Lectures: Dr. Slump vol. 14

Massa mesos han passat des de l'última ressenya de la primera gran obra d'Akira Toriyama, quan va sortir en català em pensava que me l'hauria de racionar, però ha estat la pròpia vida la que ha fet que n'espaiés les lectures.

Però bé, ja arribem al penúltim volum de Dr. Slump, una catorzena entrega que ja us avanço que m'ha agradat molt, i ara veurem per què.

Segurament és perquè m'agrada quan els personatges que no tenen tant de protagonisme de sobte n'agafen, o en aquest cas el recuperen, com en Sembei, que sí que és cert -s'esmenta en una de les històries- que ha perdut força paper perquè la seva creació, l'Arale, ja fa temps que es va convertir en l'estrella del còmic.

I no és que en aquest recopilatori perdi força, en cap dels sentits de la paraula, però sí que és veritat que veiem "brillar" -amb una interpretació lliure de la paraula- altres personatges. És el que passa, per exemple, a la primera història inclosa, que, de fet, dura tres capítols.

Hi coneixem ni més ni menys que Déu, un personatge que per l'aspecte recorda moltíssim, i sempre amb l'avantatge de saber què vindria després, el Follet Tortuga de Bola de Drac, i és el responsable de l'arribada de la (les) Gatxan a la Vila del Pingüí amb una missió encomanada, tota una revelació de la qual no entraré en detalls per no aixafar res, però dona una capa més a la clàssica història de personatge que arriba a la sèrie i se'n va escaldat.

La segona història, en aquest cas de dues parts, és més aviat commovedora i sí que té l'Arale com a clara protagonista.

És un relat senzill, en què un tigre d'aspecte imponent i amb mala reputació es passeja pel poble mentre els que el coneixen en fugen, però la seva actitud respon a un esdeveniment traumàtic del passat que la nena robot, en una mostra sorprenent d'empatia, intenta pal·liar amb un regal que, això sí, vol imposar a la seva brutal manera.

Després, una venjança contra l'Arale i les Gatxans, que es remunta a uns quants volums enrere, no surt com el seu perpetrador -el protagonista de la història- s'imaginava, però almenys recupera l'esperit escatològic que al llarg de la sèrie ha anat variant en intensitat.

I ara sí, en Sembei torna a ser el personatge principal d'una història en què podem veure'l crear un nou invent d'aquells seus, en aquest cas un aparell per aturar el temps per a tothom tret de qui el fa servir. Com ens agradaria que existís, de tant en tant, oi?

Però, és clar, ell el fa servir per fer trapelleries, algunes amb molta mala bava, i per coses com mirar-li les calcetes a la seva pròpia dona, amb qui, recordem-ho, té un fill, però cadascú amb els seus gustos i les seves tendències. I, com si es tractés d'en Nobita amb un invent d'en Doraemon, per a sorpresa de ningú n'acaba abusant, cosa que té unes conseqüències indesitjades.

Ara bé, després d'una breu història més ximpleta, però divertida, sobre un misteriós i petit objecte volador que porta de corcoll tota la vila, tenim una saga en 6 parts, poca broma, en què el protagonista no és altre que en Tsukutsun, de manera inesperada.

Fa l'efecte que a l'autor li agradava molt aquest personatge, que ja havia tingut pes en algunes històries i, gràcies al seu domini de les arts marcials, donava un impuls al component d'acció d'una sèrie principalment de comèdia, però en aquesta trama acaba d'esclatar.

L'Arale i les Gatxan també hi participen, al capdavall és un relat llarg, però tot plegat neix del segrest de l'Akane quan la confonen amb la princesa del regne de Nanaba -res a veure, per cert, amb l'OVA El secret del castell de Nanaba-, i la decisió d'en Tsukutsun, amb qui estava tenint una cita, d'arriscar la vida per salvar-la.

Això dona lloc a una trepidant aventura plena d'acció, trets, combats i un caràcter aventurer que no és habitual a la sèrie. S'hi pot percebre, més que mai, la progressiva orientació dels interessos de l'autor cap al que després seria la seva obra més coneguda, com ja sabem plena precisament d'això: aventura, combats i explosions.

A banda de tot això, trobo que l'estil del dibuix ja és molt proper al de Bola de Drac, cosa per altra banda natural, perquè és un fenomen que trobem en molts autors d'obres consecutives, però també fa ús d'una composició de pàgina i uns plans que fan, en aquest punt, que Dr. Slump sigui una obra força madura, evolucionada però sense perdre el seu humor, la seva essència, el que la fa tan única. Un penúltim volum refrescant per tot això que explico, però ara sé que només me'n queda un, que llegiré amb certa tristor.

 
 

Lectures: Look Back

Que hi hagi comparativament un boom de manga en català des de l'any passat ens ha agafat a tots plegats força per sorpresa. No acabem d'entendre per què ara sí i fa 10-15 anys, no. Per què només s'apostava per coses molt segures i ara estan publicant o publicaran mangues d'èxit però sense necessàriament suport d'un anime català potent, o que sí que s'havia pogut veure a la televisió en català, però fins ara no s'havia provat de treure'n el manga, cas de Dr. Slump, Ranma 1/2 o One Piece. 

Les editorials deuen saber, és clar, si és el moment o no, però a mi em sorprèn particularment que hi hagi tan pocs volums únics en la nostra llengua. Hom pensaria que són apostes poc arriscades perquè, si no es venen, almenys no és una col·lecció que generi pèrdues. És un únic llançament. Però el cas és que hi ha molt pocs volums únics en català, com Barri llunyà o Jaco, i no n'esperava gaires més. En aquest sentit, el que ressenyo avui, a sobre, ha sortit en dues edicions simultànies, la senzilla i la de tapa dura, cosa que encara em descol·loca més.

Però no me'n queixaré pas, perquè per culpa del meu pèssim ritme lector actual em va molt bé que es publiquin obres curtes, i ja m'agrada que s'editin en la nostra llengua coses inesperades, encara que sigui perquè, en aquest cas, es tracta d'un volum signat per Tatsuki Fujimoto, autor de Chainsaw Man, que s'està publicant en català.

Look Back, que ens porta Norma Editorial, una de les editorials que estan llançant més coses en el nostre idioma, és un relat més o menys realista sobre dues noies que dibuixen manga, i no puc dir-ne gaire cosa més per no carregar-me la gràcia del gir argumental que es produeix avançada l'obra, però em permetreu, espero, que parli de la premissa una mica més.

