He pres la decisió de ressenyar, a partir d'ara, els volums de l'edició definitiva de Bola de Drac de dos en dos, en coherència amb l'augment de la velocitat amb què m'estic llegint la col·lecció, i és per això que avui us porto el meu resum i les meves reflexions sobre dues entregues de la sèrie.
Els números 15 i 16 de l'edició definitiva (però en català molt defectuosa en termes de traducció) de
Bola de Drac contenen, a més,
una de les sagues que més m'agraden de tota l'obra, i si em fessin triar seria potser la que m'agrada més.
Si fins ara el que més em feia gaudir eren els Torneigs d'Arts Marcials, a la part que gràcies a la versió televisiva coneixem com a
Bola de Drac Z sens dubte el millor, per a mi, és la
saga dels Guerrers de l'Espai. El
volum 14, amb l'arribada d'en Raditz, n'era la introducció, però els toms 15 i 16 són el nus i el desenllaç, que trobo absolutament brillants.
Havíem deixat la història en el punt que després de derrotar en Raditz el protagonista, en Goku, era
mort i entrenant-se a l'Altre Món, o més ben dit corrent pel camí de la serp a la recerca d'en Kaito, que l'havia d'entrenar mentre era mort. Per la seva banda en Son Gohan, segrestat per en Cor Petit, començava el seu propi entrenament, que de moment consistia en
sobreviure en un territori d'allò més hostil.
En aquesta etapa veiem com s'entrenen tots els personatges que prendran part en l'èpica batalla, en Goku amb el mestre Kaito (i el seu mico Bombolla, però no el grill Gregori, exclusiu de l'anime) i en Son Gohan amb el mestre Cor Petit, amb un canvi espectacular en el nivell de maduresa del nano, que tot i així veurem com es caga als calçotets amb extrema facilitat quan li toca lluitar, però no avancem esdeveniments.
I arriba el dia que en
Vegeta i en
Nappa trepitgen la Terra i els nostres amics, que en noten l'energia, van al seu encontre. En Goku no hi és, per un error de càlcul farà tard, una situació que Akira Toriyama es treu de la màniga per donar una mica d'interès als combats i que jo aplaudeixo, perquè si hi ha una cosa que no m'agrada de
Bola de Drac és que se centri tantíssim en el seu protagonista, de manera que cada cop que veig els altres personatges lluitar, esforçar-se i
aportar coses m'ho passo d'allò més bé.
Els Guerrers de l'Espai, però, saben (o pensen) que aquests no són els rivals que havien vingut a buscar, i els llancen un petit exèrcit de 6
saibamen o homes-llavor (idea que es repetiria en el combat contra en Cèl·lula), que són superats amb certa facilitat per a sorpresa dels guerrers, però que ens ofereixen el primer moment dramàtic de la saga:
la mort d'en Yamcha, que aquest cop i sense que serveixi de precedent no fa el ridícul, però abaixa la guàrdia i ho paga amb la vida.
Immediatament en Krilín
embogeix i llança una ofensiva espectacular en termes energètics i lumínics amb què es carrega uns quants d'aquests petits monstres i fa la primera mostra que, encara que sigui el personatge que menys ganes sembla que té de lluitar —perquè sap que si mor per segona vegada s'ha acabat el bròquil—, en realitat és un dels més poderosos d'entre els de segona línia.
Liquidats els saibamen, els dolents es comencen a prendre seriosament els seus enemics, però en Vegeta, el Príncep, no vessarà ni una gota de suor, encara. Qui ho farà serà en Nappa, la mola, que és de tota manera un lluitador temible i brutal.
Només començar
li arrenca a en Ten Shin Han mig avantbraç d'un cop de puny, una de les escenes que més m'impacten de tota l'obra, i en qüestió de poques pàgines a la mort d'en Yamcha se sumen les d'en
Xaos —que ja havia mort un cop però al contrari que en Krilín no dubta a
autoimmolar-se per tal d'endur-se en Nappa amb ell, que també és un dels moments més memorables de
Bola de Drac i que, en realitat, és totalment inútil— i el mateix Ten Shin Han, que llança un kikôhô amb el braç i l'energia que li queden, també sense gaire efecte.
Ara que només queden en Cor Petit, en Krilín i en Son Gohan, els dos primers fan el possible per entretenir en Nappa abans que els liquidi del tot, amb l'esperança de fer temps i que arribi en Goku, que s'afanya tant com pot, mentre en Son Gohan es queda glaçat a cada ocasió i no sap treure la força que té amagada.
En aquestes circumstàncies tornem a veure en Krilín donant el millor de si mateix i plantant cara a en Nappa, un guerrer molt superior al millor amic d'en Goku. I ara que han mort 3 personatges més l'objectiu principal és mantenir amb vida en Cor Petit, ja que en cas contrari desapareixerien les boles de drac, que en poden ressuscitar almenys 2 (en Xaos no, recordem que ja va morir contra el pare d'en Cor Petit).
Però en un altre moment mític de
Bola de Drac en Cor Petit acaba
donant la vida per protegir el seu deixeble, el fill del seu fins ara enemic, d'un atac d'en Nappa. A continuació una escena emotiva en què l'hereu del Gran Rei dels Dimonis vessa llàgrimes en acomiadar-se d'en Son Gohan i sí, la mort d'en Cor Petit, aixó com les de Déu i les boles de drac. S'ha acabat.
