Relectures: Marmalade Boy

En parlàvem fa uns dies: cada cop que és alguna ocasió especial em regalen, perquè els demano, molts còmics. I cada vegada mon pare em diu "on els desaràs? Si no te'ls tornaràs a llegir mai més!". Jo li dic que la intenció és que sí, i ho porto a la pràctica sempre que em ve de gust, tot i que amb tantes coses noves és difícil que repeteixi alguna lectura. Això sí que ho admeto, però la intenció hi és. El cas que ens ocupa avui és un feliç exemple, perquè ja l'he llegit 3 vegades, i és que de tant en tant em ve de gust tornar a gaudir d'aquest shôjo.

Marmalade Boy és obra de la Wataru Yoshizumi, que me'n va signar al XVI Saló del Manga el primer volum en aquesta primera edició en 8 volums que després Planeta va esprémer en una posterior edició en grapa (camí que normalment és a la inversa) i en la definitiva (ja amb camisa, pàgines en color, sentit de lectura oriental i maquetació decent, sense menjar-se trossos de les pàgines), i es va publicar al Japó a la revista Ribon de 1992 a 1995, amb un total de 8 volums recopilatoris.

Va tenir també una sèrie d'anime de 76 episodis entre 1994 i 1995, un curt de 26 minuts considerat pel·lícula, 10 novel·les lleugeres i dos videojocs per a la Gameboy i la Super Nintendo, dels quals ja vaig parlar a 3 Botons i START.

Però anem al gra: Marmalade Boy és un shôjo, un manga dirigit a noies adolescents, que jo vaig conèixer, com gairebé tots els otakus de la meva generació, a través del seu anime, que emetia La 2 a finals dels anys noranta amb el nom de La familia crece.



Quins records, l'opening... En fi, era una història amb un públic objectiu clarament femení, però em va enganxar tant a mi com a molts altres nois, i evidentment me'n vaig comprar el manga quan va sortir. Ara potser tocaria parlar de la història, amb diferències respecte a la sèrie animada (que lògicament tenia uns quants capítols de farciment, com acostuma a passar) però bàsicament la mateixa: la Miki Koishikawa rep un bon dia la notícia que els seus pares, que eren de viatge, han conegut una altra parella i s'han enamorat respectivament, de manera corresposta, de la persona del sexe contrari d'aquesta altra parella. 

Però la cosa no s'acaba aquí, sinó que resulta que han decidit que aniran a viure tots junts per tal de fer la  situació menys traumàtica. No ho veu així l'horroritzada Miki, però sí el fill dels Matsûra, en Yû, de la mateixa edat i company de classe de la protagonista.

Marmalade Boy és la història de la relació entre aquests dos personatges, que ja us podeu imaginar per on va, i d'altres de secundaris força carismàtics, com en Ginta Suô, enamorat des de sempre de la Miki, la Meiko Akizuki, la millor amiga d'ella, o l'Arimi Suzuki, ex d'en Yû que continua enamorada d'ell i que és, per cert, el meu personatge preferit de l'obra. Dels masculins és en Ginta, ja que hi som.

N'hi ha més, com el professor Namura, la Suzu, en Kei i en Satoshi Miwa, però la història principal gira al voltant de la Miki i en Yû, tot plegat un culebrot d'amors, desamors, traïcions i problemes sentimentals amb forma de manga que, públic objectiu a banda, no satisfà de la mateixa manera ara que fa 14 anys. Perquè llegit actualment es veu un pèl naïf, amb situacions poc versemblants (ja tinc en compte que algunes escenes i premisses juguen a favor del toc de comèdia que té) i una mica lluny d'un altre que li ha pres el relleu com a "manga per a noies que em té enganxat" i que es diu Nana.

Però continua tractant-se d'un manga que m'agrada rellegir de tant en tant i que és força millor que molts shôjo dels que avui dia es produeixen en massa (i que ens arriben lògicament menys que als japonesos, però de tota manera en grans quantitats i per desgràcia sovint amb poc criteri per part de les editorials).

A més —no sóc l'únic que ho diu— va salvar en bona mesura el llavors decadent mercat del manga a l'estat espanyol, perquè va atraure un sector de públic molt important per a la seva supervivència, el femení, i prova d'això és com es va inflar la bombolla a partir del IV Saló del Manga (1998), que és quan va començar la publicació d'aquest manga, en plena febre per la seva sèrie animada. Li estic agraït per això, per haver trencat prejudicis sobre nois que llegim manga "per a noies" i també perquè, repeteixo, continua sent un manga molt interessant i forma una part important de la meva formació com l'humil otaku que sóc.

Relectures: Bola de Drac (edició definitiva), número 1

Bé, no he amagat mai que Bola de Drac és un dels meus manga preferits. Podrà ser acusat de moltes coses, té molts punts febles, però va marcar la meva infantesa i la de milions de persones. Un manga èpic amb uns personatges amb molta força i moments inoblidables que de tant en tant repasso en aquest bloc.