La Fujino, una d'elles, és una estudiant de quart de primària d'un poble que col·labora amb el diari de l'escola amb una tira còmica dibuixada amb els mitjans i l'habilitat que podríem esperar d'una persona de nou o deu anys.

Un dia, però, li demanen que cedeixi una mica d'espai a la col·laboració de la Kyômoto (per algun motiu, l'edició prescindeix de l'accent circumflex que sí que apareix a la contraportada), una companya hikikomori, és a dir reclosa a la seva habitació, que resulta que fa unes vinyetes de paisatges tremendament ben dibuixades.

Això podria desembocar en un relat d'enveja i competició, però el que fa la Fujino és sentir-se esperonada per millorar practicant nit i dia, cosa que se'ns narra amb força pàgines sense text i vinyetes grans on som testimonis del pas de les hores, els dies i les estacions.

Ja a secundària, la Kyômoto surt de la seva habitació i la Fujino l'empeny a fer un manga juntes i provar sort enviant-lo a un dels típics concursos que promouen les revistes japoneses de còmics.

Ja he explicat tot el que crec que és raonable sense rebentar res, el pas de les pàgines ens dirà si la cosa surt bé o no, però sí que hi ha, ho avançava més amunt, un gir argumental important.

És un esdeveniment d'aquells que ens canvien la vida i que ens fan reflexionar sobre què hauria passat si les coses haguessin anat d'una altra manera, que és el que fa Look Back a través d'escenes imaginàries, tot plegat amb un to malencònic, amb el sentiment de culpa planant sobre la història i una resolució esperançadora però agredolça.

No havia llegit res d'aquest autor, potser li dono una oportunitat a la molt diferent Chainsaw Man, però m'ha agradat el ritme narratiu ràpid que mostra en aquesta obra, ajudat per l'absència de text en moltes de les seves 160 pàgines (que no vol dir que no expliquin coses), així com també el seu traç gruixut però detallat.

Precisament per això, tanmateix, em quedo amb ganes de més i m'hauria agradat que la lectura convidés a prendre-se-la amb calma, però és d'aquells casos en què no devorar-la d'un sol cop demana un exercici de contenció.

Lectures: Dr. Slump vol. 6

A un ritme més lent del que m'agradaria, però alhora amb relativa freqüència i el perill de fer que la secció de lectures sigui monotemàtica per les dificultats que estic tenint per trobar moments per llegir, arriba una nova entrega de les ressenyes de Dr. Slump.

El sisè volum, del total de 15 que formen aquesta edició, demostra que l'obra encara té bona salut -i quan això no sigui així, si és que passa, ja ho diré-, però com sempre en comentaré les coses més destacades des del punt de vista d'un crític de pa sucat amb oli com jo.

Una reflexió que m'he fet llegint aquest volum, i amb la qual no descobreixo la pólvora i potser la podria haver fet abans -o no, ves a saber-, és que no se sap mai per on sortirà aquesta sèrie. 

El seu format d'històries autoconclusives o de pocs capítols, sumat a una naturalesa humorística i absurda i la imaginació desbordant del Toriyama d'aquella època, fan que puguem esperar-ne qualsevol cosa. La primera història, per exemple, és la de la invasió frustrada de la Terra per part d'uns extraterrestres d'aspecte clavat als humans, però indumentària més aviat infantil. 

A continuació hi tenim la història d'un malentès que fa que tota la vila, per imitació, segueixi l'Arale i la Gatxan i es faci teories cada cop més esbojarrades sobre el que està passant, i de sobte veiem una versió prehistòrica dels personatges de la Vila del Pingüí. 

També tenim un capítol musical, cosa ben curiosa en un manga, i l'autor aprofita l'humor autoreferencial per demostrar-nos que és ben conscient de la seva insistència en l'humor escatològic. Per cert, podeu veure un cameo meu a la segona vinyeta. 

Un capítol després trobem un recurs que més o menys ja s'havia fet servir, però que m'agrada particularment: de sobte, els únics textos que apareixen són els de les onomatopeies, també repetides pels personatges, que no diuen cap paraula.  

Ara mateix no recordo si és quelcom que anirà a més en el que queda de Dr. Slump, però en aquest volum hi ha força històries de més d'una part, i una d'elles transporta en Sembei, l'Arale i la Gatxan a l'interior de la Midori per guarir-la d'una malaltia potencialment mortal, que potser ens farà pensar en la pel·lícula El xip prodigiós, però no n'és un homenatge perquè, de fet, aquell film és de 1987 i, llavors, el manga de què estem parlant ja feia uns anys que s'havia acabat.

Una història sense més rellevància i novament basada en un personatge que es creu que és molt fort fins que coneix l'Arale -recurs habitual- dona pas, després, a una altra Vila del Pingüí alternativa on, en aquest cas, l'Arale i l'Akane formen una banda de lladres que duu de corcoll l'agent de policia Tarô Soramame.

Un dels elements més propis de la sèrie són els invents d'en Sembei Norimaki, ginys que tenen uns efectes, generalment, decebedors respecte al que se n'esperava, o que són extremament complicats pel que acaben fent. 

En aquest volum no en falten pas, però sobretot es juga amb la pistola reducto-ampliadora, que ja havia sortit. Com a novetat destaca, només, la minyona robòtica que inventa el protagonista titular perquè està tip de menjar ramen instantani i, en comptes d'aprendre a cuinar, decideix que és més fàcil inventar un robot -com he dit abans, es complica massa la vida-, que en aquest cas li surt una mica rebel.

El volum 6 també és el del retorn del doctor Mashirito, el "dolent" de Dr. Slump, que es presenta amb el seu Home de Caramel número 2 al Gran Premi de la Vila del Pingüí, un esdeveniment que posa en marxa el mateix autor per celebrar de manera ultraanticipada el 80è aniversari de la publicació del manga.

La premissa absurda dona lloc a una competició de 4 episodis en què els participants hauran de superar una cursa amb obstacles i paranys per endur-se un magnífic premi de 3.000 iens. Té moments divertits, però si no recordo malament veurem més competicions d'aquesta mena en el futur, i com el mateix autor reconeix, són trames que van molt bé per no haver de pensar gaire en arguments més treballats.

