfora. Potser ja és hora de parlar d'aquests tres personatges amb una mica més de profunditat.

Comencem amb la Katina "Katchoo" Choovanski, una noia menuda, físicament poca cosa, però amb una extraordinària força física i un passat fosc que descobrirem una mica més avançada l'obra.

Té una actitud més aviat masculina i està enamorada de la Francine, que fa temps que intenta convèncer que deixi estar els malèfics homes i accepti el seu amor. Dura i esquerpa al principi, a mesura que l'anem coneixent i patim amb el seu amor impossible l'arribem a trobar tan entranyable com els altres dos personatges principals, ho garanteixo.

La Francine Peters és tot el contrari: de mida gran i formes voluptuoses, a més de morena, és una persona sensible i idealista que sempre ha somiat, sens dubte marcada per una estricta educació, una vida d'allò més típica, és a dir casar-se amb un bon home i ser la mare de molts fills. 

S'estima molt la Katina, és la seva millor amiga i l'una no podria viure sense l'altra, però malgrat les múltiples vegades que els homes l'han decebut no es planteja seriosament "fer-se" lesbiana. 

I un bon dia arriba a les seves vides en David Qin, un tros de pa que s'enamora de la Katina i lluita per a aconseguir-la, malgrat el "petit" entrebanc que suposa la preferència d'ella per les dones, obstacle agreujat pel seu caràcter esquerp i desconfiat. 

En David és religiós i això treu la Katina, més cínica, de polleguera, però no triga a fer-se un lloc entre les dues noies i aviat tots tres formen un trio d'amics inseparables que des d'aleshores ens fa patir amb les seves desventures, al principi quotidianes, realistes i amb què ens podem identificar fàcilment encara que no ens hagin passat a nosaltres, perquè sí que ens podrien passar.

Ara bé, com deia al principi Strangers in Paradise és un còmic realista que enganya una mica, perquè el seu autor es replanteja la història amb el pas del temps i ens n'ofereix no només algun capítol unitari en forma de paròdia -per exemple, la de Xena, la princesa guerrera-, sinó també episodis dedicats a algun personatge secundari, salts endavant i enrere en el temps, finals alternatius o versions noves i més profundes i detallades de coses que ja ens ha explicat, tot lligant esdeveniments i personatges que al principi ens semblaven independents i que probablement ho eren, però no pas en les revisions que en fa, amb èxit, el senyor Moore.

Aquests canvis de rumb reconec que al principi em van descol·locar i desconcertar, no m'acabaven de fer el pes, però el resultat és tan bo que aviat els païm i els donem per bons, perquè a més arriba un moment que sembla que ja està satisfet amb la versió en marxa i la duu fins a les seves últimes conseqüències, de manera que ens queda una trama de slice of life amb elements del gènere negre -l'home s'inventa fins i tot un entramat mafiós de por- que, fet i fet, tampoc no són del tot inversemblants. 

Pel que fa a l'estil del seu autor, és més aviat realista, de vegades amb un nivell de detall molt alt pel que fa a les expressions, però no renuncia a deformar cares i cossos pel bé del dinamisme de les escenes. I al llarg dels anys també és cert que el dibuix evoluciona i es poleix. 

De tota manera, si se li pot posar una pega, i és quelcom que a mi no m'ha agradat gaire, és que hi ha moltes dones rosses i totes tenen les cares molt semblants, de manera que en alguns moments es poden arribar a confondre. 

Al principi he dit que en Terry Moore feia experiments amb Strangers in Paradise, i els fa de diverses maneres: amb l'estil de dibuix, perquè de vegades es marca un capítol o una escena amb l'estil de tira còmica amb què va créixer -cita Peanuts com una de les seves grans influències-, però també amb el format: hi ha diverses pàgines que són en format text, amb algun dibuix escampat, i de vegades això passa durant un capítol sencer. I, sens dubte, una de les característiques d'aquest còmic és que sovint comença amb la lletra d'una cançó, gairebé sempre del cantant fictici Griffin Silver, personatge amagat d'aquesta història. Aquesta tendència ve, no és cap secret, del passat músic de l'autor.

