Visionats: Red

Sembla que les facin cada quinze dies, les pel·lícules de Pixar, però el cas és que són bones, i com que en no acabar de fer net de la COVID-19 s'estrena directament a la plataforma Disney+ allà on n'hi ha -i on no, quin remei, al cinema-, el cert és que no hem de pagar entrada per veure-les, més enllà de la subscripció que ja teníem de totes maneres.

Estrenada l'11 de març a l'esmentada plataforma, i després d'algunes dificultats per quadrar horaris de pares i filla, a casa per fi hem vist l'última proposta de la productora capdavantera del món de l'animació per ordinador, i és hora de parlar-ne.

Red (en anglès Turning Red) es pot veure des de fa, quan escric aquesta entrada, gairebé un mes, i en català, a Disney+, i és una excel·lent nova cinta -bé, ja no es fan en cinta, però m'enteneu perfectament- que distreu els més menuts però que també explica temes més profunds, en aquest cas més propers en el temps a aquest públic més infantil que no pas als pares, però amb la diferència essencial que nosaltres ja hem passat pel que passa la protagonista del film i la canalla, no, de manera que ens hi identifiquem més els i les grans.

En fi, dirigida per Domee Shi (del curt Bao, també de Pixar i de tema asiàtic), amb guió d'ella mateixa i de Julia Cho, i produïda per Lindsey Collins, es tracta de la primera pel·lícula de la companyia en què les principals responsables són totes dones, cosa que malauradament hem de destacar perquè no passa gaire sovint, i es basa en les experiències de la pròpia directora com a adolescent canadenca d'origen xinès a l'època en què té lloc la història, l'any 2002.

La protagonista del film és la Meilin Lee, una noia de 13 anys que viu a Toronto i és bona estudiant, té un grup de tres amigues d'allò més divertides i li encanten les boy bands, com a qualsevol adolescent normal i corrent. 

I, també com a la resta d'adolescents, li fa vergonya que la mare la continuï tractant com si fos una nena, sobretot davant de la gent, i s'enfronta als dubtes i les inseguretats típics d'aquesta etapa. En el cas de les noies, a més, arriba un moment que, no per més anunciat i conegut, és menys angoixant, i és el de...

...l'aparició del panda vermell, encara que això només passa a la seva família i a ella ningú l'havia avisat que un dia s'hi trobaria. Resulta que, quan sent una emoció forta, es transforma involuntàriament en aquest bufó animal que, donada la seva mida, també és una mica perillós per al seu entorn, tant físic com personal. 

Curiosament, els companys i les companyes de classe s'ho prenen molt bé i la Mei fins i tot li acaba trobant la gràcia, mentre que a casa seva l'obsessió, sobretot de la mare, és que se'n desfaci tot seguint un ritual ancestral. 

Sense entrar en més detalls de la trama, perquè espero que mireu la pel·lícula i que us agradi, Red és una història sobre la pubertat, amb la metàfora del panda vermell però sense cap vergonya a l'hora d'esmentar explícitament la menstruació -cosa que les guionistes es pensaven que Pixar tombaria, però afortunadament no, que ja està bé de mantenir aquests tabús a aquestes altures-, sobre els canvis que patim en aquestes edats i que de vegades ens fan sentir que el nostre cos ens traeix, fins i tot que ens hem convertit en horribles monstres. 

El panda no n'és pas, d'horrible, ni de monstre, però les seves dimensions provoquen més d'un maldecap a la Mei, com també ens els provoquen els canvis que vivim durant l'adolescència, i que transformen per sempre la nostra relació amb els pares, sigui amb el progressiu allunyament que es produeix o, en els pitjors casos, enfrontaments, xocs de personalitats i voluntats, que és l'altra gran tema de la pel·lícula, en què la protagonista viu turmentada per una mare que l'estima, evidentment, però que és extremament estricta i protectora.

Amb metàfores i no metàfores, Red és una cinta, com deia més amunt, amb un missatge profund alhora que diverteix la canalla, que ja tindrà temps d'entendre tot això al cap d'una o dues dècades, més encara quan tingui l'edat dels seus pares, un nou exemple del que se sol dir sobre Pixar i la seva capacitat d'agradar grans i petits.

