Avui tornaré a parlar d'una sèrie que he vist motivat exclusivament per qui hi sortia, sense saber res del seu argument. Tant se val, de fet, per què ens acostem a un producte, sobretot si ens acaba satisfent com és el cas.
Una sèrie on sortís l'Amy Adams (a aquestes alçades ja no ens ha de sorprendre que cap estrella de la gran pantalla treballi a la televisió, perquè en els darrers 20 anys la qualitat i el prestigi del format han pujat moltíssim, i ja hi hem vist passar gent del nivell de la Meryl Streep) era una sèrie que havia de veure, atès que és una de les meves actrius preferides, i si l'acompanyava com a secundària la veterana Patricia Clarkson, encara més.
Parlo de Sharp Objects, una minisèrie de 8 episodis basada en el llibre homònim de 2006 de Gillian Flynn que es va estrenar a HBO el 2018. Sí, la tenia pendent i he trigat força en veure-la, però ja ho he fet i és el moment de parlar-ne.
Dirigida per Jean-Marc Vallée, que també va ser el director de la primera temporada de Big Little Lies, explica la història d'una reportera, la Camille Preaker (Amy Adams), que envien a cobrir, al seu poble natal, Wind Gap (Missouri), l'assassinat d'una adolescent i la desaparició d'una altra aprofitant que coneix el terreny.
Allà es retroba amb la seva mare, l'Adora (Patricia Clarkson), la rica del poble, que viu en una mansió, només vol ser adorada -no pretenia fer un joc de paraules- i que tot giri al seu voltant, a més de tenir un comportament sobreprotector i vetllar per la bona imatge de la família per damunt de tot. Viu, doncs, per les aparences, en un poble conservador i aficionat a les xafarderies, típic del Midwest estatunidenc.
És un retrobament incòmode, perquè mai no han tingut bona relació, per culpa dels caràcters incompatibles i el fet que sembla que el pare de la Camille mai va formar part de la família, i ella se sent tan obligada a allotjar-se en aquella casa d'on va fugir tan aviat com va poder com la seva mare a acollir-la, ara que viu tranquil·lament amb la seva filla adolescent i el seu marit, l'Alan (Henry Czerny), que no és pare de la Camille, però sí de la germana que havia tingut i que va morir quan eren petites.
Però la reportera ha tornat al poble per fer la seva feina, cosa que és percebuda com una mostra de fredor perquè sembla que no l'afectin els esdeveniments, però a més, com que és una dona adulta, fa el que vol, a l'hora que vol i quan vol, tot això de passar-se el dia bevent, fent preguntes sobre els assassinats i voltant de nit enfurisma la seva mare, així com incrementa la llegenda que es va crear al seu voltant, quan va adquirir l'aura de noia misteriosa i perillosa abans de marxar del poble.
A mesura que avancen els episodis anem coneixent, mitjançant continus flashbacks i breus flaixos, coses del terrible passat de la protagonista, i és que el seu alcoholisme i les autolesions que li descobrim tenen motivacions i culpables. Es tracta, doncs, d'un personatge trencat, lluny de la perfecció que acostumem a atribuir als personatges que lideren els repartiments de les sèries. Ens compadirem d'ella, sí, però també la respectarem i li farem costat, amb la certesa que la gent no té ni punyetera idea de la vida dels altres i s'afanya, tot i així, a jutjar-los.
L'aparent fredor o el distanciament de la Camille de la gent d'un poble on no hauria volgut tornar mai es relaxen amb la seva germanastra, l'Amma (Eliza Scanlen), amb qui abans havia tingut poca relació per la gran diferència d'edat que tenen, però en aquesta nova etapa la va coneixent millor i, tot i que és rebel, mentidera i provocadora, la protagonista pateix per ella perquè no sap allunyar-se de la seva mare com sí que va fer ella i, en realitat, té el perfil de víctima potencial de l'assassí que volta pel poble.
