Lectures: Batgirl - Deadline

Gairebé quatre anys han passat des que aquests còmics van sortir a la venda als Estats Units, i pràcticament un des que vaig fer la ressenya sobre el recopilatori anterior a aquest.

Però les circumstàncies de la vida manen i és ara, totalment desconnectat de l'actualitat comiquística, que llegeixo el darrer volum que, per motius d'espai, segurament compraré de la Batgirl.  

Batgirl: Deadline conté els números 27 a 34 del quart volum de Batgirl, publicats de manera individual entre març i octubre de 2014, i Batgirl: Futures End, de novembre, i és un final d'etapa, raó per la qual dic que malauradament l'he de deixar aquí. 

És l'últim volum de la llarga etapa de la Gail Simone com a guionista de Batgirl, personatge que ja havia tocat força en els molts números que va escriure de Birds of Prey -grup a la formació original del qual fa referència en aquest tram final, en el que és una picada d'ullet als fans- en la seva identitat d'Oracle, però que fins al 2011 no havia pogut tractar en solitari i com a Batgirl perquè la Barbara Gordon, abans de The New 52, feia molts anys que anava en cadira de rodes i es va haver de reinventar.

Els guions d'aquesta senyora, que aquí està acompanyada pels dibuixos de Fernando Pasarín -al número 30 el substitueix Robert Gill- són àgils, amens, es nota que coneix i estima els personatges i els va construint d'una manera molt pròpia però respectuosa amb els antecedents, i particularment amb la Batgirl fa una feina excel·lent. No se m'acut en quines mans podria estar millor, vaja.

També és bona en narrar relacions i fer avançar trames en paral·lel i no abandonar-nes ni permetre que ens n'oblidem, amb petites referències si s'escau, a més que no deixa caps sense lligar.

A Deadline continua en aquesta línia. El problema, i potser és perquè Wanted era tan bo, és que trobo que el nivell d'interès -no de la seva qualitat com a guionista, sinó de la història en si- aquí és inferior. 

També és cert que el que tocava, i efectivament ho veiem, és l'enfrontament final amb la Knightfall, que ja la va fer patir al segon recopilatori, però ens el trobem cap al final del volum, que comença amb l'obligat número afectat per Gothtopia, la petita saga de Detective Comics que afectava diverses col·leccions de la Batfamília i que ja vaig dir que no m'havia deixat gaire satisfet. 

És un sol número, però després en tenim dos d'una història una mica estranya per a la Batgirl, en què s'ha d'enfrontar a un paio obsessionat amb eliminar vampirs que es fa dir Silver. L'element sobrenatural, que repeteixo que no lliga gaire amb el personatge, torna al número següent amb l'aparició d'en Midnight Man, un monstre que apareix quan els adolescents juguen a convocar-lo. 

I després passem a una altra història autoconclusiva en què l'enemic és un altre paio estrany, però aquest cop no sobrenatural, que es diu Ragdoll i amenaça la integritat física de la companya de pis de la Barbara, l'Alysia, embolicada en un acte de vandalisme contra l'empresa d'un científic sobre el que se sospiten actes delictius. 

No és res de l'altre món, però permet continuar forjant la relació entre la Batgirl i la noia, ara com a superheroïna i rescatada. Al darrere de tot plegat, movent els fils, hi ha la Knightfall, que recordem que té la missió d'assassinar delinqüents per tal de "netejar Gotham".

I ara sí, després de recórrer als seus favors en una estranya aliança, la Batgirl s'enfronta directament a la Knightfall i el seu exèrcit ajudada per moltes superheroïnes, tot donant lloc a batalles campals que donen un toc espectacular a aquest tram final que, d'altra banda, es resol d'una manera una mica naïf per al meu gust. 

He dit que la Gail Simone és la guionista ideal per a la Batgirl, amb altres paraules i embolicant-me força més, però Deadline no seria el seu millor exponent, i no perquè no estigui ben escrit, sinó perquè primer tenim diverses distraccions no prou dignes i després es tanca un enfrontament que ha durat anys reals de publicació amb una solució fluixa.

  

El volum acaba, però, amb la Barbara recuperant l'optimisme en saber -un favor de la mateixa Knightfall- que el seu malvat germà no és mort i per tant ella no és cap assassina, i amb la determinació de començar de nou en una altra banda. Un final com cal.

També hi veiem el número de Futures End -el gran crossover de DC de 2014-2015- corresponent a Batgirl, en què una Barbara que va viure una tragèdia per culpa, altre cop, del seu germà, dirigeix cinc anys en el futur un grup de Batgirls -dues d'elles veteranes en el paper, de quan la Babs era paraplègica- mentre ella s'ha transformat físicament en haver-se entrenat amb un mestre que no esperaríem mai. Curiós i no necessàriament canònic.

Deadline, ja ho he dit, no és el millor que ha escrit la Gail Simone, però tot i així deixa amb un bon regust, se centra força en les relacions de la protagonista -queda una mica en segon pla la que manté des de fa temps amb l'exdelinqüent Ricky, que no s'acaba d'esprémer gaire en aquests números- i és un més que acceptable final d'etapa.

Visionats: The LEGO Batman Movie

Abans de començar he de fer una confessió: The Lego Movie (2014) no em va agradar gaire. Vaig trobar que el seu humor era poca-solta, i no em refereixo a que fos infantil -per l'amor de Dende, vaig a veure al cinema gairebé totes les pel·lícules adrecades al públic més jove!-, sinó al fet que a molts dels gags no els trobava la gràcia per enlloc.

Això va fer que no anés al cine a veure The Lego Batman Movie, d'aquest mateix 2017, però sí que tenia intenció de veure-la quan fos possible per mitjans casolans i gratuïts, i ara que l'he vist me n'alegro i en vull parlar una mica.

Dirigida per Chris McKay, en realitat és una conseqüència lògica d'una realitat innegable: l'estrella de The Lego Movie era en Batman, i si de tots els videojocs que s'han fet amb la llicència Lego, que al seu torn es basen en llicències d'altres productes -pel·lícules i sèries mítiques, bàsicament-, l'única que ha tingut tres entregues és la de Batman -sense comptar, és clar, el fet que és protagonista del Lego Dimensions- és per alguna cosa.