El recopilatori acaba amb la història de dues noies de ciutat, unes pixapins, com podem veure, que arriben a la Vila del Pingüí i queden fascinades amb tot el que veuen aquí, a "pagès". En sortiran escaldades.

Un nou bon volum de Dr. Slump que demostra la rica imaginació de l'autor en aquella època, que també juga amb diverses composicions de pàgina i nivells de detall -hi ha capítols amb els dibuixos més grans i menys vinyetes, d'altres que tenen dissenys més treballats sobretot en qüestions mecàniques, i també de més convencionals- i una varietat d'històries i maneres d'explicar-les que fa que llegir l'obra sigui tremendament amè.

 

Lectures: Tokyo Revengers vol. 1

Normalment m'espero a haver llegit una obra sencera abans de fer-ne una entrada, i encara que també hi ha algun cas excepcional en què la repasso de volum en volum (o de dos en dos), el que no és tan habitual és que parli del primer volum sense previsió concreta sobre el futur.

Avui, però, vull dedicar una entrada a la ressenya de la primera entrega d'un manga que m'ha captivat, i que penso continuar llegint, però del que probablement no tornaré a parlar fins que s'acabi. Ja veurem com va tot, però, i potser canvio d'opinió. De moment, en qualsevol cas, aquí teniu les meves impressions sobre el primer volum.

Que és un primer volum que en realitat recopila el material de dos toms estàndards japonesos, i de mida gran, A5, imitant -com és de justícia- l'edició en castellà que Norma havia presentat uns mesos abans. Sí, això significa que no parlo de l'edició espanyola, sinó de la catalana, tota una sorpresa i una gran alegria que vam tenir els aficionats catalans al manga, i que és una de les diverses obres en la nostra llengua que Norma Editorial ha anunciat i ja ha començat a publicar.

En el meu cas, però, va ser una mica dolorós. Perquè la premissa de l'obra m'atreia, i quan va sortir en castellà em va saber greu haver de deixar-la córrer per manca d'espai a casa, però quan es va saber que sortiria en català aquesta sensació va ser encara més dolorosa. Tanmateix, el que sí que puc fer és llegir-la en préstec, ja que es tradueix a Daruma, on treballo, i tinc aquesta oportunitat. Ara que he devorat el primer volum doble, doncs, és hora de parlar-ne.

La premissa de Tokyo Revengers, de Ken Wakui, comença forta: després d'assabentar-se que la noia amb qui sortia a secundària ha mort de manera col·lateral per culpa d'una disputa entre bandes criminals, en Takemichi Hanagaki cau a les vies del tren per una empenta i, en comptes de passar-li la vida per davant dels ulls en un instant, les imatges es concentren en l'època en què anava a secundària i no tenen cap pressa per acabar.

Arriba un moment que s'adona que no és això el que li està passant, sinó que realment és dins del seu cos de 14 anys, però amb la consciència i els records dels 26 que té a l'actualitat.

És un gir al concepte d'isekai, amb el qual s'etiqueten les obres de manga i anime en què el protagonista, normalment en el moment de la seva mort o en cas d'estar en coma, va a parar a un altre món, que sol ser de fantasia o virtual. 

En el cas de Tokyo Revengers, però, parlem del mateix món, només que al passat. Un cop en Takemichi paeix el que està vivint, i després d'un esdeveniment concret, s'adona que pot provocar canvis en el futur amb el que faci en aquesta època, i descobreix la manera de moure's entre 2005 i 2017, el present de l'obra. 

El cas és que, per motius que no vull revelar, aquesta aventura acaba esdevenint una missió, que és la d'evitar la mort de la Hinata, la noia que mor al principi de la història, i per fer-ho haurà d'infiltrar-se a la banda que la provoca en el futur, la Tokyo Manjikai o Toman. 

La trama avança a molt bon ritme i, malgrat l'innegable element de fantasia que conté, el cas és que l'acció té lloc en un context toquiota urbà de bandes criminals d'adolescents, un tema que m'atrau des de fa molt de temps -segurament pel meu interès en la saga de videojocs Kunio-kun-, però del qual no ens han arribat gaires obres. 

En aquesta, la primera del gènere en publicar-se en català, trobem un seguit de personatges ben construïts, començant per un protagonista que se serveix dels coneixements que té per intentar que les coses vagin segons com li interessa per tal de salvar la noia, però que al capdavall és un pelacanyes i l'única arma que té, a banda dels records, és la determinació, de manera que s'endú una pallissa rere l'altra i és víctima dels abusos dels nois més grans i perillosos.

El manga, que té un estil de dibuix que afavoreix la caricaturització d'algunes situacions, és més aviat, però, dramàtic, i s'hi poden veure coses força dures, però les dinàmiques de les organitzacions criminals, les relacions que s'estableixen entre els seus personatges, la qüestió dels viatges en el temps i la relació causa-efecte (que de moment es presenta d'una manera molt simplificada, cosa que els que traiem fum pel cervell amb aquestes coses agraïm) entre el que fa en Takemichi i el que passa al futur, i els valors típics del shônen o manga per a nens i adolescents -sí, malgrat el to d'algunes de les coses que veiem o llegim és un còmic per a aquest públic objectiu-, com ara l'amistat, l'honor o la superació personal, atrapen de mala manera i és fàcil que en devorem les pàgines.

No és estrany, doncs, que el 2020 rebés el premi Kôdansha en la categoria de millor shônen, ni que se n'hagin fet adaptacions a sèrie animada, pel·lícules d'imatge real i fins i tot mangues spin-off signats per altres autors. És un dels grans èxits dels últims anys, i per part meva continuaré llegint el còmic a mesura que se'n vagin publicant entregues. Altament recomanat. I no menystinguem que és d'allò més refrescant que es publiquin en català coses que no venen d'una tradició animada al nostre país i que, per tant, no deixen de ser una aposta.

Sèries: De yakuza a mestre de casa

Estic convençut que alguna vegada us ha passat que no havíeu fet cas d'alguna sèrie fins que un bon dia, per avorriment, la proveu i us agrada. De vegades ja passa, això. Que alguna cosa no ens crida l'atenció quan està de moda, però després sí.

Va ser el cas d'una sèrie d'anime que té pocs episodis, però que he anat veient en estones mortes i el cert és que li he acabat agafant el gust. Avui parlaré de la seva primera temporada, i al gener, que se n'estrena la segona, potser també li dedicaré una entrada.

