Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 9

Ja ho he dit moltes vegades: les meves parts preferides de Bola de Drac són els torneigs de les arts marcials, i el volum 9 està dedicat, al 100%, al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, que ja començava a l'entrega anterior. En tot cas ja us podeu imaginar que n'he gaudit molt. 

Vam veure com en Yamcha i en Ten Shin Han s'enfrontaven en el millor combat que mai li veuríem al primer, i com en Jackie Chun es desfeia del Llop-Home, que se'n volia venjar per haver-se carregat la Lluna a l'anterior edició del campionat. 

Però ara vénen els combats més interessants, el primer dels quals per al lluïment d'en Krilín, un dels meus personatges preferits de Bola de Drac, si és que no és el que meu preferit.

També és el combat més llarg que veiem disputar, en tota la història, a en Chaos, que destaca sobretot pels seus poders psíquics, però que és força curt de gambals. 

És precisament per això que en Krilín el guanya, aprofitant aquesta feblesa, tot i que abans té temps d'exhibir noves destreses, entre altres coses provar amb èxit el seu primer kamehame-ha. 

Per la seva banda, en Goku s'exhibeix en el combat contra en Pampuc (Pamputto a l'original, d'aquí que m'estranyi que l'hagin traduït amb una ce final, quan hauria de ser una te), un paio que presumptament és fort i ha guanyat diverses edicions d'un campionat d'arts marcials paral·lel al que veiem sempre a Bola de Drac. 

A l'anime van allargar aquesta part, com tantes altres, fent que els homes d'en Pampuc intentessin segrestar en Goku, i a més es donava força profunditat al personatge, però al manga passa sense pena ni glòria. És un pur tràmit i el combat amb en Gyran al 21è Gran Torneig de les Arts Marcials va ser molt més interessant. Ara, aquest combat que dura amb prou feines uns segons ens permet veure el progrés d'en Goku, que comença a fer por.

Les semifinals comencen amb un interessant combat entre en Ten Shin Han i en Jackie Chun, que quan érem petits no sospitàvem que acabaria amb la derrota del vigent campió, però que per lògica havia de ser així si volíem veure l'esperat enfrontament entre el "dolent" de la saga i en Goku. 

El que sí que és un moment memorable i sorprenent és quan l'alter ego del Follet Tortuga, després d'oferir un bon combat, aparentment igualat, decideix saltar del ring i abandonar per tal que les "noves generacions" s'enfrontin.

I llavors un dels meus moments preferits de Bola de Drac: en Goku contra en Krilín a l'altra semifinal! Recordo que quan va arribar aquest moment als dibuixos animats no m'ho esperava i em va fer molta il·lusió (tot i que era previsible, si miràvem el quadre de les eliminatòries). 

Era d'esperar que en Goku superés el combat, però abans veiem uns quants intercanvis de cops que ens permeten veure imatges com la que he posat. Ara, per molt que m'agradi el combat m'emprenya que en Goku donés peixet a en Krilín, cosa que es nota en veure la facilitat amb què posa fi a l'encontre en el moment que ell decideix.

I ara sí, l'esperada gran final, un combat a mort en què en Ten Shin Han vol venjar la mort d'en Tao Pai Pai, el germà del seu mestre, si bé les paraules d'en Jackie Chun l'acaben afectant i decideix deixar de fer el mal a mig combat. Memorable també l'escena en què el Follet Tortuga, amb un kamehame-ha, envia en Turi Senín a can Pistraus per tal que deixi d'obligar en Chaos a emprenyar en Goku amb els seus poders psíquics.

Força espectacular i igualat, el combat al manga fa la impressió de ser bastant més curt del que vam poder veure a l'anime, encara que acaba de la mateixa manera: en Goku perd per la mínima en tocar el terra abans que en Ten Shin Han per culpa del xoc amb una furgoneta mentre tots dos queien esgotats del cel.

