Cinema: Superman

Aquest any està sent un desastre pel que fa a número de pel·lícules vistes, i això que m'havia proposat el contrari, però no hi ha manera: cada cop hi ha menys temps lliure. Ja fa temps que vaig perdre el fil dels llargmetratges de Marvel, i de DC se m'acumulen també per veure a les plataformes d'streaming, però n'hi havia un que, en saber que l'anaven a estrenar -i he d'admetre que n'estava tan desconnectat que vaig conèixer la seva existència fa poc gràcies a un tràiler-, l'havia de veure al cinema.

No perquè sigui especialment fan del personatge, del que per desgràcia sé ben poc, sinó perquè té tanta importància dins dels còmics de DC, també dins dels de superherois independentment de la companyia, i a la història del còmic en general, que em feia il·lusió consumir-ne el més recent producte audiovisual en les condicions que es mereix.

Superman, amb aquest títol senzill i directe, s'ha estrenat aquest mateix 2025 i la direcció és a càrrec d'en James Gunn, que en els darrers anys ha dirigit les tres pel·lícules de la saga Guardians of the Galaxy per a Marvel Studios i, per al DC Extended Universe, es va encarregar de The Suicide Squad. 

La pel·lícula ens ha arribat com l'enèsim intent de rellançar el personatge més icònic de DC Comics a la pantalla gran, després d'uns quants anys d'estira i arronses amb la versió que vam veure a Man of Steel i que va continuar fins a Justice League. 

Com ja sabem, l'univers cinematogràfic de DC està costant molt d'arrencar, per picabaralles, actors que deixen els papers, fracassos de crítica i públic i, en la meva opinió, un entossudiment en separar les pel·lícules de les sèries de televisió, però a mi m'ha agradat tot el que s'ha presentat, he gaudit amb les històries i els crossovers i, malgrat la decepció de veure que els reboots sovintegen i impliquen que els productes anteriors és com si ho haguessin existit, aquí m'han tingut un altre cop per comprovar si, aquest cop sí, el nou Superman funciona, com també el DC Universe cinematogràfic que inaugura, i si no... almenys m'ho hauré passat bé.

Com he dit més amunt, no soc cap expert en el personatge ni el seu lore, ni de bon tros. Amb prou feines en sé les quatre coses bàsiques que sap qualsevol, però em consta que el film és ple d'ous de pasqua (cliqueu, per exemple, aquí, tot i que està en anglès i ple d'spoilers), i algun fins i tot jo he estat capaç de copsar-lo. 

Hi ha referències a la reverenciada Superman de 1978, al que serien els crèdits, amb efectes que remeten als anys 70, també ho és un dels pòsters oficials i, és clar, acords de la banda sonora directament agafats de la icònica de John Williams, però en general el film és ple de picades d'ullet més o menys subtils, personatges i situacions agafades de l'extensíssima història de l'últim fill de Krypton, tant dels còmics originals com d'adaptacions animades, d'imatge real i d'altres productes -i autors- de l'Univers DC, com ara un que no vull revelar però que obre la porta a l'arribada, tard o d'hora, d'algun crossover que continuï amb els convidats superheroics que veiem en aquest llargmetratge. De fet, aquestes referències també toquen altres còmics de la casa.

Superman no és una pel·lícula d'orígens, malgrat que neix com a reboot. I això està bé, perquè assumeix de l'espectador un bagatge i ens situa amb un Superman que ja fa temps que du a terme la seva tasca, i es limita a fer un repàs ràpid d'alguns conceptes, potser explicats de manera forçada -o aquesta és la negativa sensació inicial que vaig tenir-, però que va per feina i ens mostra el protagonista derrotat per primera vegada.

El punt més original d'aquest film protagonitzat pel per a mi desconegut David Corenswet és precisament que ens ensenya un Kal-El / Clark Kent / Superman imperfecte, que s'ha ficat en un merder diplomàtic per culpa del seu sentit de la Justícia maniqueu, i ara n'està pagant les conseqüències tant en forma de represàlies d'un poderós enemic com d'una caiguda en desgràcia de cara a l'opinió pública. 

Empenyent al darrere hi ha, com no podia ser d'una altra manera, en Lex Luthor (Nicholas Hoult, vist a X-Men: First Class), que amb el seu enorme poder econòmic i tecnològic i una demagògia de manual encapçala els detractors de l'alienígena que es fa passar pel defensor del planeta, però que segur que amaga alguna cosa.