Gokushufudô és un manga de Kousuke Oono que es publica a la revista japonesa Kurage Brunch des de 2018 i que duu 10 volums recopilatoris. Al nostre mercat el publica en castellà Ivrea amb el nom de Gokushufudô: Yakuza amo de casa.

El manga va tenir una adaptació a sèrie d'imatge real, un dorama com en diuen al Japó, de 10 episodis l'any 2020, fa uns mesos se'n va estrenar una pel·lícula també live action i, pel mig i encara en marxa, tenim la sèrie animada de Netflix també de 10 capítols que, com deia al principi, el 2023 torna amb més episodis.

De què va, però, aquesta història? Doncs es tracta d'un relat realista i quotidià, un slice of life, que segueix les aventures quotidianes d'un exmembre de la yakuza, el crim organitzat japonès, que ara és mestre de casa, no sabem ben bé per què -almenys no s'explica a l'anime-, i que ho viu amb la mateixa passió amb què exercia la seva tasca anterior. 

L'home, anomenat Tatsu ("Tatsu l'Immortal", li deien), és un autèntic crac de tot allò que té a veure amb la cura de la llar i la gestió dels recursos, un mestre de la cuina, la neteja i les compres, mentre que la seva dona, la Miku, una otaku, treballa en una oficina.

Aquesta subversió dels rols tradicionals, al contrari del que es podria pensar, no és la gràcia de la sèrie, i ni tan sols se'n fa cap gag. És una situació normalitzada en el context de Gokushufudô, mentre que l'humor rau en l'estranyesa de veure un excriminal d'aspecte perillós en un escenari tan pacífic i duent a terme les seves tasques amb devoció. 

Però només des d'un punt de vista estètic, sinó també per la seva manera de parlar i moure's, tan amenaçadora malgrat ell mateix, que fa que algunes persones amb les que interactua li tinguin por sense saber que és un tros de pa, però aquí entren en joc els prejudicis, els malentesos -estic segur que es perden jocs de paraules de l'original- i les situacions que no són el que semblen, com ara, per posar un exemple, quan algú es troba en Tatsu tacat de sang i n'extreu conclusions precipitades.   

Alguns gags també tenen a veure amb les trobades del protagonista amb altres membres de la yakuza, tant del seu clan com dels rivals, i les situacions absurdes, en tant que extremament quotidianes, en què acaben tots plegats. 

No sé si al manga o en propers episodis s'arribarà a explicar com va passar d'un extrem a l'altre, l'entranyable Tatsu, però la seva història m'ha recordat una mica la de Saint Oniisan, el manga sobre la vida de Jesús i Buda al Japó contemporani. En aquell cas vaig deixar de seguir-lo perquè em semblava que era un humor avorrit de tan blanc que era. Aquesta obra, però, sí que m'agrada, i fins i tot el seu estil d'animació mínima, criticat per a alguns perquè sembla que sigui un còmic animat -fins i tot hi apareixen onomatopeies escrites!-, el trobo atractiu.

I cal dir que és un relat amè, perquè en cada episodi veiem diverses històries curtes, així que no n'hi ha cap que s'acabi fent pesada, i és que abans que això pugui passar -i, evidentment, hi haurà premisses que ens agradaran més que altres-, ja s'ha acabat i se'ns explica una altra anècdota. Crec que no hi perdreu res si en mireu 3 o 4 episodis per provar-la. A més, no són gens llargs.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 3

Tornem amb una nova ressenya de Dr. Slump, la del tercer volum d'aquesta edició definitiva però en català, en realitat, única. 

Si a la segona entrega parlàvem d'un tom equilibrat entre trapelleries de l'Arale, presentació de personatges secundaris i construcció del personatge d'en Sembei, en aquest tercer llibre tenim encara més racions d'aquest menú, i això és una cosa bona.

La portada ens anticipa un fet "cabdal" que ens trobem als capítols recollits en aquest tom, i és que per primer cop veiem en acció en Superman -després que anteriorment n'havíem vist la identitat civil, la del reporter Kuraaku Kenta-, i sí, es diu així, com bé s'explica en una nota de traducció: s'ha volgut respectar el que es va fer a l'anime en català, perquè malgrat l'efecte Mandela, això de "Suprunaman", si bé hauria estat probablement més encertat per seguir el joc de paraules de l'original, a la versió animada en la nostra llengua només es va dir un cop, com va apuntar en Llop Segarrenc a Twitter.

En qualsevol cas, és un paio patètic, un pallasso mal perdedor i venjatiu que, tot i així, dona joc per a diversos gags, i al final del tom coneixem el seu gran rival, una altra referència a la cultura popular occidental com és en Parzan, tres quarts del mateix.

En aquest tercer volum l'Arale no fa ben bé trapelleries, sinó que, al contrari, mira de ser bona minyona. El problema és que, sent literal com és, duu la policia de corcoll amb la seva interpretació del que és un objecte perdut.

Aquí s'acaben de posar les bases de la llegendària relació de la ginoide adolescent i les caques, tot un símbol de la sèrie, i també les veiem en un curiós capítol gairebé sense diàlegs en què la Gatxan surt a fer un tomb.

En general és un volum força escatològic. No vull omplir l'entrada d'imatges, però en tinc més d'escanejades i m'adono que d'alguna manera o altra sempre hi surten femtes o el concepte d'anar de ventre, i hi ajuden els gags en què tornem a veure el rei Nikotxan i el seu ajudant, que bàsicament són culs amb extremitats i sempre fan alguna cosa relacionada amb la merda.

Fins i tot quan el capítol va d'alguna altra cosa, hi ha moments en què l'autor recorre, en l'enèsim rampell d'humor trapella infantil, a la referència fecal. 

És el cas de la història en tres capítols en què en Sembei i la senyoreta Yamabuki tenen una cita -o això és el que ell es pensava- per fer un tomb per l'espai, i en què com no podia ser d'una altra manera també participen les "nenes". 

Es tracta d'un nou intent d'en Sembei de conquistar la dona dels seus somnis, i coneixedora d'això l'Akane li fa una broma pesada a l'inventor en una altra història de les que s'inclouen en aquest tom, així com a la part final d'un altre capítol.