I després del torneig a l'anime hi havia un sopar de germanor que acabava de manera tràgica. Aquí el final és el mateix, però sense sopar: quan els personatges s'acomiaden se senten uns crits i es descobreix el cadàver d'en Krilín, mort a mans d'un dels esbirros d'en Satanàs Cor Petit, com sabrem al proper volum.

Normalment no poso captures que continguin text, però aquí no hi havia manera de retallar aquesta inesborrable imatge i a més volia destacar el que diu: "En Krilín ha estat... assassinat!", que a l'anime en català es va traduir com a "està greument ferit!", error lamentable que ja va tenir una entrada a Cementiri de Pneumàtics. 

Repte trident literari (personatges)

La meva entrada de l'altre dia sobre el Repte trident literari en versió manga va tenir més èxit que no em pensava, tant pel que fa a visites com pels comentaris, que són la millor mostra que els articles arriben a la gent en provocar la seva participació.

Com ja vaig anunciar llavors, el trident consisteix en fer tres entrades d'aquest tema, i si l'altre dia tocava anomenar títols que s'enduien els "premis" en diverses categories, avui toca fer el mateix amb els personatges. La dificultat l'altre dia raïa en trobar alguna obra per a cada categoria, però avui el problema és trobar només un personatge.

PERSONATGE PREFERIT

No em resulta especialment difícil trobar un personatge preferit de cada obra, però sí un d'absolut. Tot i així em decantaré per en Yûsaku Godai, protagonista masculí de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi (no, no és l'Ataru Moroboshi d'Urusei Yatsura, encara que faci servir sempre aquest nick a internet).

En Godai m'agrada perquè és un paio normal, sense poders ni un atractiu especial per a les dones, que s'esforça per a entrar a la universitat i vol aconseguir el que sembla un amor impossible.

PROTAGONISTA MÉS ODIAT

Sí, ja vaig dir que m'havia agradat molt Nana, però una de les noies que donen nom a l'obra no la podia suportar. La Nana Komatsu, la noia de poble que arriba a Tòquio i agafa uns fums que es pensa qui sap què i que tracta un noi dolç que s'enamora d'ella com si fos una persona de transició que té cura d'ella fins que aconsegueixi el que realment vol.

Sé que potser no estareu d'acord amb mi, però no tinc cap mena de dubte respecte a qui em provoca més simpatia, en aquest cas: és l'altra Nana, la Nana Ôsaki.



ANTAGONISTA MÉS CARISMÀTIC

El dolent o antagonista més carismàtic, o amb més personalitat, és per a mi en Cèl·lula de Bola de Drac, trobo que l'enemic més ben construït de tota l'obra. Tot el tema de la recuperació de la Cinta Vermella i la seva relació amb els androides era una incongruència, però aquest paio molava.

La idea de l'absorció es reutilitzaria per a en Bu, però quan ho feia en Cèl·lula gaudíem de valent. Feia por, es transformava en absorbir els androides i era tremendament fort. A més, la saga que protagonitza és de les més interessants de Bola de Drac.

PERSONATGE SECUNDARI QUE M'HA AGRADAT MÉS QUE EL PROTAGONISTA

Si heu llegit en aquest bloc altres entrades sobre preferències de personatges ja deveu saber que en general els secundaris m'agraden més que els protagonistes. Els trobo més humans, no tan perfectes, i és per això que a priori aquesta categoria era difícil per a mi. Quin podia triar?

Doncs bé, en trio dos, perquè a més m'agraden més que els dos protagonistes: a Marmalade Boy tinc clar que la parella formada per l'Arimi i en Ginta m'agrada molt més que la dels protagonistes Miki i Yû, ella ximpleta i ell incapaç de mostrar els seus sentiments.

En Ginta i l'Arimi han patit injustos desenganys amorosos amb els protagonistes i la vida els ha dut a trobar-se i a començar de nou, ja amb la persona adequada, que és el que són l'un per a l'altre.

