Cinema: Bèsties fantàstiques - Els secrets de Dumbledore

L'any 2018 publicava una entrada sobre la segona pel·lícula d'aquesta saga spin-off de Harry Potter, i en aquell moment ningú sabia que 2020 seria un any que ens canviaria la vida. També va canviar la previsió de la tercera part de la història, que s'havia d'estrenar aquell any però que ens ha arribat ara, el 2022.

Repassant tant aquella entrada com la pel·lícula en si per tal de preparar-me per a la tercera, veig que Els crims de Grindelwald em va agradar més que a la majoria de la gent, perquè té una consideració força negativa. Tant me fa, però ha arribat l'hora de parlar de la seva continuació i de què m'ha semblat, amb els spoilers reduïts a la mínima expressió.

Bèsties fantàstiques: Els secrets de Dumbledore (Fantastic Beasts: The Secrets of Dumbledore en anglès) torna a tenir com a director David Yates, que es va encarregar de les dues primeres entregues i de les pel·lícules 5 a 8 de Harry Potter, i se situa cinc anys després de l'anterior pel·lícula, és a dir, l'any 1932.

El film comença amb una disputa per un ésser mitològic molt cobejat, un qilin, la criatura fantàstica xinesa, que enfronta en Newt (Eddie Redmayne) i els acòlits d'en Grindelwald, entre els quals hi ha un Credence (Ezra Miller) que ara duu els cabells llargs i que és una jove promesa del bàndol dels dolents.

Perquè ara ja es pot parlar en aquests termes: si a la segona entrega en Grindelwald presentava uns arguments que podien arribar a ser atractius en afirmar que no tenia res en contra dels muggles, però que volia que els mags poguessin viure sense restriccions, aquí ja es parla obertament de guerra contra els humans que no tenen poders, i tot és més maniqueu. 

És un dels aspectes que no m'han agradat gaire de la pel·lícula: a la segona, tan criticada, era més fàcil sentir una certa empatia respecte a la ideologia de l'enemic, i s'entenia per què el personatge de la Queenie (Alison Sudol) passava al seu bàndol, per exemple. Tot era més gris, més carn de debat. Ara ja no. 

Un altre aspecte que no m'ha agradat té a veure amb el canvi d'intèrpret de l'esmentat Grindelwald, que ha passat de tenir la cara d'en Johnny Depp a la d'en Mads Mikkelsen per la polèmica provocada per les acusacions de maltractaments de l'Amber Heard al protagonista de Pirates del Carib, que ja va tacar el segon film perquè llavors ja era quelcom públic, però després Warner Bros. va decidir reassignar el personatge. 

Doncs bé, no tinc res en contra del senyor Mikkelsen (tampoc és un actor que conegués d'abans), però m'agradava molt més la caracterització de l'anterior versió, amb uns cabells i un bigoti d'un blanc poc natural i una interpretació més teatral però que trobo que li quedava millor. En fi, qüestió de gustos.

El cas és que la trama del film gira al voltant de l'intent de dominació mundial d'en Grindelwald -temporal i geogràficament evocadora de l'ascens del nazisme- i, a l'altra cara, la força que s'hi oposa, que és una colla de mags -i un no mag, l'entranyable Jacob (Dan Fogler)- reunits per en Dumbledore (Jude Law), que pel pacte de sang que ja es va mostrar a la segona part no es pot enfrontar al seu enemic jurat directament. 

Mentre ell envia en Newt i companyia a frustrar-li els plans, l'altre també maquina intents d'assassinat del director de Hogwarts, sobretot a través d'un Credence que lluita per trobar el seu lloc i demostrar la seva vàlua davant de l'home que va fer tants esforços per reclutar-lo. 

Tot plegat dona lloc a alguns enfrontaments espectaculars i memorables, però a la pel·lícula també trobem escenes d'acció amb un toc més de comèdia, com una que em va agradar especialment que té a veure amb la fuga d'una presó i que lliga més amb el caràcter juvenil de les aventures d'en Harry, l'Hermione i en Ron.

