Lectures: El espejo

El 2016 vaig tenir l'oportunitat d'anar al Japó, i a més de visitar el país que feia tantíssim que volia trepitjar per l'interès cultural que hi tinc, també hi vaig fer moltes compres, de videojocs però sobretot de còmics.

Em vaig posar força al dia pel que fa a la bibliografia dels meus admirats Mitsuru Adachi i Rumiko Takahashi, comprant-hi coses que aquí no hi eren, i que no semblava que haguessin d'arribar. En el cas de l'autora de Ranma 1/2, Inu-yasha, Maison Ikkoku o The One Pound Gospel, una de les últimes compres qe hi vaig fer va ser un recopilatori d'històries curtes que es deia Kagami ga kita, que sent de 2015 m'estranyava que no hagués publicat ningú a l'estat espanyol. I ha anat passant el temps, i no l'havia llegit encara, i al final ha passat: ha calgut esperar cinc anys, però s'ha traduït i publicat en castellà.

Amb el títol en castellà de El espejo, aquest recull  no és el primer de l'autora que ens arriba, però sí el primer en moltíssims anys, i a més no ens han arribat tots, així que no crec que cometés cap error de judici quan vaig comprar-me'l en japonès, perquè no les tenia totes amb què acabés arribant i tenia motius per pensar-ho. 

En fi, al final l'he llegit en castellà -queda per al futur fer-ho en japonès per repassar i aprendre- i procedeixo a fer-ne la ressenya, per una vegada que llegeixo una cosa quan surt i la puc comentar quan està en el seu moment de més rellevància.

El recull conté sis històries, una de les quals... especial, que apareix al final i de la qual parlaré després, així que podríem dir que en realitat en són cinc. Totes comencen amb algunes pàgines reproduïdes en color, cosa que abans no s'estilava -i, no ens enganyem, ara tampoc- i que agraeixo, perquè m'ha sorprès positivament, ja que fa moltíssims anys que a les revistes japoneses de manga hi apareixen, però quan passen a volum recopilatori passen a estar en un blanc i negre brut, i és així com ens arriben. No en aquest cas, que en japonès també conserven el color en el seu pas al volum recopilatori o tankôbon.

A la primera, que coincideix en títol amb el del volum i és de 2014, tenim uns estudiants, noi i noia, que són "posseïts" per uns miralls circulars que se'ls instal·len a les mans i que tenen la funció d'absorbir els monstres que representen la part negativa de les persones, però quan ho fan, tot i proporcionar un noble servei a la societat, es troben malament, i arriba un dia que per la raó que sigui decideixen negligir la seva tasca i són assassinats. El relat explora per què els passa això i presenta un misteri que potser canvia el seu punt de vista sobre les coses que els han passat. 

A Muñeca vengativa (2013) l'amargat autor de manga que n'és el protagonista rep una figura misteriosa que representa que pot maleir qui ell vulgui, només dient-ne el nom i guixant-li un ull, i durant el desenvolupament de la història, probablement la més fluixa i sense girs sorprenents, veiem com es tradueixen aquestes malediccions i com es relacionen amb les frustracions i les enveges del mangaka.

A Las mil caras de las estrellas (2014) el to terrorífic que recorda la Rumiko Takahashi més fosca és substituït per l'humor que la caracteritza a la majoria de les seves obres, i ens presenta una actriu que, a la vigília de gravar l'últim episodi de la seva primera sèrie d'èxit, fuig perquè ha comès un assassinat... o això és el que es pensa.

Qué flores tan bonitas (2003) combina misteri, humor i una mica de terror en narrar-nos la "persecució" d'una dona per part d'una planta, que s'està estenent pel barri i que sembla que a tothom li agradi, però que a ella li provoca rebuig. 

Aconsegueix mantenir l'interès per la resolució del misteri, però trobo que la manera com es descabdella al final és una mica decebedora, massa humorística i sense conseqüències reals. 

A with CAT, de 1999 i la més antiga del volum amb diferència, tenim l'estira i arronsa en la relació entre dos adolescents, noia i noi, des que eren petits, per culpa del gat d'ella i la tírria que ell els té als felins. Això, quan en el present de la història el gat el posseeix, dona joc a situacions de comèdia d'embolics marca de la casa que recorden obres com Ranma 1/2. Em fa la sensació que amb aquesta premissa, i segons com, l'autora la podria haver convertit en una història més llarga, però en realitat ja està bé així.  

Finalment, i espero que em disculpeu la pàgina de scanlation, però és que no n'he trobat cap en japonès -tot i que potser millor i tot, perquè si algú no sap aquest idioma pot fer-se una idea de com és la història-, tenim l'especial que deia al principi, My Sweet Sunday, un relat de 2009 escrit i dibuixat, com se sol dir, a quatre mans, amb el meu admirat Mitsuru Adachi, en què els dos mestres alternen pàgines per explicar en paral·lel com va ser la seva entrada al món del manga, primer com a lectors i després com a autors, i com es van conèixer, també primer com a lectors i després personalment, i van forjar una mena d'amistat basada en el respecte i l'admiració mutus, tot sota el paraigua de les revistes de l'editorial Shôgakukan on sempre han treballat. 

