Repte trident literari (personatges)

La meva entrada de l'altre dia sobre el Repte trident literari en versió manga va tenir més èxit que no em pensava, tant pel que fa a visites com pels comentaris, que són la millor mostra que els articles arriben a la gent en provocar la seva participació.

Com ja vaig anunciar llavors, el trident consisteix en fer tres entrades d'aquest tema, i si l'altre dia tocava anomenar títols que s'enduien els "premis" en diverses categories, avui toca fer el mateix amb els personatges. La dificultat l'altre dia raïa en trobar alguna obra per a cada categoria, però avui el problema és trobar només un personatge.

PERSONATGE PREFERIT

No em resulta especialment difícil trobar un personatge preferit de cada obra, però sí un d'absolut. Tot i així em decantaré per en Yûsaku Godai, protagonista masculí de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi (no, no és l'Ataru Moroboshi d'Urusei Yatsura, encara que faci servir sempre aquest nick a internet).

En Godai m'agrada perquè és un paio normal, sense poders ni un atractiu especial per a les dones, que s'esforça per a entrar a la universitat i vol aconseguir el que sembla un amor impossible.

PROTAGONISTA MÉS ODIAT

Sí, ja vaig dir que m'havia agradat molt Nana, però una de les noies que donen nom a l'obra no la podia suportar. La Nana Komatsu, la noia de poble que arriba a Tòquio i agafa uns fums que es pensa qui sap què i que tracta un noi dolç que s'enamora d'ella com si fos una persona de transició que té cura d'ella fins que aconsegueixi el que realment vol.

Sé que potser no estareu d'acord amb mi, però no tinc cap mena de dubte respecte a qui em provoca més simpatia, en aquest cas: és l'altra Nana, la Nana Ôsaki.



ANTAGONISTA MÉS CARISMÀTIC

El dolent o antagonista més carismàtic, o amb més personalitat, és per a mi en Cèl·lula de Bola de Drac, trobo que l'enemic més ben construït de tota l'obra. Tot el tema de la recuperació de la Cinta Vermella i la seva relació amb els androides era una incongruència, però aquest paio molava.

La idea de l'absorció es reutilitzaria per a en Bu, però quan ho feia en Cèl·lula gaudíem de valent. Feia por, es transformava en absorbir els androides i era tremendament fort. A més, la saga que protagonitza és de les més interessants de Bola de Drac.

PERSONATGE SECUNDARI QUE M'HA AGRADAT MÉS QUE EL PROTAGONISTA

Si heu llegit en aquest bloc altres entrades sobre preferències de personatges ja deveu saber que en general els secundaris m'agraden més que els protagonistes. Els trobo més humans, no tan perfectes, i és per això que a priori aquesta categoria era difícil per a mi. Quin podia triar?

Doncs bé, en trio dos, perquè a més m'agraden més que els dos protagonistes: a Marmalade Boy tinc clar que la parella formada per l'Arimi i en Ginta m'agrada molt més que la dels protagonistes Miki i Yû, ella ximpleta i ell incapaç de mostrar els seus sentiments.

En Ginta i l'Arimi han patit injustos desenganys amorosos amb els protagonistes i la vida els ha dut a trobar-se i a començar de nou, ja amb la persona adequada, que és el que són l'un per a l'altre.

GRUP DE PERSONATGES PREFERIT

Aquest ja l'he tingut més fàcil: els personatges de Musculman, tots, tant els bons com els dolents, ofereixen una diversitat poc vista en el món del manga (n'hi ha tants que semblen de DC o Marvel).

Naturalment els que més m'agraden són els protagonistes, un grup de superhomes que tenen un profund sentit de l'amistat i que van augmentant les seves files amb aquells enemics que s'encomanen d'aquesta filosofia, i que tenen habilitats prou diferents com perquè l'obra en general gaudeixi d'una gran diversitat de situacions, encara que se centri una mica massa en el seu protagonista principal, en Musculator.

PERSONATGE QUE MÉS M'HA FET RIURE

No sóc gaire de riure, normalment només em passa quan estic veient alguna cosa en companyia i les altres persones riuen, però si em pregunten per un personatge de manga que protagonitzi situacions d'allò més divertides seria el llegendari Follet Tortuga, un gran lluitador i mestre de grans guerrers que no perd mai les ganes de dur a terme accions de pervertit ni de gaudir amb les seves revistes Sukebe i els programes de gimnàstica que fan als matins a la tele.

També ha protagonitzat escenes dramàtiques, com la seva mort en combat contra en Cor Petit pare, però fins i tot en els pitjors moments té la mà llarga i els escrúpols escassos.  

PERSONATGE MÉS FRED

Aquest me l'he estat pensant molt, però al final he recordat en Seishirô Sakurazuka de Tokyo Babylon i X, un personatge misteriós, d'aspecte tranquil i taciturn, que considero el més fred que he vist mai, perquè tot allò que mostra quan és amb els altres és fals (precisament aquests són els moments en què podríem pensar que no és fred, però com que és un paper que interpreta queden invalidats).

A més, el fet de representar aquest paper amb un objectiu clar a la seva ment i donar-li tanta versemblança reforça aquesta fredor que ha fet que l'acabés esmentant per sobre de l'altre candidat, que era un Satanàs Cor Petit Jr. de Bola de Drac que es fa el fred però que en realitat té sentiments humans.

PERSONATGE QUE M'AGRADARIA SER DURANT UN DIA

Quan era petit, a l'escola primària, a classe hi havia dos companys que jugaven molt bé a futbol. Com que un d'ells era més aviat agressiu, tenia la pell fosca i es deia Marc, jo l'associava a en Mark Lenders (Kojirô Hyûga), mentre que a l'altre, més extrovertit i amable, li assignava el paper d'Oliver (Tsubasa Ôzora).

Era somiar truites, pel fet i pel valor que m'atorgava a mi mateix, però m'agradava imaginar-me com el segon millor jugador de l'equip on hi hagués l'Oliver, i per tant jo era en Tom Baker (Tarô Misaki), que és el meu personatge preferit de Captain Tsubasa. Per tant, m'agradaria ser ell un dia.

PERSONATGE MÉS SEXI

Deixarem de banda el fet que els personatges de manga i anime no són reals, sinó bidimensionals, i reconeixerem que tots hem desenvolupat, en algun moment de les nostres vides, sentiments humans per personatges no humans.

Doncs bé, per a mi el personatge més sexi del manga és i sempre ha estat la Shampoo de Ranma 1/2. No sé si són els vestits xinesos, la seva actitud seductora envers el protagonista o el seu genuí enamorament encara que comenci com una absurda tradició de la seva tribu, però és ella.   

MASCOTA MANGA PREFERIDA

Les mascotes del manga i l'anime acostumen a ésser personatges no necessàriament animals, però sens dubte mai persones, i habitualment volen i tenen superpoders. Després de pensar en un d'aquests éssers que no em caigués malament, perquè el cert és que no em provoquen gaire simpatia, crec que el meu preferit seria el gat blanc Artemis, de Sailor V i Sailor Moon.

Al contrari que la Lluna, la seva parella i la gata que acompanya normalment la protagonista de Sailor Moon, l'Artemis és un gat més calmat, assenyat i reflexiu. No em cau malament la Lluna, tampoc no és això, però l'Artemis m'agrada molt més.

 

PERSONATGE SECUNDARI DEL QUAL M'HAURIA AGRADAT SABER MÉS COSES

El mestre Mitsuru Adachi és un especialista en crear personatges amb què el lector simpatitza ràpidament, i es nota tant en els protagonistes com en els secundaris. Doncs bé, a la meva obra preferida tant d'ell com absoluta, Touch, m'hauria agradat saber més coses d'en Shôhei Harada.