A banda d'això, tenim l'Arale complicant més del que caldria un encàrrec que havia de ser senzill, una màquina que permet entrar als llibres, l'intent de remodelar l'Arale perquè no sigui tan forta, la competició de tres homenots per l'atenció de la senyoreta Yamabuki, un accidentat safari, la invasió d'un monstre i fins i tot una cita de la mateixa Arale.

Un bon volum, ben farcit d'històries d'allò més divertides i diverses, moltes de les quals m'han dut records, i això que no em sona haver vist tantes vegades la sèrie quan era petit, però d'alguna manera sembla que em van resultar prou memorables.

Lectures: Dr. Slump vol. 1

Normalment escric les entrades sobre obres de manga quan ja me les ha acabat de llegir, però hi ha hagut alguns casos en què les he ressenyat volum a volum, o de dos en dos. Ara, per circumstàncies personals, no llegeixo tant com voldria, de manera que la secció Lectures del blog acaba sent massa esporàdica i, a més, tinc moltes ganes de parlar d'aquesta nova lectura, així que he pensat que amb aquesta sèrie ho faré així: n'aniré parlant a mesura que la llegeixi.

Dr. Slump, el manga original, ha sortit en català. És una frase que hauria d'haver escrit l'any 1997, quan va sortir en castellà en aquell format anomenat Biblioteca Manga. Me la vaig comprar llavors, vaig llegir la història perquè en aquell moment era en castellà o res, i després, quan el 2009 va arribar l'edició definitiva, amb pàgines en color, em vaig vendre l'edició que jo tenia i donava per fet que, ara sí, sortiria també en català. Doncs no. Ha calgut esperar a 2022, un any en què, de cop, diverses editorials han decidit apostar per la nostra llengua d'una manera testimonial respecte a l'obra en castellà, sí, però decididament més satisfactòria que el panorama que teníem fins ara.

En fi, feta aquesta introducció, parlem de l'obra, i malgrat el greu retard amb què se'ns ha portat el cas és que ja tenim Dr. Slump en la llengua en què tants de nosaltres en vam veure la sèrie animada quan la van emetre, que si no vaig errat no va tenir versió castellana. En altres paraules, era una d'aquelles obres que els catalans no podem concebre en un idioma que no és el nostre. Això, per fi, s'ha començat a reparar.

La història més o menys ja la coneixem, o més aviat la premissa, perquè és una obra sense una trama subjacent i que es basa en una sèrie d'històries autoconclusives. Al primer volum es posen les bases que ens resulten tan familiars: l'Arale és una nena robot creada per en Sembei Norimaki, un inventor que encara ara no sé de què viu, perquè no l'he vist mai cobrant per la seva feina, i tots dos viuen a l'entranyable vila del Pingüí. 

Com que, com a inventor, és una mica sapastre, li surt una androide (ginoide, de fet) esbojarrada i miop, tot i que amb una força sobrehumana. A mesura que avancen els capítols coneixem els personatges secundaris que ja formen part dels nostres records de la infantesa, com l'Akane, en Tarô, en Pisuke, la senyoreta Yamabuki... 

Són personatges que no saben que l'Arale no és humana, cosa que genera un seguit de situacions d'allò més divertides i que és el combustible dels gags que farceixen l'obra. En aquest primer volum, a més, veiem com el disseny de l'Arale és més estilitzat en els primers capítols i, després, té l'aspecte d'una nena de primària, més baixeta i arrodonida, que xoca amb els 13 anys que representa que té. És una curiositat de l'evolució de Dr. Slump que fins i tot és entranyable de veure ara.

El manga es llegeix amb fruïció, tant pel que representa per als otakus catalans de certa edat -per a mi, almenys, l'idioma ha estat un bon al·licient- com pel ritme i la fluïdesa que el caracteritzen, amb referències a altres obres i bromes que trenquen la quarta paret incloses, que jo no recordava però que són habituals. 

També la traducció és exquisida, respectuosa però adaptant quan cal perquè els gags no perdin la gràcia, i he de dir que soc un públic dur quan es tracta de riure en veu alta, però Dr. Slump amb aquesta traducció m'ho ha posat difícil i reconec que alguna petita rialla se m'ha escapat.

Pel que fa a l'edició, la catalana manté el preu de la castellana Ultimate, però perd la camisa i es queda amb el mateix disseny de portada que la castellana (en català, evidentment, i amb un avís que és l'edició catalana) i les solapes de la rústica. És per l'augment del preu del paper -que ja ha fet pujar els preus de moltes obres de diverses editorials- o per minimitzar els riscos que sempre suposa editar en català -encara que ara s'hi hagin envalentit-? No ho sé, però és l'edició que tenim.

Com que és una edició basada en la kanzenban japonesa, les pàgines que originalment havien sortit en color a la revista Shônen Jump durant la publicació inicial entre 1980 i 1984 i que a l'edició en volums normals es perdien recuperen el seu gloriós color -o en alguns casos el bitò- en aquesta versió, cosa que s'agraeix. 

En fi, Dr. Slump és una obra cabdal del manga per als catalans i les catalanes que voregem o ja som a la quarantena, la primera obra llarga d'Akira Toriyama. He volgut dedicar una entrada més extensa al seu primer volum i a partir d'ara seran entrades més breus comentant més aviat els seus continguts, però per fi podem dir que ja la tenim aquí.

Lectures: Jaco, the Galactic Patrolman

Bola de Drac és segurament la responsable que s'hagi arribat a editar manga en català, i durant molts anys va ser l'única obra d'origen japonès que es podia llegir en la nostra llengua, a banda d'experiments incomplets com Doraemon, Shin-chan o Detectiu Conan. 

Passats els anys bojos de la ja desapareguda Glénat, que ens en va dur un grapat més, actualment els únics manga que podem llegir en català són reedicions de Bola de Drac o nous títols derivats d'aquesta franquícia —i no perquè Planeta sigui una editorial excessivament compromesa amb la cultura catalana, sinó perquè sap que a Catalunya és així com s'ha de fer, i prou beneficis que li aporta—. 

No va aplicar el mateix criteri a la també tradicionalment catalana Dr. Slump (una oportunitat única perduda quan va sortir l'edició definitiva només en castellà ja fa una pila d'anys), i ni tan sols els volums únics o els recopilatoris d'històries curtes del mestre Akira Toriyama han rebut aquest, per desgràcia, privilegiat tractament.