Per als amants de l'anime, i reconegut per la pròpia Domee Shi, hi ha algunes picades d'ullet com ara les expressions facials (o oculars) típiques d'obres com Sailor Moon, o el fet que el panda recorda cert personatge gros i pelut d'una pel·lícula de l'Studio Ghibli. 

Molt recomanable, doncs, i amb un bon doblatge en català, deixant de banda que a l'inici hi ha un horrible minut en què se senten expressions com "bitxo raro", "empollona" o "xivata", que no són res més que el reflex de la tendència actual a fer els doblatges en un català "com el que es parla al carrer". I trobo que és una llàstima que, per a mi, però, no desmereix el que se sent durant la resta de la pel·lícula.

 
  

Repte trident literari (manga)

Fa un parell de dies vaig descobrir una iniciativa blocaire anomenada Reto Tridente Literario, que la popular Deirdre ha adaptat al manga. Doncs bé, em va fer gràcia i vaig decidir fer com ella, de manera que aquí teniu el meu Repte Trident Literari, que adapto perquè hi ha categories per a les quals no tinc resposta. El resultat és una mena d'entrega de premis i alhora una altra entrada d'aquelles sobre gustos personals que no sé si interessaran a gaire gent.

MANGA PREFERIT

Com ja hauríeu de saber és Touch (1981-1986) de Mitsuru Adachi, coneguda a l'estat espanyol, i només per part dels otakus de més edat, com a Bateadores gràcies a (o per culpa de) Telecinco, que va emetre en aquells daurats anys d'anime els dibuixos animats que van sorgir del manga.

El manga va arribar complet, després d'un intent fallit de Norma Editorial als 90, ja als anys 2000 tot i que en una edició molt mediocre de Mangaline, i jo el vaig llegir bastant tard, però em va impactar prou com per esdevenir el meu manga preferit, categoria que fins llavors no ocupava cap títol. 

A banda d'això, per a mi també entraria en la categoria de MANGA AMB LA MILLOR HISTÒRIA D'AMOR.

MANGA QUE HE LLEGIT MÉS COPS

Suposo que no seré l'únic en respondre que és Bola de Drac (1984-1995), d'Akira Toriyama. És un manga que sempre em ve de gust llegir, encara que conegui la història amb força detall.

Tot i així reconec que tampoc no l'he llegit gaires vegades i que, seguida-seguida, des del principi fins al final, em trobo en la meva segona vegada, a causa dels meus intents fallits de completar-la, els canvis de format i altres obstacles. Ara, amb l'edició definitiva, la cosa canviarà.

També és el meu MANGA PREFERIT DE LA INFANTESA i per a mi el MANGA AMB EL PITJOR FINAL.

MANGA MÉS LLARG QUE HE LLEGIT

I per sort en català, Inu-yasha (1996-2009), de Rumiko Takahashi. Com ja vaig explicar quan en vaig fer la ressenya, entenc que hi hagi gent que consideri que 56 volums són excessius, i potser sí que no calia allargar tant la història, però tot i així em va agradar molt.

Completar-la a batzegades i poder-la llegir al final amb certa continuïtat, cosa impossible quan se segueix a mida que es va publicant, suposo que va ajudar a fer-me sentir interès per la història.

MANGA QUE EM FA ENFADAR

Sailor Moon (1991-1997), de Naoko Takeuchi. Doncs no sé si és pel manga en si o per les edicions que m'he trobat, plenes d'errades tant la primera de Glénat, traduïda del francès, com l'actual de Norma, amb una traducció encarcarada i mediocre i errors tècnics incomprensibles en una editorial que habitualment tracta amb cura els seus productes.

D'aquest segon punt ja en vaig parlar aquí i aquí (tot i que el segon enllaç és sobre Sailor V), però pel que fa al manga... tot i que m'agrada, i molt, alguns diàlegs em fan pensar que els seus personatges són ximples, i sí, això em fa enfadar.

SAGA PREFERIDA

Entenent "saga" com el conjunt d'obres que formen part d'una mateixa història, puc dir que Captain Tsubasa (1981-2012?), de Yôichi Takahashi, actualment formada per 90 volums que corresponen a diversos títols, és la meva saga de manga preferida.