La versió humoritzada (em sembla que m'invento la paraula) del Cavaller Fosc agrada, funciona perquè atrau tant els que no en saben gairebé res com els que el coneixem bé i ens sabem relaxar davant d'un producte que és una paròdia, sense cap pretensió d'establir -ni respectar- cànons del seu univers.

Per a uns i altres hi ha referències claríssimes, com la representació amb el filtre de Lego de tot un seguit d'escenes o pòsters de les pel·lícules d'imatge real del personatge, però també ens hi fiquen un fragment amb imatges d'arxiu de la mítica i esbojarrada sèrie dels 60, a més de múltiples cites i referències més ocultes -que reconec que se m'escapaven pel ritme frenètic del film-.

No són necessàries per tal que el gran públic en gaudeixi, i de fet estan adaptades a diversos graus de coneixement de l'obra original per part dels espectadors. Senzillament fan que sumi punts i suavitzen les inventades amb què els puristes podrien tenir més reserves.

En fi, la premissa de la pel·lícula, que agafa tot allò que se'ns ha explicat alguna vegada sobre en Batman i el seu entorn i ho barreja i fins i tot hi posa collita pròpia, amb bons resultats, gira al voltant del tema clàssic de la relació entre el Cavaller Fosc i el Príncep Pallasso del Crim.

Però aquesta vegada la cosa va diferent: en Joker, que vol que en Batman reconegui que és el seu enemic més gran -i que es necessiten l'un a l'altre, com s'ha suggerit diverses vegades als còmics-, es rendeix i es deixa empresonar, cosa que desconcerta el protagonista, que al seu torn s'ha d'enfrontar al fet que la nova comissària de la policia de Gotham, la Barbara Gordon -trencament del cànon, però en realitat ja s'havia mostrat en alguns còmics ambientats al futur-, no pensa permetre que en Batman actuï amb tanta llibertat com fins ara.

El protagonista, per cert, és un cregut i un pallasso a la seva manera, molt diferent de la versió dels còmics i les pel·lícules serioses, però és precisament aquest capgirament de les seves característiques el que fa que funcioni tan bé a l'univers Lego, i és que aquest vessant ja l'havíem vist a The Lego Movie i aquí es pot esplaiar, tant en la seva identitat superheroica com en la civil, amb un Bruce Wayne que a casa mira pel·lícules romàntiques i li agafen rebequeries quan l'Alfred intenta esperonar-lo -i que en haver-les vist tantes vegades als tràilers de cinema perden efecte-.

Pel que fa a les relacions entre els personatges, la més interessant de la pel·lícula és la d'en Batman i en Robin, un Dick Grayson babau i amb unes ulleres verdes -inexplicades i inexplicables-, necessitat d'un pare adoptiu i immune als mocs que li fum l'alter ego d'en Bruce Wayne.

Però tant ell com l'Alfred i després la Barbara van estovant el cor del Cavaller Fosc, al principi decidit a no formar un equip ni, en general, deixar entrar ningú a la seva vida.

Ara bé, fins i tot en Batman necessita ajuda de tant en tant, i quan en Joker reuneix un exèrcit de dolents -alguns dels quals aparentment inventats, com suggereix la pel·lícula, però que en realitat han sortit alguna vegada en algun còmic- que inclou monstres de films clàssics i moderns -en King Kong i en Voldemort, per exemple-, ha de claudicar.

Al final The Lego Batman Movie és una història pensada per a tota la família, amb un humor més intel·ligent que el de la primera cinta de Lego, però alhora accessible per a tothom. Diverses lectures per a diversos tipus de públic -adults i petits, coneixedors dels personatges i neòfits...- són la clau del seu èxit, així com el seu ritme ràpid -de vegades massa com per fixar-nos en tots els detalls- i una trama sense complicacions i pensada per aprofitar al màxim el reconeixement de personatges i franquícies per part de l'espectador, que al capdavall és com funcionen els productes audiovisuals de Lego.

Com a apunt final, hi ha un Story Pack -kit de portal i personatges- del videojoc Lego Dimensions dedicat a aquesta pel·lícula, amb en Robin i la Batgirl i 6 nivells a través dels quals es repassa el film. Fa temps que el tinc, però ara ja hi podré jugar amb coneixement de causa.

Lectures: Batman - Amor loco y otras historias

Si seguiu el blog ja deveu saber que acostumo a llegir els còmics de superherois en versió original des de fa uns quants anys. Per tant, no és gaire habitual que ressenyi l'edició espanyola d'un d'aquests còmics, però de vegades a causa del preu de l'edició o alguna oferta o rebaixa puntual faig excepcions, com és el cas d'avui.

Batman: Amor loco y otras historias, de la línia Grandes Autores de Batman d'ECC Ediciones, correspon al volum estatunidenc Mad Love and Other Stories i recull diverses històries de la col·lecció Batman Adventures, el reflex en paper de l'aclamada sèrie animada d'en Batman. 

Precisament un dels impulsors de la sèrie va ser el dibuixant Bruce Timm, que s'encarrega de la part gràfica també de les històries incloses al volum, amb guió d'en Paul Dini. Per què és important ressaltar aquests dos noms? Doncs perquè junts van fer episodis memorables de la sèrie i van crear, per exemple, el personatge de la Harley Quinn, que va debutar als dibuixos animats al setembre de 1992 i poc després va començar a sortir als còmics de Batman Adventures. 

El moment culminant, però, va ser l'aparició de l'especial Mad Love, de més de 60 pàgines, que és el que dóna el títol al volum i va guanyar el 1994, any en què es va publicar per primer cop, el premi Eisner a la millor història autoconclusiva. 