GRUP DE PERSONATGES PREFERIT

Aquest ja l'he tingut més fàcil: els personatges de Musculman, tots, tant els bons com els dolents, ofereixen una diversitat poc vista en el món del manga (n'hi ha tants que semblen de DC o Marvel).

Naturalment els que més m'agraden són els protagonistes, un grup de superhomes que tenen un profund sentit de l'amistat i que van augmentant les seves files amb aquells enemics que s'encomanen d'aquesta filosofia, i que tenen habilitats prou diferents com perquè l'obra en general gaudeixi d'una gran diversitat de situacions, encara que se centri una mica massa en el seu protagonista principal, en Musculator.

PERSONATGE QUE MÉS M'HA FET RIURE

No sóc gaire de riure, normalment només em passa quan estic veient alguna cosa en companyia i les altres persones riuen, però si em pregunten per un personatge de manga que protagonitzi situacions d'allò més divertides seria el llegendari Follet Tortuga, un gran lluitador i mestre de grans guerrers que no perd mai les ganes de dur a terme accions de pervertit ni de gaudir amb les seves revistes Sukebe i els programes de gimnàstica que fan als matins a la tele.

També ha protagonitzat escenes dramàtiques, com la seva mort en combat contra en Cor Petit pare, però fins i tot en els pitjors moments té la mà llarga i els escrúpols escassos.  

PERSONATGE MÉS FRED

Aquest me l'he estat pensant molt, però al final he recordat en Seishirô Sakurazuka de Tokyo Babylon i X, un personatge misteriós, d'aspecte tranquil i taciturn, que considero el més fred que he vist mai, perquè tot allò que mostra quan és amb els altres és fals (precisament aquests són els moments en què podríem pensar que no és fred, però com que és un paper que interpreta queden invalidats).

A més, el fet de representar aquest paper amb un objectiu clar a la seva ment i donar-li tanta versemblança reforça aquesta fredor que ha fet que l'acabés esmentant per sobre de l'altre candidat, que era un Satanàs Cor Petit Jr. de Bola de Drac que es fa el fred però que en realitat té sentiments humans.

PERSONATGE QUE M'AGRADARIA SER DURANT UN DIA

Quan era petit, a l'escola primària, a classe hi havia dos companys que jugaven molt bé a futbol. Com que un d'ells era més aviat agressiu, tenia la pell fosca i es deia Marc, jo l'associava a en Mark Lenders (Kojirô Hyûga), mentre que a l'altre, més extrovertit i amable, li assignava el paper d'Oliver (Tsubasa Ôzora).

Era somiar truites, pel fet i pel valor que m'atorgava a mi mateix, però m'agradava imaginar-me com el segon millor jugador de l'equip on hi hagués l'Oliver, i per tant jo era en Tom Baker (Tarô Misaki), que és el meu personatge preferit de Captain Tsubasa. Per tant, m'agradaria ser ell un dia.

PERSONATGE MÉS SEXI

Deixarem de banda el fet que els personatges de manga i anime no són reals, sinó bidimensionals, i reconeixerem que tots hem desenvolupat, en algun moment de les nostres vides, sentiments humans per personatges no humans.

Doncs bé, per a mi el personatge més sexi del manga és i sempre ha estat la Shampoo de Ranma 1/2. No sé si són els vestits xinesos, la seva actitud seductora envers el protagonista o el seu genuí enamorament encara que comenci com una absurda tradició de la seva tribu, però és ella.   

MASCOTA MANGA PREFERIDA

Les mascotes del manga i l'anime acostumen a ésser personatges no necessàriament animals, però sens dubte mai persones, i habitualment volen i tenen superpoders. Després de pensar en un d'aquests éssers que no em caigués malament, perquè el cert és que no em provoquen gaire simpatia, crec que el meu preferit seria el gat blanc Artemis, de Sailor V i Sailor Moon.