Pel que fa al cas, tot i que com a reportera la Camille s'ha de limitar a informar -cosa que representa un obstacle per al secretisme amb què necessiten treballar les autoritats-, és inevitable que tingui les seves teories i, amb la perspectiva que li han donat els anys d'allunyament del poble, no es deixa endur pels prejudicis que duen la resta del poble, policia inclosa, a fer acusacions fàcils.
En això té un aliat en el detectiu Richard Willis (Chris Messina), que envien des de Kansas City a ajudar la policia local de Wind Gap, i no és gaire benvingut. Al poble els forasters no agraden, però precisament són ells els que poden mirar les coses amb uns ulls frescos, no contaminats.
És interessant també la relació que desenvolupen la Camille i ell, plena de matisos i no pas tan previsible com es podria esperar, i és que ella és una persona amb tants problemes, o almenys amb uns problemes tan greus, que no és gens fàcil relacionar-s'hi gaire íntimament. Però bé, no vull revelar més coses en aquest sentit.
Sharp Objectsés un excel·lentthriller psicològic, amb unes interpretacions d'altíssim nivell adequadament reconegudes per premis i nominacions, un misteri que es va descabdellant però que té com a protagonista no una detectiu, sinó una reportera, el tràgic i interessantíssim rerefons de la qual es va explicant constantment i alhora sense entorpir el desenvolupament de la història.
El tram final és d'allò més tens, i el camí per arribar-hi està farcit de moments de calma i d'altres de molt angoixants, afegint a tot plegat una violència força gràfica i un estil narratiu que contribueix a fer l'atmosfera pesada, amb grans resultats. Si us agraden les històries de suspens, doneu-li una oportunitat.
Darrerament al bloc he parlat força de cinema, i ja està bé, perquè no ha estat mai dedicat exclusivament als còmics, encara que de vegades ho sembli. Fa poc van tenir lloc els Oscars 2014, que premien les pel·lícules de 2013, i ja hi vaig dedicar una entrada, però una de les pel·lícules que competien en diverses categories, Her, rep amb aquest text una ressenya, perquè em va agradar molt (la que més entre les nominades) i trobo que val la pena parlar-ne.
Guanyadora de moltíssims premis (els més destacats, el de Millor Guió Original als esmentats Oscars 2014 i els Globus d'Or del mateix any) i mereixedora d'un fotimer de nominacions, Her és un drama romàntic i de ciència-ficció escrit i dirigit per Spike Jonze (Being John Malkovich, Adaptation, Where the wild things are i la que ens ocupa), que entre moltes altres coses resulta que és director de videoclips i un dels creadors de Jackass.
Ens explica una història d'amor futurista, situada a Los Angeles el 2025, en un món on la tecnologia està força avançada però en general ens sembla versemblant i raonable encara que ningú no pot pronosticar com estarà d'aquí a 11 anys. I l'ambientació no és pas gratuïta, perquè la història d'amor que ens explica és la d'un escriptor i el seu sistema operatiu.
El protagonista, en Theodore Twombly (Joaquin Phoenix), treballa escrivint cartes personals que s'imprimeixen com si estiguessin escrites a mà i té un caràcter introvertit, una mica antisocial. Un bon dia s'instal·la un nou sistema operatiu que resulta que més que una intel·ligència artificial avançadíssima, el que té és una personalitat i una consciència pròpies.
Un cop establert que tindrà veu femenina (la de la Scarlett Johansson —que substituïa la Samantha Morton i en fer-ho es va sumar als problemes que van retardar l'estrena d'aquesta pel·lícula que estava filmada el 2012—), home i màquina (que s'autobateja com a Samantha) comencen a tenir converses cada cop més profundes i aviat esdevenen amics i alguna cosa més quan ell s'adona que, efectivament, el sistema operatiu és com una persona però sense cos.
En Theodore passa els dies entre la feina i casa seva, i manté amb la Samantha una relació sentimental (de la part física se n'encarreguen d'altres maneres) que si no veiem la pel·lícula podríem pensar que és ridícula i ens provocaria una mitja rialla burleta, però tal com ho fan anar tant el director i guionista (el mateix Spike Jonze) com els magnífics intèrprets és força creïble, versemblant i desperta la nostra simpatia.