No seria fins el 1999 que el personatge passaria a formar part oficial de l'Univers DC després de protagonitzar una novel·la gràfica -escrita per en Paul Dini, per cert-, però amb Mad Love va adquirir notorietat perquè, després d'haver aparegut com a sequaç d'en Joker, aquí se li va donar una interessantíssima capa de profunditat en explicar el seu origen: resulta que era una nova psiquiatra d'Arkham i es va enamorar del Príncep Pallasso del Crim.

El còmic explora, fent que la Harley Quinn sigui la protagonista del relat, els deliris d'aquesta acròbata criminal, que s'autoproclama parella d'un Joker que clarament la fa servir segons la seva conveniència, i el resultat és una història tragicòmica on en Batman fa més aviat un paper secundari. 

És un còmic d'allò més interessant i no és estrany que gairebé des que es va publicar es consideri un dels relats imprescindibles d'en Batman, així com tampoc no sorprèn que se'n fes una adaptació animada i se n'extraguessin elements per als videojocs Batman: Arkham City i Batman: Arkham Origins. 

El volum, però -ja ho diu el títol- té "altres històries", per al meu gust d'interès desigual i força per sota de la que fa de reclam. Són narracions publicades originalment als especials anuals 1 i 2 de Batman Adventures, al Holiday Special número 1 de la col·lecció, al 3 d'Adventures in the DC Universe i una extreta de Batman: Black & White que ja tenia al volum corresponent. 

Tenim relats de diversa durada, però generalment curta, que ens presenten la Roxy Rocket (personatge menor que només des de fa uns anys ha començat a aparèixer als còmics no relacionats amb la sèrie animada), que ens parlen de la recaiguda del Ventríloc i l'Scarface, d'una venjança justiciera de l'Espantaocells, d'una topada amb la Catwoman, de com és el final d'una jornada normal d'en Joker -una de les històries més interessants-, d'un creuer accidentat, del combat nadalenc entre la Batgirl i en Clayface i, abans del relat repetit que deia abans, protagonitzat per en Two-Face, una història més llarga, corresponent al segon anual -el primer està format per històries curtes-, en què el protagonisme es reparteix entre el Cavaller Fosc, en Ra's al Ghul i el dimoni Etrigan, per tant tot un crossover. 

Són històries amb un caire molt més optimista i fins i tot humorístic que no pas els dels còmics normals de l'Univers Batman, al capdavall Batman Adventures imita l'aspecte cartoon i la dinàmica de la sèrie animada, per tant qui hi busqui aquelles històries fosques d'investigació detectivesca i dibuix realista que ens han ofert els millors còmics del Cavaller Fosc segurament quedarà decebut. 

Si entenem el que hem d'esperar d'aquest producte, en general més enfocat als enemics i als personatges secundaris que no pas a en Bruce Wayne, tenim a les mans un recull d'històries desiguals, sí, però en general interessants i amb alguns moments memorables.

Per desgràcia per als completistes com jo, alguns dels còmics inclosos hi estan representats només parcialment, ja que aquest volum de poc més de 200 pàgines és una selecció d'històries de Batman Adventures en què està implicat el tàndem Dini-Timm. Però deixant això de banda es tracta d'un llibre interessant i recomanable, especialment per aquest origen d'un personatge que entre els videojocs, una col·lecció pròpia i la futura pel·lícula Suicide Squad està vivint un moment dolç.

Lectures: Batman Eternal vol. 2

Fa més de 6 mesos que vaig ressenyar el primer volum d'aquesta col·lecció setmanal d'en Batman, com és habitual la culpa la tenen els preus, que allarguen la insuportable espera ja prevista, i en aquest cas el tema era més dolorós, perquè els recopilatoris han perdut gruix (dels 60 números inicials hem passat a 52, número gens casual a l'Univers DC) però es manté el preu d'aquella primera entrega de 21 números. 

El segon volum de Batman Eternal conté els números 22 a 34 de la publicació setmanal, editats originalment entre el 3 de setembre i el 26 de novembre de 2014, només 13 números pels 21 de l'anterior volum, una reducció que fa mal si no va acompanyada, com deia, d'una rebaixa en el preu. 

Sigui com sigui ja l'he llegit i, sense voler estrendre'm massa, he de dir que continua amb el bon nivell amb què ja ens delectava l'equip de guionistes i dibuixants que l'han anat fent possible primer en grapa i després, per reedició en un format de més bon conservar, en volum (no tan) gruixut. 

Batman Eternal és una espectacular aventura que recupera, ja ho havia dit a la primera ressenya, personatges que a The New 52 encara no havien sortit, a més d'aprofundir en els que sí, i el format setmanal permet als seus responsables explicar un munt d'històries en poc temps. 

És per això que gaudim del descabdellament de la conspiració per a la destrucció de Gotham i d'en Batman però també de moments de protagonisme de diversos personatges, com l'enyorada Stephanie Brown, més coneguda com a Spoiler. 

Una altra de les coses que més m'han agradat d'aquests números és la recuperació de secundaris -i quins secundaris!- dels quals feia temps que no llegia res, en aquest cas perquè no dono l'abast. Però m'ha agradat veure'ls aquí, on tenien papers molt tangencials, compartint moments i converses familiars i algun estira-i-arronsa sentimental. 

El que els uneix, el que sempre els ha unit, és naturalment en Batman, que ara els necessita perquè a Gotham estan tenint lloc tantíssims esdeveniments catastròfics que ni tan sols intenta fer veure que se'n pot encarregar tot sol. 

Però també els uneix l'Alfred, un personatge entranyable i ben estimat per qualsevol lector de còmics, que potser no ha tingut mai una gran història com a protagonista -ens podríem demanar si realment cal o seria més aviat contraproduent-, però aquí té un paper rellevant i el veiem en acció més enllà de l'esporàdica demostració de la dita "on n'hi ha hagut, sempre en queda". 

Sense deixar l'Alfred del tot, Batman Eternal ha estat l'escenari del naixement de la nova versió de la seva filla Julia, aquí una agent del S.A.S., el Servei Especial Aeri britànic, que esdevé per la necessitat una aliada d'en Batman i entra a formar part de la Batfamília. 