Per cert, aquesta és una història que també està inclosa al volum 1 -i de moment únic, perquè la té aturada- d'Idol A, del mestre Adachi, però que ara he llegit per primer cop traduïda. I tot i no atrapar tant com les altres, penso que és interessantíssim que autors tan estimats creïn relats autobiogràfics, i en aquest cas té l'al·licient que es tracta d'una col·laboració especial. 

El espejo, doncs, és un esperat nou volum d'històries curtes del geni que és la Rumiko Takahashi, probablement la dona més treballadora -i diuen que rica- de la indústria del manga, amb una carrera de dècades a l'esquena i responsable d'un èxit rere l'altre, gairebé sempre amb sèries força llargues. 

Jo ja no vaig llegir Rin-ne (2009-2017, 40 volums), perquè no em cabia a casa i tampoc no m'agradava tant la seva ambientació, i des de 2019 dibuixa una altra sèrie regular, MAO, però m'interessen molt les seves narracions curtes, i en tinc de pendents, perquè com deia no tots els reculls han arribat aquí (ens falten Senmu no Inu (1997), Akai hanataba (2005), Unmei no tori (2011) i Majô to dinaa (2019), a més de bona part de les que pertanyen a la "saga" d'històries curtes Rumic World, aquí publicades fa moltíssims anys de manera incompleta i en aquell format tan dolent que eren les entregues de poques pàgines, de quan el mercat estava verdíssim), així que, esperonat per la satisfacció d'aquesta lectura (sense que cap de les històries em sembli espaterrant), espero posar-me aviat a llegir aquests volums japonesos que tinc per casa.   

Repte trident literari (manga)

Fa un parell de dies vaig descobrir una iniciativa blocaire anomenada Reto Tridente Literario, que la popular Deirdre ha adaptat al manga. Doncs bé, em va fer gràcia i vaig decidir fer com ella, de manera que aquí teniu el meu Repte Trident Literari, que adapto perquè hi ha categories per a les quals no tinc resposta. El resultat és una mena d'entrega de premis i alhora una altra entrada d'aquelles sobre gustos personals que no sé si interessaran a gaire gent.

MANGA PREFERIT

Com ja hauríeu de saber és Touch (1981-1986) de Mitsuru Adachi, coneguda a l'estat espanyol, i només per part dels otakus de més edat, com a Bateadores gràcies a (o per culpa de) Telecinco, que va emetre en aquells daurats anys d'anime els dibuixos animats que van sorgir del manga.

El manga va arribar complet, després d'un intent fallit de Norma Editorial als 90, ja als anys 2000 tot i que en una edició molt mediocre de Mangaline, i jo el vaig llegir bastant tard, però em va impactar prou com per esdevenir el meu manga preferit, categoria que fins llavors no ocupava cap títol. 

A banda d'això, per a mi també entraria en la categoria de MANGA AMB LA MILLOR HISTÒRIA D'AMOR.

MANGA QUE HE LLEGIT MÉS COPS

Suposo que no seré l'únic en respondre que és Bola de Drac (1984-1995), d'Akira Toriyama. És un manga que sempre em ve de gust llegir, encara que conegui la història amb força detall.

Tot i així reconec que tampoc no l'he llegit gaires vegades i que, seguida-seguida, des del principi fins al final, em trobo en la meva segona vegada, a causa dels meus intents fallits de completar-la, els canvis de format i altres obstacles. Ara, amb l'edició definitiva, la cosa canviarà.

També és el meu MANGA PREFERIT DE LA INFANTESA i per a mi el MANGA AMB EL PITJOR FINAL.

MANGA MÉS LLARG QUE HE LLEGIT

I per sort en català, Inu-yasha (1996-2009), de Rumiko Takahashi. Com ja vaig explicar quan en vaig fer la ressenya, entenc que hi hagi gent que consideri que 56 volums són excessius, i potser sí que no calia allargar tant la història, però tot i així em va agradar molt.

Completar-la a batzegades i poder-la llegir al final amb certa continuïtat, cosa impossible quan se segueix a mida que es va publicant, suposo que va ajudar a fer-me sentir interès per la història.

MANGA QUE EM FA ENFADAR

Sailor Moon (1991-1997), de Naoko Takeuchi. Doncs no sé si és pel manga en si o per les edicions que m'he trobat, plenes d'errades tant la primera de Glénat, traduïda del francès, com l'actual de Norma, amb una traducció encarcarada i mediocre i errors tècnics incomprensibles en una editorial que habitualment tracta amb cura els seus productes.

D'aquest segon punt ja en vaig parlar aquí i aquí (tot i que el segon enllaç és sobre Sailor V), però pel que fa al manga... tot i que m'agrada, i molt, alguns diàlegs em fan pensar que els seus personatges són ximples, i sí, això em fa enfadar.