De fet, la proliferació d'exemplars d'aquest nou sistema operatiu fa que poc a poc estigui més socialment acceptat tenir una relació d'amistat o d'amor amb aquestes entitats incorpòries, i és quelcom que per exemple experimenta la seva veïna i amiga de tota la vida, l'Amy (Amy Adams), que és la persona física més important que té en Theorode a prop, si no comptem la seva ex, la Catherine (Rooney Mara), que el va deixar quan ja no va poder suportar més la seva manera de ser.
Aquesta és la premissa de la pel·lícula, que narra una història d'amor original, perfectament possible si les coses d'aquí a una dècada encara van pel camí que van ara, però que també ens fa reflexionar sobre la necessitat d'interactuar més i millor amb els éssers humans que ens importen, i alhora sobre si és possible que un humà i una màquina s'entenguin millor que dues persones reals.
D'altra banda, fins a quin punt podem dir que una persona no és real només perquè no tingui un cos físic? Poden les màquines desenvolupar una intel·ligència artificial tan avançada que arriba un moment que, si continuen evolucionant, ens deixin enrere en tots els sentits?
Per tots aquests temes, per les interpretacions, per la banda sonora (i la cançó The Moon Song), pel disseny de producció, per una ciència-ficció mesurada i creïble sense exagerats efectes especials (per no dir que no n'hi ha cap), i per la senzillesa amb què explica una història preciosa i encertadament premiada, considero que Her és un film d'allò més recomanable i sens dubte un dels meus preferits de 2013.
No havia fet mai una entrada sobre aquest tema, però es dóna la circumstància que enguany he vist bona part de les pel·lícules que competeixen en les diverses categories d'aquesta 86a edició dels Premis de l'Acadèmia de Cinema dels Estats Units, popularment coneguts com els Oscars (o els Oscar, que en català potser hauríem d'eliminar aquest plural anglosaxó), abans que tingui lloc la cerimònia, que en aquest cas se celebrarà i es retransmetrà la matinada del 2 al 3 de març (hora catalana).
Sense ser cap expert en cinema i lluny de la capacitat analítica i literària dels que es dediquen professionalment a aquests temes, voldria fer una reflexió i alhora un pronòstic sobre el que crec que passarà en algunes de les categories, a veure si l'encerto ja que, per una vegada, en comptes d'anar al cinema després de saber quins són els guanyadors, ho he fet abans i vull provar sort.
Abans de començar, però, vull aclarir que aquests guardons són els que desperten més interès i els que influeixen més el gran públic a l'hora de considerar si un film i els seus responsables són més o menys vàlids, però sóc plenament conscient que no són els únics premis que existeixen ni els únics que ens han de fer prendre decisions. Simplement són els més populars, els que provoquen més desplegament per part dels mitjans de comunicació i els que generen més debats i converses, i és per això que els dedico una entrada i en faig un pronòstic que, per cert, no amaga dubtes.
Millor pel·lícula
La categoria de millor pel·lícula és, suposo que hi estem d'acord, la més interessant, perquè acostuma a acompanyada d'altres premis o com a mínim nominacions, atès que un film és el resultat de la feina de molta gent en diversos camps.
I aquí introdueixo els meus dubtes, que afecten diverses categories, perquè ja se sap que en aquests premis hi intervenen factors que van més enllà dels mèrits pròpiament dits. 12 anys d'esclavitud em va agradar força, sí, però pel tema que toca té tots els números d'alçar-se amb aquest premi tant si és la millor com si no. Si no és així, la meva segona candidata i la que més m'ha agradat és Her, seguida de molt a prop per Dallas Buyers Club.
Si em pregunteu amb quina m'ho he passat millor, us diria que The Wolf of Wall Street, però és molt Scorsese i els costa molt premiar el seu estil. Nebraska, per la seva banda, probablement s'ho mereixeria, però en tenir aquesta aura de film independent m'estranyaria que guanyés en uns premis tan llepaculs amb la indústria de Hollywood com aquests.
Pel que fa a American Hustle, és d'aquelles pel·lícules que ens fan gaudir sobretot pel seu repartiment. No dic que sigui pas dolenta o mediocre, en absolut, em va agradar força, però m'adono que segurament m'agradaven més els seus actors i les seves actrius que no pas la història que explicava i com l'explicava. Gravity és una pel·lícula entretinguda i fins a cert punt original en la seva premissa, però no diria mai que és una seriosa candidata al guardó. No puc opinar sobre Philomena, que no he vist, però no crec que ens sorprengui. I tampoc no he vist Captain Phillips, perquè en general les bèl·liques no m'interessen, però té prou competència com perquè la descarti.
Millor director
Tot i que em sorprendria que en la categoria de millor pel·lícula guanyés Nebraska, tal com està feta i com ens expliquen la història no em sorprendria tant que Alexander Payne s'endugués l'estatueta de millor director, i confesso que és una categoria que em costa analitzar. En part perquè sol anar associada a la Millor Pel·lícula i, si és així, suposo que el guanyador serà l'Steve McQueen per 12 years a slave.
Millor actor protagonista
En aquest cas sí que he vist les interpretacions dels 5 nominats, i m'ho posen molt difícil. Pels mateixos motius que crec que 12 anys d'esclavitud guanyarà el de Millor Pel·lícula, crec que el seu protagonista, en Chiwetel Ejiofor, s'endurà l'estatueta de Millor Actor. Agraden les interpretacions sofertes i els drames d'aquest nivell.
Tanmateix té seriosos rivals: a Hollywood li encanta premiar les transformacions, i en Christian Bale torna a modificar el seu cos a American Hustle (aquest cop per a engreixar-se i, a sobre, per decisió pròpia, sense que la seva contrapartida del món real tingués aquest aspecte). Però no crec que la cosa vagi per aquí. Si premien tant la interpretació com la transformació del cos l'Oscar serà per a en Matthew McConaughey per la seva feina a Dallas Buyers Club, que seria la meva segona opció, i si encerto me n'alegraré.
També aplaudiria que premiessin en Leonardo Di Caprio, i no perquè a The Wolf of Wall Street faci res que no hagi estat fent (i molt bé) durant els darrers anys, que és el paper de ric sonat, sinó per acumulació de mèrits, ja que aquesta és la seva cinquena nominació i encara no l'han premiat mai. I si el guardó se l'endú en Bruce Dern per Nebraska a mi no em sentiran queixar-me, però no crec que passi.
Millor actriu protagonista
Pel que fa a les protagonistes femenines, no he vist pas la feina de les veteraníssimes Judi Dench (Philomena) i Meryl Streep (Agost), però la primera ja duu en aquesta categoria 5 nominacions i cap guardó (per tant, ferma candidata), i la segona... bé, és una habitual de les nominacions i a la seva col·lecció té 2 estatuetes com a millor actriu i 1 com a millor actriu secundària. No crec que repeteixi enguany.
En el cas de les que sí que he vist, descartaria la Sandra Bullock (Gravity) perquè el paper que hi fa tampoc no és espectacular, i apostaria per la Cate Blanchett, però si l'escàndol per les renovades acusacions d'abusos sexuals d'en Woody Allen sobre la seva filla adoptiva quan aquesta era menor d'edat esquitxen tot allò que tingui relació amb Blue Jasmine, la senyora Blanchett podria pagar injustament.
L'Amy Adams aconsegueix amb American Hustle la seva primera nominació en aquesta categoria, però ja en va tenir 4 com a millor actriu secundària en el passat recent (cap d'elles amb premi). Potser ja és hora de donar-li un premi per acumulació de mèrits, com a en Di Caprio, i si és cert que els Globus d'Or acostumen a premiar el que després premia l'Acadèmia podria guanyar-lo. Seria la meva segona opció després de la Judi Dench (que com ja he dit no he vist), però si les votacions són justes amb la Cate Blanchett serà ella qui s'endugui el premi i el sumi al de millor actriu secundària que va obtenir el 2004 amb L'aviador.
Millor actor secundari
Aquí només hi ha una interpretació sobre la que no puc opinar, perquè no l'he vist, que és la d'en Barkhad Abdi (Captain Phillips), però pel que fa a les altres quatre em moc entre en Bradley Cooper (American Hustle), perquè trobo que clava el paper que li van encarregar i potser seria la manera de compensar que l'any passat no s'endugués el de premi al millor actor per La part positiva de les coses, i en Jared Leto, principal candidat per la seva interpretació d'un homosexual transvestit a Dallas Buyers Club, un paper pel qual, com en Matthew McConaughey, també va transformar el cos aprimant-se fins a l'extrem.
Quedarien fora, doncs, en Michael Fassbender, negrer despietat a 12 anys d'esclavitud, i en Jonah Hill, el millor amic del protagonista de The Wolf of Wall Street, que tard o d'hora acabarà premiat perquè ja ha acumulat moltes nominacions pels seus treballs, dues d'elles per als Oscars.
Millor actriu secundària
Faltant-me veure el paper de la Julia Roberts a Agost, no em sorprendria del tot que rebés aquest guardó després d'una llarga i prolífica carrera i molts premis i nominacions, però només un Oscar, el de millor actriu, per Erin Brokovich fa més de 10 anys.
Però crec que l'aposta òbvia és la de la Lupita Nyong'o pel seu paper torturat a 12 anys d'esclavitud. Si no és així podria guanyar la Jennifer Lawrence per American Hustle. Jo l'hi donaria, però l'any passat ja va guanyar el de millor actriu per La part positiva de les coses, encara que molta gent pensa que no n'hi havia per tant (potser és que va caure bé el personatge i tot i que la interpretació era més normaleta va captivar els votants), i dos anys seguits i amb només 23 anys d'edat ho veig complicat. Els Globus d'Or, però, els ha rebut seguits, per tant hi ha aquest precedent.
Crec que, pels motius exposats, altres sòlides interpretacions com són les de la Sally Hawkins (Blue Jasmine) i la June Squibb (Nebraska) tenen poques opcions de guanyar.
Millor pel·lícula d'animació
Només he vist 3 de les pel·lícules nominades en aquesta categoria, no puc opinar sobre Ernest et Célestineni Kaze Tachinu, de l'Studio Ghibli i aclamada a tot arreu, però penso que la cosa estarà entre aquesta última i Frozen: el Regne del Gel (que crec que és la que guanyarà), mentre que Gru 2: El meu dolent preferit i la més fluixeta Els Croods quedarien fora.
Millor guió original
Les he vist totes (American Hustle, Blue Jasmine, Dallas Buyers Club, Her i Nebraska), i després de fer l'esforç de distingir les pel·lícula en el seu conjunt d'allò que expliquen, crec que la guanyadora serà Her, per una història preciosa i amb diàlegs realistes i intel·ligents. La que estic força segur que no guanyarà és Blue Jasmine, perquè com que el senyor Woody Allen és qui la va escriure i pesa sobre ell l'escàndol abans descrit, no crec que el premiïn per més que aquesta sigui la seva millor pel·lícula en uns quants anys.
Millor guió adaptat
En aquest cas no he vist Captain Phillips ni Philomena, però entre 12 anys d'esclavitud, The Wolf of Wall Street i Before Midnight crec que serà l'última la que guanyi l'estatueta, encara que sigui com a premi a aquesta popular trilogia sobre la relació d'una parella al llarg de 18 anys que ens ha ofert una entrega cada 9 anys des de 1995.
Sobre la resta de categories, és a dir les de documentals, millor pel·lícula en llengua no anglesa, curts d'imatge real i d'animació, maquillatge i vestuari, i els aspectes tècnics (que espero que siguin els únics guardons que s'emporti Gravity), com que no he vist la majoria dels films no gosaria fer cap aposta, però crec que per exemple la cançó Let it go de Frozen és la candidata més ferma a l'Oscar a la Millor Cançó, i no m'estranyaria que Saving Mr. Banks s'endugués el premi a la Millor Banda Sonora, a càrrec del veterà Thomas Newman. En resum:
Potser llegint altres entrades ja ho heu sospitat, però si no és així ho diré abans de començar per tal que quedi clar: sóc molt d'en Batman, i en Superman també m'agrada, però en tinc i n'he llegit moltíssims menys còmics que no pas del Cavaller Fosc.
Tot i així estava convençut d'anar a veure la darrera pel·lícula de l'Home d'Acer, el nou intent de rellançar la franquícia després del fracàs de Superman Returns (2006) —que a mi em va semblar entretinguda— i de crear un ric Univers DC cinematogràfic, tot seguint els passos de la competència, Marvel, que ho està fent amb èxit des de fa molts anys.
Com sempre passa en aquests casos, i es podia esperar d'una pel·lícula basada en el superheroi més popular de tots els temps, que enguany ha fet els 75 anys, molta gent ha quedat descontenta de l'adaptació. És el que hi ha, sempre hi ha gent impossible de satisfer, sobretot pel que fa al cinema basat en còmics.
Per la meva banda, tot i ser una persona molt menys experta en Superman que en Batman, he percebut les llicències que la pel·lícula dirigida per Zack Snyder (300, Watchmen) es pren, però no podem viure sempre de l'aclamat film de 1978, hem de reconèixer que Man of Steelestà força bé i com a mínim tothom coincideix en què és millor que la de 2006.
Potser ha estat per tràilers com aquest, que ens inflaven les expectatives des de feia mesos, unes expectatives que havien nascut quan es va saber que hi hauria una nova pel·lícula d'en Superman, dirigida pel senyor Snyder i escrita per David S. Goyer i Christopher Nolan (també productor), responsables de la trilogia més recent d'en Batman.
O potser ha estat perquè s'esperava quelcom precisament del nivell de l'esmentada trilogia del Cavaller Fosc, i és cert que des de Warner Bros. s'han encarregat de vendre'ns-ho d'aquesta manera. Fins i tot pot ser que hagi estat per això, perquè el seu to (no argumental, sinó visual) és fosc com el de Batman Begins, El Cavaller Fosc i The Dark Knight Rises. Però Man of Steel no és Batman Begins, encara que també sigui una pel·lícula d'orígens d'un personatge icònic i se n'hagi encarregat la mateixa gent. Sigui com sigui, amb defensors i detractors, ha funcionat i té prevista una seqüela per a l'any que ve, sense fer-nos esperar els habituals 3 anys de mitjana que acostumen a passar entre les entregues d'una sèrie cinematogràfica.
El cas és que, pel que percebo, ha agradat sense entusiasmar en excés. A mi també hi ha coses que no m'han agradat, i en parlaré, però em disposo a fer la meva particular ressenya de la pel·lícula defensant allò que crec que fa bé.
Començant pel protagonista, en Henry Cavill, que abans d'aquesta pel·lícula el més important que havia fet era la sèrie The Tudors, no és excessivament carismàtic però trobo que fa una bona feina, i penso que no era necessari que en Superman/Kal-El/Clark Kent estigués encarnat per una cara massa coneguda.
Aplaudeixo també el fet que sigui un Superman de pit pelut i barba en segons quins moments, i que s'hagin eliminat el ridícul rínxol rebel del front i els "calçotets per fora". És 2013 i hi ha coses que potser no calen ni tan sols en un film clarament de fantasia com el que ens ocupa.
També m'agrada la nova Lois Lane, interpretada per una Amy Adams que es conserva força bé malgrat els seus 38 anys, gairebé 39. Aporto la dada relativa a l'edat perquè en Clark representa que en té 33 (curiosament l'edat de Jesucrist quan va morir, i el seu paper de salvador ha fet que més d'un hagi trobat a la pel·lícula tot de referències religioses cristianes).
Per altra banda, quan vaig saber que seria l'Amy Adams la que faria d'eterna noia de l'Home d'Acer tenia por que la fessin tenyir de morena, al capdavall és el color dels cabells de la Lois de tota la vida, però afortunadament li han permès lluir la seva cabellera pèl-roja habitual, que no natural (tot i que passaria pel seu autèntic color).
La relació entre el seu personatge i el del protagonista, tractada durant dècades als còmics (i també als films i les sèries que se n'havien fet fins ara) com un fals triangle amorós, és revisada a Man of Steel per tal d'oferir-nos una versió més creïble i versemblant que també m'ha agradat, encara que a molts els sembli un sacrilegi i vulguin continuar creient que unes ulleres poden canviar tant el rostre d'algú que la seva presència o absència ens faci veure-hi respectivament un simple periodista o el superheroi més gran de tots els temps. No siguem criatures i acceptem que així és millor.
El que no m'agrada, però, és que per molta Lois Lane que sigui, i per molt intrèpida que sigui com a reportera, sigui testimoni de primera mà de gairebé tots els esdeveniments de la pel·lícula. En altres paraules, la seva participació en segons quines escenes em sembla forçada i injustificada, com també trobo forçat, i accelerat i poc realista, el seu enamorament de l'heroi. Per a acabar-ho d'adobar, hi ha lleis de la física que no s'apliquen a la senyoreta Lane. Si veieu o ja heu vist la pel·lícula m'entendreu.
Pel que fa a la història en si, i a la manera d'explicar-nos-la, no cal que us amoïneu perquè si bé és cert que Man of Steel explica les coses d'una altra manera, llicències incloses, tot el que hi ha d'haver, tot el que podria esperar un lector habitual dels còmics d'en Superman, hi és.
Si a algú no li agraden les adaptacions cinematogràfiques de còmics, i per desgràcia molta gent s'enorgulleix de no quedar mai satisfeta en aquest aspecte, que es quedi amb la literalitat de Sin City, però un film per a les masses ha de mirar de satisfer tota mena de públics i alhora sorprendre una mica els fans més experts, i en la meva humil opinió aquest ho aconsegueix.
Oblideu-vos d'en Lex Luthor: l'enemic aquest cop és el General Zod (interpretat per en Michael Shannon, conegut pel seu personatge de Nelson van Alden a Boardwalk Empire), el líder militar de Krypton que va intentar un cop d'estat per tal de fer front a la decadència del planeta i que va ser empresonat a la Zona Fantasma, d'on va poder escapar a causa de la destrucció del seu món. Des de llavors busca la manera de destruir el nen que va ser enviat a la Terra com a últim supervivent de Krypton, que resulta que no és pas l'últim.
No em sembla pas malament que aquest cop s'hagi optat per evitar l'enemic obvi, que segur que sortirà a la segona part, i que la nèmesi del protagonista sigui un dels enemics habituals dels còmics que, de fet, també sortia a Superman i Superman II. El paper del senyor Luthor, que als còmics consisteix bàsicament en intentar convèncer el món del perill que representa tenir entre nosaltres un extraterrestre com en Superman, era innecessari en la història que ens han explicat aquest 2013. Ja tindrem temps de veure'l, n'estic segur. I també la kryptonita, substància que com tothom sap és el punt feble del protagonista però que aquí no fa acte de presència. Al cap i a la fi, ja té prou debilitats pel simple fet de ser un superheroi novell, amb dubtes i traumes, que comet errors.