Malauradament encara em falta molt per llegir, i si mai vull tenir-la sencera hauré de tirar de volums en japonès perquè, en aparèixer a partir de cert punt equips reals, la FIFA va posar problemes per a la seva edició a l'estranger. I no ens enganyem: la nostàlgia no va fer que la gent en comprés l'edició en castellà, de manera que encara que pogués (que no pot perquè ja no en té la llicència), EDT no trauria ni la segona part de la història. 

Per avui ho deixarem aquí, ja continuarem amb els altres temes que completen el trident (personatges i autors), però m'acomiadaré reconeixent que hi havia més categories i que no les he posat perquè, com he dit al principi, no sabria què respondre. I en d'altres casos un mateix manga ha repetit en diverses categories, però espero que de tota manera us hagi semblat mínimament interessant i que també feu les vostres aportacions als comentaris.

Greus errors de traducció al volum 2 de Sailor V

No tenia intenció de comentar el segon volum de Sailor V, perquè d'aquesta nova edició de Norma Editorial, igual que passa amb Sailor Moon, el que m'interessa des del punt de vista del bloc és analitzar l'edició en si mateixa, no pas el contingut. 

Potser ja en parlaré argumentalment quan acabi de llegir l'obra completa, però la meva intenció inicial era analitzar el primer tom de cadascuna d'aquestes dues obres tan relacionades. Lamentablement, la gravetat dels errors de traducció que he detectat al segon volum de Sailor V fa que dediqui una entrada de la secció Traducció a la conclusió d'aquesta obra.

No tinc res a dir de la qualitat tècnica del volum: bon paper, tinta ben reproduïda (una relliscada, però, en una de les últimes pàgines), 6 pàgines en color al principi que després no es repeteixen en llocs on és evident que en l'edició original hi havia color però que no fan menys atractiu un volum de gairebé 300 pàgines per 8 euros... Tot força bé, vaja. 

La traducció, però, és força dolenta. Si al volum 1 la traductora de Sailor Moon feia equip amb una altra noia i jo comentava que això empitjorava el resultat respecte al que s'havia vist a l'obra principal, retiro les meves paraules: no era culpa d'haver treballat a quatre mans, ja que aquí torna a traduir ella sola i el producte final és el pitjor dels tres que he llegit fins ara (Sailor Moon 1, Sailor V 1 i Sailor V 2). Tornen les frases ambigües, les incoherències, la sensació de poca naturalitat i que alguna cosa falla, i els errors de la mida d'un campanar com els que he detectat i posaré aquí. 

Ja cap al final del volum, i possiblement abans n'hi ha d'altres, em va cridar l'atenció el contingut d'aquest globus. Concretament el sintagma "mi yo de la época Edo". Respresenta que la Minako està rodant una pel·lícula ambientada a la Xina antiga, i que faci referència al període Edo japonès (1603-1868) no té gaire sentit. He volgut veure com era en japonès i he trobat això:

En aquest munt de paraules la clau és al principi de la cinquena línia (des de la dreta, és clar): "edokko", diu, i buscant la diccionari he après una nova paraula que la traductora no devia conèixer: "toquiota autèntica", "persona nascuda i criada a Tòquio". I és l'opció per la qual han optat també les scanlations i la que té sentit. De debò que no li sonava estranya, la frase? I ara l'altre error garrafal, pura matemàtica:

Al mateix capítol, on potser la traductora tenia un dia especialment dolent, trobem això: "[...] China, el coloso de Asia, de unos 44 millones y medio de km² y una población que ronda los cuatro mil millones". I ara la versió original:

No cal tenir gaire nivell de japonès per a entendre els números, de debò. Aquí hi diu 28 milions de km² (que per cert és un error de l'autora, ja que segons la Wikipedia no arriba als 10 milions), però no sé d'on surt el 44 que posa la traductora. I el que és pitjor: la població xinesa és la més gran del món amb diferència i continua creixent, però 4.000 milions de xinesos no hi ha, això ho sap tothom. N'hi ha 1.300 milions, aproximadament, i això és el que diu el text original japonès.