Strangers in Paradise és un relat de moltes cares, argumentals i estilístiques, però amb una base clara: un conjunt de personatges que s'estimen i s'odien, que es necessiten i es fan la punyeta, que fan pinya quan des de fora els arriben amenaces per a la integritat física, i que sobretot són com són gràcies als altres, o per culpa d'ells.

En aquest còmic res no és el que sembla: ni la història en si, ni el passat dels personatges, ni les relacions entre ells, ni tan sols l'orientació sexual que els suposem. És un relat versemblant que reflexiona sobre l'amor en les seves múltiples formes, que defensa la llibertat en tots els aspectes de la vida -fins i tot en el tema de l'orientació sexual es veu una aposta clara per la teoria de la bisexualitat universal- i que també sap fer-nos patir de mala manera amb esdeveniments i personatges que semblen més aviat de pel·lícula però que, altre cop, podrien existir perfectament. És una mostra excel·lent i d'allò més recomanable del fet que el còmic nord-americà no es redueix al seu gènere més conegut, el de les capes, les malles i les màscares.

L'edició espanyola

Encara que ja fa molt temps que llegeixo els còmics anglosaxons en versió original, amb aquesta col·lecció em vaig veure mig obligat a fer una excepció: no en trobava cap edició en anglès a un preu raonable i amb tots els números disponibles. A més, dels 7 volums que formen l'edició en castellà en vaig trobar 5 de segona mà en un Saló del Còmic i valien menys d'un terç del caríssim preu a què Norma Editorial acostuma a posar els còmics americans. No m'hi vaig poder resistir.

Això, però, ha tingut conseqüències negatives: com per desgràcia és habitual amb els còmics que vénen de l'anglès, amb Strangers in Paradise ens trobem de vegades amb una traducció molt literal, és fàcil notar com eren moltes frases en anglès, que és un mal endèmic de moltes publicacions i pel·lícules, però alhora es nota que s'ha fet un esforç innecessari per a suavitzar algunes sortides de to de l'original, cosa que fa que algunes escenes que haurien de ser farcides de "puta", "collons" o "mecàgon Déu" tinguin eufemismes francament ridículs. Tan ridículs com la traducció absurda de coses com el nom de la famosa cadena d'hotels Four Seasons, aquí "Cuatro Estaciones".

I en general poca atenció al detall, com a la imatge que he posat, que compara les dues versions d'una mateixa vinyeta: la segona és un flashback de la primera, i en comptes de buscar-lo es va traduir de nou.

A més, totes les cançons que esmentava més amunt, presents al llarg de tota l'obra, estan traduïdes al castellà i en el procés perden tant el lirisme com la gràcia de l'original, que no surt enlloc. Per a acabar-ho d'adobar, la divisió en 7 volums fa que les etapes en què es va publicar aquest còmic als Estats Units estiguin trencades, repartides d'una manera poc lògica. Ja són ganes d'empitjorar una edició no especialment bona. És una llàstima, perquè es tracta d'una gran història i tots aquests detalls, que no són pocs, m'han enterbolit l'experiència.

Lectures: Solanin

D'un temps ençà s'ha estès entre els lectors de manga una desmesurada afició per les obres de l'Inio Asano, un autor que fins no fa gaire ens deia tan poc com tantíssims altres dels que treballen a la indústria del còmic japonès, que són uns quants. No se'n parlava, vaja. De fet, se n'havia publicat en castellà el volum únic Nijigahara Holograph i havia estat un fracàs, però no us amoïneu, que de seguida que l'autor es va posar de moda aquell volum es va exhaurir de cop (i ara s'ha reeditat sota el segell d'una altra editorial).