Uns moments després, sens dubte massa tard, es produeix l'arribada d'en Goku i una imatge que segur que recordareu de l'època de les fotocòpies de
Bola de Drac, a pàgina sencera. Torna incomparablement més fort que abans, com sempre que s'absenta durant un temps, i amb una mirada que destil·la una confiança justificada en el seus nous poders.
El cas és que després de deixar en Nappa en ridícul i demostrar la seva enorme superioritat, quan el guerrer calb decideix posar-se seriós i intentar matar en Son Gohan i en Krilín en Goku executa un primer
Atac d'en Kaito i deixa el seu rival tetraplègic, de manera que a en Vegeta ja no li serveix per a res i decideix matar-lo, fet que horroritza els testimonis d'aquest acte.
Ara és quan es produirà el
combat èpic que posarà fi a la saga, el del Príncep dels Guerrers de l'Espai contra el guerrer de classe baixa que va ser enviat a la Terra quan era un bebè (res a veure amb en Superman, és clar...) per tal que la conquerís quan fos gran, però que de resultes d'un cop al cap va oblidar la seva "programació" i va esdevenir un nano honrat i l'heroi del planeta.
A l'edició original de la revista
Shônen Jump, aquests primers moments del combat estan acompanyats del
color, un tractament especial per a un moment especial que es recupera a l'edició definitiva, on ja se sap que aquesta mena de pàgines hi són de tant en tant i fins i tot hi ha volums sencers sense ni una en color.
El combat en si és
espectacular, molt igualat, on en Vegeta té atacs d'energia més destructius però en Goku compta amb el recentment après Atac d'en Kaito, que li permet multiplicar la seva energia i la seva força encara que abusar-ne castiga el cos, i com que en Goku és com és forçarà més enllà del que el seu mestre li havia dit i s'anirà fent malbé l'eina de treball.
Tot i així, abans que arribi aquest punt en Goku manté en Vegeta a ratlla i ens regala moments com aquest, el del
kamehame-ha contra el Garlick Cannon, també un dels més mítics d'aquesta història, un enfrontament energètic que a la televisió durava una bona estona, però que al manga es resol naturalment d'una manera més ràpida, amb en Goku aplicant-hi un Atac d'en Kaito i en Vegeta desapareixent temporalment.
Però quan torna, amb en Goku fet pols per haver abusat de la tècnica, en Vegeta es treu de la màniga una nova estratègia: a la Terra ja no hi ha Lluna, però en crea una d'artificial que li permet
transformar-se en mico gegant i, a diferència d'en Goku i en Son Gohan, continuar raonant i per tant lluitant amb seny.
Fer-se tan gran no li resta agilitat, i el protagonista —que per cert s'acaba assabentant de la veritat sobre aquesta transformació i
s'adona que va ser ell qui va matar el seu avi— aviat es veu superat i es troba contra les cordes, amb els ossos de tot el cos esclafats i sense res a fer. És en aquest moment que
en Goku perd el combat, diguin el que diguin. En Goku va perdre el primer combat contra en Vegeta (i el segon també, ja ho veurem), i si el resultat final va ser de victòria per la mínima va ser per la intervenció dels seus companys.
Sí, perquè el combat estava tenint lloc en un paisatge desolat, lluny d'on reposaven els cossos dels morts, però en Krilín i en Son Gohan s'hi acosten en percebre que en Goku perd ràpidament l'energia i acaben col·laborant en la derrota d'en Vegeta, bàsicament amb la
Genkidama, la bola d'energia que en Goku va aprendre també amb en Kaito i que reuneix energia de tots els éssers vius del planeta.
Mentre la preparava, i la tenia a punt de seguida, al contrari del que passaria després a Namek, el Vegeta gegant li havia impedit llançar-la, però al final la transmet a en Krilín i entre aquest i en Son Gohan l'envien a l'enemic, que tot i així no mor.
Per això dic que m'agrada tant aquesta saga: la quantitat de personatges que hi participen i que realment marquen la diferència és inusualment alta per a una obra tan enfocada en el seu protagonista. Fins i tot en
Iajirobai, que passava per allà i que coneixem com un covard i un passota de la mida d'un campanar, fa un parell d'aportacions essencials: primer
talla la cua a en Vegeta de manera que perd l'estat de mico gegant, i després, quan aquest cau del cel en rebre l'impacte de la Genkidama i llança un nou atac deixant-los tots incapaços de moure's, el samurai grassonet li fa un bon tall a l'esquena amb la mateixa katana.
Però la cosa no s'acaba aquí, senyores i senyors. Gairebé, però no. Al següent volum encara hi haurà uns quants intercanvis més, perquè el 16 s'acaba amb en Son Gohan
transformant-se en créixer-li altre cop la cua i veure, al cel, la lluna artificial d'en Vegeta.
El que hem vist en aquests dos volums ha estat un
Toriyama en estat de gràcia —que per cert és aquí on consuma el canvi dels traços arrodonits pels rectangulars que més endavant s'exagerarien encara més i caracteritzarien per sempre més el seu estil—, però també hem tingut algunes revelacions curioses: els Guerrers de l'Espai identifiquen en Cor Petit com un extraterrestre, un
namek, i és clar, dedueixen que si ell (Déu en realitat) ha creat les boles de drac segurament és perquè a Namek també n'hi deu haver (i per tant ja sabem com ressuscitaran els morts). Lògic, oi?