Al contrari que la Lluna, la seva parella i la gata que acompanya normalment la protagonista de Sailor Moon, l'Artemis és un gat més calmat, assenyat i reflexiu. No em cau malament la Lluna, tampoc no és això, però l'Artemis m'agrada molt més.

 

PERSONATGE SECUNDARI DEL QUAL M'HAURIA AGRADAT SABER MÉS COSES

El mestre Mitsuru Adachi és un especialista en crear personatges amb què el lector simpatitza ràpidament, i es nota tant en els protagonistes com en els secundaris. Doncs bé, a la meva obra preferida tant d'ell com absoluta, Touch, m'hauria agradat saber més coses d'en Shôhei Harada.

Al principi veiem com és el típic buscaraons que en el fons té bon cor, i fa que en Tatsuya s'inscrigui al club de boxa de l'institut, però quan el protagonista se'n va a jugar a beisbol, també per iniciativa d'en Harada, en sabem ben poca cosa més, i trobo que és una llàstima tractant-se del seu millor amic.    

PERSONATGE MÉS ESTRANY

Tornem a Bola de Drac, perquè per a mi el personatge de manga més estrany que he vist és en Chaos, el company d'en Ten Shin Han. Un paio d'aspecte fràgil, però amb poders psíquics, molt inexpressiu i amb una capacitat indeterminada per a la lluita cos a cos que, després d'uns inicis prometedors (si més no en el camp dels esmentats poders psíquics) no va fer res de bo i, a la llarga, va acabar desapareixent de la història, que almenys va recuperar esporàdicament en Ten Shin Han.

Per què aquest aspecte de pallasso amb la cara totalment blanca i uns cercles vermells a les galtes? Per què només té un pèl al cap? Quin és el seu origen? Són coses que m'agradaria saber. Però ens queda marcat el moment del seu suïcidi inútil en autoimmolar-se per tal d'eliminar en Nappa, que només va perdre l'armadura.

Amb això ho deixarem, que encara que hagin quedat categories de l'entrada de la Deirdre sense completar per manca d'elements de judici (sóc conscient que altres blocaires tampoc no les han fet totes), m'ha sortit un article força llarg. Ara només falten els autors, que deixem per a la propera ocasió.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 8

M'acabareu dient que sóc un pesat, però repetiré que les parts que més m'agraden de Bola de Drac són les que contenen algun Gran Torneig de les Arts Marcials, i si el volum en qüestió té dues competicions d'aquesta mena, ja podeu pujar-hi de peus: serà un dels meus preferits. 

És el que passa amb la 8a entrega de l'edició definitiva de Bola de Drac, que superada la saga de la Cinta Vermella (com ja vaig explicar la que menys m'agrada de tota l'obra) ens presenta un petit torneig que té com a premi l'endevinació per part de la Baba la Vident de la ubicació de la darrera bola de drac que en Goku i companyia estan buscant i que no apareix al radar.

L'últim combat de l'esmentat torneig és el més interessant de tots (no ens enganyem: els quatre anteriors eren de pa sucat amb oli i tenien un caire més aviat humorístic), perquè ofereix arts marcials de debò i una sorpresa (que si es coneix la història ja no ho és pas, és clar) com és la identitat de l'emmascarat que s'enfronta a en Goku: es tracta del seu avi, en Son Gohan, que ha tornat del regne dels morts amb el permís especial d'un dia que tornarem a veure més endavant, cap al final de la història, quan en Goku en faci ús. 

D'altra banda això m'ha fet pensar en un error de guió que no vaig recollir en el meu repàs a les incongruències de l'obra més coneguda d'Akira Toriyama, i és que se suposa que només en casos molt especials i comptats els morts conserven la seva forma i no es transformen en la mena de nuvolets que veurem quan en Goku mori per primera vegada, però què va fer en Son Gohan per tal de merèixer aquest tracta especial? No se'ns explicarà mai. El que sí que sabem és que en Goku plora emocionat en retrobar-se amb el seu avi i que, per voluntat del propi Son Gohan, que diu que ja està bé a l'Altre Món, continua amb el seu pla de ressuscitar el pare de l'Upah.

Abans de fer-ho, però, haurà de trobar l'última bola de drac, i segons la visió de la Baba la té un vell conegut dels lectors, en Pilaf, que no sortia des de la primera saga de Bola de Drac. Continua tan patètic com sempre i amb dos ajudants que encara fan més pena, però aquesta vegada es pensa que ho aconseguirà: ha espiat en Goku durant el combat i s'ha assabentat del seu punt feble, una cua que el seu avi li arrenca per tal d'eliminar-li aquest gran taló d'Aquil·les, cosa que incomprensiblement en Pilaf no arriba a veure (potser apaga la càmera espia abans, vés a saber). 

En Goku venç el ridícul trio amb la facilitat que esperàvem, però pel camí perd els pantalons i li cremen una mica el cul mentre li busquen la desapareguda cua. Tot i així és interessant perquè és la primera (i l'última) vegada que el protagonista s'enfronta directament a la banda d'en Pilaf, ja que en el seu primer encontre fugien d'ell en transformar-se en simi gegant.

Superat aquest tràmit toca complir la promesa feta al seu nou amic i després de recollir-lo a les instal·lacions de la Baba fan cap a la Terra Sagrada i invoquen el drac Shenron, que apareix per segona vegada a la col·lecció i fa ressuscitar en Bora en el que és la primera resurrecció de Bola de Drac, precisament d'un personatge que havia estat víctima del primer assassinat que vam veure.

I ara sí, el Follet Tortuga explica als seus alumnes que el Gran Torneig de les Arts Marcials passa a celebrar-se cada 3 anys i que falten precisament 3 anys per al proper, que serà el 22è. Continuarà ensenyant en Krilín, acollirà en Yamcha com a alumne i graduarà en Goku, a qui encarrega que viatgi pel món i es faci més fort. A l'anime ens empassàvem uns quants episodis de farciment, on a més coneixíem en Ten Shin Han i en Chaos, que es dedicaven a estafar camperols, però al manga el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials comença en poques pàgines amb el corresponent salt temporal de 3 anys.

La fase preliminar és solventada amb facilitat pels nostres amics (Goku, Krilín, Yamcha i Jackie Chun), que es tornen a classificar per a la fase final davant del públic amb l'única amenaça del Rei Xapa, que és un personatge aparentment temible que en Goku venç sense despentinar-se a la fase prèvia, però el millor és, com sempre, el que passa després: els alumnes del Follet Tortuga i el mateix Follet Tortuga disfressat s'hauran d'enfrontar als dos alumnes del gran rival del mestre Mutenroshi, en Turi Sennin, que responen als noms de Ten Shin Han i Xaos. 

Els emparellaments dels quarts de final són producte dels poders psíquics d'aquest últim, i són excel·lents per al bé del lector: en el primer combat tenim l'enfrontament entre en Ten Shin Han i en Yamcha, que disputa el que probablement és l'únic combat en què no fa el ridícul. No el guanya, però per primera vegada aconsegueix el nostre respecte i també executa el kamehame-ha.

La resolució del combat per part del llavors malvat Ten Shin Han també quedarà a la nostra memòria per l'esgarrifós trencament de cama que pateix en Yamcha, per sort ja inconscient, un exemple més de la crueltat d'algunes escenes de Bola de Drac, que començaria a agafar un to cada cop més fosc i violent amb moments de gran impacte com el que viurem quan acabi aquest Gran Torneig de les Arts Marcials. 

Però no ens avancem als esdeveniments, perquè si aquest volum m'ha fet gaudir ara n'arribaran dos més on les arts marcials de competició seran les protagonistes i això, per a mi, és garantia de diversió.