Cinema: Superman

Aquest any està sent un desastre pel que fa a número de pel·lícules vistes, i això que m'havia proposat el contrari, però no hi ha manera: cada cop hi ha menys temps lliure. Ja fa temps que vaig perdre el fil dels llargmetratges de Marvel, i de DC se m'acumulen també per veure a les plataformes d'streaming, però n'hi havia un que, en saber que l'anaven a estrenar -i he d'admetre que n'estava tan desconnectat que vaig conèixer la seva existència fa poc gràcies a un tràiler-, l'havia de veure al cinema.

No perquè sigui especialment fan del personatge, del que per desgràcia sé ben poc, sinó perquè té tanta importància dins dels còmics de DC, també dins dels de superherois independentment de la companyia, i a la història del còmic en general, que em feia il·lusió consumir-ne el més recent producte audiovisual en les condicions que es mereix.

Superman, amb aquest títol senzill i directe, s'ha estrenat aquest mateix 2025 i la direcció és a càrrec d'en James Gunn, que en els darrers anys ha dirigit les tres pel·lícules de la saga Guardians of the Galaxy per a Marvel Studios i, per al DC Extended Universe, es va encarregar de The Suicide Squad. 

La pel·lícula ens ha arribat com l'enèsim intent de rellançar el personatge més icònic de DC Comics a la pantalla gran, després d'uns quants anys d'estira i arronses amb la versió que vam veure a Man of Steel i que va continuar fins a Justice League. 

Com ja sabem, l'univers cinematogràfic de DC està costant molt d'arrencar, per picabaralles, actors que deixen els papers, fracassos de crítica i públic i, en la meva opinió, un entossudiment en separar les pel·lícules de les sèries de televisió, però a mi m'ha agradat tot el que s'ha presentat, he gaudit amb les històries i els crossovers i, malgrat la decepció de veure que els reboots sovintegen i impliquen que els productes anteriors és com si ho haguessin existit, aquí m'han tingut un altre cop per comprovar si, aquest cop sí, el nou Superman funciona, com també el DC Universe cinematogràfic que inaugura, i si no... almenys m'ho hauré passat bé.

Com he dit més amunt, no soc cap expert en el personatge ni el seu lore, ni de bon tros. Amb prou feines en sé les quatre coses bàsiques que sap qualsevol, però em consta que el film és ple d'ous de pasqua (cliqueu, per exemple, aquí, tot i que està en anglès i ple d'spoilers), i algun fins i tot jo he estat capaç de copsar-lo. 

Hi ha referències a la reverenciada Superman de 1978, al que serien els crèdits, amb efectes que remeten als anys 70, també ho és un dels pòsters oficials i, és clar, acords de la banda sonora directament agafats de la icònica de John Williams, però en general el film és ple de picades d'ullet més o menys subtils, personatges i situacions agafades de l'extensíssima història de l'últim fill de Krypton, tant dels còmics originals com d'adaptacions animades, d'imatge real i d'altres productes -i autors- de l'Univers DC, com ara un que no vull revelar però que obre la porta a l'arribada, tard o d'hora, d'algun crossover que continuï amb els convidats superheroics que veiem en aquest llargmetratge. De fet, aquestes referències també toquen altres còmics de la casa.

Superman no és una pel·lícula d'orígens, malgrat que neix com a reboot. I això està bé, perquè assumeix de l'espectador un bagatge i ens situa amb un Superman que ja fa temps que du a terme la seva tasca, i es limita a fer un repàs ràpid d'alguns conceptes, potser explicats de manera forçada -o aquesta és la negativa sensació inicial que vaig tenir-, però que va per feina i ens mostra el protagonista derrotat per primera vegada.

El punt més original d'aquest film protagonitzat pel per a mi desconegut David Corenswet és precisament que ens ensenya un Kal-El / Clark Kent / Superman imperfecte, que s'ha ficat en un merder diplomàtic per culpa del seu sentit de la Justícia maniqueu, i ara n'està pagant les conseqüències tant en forma de represàlies d'un poderós enemic com d'una caiguda en desgràcia de cara a l'opinió pública. 

Empenyent al darrere hi ha, com no podia ser d'una altra manera, en Lex Luthor (Nicholas Hoult, vist a X-Men: First Class), que amb el seu enorme poder econòmic i tecnològic i una demagògia de manual encapçala els detractors de l'alienígena que es fa passar pel defensor del planeta, però que segur que amaga alguna cosa.

Al capdavall, un ésser així fa quedar malament els humans normals, i això és quelcom que determinats egos no poden suportar.

Al cada cop més reduït bàndol dels aliats del protagonista tenim la Lois Lane (Rachel Brosnahan, protagonista de The Marvelous Mrs. Maisel), la implacable periodista del Daily Planet que aquí està caracteritzada com la parella d'en Superman (i d'en Clark Kent, és clar), sí, però que no dubta a mostrar una professionalitat potser extrema en qüestionar les accions del seu home, fins al punt de fer perillar la relació.