És per això que, quan es va començar a promoure Jaco, the Galactic Patrolman com una preqüela de Bola de Drac, si bé em va empipar perquè està una mica agafat pels pèls i és evident l'estratègia comercial que hi ha al darrere, val a dir que, havent llegit la història, el cert és que la idea té gràcia, encara que la manera d'encaixar les dues obres fregui el travesser. I, per sobre de tot, si això ha servit per a fer de Jaco el primer manga d'Akira Toriyama en català que no és Bola de Drac, benvinguda la idea.

Entrant en matèria, Jaco es va serialitzar a la revista setmanal Shônen Jump, la mateixa que va veure en el seu dia Bola de Drac i Dr. Slump, durant el 2013, i era la primera obra d'uns quants capítols, concretament 12, que dibuixava el mestre Toriyama des de Sand Land (2000). 

No serà el primer cop que digui que el mestre Toriyama fa molts anys que demostra que és un dropo, col·labora en pocs projectes i quan ho fa tria la via fàcil. En aquest cas, que ell mateix avança que podria ser l'última vegada que dibuixa un manga, opta pel format digital a l'hora de dibuixar tant personatges com escenaris, i el resultat és millor del que podríem pensar, amb una cella alçada.

Com a mínim és millor que els últims trams de Bola de Drac, que fan una mica de vergonya i tot, i malgrat que sí que es nota alguna cosa diferent, quelcom massa net com per ser fet a mà, el resultat final és agradable i queda clar que l'autor no ha perdut ni el seu estil, ni la seva mestria a l'hora de narrar aventures de caràcter amable i amb escenes d'acció. 

Pel que fa al guió, bé, és una mena d'història a què ja ens té acostumats. Una trama senzilla protagonitzada per en Jaco, patruller galàctic (concepte que es va estrenar a les històries que va guionitzar per a Katsura Akira) que arriba a la Terra amb la nau avariada per tal d'avisar de l'arribada d'un monstre temible que ha de destruir el planeta, cosa que segons com jutgi els humans potser acaba fent el mateix Jaco.

Mentre pensa la manera de reparar la seva nau fa amistat amb el vell enginyer ermità Ômori, i també la Tights, una noia amb una feina ben curiosa i unes connexions familiars que no revelaré aquí. No se'n pot dir gaire cosa més sense rebentar la història (ja és prou spoiler que sapiguem d'entrada que és una preqüela de Bola de Drac), però els lligams, que a banda d'estar agafats pels pèls impliquen l'alteració forçada de certs elements de la història oficial de l'obra més famosa d'Akira Toriyama, ens arrenquen un somriure. 

El volum acaba amb la història extra Bola de Drac - (minus), que explica els últims dies del planeta Vegeta i ens proporciona informació sobre els progenitors d'en Goku, la mare del qual, amb el nom de Gine, apareix aquí per primera vegada. L'apartat gràfic, per cert, és obra de la Naho Ooishi, autora de Bola de Drac SD, el famós Episode of Bardock (després adaptat a OVA) i l'adaptació a manga del lamentable OVA de 2008, encara que no surt acreditada com a tal ni trobareu fàcilment la confirmació per internet d'això que estic dient (jo mateix em vaig cansar d'intentar trobar-ho), però em podeu ben creure: l'estil és clarament el seu.

En definitiva, Jaco, the Galactic Patrolman és un bon volum autoconclusiu de l'Akira Toriyama, que és incapaç de deixar de fer referències a la seva obra més popular (i fins i tot n'hi ha una a Dr. Slump, a veure si la trobeu), ardit comprensible, atès que això augmenta l'atenció que atrauen les seves noves obres. 

Tanmateix Jaco, que fuig del simple cameo (per cert, en català s'hauria de dir "camafeu") i incongruències a banda intenta donar un sentit a la connexió amb Bola de Drac —que, per cert, s'ha estès als videojocs amb la presència d'en Jaco i fins i tot a la propera pel·lícula que veurem, la de la resurrecció d'en Freezer—, resulta que és un manga que funciona per si mateix i es pot llegir des d'aquest punt de vista. És entretingut, divertit i visualment agradable. No està gens malament.

Lectures: Barri Llunyà

Quan va sortir a la venda el manga Barri Llunyà el nom del seu autor no m'era pas desconegut, i és possible que ja n'hagués llegit alguna cosa. El més habitual en la bibliografia de Jirô Taniguchi són els volums únics, i a l'estat espanyol, després de tenir un gran èxit al francès, ja n'han arribat uns quants. Tot i així quan el manga que avui ressenyaré em va començar a cridar l'atenció i vaig decidir adquirir-lo va ser quan es va saber que en sortiria una edició en català.

Eren 400 pàgines a 24 euros, una proporció que no sorprèn en el cas d'una editorial petita com és Ponent Mon, però com que per a mi eren molts calés ho vaig deixar per a més endavant. Per desgràcia l'editorial va estar a punt de tancar fa uns anys, o això es deia, però la part positiva per als lectors va ser que molts dels seus títols es van intentar liquidar amb preus espectacularment baixos. En el cas de Barri Llunyà jo me'l vaig comprar en un Saló del Manga pel preu més que atractiu de 10 euros, i després d'uns anys (aquesta mena de còmics no els llegeixo de seguida, manies meves) l'he acabat llegint.

Doncs bé, tenia entès que era un dels millors treballs d'aquest autor que en moltes ocasions il·lustra els guions escrits per altres persones, però que en aquest cas fa de creador complet, i les lloances no s'equivocaven. Ja he dit que n'he llegit més coses, però Barri Llunyà és el que més m'ha agradat fins ara.

En aquesta obra serialitzada a la revista Big Comic entre 1998 i 1999, que en català es presentava el 2007 en edició integral després d'haver estat publicada en altres idiomes en dos volums d'unes 200 pàgines, el protagonista, un home de negocis de 48 anys anomenat Hiroshi Nakahara, té l'oportunitat de tornar a la seva adolescència quan, després del que sembla una equivocació a l'hora de pujar a un tren, va a parar a la ciutat on va créixer i havent visitat la tomba de la seva mare es trasllada (naturalment sense voler) al 1963, quan tenia 14 anys.