Les seves grans aptituds, barrejades amb un humor sarcàstic i la passió de la joventut, la converteixen en un personatge d'allò més interessant i, per a mi, un bon fitxatge per a aquest planter d'homes i dones que formen el petit exèrcit del Cavaller Fosc. Excel·lent incorporació.

És clar que a banda de tot això la trama continua endavant, i ara que ja sabem qui és el que mou els letals fils que estan destruint Gotham des de totes les bandes s'acosten els primers enfrontaments directes en una prèvia del clímax que veurem al tercer recopilatori, i que fan del segon volum de Batman Eternal quelcom molt més interessant que el típic llibre del mig d'una trilogia (vegi's per exemple El Senyor dels Anells: Les Dues Torres), que ni té l'encant dels pròlegs ni ens accelera el cor com els epílegs. No és el cas. 

Lectures: Batgirl - Death of the Family

Continuem amb les ressenyes de còmics i concretament de l'esdeveniment Death of the Family, que va sacsejar la Batfamília durant uns mesos de 2013 i el nucli principal del qual es troba a Batman: Death of the Family, que vaig ressenyar l'última vegada.

Allà vaig dir que el crossover afectava diverses de les col·leccions protagonitzades pels aliats del Cavaller Fosc, però també que no en tots els casos els números eren igual d'importants o interessants. Doncs bé, el d'avui és un cas excepcional perquè es tracta d'un recopilatori molt i molt bo.

Batgirl: Death of the Family és el tercer recopilatori des que es va reiniciar la sèrie, ara amb una Barbara Gordon que torna a caminar, i continua la bona ratxa que duia amb els dos primers volums, dels quals ja havia parlat fa temps.

En aquest cas s'inclouen els números 14 a 19 de la col·lecció, publicats originalment de gener a juny de 2013, així com el primer Annual de la nova etapa (desembre de 2012), les pàgines corresponents del Young Romance 1 (per Sant Valentí de 2013) i el 17 de Batman, ja que és on té lloc el clímax de la història.

Comencem amb l'Annual, que cronològicament va abans i també ens posen en primer lloc en aquest llibre: els especials anuals normalment són números dedicats a explicar una història especial en un gruix de pàgines força superior a l'habitual, i en el cas de Batgirl la guionista Gail Simone aprofita per a recuperar la Nit dels Mussols o les Òlibes —que en la part que afectava la Babs vam veure al volum anterior— i alhora ens presenta la primera col·laboració o team-up entre la protagonista i la Catwoman.

Després trobarem també el segment que afecta la Barbara Gordon de l'especial de Sant Valentí, Young Romance, on s'inicia el que sembla que serà la seva relació sentimental civil amb un personatge conegut al volum anterior. No especialment memorable, però ja està bé que la pobra noia tingui també alguna alegria i una mica de vida privada.

Però anem a la història principal. Per si no voleu llegir la ressenya de l'esmentat Batman: Death of the Family, o només us interessa la Batgirl, el cas és que aquesta saga ens presenta un Joker desfermat i més poderós que mai que acorrala els aliats d'en Batman i els ataca allà on els fa més mal, amb l'objectiu de destruir-los i que en Batman perdi el que el malvat considera els seus punts febles i, amb això, els seus encontres esdevinguin més "interessants". 

I com que li agraden tant les posades en escena, en Joker recrea alguns dels seus actes més sonats, i en el cas de la Batgirl això es concreta en una colla d'esbirros que es presenten a casa seva amb la intenció de tornar-la a deixar paraplègica d'un tret a l'espinada, però aquesta vegada la Babs està més ben preparada i no se surten amb la seva.

Tant li fa, perquè en Joker té una altra sorpresa reservada per a la pèl-roja més famosa dels còmics de DC, amb el permís de la Starfire: una altra pèl-roja, la Barbara Gordon Sr., que havien recuperat en aquesta nova etapa després de passar-se dècades limitant-se a existir perquè a en Frank Miller li va venir de gust inventar-se-la a Batman: Year One, esdevé ostatge del Príncep Pallasso del Crim.

Amb aquesta situació s'aconsegueixen moments d'absoluta desesperació per a aquesta heroïna que ja havia superat les seves pors i els seus dubtes i estava en plena forma, preparada per a enfrontar-se al seu pitjor malson si mai se li tornava a presentar, com passa en aquest volum.

Però és clar, si en Joker té tants recursos com en aquesta saga poca cosa s'hi pot fer, i a més se li acut la bogeria de casar-se amb la noia, que l'ha d'obeir si no vol que aquest infinitament temible personatge es carregui la seva recentment retrobada mare.

Les coses es compliquen quan un altre personatge inventat al llegendari Batman: Year One, en James Gordon Jr. (que, recordem, es va recuperar magníficament reconvertit en psicòpata a Batman: The Black Mirror després de gairebé 20 anys sense aparèixer en cap còmic), es descobreix que ha estat fent la punyeta a la seva germana —de qui coneix la identitat superheroica i no ho amaga— i, per tal de fer-ho, també ha col·laborat amb en Joker.

Però després dels números que corresponen a Death of the Family aquesta línia continua en un tram final de recopilatori d'allò més tens en què, metafòricament (o no), el nom del volum continua sent vàlid perquè els Gordon viuen el seu pitjor moment com a família. En James Jr., fora de si, obliga la Batgirl a prendre una decisió molt complicada, a triar entre dues persones que estima i que són de la seva sang, encara que una d'elles estigui demanant a crits que l'enviïn a fer punyetes. I el final, també memorable, ens convida a no perdre'ns el següent llibre, Wanted, on veurem les conseqüències d'aquests números.

Així doncs, Batgirl: Death of the Family és un altre tom imprescindible del personatge en aquesta gloriosa nova etapa que es va iniciar amb The New 52 la tardor de 2011 i que continua combinant el nou origen amb el respecte al passat anterior al reinici. També agraeixo la coherència creativa amb la senyora Simone fent-se càrrec dels guions de gairebé tots els números (llevat d'un parell cap al final, d'en Ray Fawkes) i el barceloní Daniel Sampere dels llapissos, amb la col·laboració ocasional del mític Ed Benes.

