diumenge, 24 de novembre de 2013

Lectures: Barri Llunyà

Quan va sortir a la venda el manga Barri Llunyà el nom del seu autor no m'era pas desconegut, i és possible que ja n'hagués llegit alguna cosa. El més habitual en la bibliografia de Jirô Taniguchi són els volums únics, i a l'estat espanyol, després de tenir un gran èxit al francès, ja n'han arribat uns quants. Tot i així quan el manga que avui ressenyaré em va començar a cridar l'atenció i vaig decidir adquirir-lo va ser quan es va saber que en sortiria una edició en català.


Eren 400 pàgines a 24 euros, una proporció que no sorprèn en el cas d'una editorial petita com és Ponent Mon, però com que per a mi eren molts calés ho vaig deixar per a més endavant. Per desgràcia l'editorial va estar a punt de tancar fa uns anys, o això es deia, però la part positiva per als lectors va ser que molts dels seus títols es van intentar liquidar amb preus espectacularment baixos. En el cas de Barri Llunyà jo me'l vaig comprar en un Saló del Manga pel preu més que atractiu de 10 euros, i després d'uns anys (aquesta mena de còmics no els llegeixo de seguida, manies meves) l'he acabat llegint.


Doncs bé, tenia entès que era un dels millors treballs d'aquest autor que en moltes ocasions il·lustra els guions escrits per altres persones, però que en aquest cas fa de creador complet, i les lloances no s'equivocaven. Ja he dit que n'he llegit més coses, però Barri Llunyà és el que més m'ha agradat fins ara.

En aquesta obra serialitzada a la revista Big Comic entre 1998 i 1999, que en català es presentava el 2007 en edició integral després d'haver estat publicada en altres idiomes en dos volums d'unes 200 pàgines, el protagonista, un home de negocis de 48 anys anomenat Hiroshi Nakahara, té l'oportunitat de tornar a la seva adolescència quan, després del que sembla una equivocació a l'hora de pujar a un tren, va a parar a la ciutat on va créixer i havent visitat la tomba de la seva mare es trasllada (naturalment sense voler) al 1963, quan tenia 14 anys.


No és un trasllat simbòlic, no es tracta d'un record vívid, sinó que hi va de debò, però conservant els seus records d'una vida de 48 anys. Superada l'estupefacció i assumint que aparentment no pot tornar a la seva època, en Hiroshi decideix reviure la seva vida i es marca l'objectiu d'evitar un dels esdeveniments més traumàtics que va experimentar en aquella època: l'abandonament de la família per part del seu pare.

En retrobar-se amb els seus companys de secundària se li obre l'oportunitat d'observar-los d'una altra manera, coneixent el destí d'alguns d'ells, i fins i tot gosa acostar-se a la Tomoko, la noia més bonica de la classe, amb qui estableix una relació molt més propera que la que hi havia tingut en el seu "primer" pas pels 14 anys.


Amb els canvis que hi introdueix, poc a poc aquell estiu dels 14 anys es va distanciant del que forma part dels seus records, i aprofita l'avinentesa per a esprémer al màxim aquells anys que sovint ens passen sense que els valorem adequadament. És clar que amb la serenor d'un home de 48 anys és més fàcil deixar de banda les ximpleries adolescents que no pas quan tenim realment aquella edat i de tot en fem una muntanya.

L'objectiu principal, però, continua essent evitar que el seu pare, propietari d'una sastreria, marxi de casa, o si més no saber per què ho fa. Mentre fa plans en aquest sentit en Hiroshi també té l'oportunitat de conèixer millor el seu progenitor, així com aprofundir en la seva història i retrobar-se amb la mare i l'àvia, que al seu present fa temps que són mortes.


Tant el dibuix com la manera de narrar del mestre Taniguchi, deixant de banda la premissa del viatge en el temps, fan de Barri Llunyà un manga realista i de to costumista, l'habitual en l'autor. Si tot plegat és un somni, una al·lucinació o passa de debò no és el més important. 

És un manga marcadament nostàlgic que ens convida a reflexionar sobre com vivim el dia a dia, els dies que sembla que no destaquen, i com aprofitem el temps que passem amb persones que un dia, per un motiu o un altre, deixarem de tenir al costat. Ho faríem d'una altra manera si tinguéssim una segona oportunitat de viure el passat?