Al principi veiem com és el típic buscaraons que en el fons té bon cor, i fa que en Tatsuya s'inscrigui al club de boxa de l'institut, però quan el protagonista se'n va a jugar a beisbol, també per iniciativa d'en Harada, en sabem ben poca cosa més, i trobo que és una llàstima tractant-se del seu millor amic.    

PERSONATGE MÉS ESTRANY

Tornem a Bola de Drac, perquè per a mi el personatge de manga més estrany que he vist és en Chaos, el company d'en Ten Shin Han. Un paio d'aspecte fràgil, però amb poders psíquics, molt inexpressiu i amb una capacitat indeterminada per a la lluita cos a cos que, després d'uns inicis prometedors (si més no en el camp dels esmentats poders psíquics) no va fer res de bo i, a la llarga, va acabar desapareixent de la història, que almenys va recuperar esporàdicament en Ten Shin Han.

Per què aquest aspecte de pallasso amb la cara totalment blanca i uns cercles vermells a les galtes? Per què només té un pèl al cap? Quin és el seu origen? Són coses que m'agradaria saber. Però ens queda marcat el moment del seu suïcidi inútil en autoimmolar-se per tal d'eliminar en Nappa, que només va perdre l'armadura.

Amb això ho deixarem, que encara que hagin quedat categories de l'entrada de la Deirdre sense completar per manca d'elements de judici (sóc conscient que altres blocaires tampoc no les han fet totes), m'ha sortit un article força llarg. Ara només falten els autors, que deixem per a la propera ocasió.

Nana

Fa uns quants anys coneixia l'existència de Nana, i sabia que tenia èxit, però el considerava "un shôjo més" en un moment en què ja no estava interessat en el manga orientat al públic femení. Però em vaig quedar amb la recomanació del traductor i arqueòleg del manga Marc Bernabé i quan el canal 3XL va començar l'emissió més recent del seu anime vaig voler provar-la, i em va encantar.

Ja fa temps que segueixo tot el que puc en versió original, subtitulada si és necessari, però vaig decidir seguir l'anime en català a través del canal, que n'emetia dos episodis cada divendres a la nit, i aviat vaig voler descarregar-me'n la resta a partir de la seva anterior emissió en la nostra llengua, per acabar devorant diàriament fins a l'últim dels seus 47 episodis. 

Aquesta és una de les seves cançons d'entrada, Rose, melodies que es queden a la memòria juntament amb les del final i que afortunadament s'han mantingut en japonès. Parlant de traduccions, el doblatge en català s'ha demostrat que és molt més viu que el castellà (que sí que està disponible a l'edició en DVD de la sèrie), i ho podem veure al següent vídeo:

Aquí veiem la segona meitat del primer capítol en català. Abans hi tenia un vídeo on es comparaven els doblatges en català i en castellà de la sèrie, però ja no existeix i he hagut d'editar. Sigui com sigui el que m'encanta de la traducció catalana és que diuen paraulotes, però en canvi no m'agrada gens, per molt que reflecteixi la manera de parlar de la gent d'avui dia, que hi hagi castellanismes com "decepcionar", "en sèrio", "borde", "polvo", "calvo", "casi", "gorda", "crio", "pillar" o "culebrón", encara que estiguin acompanyades de formes molt catalanes però incorrectes com "dugues" o "istiu", molt orals i més aviat dels nostres pares o avis.

Però abans d'entrar en l'argument i els personatges de Nana he de parlar dels seus orígens, el manga, que és obra de l'Ai Yazawa (Paradise Kiss, Gokinjô Monogatari, Tenshi nanka ja nai...) i que es publica a la revista Cookie des de l'any 2000. 

I dic "es publica" perquè de moment n'han sortit només 21 volums (més l'especial 7.8) i està aturada des de 2009, se suposa que per malaltia de la seva autora, que quan va sortir de l'hospital el 2010 va dir que no sap quan (ni si) continuarà. Tot i així no seria una catàstrofe que es quedés així, amb final obert, perquè Nana està narrada en off des del futur i més endavant n'anem veient imatges, retalls que anirem entenent poc a poc i que ens faran voler saber com arriben els seus personatges a aquella situació.