Lectures: Batman - Death of the Family

Arribo per fi a la ressenya del tercer recopilatori de Batman des que es va iniciar The New 52, o dit d'una altra manera, el rellançament de l'Univers DC amb el reset numèric de totes les seves col·leccions, si bé argumentalment parlant algunes van respectar la història prèvia i, per sort, és el cas de les protagonitzades pel Cavaller Fosc.

És cert que val més tard que mai, però he trigat molt a comprar aquest volum i a sobre el van posar d'oferta quan ja l'havia comprat, resignat, a un preu superior als que hi havia abans a The Book Depository, problema de què ja m'he queixat algun altre cop, però en fi, li tenia ganes i n'he gaudit, així que parlem-ne.

En un primer cop d'ull a Batman: Death of the Family, que reuneix els números 13 a 17 de la col·lecció, publicats individualment de desembre de 2012 a abril de 2013, el disseny de la portada sobta per com s'allunya del que havíem vist fins ara, però sobta encara més que tingui una camisa transparent... que té tot el sentit del món, atès que posa la pell d'en Joker sobre la carn del seu crani, i és que tal com vam veure al final del número 1 de Detective Comics (inclòs a Faces of Death) l'enemic del Cavaller Fosc per antonomàsia s'havia quedat sense cara des de la seva darrera fugida.

M'està agradant molt el que s'està fent amb en Batman des de fa anys, però també des de The New 52, i tenia moltes ganes de veure com seria aquesta primera gran història d'en Joker del nou Univers DC. El resultat, per a mi, una dels millors relats que s'han explicat mai sobre el Príncep Pallasso del Crim, que torna més letal, més ben preparat i més retorçat que mai. I, naturalment, amb el seu amor per les posades en escena tan en forma com sempre.

En parlar del volum anterior, The Court of Owls, vaig dir que no havia vist mai en Batman tan acorralat com llavors, però Death of the Family hi rivalitza en aquest sentit, tot i que aquí, més que físicament, el protagonista es veu superat per la incertesa que li provoca el seu enemic més conegut.

Representa que en Joker ha estat absent des que va fugir d'Arkham fa un any, i que en aquest temps ha estat preparant un pla detalladíssim amb el qual sorprenentment no vol derrotar en Batman, sinó fer-lo més fort per tal que el seu "joc" particular recuperi l'interès que, per al pallasso, tenia al principi i ha anat perdent amb el temps.

I per tal d'aconseguir-ho el seu pla és senzill d'entendre, però retorçat com ell sol: si elimina els aliats del seu enemic aquest en sortirà enfortit perquè ja no tindrà punts febles. És per aquest motiu que Death of the Family és el títol que tenen tots els tercers volums tant de Batman com d'altres capçaleres protagonitzades pels seus aliats (i que ressenyaré en el seu moment), per tant som davant d'un crossover dins la família Batman.

Un crossover que no és pas gratuït, ja que com he dit la premissa de la història principal té molta relació amb en Robin, en Red Robin, en Nightwing, la Batgirl i en Red Hood, però que després de llegir els còmics concrets que tenen a veure amb aquesta història puc afirmar que no tots els que ens recomanen llegir en els típics ordres de lectura (jo he seguit aquest) són igual d'importants —en alguns casos Death of the Family hi té una relació molt tangencial—, ni igual d'interessants. Però ja en parlarem.

La qüestió és que en Joker s'ha marcat aquests aliats d'en Batman (i d'altres, com en James Gordon) com a objectius i això, naturalment, fa perdre els nervis al Cavaller Fosc, que el va perseguint per diverses de les localitzacions on van tenir lloc els primers encontres entre tots dos, en una macabra celebració dels inicis d'aquesta història d'odi que va començar el 1940.

En Joker, paradigma de la bogeria, sempre ha estat molt més fort i intel·ligent del que es podria pensar fent-hi una ullada, però a Death of the Family està pletòric i arriba a uns límits potser una mica exagerats, demostrant un accés absolut a tota mena de recursos. Tant li fa que dugui la pell de la cara, arrencada fa un any, enganxada al cap barroerament. És capaç de reduir superherois de reconegut prestigi i historial i posar contra les cordes en Batman com no ho havia fet mai. 

Coneixent en Joker sabem de què és capaç, al capdavall ja hem vist que és un assassí sense escrúpols i per molt que els superherois acostumin a salvar la vida no seria el primer cop que aquest paio mata o deixa en cadira de rodes un aliat d'en Batman, així que patim per ells i la tensió i l'angoixa creixen a mesura que avancen els números.

A més de tot plegat (o en paral·lel, ja que hi podria tenir molta relació) un dubte plana per sobre de tots aquests personatges: és possible que en Joker, tenint en compte les seves accions en aquesta saga i les seves paraules, conegui la identitat civil d'en Batman i companyia? El dubte és, en si mateix, una arma que posa en perill la confiança dels pupils del Cavaller Fosc en el seu mentor, perquè podria ser que fos un dubte que en Batman ja tenia des de feia temps. Per si no en teníem prou.

Independentment del que passi al clímax de Death of the Family, que és espectacular, en Joker ha anat massa lluny, aquest cop, i ha demostrat que cap d'ells no està segur, ni tan sols dins la batcova o la mansió Wayne. Potser és l'hora que en Batman faci una excepció i trenqui el seu vot de no matar mai els seus enemics, oi? En serà capaç?

El guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo ho han tornat a fer: un altre imprescindible i memorable arc argumental, que es podria llegir sol, sí, tot i que no està malament complementar-lo amb les altres col·leccions afectades, a càrrec d'altres equips creatius. Per cert, cadascun dels números inclosos al recopilatori, llevat del 17, té unes pàgines extra (per sort respectades aquí) amb guió del mateix Snyder fent equip amb en James Tynion IV i dibuix d'en Jock, on veiem en Joker conspirant amb altres dolents clàssics per tal que l'ajudin a dur a terme el seu pla. No són imprescindibles, però ajuden a contextualitzar.