SAGA PREFERIDA

Entenent "saga" com el conjunt d'obres que formen part d'una mateixa història, puc dir que Captain Tsubasa (1981-2012?), de Yôichi Takahashi, actualment formada per 90 volums que corresponen a diversos títols, és la meva saga de manga preferida.

Malauradament encara em falta molt per llegir, i si mai vull tenir-la sencera hauré de tirar de volums en japonès perquè, en aparèixer a partir de cert punt equips reals, la FIFA va posar problemes per a la seva edició a l'estranger. I no ens enganyem: la nostàlgia no va fer que la gent en comprés l'edició en castellà, de manera que encara que pogués (que no pot perquè ja no en té la llicència), EDT no trauria ni la segona part de la història. 

Per avui ho deixarem aquí, ja continuarem amb els altres temes que completen el trident (personatges i autors), però m'acomiadaré reconeixent que hi havia més categories i que no les he posat perquè, com he dit al principi, no sabria què respondre. I en d'altres casos un mateix manga ha repetit en diverses categories, però espero que de tota manera us hagi semblat mínimament interessant i que també feu les vostres aportacions als comentaris.

Lectures: Inu-yasha

Ja he acabat de llegir l'obra més llarga de la Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Urusei Yatsura, The One Pound Gospel...), i també el manga més llarg publicat mai en català, que sembla que no serà superat per Naruto després que EDT hagi perdut els drets de les obres de Shûeisha i l'obra d'en Masashi Kishimoto hagi passat a la poc catalanista Planeta. 

Parlo d'Inu-yasha, 56 volums d'un còmic que ha estat criticat precisament per això, per la seva durada excessiva, però tot i que reconec que realment es podria haver explicat en 20 volums menys, a mi m'ha agradat molt i penso que la Princesa del Manga ha sabut com mantenir l'interès de l'obra, mentre altres autors allarguen les seves creacions d'una manera maldestra. 

No és el cas d'Inu-yasha, un títol que ens explica una història d'uns quants mesos mentre que al món real es va estar publicant de 1996 a 2008 a la revista setmanal Shônen Sunday, i que Glénat (la que ara s'anomena EDT) va publicar en català entre 2005 i 2011 sense que a mi, personalment, m'hagi arribat a cansar mai.

L'èpica història d'Inu-yasha comença quan la Kagome Higurashi, una estudiant de secundària de 15 anys del Japó modern, és absorbida per un monstre al pou que hi ha al petit temple xintoista situat als terrenys de casa seva, on per cert viu amb la seva mare, el seu germà petit i el seu avi. El monstre l'agafa i se l'endú al fons del pou, i la noia apareix al Japó de l'era Sengoku (període de guerres entre els nostres segles XV i XVII). 

Allà hi coneix l'Inu-yasha, un semidimoni amb aspecte d'humà i algunes característiques canines que la sacerdotessa Kikyô (a la imatge) va clavar en un arbre amb una fletxa 50 anys abans. La sacerdotessa va morir i es va fer incinerar amb l'Esfera dels Quatre Esperits, una bola de poder incalculable que es diu que pot concedir qualsevol desig al seu propietari, per tal d'evitar que caigués en males mans, però el cas és que va tornar a aparèixer dins el cos de la seva reencarnació, que és... exacte, la Kagome. 

Alliberat l'Inu-yasha, que salva la Kagome del monstre, l'Esfera acaba sortint del cos de la noia i en un altre atac es fa miques i els seus bocins s'escampen, de manera que els protagonistes hauran de reunir-los, ella per tal d'evitar, com la Kikyô, que caigui en males mans, i ell per tal d'aconseguir fer realitat el seu somni, que al principi no sabem si és esdevenir un dimoni complet i així superar les febleses de la seva part humana, o bé esdevenir un humà complet i complir la promesa que li havia fet a la difunta Kikyô 50 anys abans. 

El problema és que els fragments no han anat per terra, sinó que se'ls han quedat éssers, tant humans com dimonis, que n'han aprofitat el poder i s'han dedicat a fer el mal, per tant el duet protagonista s'hi haurà d'enfrontar, vèncer-los i recuperar els fragments de l'Esfera que tenen dins el cos.

És aquest el fil argumental d'Inu-yasha, i l'excusa per a les aventures, els combats i les coneixences que aniran fent la Kagome i l'Inu-yasha, que pel camí faran amics de manera que el grup anirà creixent de la mateixa manera que les amenaces a què haurà de fer front. I ara és el moment de parlar dels personatges principals de l'obra:

La Kagome és la protagonista femenina d'aquest manga, ja n'hem parlat però faltava identificar-la físicament. Duu el seu característic uniforme mariner escolar, que curiosament no es canvia mentre viatja en les seves aventures (sí quan de tant en tant passa per casa a través del pou i estudia per als exàmens), i al principi sembla fràgil, de fet l'Inu-yasha es passa els dies protegint-la dels perills, però els poders heretats de la Kikyô (una gran punteria amb la fletxa i la capacitat de percebre fragments de l'Esfera, per exemple) seran decisius en més d'un i dos combats. 