Al capdavall, un ésser així fa quedar malament els humans normals, i això és quelcom que determinats egos no poden suportar.

Al cada cop més reduït bàndol dels aliats del protagonista tenim la Lois Lane (Rachel Brosnahan, protagonista de The Marvelous Mrs. Maisel), la implacable periodista del Daily Planet que aquí està caracteritzada com la parella d'en Superman (i d'en Clark Kent, és clar), sí, però que no dubta a mostrar una professionalitat potser extrema en qüestionar les accions del seu home, fins al punt de fer perillar la relació.

La Lois, a la pel·lícula, fa una tasca de connexió de l'alienígena protagonista amb el seu vessant humà, amb ella es mostra vulnerable, s'enfada i fins i tot s'ofèn, en una versió d'en Superman que diria -i aquí reitero que no tinc gaire experiència amb el personatge- que no és gaire habitual en les múltiples obres de ficció que se li han dedicat.  

Trobo que el director, també guionista, fa una bona feina equilibrant les escenes d'acció i les que serveixen per construir el personatge, les seves relacions i els seus dilemes, i penso que ha estat tot un encert no tornar-se a recrear en els orígens del superheroi més famós de la història, sinó posar-nos-el en una situació ja començada i confiar en què ni tan sols els nouvinguts se sentirien desplaçats tot donant la informació necessària per gaudir de la història.

Ara passarà allò que, a mesura que passen els dies -de fet, ja m'hi he trobat-, aniran sorgint detractors de la pel·lícula i al final no li agradarà a ningú, com ha succeït amb molts films de superherois, especialment de DC, però sabeu què? Se me'n fum, perquè jo n'he gaudit molt.  

 
 

Sèries: Supergirl

Des del seu retorn a l'Univers DC, a la col·lecció Superman/Batman que va durar de 2003 a 2011, el personatge de la Supergirl m'ha interessat força. He de dir, però, que després de començar la seva col·lecció en solitari, per circumstàncies econòmiques personals i la coincidència de la pèrdua dels drets de DC per part de Planeta no vaig poder-la continuar, i la veritat és que no en sé gaire, de la Kara Zor-El. 

Però em resultava simpàtica, i quan vaig saber que en farien una sèrie de televisió vaig decidir, òbviament, que la seguiria. Més encara quan dels seus tres creadors, els senyors Ali Adler, Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els dos últims eren responsables també d'Arrow i The Flash. 

Curiosament, però, no s'emetria a la cadena CW, com les altres dues, sinó a la CBS. Ja des del principi, i amb les informacions que n'anaven sortint, es veia que el seu públic objectiu seria femení. Arrow ja ho era, amb un repartiment masculí atractiu i musculós, amb tendència a anar sense samarreta, però en el cas de Supergirl més aviat en el sentit de presentar una protagonista lluitadora i poderosíssima, amb què el públic femení es podia identificar.

El to de la sèrie també és marcadament més femení que en el cas de les seves "cosines", tant per l'ambientació com per la mena d'històries i les relacions entre els personatges. No era, però, cap problema per a mi, i de seguida m'hi vaig enganxar. 

La protagonista, naturalment, és la Kara Zor-El, la cosina d'en Superman enviada a la Terra més tard que ell tot i que era més gran, però el seu viatge accidentat va aturar el seu envelliment i ara sembla que sigui ella la petita. 

La seva identitat civil és la de Kara Danvers, interpretada per la Melissa Benoist, que tenia vista del seu petit paper secundari a Whiplash, i que fa una Supergirl molt simpàtica, adorable i sensible, amb dubtes i problemes del primer món. Com li passa al seu cosí, a la feina no la identifiquen amb la nova superheroïna de National City només perquè duu ulleres, i per tant la cara i la veu són totalment irrellevants. Convencions dels còmics...

A la feina té com a company i millor amic en Winslow "Winn" Schott, Jr. (Jeremy Jordan), l'informàtic o expert en tecnologia que li dissenya el vestit i l'ajuda en tot el que pot. El podríem considerar gai si no fos perquè... està enamorat d'ella, un sentiment no correspost (i tampoc conegut).

Ella s'enamora d'en James "Jimmy" Olsen (Mehcad Brooks), una versió clarament diferent del millor amic d'en Superman que coneixem dels còmics i molt orientada com a regal visual del públic femení. Aquí també és periodista i amic de l'Últim Fill de Krypton, però ha arribat a National City i esdevé un dels aliats de la Cosiníssima.