En resum, no us perdeu tampoc aquest Batman: Death of the Family, que demostra un cop més que la col·lecció està en una ratxa excel·lent, sobretot des que va reiniciar la seva numeració. Li poso un "però", tot i que en realitat no és culpa del llibre: per una banda tenim la premissa d'en Joker decidit a acabar amb els aliats d'en Batman, i per l'altra un spoiler que em vaig menjar de manera inevitable (en aquests casos és impossible no assabentar-se'n) i que feia referència a una mort. Evidentment, amb aquests dos ingredients, esperava trobar-me la fatídica escena aquí, però no és el cas. Ni pertany a Death of the Family ni en Joker hi té res a veure. Em tocarà esperar.

 

Lectures: Birds of Prey - Your Kiss Might Kill

Ara feia temps que no ressenyava cap lectura de còmics de superherois, perquè de fet se m'ha acabat la reserva que tenia de lectures d'aquest gènere i també m'ha agafat una temporada més de manga, però això no vol dir que els superherois desapareguin del tot, i és per això que avui tornem a parlar de les Birds of Prey.

Ho farem amb el volum Birds of Prey: Your Kiss Might Kill, el segon recopilatori de l'etapa encetada amb The New 52 que, com ja vaig dir a la ressenya anterior, està essent prometedora i compensa el mal final que va tenir aquell curt volum de 15 entregues d'abans del reset que se li va fer a l'Univers DC.

Amb els números 8 a 12 i 0 de la col·lecció, llançats individualment de juny a novembre de 2012, en aquest llibre el guionista Duan Swierczynski (amb ball de dibuixants: Jesus Sáiz, Travel Foreman, Timothy Green II, Cliff Richards i Romano Molenaar) continua la bona feina que ha estat fent fins ara i ens ofereix un arc argumental consistent i interessant que reforça la nostra fe en aquest títol i ens fa gaudir de les aventures d'aquest grup més aviat clandestí de superheroïnes que tenen més draps bruts dels que tenien en la seva encarnació anterior.

El llibre de moment no torna a tocar l'organització amb què s'enfrontaven (i no derrotaven del tot) les protagonistes al tom anterior, sinó que comença amb la lluita entre les Birds of Prey i un seguit d'enemics que debuten a l'Univers DC, liderats per l'anomenat Infiltrator, i que no només coneixen el passat de la Dinah Lance, la Black Canary, sinó que també han estudiat prou bé l'equip de lidera i saben com contrarestar-lo. 

La cosa no va més enllà i se centra sobretot en explicar-los (se'ns havia mig explicat en números anteriors) que la Dinah efectivament va matar un home en el passat, cosa que probablement és el motiu pel qual no li ha costat gaire associar-se amb heroïnes que tampoc no tenen les mans netes, amb l'excepció de la Batgirl, i amb el destacable cas de la Poison Ivy, dolenta de tota la vida.

Com va passar amb totes les col·leccions relacionades més o menys de prop amb les d'en Batman, a Birds of Prey també hi ha un encreuament amb la saga del Tribunal dels Mussols/de les Òlibes, i és que el Cavaller Fosc demana ajuda a tots els seus aliats per tal de salvar la ciutat de la invasió d'aquesta perillosa organització. 

No és que en el cas de BoP s'introdueixi d'una manera excessivament suau, però sí que serveix de transició cap a la següent trama, la que ocupa els números 10 a 12, a més de permetre'ns veure què en pensa, en Batman, del grup que ha reunit la Dinah. Perquè els ha demanat ajuda, però això no li treu el dret de jutjar-les, ja sabeu com és en Bruce Wayne.

La trama que dèiem, la que ocupa 3 entregues de la col·lecció, duu les protagonistes a l'Amazones, on en principi s'ha de recuperar una Poison Ivy que s'ha hagut de sacrificar per tal d'abatre l'enemic, gairebé immortal, com se'ns ha explicat durant tota la saga Night of Owls. 

Allà, però, les Birds of Prey descobreixen l'autèntic motiu del viatge i són, com era d'esperar, finalment traïdes per aquesta dolenta clàssica d'en Batman, que malgrat els seus discutibles mitjans l'únic que vol és protegir les plantes del planeta, encara que sigui al preu d'acabar amb tota la raça humana. Aquesta aliança amb la Poison Ivy, que només defensava la Black Canary, no podia durar gaire i aquí en veurem el final. 

El volum, que es fa curt (bon senyal), acaba amb el número 0, on gràcies a una missió d'infiltració de la Black Canary vivim el moment en què va conèixer la Starling, l'únic personatge de les Birds of Prey que ha estat creat expressament per a The New 52. També va ser la missió en què la Dinah va decidir que volia formar un grup per tal de lluitar contra el mal (no queda massa clar si en aquesta nova continuïtat les Birds of Prey havien existit abans o no, encara que fins ara se'ns han dit coses que feien pensar que sí), i a l'última pàgina tindrem una revelació que demostrarà que la Poison Ivy no era l'única que no era aigua clara.

Tot i així Your Kiss Might Kill és un recopilatori on el protagonisme de la Black Canary és clarament superior al de les seves companyes. Sabem més coses d'ella: que efectivament va matar un home, que el crit del canari és una de les seves armes més poderoses i el fa servir sense dubtar massa, i que no és la mateixa Dinah Lance que vam conèixer a l'antic Univers DC, ja que no només no sembla que conegui l'Oliver Queen (Green Arrow), sinó que tampoc no fa l'efecte que hagi format mai part de la Lliga de la Justícia ni conegui gaires col·legues superherois. Però reitero que Birds of Prey és una de les col·leccions de la nova DC que val la pena seguir.

Lectures: Batgirl - Knightfall Descends

He dit moltes vegades que la Barbara Gordon és el meu personatge femení preferit de l'Univers DC, i també que la vaig conèixer com a Oracle i en cadira de rodes, de manera que del seu passat com a Batgirl poca cosa havia llegit (problema que intento solucionar, encara que no és fàcil perquè no havia tingut col·leccions pròpies). 