De l'Inu-yasha també n'hem parlat, i si no se li veiessin aquestes orelles de gos semblaria humà del tot, però també té unes bones urpes i un olfacte caní. És tossut, es fa el dur i oficialment és dolent, però en realitat és un tros de pa i malgrat que rondina molt es fa estimar. 

És un gran lluitador, molt fort i determinat, i amb una espasa, la Tessaiga, una arma feta a partir d'un ullal del seu pare i que mentre està en repòs sembla una katana atrotinada, però en acció es transforma i amb el temps va adquirint nous poders, sense els quals la gran majoria de combats no es podria resoldre. Un cop al mes, quan hi ha lluna nova, perd la seva força i els seus característics cabells blancs i el grup queda notablement afeblit, però les amenaces no descansen. Però a més, quan és a punt de perdre un combat perd els estreps i es transforma pràcticament en dimoni, cosa que li proporciona força però alhora fa que no distingeixi els seus aliats dels seus enemics.

En Miroku, el meu personatge masculí preferit, és un monjo budista que es dedica a exorcitzar dimonis, sovint de manera fraudulenta, per a guanyar diners. A més, és un pervertit i s'aprofita de les noies a qui se suposa que salva, i encara que al principi s'enfronta a l'Inu-yasha perquè ell també vol l'Esfera, ràpidament esdevé aliat d'ell i la Kagome i els ajuda en les seves aventures. 

Els seus poders són els propis de la seva professió, amb segells de paper tant ofensius com defensius, i el Vòrtex, el forat que té a la mà dreta per una maledicció hereditària i que ho xucla gairebé tot, però que amb el temps està destinat a devorar-lo tal com va fer amb el seu avi i el seu pare anteriorment.

La Sango, el meu personatge femení preferit, s'uneix al grup quan la gent del seu poble d'assassins de dimonis cau víctima d'una emboscada i ella n'és l'única supervivent, juntament amb el seu germà, que és precisament qui mata tots els altres a causa d'una manipulació.

Traumatitzada pels fets que va haver de viure i amb un caràcter força seriós, la Sango lluita amb el Hirai Kotsu, una mena de boomerang gegant, i té una interessant mascota, la Kirara, que normalment és petita però que multiplica la seva mida i la duu volant al seu llom.

En Shippô és un nen guineu que també vol aconseguir l'Esfera per tal d'esdevenir més fort i venjar el seu pare, però aviat s'uneix a la colla i proporciona els moments més humorístics i de distensió. A més, és l'ase dels cops de l'Inu-yasha, que no tolera el seu caràcter. La seva màgia, bastant poc desenvolupada, serà útil de manera esporàdica.

En Kohaku és el germà de la Sango, i precisament en el seu primer dia com a assassí de monstres va ser manipulat i va acabar matant els seus companys, entre els quals hi havia el seu pare. La Sango va quedar ferida, i ell mateix va morir en el combat, però el podrem veure gràcies al fet que un bocí de l'Esfera dels Quatre Esperits ha estat col·locat al seu cos i ell és, ara, una mena de titella sense records.

Aquesta és la Kikyô, la sacerdotessa reencarnada en la Kagome, que tot i que mor 50 anys abans de l'inici de la història torna a la vida, d'aquella manera, quan una bruixa pren a la Kagome una part de la seva ànima i crea una mena de segona Kikyô amb fang.

Al principi la Kikyô mostra una actitud venjativa i no li fa cap gràcia haver estat substituïda per la Kagome, però amb el temps s'anirà acostant més als protagonistes, si bé no formarà mai part del grup pròpiament dit.

En Sesshômaru forma part del grup dels enemics que acaben esdevenint personatges entranyables i pels quals és fàcil sentir simpatia. És el germanastre gran de l'Inu-yasha i és un dimoni complet (l'Inu-yasha tenia la mare humana), i al contrari que la resta de personatges no té cap interès en l'Esfera, però cada cop que es creua amb el seu germà i els amics d'aquest es produeix un combat a mort, encara que amb el temps s'anirà estovant lleugerament i fins i tot el veurem preocupar-se per la Rin, una nena a qui salva la vida amb la seva espasa, la Tenseiga, també feta a partir d'un ullal del seu pare, que inicialment guareix en comptes de matar, una gran ironia per a un personatge no tan malvat com vol semblar.

En Kôga és un altre enemic entranyable, que s'enamora de la Kagome i es passa el dia barallant-se amb l'Inu-yasha, però tampoc no forma part de la colla i el veurem aparèixer només de tant en tant. Tot i així és un dels personatges més carismàtics d'una obra on el llistó està molt amunt en aquest sentit.

I ara sí, ara hem de parlar del gran enemic de la història, en Naraku, que és al darrere de totes les coses dolentes que els han passat als altres personatges: ell va crear el malentès original entre l'Inu-yasha i la Kikyô, que s'estimaven i en canvi van creure que s'havien traït mútuament. Ell va maleir l'avi d'en Miroku i fins que no mori no es tancarà el Vòrtex de la seva mà. Ell va manipular en Kohaku i va causar la tragèdia que va desgraciar per sempre les vides del noi i de la Sango.