Seguint l'estil d'Els crims de Grindelwald, aquesta entrega també és més fosca, dramàtica i èpica que la primera part, i ara hi podem sumar que el protagonisme està més repartit i no gira tant al voltant d'en Newt Scamander, que, sincerament, sembla que ja no tingui res més per oferir-nos, de manera que ja està bé que es vagi diluint.

Com promet el títol, també parla dels secrets del líder del bàndol dels bons, que no són ni tan nombrosos ni tan secrets, si recordem cert esdeveniment tràgic del seu passat explicat a Harry Potter (llibres i pel·lícules) i vam saber llegir entre línies al segon film quina era la naturalesa de l'antiga aliança entre en Grindelwald i ell -que abans no s'havia explicat mai, és cert, però sí que l'autora dels llibres, la J. K. Rowling, ho afirmava-. 

Vaig dir en parlar de la segona part que es notava que era com la pel·lícula del mig d'una trilogia, tot i que en realitat Bèsties fantàstiques seria una pentalogia, i a la tercera part trobo que li passa el mateix: té un bon ritme i construeix personatges -no tots amb tanta profunditat ni èxit-, però pel que fa a la trama no avança d'una manera gaire notable. El clímax de tota la història queda encara lluny i penso que és evident. 

Veurem com hi reacciona el públic estatunidenc, que quan escric aquesta entrada no l'ha vist encara -s'ha estrenat a Europa una setmana abans que als Estats Units-, però de moment sembla que a la gent d'altres països li ha agradat un pèl més que la segona. Tanmateix, i malgrat els plans que, com he dit, sigui la tercera de cinc entregues, a diferència de l'anterior no acaba amb cap cliffhanger, de manera que, si les coses van mal dades -i podria ser, perquè la gent sembla que esperava una cosa més lleugera, més com l'obra de la qual és spin-off-, es podria tancar així i no ens quedaríem penjats. Qui sap si ja s'ha fet amb aquesta intenció, per si de cas...
 

Cinema: Man of Steel

Potser llegint altres entrades ja ho heu sospitat, però si no és així ho diré abans de començar per tal que quedi clar: sóc molt d'en Batman, i en Superman també m'agrada, però en tinc i n'he llegit moltíssims menys còmics que no pas del Cavaller Fosc. 

Tot i així estava convençut d'anar a veure la darrera pel·lícula de l'Home d'Acer, el nou intent de rellançar la franquícia després del fracàs de Superman Returns (2006) —que a mi em va semblar entretinguda— i de crear un ric Univers DC cinematogràfic, tot seguint els passos de la competència, Marvel, que ho està fent amb èxit des de fa molts anys.

Com sempre passa en aquests casos, i es podia esperar d'una pel·lícula basada en el superheroi més popular de tots els temps, que enguany ha fet els 75 anys, molta gent ha quedat descontenta de l'adaptació. És el que hi ha, sempre hi ha gent impossible de satisfer, sobretot pel que fa al cinema basat en còmics. 

Per la meva banda, tot i ser una persona molt menys experta en Superman que en Batman, he percebut les llicències que la pel·lícula dirigida per Zack Snyder (300, Watchmen) es pren, però no podem viure sempre de l'aclamat film de 1978, hem de reconèixer que Man of Steel està força bé i com a mínim tothom coincideix en què és millor que la de 2006.

Potser ha estat per tràilers com aquest, que ens inflaven les expectatives des de feia mesos, unes expectatives que havien nascut quan es va saber que hi hauria una nova pel·lícula d'en Superman, dirigida pel senyor Snyder i escrita per David S. Goyer i Christopher Nolan (també productor), responsables de la trilogia més recent d'en Batman. 