És per això que el rellançament de la seva història amb The New 52 m'està donant l'oportunitat de gaudir de la Batgirl original, i després de l'encertat primer recopilatori d'aquesta nova etapa, que ja vaig ressenyar, arriba la segona part on tot plegat millora, i el llistó ja era ben amunt.

Amb el títol de Batgirl: Knightfall Descends, recopila els números 7 a 12 de la col·lecció, publicats individualment de maig a octubre de 2012, a més del número 0, de novembre de 2012, on se'ns expliquen els orígens del personatge en aquesta nova versió de The New 52, una iniciativa que s'ha fet amb moltes col·leccions de l'Univers DC però que, per desgràcia, no sempre ha arribat als recopilatoris.

De manera totalment encertada, el llibre comença amb el número 0, guionitzat per la Gail Simone i dibuixat per l'Ed Benes, que tornaven a formar equip després de les seves col·laboracions a Birds of Prey, i encara que és un número que em pensava que parlaria de la cirurgia que va permetre a la Babs recuperar l'habilitat de caminar, sorprenentment va per una altra banda i ens explica com va sorgir la idea d'esdevenir la Batgirl i com va començar a col·laborar amb el Cavaller Fosc i el Noi Meravella.

No té res a veure amb com se'ns havia explicat les altres vegades, ni al còmic de debut del personatge, el mític número 359 de Detective Comics de 1967 ni en cap dels recordatoris posteriors, però tot i així està molt ben lligat i és versemblant.

Després d'aquest preludi, que han posat aquí com podria haver anat al primer recopilatori si el còmic hagués estat editat abans del número 1 de la nova etapa, ens trobem amb noves trames de la Batgirl actual, amb el mateix nivell, o fins i tot més, que el que vam veure a The Darkest Reflection, on els guions ja eren responsabilitat de l'esmentada Gail Simone, que aquí repeteix amb l'Ardian Syaf com a dibuixant donant com a resultat uns números interessantíssims.

Perquè malgrat l'impacte de tornar a veure la Barbara Gordon caminant i disfressada de Batgirl, el cas és que s'ha respectat molt tota la seva etapa com a Oracle, ja ho vaig dir. I no només al primer recopilatori, sinó també en aquest segon on la protagonista, que cada cop recupera més la confiança i es va acostumant a la lluita física després d'anys obligada a seure en una cadira de rodes, s'ha de tornar a enfrontar al trauma que la va deixar paraplègica perquè un dels esbirros que acompanyaven en Joker als fets de The Killing Joke reapareix acompanyant un altre paio, anomenat Grotesque i perillós a la seva particular manera.

Com va passar en les altres col·leccions relacionades amb en Batman, a Batgirl també hi ha una entrega dedicada a la famosa Night of the Owls, la saga en què el Tribunal dels Mussols o les Òlibes llançava un atac a gran escala sobre Gotham, de manera que tots els superherois de l'entorn del Cavaller Fosc s'hi veuen implicats d'una manera o d'una altra.

En el cas de la Batgirl ens trobem amb una història molt interessant (però no tan ben inserida com en el cas de Catwoman) que té a veure amb uns fets reals de la Segona Guerra Mundial: el llançament de globus bomba del Japó a Nord-Amèrica. L'excusa està ben trobada i fa que la incursió de Batgirl al crossover sigui original, i a més sense canviar l'equip creatiu que se n'encarrega.

Superat aquest obstacle la trama entra en un nou arc argumental, el que dóna nom al llibre: els nostres superherois no travessen mai la línia que converteix un justicier en un assassí, però hi ha gent decidida a acabar amb la delinqüència de la manera més radical possible, i encara que en certs moments puguem sentir simpatia per aquesta mena d'idees, caçar lladres de cotxes amb paranys per a óssos és quelcom que algú com la Batgirl no pot permetre.

Això la durà a enfrontar-se a Knightfall, un nou enemic que per la seva indumentària recorda l'Azrael, però que no actua sol, perquè al seu costat hi ha un grup de metahumans (persones amb poders) que dificulta molt a la Babs la tasca de vèncer-los.

Encara que, com hem dit, la protagonista ja torna a estar pràcticament al 100%, aquesta vegada l'enemic la supera en molts aspectes i necessitarà ajuda. L'únic punt feble d'aquesta història, però, és que la identitat civil de l'ésser que es fa dir Knightfall, que evidentment intentarà reclutar la Batgirl per a la causa, és fàcil d'esbrinar, tant que fins i tot és possible que fos aquesta la idea de la guionista.

Aquesta ajuda que dèiem és la de la Batwoman, que d'una manera totalment natural i respectuosa amb la seva pròpia col·lecció es creua amb la Batgirl, hi ha una sèrie de malentesos (com podem veure en aquesta portada) i acaben col·laborant per tal de derrotar l'enemic comú.

El recopilatori, a més, i ho dic ara però no és menys important, ens serveix per a saber per què la seva mare els va deixar, tant a ella com al seu pare i el seu germà James Jr., ja que en les escenes de la vida civil de la Barbara recuperem una la pròpia història d'aquest germà que, per fi, se'ns havia explicat en una etapa magnífica del Batman anterior a The New 52, concretament a The Black Mirror, i va ser prou important com per mantenir referències en aquest reset, per sort no total, de l'Univers DC.

Per a mi Batgirl és un dels millors còmics de DC en aquests moments, una de les millors propostes del rellançament, i es nota que la Gail Simone coneixia bé el personatge protagonista després de fer tants guions de Birds of Prey, encara que la seva feina en aquella col·leció a l'etapa immediatament anterior a The New 52 no em convencés gaire. En fi, les noves aventures de la Batgirl són altament recomanables.

Lectures: Batgirl - The Darkest Reflection

Quan vaig saber que DC Comics rellançava les seves col·leccions vaig proferir mentalment diverses blasfèmies, però com s'ha pogut veure en les ressenyes dels darrers mesos de moment he quedat força content dels canvis, precisament perquè no han estat uns canvis tan grans, en les col·leccions dels meus personatges preferits.

