Visionats: Red

Sembla que les facin cada quinze dies, les pel·lícules de Pixar, però el cas és que són bones, i com que en no acabar de fer net de la COVID-19 s'estrena directament a la plataforma Disney+ allà on n'hi ha -i on no, quin remei, al cinema-, el cert és que no hem de pagar entrada per veure-les, més enllà de la subscripció que ja teníem de totes maneres.

Estrenada l'11 de març a l'esmentada plataforma, i després d'algunes dificultats per quadrar horaris de pares i filla, a casa per fi hem vist l'última proposta de la productora capdavantera del món de l'animació per ordinador, i és hora de parlar-ne.

Red (en anglès Turning Red) es pot veure des de fa, quan escric aquesta entrada, gairebé un mes, i en català, a Disney+, i és una excel·lent nova cinta -bé, ja no es fan en cinta, però m'enteneu perfectament- que distreu els més menuts però que també explica temes més profunds, en aquest cas més propers en el temps a aquest públic més infantil que no pas als pares, però amb la diferència essencial que nosaltres ja hem passat pel que passa la protagonista del film i la canalla, no, de manera que ens hi identifiquem més els i les grans.

En fi, dirigida per Domee Shi (del curt Bao, també de Pixar i de tema asiàtic), amb guió d'ella mateixa i de Julia Cho, i produïda per Lindsey Collins, es tracta de la primera pel·lícula de la companyia en què les principals responsables són totes dones, cosa que malauradament hem de destacar perquè no passa gaire sovint, i es basa en les experiències de la pròpia directora com a adolescent canadenca d'origen xinès a l'època en què té lloc la història, l'any 2002.

La protagonista del film és la Meilin Lee, una noia de 13 anys que viu a Toronto i és bona estudiant, té un grup de tres amigues d'allò més divertides i li encanten les boy bands, com a qualsevol adolescent normal i corrent. 

I, també com a la resta d'adolescents, li fa vergonya que la mare la continuï tractant com si fos una nena, sobretot davant de la gent, i s'enfronta als dubtes i les inseguretats típics d'aquesta etapa. En el cas de les noies, a més, arriba un moment que, no per més anunciat i conegut, és menys angoixant, i és el de...

...l'aparició del panda vermell, encara que això només passa a la seva família i a ella ningú l'havia avisat que un dia s'hi trobaria. Resulta que, quan sent una emoció forta, es transforma involuntàriament en aquest bufó animal que, donada la seva mida, també és una mica perillós per al seu entorn, tant físic com personal. 

Curiosament, els companys i les companyes de classe s'ho prenen molt bé i la Mei fins i tot li acaba trobant la gràcia, mentre que a casa seva l'obsessió, sobretot de la mare, és que se'n desfaci tot seguint un ritual ancestral. 

Sense entrar en més detalls de la trama, perquè espero que mireu la pel·lícula i que us agradi, Red és una història sobre la pubertat, amb la metàfora del panda vermell però sense cap vergonya a l'hora d'esmentar explícitament la menstruació -cosa que les guionistes es pensaven que Pixar tombaria, però afortunadament no, que ja està bé de mantenir aquests tabús a aquestes altures-, sobre els canvis que patim en aquestes edats i que de vegades ens fan sentir que el nostre cos ens traeix, fins i tot que ens hem convertit en horribles monstres. 

El panda no n'és pas, d'horrible, ni de monstre, però les seves dimensions provoquen més d'un maldecap a la Mei, com també ens els provoquen els canvis que vivim durant l'adolescència, i que transformen per sempre la nostra relació amb els pares, sigui amb el progressiu allunyament que es produeix o, en els pitjors casos, enfrontaments, xocs de personalitats i voluntats, que és l'altra gran tema de la pel·lícula, en què la protagonista viu turmentada per una mare que l'estima, evidentment, però que és extremament estricta i protectora.

Amb metàfores i no metàfores, Red és una cinta, com deia més amunt, amb un missatge profund alhora que diverteix la canalla, que ja tindrà temps d'entendre tot això al cap d'una o dues dècades, més encara quan tingui l'edat dels seus pares, un nou exemple del que se sol dir sobre Pixar i la seva capacitat d'agradar grans i petits.

Per als amants de l'anime, i reconegut per la pròpia Domee Shi, hi ha algunes picades d'ullet com ara les expressions facials (o oculars) típiques d'obres com Sailor Moon, o el fet que el panda recorda cert personatge gros i pelut d'una pel·lícula de l'Studio Ghibli. 

Molt recomanable, doncs, i amb un bon doblatge en català, deixant de banda que a l'inici hi ha un horrible minut en què se senten expressions com "bitxo raro", "empollona" o "xivata", que no són res més que el reflex de la tendència actual a fer els doblatges en un català "com el que es parla al carrer". I trobo que és una llàstima que, per a mi, però, no desmereix el que se sent durant la resta de la pel·lícula.

