Nana

Fa uns quants anys coneixia l'existència de Nana, i sabia que tenia èxit, però el considerava "un shôjo més" en un moment en què ja no estava interessat en el manga orientat al públic femení. Però em vaig quedar amb la recomanació del traductor i arqueòleg del manga Marc Bernabé i quan el canal 3XL va començar l'emissió més recent del seu anime vaig voler provar-la, i em va encantar.

Ja fa temps que segueixo tot el que puc en versió original, subtitulada si és necessari, però vaig decidir seguir l'anime en català a través del canal, que n'emetia dos episodis cada divendres a la nit, i aviat vaig voler descarregar-me'n la resta a partir de la seva anterior emissió en la nostra llengua, per acabar devorant diàriament fins a l'últim dels seus 47 episodis. 

Aquesta és una de les seves cançons d'entrada, Rose, melodies que es queden a la memòria juntament amb les del final i que afortunadament s'han mantingut en japonès. Parlant de traduccions, el doblatge en català s'ha demostrat que és molt més viu que el castellà (que sí que està disponible a l'edició en DVD de la sèrie), i ho podem veure al següent vídeo:

Aquí veiem la segona meitat del primer capítol en català. Abans hi tenia un vídeo on es comparaven els doblatges en català i en castellà de la sèrie, però ja no existeix i he hagut d'editar. Sigui com sigui el que m'encanta de la traducció catalana és que diuen paraulotes, però en canvi no m'agrada gens, per molt que reflecteixi la manera de parlar de la gent d'avui dia, que hi hagi castellanismes com "decepcionar", "en sèrio", "borde", "polvo", "calvo", "casi", "gorda", "crio", "pillar" o "culebrón", encara que estiguin acompanyades de formes molt catalanes però incorrectes com "dugues" o "istiu", molt orals i més aviat dels nostres pares o avis.

Però abans d'entrar en l'argument i els personatges de Nana he de parlar dels seus orígens, el manga, que és obra de l'Ai Yazawa (Paradise Kiss, Gokinjô Monogatari, Tenshi nanka ja nai...) i que es publica a la revista Cookie des de l'any 2000. 

I dic "es publica" perquè de moment n'han sortit només 21 volums (més l'especial 7.8) i està aturada des de 2009, se suposa que per malaltia de la seva autora, que quan va sortir de l'hospital el 2010 va dir que no sap quan (ni si) continuarà. Tot i així no seria una catàstrofe que es quedés així, amb final obert, perquè Nana està narrada en off des del futur i més endavant n'anem veient imatges, retalls que anirem entenent poc a poc i que ens faran voler saber com arriben els seus personatges a aquella situació.

L'anime adapta els 12 primers volums del manga, de manera que per tal de continuar sabent què passava en aquesta història que em va enganxar tant vaig llegir tot el que em faltava en forma de manga, que malauradament només està disponible en castellà (però com que l'edita Planeta ja ens podem acomiadar de veure'l mai en català). 

La transició de l'anime al manga no va ser, a banda d'això, gens traumàtica, i si algú dels que llegeix això n'ha vist només la versió animada li recomano que continuï al manga, que només perd la part de les veus, naturalment, i la de la música, que és el tema al voltant del qual gira la història però que, de tota manera, no és imprescindible a l'hora de gaudir d'aquest culebrot tan ben fet. 

Però anem a l'argument i alhora els personatges, perquè Nana és la història de la profunda amistat de dues Nanes, la Komatsu (esquerra) i l'Osaki (dreta). Totes dues van des dels seus respectius pobles cap a Tòquio, on volen triomfar en diferents disciplines, però malgrat que es diuen igual (com descobreixen quan es coneixen al tren) són totalment oposades. 

La Komatsu és innocent, cridanera i força bleda, mentre que l'Osaki és una noia d'estètica punk, grollera i aparentment antipàtica, però que en el fons és fràgil i té un punt feble que és la seva inseguretat, sobretot per la seva difícil relació sentimental amb en Ren. 