I la seva cap és la irritant Cat Grant, experiodista de xafarderies del Daily Planet que ara té el seu conglomerat de comunicació anomenat CatCo. La Kara és la seva ajudant, i la tracat com si fos un drap brut, sense saber que en realitat és la Supergirl que admira i en què basa la seva estratègia comunicativa des de la seva aparició pública. 

Malgrat les meves reticències inicials he d'admetre que la Calista Flockhart la interpreta d'una manera que acaba sent fins i tot simpàtica a la seva manera. 

Però la Supergirl, quan es posa l'uniforme i surt a lluitar amb els dolents o a salvar persones de diverses catàstrofes, no ho fa pel seu compte, sinó que col·labora amb el D.E.O. o Department of Extranormal Operations, que dirigeix en Hank Henshaw (David Harewood, vist a Homeland) i on treballa també l'Alex Danvers, la seva germana adoptiva, interpretada per la Chyler Leigh, coneguda per haver estat la Lexie Grey de Grey's Anatomy, un dels meus personatges preferits.

A mesura que van avançant els episodis la trama es posa una mica més seriosa, sobretot amb l'arribada de dolents kryptonians, però Supergirl és, com deia més amunt, una sèrie marcadament femenina i, a més, té un to molt més alegre i despreocupat que els de les més fosques Arrow i The Flash.

Cosa que no vol dir que sigui menys interessant, i de fet és plena de referències de tota mena a còmics de DC tant de la família d'en Superman com d'altres, i malgrat que es tracta d'una sèrie de la CBS finalment es va aconseguir fer un crossover amb la visita d'en Flash. Ara que ha estat renovada per a una segona temporada però a la CW, aquests creuaments els veurem més sovint. 

Supergirl ja forma part del que es coneix com a Arrowverse, però és diferent. Té una personalitat pròpia que en alguns moments, per la lleugeresa de les trames i uns efectes especials que cal reconèixer que no són gaire bons, podria semblar un punt feble, però el cas és que a mi m'ha agradat força, al públic en general també i ha revifat un personatge que també es mereixia hores de presència televisiva. 

 

Cinema: Man of Steel

Potser llegint altres entrades ja ho heu sospitat, però si no és així ho diré abans de començar per tal que quedi clar: sóc molt d'en Batman, i en Superman també m'agrada, però en tinc i n'he llegit moltíssims menys còmics que no pas del Cavaller Fosc. 

Tot i així estava convençut d'anar a veure la darrera pel·lícula de l'Home d'Acer, el nou intent de rellançar la franquícia després del fracàs de Superman Returns (2006) —que a mi em va semblar entretinguda— i de crear un ric Univers DC cinematogràfic, tot seguint els passos de la competència, Marvel, que ho està fent amb èxit des de fa molts anys.

Com sempre passa en aquests casos, i es podia esperar d'una pel·lícula basada en el superheroi més popular de tots els temps, que enguany ha fet els 75 anys, molta gent ha quedat descontenta de l'adaptació. És el que hi ha, sempre hi ha gent impossible de satisfer, sobretot pel que fa al cinema basat en còmics. 

Per la meva banda, tot i ser una persona molt menys experta en Superman que en Batman, he percebut les llicències que la pel·lícula dirigida per Zack Snyder (300, Watchmen) es pren, però no podem viure sempre de l'aclamat film de 1978, hem de reconèixer que Man of Steel està força bé i com a mínim tothom coincideix en què és millor que la de 2006.

Potser ha estat per tràilers com aquest, que ens inflaven les expectatives des de feia mesos, unes expectatives que havien nascut quan es va saber que hi hauria una nova pel·lícula d'en Superman, dirigida pel senyor Snyder i escrita per David S. Goyer i Christopher Nolan (també productor), responsables de la trilogia més recent d'en Batman. 

O potser ha estat perquè s'esperava quelcom precisament del nivell de l'esmentada trilogia del Cavaller Fosc, i és cert que des de Warner Bros. s'han encarregat de vendre'ns-ho d'aquesta manera. Fins i tot pot ser que hagi estat per això, perquè el seu to (no argumental, sinó visual) és fosc com el de Batman Begins, El Cavaller Fosc i The Dark Knight Rises. Però Man of Steel no és Batman Begins, encara que també sigui una pel·lícula d'orígens d'un personatge icònic i se n'hagi encarregat la mateixa gent. Sigui com sigui, amb defensors i detractors, ha funcionat i té prevista una seqüela per a l'any que ve, sense fer-nos esperar els habituals 3 anys de mitjana que acostumen a passar entre les entregues d'una sèrie cinematogràfica. 