La Lois, a la pel·lícula, fa una tasca de connexió de l'alienígena protagonista amb el seu vessant humà, amb ella es mostra vulnerable, s'enfada i fins i tot s'ofèn, en una versió d'en Superman que diria -i aquí reitero que no tinc gaire experiència amb el personatge- que no és gaire habitual en les múltiples obres de ficció que se li han dedicat.  

Trobo que el director, també guionista, fa una bona feina equilibrant les escenes d'acció i les que serveixen per construir el personatge, les seves relacions i els seus dilemes, i penso que ha estat tot un encert no tornar-se a recrear en els orígens del superheroi més famós de la història, sinó posar-nos-el en una situació ja començada i confiar en què ni tan sols els nouvinguts se sentirien desplaçats tot donant la informació necessària per gaudir de la història.

Ara passarà allò que, a mesura que passen els dies -de fet, ja m'hi he trobat-, aniran sorgint detractors de la pel·lícula i al final no li agradarà a ningú, com ha succeït amb molts films de superherois, especialment de DC, però sabeu què? Se me'n fum, perquè jo n'he gaudit molt.  

 
 

Lectures: Dr. Slump vol. 12

Continuem amb les ressenyes dels volums de Dr. Slump a mesura que me'ls vaig llegint, i avui en toca un altre de rodó. Que bona que és aquesta sèrie, i sap greu que de vegades es vegi una mica com "l'anterior a Bola de Drac", amb la que comparteix poques coses, però val a dir que no és, en absolut, una història menor.

La portada no ens enganya, i queda clar que arriba l'última gran incorporació a l'espectacular plantilla de personatges, que potser en aquest punt no s'estava estancant, però no hi ha dubte que el nou membre de la família Norimaki dona moltíssima frescor a la sèrie.

Abans d'arribar-hi tenim una simpàtica història sobre la inesperada col·laboració de l'Arale amb la policia local de la Vila del Pingüí, però a la segona, sobretot si ja coneixíem la sèrie de televisió, tenim el preludi de la gran "sorpresa" (suposo que ho va ser en la seva publicació original al Japó).

Resulta que la Midori ha començat a menjar com una llima, però tot i que ho vol compensar amb exercici extrem, només puja de pes... perquè està embarassada!

Ni tan sols en Sembei sap com ha pogut passar, això, cosa ben curiosa perquè, pervertit com és, una cosa així la recordaria, però el cas és que esperen un fill, que neix al cap de poc (la màgia del còmic) i es diu Turbo.

Malauradament, els vicis d'en Sembei no han canviat i, en una sortida que fa amb el seu fill, bada espiant una noia i en Turbo se'n va a explorar de quatre grapes, fins que arriba la tragèdia: l'atropella una nau extraterrestre i, en teoria, el mata.

Els alienígenes, molt considerats, el ressusciten amb reserves, perquè mai han reanimat un organisme tan simple per als seus estàndards, i tenen porque hi hagi efectes secundaris: efectivament, el nen torna a la vida amb superpoders, que és el que origina una sèrie de gags que nodreixen els capítols següents.

Al principi de manera inadvertida, però després fent que tant la mare com el pare, primer una i després l'altre, es pensin que són ells els que han adquirit aquestes capacitats, en Turbo va practicant la telecinesi i és capaç d'arreglar i millorar aparells, a més de construir-ne, d'una manera molt ràpida.

Posteriorment el veiem parlar amb normalitat amb els estupefactes joves de la vila, que s'hi acaben acostumant, al capdavall en aquest poble passen coses d'allò més increïbles diàriament. I el cas és que la família viu una etapa feliç en què fins i tot van a un restaurant per primera vegada, i com que és de categoria fan molt el pagerol amb el seu comportament.

El volum s'acaba amb l'inici d'una història de diversos capítols que continuarà al volum 13, i que fa que l'institut de batxillerat de la Vila del Pingüí s'enfronti a una escola americana en un partit de beisbol on, naturalment, entraran en joc la força descomunal de l'Arale i l'Obotxaman i els poders de la Tsururin. I com que és un esport que m'agrada molt i les històries del volum m'han semblat molt divertides, trobo que estem davant d'una entrega rodona.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 11

Continuem amb les ressenyes després de la lectura de cada volum de Dr. Slump, intentaré que la freqüència d'aquestes entrades, sobretot ara que som relativament a la recta final, no decaigui, i aquest cop toca parlar d'un volum en què es desenvolupa força un personatge molt important que es va presentar a l'anterior.

A l'última entrada sobre la primera gran obra del recentment desaparegut Akira Toriyama vam veure com arribava una de les incorporacions més rellevants de la col·lecció, l'Obotxaman, i en aquest nou volum recopilatori es constata que va ser tot un encert per part de l'autor.

Només començar el volum s'hi enceta una història que s'allargarà durant diversos capítols, cosa que al principi de l'obra no era gaire habitual, però que a mesura que avança ens sorprèn cada cop menys. De fet, la història no comença aquí, sinó que l'anterior recopilatori es tancava amb un cliffhanger. 

Resolt el problema amb què acabava el desè volum d'aquesta edició, som testimonis dels primers dies de l'Obotxaman a la Vila del Pingüí, la seva integració a l'institut -on els companys al·lucinen veient que és tan fort com l'Arale, sense que sospitin que és una còpia d'ella en versió masculina- i el seu enamorament profund de la protagonista, totalment aliena a aquests sentiments a causa del seu caràcter distret i esbojarrat.