Però tot això té origen en un còmic, com tots sabem, i ara que fa poc vaig adquirir la col·lecció completa de l'edició definitiva tota de cop és el moment de fer ressenyes de cada volum que vaig llegint. Comencem, com és natural, pel primer tom dels trenta-quatre que formen aquesta última edició, la primera en català en format volum, per cert.

Al títol he posat que era una relectura, i ho és, perquè abans de comprar la col·lecció sencera ja tenia el número 1, que per tant ara el tinc per partida doble (si algú el vol l'hi regalo, per cert). Però el terme "relectura" no només té aquesta implicació, sinó que potser és el que m'ha fet llegir aquesta primera entrega amb tanta desgana.

Se m'ha fet feixuc, aquest inici de la llegenda de Bola de Drac. Suposo que cadascú té els seus gustos i no ens acabarem de posar d'acord sobre quina és la millor etapa de l'obra. A mi, personalment, m'encanten els torneigs de les Arts Marcials. Els tres primers que es van veure, concretament, perquè són els únics que es van desenvolupar amb normalitat. En general, però, es diu que el que molava era quan en Goku era petit, que Bola de Drac Z (producte televisiu, ja que al manga no hi va haver canvi de nom) no valia gaire.

 

 

Jo no hi estic del tot d'acord, però sí que amb el pas d'en Goku al món adult es va perdre bona part de la innocència de la sèrie i algunes coses no van tornar a ser les mateixes, especialment l'humor de moltes situacions. En fi, no em vull allargar. Al primer volum d'aquesta edició de Bola de Drac assistim a la presentació d'en Goku, com coneix la Bulma, en Mutenroshi i l'Ulong, a més d'en Iamxa, en Puar i la Xixi. És un moment cabdal de la història, no només perquè n'és el principi, però a mi se'm fa pesat. Segurament és perquè he intentat fer-me la col·lecció cada cop que en sortia una edició, i sempre la deixava inacabada, però el principi, evidentment, sempre l'he tingut i és el que he llegit més. 

Podríem dir que me'l sé de memòria. A més, hi ha poca acció i molta xerrera. A partir del volum 2 la cosa s'anima amb l'arribada d'en Krilín i l'entrenament amb el Follet Tortuga de cara al 21è Gran Torneig de les Arts Marcials, etapa que se'm farà més amena. 

D'aquest primer tom he de dir, també, que l'edició està molt ben feta, amb paper de qualitat i moltes pàgines en color, a més d'un recull de portadetes dels episodis que sortien a la revista original. Això d de les pàgines en color s'anirà perdent en successius toms, fins i tot n'hi ha un que no té cap pàgina en color, però com que es respecten tal i com estaven a l'edició original de la Shônen Jump, si n'hi havia, n'hi havia, i si no, no. És el que hi ha. L'únic punt negatiu que li trobo és que no s'ha fet una nova traducció, s'ha reaprofitat la primera, la de la sèrie blanca, que ja té uns anyets i uns quants defectes que es podrien haver corregit. N'hi ha un de molt gros molt més endavant, a veure si quan hi arribi em sorprenen i l'han retocat.

De tota manera, em ve molt de gust repassar la història d'en Goku i els seus amics, perquè sempre hi ha parts que tenim menys vistes i recordem menys, o fins i tot que no hem arribat a llegir mai perquè les vam veure directament a la tele.

Relectures?: Bateadores (Touch) número 3

Sí, el títol té un interrogant i és intencionat. Em pensava que el megavolum número 3 de Touch ja l'havia llegit, però no. Durant el primer terç de suposada relectura les històries no em sonaven de res, però creia que era per culpa de la meva mala memòria, que em permet rellegir llibres i còmics i tornar a veure pel·lícules gairebé amb la mateixa innocència que la primera vegada. Per confirmar sospites vaig fullejar el que em faltava del tom i vaig descobrir que l'anunciat drama es produeix no al quart tom, com hauria jurat fins ara, sinó al tercer. I no vull destrossar res, però he de dir que és un moment de gran càrrega dramàtica, que suposo que es viu diferent si no se sap, però que, en el meu cas, tot i que la tragèdia l'ensumava, l'impacte ha estat igualment gran. És un moment que canvia les coses que fins ara seguien una evolució i provoca un canvi d'actitud en els personatges, malgrat que en un primer moment sembla que tothom s'ho pren amb força serenitat. Espero que el dolor vagi per dins o que sigui cosa dels japonesos, però m'hauria agradat veure més mostres de patiment. De tota manera és una bona galleda d'aigua freda per als lectors, i suposo que mig Japó va plorar amb un esdeveniment que no s'espera d'un manga romàntic amb tocs esportius on no hi ha personatges malvats i qualsevol actitud poc considerada dels protagonistes o secundaris acaba sempre en penediment i disculpa per coherència amb el to amable de l'obra.

A partir d'ara els ingredients continuaran sent els mateixos, però la proporció, almenys de moment, per força s'inclina a favor del beisbol. I com que Touch és un dels manga més importants dels anys 80 i un referència del seu gènere m'imagino que la resta de l'obra és igual de bona, però em té molt encuriosit saber com s'ho va fer Mitsuru Adachi per mantenir el nivell en els 8 volums de més de 400 pàgines que encara em falta llegir.