O potser ha estat perquè s'esperava quelcom precisament del nivell de l'esmentada trilogia del Cavaller Fosc, i és cert que des de Warner Bros. s'han encarregat de vendre'ns-ho d'aquesta manera. Fins i tot pot ser que hagi estat per això, perquè el seu to (no argumental, sinó visual) és fosc com el de Batman Begins, El Cavaller Fosc i The Dark Knight Rises. Però Man of Steel no és Batman Begins, encara que també sigui una pel·lícula d'orígens d'un personatge icònic i se n'hagi encarregat la mateixa gent. Sigui com sigui, amb defensors i detractors, ha funcionat i té prevista una seqüela per a l'any que ve, sense fer-nos esperar els habituals 3 anys de mitjana que acostumen a passar entre les entregues d'una sèrie cinematogràfica. 

El cas és que, pel que percebo, ha agradat sense entusiasmar en excés. A mi també hi ha coses que no m'han agradat, i en parlaré, però em disposo a fer la meva particular ressenya de la pel·lícula defensant allò que crec que fa bé.

Començant pel protagonista, en Henry Cavill, que abans d'aquesta pel·lícula el més important que havia fet era la sèrie The Tudors, no és excessivament carismàtic però trobo que fa una bona feina, i penso que no era necessari que en Superman/Kal-El/Clark Kent estigués encarnat per una cara massa coneguda.

Aplaudeixo també el fet que sigui un Superman de pit pelut i barba en segons quins moments, i que s'hagin eliminat el ridícul rínxol rebel del front i els "calçotets per fora". És 2013 i hi ha coses que potser no calen ni tan sols en un film clarament de fantasia com el que ens ocupa.

També m'agrada la nova Lois Lane, interpretada per una Amy Adams que es conserva força bé malgrat els seus 38 anys, gairebé 39. Aporto la dada relativa a l'edat perquè en Clark representa que en té 33 (curiosament l'edat de Jesucrist quan va morir, i el seu paper de salvador ha fet que més d'un hagi trobat a la pel·lícula tot de referències religioses cristianes).

Per altra banda, quan vaig saber que seria l'Amy Adams la que faria d'eterna noia de l'Home d'Acer tenia por que la fessin tenyir de morena, al capdavall és el color dels cabells de la Lois de tota la vida, però afortunadament li han permès lluir la seva cabellera pèl-roja habitual, que no natural (tot i que passaria pel seu autèntic color).

La relació entre el seu personatge i el del protagonista, tractada durant dècades als còmics (i també als films i les sèries que se n'havien fet fins ara) com un fals triangle amorós, és revisada a Man of Steel per tal d'oferir-nos una versió més creïble i versemblant que també m'ha agradat, encara que a molts els sembli un sacrilegi i vulguin continuar creient que unes ulleres poden canviar tant el rostre d'algú que la seva presència o absència ens faci veure-hi respectivament un simple periodista o el superheroi més gran de tots els temps. No siguem criatures i acceptem que així és millor.

 
El que no m'agrada, però, és que per molta Lois Lane que sigui, i per molt intrèpida que sigui com a reportera, sigui testimoni de primera mà de gairebé tots els esdeveniments de la pel·lícula. En altres paraules, la seva participació en segons quines escenes em sembla forçada i injustificada, com també trobo forçat, i accelerat i poc realista, el seu enamorament de l'heroi. Per a acabar-ho d'adobar, hi ha lleis de la física que no s'apliquen a la senyoreta Lane. Si veieu o ja heu vist la pel·lícula m'entendreu.

Pel que fa a la història en si, i a la manera d'explicar-nos-la, no cal que us amoïneu perquè si bé és cert que Man of Steel explica les coses d'una altra manera, llicències incloses, tot el que hi ha d'haver, tot el que podria esperar un lector habitual dels còmics d'en Superman, hi és.

Si a algú no li agraden les adaptacions cinematogràfiques de còmics, i per desgràcia molta gent s'enorgulleix de no quedar mai satisfeta en aquest aspecte, que es quedi amb la literalitat de Sin City, però un film per a les masses ha de mirar de satisfer tota mena de públics i alhora sorprendre una mica els fans més experts, i en la meva humil opinió aquest ho aconsegueix.