Jo no sóc traductor, tinc el nivell N2 de japonès (el segon més alt, que encara no permet llegir manga en versió original sense mirar el diccionari de tant en tant) per pura xamba (i no és modèstia), però qualsevol lector amb una mica d'atenció al detall s'adona de la presència de coses que no sonen naturals o que, per context i fins i tot cultura general, no poden ser. La solució, a banda de treballar amb bons traductors, que trobo que no ha estat el cas, seria fer un procés de revisió que en aquest cas no s'ha fet, i tractant-se d'un producte de la categoria de Sailor Moon o Sailor V aquesta deixadesa és el pitjor error de tots.

Lectures: Sailor V, volum 1

Amb el retorn de Sailor Moon gràcies a Norma Editorial també havia d'arribar, com és natural, el de Sailor V, una obra íntimament relacionada amb aquella i que de la mateixa manera té una nova edició en castellà que es basa en la que va sortir el 2003 al Japó, amb algunes pàgines en color, més gruix (passa de 3 a 2 volums), nova traducció i retocs en alguns dibuixos.

El primer volum de la nova edició de Sailor V, que naturalment també és obra de la Naoko Takeuchi, té un nombre de pàgines considerablement superior al primer de la nova edició de Sailor Moon, però afortunadament també té el mateix preu, 8 euros més que raonables per les seves aproximadament 275 pàgines.

I les inicials en color, que també s'han de tenir en compte en un preu ajustat o, si més no, igual que en els volums de manga completament en blanc i negre. Per tant, un cop més hem d'aplaudir l'esforç de l'editorial per tornar-nos a dur amb una immillorable relació qualitat-preu un còmic que feia molts anys que estava descatalogat, com Sailor Moon, i que també havia sortit en una edició pèssima de la llavors principiant Glénat, amb traducció del francès, errors i un sentit de lectura occidental que era la tendència a finals dels anys 90 del segle passat.

Tal com vaig fer amb Sailor Moon analitzo una mica la nova edició, però aquest cop sense haver pogut fer la comparativa (i de fet no cal, perquè l'edició antiga tenia els mateixos defectes que en el cas de Sailor Moon) i sense voler-me estendre massa en les qüestions tècniques. Sí que diré, però, que es nota que les pàgines estan molt més netes, amb la tinta ben definida i una retolació com cal, a banda de l'ara imprescindible sentit de lectura oriental. 

Pel que fa a la traducció, però, una curiositat que m'ha sorprès negativament: si bé la traductora és la mateixa que a Sailor Moon, aquest cop fa equip amb una altra i el resultat d'això és un text més encarcarat, menys natural, amb errors com "debe" (obligació) en comptes de "debe de" (probabilitat) i en general amb alguns diàlegs que no s'entenen gaire, com passava a l'edició antiga. A més, hi ha algunes coses que s'han adaptat al temps actual, com ara expressions de l'estil "en pleno siglo XXI", que no em convencen. Ignoro, però, si és cosa de la traducció o del retoc de textos que també forma part de l'esmentada edició japonesa de 2003 en què es basa aquesta.

Acabada la meva anàlisi "tècnica", passaré a l'artística i en faré també un breu comentari: Sailor V es va publicar al Japó en 3 volums entre 1993 i 1997, naturalment a un ritme diferent del de Sailor Moon (18 volums entre 1991 i 1997), però se suposa que Sailor Moon es la seqüela de Sailor V, que en realitat es va començar a serialitzar a la revista RunRun un pèl abans. 

Argumentalment és cert que se situa abans, però poc abans, i de fet se solapa una mica amb el principi de Sailor Moon. De tota manera és indiferent amb quin ordre es llegeixin aquestes dues obres, perquè a Sailor Moon veiem referències a Sailor V i sabem que la cinquena guerrera reclutada serà la Sailor Venus, encara que no ens ho diguin al primer volum de manera explícita. No hi ha spoilers en aquest sentit, i l'únic que cal saber és que la Sailor V va començar a lluitar contra el mal abans que les altres quatre i, a aquestes alçades de la pel·lícula, tots sabem que al segon volum de Sailor Moon esdevindrà la cinquena de la colla de justicieres més famoses del manga de magical girls. 