No és un trasllat simbòlic, no es tracta d'un record vívid, sinó que hi va de debò, però conservant els seus records d'una vida de 48 anys. Superada l'estupefacció i assumint que aparentment no pot tornar a la seva època, en Hiroshi decideix reviure la seva vida i es marca l'objectiu d'evitar un dels esdeveniments més traumàtics que va experimentar en aquella època: l'abandonament de la família per part del seu pare.

En retrobar-se amb els seus companys de secundària se li obre l'oportunitat d'observar-los d'una altra manera, coneixent el destí d'alguns d'ells, i fins i tot gosa acostar-se a la Tomoko, la noia més bonica de la classe, amb qui estableix una relació molt més propera que la que hi havia tingut en el seu "primer" pas pels 14 anys.

Amb els canvis que hi introdueix, poc a poc aquell estiu dels 14 anys es va distanciant del que forma part dels seus records, i aprofita l'avinentesa per a esprémer al màxim aquells anys que sovint ens passen sense que els valorem adequadament. És clar que amb la serenor d'un home de 48 anys és més fàcil deixar de banda les ximpleries adolescents que no pas quan tenim realment aquella edat i de tot en fem una muntanya.

L'objectiu principal, però, continua essent evitar que el seu pare, propietari d'una sastreria, marxi de casa, o si més no saber per què ho fa. Mentre fa plans en aquest sentit en Hiroshi també té l'oportunitat de conèixer millor el seu progenitor, així com aprofundir en la seva història i retrobar-se amb la mare i l'àvia, que al seu present fa temps que són mortes.

Tant el dibuix com la manera de narrar del mestre Taniguchi, deixant de banda la premissa del viatge en el temps, fan de Barri Llunyà un manga realista i de vida quotidiana, l'habitual en l'autor. Si tot plegat és un somni, una al·lucinació o passa de debò no és el més important. 

És un manga marcadament nostàlgic que ens convida a reflexionar sobre com vivim el dia a dia, els dies que sembla que no destaquen, i com aprofitem el temps que passem amb persones que un dia, per un motiu o un altre, deixarem de tenir al costat. Ho faríem d'una altra manera si tinguéssim una segona oportunitat de viure el passat?

L'edició

Sovint a les meves ressenyes parlo del que m'ha semblat l'edició, l'apartat tècnic, i aquest cas no serà diferent perquè hi ha moltes coses a dir. Ponent Mon va publicar en català Barri Llunyà en un gruixut volum de tapa tova amb solapes, i amb les primeres pàgines en color, tot i que només es va permetre aquest luxe a l'inici del llibre. En capítols posteriors es poden detectar algunes pàgines que originalment s'havien concebut també en color però que no han rebut el mateix tractament, i el fet que les del principi sí que s'hagin respectat com eren en el seu origen crida més l'atenció sobre les que no han tingut tanta sort. 

Deixant de banda la manera estranya de separar les frases, tot combinant de vegades sense cap mena d'escrúpol una coma i els punts suspensius, pràctica habitual en aquesta editorial, a Barri Llunyà hi ha dues coses que m'han sorprès negativament: l'ús de la impopular i inadequada font Comic Sans per als textos en què el protagonista pensa, que en aquest cas són molts, i el fet que es tracta d'una clamorosa traducció del castellà al català.

El primer problema ve de l'edició francesa, en què es basa gràficament aquesta (i el sentit de lectura occidental no ens ha de repel·lir, perquè la seva adaptació és petició expressa del mestre Taniguchi i la va dur a terme el també dibuixant Frédéric Boilet), però l'altre és quelcom que fa mal a la vista. Un exemple d'això és el que he posat aquí damunt: fixeu-vos en l'expressió "em dóna alguna cosa de diners". Sona estranya, oi? Doncs és sospitosament semblant a la castellana "me da algo de dinero", on sí que és natural a l'hora d'expressar una quantitat indeterminada però no gaire gran de diners. Doncs com aquest cas, uns quants.

Si la traducció del japonès al castellà és bona no hauria de ser un gran problema, passar del castellà al català, i es comprèn que l'editorial volgués retallar despeses tot evitant una nova traducció, aquest cop del japonès al català, sempre més cara que la del castellà al català, que en teoria pot fer gairebé tothom. Llegint Barri Llunyà es veu que la traducció original és correcta, el problema és que es nota el pas del castellà al català amb frases traduïdes literalment com la que he posat a tall d'exemple. 

El detall que va fer que m'adonés de la traducció literal, curiosament, no va ser cap expressió, sinó l'ús dels noms sense article al davant. No és que no l'hagi vist mai en literatura catalana o en traduccions catalanes més que correctes, però no es fa servir gaire, ni per escrit ni oralment, i fa pensar en el castellà. A mi, particularment, això sempre em fa saltar unes alarmes que en aquest cas eren encertades. 

Per a acabar-ho d'adobar, algunes de les poquíssimes vegades que sí que es fa servir l'article davant del nom (per tant tenim també un problema de coherència en el text) trobem una cosa tan lletja com emmudir la lletra hac japonesa, que es pronuncia aspirada, cosa que la traductora d'aquest manga no devia saber. Greu error, perquè no es pot dir "L'Hiroshi", atès que l'hac és aspirada i no pas muda, sinó que hauria de ser "en Hiroshi".

També hi ha algun lapsus com aquest, on podem llegir "t'he previst" en comptes de "té previst", però val a dir que no són freqüents. El que sí que és greu és que al llom del llibre s'hi llegeix "Barri Llunyá", sí, amb accent tancat, cas especialment greu perquè en català no hi ha cap cas d'a amb accent tancat i no es pot argumentar dubte. També passa en una portadeta interior. 

Ja em perdonareu, però els pocs manga que tenim en català haurien d'estar especialment cuidats, i en canvi sempre tenen coses que eren fàcilment evitables i que són el resultat de no anar amb compte, no revisar correctament o no contractar els traductors o retoladors adeqüats. És una llàstima, em sap molt de greu i com que vull els productes en la meva llengua (com qualsevol persona del món) i no els vull de qualsevol manera i a sobre donant les gràcies per tenir-los, ho he de denunciar, amb l'agreujant que jo he treballat de revisor i ara no tinc feina.

A banda de tots aquests problemes tècnics recomano moltíssim la lectura d'aquest manga, especialment als lectors que vulguin gaudir d'una història amena, nostàlgica, realista i amb un dibuix i un guió excel·lents que conformen un d'aquells títols per als gurmets del còmic japonès que es volen allunyar dels gèneres habituals o, com jo, no es limiten a un gènere ni una estètica concrets. 