El cas és que, pel que percebo, ha agradat sense entusiasmar en excés. A mi també hi ha coses que no m'han agradat, i en parlaré, però em disposo a fer la meva particular ressenya de la pel·lícula defensant allò que crec que fa bé.

Començant pel protagonista, en Henry Cavill, que abans d'aquesta pel·lícula el més important que havia fet era la sèrie The Tudors, no és excessivament carismàtic però trobo que fa una bona feina, i penso que no era necessari que en Superman/Kal-El/Clark Kent estigués encarnat per una cara massa coneguda.

Aplaudeixo també el fet que sigui un Superman de pit pelut i barba en segons quins moments, i que s'hagin eliminat el ridícul rínxol rebel del front i els "calçotets per fora". És 2013 i hi ha coses que potser no calen ni tan sols en un film clarament de fantasia com el que ens ocupa.

També m'agrada la nova Lois Lane, interpretada per una Amy Adams que es conserva força bé malgrat els seus 38 anys, gairebé 39. Aporto la dada relativa a l'edat perquè en Clark representa que en té 33 (curiosament l'edat de Jesucrist quan va morir, i el seu paper de salvador ha fet que més d'un hagi trobat a la pel·lícula tot de referències religioses cristianes).

Per altra banda, quan vaig saber que seria l'Amy Adams la que faria d'eterna noia de l'Home d'Acer tenia por que la fessin tenyir de morena, al capdavall és el color dels cabells de la Lois de tota la vida, però afortunadament li han permès lluir la seva cabellera pèl-roja habitual, que no natural (tot i que passaria pel seu autèntic color).

La relació entre el seu personatge i el del protagonista, tractada durant dècades als còmics (i també als films i les sèries que se n'havien fet fins ara) com un fals triangle amorós, és revisada a Man of Steel per tal d'oferir-nos una versió més creïble i versemblant que també m'ha agradat, encara que a molts els sembli un sacrilegi i vulguin continuar creient que unes ulleres poden canviar tant el rostre d'algú que la seva presència o absència ens faci veure-hi respectivament un simple periodista o el superheroi més gran de tots els temps. No siguem criatures i acceptem que així és millor.

 
El que no m'agrada, però, és que per molta Lois Lane que sigui, i per molt intrèpida que sigui com a reportera, sigui testimoni de primera mà de gairebé tots els esdeveniments de la pel·lícula. En altres paraules, la seva participació en segons quines escenes em sembla forçada i injustificada, com també trobo forçat, i accelerat i poc realista, el seu enamorament de l'heroi. Per a acabar-ho d'adobar, hi ha lleis de la física que no s'apliquen a la senyoreta Lane. Si veieu o ja heu vist la pel·lícula m'entendreu.

Pel que fa a la història en si, i a la manera d'explicar-nos-la, no cal que us amoïneu perquè si bé és cert que Man of Steel explica les coses d'una altra manera, llicències incloses, tot el que hi ha d'haver, tot el que podria esperar un lector habitual dels còmics d'en Superman, hi és.

Si a algú no li agraden les adaptacions cinematogràfiques de còmics, i per desgràcia molta gent s'enorgulleix de no quedar mai satisfeta en aquest aspecte, que es quedi amb la literalitat de Sin City, però un film per a les masses ha de mirar de satisfer tota mena de públics i alhora sorprendre una mica els fans més experts, i en la meva humil opinió aquest ho aconsegueix.

Oblideu-vos d'en Lex Luthor: l'enemic aquest cop és el General Zod (interpretat per en Michael Shannon, conegut pel seu personatge de Nelson van Alden a Boardwalk Empire), el líder militar de Krypton que va intentar un cop d'estat per tal de fer front a la decadència del planeta i que va ser empresonat a la Zona Fantasma, d'on va poder escapar a causa de la destrucció del seu món. Des de llavors busca la manera de destruir el nen que va ser enviat a la Terra com a últim supervivent de Krypton, que resulta que no és pas l'últim.

No em sembla pas malament que aquest cop s'hagi optat per evitar l'enemic obvi, que segur que sortirà a la segona part, i que la nèmesi del protagonista sigui un dels enemics habituals dels còmics que, de fet, també sortia a Superman i Superman II. El paper del senyor Luthor, que als còmics consisteix bàsicament en intentar convèncer el món del perill que representa tenir entre nosaltres un extraterrestre com en Superman, era innecessari en la història que ens han explicat aquest 2013. Ja tindrem temps de veure'l, n'estic segur. I també la kryptonita, substància que com tothom sap és el punt feble del protagonista però que aquí no fa acte de presència. Al cap i a la fi, ja té prou debilitats pel simple fet de ser un superheroi novell, amb dubtes i traumes, que comet errors.