Ens expliquen a la Wikipedia que Sailor Moon va sorgir quan s'havia d'adaptar a l'anime Sailor V (que finalment no va tenir sèrie) i es va decidir que era millor un equip d'heroïnes, quelcom molt més típic de la tradició televisiva japonesa, que no pas una de sola. I allò al seu torn va donar lloc al manga, una seqüela que eclipsaria Sailor V. 

En fi, que a l'obra que avui ens ocupa el que fem és conèixer la Minako Aino, la noia de 13 anys que s'amaga sota la "disfressa" (un antifaç i poc més) de Sailor V. Va a primer de cicle mitjà, diuen, cosa que em fa pensar que no té sentit que a Sailor Moon hi hagués el problema de traducció que ja vaig esmentar a la ressenya i que aquí s'hagi fet bé, precisament quan una de les traductores de Sailor V és la que va cometre la sonora relliscada de Sailor Moon. 

El cas és que la Minako es dedica a combatre un misteriós enemic en uns capítols que tenen el mateix to que els de Sailor Moon, cosa que em sembla natural, però el que no em sembla natural, lògic ni interessant és que la personalitat de la protagonista (mala estudiant, maldestra, gandula, ploramiques...) sigui la mateixa que la de la Usagi, el personatge principal de Sailor Moon. 

No m'ha agradat gaire, això, però bé, tota la resta és el mateix que trobem a l'obra que seria la seva seqüela i que li faria tantíssima ombra: capítols autoconclusius que responen a una trama més gran que ja es destaparà, combats que combinen acció i humor i situacions d'allò més ingènues en què sembla que la inútil de la protagonista de cop sàpiga com ha de fer les coses, resolgui els enfrontaments i de sobte torni a la seva vida d'adolescent sapastre... 

En altres paraules: hi trobarem el mateix que a Sailor Moon, ja que és la història que va servir de base a aquella i si ens agrada una ens agradarà l'altra. No hi busquem realisme ni massa coherència: és un manga del seu temps, un shôjo de magical girls (en aquest cas girl) entretingut i que pertany a un univers que esdevindria immensament popular durant els anys següents. 

Lectures: Sailor Moon, volum 1

És possible que sapigueu que fa poc va sortir el primer volum de la nova edició del manga de Sailor Moon, un clàssic dels anys 90 que precisament aquest 2012 fa 20 anys que es va començar a publicar. A l'estat espanyol és conegut sobretot per la seva versió animada, que va emetre en aquella època Antena 3 i que fa uns anys també es va poder seguir en català al Club Super 3, i malgrat que no ha deixat mai de ser un clàssic del còmic japonès amb moltíssims seguidors el seu manga no havia rebut fins ara cap edició decent.

Però hi havia una vella edició de 18 volums (com l'edició original japonesa) que Glénat ens va dur entre 1996 i 2000, acompanyada per la sèrie relacionada Sailor V. Feia 12 anys, doncs, que s'havia acabat d'editar per primera vegada, tot i que en unes condicions inacceptables que requerien una actualització com la que va rebre fa relativament poc Rurôni Kenshin, també un dels primers manga que ens va portar Glénat en condicions similars a les de Sailor Moon.

Fa uns mesos es va revelar que per fi tornaria, i aquest cop en una edició nova partint d'una que va sortir al Japó fa uns anys. Una edició cuidada, amb alguns elements redibuixats per l'autora, la Naoko Takeuchi, per tal de millorar-la, i seguint un pla des del Japó que duria aquesata nova edició a Itàlia, els Estats Units i l'estat espanyol, entre altres. 

El cas és que ens l'ha portat Norma Editorial, l'editorial que fa les edicions de més qualitat i que darrerament està aconseguint les llicències més desitjades, i ja n'he llegit el primer volum. No tinc pas la intenció de fer una ressenya de cadascuna de les 12 entregues que formen aquesta nova edició, però sí que aprofitaré el feliç retorn per tal de parlar-ne una mica, bàsicament comparant el primer volum d'aquesta edició i el de l'anterior (sense tenir en compte, és clar, que tenen un gruix diferent i que per tant el nou inclou un capítol més que el vell).