He dit que era una pel·lícula d'orígens, i ho és. Comença a Krypton, el dia del naixement d'en Kal-El, fill d'en Jor-El (el científic més important del planeta) i la seva dona Lara. Man of Steel ens ofereix una bona quantitat de metratge relatiu als últims dies de Krypton, i la presència d'en Jor-El al film va més enllà de la seva mort, tant que fins i tot em va fer la sensació que l'actor que l'interpreta, en Russell Crowe, apareixia en pantalla més del que calia.
A l'inrevés que Batman Begins, però, no tenim una pel·lícula lineal amb una primera hora o una hora i mitja sense veure el protagonista en acció, sinó que alternem el present, on en Clark descobreix el seu origen i decideix posar en pràctica les seves habilitats per tal de salvar el món, amb escenes de flaixbac on el veiem de petit i adolescent a Smallville, Kansas.
En aquestes escenes brilla en Kevin Costner en el seu paper de Jonathan Kent, que es dedica a controlar els poders del seu fill adoptiu amb l'objectiu de fer-ne un bon home, un home de profit que sàpiga esperar el moment adequat per a mostrar al món el que és capaç de fer.
I aquesta idea de fer-lo esperar la duu fins a les últimes conseqüències, encara que l'obligui a prendre decisions exagerades, com acabarem veient entrada la pel·lícula. L'acompanya la també conegudíssima Diane Lane fent de Martha Kent, la connexió constant del protagonista amb la seva infantesa terrestre.
Tot plegat durà en Superman a la seva primera missió, que és salvar la Terra entregant-se a en Zod, que amenaça amb eliminar-ne la població i transformar-la en el nou Krypton, i no està per orgues. Al contrari del que passa als còmics, i també és un canvi que m'agrada, tan bon punt el món coneix l'existència del futur superheroi es troba amenaçat precisament per la seva presència al planeta a causa dels plans d'en Zod.
I és per això que no cal que hi hagi en Luthor (que hi és, però d'una manera indirecta, fixeu-vos-hi), perquè la por al desconegut, a l'extraterrestre, és la reacció natural dels humans a tota aquesta història.
Com no podia ser d'una altra manera hi ha combats espectaculars, molt ben duts a terme per part de l'equip d'efectes especials i que fan empal·lidir la destrucció de Nova York que vam poder veure l'any passat a The Avengers, de Marvel.
Però potser el combat final s'allarga una mica massa i crida molt l'atenció que en Superman, per molt debutant que sigui en l'ofici, no intenti endur-se la batalla a alguna banda on no causi tantíssima destrucció, perquè no ens mostren morts col·laterals, però s'entén que se'n produeixen milions amb la caiguda d'edificis i tot plegat.
Sigui com sigui he dit més amunt que és un Superman novell i comet errors, i algunes decisions que la seva versió de paper no prendria mai han indignat més d'un fan, però jo trobo que estan justificades per les circumstàncies de l'argument i perquè es tracta, ho dic per tercer cop, d'un Home d'Acer que comença i té dret a equivocar-se.
No em vull allargar tant, jo, i acabaré dient que Man of Steel m'ha agradat força, tot i alguns defectes que puc detectar sense ser un gran expert en el personatge creat per Jerry Siegel i Joe Shuster. Defectes que li perdono i que trobo que no són tants com afirmen els seus detractors. La banda sonora del meu admirat Hans Zimmer és d'allò més adequada, encara que no s'assembli gaire al seu estil habitual, de vegades massa semblant entre unes bandes sonores i les altres, ni a la feina que va fer amb la trilogia Batman.
És un Superman diferent, més modern, un bon punt d'arrencada del que espero que sigui una trilogia d'èxit i, si tot va bé, permeti veure en el futur (com és la intenció) una pel·lícula de la Lliga de la Justícia, que sorprèn negativament que Warner Bros., propietària de DC Comics, no hagi dut a terme per culpa dels fracassos que van representar Superman Returns (2006) i Green Lantern (2011). El Batman de Nolan va ser una primera passa cap a un futur millor en aquest sentit i crec que Man of Steel hi contribueix. Espero que el temps em doni la raó. Ara, però, toca esperar la seqüela de la pel·lícula l'any 2014.