Però després tenim una trama d'allò més "boladedraquiana", amb el doctor Mashirito construint, després de diversos intents fallits, un Home de Caramel, el 7, que finalment pot derrotar l'Arale i que també despatxa l'Obotxaman amb un atac que, tal com està escenificat, tornaríem a veure a Bola de Drac uns anys després.

Això té un seguit de conseqüències que donen lloc a capítols molt divertits, perquè després de la victòria aconseguida pel "bàndol dels bons" amb protagonistes inesperades, en Sembei descobreix la veritat sobre el nou vilatà i es proposa arreglar-lo, cosa que el duu a una petita i absurda aventura de viatges temporals, però mentrestant posa el seu cos al cap intacte de l'Arale, que té el seu cos destrossat, i la petita diferència anatòmica que hi ha entre tots dos és la llavor d'una situació que cal evitar.

Passada aquesta "saga de l'Obotxaman", Dr. Slump torna a oferir-nos històries autoconclusives amb l'humor i la mena de gags de sempre, com per exemple un capítol en què, precisament a conseqüència de la reparació dels robots, l'Arale troba una nova manera de desplaçar-se.

També tenim una nova història muda protagonitzada per les Gatxan, que fa molt de temps ja n'havien tingut alguna, però aquí no provoquen el caos, sinó que ajuden un animal. Força entranyable. 

A continuació, torna en Superman després de força temps i, potser per compensar-ho, se'ns ofereixen dos episodis seguits protagonitzats per aquest patètic extraterrestre "justicier", el primer dels quals tot mostrant el seu vessant més malparit i tros de merda que patètic.

On sí que fa una mica més de llàstima és al capítol que tanca el volum, on coneixem, perquè ve de visita a la Terra, el seu germà Shoppaman, que vol aprendre d'ell per emprendre la seva pròpia carrera de superheroi, i en Superman fa mans i mànigues per estar a l'altura de la imatge que el nano té d'ell. 

Un volum, en definitiva, molt interessant i divers, on l'autor no abandona les històries purament humorístiques que caracteritzaven fins ara l'obra, però també flirteja amb trames més llargues i força acció en el que seria, trobo, un assaig del que vindria després amb Bola de Drac, no sé si de manera conscient o no. Sigui com sigui, és un dels millors toms de la col·lecció.

Lectures: Dr. Slump vol. 5

Ara feia temps que no llegia cap volum de Dr. Slump, i mira que em pensava que els devoraria i hauria de programar les entrades per no fer el blog monotemàtic, però al final no ha estat així. No és que m'hagi desinflat, però és que la vida porta per on porta i costa dedicar-se a una afició quan es té poc temps i més d'un mitjà d'entreteniment.

En qualsevol cas ja és aquí, ja ha arribat... la ressenya del cinquè volum de Dr. Slump, i ens plantem al primer terç del primer gran èxit d'Akira Toriyama. 

És un volum molt bo, ja ho avanço. No conté cap capítol que m'hagi deixat fred, i encara innova, com es pot veure en diverses de les històries que conté. Tenim, per exemple, un relat pràcticament mut, però que gràcies al domini del gag visual de l'autor i el coneixement que com a lectors tenim dels personatges s'entén perfectament.

En un altre cas l'aventura agafa forma de conte i, en comptes de globus per als diàlegs, tenim una narració amb text fora de vinyeta. Però també s'innova des del punt de vista argumental, amb l'arribada de personatges secundaris nous, sense oblidar els establerts, com el capítol dedicat a l'antipàtic Superman, que torna a fer de les seves.

Un d'ells és el dimoniet Chivil, obsessionat amb aconseguir ànimes i que jo no recordava de la sèrie ni de la lectura que vaig fer de la primera edició d'aquest manga en castellà fa dècades, però que esdevé un company de jocs ideal per a les esbojarrades Arale i Gatxan. 

Tenim un altre personatge que esdevindrà recurrent, el malvat i inoblidable doctor Mashirito, inspirat visualment en l'editor de Toriyama d'aquell moment, el senyor Torishima, com s'encarrega de comentar des del principi, amb els seus robots anomenats Home de Caramel, un dels quals serà il·lustre quan arribi el moment.

Aquest personatge donarà molt de joc a una obra que no pretén explicar una gran història i que, per tant, es nodreix d'episodis autoconclusius o trames d'uns episodis a tot estirar, i és que es tracta d'un enemic que escau molt a Dr. Slump.

A banda de tot això, com no podia ser d'una altra manera, es continua explotant el recurs escatològic -i en aquest volum es llueix- i a l'eròtic-afectiu, amb les maquinacions del professor Sembei pel que fa a la conquista de la senyoreta Yamabuki, que ens brinden alguns moments que actualment no passarien la censura o que serien impensables en un shônen modern, tan mesurat en aquest sentit.

Amb aquesta excusa, però, coneixem més invents del professor, com la Copy, que duplica les persones amb tot el que això implica -qui no s'ha imaginat mai la possibilitat de poder ser a dos llocs alhora i s'ha adonat que els records i el gaudi també es dividirien? Doncs això-, i parlant d'invents també tenim un viatge al passat amb el senyor Temps, que ja coneixíem, en què l'Arale, la Gatxan i en Tarô sols, formació inèdita, coneixen en Musashi Miyamoto. 

Potser l'episodi més fluix del recopilatori és un que té dues parts i que mostra el pagerol d'en Sembei anant als estudis de televisió d'una la gran ciutat, però tampoc està malament, simplement trobo que els altres són millors. Menció especial a la curiosa història del conductor d'un camió de neteja d'aigües residuals i la seva desgraciada trobada amb l'Arale i la Gatxan.

En definitiva, molt bon volum que, com sempre, es llegeix d'una manera d'allò més amena, i que fa venir ganes de continuar llegint aquest excel·lent manga.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 3

Tornem amb una nova ressenya de Dr. Slump, la del tercer volum d'aquesta edició definitiva però en català, en realitat, única. 

Si a la segona entrega parlàvem d'un tom equilibrat entre trapelleries de l'Arale, presentació de personatges secundaris i construcció del personatge d'en Sembei, en aquest tercer llibre tenim encara més racions d'aquest menú, i això és una cosa bona.

La portada ens anticipa un fet "cabdal" que ens trobem als capítols recollits en aquest tom, i és que per primer cop veiem en acció en Superman -després que anteriorment n'havíem vist la identitat civil, la del reporter Kuraaku Kenta-, i sí, es diu així, com bé s'explica en una nota de traducció: s'ha volgut respectar el que es va fer a l'anime en català, perquè malgrat l'efecte Mandela, això de "Suprunaman", si bé hauria estat probablement més encertat per seguir el joc de paraules de l'original, a la versió animada en la nostra llengua només es va dir un cop, com va apuntar en Llop Segarrenc a Twitter.

En qualsevol cas, és un paio patètic, un pallasso mal perdedor i venjatiu que, tot i així, dona joc per a diversos gags, i al final del tom coneixem el seu gran rival, una altra referència a la cultura popular occidental com és en Parzan, tres quarts del mateix.

En aquest tercer volum l'Arale no fa ben bé trapelleries, sinó que, al contrari, mira de ser bona minyona. El problema és que, sent literal com és, duu la policia de corcoll amb la seva interpretació del que és un objecte perdut.

Aquí s'acaben de posar les bases de la llegendària relació de la ginoide adolescent i les caques, tot un símbol de la sèrie, i també les veiem en un curiós capítol gairebé sense diàlegs en què la Gatxan surt a fer un tomb.

En general és un volum força escatològic. No vull omplir l'entrada d'imatges, però en tinc més d'escanejades i m'adono que d'alguna manera o altra sempre hi surten femtes o el concepte d'anar de ventre, i hi ajuden els gags en què tornem a veure el rei Nikotxan i el seu ajudant, que bàsicament són culs amb extremitats i sempre fan alguna cosa relacionada amb la merda.

Fins i tot quan el capítol va d'alguna altra cosa, hi ha moments en què l'autor recorre, en l'enèsim rampell d'humor trapella infantil, a la referència fecal. 

És el cas de la història en tres capítols en què en Sembei i la senyoreta Yamabuki tenen una cita -o això és el que ell es pensava- per fer un tomb per l'espai, i en què com no podia ser d'una altra manera també participen les "nenes". 

Es tracta d'un nou intent d'en Sembei de conquistar la dona dels seus somnis, i coneixedora d'això l'Akane li fa una broma pesada a l'inventor en una altra història de les que s'inclouen en aquest tom, així com a la part final d'un altre capítol.

A banda d'això, tenim l'Arale complicant més del que caldria un encàrrec que havia de ser senzill, una màquina que permet entrar als llibres, l'intent de remodelar l'Arale perquè no sigui tan forta, la competició de tres homenots per l'atenció de la senyoreta Yamabuki, un accidentat safari, la invasió d'un monstre i fins i tot una cita de la mateixa Arale.

Un bon volum, ben farcit d'històries d'allò més divertides i diverses, moltes de les quals m'han dut records, i això que no em sona haver vist tantes vegades la sèrie quan era petit, però d'alguna manera sembla que em van resultar prou memorables.

Bola de Drac i la cultura popular occidental

No és pas nou que Bola de Drac va néixer com una adaptació molt lliure del clàssic relat xinès Viatge a l'Oest, del segle XVI, i que en Son Goku no és un personatge totalment original de l'Akira Toriyama. Tampoc ens hauria de sorprendre que, malgrat l'ambientació en un món i un univers ficticis, a l'obra hi puguem veure algunes referències culturals japoneses i del seu folklore (o de l'Orient en general), com ara la manera de reflectir l'Altre Món, la llegenda del conill a la Lluna o els ninges.

Aquesta entrada, però, no estarà dedicada a això, sinó a les referències a la cultura popular, o com la vulgueu anomenar, d'Occident, que també podem trobar escampades per Bola de Drac. Perquè de la mateixa manera que a nosaltres ens fascina allò exòtic, que ens queda culturalment més lluny, a l'altra banda també es viu, aquest fenomen, i per això els autors de manga acostumen a citar artistes i obres occidentals com a referents i influències. 

Comencem amb una inspiració que podem considerar doble, i és que la transformació d'en Goku -i més endavant qualsevol guerrer de l'espai amb cua- en mico gegant oozaru recorda tant el goril·la gegant King Kong, nascut a la pel·lícula del mateix nom de 1933, com el mite dels homes llop, amb orígens que es remunten segles i segles, en produir-se aquesta transformació en nits de lluna plena. 

És una deliciosa barreja que, sens dubte, respon al fet que en Goku, o almenys la seva inspiració principal, com deia, és la del protagonista de Viatge a l'Oest, en Sun Wukong, un noi mico que també es coneix com a Rei Mico.

Els homes llop més clàssics els veiem referenciats d'una manera més evident quan n'apareix un al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, tot i que en aquest cas l'autor li va donar un gir humorístic en fer que es tractés d'un llop home, que era un llop antropomòrfic que en veure la lluna plena es transformava en home, curiosament més lleig que en la seva forma de llop. 

Una de les referències més evidents és la de l'androide número 8, és a dir l'A-8 (com el podem anomenar en retrospectiva), clarament inspirat, no en la seva construcció a base de trossos de cadàvers -que no és el cas-, sinó en el seu aspecte, en el monstre del doctor Frankenstein, de la novel·la Frankenstein o El Prometeu modern, de Mary Shelley (1818). 

Al torneig de la Baba la Vident tenim un festival de referències al terror occidental clàssic, com és el cas del lluitador Dràcula, versió del personatge clàssic de la novel·la del mateix nom de Bram Stoker de 1897 -tot i que el mite dels vampirs és més antic-.

Del mateix any va ser la novel·la L'home invisible, de H. G. Wells, i a Bola de Drac el seu protagonista hi és referenciat amb un personatge que lluita contra els protagonistes aprofitant la seva invisibilitat, i el combat el solucionen, ja que encara no sabien lluitar sentint la presència dels rivals, d'una manera d'allò més curiosa, amb sang involucrada. 

Acabem el torneig de la Baba la Vident amb la tercera referència al terror clàssic, La Mòmia, mite iniciat el 1932 amb la pel·lícula protagonitzada pel llegendari Boris Karloff. A Bola de Drac és un lluitador molt fort que empra també les benes que l'emboliquen per immobilitzar els rivals.

Una referència difícilment més occidental des del punt de vista geogràfic, però també per la seva representació típica i tòpica en incomptables productes audiovisuals, és la dels indis (nord-americans) que viuen a la Terra Sagrada d'en Karín, els entranyables Upa i Bora. No hi apareixen, però, cowboys, però sí que són víctimes del setge de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. 

Aquesta referència no és visual, però es remunta a l'any 1950, quan Disney va estrenar La Ventafocs, gran clàssic de la companyia, la cançó més popular de la qual es diu Bibbidi-Bobbidi-Boo, sons que es reprodueixen a la lletra en si i que Akira Toriyama va fer servir per batejar els mags Bibidí i Babidí i el monstre Bû. 

Ens n'anem una mica més endavant en el segle XX, perquè tractant-se d'una sèrie d'arts marcials és normal que hi apareguin diverses disciplines de lluita, i també que hi hagi referències a dos populars artistes -en els dos sentits: com a lluitadors i com a actors de cinema- com són en Bruce Lee, que va aparèixer (en versió boladedraquiana, és clar) dos cops, en papers molt petits, i en Jackie Chan, que en aquest cas no s'hi assemblava gens, però sí que era molt semblant, canviant una única lletra, al nom que feia servir el Follet Tortuga per participar als torneigs d'arts marcials disfressat.

Val la pena aturar-se una mica en aquest punt per comentar que l'autor era molt fan de les pel·lícules d'arts marcials hongkongueses, el veiem a la foto amb en Jackie Chan, i que afirma que va crear la història curta Dragon Boy, llavor de la futura Bola de Drac, precisament per homenatjar aquell món que el fascinava tant. 

Una referència que a mi se m'havia escapat fins ara, perquè com he dit en més d'una ocasió no soc, ni de bon tros, especialista en la saga Star Wars, és aquesta ciutat dels núvols que a Bola de Drac és el cim de la Torre Sagrada d'en Karín, i que a L'Imperi contraataca (1980) es mostrava amb un aspecte que no podem negar que va inspirar aquesta construcció emblemàtica de l'obra de Toriyama. 

El 1984 començava el manga de Bola de Drac, i també va ser l'any de l'estrena de The Terminator, la primera de la mítica saga iniciada per James Cameron i protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, amb un androide assassí que ja és Història del Cinema per dret propi i que va aparèixer a la Torre d'Acer, a la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, sense gaires intents de dissimular d'on venia la inspiració, en gran part gràcies a una cosa tan ximple com les ulleres de sol del personatge. 

I què me'n dieu, de l'uniforme que la Bulma ha de dur quan no té roba de recanvi i ha d'acceptar aquesta que li deixa el porc de l'Oolong? No hi ha dubte que es tracta d'una referència al de les conilletes de la Playboy, la revista iniciada el 1953, que al seu torn va generar un imperi audiovisual d'entreteniment per a adults conegut arreu del món. 

Acabo amb una de no tan evident des del punt de vista estètic o argumental, però el cas és que en Goku, com se'ns explica quan ja ha estrenat la paternitat, és un extraterrestre que van salvar els seus pares tot introduint-lo, quan era només un nadó, en una càpsula que van fer volar des d'un planeta que estava a punt d'esclatar. 

Us sona? Naturalment, la inspiració l'hem de trobar en els còmics d'uns tals Jerry Siegel i Joe Shuster, concretament al número 1 d'Action Comics, de 1938, en què es presentava al món en Superman, el superheroi més important de la història del còmic. 

Aquest és un recull de curiositats que segurament són prou conegudes per totes aquelles persones que puguin llegir l'entrada, però em feia gràcia escriure-la de tota manera. En sabeu més? Quines se'm poden haver escapat? Comenteu-me-les!

Visionats: Zack Snyder's Justice League

Jo que no soc de veure les pel·lícules gaires vegades, i encara menys dues vegades seguides, aquest cop, i sense que serveixi de precedent, he fet una excepció. L'he fet perquè no tinc gaire memòria per als arguments, cosa que em permetria veure els films diverses vegades, paradoxalment. Però en aquest cas volia fer una comparativa entre la versió que coneixia i la nova que se n'ha llançat i que ha aixecat tanta polseguera.

Vaig veure Justice League al cinema, un altre cop a casa per preparar-me per a Aquaman, i un tercer cop fa uns dies perquè volia ser conscient de totes les diferències que hi hauria a la versió desitjada pel seu director, que com ja se sap va haver de deixar el rodatge del film pel suïcidi de la seva filla, de manera que el va acabar en post-producció en Joss Whedon (The Avengers, Avengers: Age of Ultron), que de fet havia reescrit bona part del guió tot plegant-se a les exigències de la Warner Bros., que ja havia mostrat la seva disconformitat amb la proposta de Snyder mentre estava vinculat al projecte, i que va prendre mesures al respecte sense que el finalment absent primer director hi pogués dir gran cosa per la situació personal tan dura que estava vivint.  

Zack Snyder's Justice League, o com es coneix també popularment, Snyder's Cut, és la restauració de la visió que el director tenia per a la pel·lícula, després d'haver dissenyat les línies generals del que havia de ser el DC Extended Universe -la contrapartida de la gran rival Marvel amb el seu reeixit Marvel Cinematic Universe-, i ha vist la llum després d'uns anys de polèmiques com ara la forta pressió dels fans, que a través de la campanya #ReleasetheSnyderCut, l'exigien -sembla ser que fins a límits irrespectuosos amb el personal de Warner Bros. i tot- basant-se en el costum de Snyder de tenir sempre alguna versió més llarga o diferent dels seus films que sol veure's ja al mercat domèstic. 

Fomentada també per les picades d'ullet del mateix director, que va dir públicament que existia una versió no estrenada, al final els executius de la Warner van accedir a permetre que l'acabés -inicialment van estar d'acord amb llançar-la tal com estava, però ell va demanar poder-la acabar, cosa que va costar algunes desenes de milions de dòlars addicionals-, i després de veure-la convidats a casa del matrimoni Snyder (ella, la Deborah, és, per cert, productora del film) van aprovar-ne el llançament.

Malgrat que durant un temps es va especular amb què es faria pública tant en forma de minisèrie de 6 episodis com en pel·lícula, al final es va decidir que només es veuria com a film, directament a la plataforma HBO Max -al nostre mercat, per sort, sense pagar res més i inclosa a l'HBO estàndard-, de 3 hores i 52 minuts de durada i el format 4:3 (amb un resultat com el que es veu a la imatge), dues decisions que poden fer arrufar el front a bona part de l'audiència potencial, però que no deixen de ser llibertats creatives, discutibles o no, que no serien possibles segurament al cinema. 

Donada l'excepcionalitat d'aquest llançament, la mala sort que va tenir el muntatge cinematogràfic l'any 2017 i tota la polèmica arrossegada, gairebé és un miracle que això ara estigui disponible per tal que el públic ho vegi, i certament hi ha tantes diferències amb la versió de Joss Whedon, popularment coneguda com a "Josstice League", que m'alegro d'haver-les vist totes dues amb pocs dies de diferència i haver-ne apreciat els canvis.

Sense entrar en detalls de l'argument, les línies generals del qual ja hi eren a la versió estrenada als cinemes (i publicada posteriorment en format domèstic), a més que ja n'havia fet la crítica en el seu moment, Zack Snyder's Justice League presenta un munt de canvis respecte a la versió que coneixíem, que de fet no són canvis, sinó la recuperació de la versió que ell volia, i qui va fer els canvis va ser precisament el seu substitut, encara que llavors es va dir que havia respectat força la visió del senyor Snyder: escenes afegides i filmades després -i per això hi ha escenes d'en Superman amb un bigoti eliminat digitalment però amb presses-, moltes d'eliminades, canvis en diàlegs... 

Coses com el redisseny de l'enemic, l'Steppenwolf, però també de l'uniforme d'en Superman, versions més llargues d'escenes que havíem vist al cinema i que sí que algunes semblen més llargues del que haurien de ser -bé, en realitat per a mi només a l'inici de la pel·lícula-, però que aporten coherència, rerefons de la història i la sensació que l'Snyder Cut, tot i ser llarguíssim, és Justice League molt més ben explicada. A més, es recupera la banda sonora de Tom "Junkie XL" Holkenborg, substituïda per la del llegendari Danny Elfman quan Snyder va deixar el projecte.

Ja vaig dir en el seu moment que Justice League m'havia agradat, dec ser dels pocs que en vam gaudir, però a còpia de llegir quines són les mancances per a l'opinió general, doncs sí, hi són. No tan greus com per considerar-la una porqueria, aquí no m'hi trobaran, però sí que ja havia dit que, tot i agradar-me, trobava que arribava massa aviat en la construcció de l'Univers DC cinematogràfic, sobretot perquè tres dels membres de la lliga no havien tingut una pel·lícula pròpia i el lligam emocional de l'audiència amb ells no era, per culpa d'això, gaire fort.

Aquesta nova versió, però, soluciona el problema tot donant força més metratge i explicant la història i les motivacions de l'Aquaman (que va tenir film propi, però més tard), en Flash i, sobretot, en Cyborg, que esdevé l'ànima de Zack Snyder's Justice League, però també de l'enemic, l'Steppenwolf, que aquesta versió descriu molt millor, irònicament en posar-lo per sota d'un altre de molt més poderós i conegut. De fet, sempre havia estat així, però la van retallar salvatgement i el públic es va quedar sense aquest element tan important.

És fascinant, havent pogut comparar les dues versions, veure com canvia una història, que bàsicament és la mateixa, segons com se'ns explica. Segurament les gairebé 4 hores de durada haurien estat excessives per projectar al cinema, i probablement no tot el que veiem en aquesta versió era necessari ni fa grans aportacions, però la versió d'en Zack Snyder és netament superior -no m'estranyarà, però, que hi hagi gent que renegui també d'aquesta- en termes generals, amb un to més fosc -i un grau de violència d'acord amb això i un humor molt mesurat-, diàlegs més versemblants, la sensació que tot està molt més ben explicat -fins i tot jo notava, a la versió anterior, que semblava que s'anés per feina i s'ometessin moltes coses i, efectivament, s'estaven ometent- i combats més espectaculars, perquè ho són, i molt. 

Fins i tot un punt que per a mi era feble de l'anterior versió, el paper d'en Batman, millora amb la visió d'Snyder, ja que té un rol més important en el desenvolupament de les batalles i no es queda en un simple líder i reclutador dels altres superherois. 

On Snyder arrisca, o més ben dit es delecta en la seva victòria en la lluita per poder presentar el film tal com ell l'havia concebut, i alhora s'aprofita que oficialment no es considerarà canònic, és en l'aparició de personatges i escenes que apunten a les que haurien estat pel·lícules de l'Univers DC que inicialment havien estat planificades, però que ja no veuran la llum, com la versió de Ben Affleck de The Batman o les dues seqüeles que estaven previstes per a Justice League.  

Zack Snyder's Justice League és la curiosa i rara història d'una pel·lícula que té una segona oportunitat fora dels cinemes, i no és clar l'abast que tindrà ni fins a quin punt netejarà la imatge de la versió dels cinemes i quina influència tindrà això en futurs films de DC, però trobo que ha estat un gran encert, per part de tothom implicat, posar-la a disposició del públic.

Dedicada a l'Autumn, la difunta filla dels Snyder, és també un regal per als fans, que la van demanar amb vehemència, i trobo que també per als que no en sabíem res fins fa poc, i dins d'aquests, jo mateix, que ja m'ho vaig passar bé amb la versió de Whedon, però que he devorat aquest "monstre" amb fruïció i dins les possibilitats que m'ha donat el meu temps lliure. No us la perdeu, pertanyeu al bàndol que pertanyeu.

Cinema: Justice League

Per fi ha arribat el dia. Feia molts anys que DC intentava fer una pel·lícula del seu grup de superherois més famós. No hi havia manera, entre altres coses perquè els projectes individuals dels personatges anaven massa per lliure o no acabaven de sortir bé i no rebien ni tan sols una seqüela.

El que Marvel estava fent tan bé, i que va culminar en The Avengers, DC no era capaç de fer-ho... fins que després d'estrenar Man of Steel va decidir que la seva seqüela no seria una seqüela normal, sinó un crossover pensat com a preludi de la futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia, en què se'ns presentaven també el nou Batman, interpretat per en Ben Affleck -i que no nega l'aclamada trilogia de Christopher Nolan, sinó que ens mostra un Cavaller Fosc envellit i amb dues dècades d'experiència a l'esquena-, i la Wonder Woman, en el que seria la seva primera representació cinematogràfica abans de l'estrena del seu esperat i molt aplaudit film en solitari.