Oblideu-vos d'en Lex Luthor: l'enemic aquest cop és el General Zod (interpretat per en Michael Shannon, conegut pel seu personatge de Nelson van Alden a Boardwalk Empire), el líder militar de Krypton que va intentar un cop d'estat per tal de fer front a la decadència del planeta i que va ser empresonat a la Zona Fantasma, d'on va poder escapar a causa de la destrucció del seu món. Des de llavors busca la manera de destruir el nen que va ser enviat a la Terra com a últim supervivent de Krypton, que resulta que no és pas l'últim.

No em sembla pas malament que aquest cop s'hagi optat per evitar l'enemic obvi, que segur que sortirà a la segona part, i que la nèmesi del protagonista sigui un dels enemics habituals dels còmics que, de fet, també sortia a Superman i Superman II. El paper del senyor Luthor, que als còmics consisteix bàsicament en intentar convèncer el món del perill que representa tenir entre nosaltres un extraterrestre com en Superman, era innecessari en la història que ens han explicat aquest 2013. Ja tindrem temps de veure'l, n'estic segur. I també la kryptonita, substància que com tothom sap és el punt feble del protagonista però que aquí no fa acte de presència. Al cap i a la fi, ja té prou debilitats pel simple fet de ser un superheroi novell, amb dubtes i traumes, que comet errors.

He dit que era una pel·lícula d'orígens, i ho és. Comença a Krypton, el dia del naixement d'en Kal-El, fill d'en Jor-El (el científic més important del planeta) i la seva dona Lara. Man of Steel ens ofereix una bona quantitat de metratge relatiu als últims dies de Krypton, i la presència d'en Jor-El al film va més enllà de la seva mort, tant que fins i tot em va fer la sensació que l'actor que l'interpreta, en Russell Crowe, apareixia en pantalla més del que calia.

A l'inrevés que Batman Begins, però, no tenim una pel·lícula lineal amb una primera hora o una hora i mitja sense veure el protagonista en acció, sinó que alternem el present, on en Clark descobreix el seu origen i decideix posar en pràctica les seves habilitats per tal de salvar el món, amb escenes de flaixbac on el veiem de petit i adolescent a Smallville, Kansas.   

En aquestes escenes brilla en Kevin Costner en el seu paper de Jonathan Kent, que es dedica a controlar els poders del seu fill adoptiu amb l'objectiu de fer-ne un bon home, un home de profit que sàpiga esperar el moment adequat per a mostrar al món el que és capaç de fer. 

I aquesta idea de fer-lo esperar la duu fins a les últimes conseqüències, encara que l'obligui a prendre decisions exagerades, com acabarem veient entrada la pel·lícula. L'acompanya la també conegudíssima Diane Lane fent de Martha Kent, la connexió constant del protagonista amb la seva infantesa terrestre.

Tot plegat durà en Superman a la seva primera missió, que és salvar la Terra entregant-se a en Zod, que amenaça amb eliminar-ne la població i transformar-la en el nou Krypton, i no està per orgues. Al contrari del que passa als còmics, i també és un canvi que m'agrada, tan bon punt el món coneix l'existència del futur superheroi es troba amenaçat precisament per la seva presència al planeta a causa dels plans d'en Zod. 

I és per això que no cal que hi hagi en Luthor (que hi és, però d'una manera indirecta, fixeu-vos-hi), perquè la por al desconegut, a l'extraterrestre, és la reacció natural dels humans a tota aquesta història.

Com no podia ser d'una altra manera hi ha combats espectaculars, molt ben duts a terme per part de l'equip d'efectes especials i que fan empal·lidir la destrucció de Nova York que vam poder veure l'any passat a The Avengers, de Marvel. 

Però potser el combat final s'allarga una mica massa i crida molt l'atenció que en Superman, per molt debutant que sigui en l'ofici, no intenti endur-se la batalla a alguna banda on no causi tantíssima destrucció, perquè no ens mostren morts col·laterals, però s'entén que se'n produeixen milions amb la caiguda d'edificis i tot plegat.