I dic que és una afició desmesurada perquè ara sembla que a tothom li agrada moltíssim i el coneixia de sempre. Però també perquè l'anunci de la publicació d'una de les seves obres, Umibe no onna no ko (La chica a la orilla del mar) per part de la petita Milky Way va generar una excitació i una febre que van impedir als lectors veure la terrible qualitat de la traducció. Val a dir que els lectors de manga de l'estat espanyol estan poc atents a aquestes coses, no s'hi fixen gaire. Són molt de queixar-se però d'això no en diuen res. És clar que tampoc no saben que ells mateixos escriuen malament. 

Jo, que em dedico a la revisió de manga, m'hi fixo potser massa i tots els errors que veig em couen, però allò era tan dolent que vaig haver de tornar el primer volum a la botiga. No podia més. 

És per això que, quan es va saber que Solanin la llicenciava Norma Editorial i que la traducció seria d'en Marc Bernabé, que és qui en va parlar per primer cop al seu blog MangaLand, i la Verònica Calafell, em vaig posar molt content perquè s'obria la possibilitat de gaudir d'una obra del tan elogiat Asano amb una traducció feta ni més ni menys que pel millor tàndem traductològic de manga que tenim. Tant de bo hagués pogut ser així amb Umibe no onna no ko, però l'hauré d'intentar llegir en japonès barallant-me amb els kanji sense furigana, perquè és un seinen o manga per a adults i no hi ha altre remei. 

Per cert, abans parlava dels lectors de manga de l'estat espanyol i les seves queixes, sovint mal orientades: abans de la portada definitiva de Solanin Norma en va fer pública una altra, en realitat no gaire diferent d'aquesta, que va indignar els otakus i va provocar queixes i mofes massives. Aquesta actitud, en contrast amb la manca d'exigència amb coses realment importants com els textos, em fa vergonya aliena.

Però feta la denúncia passem a parlar de l'obra que protagonitza l'entrada, un seinen realista i preciós que té com a personatges principals els dos membres d'una parella jove, la Meiko i en Taneda, que miren de tirar endavant a Tòquio, llicenciats universitaris de fa poc, ella tancada en una oficina i ell amb contracte temporal en una empresa de disseny i amb un grup musical que comparteix amb excondeixebles seus.

Tots dos, i els seus amics, s'enfronten a les dificultats de la vida adulta amb què tots ens hem trobat quan deixem de ser estudiants i ens diuen que ara ens hem d'espavilar sols. Alguns, als 32 anys, estem igual o pitjor i sense cap perspectiva de millora, mentre que en el cas dels personatges d'aquest manga, que es troben a la primera meitat de la vintena, la situació és menys preocupant. Tanmateix pateixen, i nosaltres amb ells, perquè encara que siguin japonesos és fàcil identificar-se amb el seu dia a dia gràcies al to realista i quotidià que hi imprimeix l'autor, que tampoc no renuncia a pinzellades d'un humor molt particular que fa de contrapès a una història en general malencònica i dramàtica.

Una part molt important de les cabòries dels protagonistes, i especialment de la protagonista principal, la Meiko, són les relacions romàntiques, i els dubtes existencials que l'oprimeixen. Això, juntament amb l'important paper que la música té en aquesta història en concret (potser l'ingredient amb què menys us identifiqueu si, com em passa a mi, no us dediqueu a aquest sector), fa pensar en Nana. Almenys a mi. De fet hi ha molts paral·lelismes, que es van fent evidents a mesura que l'obra avança i s'acosta al final.

Alguns recursos narratius, un cop d'efecte brutal —que ens fa reinterpretar el punt de llibre que Norma regalava durant el XX Saló del Manga— i el contrast entre el realisme gairebé fotogràfic dels escenaris i el particular disseny dels personatges, inconfusiblement asanians, m'han recordat també les obres d'en Mitsuru Adachi. Per tant, entre això i el que he dit al paràgraf anterior us podeu imaginar que Solanin m'ha agradat moltíssim.

No seria recomanable, ni cal, entrar en detalls de la trama de Solanin, un excel·lent slice of life publicat entre 2005 i 2006 al Japó a la revista setmanal Young Sunday, recopilat en dos volums (aquí un de gruixut i mida doble A2) i tota una mostra que determinades etapes de la vida són iguals tant aquí com a l'altra punta del món (el primer món, s'entén).

Ens identificarem amb els seus personatges, potser amb algunes circumstàncies d'un d'ells i unes altres d'un altre, però els primers anys de la vida adulta comporten uns reptes força concrets, d'autoafirmació, de prendre decisions dràstiques, de trobar el nostre lloc a la vida i enfrontar-nos a problemes que uns anys enrere vèiem llunyans, com d'un altre món. I això és així sigui quin sigui el nostre cognom o la forma dels nostres ulls. Que Inio Asano l'hagi encertat tant a l'hora de retratar-ho és el que fa de Solanin una obra tan recomanable. Per cert, l'any 2010 se'n va fer una pel·lícula d'imatge real.

Lectures: Seconds

Dos anys després d'haver llegit els còmics i vist la pel·lícula d'Scott Pilgrim em vaig assabentar, per casualitat i gràcies al fet que segueixo el seu autor a Twitter, de la sortida de la nova novel·la gràfica del canadenc Bryan Lee O'Malley, i alguna cosa em va fer desitjar-la fins al punt d'adquirir-la de seguida, aquesta vegada en versió original. 

Després vaig veure com l'aclamava tothom que l'havia pogut llegir i vaig tenir la sort (no acostumo a trobar gangues, per tant crec que l'univers aquí es va portar bé amb mi) d'adonar-me que a Amazon es venia a meitat de preu durant uns dies en què curiosament no hi havia estoc, així que per només 9,42 € vaig comprar l'edició en anglès, de tapa dura i amb faixa, d'aquesta obra mestra que en castellà (no hi ha versió en català) està disponible per prop de 18 euros i tapa tova.

Diuen que el hype són les altes expectatives que hom es forma de les coses i els productes per culpa de les òptimes opinions sobre aquelles coses o aquells productes que sent o llegeix, i això és quelcom que sovint esdevé contraproduent, perquè no hi ha marge per a la sorpresa: encara que aquestes opinions tinguin raó, si no ens agrada tant com ens pensàvem, ens decep. I si ens agrada tant com ens pensàvem, ens quedem també decebuts, perquè ja ens ho esperàvem. 

Tenia por que em passés això amb Seconds, de fet m'ha passat amb altres obres i diverses vegades, però no: me n'esperava molt i m'ha agradat encara més. M'adono que potser, dient això, faig malbé l'experiència d'algú que es decideix a llegir-lo. Us en demano disculpes.

En fi, deixem la introducció. Seconds és la història de la Katie, una xef de 29 anys que viu en un poble suposadament canadenc (no es diu pas el contrari, i Scott Pilgrim se situava en aquell país) i que després de 3 anys d'èxit al restaurant que dóna el nom al còmic és a punt d'obrir-ne un altre i començar una nova vida. 

Fa temps que estalvia per poder-ho fer i les obres del nou establiment, on pensa traslladar-se tot desvinculant-se de Seconds —on ja no hi ha gairebé cap de les persones amb qui el va posar en marxa—, no van tan bé com seria desitjable, però després d'una nit en què una de les treballadores del local, la Hazel, és víctima d'un accident laboral s'embranca en una aventura de repercussions literalment imprevisibles.

Perquè (i aquí és on s'introdueix l'element fantàstic) troba uns bolets amb unes instruccions per tal de desfer errors, i per tal d'esborrar els esdeveniments d'aquest vespre ho prova, amb una barreja d'incredulitat i agosarament. 

El cas és que aquest sistema miraculós que a tots ens agradaria tenir per tal de desfer petites relliscades que ens compliquen la vida funciona, però tot té una explicació.

La Lis, un curiós esperit que viu a la casa on hi ha tant Seconds com l'apartament de la Katie, se li presenta i li diu que els bolets són seus, i li va advertint que s'han de seguir unes normes. És clar que, després de veure com li sortia bé una vegada, la Katie ho tornarà a fer, i més quan es tracta de solucionar problemes cada cop més greus, relacionats principalment amb les seves dues preocupacions més grans: el seu ex, en Max, i la situació del nou local.

Bona part dels problemes, però, els provoca ella mateixa en alterar el seu món: cada cop que esborra algun esdeveniment canvia el destí i es desperta en un món en què aquell error o aquella decisió no han tingut mai lloc, però ella és la mateixa Katie de sempre, amb els records inalterats, de manera que cada cop que fa una revisió es troba desorientada perquè desconeix els esdeveniments que representa que han succeït en aquell nou escenari.

I el problema d'això no és només la desorientació, sinó que les conseqüències dels canvis són imprevisibles i cada cop l'allunyen més del resultat desitjat. Ella, incapaç de conformar-se amb cap situació i buscant una vida 100% ideal, cada cop embolica més la troca i posa en perill la mateixa existència d'allò que vol protegir.

L'autor ens ho explica amb un to realista barrejat amb elements fantàstics, fórmula que ja va emprar als 6 volums de Scott Pilgrim, tot i que allà la fantasia i l'absurd tenien molt més pes que a Seconds, que és una obra més adulta (també ho és ell mateix) i més realista, encara que el dibuix característicament influït pel manga, típic del senyor O'Malley, ens pugui fer pensar el contrari en un primer cop d'ull.

Per cert, us sonen aquests dos personatges, que fan un cameo zenital? Em va agradar força, i és que una part de mi se l'esperava. És l'única connexió entre les dues obres, realment, perquè no tenen res a veure. Ja vaig dir en ressenyar Scott Pilgrim que aquella era una obra que gaudiria qualsevol lector de la generació nascuda als 80, plena de referències i estructures narratives pròpies del món dels videojocs, que trencaven constantment el ritme. 

En canvi, a Seconds hi ha elements fantàstics, és clar, però s'introdueixen d'una altra manera, no trenquen res, i la sensació que s'aconsegueix és de realisme amb tocs de fantasia en una història amb la qual es pot identificar un espectre més ampli (en edat i bagatge cultural) dels lectors. En altres paraules, és més fàcil identificar-se amb una noia de 29 anys que porta una vida normal que no pas amb un noi de 23 que lluita en espectaculars combats contra els antics xicots de la seva noia.

La protagonista, la Katie, és un personatge entranyable. No podem evitar renyar-la mentalment i posar-nos del costat de la Lis, i encara que es veu venir que se li complicaran les coses i que la culpa és exclusivament d'ella, ens angoixa veure com tot això es va fent realitat i com pateix ella en adonar-se'n. Suposo (encara no ho sé) que és com veure un fill que pren decisions equivocades i contràries als teus consells i no hi pots fer res.

No tinc cap problema amb afirmar que Seconds, que m'ha semblat una obra mestra i que ja tinc ganes de rellegir (no em passa mai), m'ha agradat més que Scott Pilgrim. Pels motius exposats més amunt, però també perquè s'ha canviat el blanc i negre pel color (aplicat magistralment per en Nathan Fairbairn), cosa que dóna força al particular estil del dibuixant i hi surt guanyant —es va fer una versió en color de Scott Pilgrim a posteriori, però sóc partidari de consumir els productes tal com es van concebre sempre que sigui possible—; m'ha agradat més també pel to del còmic i alguns recursos narratius, com ara quan la Katie replica davant les afirmacions de la veu en off amb què no està d'acord, o per detalls gràfics com els plats que apareixen en algunes vinyetes i que ens fan venir gana gràcies al detall amb què els plasma l'assistent Jason Fisher. 