Un autèntic malparit que va néixer, de fet, quan el bandit Onigumo es va deixar consumir per diversos dimonis mentre jeia ferit i la Kikyô en tenia cura. A partir de llavors en Naraku s'ha dedicat a buscar l'Esfera dels Quatre Esperits tant per a aconseguir més poder (i no en té precisament poc) com per a aconseguir l'amor de la Kikyô segons la seva lògica retorçada.

 
Tot i que al principi els enfrontaments amb en Naraku, esmunyedís com ell sol, es produeixen després d'uns quants combats de dificultat menor, més endavant els seus intents de fer-se amb els trossos de l'Esfera que l'Inu-yasha i companyia reuneixen es fan més freqüents i esdevindrà el que, per a mi, és un dels millors enemics de còmic que he vist mai, encara que també hi ha gent que el considera pesadíssim pel fet que toca els dallonses durant tantíssims volums.

Jo trobo que la mestra Takahashi va fer una feina magnífica a l'hora de concebre'l, i és que té diverses maneres d'atacar: per una banda controlarà altres dimonis, i per l'altra anirà creant alter egos que esdevindran personatges carismàtics per si mateixos i que, gairebé sempre, el trairan i hauran d'acceptar el seu càstig.

És el cas de la Kagura, sense dubte la més entranyable de les creacions d'en Naraku, que domina el vent i és un dels enemics més potents de la colla protagonista, però que acaba odiant encara més el seu amo precisament perquè la controla i no li permet independitzar-se. No es pot qualificar d'aliada, però l'odi que sent per en Naraku li farà fer coses que es poden considerar clarament una ajuda als bons.

N'hi ha més, com la Kanna, en Musô, en Moryômaru, en Hakudôshi, en Byakuya o l'Akago, tots amb diferents opcions, que van des del simple atac a l'espionatge, passant pels intents d'en Naraku de desfer-se de la seva part d'Onigumo, que és el que el fa feble perquè conté l'amor per la Kikyô.

És això el que fa que en Naraku no cansi tot i que és l'enemic permanent durant tota l'obra, però de tant en tant també lluitarà personalment i demostrarà que només un intel·ligent i ben calculat atac en grup podria arribar a contrarestar el seu principal poder, que és el de la manipulació.

Durant aquesta aventura èpica que és Inu-yasha, molt més seriosa i madura que la resta d'obres de la Rumiko Takahashi, que tot i així són obres mestres, també hi ha espai per a l'humor, capítols més relaxats i quotidians i naturalment l'amor.

És obvi que l'aparició de la reencarnació de la Kikyô i la resurrecció, encara que no sigui ben bé ella, de la Kikyô, suposen un problema sentimental de primer ordre per a l'Inu-yasha. Certament no deu ser fàcil passar pàgina, tornar-se a enamorar en conèixer algú i compartir-hi centenars d'aventures, i al mateix temps veure com la persona que estimaves i que havia mort en circumstàncies injustíssimes ha tornat a la vida. Qui triarà, l'Inu-yasha?

Inu-yasha és un manga excel·lent, una aventura èpica que manté l'interès gràcies als recursos narratius que tan bé domina la mestra Takahashi i a una altra qüestió clau en totes les seves obres i que sempre ha defensat: la importància que dóna a tots els personatges, sempre clarament diferenciats i sense que cap d'ells hi sigui només per fer bonic.

A banda dels esmentats, i ja n'eren molts, podria haver parlat també del vell Myôga, el minúscul servent de l'Inu-yasha que sembla una versió miniaturitzada d'en Happôsai de Ranma 1/2, la Kaede, la germana petita de la Kikyô, ara anciana, o qualsevol dels enemics de diferent entitat que es van trobant els protagonistes en el seu llarg camí i que permeten a l'autora fer un gran desplegament d'elements del folklore japonès. Tots valen la pena i fan que l'obra es llegeixi de manera amena.

Malgrat tot suposo que no és tan amena quan es llegeix al ritme que estableix l'aparició de cada volum al mercat quan l'obra està en publicació, però en el meu cas m'ha anat bé no posar-m'hi seriosament fins que no els he tingut tots (cosa motivada especialment perquè sense ajuda en forma de regals en ocasions especials encara no me l'hauria acabat), o sigui que admeto la possibilitat que es faci llarga, però a canvi en recomano la lectura, o la relectura, més o menys seguida per tal de no perdre el fil. Val moltíssim la pena.

Una altra opció és veure'n la versió animada, en dues sèries de 167 i 26 episodis, respectivament de 2000 a 2004 i de 2009 a 2010, i 4 pel·lícules, tot plegat emès també en català, a més d'una OVA de 30 minuts anomenada La Tessaiga Negra. Evidentment també se n'ha fet molt de marxandatge, i videojocs.  