L'edició

Sovint a les meves ressenyes parlo del que m'ha semblat l'edició, l'apartat tècnic, i aquest cas no serà diferent perquè hi ha moltes coses a dir. Ponent Mon va publicar en català Barri Llunyà en un gruixut volum de tapa tova amb solapes, i amb les primeres pàgines en color, tot i que només es va permetre aquest luxe a l'inici del llibre. En capítols posteriors es poden detectar algunes pàgines que originalment s'havien concebut també en color però que no han rebut el mateix tractament, i el fet que les del principi sí que s'hagin respectat com eren en el seu origen crida més l'atenció sobre les que no han tingut tanta sort. 



Deixant de banda la manera estranya de separar les frases, tot combinant de vegades sense cap mena d'escrúpol una coma i els punts suspensius, pràctica habitual en aquesta editorial, a Barri Llunyà hi ha dues coses que m'han sorprès negativament: l'ús de la impopular i inadequada font Comic Sans per als textos en què el protagonista pensa, que en aquest cas són molts, i el fet que es tracta d'una clamorosa traducció del castellà al català.

El primer problema ve de l'edició francesa, en què es basa gràficament aquesta (i el sentit de lectura occidental no ens ha de repel·lir, perquè la seva adaptació és petició expressa del mestre Taniguchi i la va dur a terme el també dibuixant Frédéric Boilet), però l'altre és quelcom que fa mal a la vista. Un exemple d'això és el que he posat aquí damunt: fixeu-vos en l'expressió "em dóna alguna cosa de diners". Sona estranya, oi? Doncs és sospitosament semblant a la castellana "me da algo de dinero", on sí que és natural a l'hora d'expressar una quantitat indeterminada però no gaire gran de diners. Doncs com aquest cas, uns quants.

Si la traducció del japonès al castellà és bona no hauria de ser un gran problema, passar del castellà al català, i es comprèn que l'editorial volgués retallar despeses tot evitant una nova traducció, aquest cop del japonès al català, sempre més cara que la del castellà al català, que en teoria pot fer gairebé tothom. Llegint Barri Llunyà es veu que la traducció original és correcta, el problema és que es nota el pas del castellà al català amb frases traduïdes literalment com la que he posat a tall d'exemple. 


El detall que va fer que m'adonés de la traducció literal, curiosament, no va ser cap expressió, sinó l'ús dels noms sense article al davant. No és que no l'hagi vist mai en literatura catalana o en traduccions catalanes més que correctes, però no es fa servir gaire, ni per escrit ni oralment, i fa pensar en el castellà. A mi, particularment, això sempre em fa saltar unes alarmes que en aquest cas eren encertades. 

Per a acabar-ho d'adobar, algunes de les poquíssimes vegades que sí que es fa servir l'article davant del nom (per tant tenim també un problema de coherència en el text) trobem una cosa tan lletja com emmudir la lletra hac japonesa, que es pronuncia aspirada, cosa que la traductora d'aquest manga no devia saber. Greu error, perquè no es pot dir "L'Hiroshi", atès que l'hac és aspirada i no pas muda, sinó que hauria de ser "en Hiroshi".


També hi ha algun lapsus com aquest, on podem llegir "t'he previst" en comptes de "té previst", però val a dir que no són freqüents. El que sí que és greu és que al llom del llibre s'hi llegeix "Barri Llunyá", sí, amb accent tancat, cas especialment greu perquè en català no hi ha cap cas d'a amb accent tancat i no es pot argumentar dubte. També passa en una portadeta interior. 

Ja em perdonareu, però els pocs manga que tenim en català haurien d'estar especialment cuidats, i en canvi sempre tenen coses que eren fàcilment evitables i que són el resultat de no anar amb compte, no revisar correctament o no contractar els traductors o retoladors adeqüats. És una llàstima, em sap molt de greu i com que vull els productes en la meva llengua (com qualsevol persona del món) i no els vull de qualsevol manera i a sobre donant les gràcies per tenir-los, ho he de denunciar, amb l'agreujant que jo he treballat de revisor i ara no tinc feina.

A banda de tots aquests problemes tècnics recomano moltíssim la lectura d'aquest manga, especialment als lectors que vulguin gaudir d'una història amena, nostàlgica, realista i amb un dibuix i un guió excel·lents que conformen un d'aquells títols per als gurmets del còmic japonès que es volen allunyar dels gèneres habituals o, com jo, no es limiten a un gènere ni una estètica concrets. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails