Relectures: Marmalade Boy

En parlàvem fa uns dies: cada cop que és alguna ocasió especial em regalen, perquè els demano, molts còmics. I cada vegada mon pare em diu "on els desaràs? Si no te'ls tornaràs a llegir mai més!". Jo li dic que la intenció és que sí, i ho porto a la pràctica sempre que em ve de gust, tot i que amb tantes coses noves és difícil que repeteixi alguna lectura. Això sí que ho admeto, però la intenció hi és. El cas que ens ocupa avui és un feliç exemple, perquè ja l'he llegit 3 vegades, i és que de tant en tant em ve de gust tornar a gaudir d'aquest shôjo.

Marmalade Boy és obra de la Wataru Yoshizumi, que me'n va signar al XVI Saló del Manga el primer volum en aquesta primera edició en 8 volums que després Planeta va esprémer en una posterior edició en grapa (camí que normalment és a la inversa) i en la definitiva (ja amb camisa, pàgines en color, sentit de lectura oriental i maquetació decent, sense menjar-se trossos de les pàgines), i es va publicar al Japó a la revista Ribon de 1992 a 1995, amb un total de 8 volums recopilatoris.

Va tenir també una sèrie d'anime de 76 episodis entre 1994 i 1995, un curt de 26 minuts considerat pel·lícula, 10 novel·les lleugeres i dos videojocs per a la Gameboy i la Super Nintendo, dels quals ja vaig parlar a 3 Botons i START.

Però anem al gra: Marmalade Boy és un shôjo, un manga dirigit a noies adolescents, que jo vaig conèixer, com gairebé tots els otakus de la meva generació, a través del seu anime, que emetia La 2 a finals dels anys noranta amb el nom de La familia crece.



Quins records, l'opening... En fi, era una història amb un públic objectiu clarament femení, però em va enganxar tant a mi com a molts altres nois, i evidentment me'n vaig comprar el manga quan va sortir. Ara potser tocaria parlar de la història, amb diferències respecte a la sèrie animada (que lògicament tenia uns quants capítols de farciment, com acostuma a passar) però bàsicament la mateixa: la Miki Koishikawa rep un bon dia la notícia que els seus pares, que eren de viatge, han conegut una altra parella i s'han enamorat respectivament, de manera corresposta, de la persona del sexe contrari d'aquesta altra parella. 

Però la cosa no s'acaba aquí, sinó que resulta que han decidit que aniran a viure tots junts per tal de fer la  situació menys traumàtica. No ho veu així l'horroritzada Miki, però sí el fill dels Matsûra, en Yû, de la mateixa edat i company de classe de la protagonista.

Marmalade Boy és la història de la relació entre aquests dos personatges, que ja us podeu imaginar per on va, i d'altres de secundaris força carismàtics, com en Ginta Suô, enamorat des de sempre de la Miki, la Meiko Akizuki, la millor amiga d'ella, o l'Arimi Suzuki, ex d'en Yû que continua enamorada d'ell i que és, per cert, el meu personatge preferit de l'obra. Dels masculins és en Ginta, ja que hi som.

N'hi ha més, com el professor Namura, la Suzu, en Kei i en Satoshi Miwa, però la història principal gira al voltant de la Miki i en Yû, tot plegat un culebrot d'amors, desamors, traïcions i problemes sentimentals amb forma de manga que, públic objectiu a banda, no satisfà de la mateixa manera ara que fa 14 anys. Perquè llegit actualment es veu un pèl naïf, amb situacions poc versemblants (ja tinc en compte que algunes escenes i premisses juguen a favor del toc de comèdia que té) i una mica lluny d'un altre que li ha pres el relleu com a "manga per a noies que em té enganxat" i que es diu Nana.

Però continua tractant-se d'un manga que m'agrada rellegir de tant en tant i que és força millor que molts shôjo dels que avui dia es produeixen en massa (i que ens arriben lògicament menys que als japonesos, però de tota manera en grans quantitats i per desgràcia sovint amb poc criteri per part de les editorials).

A més —no sóc l'únic que ho diu— va salvar en bona mesura el llavors decadent mercat del manga a l'estat espanyol, perquè va atraure un sector de públic molt important per a la seva supervivència, el femení, i prova d'això és com es va inflar la bombolla a partir del IV Saló del Manga (1998), que és quan va començar la publicació d'aquest manga, en plena febre per la seva sèrie animada. Li estic agraït per això, per haver trencat prejudicis sobre nois que llegim manga "per a noies" i també perquè, repeteixo, continua sent un manga molt interessant i forma una part important de la meva formació com l'humil otaku que sóc.

Els meus personatges femenins preferits (còmic)

Com que avui és el Dia Internacional de la Dona (Treballadora, entre parèntesis perquè no sempre se l'anomena així, i perquè a més trobo que és obvi i innecessari), la meva contribució personal és fer un repàs als meus personatges preferits del món del còmic, amb la particularitat necessària d'ésser femenins. Som-hi (i els aniré posant tal com em vinguin al cap, no pretenc ordenar-los).

La Batgirl, la primera que va dur el nom i la disfressa, la Barbara Gordon, filla del Comissari Gordon dels còmics d'en Batman i que, per culpa d'en Joker, va haver de reorientar la seva vida de bibliotecària de dia-superheroïna de nit cap a una nova tasca de 24 hores al dia com a imprescindible mestressa de la cerca d'informació al servei dels bons, la que ara coneixem com a Oracle, personatge no menys interessant que la seva antiga identitat de Batgirl. Una dona amb caràcter, sensible però forta, que sempre ha lluitat per no enfonsar-se davant les desgràcies personals. Primera aparició: Detective Comics 359 (1967).

La Mia Dearden (la nova Speedy) va néixer a les pàgines del Green Arrow d'en Kevin Smith com a adolescent rescatada per l'Arquer Maragda de la prostitució infantil. Poc després es va convertir en la nova identitat sota la màscara de l'Speedy, ajudant clàssic d'en Green Arrow, gràcies al seu esforç i a un dur entrenament, que també l'han ajudat a enfortir-se davant la notícia del contagi per VIH causat per la seva traumàtica experiència. Tot i així, té un sentit de l'humor molt característic i la seva presència sempre anima les aventures en què participa. Primera aparició: Green Arrow vol.3 número 2 (2001).

La Renée Montoya, la dona policia més coneguda del Gotham City Police Department, va adquirir importància a la saga No Man's Land, que va revolucionar l'Univers Batman durant el 1999, i la seva compassió per en Harvey Dent (Dues Cares) va fer que aquest la malinterpretés i se n'enamorés. Però perdia el temps: la detectiu Montoya juga en una altra lliga, com el mateix Dues Cares va descobrir i es va encarregar de fer públic a Gotham Central, magnífica obra mestra del còmic de gènere policial on la Renée era un dels personatges més importants i on coneixíem els seus problemes de contenció de la ira però també la seva integritat com a persona. Més endavant l'hem vist  heretant el paper superheroic de The Question del seu amic Charlie Szasz. Primera aparició: en còmic, al Batman 475 (1992), però tot i que a la sèrie animada d'en Batman va aparèixer després, s'havia concebut com a personatge que debutaria a la sèrie.

La Dinah Lance (Black Canary) és la dona d'en Green Arrow, el meu segon personatge preferit de DC, i he estat dubtant si incloure-la a la llista o no, perquè no sabia si m'agradava per això o per ella mateixa. Si l'he acabat posant és perquè m'agrada pels seus propis mèrits. Una artista marcial extraordinària, amb el superpoder del crit del canari i una gran afició per les motos de gran cilindrada. A més, té un caràcter fort però prou flexibilitat i paciència com per suportar el nen gran que és el seu home. Són moltes les versions sobre el seu origen que se li han assignat en el cacau de Terra 1 i Terra 2, però el que jo conec i la Black Canary que m'agrada a mi és l'actual, la Dinah Laurel Lance, no pas la seva mare, que era la Black Canary original. Per tant, primera aparició de l'encarnació actual: Justice League of America 219 (1983).

Passem a l'Arimi Suzuki, un dels personatges secundaris de Marmalade Boy. Al principi se'ns presenta com una noia sense sentit de la vergonya, obsessionada amb en Yû i disposada a reconquistar-lo com sigui. Com que se suposa que estem de part de la Miki, la protagonista, no ens hauria de caure gaire simpàtica, però després va mostrant el seu costat més sensible, i és que en el fons sap que no té res a fer amb en Yû. No puc evitar sentir simpatia per aquest personatge que fa el cor fort i sempre va amb un somriure a la cara però que en el fons està fet pols per dins. I acaba trobant la seva parella ideal, en Ginta, el meu personatge masculí preferit de Marmalade Boy.

La Shampoo, de Ranma 1/2, és entre el gran repartiment femení de la sèrie la meva preferida. Se suposa que és mig dolenta, com la Kodachi, però l'únic que passa és que està una mica tocada del bolet. És la millor lluitadora amb diferència (sense comptar la versió femenina d'en Ranma) i està enamorada del protagonista. No és pas l'única, però sí que no n'hi ha cap altra que es llanci tant com ella. Potser per això en Ranma no hi està interessat, tal com li passa a l'Ataru amb la Lamu, que tot i que és obra de la mateixa autora i s'hi assembla molt no té cap parentesc amb la xinesa.

La Kozue Nanao és un personatge secundari de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi. D'acord, des del principi volem que en Yûsaku acabi amb la Kyôko, i està cantat que la Kozue i ell no acabaran junts, però a mi em cau molt bé, i em fa molta pena com ell no té els pebrots de dir-li que no vol estar amb ella, que hi va començar a quedar per un malentès, i per culpa d'aquesta indecisió ella es pensa que són parella i va fent. Al final no es queda sola, i en realitat no arriba a patir gaire perquè és tan innocent, pobreta, que no s'adona del que passa, però a mi em té el cor robat.

Continuem amb personatges de la mestra Takahashi, aquest cop amb la Sango, d'Inu-yasha. He aconseguit, de moment, no menjar-me gaire spoilers d'aquesta llarguíssima obra de 56 volums, i les poques coses que he vist procuro no recordar-les, ara que està a punt d'acabar de publicar-se en català, que és com segueixo el manga, però aquest personatge em va agradar des del primer moment, i no crec que canviï en tots els volums que em falten per llegir. Sembla que les secundàries són la meva debilitat. És una bona lluitadora, porta una mascota que mola molt, la Kirara, i té un bumerang gegant, el Hiraikotsu. A més, té una tràgica història i hi ha una tensió sentimental amb en Miroku, el meu personatge masculí preferit. Què més se li pot demanar?

La Tsunade és la meva preferida de Naruto, una obra coral on hi ha molts personatges que m'agraden força i que em fan complicat triar-ne un de sol. Amb els nois ho tinc més clar, és en Shikamaru, però amb els personatges femenins em costa més. Guanya la Tsunade, la Cinquena Mestra Hokage, una dona extremadament forta i assenyada quan vol, però que té debilitats importants com la seva addicció pel joc i la por a la vellesa, que és el l'ha dut a conservar un aspecte jove a més de cinquanta anys d'edat, a través d'una tècnica ninja.

Ho deixo aquí. No he parlat de cap personatge de Marvel perquè senzillament sóc de DC i he llegit poc de la competència, i per tant no conec els seus personatges femenins amb prou profunditat com per parlar-ne adequadament. Pel que fa a DC, faré un esment especial a la Wonder Woman, la Power Girl, la Batwoman, la Caçadora i la nova Batgirl (Stephanie Brown), que m'agraden però que tampoc no els he vist prou profunditat com per jutjar-les amb prou elements. Així, Feliç Dia de la Dona!