Situació actual del manga en català

Avui faré una entrada de les que feia fa anys, una reflexió sobre un tema en un to molt seriós. La situació del manga en català i, per tant, d'EDT, el que abans es coneixia com a Glénat. 

Sempre he estat un gran defensor de Glénat com a editorial de manga. Com a empresa és irresponsable perquè s'ha posat econòmicament en perill en apostar per productes que en una altra editorial, per no dir "Planeta DeAgostini", haurien durat 7 números, però ha fet un gran bé al nostre país en editar en català còmics que qualsevol altra empresa hauria descartat, i que són precisament els que més diners li han fet perdre. 

Aquest mes sortirà el 52 de Naruto, es va acabar de publicar Inu-yasha amb tots els seus 56 volums, s'ha editat també Sakura la caçadora de cartes, el gens comercial Ikkyû, Fushigi Yûgi directament en una edició definitiva que tot just ara arribarà també en castellà, Musculman només en català, Bleach actualment a 3 volums per any, Love Hina encara que sigui una traducció de la versió en castellà (sospito que Sakura també), Kimagure Orange Road malgrat que el nucli dels seus fans la va viure en castellà als anys 90, i una Cinturó Negre també només en català que ara es publica a un ritme semestral perquè sembla que fa perdre calés.

Fins no fa gaire la continuïtat de Glénat perillava, però sembla que se'n surt i fins i tot ha rellançat diverses col·leccions de les que no es venien gens (per desgràcia cap en català) a preu reduït, que sempre és millor que tenir-les ocupant lloc en un magatzem de lloguer. 

Tot això està molt bé, i també que els seus màxims responsables l'hagin comprat a la casa mare francesa i l'hagin fet seva en comptes de permetre que una companyia de la competència l'absorbís, amb canvi de nom inclòs. Ara es diuen Editores de Tebeos i els primers volums amb EDT al llom ja haurien de ser a les botigues, però tot plegat ha tingut una contrapartida que no m'ha agradat gens: el seu propietari, en Joan Navarro, acusat des de sempre d'independentista "radical" per apostar pel català, ara que no depèn de ningú ha decidit que el manga en català és un fracàs, que no hi haurà col·leccions noves (això ja es veia venir) i que en principi no es tallarà res que estigui en marxa, però sí que es canviaran periodicitats per tal d'assegurar aquest últim punt.

I de moment s'han vist afectades per aquesta mesura Cinturó Negre (que havia de tenir el volum 18 a l'abril i al final no serà així), Bleach i, anteriorment, Kimagure Orange Road, que va ser posada en pausa després del 7è volum i que tal com va prometre l'editorial va acabar després que finalitzés la versió en castellà (l'únic cas d'edició simultània i, fins aquell moment, al mateix ritme). 

Repeteixo que admiro l'editorial pel que ha fet per la nostra llengua, però malauradament els números són els números i ni tan sols el preu inferior del principi (5 euros per volum) i lleugerament per sota de la versió en castellà més endavant (6,50) han ajudat a aixecar les vendes. I a sobre les crítiques dels otakus espanyols amb poques simpaties per Catalunya no han parat d'arribar des que tot això va començar.

El que m'estranya és que l'editorial se'n sorprengui, però és ben senzill d'entendre: quants de nosaltres hem deixat de fer una col·lecció en castellà, ens l'hem tret de sobre i ens l'hem recomprat en català? Segur que ben pocs. I quants han decidit que a) estaven acostumats a fer-se-la en castellà, b) no quedava bé al prestatge la diferència del color del llom de les dues edicions, c) no podien esperar que l'edició catalana atrapés la castellana o si més no el punt on s'havien quedat en castellà? Ja us ho dic: gairebé tot el públic potencial. 

Llevat de casos concrets que només s'han publicat en català perquè pràcticament només eren coneguts entre el públic catalanoparlant, estava clar que tot el manga que ja s'hagués editat en castellà o s'estigués editant en castellà es vendria poc en català. Per desgràcia els dos casos exclusius en la nostra llengua no han acabat de funcionar perquè apel·laven a un públic nostàlgic que no s'ha mogut gaire, fins i tot en el cas de Cinturó Negre, que hauria d'haver tingut més sort per l'efecte Naoki Urasawa (Monster, 20th Century Boys, Pluto, Billy Bat...). 

Per acabar de rematar aquesta caiguda del manga en català, si és que mai hi ha hagut ascens, m'entristeixen encara més oportunitats perdudes com treure Ranma 1/2, una altra obra que moltíssima gent va veure en la seva versió animada en català i que no ens arriba en paper en la nostra llengua tot i que en castellà s'està reeditant (hauria tingut més sentit que Kimagure Orange Road, que també es va emetre en català però feia relativament poc i sense el mateix boom), o cagades (no vull suavitzar la paraula) com la plaga de pàgines en castellà que es van colar en diversos volums en català fa un temps. 

Pel que sembla deu ser cert que l'únic manga en català que funciona és Bola de Drac... 