Sigui com sigui he dit més amunt que és un Superman novell i comet errors, i algunes decisions que la seva versió de paper no prendria mai han indignat més d'un fan, però jo trobo que estan justificades per les circumstàncies de l'argument i perquè es tracta, ho dic per tercer cop, d'un Home d'Acer que comença i té dret a equivocar-se.

No em vull allargar tant, jo, i acabaré dient que Man of Steel m'ha agradat força, tot i alguns defectes que puc detectar sense ser un gran expert en el personatge creat per Jerry Siegel i Joe Shuster. Defectes que li perdono i que trobo que no són tants com afirmen els seus detractors. La banda sonora del meu admirat Hans Zimmer és d'allò més adequada, encara que no s'assembli gaire al seu estil habitual, de vegades massa semblant entre unes bandes sonores i les altres, ni a la feina que va fer amb la trilogia Batman.

És un Superman diferent, més modern, un bon punt d'arrencada del que espero que sigui una trilogia d'èxit i, si tot va bé, permeti veure en el futur (com és la intenció) una pel·lícula de la Lliga de la Justícia, que sorprèn negativament que Warner Bros., propietària de DC Comics, no hagi dut a terme per culpa dels fracassos que van representar Superman Returns (2006) i Green Lantern (2011). El Batman de Nolan va ser una primera passa cap a un futur millor en aquest sentit i crec que Man of Steel hi contribueix. Espero que el temps em doni la raó. Ara, però, toca esperar la seqüela de la pel·lícula l'any 2014.

Paraulotes als dibuixos animats

Si em coneixeu personalment potser us n'heu adonat, però m'encanten les paraulotes. Em fan riure. Digueu-me infantil, però em fan gràcia. Per això ric amb els Mojinos Escozíos, adoro la paraula fucking del l'anglès i l'ús que se'n fa com a paraula multiusos, i gaudeixo especialment amb coses com aquesta:

Us pensàveu que en Porky podia dir una cosa així? Doncs no la diu, habitualment, però pel que sembla això va ser una broma interna dels estudis de la Warner Bros. que, en principi, no havia de veure la llum. I és que normalment els dibuixos animats no diuen paraulotes, paraules gruixudes, grolleries... llevat que siguin per a adults, com és el cas de l'anime Nana o els americans South Park i companyia. Aquí tenim un clàssic:

Si un és fan de la sèrie s'hi acostuma ràpidament, però en el seu moment aquestes coses sobtaven, perquè no s'havien vist mai. Ara veurem part d'un antic anunci que emprava metratge de la sèrie animada antiga d'en Batman i feia que semblés que deien paraulotes, amb els típics xiulets censors col·locats de manera que deixaven poc lloc al dubte.

Malauradament no hi ha gaires exemples més, especialment quan es tracta de produccions americanes, però per altra banda és ben sabut que el català i el castellà són molt rics en paraulotes, de manera que sempre es pot fer una rica adaptació del llenguatge informal japonès, idioma que en grolleries és tremendament pobre. Vegem-ho a la comparativa dels doblatges català i castellà de l'abans esmentada Nana:



Què us sembla? Molt més realista i viu, trobo, amb expressions com "deixeu-vos d'hòsties" o "em cagaré en la mare que els va parir a tots plegats". En castellà, i de fet l'objectiu del vídeo és mostrar que és un doblatge molt més insípid tant en veus (amb l'excepció de la Núria Trifol, veu de la Nana/Hachi, que fa els dos idiomes) com en llenguatge. Però com he dit abans, no hi ha gaires més exemples i ho haurem de deixar aquí. No sense abans compartir aquest magnífic vídeo dels usos de la paraula "fuck". És molt bo, creieu-me:


Està fet en to de broma, però tot el que s'hi diu és completament cert. Se n'aprèn molt, i us recomano que el mireu sencer, perquè no deixa de ser una lliçó d'anglès.