He dit que era una pel·lícula d'orígens, i ho és. Comença a Krypton, el dia del naixement d'en Kal-El, fill d'en Jor-El (el científic més important del planeta) i la seva dona Lara. Man of Steel ens ofereix una bona quantitat de metratge relatiu als últims dies de Krypton, i la presència d'en Jor-El al film va més enllà de la seva mort, tant que fins i tot em va fer la sensació que l'actor que l'interpreta, en Russell Crowe, apareixia en pantalla més del que calia.

A l'inrevés que Batman Begins, però, no tenim una pel·lícula lineal amb una primera hora o una hora i mitja sense veure el protagonista en acció, sinó que alternem el present, on en Clark descobreix el seu origen i decideix posar en pràctica les seves habilitats per tal de salvar el món, amb escenes de flaixbac on el veiem de petit i adolescent a Smallville, Kansas.   

En aquestes escenes brilla en Kevin Costner en el seu paper de Jonathan Kent, que es dedica a controlar els poders del seu fill adoptiu amb l'objectiu de fer-ne un bon home, un home de profit que sàpiga esperar el moment adequat per a mostrar al món el que és capaç de fer. 

I aquesta idea de fer-lo esperar la duu fins a les últimes conseqüències, encara que l'obligui a prendre decisions exagerades, com acabarem veient entrada la pel·lícula. L'acompanya la també conegudíssima Diane Lane fent de Martha Kent, la connexió constant del protagonista amb la seva infantesa terrestre.

Tot plegat durà en Superman a la seva primera missió, que és salvar la Terra entregant-se a en Zod, que amenaça amb eliminar-ne la població i transformar-la en el nou Krypton, i no està per orgues. Al contrari del que passa als còmics, i també és un canvi que m'agrada, tan bon punt el món coneix l'existència del futur superheroi es troba amenaçat precisament per la seva presència al planeta a causa dels plans d'en Zod. 

I és per això que no cal que hi hagi en Luthor (que hi és, però d'una manera indirecta, fixeu-vos-hi), perquè la por al desconegut, a l'extraterrestre, és la reacció natural dels humans a tota aquesta història.

Com no podia ser d'una altra manera hi ha combats espectaculars, molt ben duts a terme per part de l'equip d'efectes especials i que fan empal·lidir la destrucció de Nova York que vam poder veure l'any passat a The Avengers, de Marvel. 

Però potser el combat final s'allarga una mica massa i crida molt l'atenció que en Superman, per molt debutant que sigui en l'ofici, no intenti endur-se la batalla a alguna banda on no causi tantíssima destrucció, perquè no ens mostren morts col·laterals, però s'entén que se'n produeixen milions amb la caiguda d'edificis i tot plegat.

Sigui com sigui he dit més amunt que és un Superman novell i comet errors, i algunes decisions que la seva versió de paper no prendria mai han indignat més d'un fan, però jo trobo que estan justificades per les circumstàncies de l'argument i perquè es tracta, ho dic per tercer cop, d'un Home d'Acer que comença i té dret a equivocar-se.

No em vull allargar tant, jo, i acabaré dient que Man of Steel m'ha agradat força, tot i alguns defectes que puc detectar sense ser un gran expert en el personatge creat per Jerry Siegel i Joe Shuster. Defectes que li perdono i que trobo que no són tants com afirmen els seus detractors. La banda sonora del meu admirat Hans Zimmer és d'allò més adequada, encara que no s'assembli gaire al seu estil habitual, de vegades massa semblant entre unes bandes sonores i les altres, ni a la feina que va fer amb la trilogia Batman.

És un Superman diferent, més modern, un bon punt d'arrencada del que espero que sigui una trilogia d'èxit i, si tot va bé, permeti veure en el futur (com és la intenció) una pel·lícula de la Lliga de la Justícia, que sorprèn negativament que Warner Bros., propietària de DC Comics, no hagi dut a terme per culpa dels fracassos que van representar Superman Returns (2006) i Green Lantern (2011). El Batman de Nolan va ser una primera passa cap a un futur millor en aquest sentit i crec que Man of Steel hi contribueix. Espero que el temps em doni la raó. Ara, però, toca esperar la seqüela de la pel·lícula l'any 2014.