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 12

Ho he dit diversos cops, i no sé si em cansaré de repetir-ho, però m'encanten els Grans Torneigs de les Arts Marcials, concretament els d'abans del que popularment es coneix com a Bola de Drac Z, i al volum 12 de l'edició definitiva de Bola de Drac tenim el començament de la 23a edició, la tercera que vam veure.

És un volum que, per tant, m'ha agradat especialment. A més, tot i que això es veurà sobretot al 13è llibre, el torneig recupera la saga prèvia, la d'en Cor Petit, i s'hi barreja, amb la presència del fill-reencarnació de l'enemic més temible que en Goku havia tingut mai i que havia derrotat al volum anterior.

Abans, però, cal fer front a les conseqüències d'aquella aventura i com que el protagonista ha arribat al palau flotant de Nostre Senyor ha aconseguit que el creador del drac Shenron ressuscités aquest ésser i, amb ell, les boles de drac que permeten —sense que ningú l'hagi de formular, doncs el drac també és savi— fer realitat el desig de ressuscitar tots aquells que van morir a mans del dimoni o els seus acòlits.

I amb un salt temporal considerable, que a la versió televisiva es va omplir amb una tongada més d'episodis de farciment, al manga se'ns omet l'entrenament amb Déu i passem al preludi del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, que també representa el retrobament dels nostres amics, amb canvis físics el més destacable dels quals l'estirada d'en Goku, que ja no és un tap de bassa com el seu amic Krilín (que, al seu torn, sí que s'ha fet més alt que en Chaos) i que ja no té ni tornarà a tenir cua, com ens recorda el Llop Segarrenc als comentaris, perquè Déu així ho decideix.

A la fase preliminar en Goku i en Ten Shin Han hi troben en Cor Petit Júnior, que per un dels molts errors de traducció que té aquesta edició (o que no es va arreglar respecte l'única que hi havia hagut fins llavors en català) s'anomena "Cor Petit Júnior" en comptes de "Júnior", nom que servia per a evitar que el públic general l'associés al seu pare. Només en Goku i en Ten Shin Han, dos dels pocs que havien vist directament el dimoni, el poden reconèixer, però als llistats i a les paraules de l'àrbitre-narrador és clarament el fill d'en Cor Petit. 

Un altre retrobament amb un enemic, sorprenent quan el vam veure per primer cop, és el retorn d'en Tao Pai Pai, convertit en un cyborg a causa de les ferides que li va provocar el combat amb en Goku i després del qual el consideraven mort. 

El destí vol que s'enfronti a en Chaos a la fase preliminar i el derroti fàcilment, i que a la fase final, la que es disputa davant del públic i comença als quarts de final, es creui amb en Ten Shin Han, l'altre deixeble del seu germà, en Tsuru Sennin o Crane (que és l'altre que reapareix en aquest torneig). Reconvertit en bo des del final del torneig anterior, en Ten Shin Han derrota amb extrema facilitat el trampós Tao Pai Pai, que havia estat desqualificat per l'ús d'armes i deixa al lluitador dels tres ulls la cicatriu en diagonal que l'acompanyarà durant la resta de la sèrie.

Continuem amb els retrobaments, perquè a en Goku li ha tocat enfrontar-se a una lluitadora que es fa dir Anònima (és una dona i, tot i així, a la traducció s'insisteix en anomenar-la "Anònim" o "lluitador anònim") i que està enfadada amb el protagonista perquè no la recorda: és la Xixi, la filla d'en Gyûma, que no vèiem des del principi de la col·lecció.

Ara s'ha fet gran i està irreconeixible, però solucionat el malentès el que la manté enfadada és que en Goku no recorda haver-li promès que s'hi casaria aquella única vegada que es van veure. És una escena que tots recordem, però que també té problemes de traducció: a la versió japonesa, que veieu a dalt, encara que no domineu l'idioma es pot veure que al flaixbac fan servir un verb (yome morau, o "prendre com a esposa") que es repeteix a la vinyeta de baix a l'esquerra, mentre que en català el que fan és això:

En Goku, segons el flaixbac, diu "he de demanar alguna cosa?", sense comprometre's a res, mentre que al present diu "sí que vaig dir que demanaria la teva mà". Segons el flaixbac en català, repeteixo, és mentida, mentre que en japonès hi ha coherència. Un altre problema, doncs, de la traducció. Total, que en Goku accepta casar-s'hi i es considera que amb això la cerimònia és vàlida, perquè a la versió en paper no els veurem mai vestits de nuvis.

El meu combat preferit és el que disputen en Cor Petit Jr. i en Krilín, els dos dels personatges que més m'agraden si repasso la història de Bola de Drac. Sabíem que el fill del dimoni s'enfrontaria a en Goku a la gran final, estava cantat, i que per tant en Krilín aquest cop no arribaria a semifinals, però el mestre Toriyama el va fer quedar bé amb un paper més que meritori en un combat que li anava molt gran. Inoblidable.

No podem dir el mateix d'en Yamcha, personatge a qui decididament l'autor no tenia gaire estima, perquè encara que s'enfronti (ho sabrem després) a Déu en el cos d'un civil i, per tant, sigui lògic que perdi, ho fa amb algunes escenes que el deixen en ridícul, de manera que sense cap mena de dubte el seu únic paper digne a la història dels torneigs de les arts marcials el vam trobar a la 22a edició, quan va lluitar contra en Ten Shin Han.

El volum acaba amb la primera semifinal, amb un combat que per primer cop a la història d'aquesta competició enfronta dos personatges que ja havien lluitat abans (curiositat que també s'esdevé a la fase preliminar, amb en Goku lluitant altre cop amb el Rei Xapa): el guanyador de l'anterior torneig, en Ten Shin Han, s'enfronta al protagonista del còmic.

Aquesta vegada, tot i que en Goku ho fa durar, queda clar que els temps en què les forces de tots dos estaven igualades han passat, i venç amb facilitat tot assegurant-se un lloc a la final. A l'altra semifinal, que veurem al 13è volum, en Cor Petit Júnior s'enfrontarà al senyor Shen, que no és altre que Déu, com se'ns explica en aquest tom un ésser lligat al dimoni des del seu origen.