El Pare Noel i els Reis volen que llegeixi

Començo el titular acusant injustament uns personatges que, en realitat, es limiten a fer realitat els meus desitjos. Sé qui hi ha sota les seves disfresses, de manera que en tot cas són ells, els meus éssers estimats, els culpables que ara tingui més problemes d'espai a casa, perquè m'han dut una pila de còmics i llibres entre Nadal i Reis.

Anem per ordre: per Nadal em van portar el 43, el 49 i el 50 de Naruto, i del 5 al 8 de Cinturó Negre, totes dues obres naturalment en català.

I la meva nena, sense que els hagués pas demanat però sabent que em faltaven i els volia, em va regalar el 9 i el 10 de Sakura, la caçadora de cartes, i el 2 de Q&A, que ressenyaré ben aviat, quan acabi de llegir-me'l. 

Per Reis, és a dir ahir, van arribar els volums 49 a 53 d'Inu-yasha, també en català, que em situen a només tres toms del final d'aquesta llarguíssima però no obstant això interessant i divertida obra de la Rumiko Takahashi. 

També els volums 9 a 11 de Cinturó Negre, que em col·loquen a 6 de l'últim que s'ha publicat en català de moment, el número 17 (i ara vindrà una pausa llarga, que segons Glénat no té res a veure amb cap cancel·lació, al cap i a la fi només falten 12 volums per al final). 

I per fi el 47 de Naruto, que no va arribar per Nadal i que fa que ja tingui els 50 volums que han aparegut, de moment, d'aquest trepidant manga d'en Masashi Kishimoto en la nostra llengua. 

Tal com he dit abans, hi havia còmics però també llibres. Un d'ells, New York, de l'Edward Rutherfurd, és en anglès i em va arribar per Nadal. La resta, tots per Reis: Un món sense fi, d'en Ken Follett, Crònica de l'ocell que dóna corda al món i De què parlo quan parlo de córrer d'en Haruki Murakami, i L'any de la mort de Ricardo Reis i Caín d'en José Saramago.

Edito el 9 de gener: aquesta foto l'he hagut de posar després, perquè l'1Q84 Llibre 3, d'en Murakami, me'l van regalar el dia de Reis però s'havia de canviar perquè els ineptes de l'Abacus d'Hostafrancs (no em fa res dir-ho així i públicament perquè no és la primera vegada ni la segona que donen els llibres malament als meus pares) van donar-lo a un dels Reis Mags en castellà malgrat que explícitament havia estat demanat en català, i amb insistència. Segurament és el que llegiré primer, perquè és la conclusió dels llibres 1 i 2 de l'ambiciosa obra del meu novel·lista japonès preferit. 

Els meus personatges femenins preferits (còmic)

Com que avui és el Dia Internacional de la Dona (Treballadora, entre parèntesis perquè no sempre se l'anomena així, i perquè a més trobo que és obvi i innecessari), la meva contribució personal és fer un repàs als meus personatges preferits del món del còmic, amb la particularitat necessària d'ésser femenins. Som-hi (i els aniré posant tal com em vinguin al cap, no pretenc ordenar-los).

La Batgirl, la primera que va dur el nom i la disfressa, la Barbara Gordon, filla del Comissari Gordon dels còmics d'en Batman i que, per culpa d'en Joker, va haver de reorientar la seva vida de bibliotecària de dia-superheroïna de nit cap a una nova tasca de 24 hores al dia com a imprescindible mestressa de la cerca d'informació al servei dels bons, la que ara coneixem com a Oracle, personatge no menys interessant que la seva antiga identitat de Batgirl. Una dona amb caràcter, sensible però forta, que sempre ha lluitat per no enfonsar-se davant les desgràcies personals. Primera aparició: Detective Comics 359 (1967).

La Mia Dearden (la nova Speedy) va néixer a les pàgines del Green Arrow d'en Kevin Smith com a adolescent rescatada per l'Arquer Maragda de la prostitució infantil. Poc després es va convertir en la nova identitat sota la màscara de l'Speedy, ajudant clàssic d'en Green Arrow, gràcies al seu esforç i a un dur entrenament, que també l'han ajudat a enfortir-se davant la notícia del contagi per VIH causat per la seva traumàtica experiència. Tot i així, té un sentit de l'humor molt característic i la seva presència sempre anima les aventures en què participa. Primera aparició: Green Arrow vol.3 número 2 (2001).

La Renée Montoya, la dona policia més coneguda del Gotham City Police Department, va adquirir importància a la saga No Man's Land, que va revolucionar l'Univers Batman durant el 1999, i la seva compassió per en Harvey Dent (Dues Cares) va fer que aquest la malinterpretés i se n'enamorés. Però perdia el temps: la detectiu Montoya juga en una altra lliga, com el mateix Dues Cares va descobrir i es va encarregar de fer públic a Gotham Central, magnífica obra mestra del còmic de gènere policial on la Renée era un dels personatges més importants i on coneixíem els seus problemes de contenció de la ira però també la seva integritat com a persona. Més endavant l'hem vist  heretant el paper superheroic de The Question del seu amic Charlie Szasz. Primera aparició: en còmic, al Batman 475 (1992), però tot i que a la sèrie animada d'en Batman va aparèixer després, s'havia concebut com a personatge que debutaria a la sèrie.