 
  

Sèries: Orange is the new black

La ficció carcerària és un gènere recurrent tant al cinema com a la televisió, hem vist un munt de pel·lícules protagonitzades per presoners i de sèries de televisió tampoc no en tenim poques, entre les quals Prison Break o Oz, però el subgènere en què les recluses són dones va tenir un èxit especial a la gran pantalla sobretot als anys 60 i 70 del segle passat i s'ha associat sempre a un enfocament eròtic. 

No és el cas de la sèrie de què vull parlar avui, que tot i tractar de manera inevitable les relacions homosexuals que sembla que s'esdevenen sempre a les presons —amb la implicació de lesbianes autèntiques però també de dones heterosexuals que experimenten per primera vegada en aquesta situació prolongada de desesperació— ens explica en realitat, tot barrejant drama i comèdia, el dia a dia de les recluses, les seves circumstàncies i la manera com afronten el càstig pels delictes comesos, no sempre de la mateixa gravetat, que la discutidament anomenada justícia els aplica.

Orange is the new black, creada per la Jenji Kohan (Weeds) a partir del llibre autobiogràfic Orange is the new black: my year in a women's prison, de la Piper Kerman, es va estrenar el 2013 directament a la plataforma Netflix (coneguda per rescatar sèries cancel·lades però des de fa un temps també per produir-ne i distribuir-ne de pròpies), i el 2014 se'n va llançar una segona temporada que el proper estiu tindrà continuació. 

Tot i que és una sèrie amb molts personatges, i per això tocarà presentar-ne uns quants, en realitat la protagonista és la Piper Chapman (Taylor Schilling), una dona aparentment calmada i prudent de Nova York que és condemnada a 15 mesos de presó per haver transportat un maletí amb diners del món de la droga fa tants anys, concretament 10, que una mica més i el delicte hauria prescrit.

Viu la seva entrada a la fictícia presó de Litchfield amb més tristesa que por, perquè significarà allunyar-se del seu promès, amb qui vivia un moment dolç, durant 15 mesos.

Ell és en Larry Bloom (Jason Biggs, conegut per la saga American Pie), periodista sense feina que si bé inicialment reacciona d'una manera comprensiva, no triga gaire a exposar tot un seguit de queixes sobre els inconvenients que, per a ell, té l'empresonament de la seva xicota.

Algunes de les coses que diu les podem entendre, però aviat entren directament en el terreny de l'egoisme i, a sobre, acaba traient profit de la situació de la Piper, tant a nivell professional com personal.

Però la causa del problema, a banda de la imprudència comesa per la Piper en la seva joventut, és l'Alex Vause (Laura Prepon, vista sobretot a That 70's Show), una traficant de drogues a nivell internacional amb qui la protagonista va sortir abans de conèixer en Larry, i que resulta que també és en aquesta presó.

La trobada de les dues examants provoca una sèrie d'estira-i-arronses entre les dues noies, perquè la Piper l'odia per l'embolic en què l'ha ficat, però alhora s'adona que dins seu ressusciten vells sentiments que creia oblidats.

No és un triangle amorós, però també és refotudament complicada, la relació entre la reclusa Dayanara "Daya" Díaz (Dascha Polanco) i el guàrdia John Bennett (Matt McGorry), evidentment clandestina però molt entranyable, amb dos personatges que a més cauen bé.

Un altre tipus d'amor és el que hi ha entre la Lorna Morello (Yael Stone) i la Nicole "Nicky" Nichols (Natasha Lyonne), millors amigues. La Morello, de veu dolça i sempre amb maquillatge cridaner a sobre, està obsessivament enamorada d'un home amb qui tenia una relació de la qual no diré res, perquè es coneix a la segona temporada.

La Nicky, per la seva banda, i amb una veu completament contrària a la de la seva amiga, és una drogoaddicta que, ara que es veu privada del seu vici perquè és a la presó, es dedica a tenir relacions sexuals amb totes les companyes que pot.

Qui va ajudar la Nicky a superar la seva addicció, o almenys a tenir-la a ratlla, quan va entrar a la presó, va ser la Galina "Red" Reznikov (Kate Mulgrew), que s'encarrega de les tasques de la cuina i és una mena de mare protectora per a les noies que estan al seu bàndol.

Més aviat és una padrina, però, en el sentit mafiós de la paraula, perquè té molt de poder entre les recluses gràcies a la seva xarxa de contraban de productes que li demanen, i fer-la enfadar només pot portar conseqüències nefastes.