L'anime adapta els 12 primers volums del manga, de manera que per tal de continuar sabent què passava en aquesta història que em va enganxar tant vaig llegir tot el que em faltava en forma de manga, que malauradament només està disponible en castellà (però com que l'edita Planeta ja ens podem acomiadar de veure'l mai en català). 

La transició de l'anime al manga no va ser, a banda d'això, gens traumàtica, i si algú dels que llegeix això n'ha vist només la versió animada li recomano que continuï al manga, que només perd la part de les veus, naturalment, i la de la música, que és el tema al voltant del qual gira la història però que, de tota manera, no és imprescindible a l'hora de gaudir d'aquest culebrot tan ben fet. 

Però anem a l'argument i alhora els personatges, perquè Nana és la història de la profunda amistat de dues Nanes, la Komatsu (esquerra) i l'Osaki (dreta). Totes dues van des dels seus respectius pobles cap a Tòquio, on volen triomfar en diferents disciplines, però malgrat que es diuen igual (com descobreixen quan es coneixen al tren) són totalment oposades. 

La Komatsu és innocent, cridanera i força bleda, mentre que l'Osaki és una noia d'estètica punk, grollera i aparentment antipàtica, però que en el fons és fràgil i té un punt feble que és la seva inseguretat, sobretot per la seva difícil relació sentimental amb en Ren. 

El cas és que la Komatsu vol viure amb en Shôji, el seu xicot, i trobar feina relacionada amb els seus estudis de Belles Arts, i a la capital japonesa també hi té els seus excompanys d'universitat Kyosuke i Junko, que són parella. Però no vol ser una càrrega per a en Shôji i decideix buscar pis i feina, i casualment acaba vivint amb la noia que va conèixer al tren, la Nana Osaki. 

Com que és com un gosset faldiller, aquesta l'acaba batejant com a Hachiko (de vegades escurçat com a Hachi), el famós gos que va esperar el seu amo durant anys fins i tot després que aquest morís. El cas és que en japonès també sona a nom de dona i, sobretot, serveix per a fer un joc de paraules, i és que "hachi" és "vuit" i "nana" és "set", per tant a banda de divertit també va bé per tal de no haver de diferenciar més les dues Nanes, a partir d'ara Hachi i Nana. 

I la Nana se'n va a Tòquio per tal de triomfar al món de la música com a cantant del seu propi grup, els Black Stones, nom de la marca de tabac que fumen els seus components. 

D'aquesta imatge ja coneixem les dues noies, però els altres són d'esquerra a dreta el responsable i madur Yasu (Yasushi Takagi), que és el bateria, en Shin (Shin'ichi Okazaki), un noi joveníssim que toca el baix i té unes activitats extramusicals ben curioses, i en Nobu (Nobuo Terashima), el guitarrista fill d'una família acomodada i propietària d'un hostal que no en vol saber res i vol viure de la música, a més del meu personatge preferit per la seva sensibilitat i la seva honestedat.

Els Trapnest són un grup molt més consolidat, autèntiques superestrelles del punk que tenen entre els seus membres en Ren Honjô, antic baixista dels Blast (així es contrau el nom dels Black Stones) admirat pel seu substitut, en Shin, i guitarrista del seu grup actual. L'acompanyen en Naoki Fujieda, que toca la bateria i és simpàtic però alhora el personatge en què menys aprofundeix l'argument, la Layla Serizawa, vocalista tècnicament millor que la Nana, que l'enveja, i en Takumi Ichinose, el líder i baixista que és l'ídol de la Hachi, que acabarà tenint amb ell una relació molt més intensa del que s'imaginava en els seus somnis d'adolescent. 

La relació entre els membres de les dues bandes, rivals sobretot quan els Black Stones aconsegueixen un ascens meteòric que els situa al mateix nivell i fins i tot per sobre, és profunda i bona per a la majoria dels seus membres, que formen en general una gran família.