Un dels punts forts d'aquesta edició, a banda d'un gruix considerablement més gran dels volums, és la inclusió d'algunes pàgines en color al principi. Llàstima, però, que no es repeteixi en algunes de l'interior que es nota que a la revista on es van publicar originalment eren en color. Allò que passa tant en les edicions normals (no "definitives/ultimate/kanzenban") del manga, amb pàgines més fosques del que és habitual i que semblen fotocòpies en blanc i negre de pàgines que eren en color. 

Però aquest punt fort no és quelcom que es pugui retreure a l'edició de Glénat. El que sí que se li pot retreure és el sentit de lectura occidental, la lletja retolació "manual" i una traducció lamentable que venia de l'edició francesa (pràctica habitual en els inicis de Glénat com a editorial de manga a casa nostra) i que farceix el text de calcs del francès ("Estoy desolada", per exemple), cartells que s'han deixat en aquest idioma, imprecisions, incoherències, faltes, poca naturalitat, un text que se salta coses (es nota en comparar-la amb la nova edició) i uns horribles noms occidentalitzats (però amb cognom japonès) que, en honor a la veritat, s'ha de dir que venien imposats pels noms que s'havien triat per a l'anime en castellà.

En aquesta imatge, extreta com l'anterior del bloc Sailor Moon España, dedicat només a aquesta obra i on es fa una extensa comparativa i una anàlisi de cada volum de l'edició original, a més del primer de la nova, es pot apreciar parcialment el que deia, entre altres coses el respecte per l'edició japonesa i el redisseny d'algun element (primera vinyeta).

Tot i que ho he comprovat jo mateix perquè he llegit el número 1 de Glénat després d'acabar-me l'1 de Norma per tal de comparar-los, a l'esmentat bloc trobarem tots els errors del primer volum de l'edició antiga, que a banda del que he resumit inclouen detalls com ara transcripcions contradictòries d'alguns noms, i també hi trobarem els pros i els contres de la nova edició.

Per una banda tenim una traducció feta per primer cop des del japonès, molt més viva i amb sentit, i els noms originals (Usagi Tsukino o Makoto Kino en comptes dels antics (i antiquats) Bunny Tsukino o Patricia Kino), els atacs amb els noms originals i no els castellans que feien vergonya aliena, a més de la conservació de les onomatopeies japoneses per tal de respectar el dibuix (cosa que, des de fa anys, és el que demanem els lectors) amb una petita transcripció que no fa nosa, una reproducció meravellosa de la tinta (no com a l'edició antiga, que clareja), paper de qualitat i un preu més que acceptable (8 euros) per ser una edició "definitiva" (ara al Japó en trauran una altra pel 20è aniversari, però vaja, no hi comptem)...  

Tot i així no és una edició perfecta, perquè hi ha alguns petits problemes: hi ha noms que s'han mantingut en japonès però amb alguna mala transcripció de tant en tant (de vegades llegim "Amy", quan hauria de ser "Ami"), l'adaptació del sistema educatiu japonès s'ha fet molt malament i es repeteix que l'Usagi té 14 anys i va a segon de Batxillerat, quan ha de ser segon de secundària (i després en Mamoru, que té 17 anys, ensenya un carnet on diu que va Batxillerat —correcte— però ell diu que va a secundària —incorrecte—), i per acabar trobem una cosa inexplicable: els dibuixos estan com tallats per la part inferior de la pàgina, de manera que si a l'edició antiga i a l'actual japonesa veiem els peus d'un personatge a la de Norma s'acaba per damunt dels mitjons.

En resum, malgrat alguns petits defectes aquesta edició de Sailor Moon no només ens permet fer-nos la col·lecció si no vam tenir l'ocasió de llegir l'antiga (i aconseguir aquells volums ja fa uns anys que costa molt, en termes econòmics i en el sentit de trobar-los físicament), sinó que a més la supera àmpliament en tots els sentits.  

És un notable retorn per a un clàssic del manga que va revolucionar el gènere de les magical girls i que en principi està orientat al públic jove femení, amb un argument fantàstic i poc versemblant i uns personatges que actuen heroicament tot fent ús d'atacs i poders que aprenen sense explicació prèvia, però que per la raó que sigui enganxa i pot agradar perfectament als lectors masculins de l'edat que sigui.