Relectures: Bateadores (Touch) número 2

Ja vaig comentar al post sobre la relectura del primer volum que fent-la vaig recordar com m'agradava aquesta obra. Doncs bé, tot seguit em vaig posar amb el segon tom de més de 400 pàgines i me'l vaig ventilar bastant ràpid. Aquesta ressenya serà breu, només vull dir que la història tira endavant, el triangle amorós entre els protagonistes es va definint, anem veient els sentiments de cadascú i intuïm els d'una de les parts que no ha acabat de dir-ho clarament però que ja fa temps que s'anuncia. El drama que està a punt de tenir lloc complicarà encara més la situació i tinc unes ganes enormes d'arribar-hi, però encara hauré de rellegir un volum més abans de poder començar amb material nou per a mi. I mentrestant el beisbol també va guanyant importància, però es manté sempre en segon pla, ja que aquesta és una història d'amor entre estudiants adolescents.

Pel que fa a l'edició, si la del primer volum potser no arribava a l'aprovat, en el segon tom s'hi han escarrassat una mica més i ja no es veuen tantes línies pixelades ni textos descentrats o desordenats, i al final s'inclou una fe d'errates amb la reproducció corregida de dues de les pàgines amb més problemes de retolació del primer número, molt encertat. També en aquest segon llibre, cosa que se'm va oblidar quan vaig parlar del primer, hi ha uns articles sobre la traducció que fa el senyor Gallego Zambrano. Potser no totes són de gran interès, especialment les del número 1, però al segon ja tenen una mica més de sentit. Tot i així, en tots dos casos observem una maquetació i disseny extremament senzills, coses que, unides a l'inadequat tipus de lletra que ja vaig comentar, donen també al segon volum, i a la col·lecció sencera per extensió, un aspecte poc professional, gairebé d'edició feta per afeccionats amb una bona enquadernació i prou. De tota manera continuarem llegint les aventures dels bessons Uesugi i la senyoreta Asakura de la mà del mestre Adachi, que domina el dibuix senzill, gairebé fet amb pinzell (amb línies molt semblants a les de la Rumiko Takahashi), però al mateix temps realista, i unes situacions molt visuals que sovint recorden, i molt, les tires de Peanuts i el seu humor.

Relectures: Bateadores (Touch) número 1.

Avui toca parlar d'una col·lecció mítica dels anys 80 però que jo no seguia quan emetien la seva versió animada a Tele 5. Sabia que existia, però no la veia mai. Tot i així, quan Otakuland va decidir publicar en 11 volums de més de 400 pàgines els 26 toms normals de l'edició japonesa vaig saber que me la faria, perquè sabia que m'agradaria tot i que no tenia cap motiu per pensar-ho. Era un pressentiment. És manga, és dels 80, és un còmic de beisbol i l'estil del senyor Mitsuru Adachi és molt similar al de la Rumiko Takahashi, és a dir, shônen amb molt elements shôjo. Tot això eren ingredients que garantien que Touch m'agradaria. Però eren 11 volums enormes, amb el que comporta econòmicament, i això afegit a la meva mandra a l'hora d'acabar col·leccions va fer que l'abandonés al número 3. Anys després no l'he acabat encara, però a l'últim Saló del Manga vaig poder-me comprar els volums 4 a 6 a un preu molt atractiu, de manera que ara que ja tinc 6 volums (dels 11 que hi ha) he trobat que era un bon moment per rellegir els que ja tenia i llegir per primer cop els 3 nous.

Tornar a llegir el primer volum de la sèrie m'ha recordat com em va agradar, però també els molts defectes de l'edició, com el tipus de lletra inadequat, la pixelació de les línies o la retolació lamentable (globus en blanc, textos mal dividits, mal col·locats, desordenats). Una edició lamentable, vaja, però és la que tenim. També m'ha fet pensar novament en la injustícia que es comet quan es parla de la sinopsi de la sèrie. Per si algú encara és verge en aquest sentit, només diré que es produeix un drama de cal Déu, perquè la sèrie va d'uns germans bessons, en Kazuya i en Tatsuya, i una noia amiga i veïna seva, la Minami, i mentre un dels dos germans és un as del beisbol, l'altre és un mandrós monumental, però arriba un dia que... X XXXX X X X. Aquestes ics són una part que s'hauria d'ometre quan s'explica de què va aquesta mítica i magnífica obra, com he fet jo, però no, s'acostuma a reventar una cosa que si passés al primer tom encara tindria una justificació, però jo he llegit els tres primers volums de més de 400 pàgines i encara no ha succeït. De manera que com que sé el que passarà ja hi vaig predisposat i llegeixo cada pàgina buscant-hi detalls que anuncïin la tragèdia, cosa que seria normal en una segona lectura, però no en la primera.

En fi, tot i així he de dir que m'encanta Touch, el seu dibuix, el seu guió, la seva narrativa més aviat visual i amb poc text, i avui mateix començaré el segon tom. Molt recomanable per a tothom.