El cas és que la Komatsu vol viure amb en Shôji, el seu xicot, i trobar feina relacionada amb els seus estudis de Belles Arts, i a la capital japonesa també hi té els seus excompanys d'universitat Kyosuke i Junko, que són parella. Però no vol ser una càrrega per a en Shôji i decideix buscar pis i feina, i casualment acaba vivint amb la noia que va conèixer al tren, la Nana Osaki. 

Com que és com un gosset faldiller, aquesta l'acaba batejant com a Hachiko (de vegades escurçat com a Hachi), el famós gos que va esperar el seu amo durant anys fins i tot després que aquest morís. El cas és que en japonès també sona a nom de dona i, sobretot, serveix per a fer un joc de paraules, i és que "hachi" és "vuit" i "nana" és "set", per tant a banda de divertit també va bé per tal de no haver de diferenciar més les dues Nanes, a partir d'ara Hachi i Nana. 

I la Nana se'n va a Tòquio per tal de triomfar al món de la música com a cantant del seu propi grup, els Black Stones, nom de la marca de tabac que fumen els seus components. 

D'aquesta imatge ja coneixem les dues noies, però els altres són d'esquerra a dreta el responsable i madur Yasu (Yasushi Takagi), que és el bateria, en Shin (Shin'ichi Okazaki), un noi joveníssim que toca el baix i té unes activitats extramusicals ben curioses, i en Nobu (Nobuo Terashima), el guitarrista fill d'una família acomodada i propietària d'un hostal que no en vol saber res i vol viure de la música, a més del meu personatge preferit per la seva sensibilitat i la seva honestedat.

Els Trapnest són un grup molt més consolidat, autèntiques superestrelles del punk que tenen entre els seus membres en Ren Honjô, antic baixista dels Blast (així es contrau el nom dels Black Stones) admirat pel seu substitut, en Shin, i guitarrista del seu grup actual. L'acompanyen en Naoki Fujieda, que toca la bateria i és simpàtic però alhora el personatge en què menys aprofundeix l'argument, la Layla Serizawa, vocalista tècnicament millor que la Nana, que l'enveja, i en Takumi Ichinose, el líder i baixista que és l'ídol de la Hachi, que acabarà tenint amb ell una relació molt més intensa del que s'imaginava en els seus somnis d'adolescent. 

La relació entre els membres de les dues bandes, rivals sobretot quan els Black Stones aconsegueixen un ascens meteòric que els situa al mateix nivell i fins i tot per sobre, és profunda i bona per a la majoria dels seus membres, que formen en general una gran família.

Evidentment la història també té personatges secundaris, que s'incrementen en la part del manga que no està adaptada en forma de dibuixos animats i que contribueixen a enriquir una obra que destaca per l'encant de tots els seus protagonistes. 

Nana, tant en la seva versió original en manga com en l'animada, no té res a veure amb el típic shôjo romàntic inversemblant a què ens tenen acostumades tantíssimes obres del gènere, de fet jo considero que és un josei, un manga orientat al públic femení jove adult. Molt diferent del manga "per a noies" de la meva adolescència, Marmalade Boy, però no per això mancat d'humor en forma d'escenes que ens faran pixar de riure, com la que dóna lloc a la captura que he posat. 

Ara, no oblidem que és un drama, una història realista amb moments d'alegries però també de dificultats, frustracions, mals rotllos, infidelitats, tripijocs per part de les discogràfiques que porten els dos grups, trencaments de cor involuntaris, històries d'amor complicades, drogues, sexe i fins i tot tragèdia (que per cert vaig conèixer en un enorme spoiler que em vaig trobar mentre buscava vídeos per a l'entrada sobre videojocs de Nana que vaig fer a 3 Botons i START).

Una història per a adults que de moment continua en pausa, però que és igualment molt recomanable per a qualsevol persona (dones i homes, és igual) que vulgui donar-li una oportunitat a un manga sense ser aficionada al còmic japonès, però imprescindible per als i les otakus, tant si n'han vist l'anime i volen saber què més passa després com si no en saben res. Feu-me cas. I si ja l'heu llegit / vist també podeu veure les seves dues pel·lícules d'imatge real, Nana (2005) i Nana 2 (2006), que jo no he vist però que penso veure algun dia.