Parlant de bàndols, a la persó de Litchfield, com suposo que a tots els centres penitenciaris, n'hi ha diversos. I com acostuma a passar les ètnies hi tenen un paper important. A banda de les blanques —dins les quals hi ha subdivisions i personatges que no he il·lustrat, com la malalta Rosa (Barbara Rosenblat), la monja Jane Ingalls (Beth Fowler) o la lesbianíssima Big Boo (Lea DeLaria)— i les llatines (a les quals pertany la Daya) tenim la colla de les negres, amb membres destacats com les voluminoses Taystee (Danielle Brooks) i Cindy (Adrienne C. Moore), l'escanyolida i entranyable Poussey (Samira Wiley) o la contrapartida negra de la Red, la Vee (Lorraine Toussaint).

Però sens dubte la que destaca més en aquest grup és la Suzanne "Crazy Eyes" Warren (Uzo Aduba), la boja de la sèrie, que és tan temible com impredictible i que ha permès a la seva intèrpret rebre un munt de nominacions i premis per aquest paper, entre els quals l'Emmy l'any passat.

Amb la seva pròpia i petita colla tenim la fanàtica religiosa Tiffany "Pennsatucky" Doggett (Taryn Manning, vista a Sons of Anarchy), una exionqui que per a mi és un dels personatges més interessants de la sèrie. Temible també en la seva bogeria i la crueltat dels càstigs que aplica, però amb un punt de feblesa i fragilitat que fa que, de vegades, sentim llàstima per ella, és un dels personatges més còmics.

També és normal sentir llàstima per en Sam Healy (Michael J. Harney), el veterà i supervisor dels guàrdies, que tracta les recluses amb amabilitat però que també té un punt de mala bava quan s'adona que els seus esforços per a caure'ls bé són infructuosos. A casa tampoc no obté el respecte i l'amor que desitja: té la típica dona ucraïnesa que es va casar amb ell pels papers i que l'ignora tant com pot.

Acabo el repàs dels personatges amb foto amb un altre membre del personal de la presó, en George "Pornstache" Méndez (Pablo Schreiber, vist a The Wire), un guàrdia corrupte i gairebé psicòpata que es dedica a traficar amb drogues i les cobra a les recluses en espècie. Com tothom, té un costat humà, però costa molt de veure.

Deixo fora de les imatges també altres personatges interessants, com la sotsalcaidessa Figueroa (Alysia Reiner), el seu subordinat immediat Caputo (Nick Sandow) o la reclusa transsexual Sophia (Laverne Cox, interpretada als flaixbacs en què encara era un home pel seu propi germà bessó, el músic M Lamar). Orange is the new black és una sèrie que es recolza en una plantilla de personatges molt extensa, però tampoc no puc parlar de tots ells o no acabaríem mai.

Com deia al principi, la sèrie explora el dia a dia de les recluses i com afronten la seva condemna, però també les seves relacions —amoroses, sexuals, d'amistat o d'enemistat— i, el que segurament és el més interessant de la sèrie, a cada capítol ens mostra mitjançant flaixbacs com va anar a parar a la presó cadascuna d'elles, en alguns casos de manera clara i directa però en d'altres fent-nos pensar que les coses aniran d'una manera quan en realitat es produirà un gir sorprenent al final, i fins i tot hi ha algun cas en què, de moment, encara no s'ha deixat del tot clar.

És interessant també veure l'evolució de la protagonista, que potser no té el carisma d'algunes de les seves companyes de presó, però que passa d'una actitud comprensiblement tímida i poruga a ser una més, a entendre com s'ha de captenir per a sobreviure física i psicològicament i, fins i tot, veurem com fa de mentora d'una nova reclusa en el futur, fet que culmina simbòlicament aquesta evolució.

Orange is the new black torna aquest juny amb la tercera temporada, els 14 episodis de cop tractant-se de Netflix, però durant les dues primeres ha aconseguit moltíssims premis i nominacions, tant per a la pròpia sèrie com per a algunes de les seves actrius, sobretot l'Uzo Aduba, però també la Taylor Schilling (Piper) o la Kate Mulgrew (Red). El seu potencial, encertadament, el van saber veure tant la cadena com la Jodie Foster, que n'ha dirigit dos episodis. Val la pena.

Lectures: Red Robin - Collision

Ara feia dies que tenia el bloc una mica abandonat, però és que tampoc no sabia de què parlar. Bé, sí, tenia ganes de parlar d'aquesta lectura, però per poder-ho fer primer l'havia d'acabar. Després dels esdeveniments relacionats amb la mort d'en Batman, es van encetar noves col·leccions nascudes del seu univers, i una d'elles va ser Red Robin, protagonitzada per en Tim Drake (o Wayne, un cognom que com a fill adoptiu podria haver començat a emprar fa temps però que és precisament ara quan li està trobant el gust), el tercer Robin de la història i, segons en Bruce Wayne, el millor que hi ha hagut. 