Pel que fa a la llargada i el caràcter autoconclusiu del llibre els trobo ideals, també. És cert que només permet que coneguem bé quatre personatges (la Katie, en Max, la Lis i la Hazel), però per més que ens agradi aquest còmic és evident que no calia allargar-lo innecessàriament. Amb 336 pàgines n'hi ha ben be prou.

Reconec que la idea de modificar el passat i les conseqüències que això provoca no és original, ho veiem per exemple a la pel·lícula The Butterfly Effect (2004), però aquest detall no resta interès ni atractiu a un còmic que ja forma part dels que més m'agraden de la meva col·lecció, i que per això he de recomanar encaridament. No m'estranyaria que també se n'acabés fent una pel·lícula. Al capdavall, transformar en film el complicat món d'Scott Pilgrim era més difícil i tot i així es va fer amb èxit.

   

Lectures: Honey & Clover

Avui donaré el meu punt de vista sobre un manga d'aquells que, per desgràcia, passen molt més desapercebuts del que es mereixen. Un títol amb què havia estat en contacte com a revisor d'alguns dels seus volums, però que volia llegir sencer i en ordre algun dia, i ara n'he acabat la lectura.

Honey & Clover, o en japonès Hachimitsu to Kurôbâ, és un manga de Chica Umino publicat de manera irregular en revistes que anaven tancant successivament, de manera que va originar 10 volums recopilatoris amb material serialitzat entre 2000 i 2006. A més, té una sèrie animada en dues temporades (que va arribar en DVD), una pel·lícula d'imatge real i dues sèries amb actors de carn i ossos, una japonesa i l'altra xinesa.

Es tracta d'un josei, o manga per a joves adultes (l'equivalent femení al demogràfic —no "gènere", que significa una altra cosa— seinen, més conegut), encara que sovint es considera shôjo, atès que es publicava en revistes de shôjo i va guanyar en aquesta categoria la 27a edició dels Premis Kodansha. Una etiqueta, doncs, difusa com en el cas de la semblant i també molt recomanable Nana.

Honey & Clover és un manga d'històries quotidianes, un slice-of-life, que segueix el dia a dia d'un grup d'estudiants d'art que viuen a Tòquio, retratats en profunditat per l'autora, humanitzats fins a l'extrem de manera que ens hi podem identificar fàcilment i no adonar-nos que són japonesos i viuen en un país tan diferent del nostre. 

Els veurem amoïnar-se per les seves respectives i desitjades graduacions de la universitat, per arribar a final de mes (els que no ho tenen clar), per ajudar els altres i pels amors no correspostos que afecten pràcticament tots els personatges.

L'autora ens ho explica amb una manera de narrar d'allò més amena, que alterna pàgines més humorístiques, de vinyetes petites i plenes de text on els personatges fan ximpleries i discuteixen per les collonades més grans, amb d'altres on de sobte es posen seriosos i el to nostàlgic passa de 0 a 100 en una vinyeta, amb un dibuix més realista i més aviat poc text, que apareix en forma de línies que representen els pensaments o la veu en off.

Aquestes escenes són les meves preferides, perquè toquen l'ànima i sovint traspuen una gran tristesa, però reconec que el seu efecte és més potent precisament perquè arriben després d'escenes més caòtiques i pesades (per la quantitat de text), i és per això que aplaudeixo la manera d'explicar de la Chica Umino, que ho té tot calculat. 

La història de Honey & Clover (títol que per cert s'explica a l'última escena) és la d'aquest període de la joventut dels seus personatges, dies en què aparentment no passa res però on, sense adonar-nos-en, maduren i encarrilen (o ho intenten) les seves vides. I és hora de conèixer-los.

En realitat es podria dir que la protagonista és la Hagumi "Hagu" Hanamoto, una noia que sembla que tingui molts menys anys dels que té en realitat, però que és major d'edat i té un talent enorme. 