La fórmula de la presentació prèvia de superherois abans d'unir-los que havia dut a terme amb èxit Marvel Studios està sent imitada ara per DC amb el seu DC Extended Universe, tot i que la idea del grup de superherois és originalment seva, havent creat ja la Justice Society of America als còmics el 1940 i la que ens ocupa, la Justice League of America, el 1960. Els Avengers, per la seva banda, van debutar el 1963. Les coses, com són.

De tota manera no s'ha esperat a establir del tot els personatges i que el públic els conegués bé, almenys en alguns dels casos: en Batman, com a personatge, no necessita presentació -en vam tenir prou a Batman v Superman amb la nova caracterització-, i s'ha considerat que amb una pel·lícula d'en Superman i una altra de la Wonder Woman n'hi havia prou per fer aquest esperat salt que és Justice League, dirigida per en Zack Snyder.

Pel que fa als tres altres membres d'aquest grup fundador, que són en Flash (Ezra Miller), en Cyborg (Ray Fisher) i l'Aquaman (Jason Momoa, vist a Stargate Atlantis i a Game of Thrones), a l'esmentada pel·lícula van sortir breument perquè sabéssim qui eren i que sortirien al film del llavors "massa llunyà" 2017, però trobo un encert que les seves cintes en solitari ens arribin en els propers anys, ja que no són prou populars -llevat d'en Flash, que al capdavall ja triomfa a la televisió, encara que interpretat per un altre actor- com per retardar l'arribada de Justice League, que ens ha permès conèixer-los una mica i això, de retop, farà que les seves aventures en solitari tinguin més espectadors. 

En fi, una història que reuneix personatges de tan diferents poders i habilitats -i circumstàncies- per força havia de tenir un to diferent del que trobaríem en cadascun dels productes individuals, i segurament qui més se'n ressenteix és en Batman. 

Ja passa als còmics de la Lliga de la Justícia, de fet. El seu hàbitat natural és Gotham de nit, treballar en solitari -de vegades fins i tot allunya els seus aliats, la Batfamília-, i fer front a amenaces d'aquest món, per més fortes i/o enginyoses que siguin. En canvi, a Justice League era evident, tal com passava a The Avengers, que l'amenaça havia de ser quelcom que els superés tots plegats i els obligués a col·laborar, i qui està més fora de lloc en un enfrontament entre éssers amb superpoders és en Batman. 

  

Això no vol dir que el seu paper es redueixi a ser la persona que els reuneix tots per fer front a l'enemic que ell ja fa temps que investiga, perquè en realitat és el cervell del grup i qui disposa dels mitjans econòmics i tecnològics necessaris per tirar endavant l'empresa.

La interacció entre personatges és quelcom que també s'ha de cuidar molt en una pel·lícula coral de superherois, i tal com veiem a la proposta de Marvel -ja em disculpareu que les compari constantment, però l'ocasió hi convida-, a Justice League és un aspecte cuidat i equilibrat, en què les diverses personalitats dels membres entren en conflicte o permeten que congeniïn, segons el cas. 

Val a dir que es nota que s'ha posat esforç en dedicar el mateix temps als tres nous personatges, el seus orígens i el seu caràcter, però al final acaba destacant més en Flash, que posa el contrapunt humorístic, amb aquesta versió poruga, innocent i inexperta que particularment no m'agrada, i menys encara amb el magnífic Barry Allen que tenim a la televisió cada setmana, però que entenc el paper que fa al grup i a la pel·lícula i, per tant, no em molesta. 

Pel que fa a l'enemic, i ja vaig acabant, es tracta de l'Steppenwolf (Ciarán Hinds), un dels Nous Déus creats per en Jack Kirby el 1972, que arriba a la Terra per tal de conquerir-la per al seu amo, en Darkseid, aquí només esmentat. 

Personalment, aquesta mena d'enemics monstruosos, possiblement alienígenes i extremament poderosos no acaben de ser del meu gust, a més que es repeteixen força a les pel·lícules de superherois, però reconec que és normal que en un film de la Lliga de la Justícia els personatges s'hagin d'enfrontar a aquest tipus d'amenaça, encara que sigui al preu de col·locar el meu personatge preferit, en Batman, en un paper més secundari. 

Sabia que Justice League seria una pel·lícula d'acció molt pura i constant, d'explosions i cops que envien el rival a 300 metres, però m'agrada també que es cuidin els detalls i que es doni paper als personatges secundaris, com és el cas de la Lois Lane (Amy Adams, esplèndida com sempre), l'Alfred (un Jeremy Irons que ja no em va convèncer del tot a Batman v Superman) o el comissari Gordon (el gran J.K. Simmons, que debuta en el paper, sorprenentment petit per la importància de l'actor, però alhora comprensible perquè no és un film d'en Batman).

Sembla que aquesta pel·lícula tampoc ha agradat en general, però a mi sí -per variar, també, que sóc de satisfacció fàcil-. No esperava més ni menys de la versió cinematogràfica de la Lliga de la Justícia, i friso per veure les properes pel·lícules alhora que m'agrada que es donin pistes sobre futurs membres de l'equip. Ara bé, el to, el ritme i fins i tot la banda sonora de Batman v Superman: Dawn of Justice em van agradar més.