Mentre que el primer Robin, en Dick Grayson, va acceptar la mort d'en Bruce Wayne i l'ha gestionat a la seva manera, i per Gotham hi corre un nou Duo Dinàmic (la idea és que en Bruce Wayne pot morir, però en Batman no), en Tim, que també havia postulat per fer-se amb l'uniforme del seu mentor i pare adoptiu, va decidir que no podia acceptar la defunció del playboy milionari i es va posar a viatjar, en contra de l'opinió de tots els seus amics i aliats, per tal de trobar proves que demostressin que en Wayne continuava viu. 

Això començava al volum recopilatori The Grail, que contenia els cinc primers números de la col·lecció, i les sensacions ja van ser bones, però a Collision la història continua, i és que per tal de fer més exhaustiva la cerca en Red Robin (la nova identitat del que fins ara havia estat simplement en Robin) es va haver d'aliar amb el segon home amb més recursos de la Terra, que al seu torn és l'enemic més perillós del primer tot i que sempre l'havia volgut com a gendre. Estem parlant d'en Ra's al Ghul. 

Als primers cinc números, en Tim s'havia aprofitat de la força de la Lliga dels Assassins de l'immortal Ra's, amb la intenció d'acabar destruint-la des de dins quan ja no li fes servei, però la cosa no és tan fàcil. El cas és que s'hi emmerda més temps del que volia, perquè l'organització és atacada pel que es coneix com a Consell d'Aranyes, una trama que començava al volum anterior i que continua en aquest Collision, que recopila els números 6 a 12 de la sèrie, a més del 8 de la nova Batgirl, tots ells de 2010.

En Red Robin, després de les seves aventures pel món, torna a Gotham i s'enfronta precisament a les conseqüències d'aquest viatge, amb les vides de tots els seus amics i aliats, i els interessos del llegat de la família Wayne, en joc. És per això que, tot i que no es va sentir recolzat quan mostrava la seva convicció que en Bruce era viu, necessitarà l'ajut dels seus amics, el seu germà adoptiu i un parell de personatges amb qui encara hi ha estires i arronses, com per exemple la Batgirl, que com que té un paper destacat en l'arc que dóna nom al llibre fa que es produeixi un crossover amb la seva pròpia col·lecció i ens n'inclouen el número 8. Però paciència, perquè el segon recopilatori de les aventures de la Stephanie Brown no el veurem fins el mes de maig. 

També trigarem a veure com continua aquesta de moment trepidant i interessantíssima arrencada de Red Robin, que substitueix la finalitzada col·lecció en solitari que tenia abans en Tim Drake, Robin, considerada com la sèrie més llarga protagonitzada per un sidekick (ajudant adolescent), amb una durada de 16 anys (1993-2009), 183 números i 6 anuals, a més d'alguns especials. 

I és que la nova etapa, amb nova identitat superheroica inclosa, és ben bé això: la continuació més adulta de les aventures d'un personatge que, de tota manera, ja fa temps que s'havia vist obligat a madurar de cop per circumstàncies de la vida, més o menys com tots els que s'han posat la disfressa de Noi Meravella en algun moment, però en Drake és probablement el que s'ha pres més seriosament el paper. No li ha fet mai vergonya dur l'etiqueta d'ajudant d'en Batman, encara que hagués assolit la majoria d'edat. Ara que se n'ha independitzat per força no ha deixat del tot enrere aquella etapa, i el nom del seu alter ego, juntament amb l'acceptació progressiva del cognom Wayne i el paper de fill adoptiu, en són una prova.

Així, he pogut llegir un nou volum de Red Robin, m'agrada cada cop més i, igual que amb la Batgirl, trobo que han encertat tant amb la redefinició d'uns personatges que s'han hagut de fer grans de cop, com amb l'interès de les trames que els ha tocat viure. Pel que fa a l'edició, com és habitual en mi des de fa temps, he llegit l'americana, i en aquest cas no em sap gens de greu (de vegades sí perquè la de Planeta surt una mica abans o porta més material) perquè l'edició traduïda al castellà té un altre ritme, en entregues que recopilen els còmics de quatre en quatre (a més, van endarrerides mentre que en d'altres sèries van al mateix ritme) i que deixen les sagues tallades i ens obliguen a esperar el següent volum per tal de poder-ne llegir el final. Collision acaba d'una manera que enganxa (o més aviat és un cop d'efecte), però que al mateix temps sabem que no continuarà a Red Robin, sinó segurament a The Return of Bruce Wayne. Tot i així, encara falten uns mesets tant per a aquesta minisèrie d'en Grant Morrison com per al tercer llibre de la col·lecció d'en Drake.