La Dinah Lance (Black Canary) és la dona d'en Green Arrow, el meu segon personatge preferit de DC, i he estat dubtant si incloure-la a la llista o no, perquè no sabia si m'agradava per això o per ella mateixa. Si l'he acabat posant és perquè m'agrada pels seus propis mèrits. Una artista marcial extraordinària, amb el superpoder del crit del canari i una gran afició per les motos de gran cilindrada. A més, té un caràcter fort però prou flexibilitat i paciència com per suportar el nen gran que és el seu home. Són moltes les versions sobre el seu origen que se li han assignat en el cacau de Terra 1 i Terra 2, però el que jo conec i la Black Canary que m'agrada a mi és l'actual, la Dinah Laurel Lance, no pas la seva mare, que era la Black Canary original. Per tant, primera aparició de l'encarnació actual: Justice League of America 219 (1983).

Passem a l'Arimi Suzuki, un dels personatges secundaris de Marmalade Boy. Al principi se'ns presenta com una noia sense sentit de la vergonya, obsessionada amb en Yû i disposada a reconquistar-lo com sigui. Com que se suposa que estem de part de la Miki, la protagonista, no ens hauria de caure gaire simpàtica, però després va mostrant el seu costat més sensible, i és que en el fons sap que no té res a fer amb en Yû. No puc evitar sentir simpatia per aquest personatge que fa el cor fort i sempre va amb un somriure a la cara però que en el fons està fet pols per dins. I acaba trobant la seva parella ideal, en Ginta, el meu personatge masculí preferit de Marmalade Boy.

La Shampoo, de Ranma 1/2, és entre el gran repartiment femení de la sèrie la meva preferida. Se suposa que és mig dolenta, com la Kodachi, però l'únic que passa és que està una mica tocada del bolet. És la millor lluitadora amb diferència (sense comptar la versió femenina d'en Ranma) i està enamorada del protagonista. No és pas l'única, però sí que no n'hi ha cap altra que es llanci tant com ella. Potser per això en Ranma no hi està interessat, tal com li passa a l'Ataru amb la Lamu, que tot i que és obra de la mateixa autora i s'hi assembla molt no té cap parentesc amb la xinesa.

La Kozue Nanao és un personatge secundari de Maison Ikkoku, probablement la meva obra preferida de la Rumiko Takahashi. D'acord, des del principi volem que en Yûsaku acabi amb la Kyôko, i està cantat que la Kozue i ell no acabaran junts, però a mi em cau molt bé, i em fa molta pena com ell no té els pebrots de dir-li que no vol estar amb ella, que hi va començar a quedar per un malentès, i per culpa d'aquesta indecisió ella es pensa que són parella i va fent. Al final no es queda sola, i en realitat no arriba a patir gaire perquè és tan innocent, pobreta, que no s'adona del que passa, però a mi em té el cor robat.

Continuem amb personatges de la mestra Takahashi, aquest cop amb la Sango, d'Inu-yasha. He aconseguit, de moment, no menjar-me gaire spoilers d'aquesta llarguíssima obra de 56 volums, i les poques coses que he vist procuro no recordar-les, ara que està a punt d'acabar de publicar-se en català, que és com segueixo el manga, però aquest personatge em va agradar des del primer moment, i no crec que canviï en tots els volums que em falten per llegir. Sembla que les secundàries són la meva debilitat. És una bona lluitadora, porta una mascota que mola molt, la Kirara, i té un bumerang gegant, el Hiraikotsu. A més, té una tràgica història i hi ha una tensió sentimental amb en Miroku, el meu personatge masculí preferit. Què més se li pot demanar?

La Tsunade és la meva preferida de Naruto, una obra coral on hi ha molts personatges que m'agraden força i que em fan complicat triar-ne un de sol. Amb els nois ho tinc més clar, és en Shikamaru, però amb els personatges femenins em costa més. Guanya la Tsunade, la Cinquena Mestra Hokage, una dona extremadament forta i assenyada quan vol, però que té debilitats importants com la seva addicció pel joc i la por a la vellesa, que és el l'ha dut a conservar un aspecte jove a més de cinquanta anys d'edat, a través d'una tècnica ninja.

Ho deixo aquí. No he parlat de cap personatge de Marvel perquè senzillament sóc de DC i he llegit poc de la competència, i per tant no conec els seus personatges femenins amb prou profunditat com per parlar-ne adequadament. Pel que fa a DC, faré un esment especial a la Wonder Woman, la Power Girl, la Batwoman, la Caçadora i la nova Batgirl (Stephanie Brown), que m'agraden però que tampoc no els he vist prou profunditat com per jutjar-les amb prou elements. Així, Feliç Dia de la Dona!