Evidentment la història també té personatges secundaris, que s'incrementen en la part del manga que no està adaptada en forma de dibuixos animats i que contribueixen a enriquir una obra que destaca per l'encant de tots els seus protagonistes. 

Nana, tant en la seva versió original en manga com en l'animada, no té res a veure amb el típic shôjo romàntic inversemblant a què ens tenen acostumades tantíssimes obres del gènere, de fet jo considero que és un josei, un manga orientat al públic femení jove adult. Molt diferent del manga "per a noies" de la meva adolescència, Marmalade Boy, però no per això mancat d'humor en forma d'escenes que ens faran pixar de riure, com la que dóna lloc a la captura que he posat. 

Ara, no oblidem que és un drama, una història realista amb moments d'alegries però també de dificultats, frustracions, mals rotllos, infidelitats, tripijocs per part de les discogràfiques que porten els dos grups, trencaments de cor involuntaris, històries d'amor complicades, drogues, sexe i fins i tot tragèdia (que per cert vaig conèixer en un enorme spoiler que em vaig trobar mentre buscava vídeos per a l'entrada sobre videojocs de Nana que vaig fer a 3 Botons i START).

Una història per a adults que de moment continua en pausa, però que és igualment molt recomanable per a qualsevol persona (dones i homes, és igual) que vulgui donar-li una oportunitat a un manga sense ser aficionada al còmic japonès, però imprescindible per als i les otakus, tant si n'han vist l'anime i volen saber què més passa després com si no en saben res. Feu-me cas. I si ja l'heu llegit / vist també podeu veure les seves dues pel·lícules d'imatge real, Nana (2005) i Nana 2 (2006), que jo no he vist però que penso veure algun dia.

Paraulotes als dibuixos animats

Si em coneixeu personalment potser us n'heu adonat, però m'encanten les paraulotes. Em fan riure. Digueu-me infantil, però em fan gràcia. Per això ric amb els Mojinos Escozíos, adoro la paraula fucking del l'anglès i l'ús que se'n fa com a paraula multiusos, i gaudeixo especialment amb coses com aquesta:

Us pensàveu que en Porky podia dir una cosa així? Doncs no la diu, habitualment, però pel que sembla això va ser una broma interna dels estudis de la Warner Bros. que, en principi, no havia de veure la llum. I és que normalment els dibuixos animats no diuen paraulotes, paraules gruixudes, grolleries... llevat que siguin per a adults, com és el cas de l'anime Nana o els americans South Park i companyia. Aquí tenim un clàssic:

Si un és fan de la sèrie s'hi acostuma ràpidament, però en el seu moment aquestes coses sobtaven, perquè no s'havien vist mai. Ara veurem part d'un antic anunci que emprava metratge de la sèrie animada antiga d'en Batman i feia que semblés que deien paraulotes, amb els típics xiulets censors col·locats de manera que deixaven poc lloc al dubte.

Malauradament no hi ha gaires exemples més, especialment quan es tracta de produccions americanes, però per altra banda és ben sabut que el català i el castellà són molt rics en paraulotes, de manera que sempre es pot fer una rica adaptació del llenguatge informal japonès, idioma que en grolleries és tremendament pobre. Vegem-ho a la comparativa dels doblatges català i castellà de l'abans esmentada Nana:



Què us sembla? Molt més realista i viu, trobo, amb expressions com "deixeu-vos d'hòsties" o "em cagaré en la mare que els va parir a tots plegats". En castellà, i de fet l'objectiu del vídeo és mostrar que és un doblatge molt més insípid tant en veus (amb l'excepció de la Núria Trifol, veu de la Nana/Hachi, que fa els dos idiomes) com en llenguatge. Però com he dit abans, no hi ha gaires més exemples i ho haurem de deixar aquí. No sense abans compartir aquest magnífic vídeo dels usos de la paraula "fuck". És molt bo, creieu-me:


Està fet en to de broma, però tot el que s'hi diu és completament cert. Se n'aprèn molt, i us recomano que el mireu sencer, perquè no deixa de ser una lliçó d'anglès.