Que s'hagi fet amb bones trames en la majoria dels casos és quelcom que m'ha ajudat a pair aquest reset de tot l'Univers DC, però algunes col·leccions em preocupaven més que altres, com és el cas de Batgirl.

La Barbara Gordon és el meu personatge femení preferit de còmic, i com que ja la vaig conèixer en cadira de rodes amb la seva identitat d'Oracle al servei (informatiu) de la comunitat superheroica és així com l'he vist i estimat sempre, i el seu passat de Batgirl era un record agredolç que ja m'estava bé que es mantingués com a record, encara que continuo interessat en llegir les seves aventures d'aquella etapa, ara gens fàcils de trobar.

Dic això perquè un dels canvis més sobtats de l'event conegut com The New 52 era el que ningú no s'havia atrevit a fer fins ara: tornar-li la capacitat de caminar. I no ho havia fet ningú fins ara perquè la seva situació, que no li restava importància a l'Univers DC sinó que la reorientava "laboralment", era acceptada per tothom i la figura de la Batgirl havia continuar essent representada per més d'una noia, l'última de les quals la Stephanie Brown, que ha protagonitzat les meves ressenyes de còmics de Batgirl des de sempre i que a mi m'agradava força en aquest paper.

No vaig poder evitar assabentar-me d'aquest canvi, perquè costa molt aïllar-se dels spoilers a l'era d'internet, per tant ja sabia que The New 52 ens portaria una nova Batgirl i que aquesta seria més aviat "vella". Els cabells pèl-rojos tornarien a penjar de l'uniforme de l'aliada ocasional d'en Batman i la seva situació de paraplegia quedava esborrada.

Però s'ha fet d'una manera acceptable per als defensors de l'statu quo, de deixar les coses com estaven, de no canviar la història dels personatges: la Babs torna a caminar (i a anar pel món lluitant contra el mal) gràcies a la cirurgia. Una Barbara Gordon més jove però que conserva, encara que en la nova continuïtat sembla que més breu, el seu passat d'Oracle, així com els fets que la van dur a transformar-s'hi. 

Ens ho expliquen al primer volum d'aquesta nova etapa, Batgirl: The Darkest Reflection, que conté els números 1 a 6 de la col·lecció, publicats originalment de manera individual entre novembre de 2011 i abril de 2012. 

En aquest recopilatori, que compta amb el guió de l'aclamada Gail Simone (Birds of Prey) i el dibuix d'Ardian Syaf, coneixerem dos nous enemics força estrambòtics que sembla que s'hagin posat aquí perquè en Batman ja té prou feina, però que podrien haver encaixat perfectament a l'extensa galeria de dolents del Cavaller Fosc. 

Un d'ells és un paio que es fa anomenar Mirror i que es dedica a matar les persones que formen part d'una llista confeccionada per ell. Persones que tenen una cosa en comú: es van salvar de la mort de manera gairebé miraculosa i això, ell, no ho pot permetre.

Mentre la Barbara s'enfronta als problemes personals que s'esperen de qualsevol còmic de superherois que llegim avui dia, haurà de lluitar també contra aquest enemic, amb l'agreujant que tant de temps allunyada dels carrers (que no de la lluita, repeteixo) li ha passat factura i està desentrenada. A més la policia, liderada pel seu propi pare —i amb una nova detectiu, anomenada McKeena, que pel seu aspecte sembla la substituta de la Renée Montoya—, es veu obligada a perseguir-la perquè ja se sap que a Gotham no estan permesos els vigilantes, com diuen en anglès.

La nostra heroïna haurà de fer també de detectiu per tal d'esbrinar els motius que impulsen a actuar aquest perillosíssim enemic i a pensar una manera de vèncer-lo, atès que en la lluita cos a cos la supera àmpliament. No oblidem, a més, que la Babs té un comprensible trauma amb les pistoles, que traurà el cap de tant en tant en aquest nou inici de les seves aventures.

Pel camí la Batgirl tindrà un esperat retrobament amb el que sempre ha estat l'amor de la seva vida, en Dick Grayson, amb qui va compartir lluita al costat del mentor d'ambdós, en Batman, i es produirà un interessant combat amistós entre ells que acabarà en una conversa on, malauradament i com sempre, no s'acaben de posar d'acord. Què serien les trames romàntiques, però, sense entrebancs?

En el terreny personal no puc deixar d'esmentar, intentant mantenir la intriga i no rebentar coses, que la Barbara viurà un altre retrobament, aquest cop totalment sorprenent, i que farà una nova amiga, una companya de pis de qui segurament es traurà més suc en properes entregues.

Com he dit abans, en aquest recopilatori coneixem dos nous i perillosos enemics de la Batgirl, i acabat el tema d'en Mirror hem de parlar de la Gretel, una dona misteriosa que és al darrere d'una colla de delictes que tenen a veure amb el control mental i que fan que la protagonista s'hagi d'enfrontar a situacions que l'agafen per sorpresa, badant i entomant cops.

Tant aquesta història com l'anterior són d'allò més amenes i ens permeten tornar a veure la Barbara Gordon en acció, a banda de donar forma a la seva biografia actual, que a nivell personal sí que ha patit canvis amb l'arribada de The New 52: el seu pare, el Comissari James Gordon, és pèl-roig com ella, i és que després de diverses explicacions oficials que han anat canviat al llarg del temps, en Jim és el seu pare biològic (això ho sabíem des de la darrera confirmació) de manera oberta, des de sempre i sense haver-se casat mai amb ningú anomenat Sarah Essen, que desapareix de la continuïtat. 

Potser aquest punt és el que no m'ha acabat d'agradar d'un retorn per altra banda excel·lent, perquè trobo que les coses ja estaven bé com estaven i que la segona dona d'en Jim donava una capa tràgica extra al personatge del comissari, però tot i així el nou enfocament és molt interessant i em consta que donarà joc. Sigui com sigui, The Darkest Reflection és un gran inici de les noves aventures de la Batgirl. No us el perdeu.