Obsessionada amb les seves creacions, no sempre és conscient (o això ens pensem) dels sentiments que desperta en els altres, entre els quals l'amor de dos dels seus amics. És la mascota del grup.

La part masculina del grup està formada per (d'esquerra a dreta) en Shinobu Morita, en Yûta Takemoto i en Takumi Mayama. El primer és el més misteriós, perquè despareix durant temporades llargues i guanya molts diners que trigarem a saber d'on treu. Aviat és evident que està enamorat de la Hagu, però la tracta com fan els nens petits, que quan estan penjats d'algú li fan la punyeta.

En Takemoto és un noi de poble, sensible, i sempre està patint pels calés. A més, lluita per descobrir què és el que vol fer amb la seva vida. És el meu preferit, i trobo indiscutible que és el personatge masculí amb el cor més gran, fins al punt que posaria la seva amistat amb els altres per davant de tot, fins i tot de l'amor que sent per la Hagu, que sembla que no li fa gaire cas. Finalment tenim en Mayama, l'únic dels tres que no està enamorat de la Hagu... sinó d'una dona més gran, la Rika Harada, personatge secundari però habitual.

Per a acabar de donar costats a aquesta figura geomètrica amorosa (és més que un triangle), tenim també l'Ayumi Yamada (a l'esquerra), l'altra noia del grup, que està bojament enamorada d'en Mayama des de fa temps, però que no és corresposta tot i que el noi coneix aquests sentiments i pateix per ella, que al seu torn atrau les mirades de molts nois —però no el que ella vol— gràcies al seu atractiu físic.

Amb la Hagu són grans amigues i comparteixen molts moments, els més humorístics dels quals a la cuina, on preparen àpats incomestibles que els altres temen sense que elles se n'adonin.

De secundaris també n'hi ha uns quants, però només un obté imatge en aquesta ressenya, i és en Shûji "Shû" Hanamoto, cosí del pare de la Hagu que fa de professor a la universitat on tots estudien i a més acull la noia a casa seva.

A la pràctica és com si fos el seu pare, perquè sempre en té cura i no para mai de preocupar-se per ella, i a més aporta la veu de l'experiència al grup gràcies a que és uns anys més gran que els altres. De fet, pertany a la mateixa generació d'estudiants que la Rika, de qui és un vell amic. És molt bon paio i en aquest sentit competeix amb en Takemoto, o sigui que també em cau molt bé.

Considero Honey & Clover un manga altament recomanable, tant per a les lectores com per als lectors. Una història adulta que combina humor i drama i retrata de manera realista i interessant la vida diària de persones normals. Crec que si us agrada Nana també us hauria d'agradar aquest títol. 

Pel que fa a l'edició ens trobem amb l'habitual a Panini: traducció correcta, però en l'apartat tècnic els lletjos quadres de text blancs que tapen part del dibuix i que no són així a l'original. Al 10è i últim volum, suposo que també al Japó, la història de Honey & Clover acaba a la meitat, però després tenim algun capítol extra de to més humorístic i sobretot dues històries curtes sense cap relació amb aquesta obra, anomenades El pajarillo del cielo i Ópera estelar, que també estan molt i molt bé i no provoquen la sensació que hi són només per a omplir el volum. 

En resum, m'agrada molt aquesta autora i espero que el ritme lent amb què s'està publicant la seva següent obra llarga, el seinen Sangatsu no Lion —també premiat amb el Kodansha però de 2011 i en la categoria general, a més del Manga Taishô el mateix any— sigui el motiu pel qual no s'ha llicenciat encara la seva versió traduïda. Perquè tenint en compte la qualitat del manga que he ressenyat avui, no portar el nou treball de la seva creadora seria una gran pèrdua per als lectors de l'estat espanyol, encara que malauradament no en siguin conscients, ja que d'allò que els ulls no veuen el cor no se'n dol.