dijous, 23 de gener de 2014

Cinema: The Wolf of Wall Street

Que jo vagi a veure una pel·lícula dirigida per en Martin Scorsese no és gens estrany. Tampoc no ho és que vulgui gaudir d'un film on surti en Leonardo Di Caprio, protagonista o no. Però si a més totes dues circumstàncies coincideixen, com ja ha passat en diverses obres mestres, no cal que me'n diguin res més.

Vaig veure Gangs of New York i Infiltrats per la història, i L'aviador i Shutter Island perquè volia veure en Di Caprio en acció, de manera que quan em vaig assabentar de l'existència de la pel·lícula que ressenyo avui —i va ser per sorpresa, veient-ne un pòster quan faltava poc perquè s'estrenés— vaig decidir immediatament que la veuria, encara que pel títol m'esperava un tema d'allò més avorrit (tenint en compte els meus gustos, és clar).


El que tampoc no sabia (sí, sembla que he estat una mica a la lluna de València) era que la cinquena col·laboració entre Martin Scorsese i Leonardo Di Caprio era una comèdia, que per variar ja va bé. Us asseguro, a més, que amb The Wolf of Wall Street vaig riure de valent. 

No us deixeu espantar pels seus 179 minuts de durada, ni penseu que us avorrireu sentint parlar d'economia. Res d'això. Penseu més aviat en la pila de premis i nominacions que ja ha rebut (Millor Pel·lícula i Millor Actor als Globus d'Or, per exemple) i la possibilitat que guanyi fins a 5 Oscar, concretament a Millor Pel·lícula, Millor Actor, Millor Actor Secundari, Millor Director i Millor Guió Adaptat.



Basada en fets reals (sí, en el llibre autobiogràfic de Jordan Belfort, que fins i tot fa un cameo al final de la pel·lícula), però amb molts dels noms canviats, The Wolf of Wall Street és una comèdia molt gamberra, pujada de to, on la depravació dels personatges ens farà riure mentre la part fosca que tots tenim simpatitza amb les males arts amb què el protagonista es fa ric de la nit al dia.

La pel·lícula, protagonitzada per en Leonardo Di Caprio, ens explica la història d'en Jordan Belfort, un noi tímid que es fa corredor de borsa i té la mala sort de perdre la feina de seguida per culpa del famós Dilluns Negre de 1987. Però gràcies a la seva astúcia, i al fet d'haver deixat de banda els escrúpols en conèixer el seu primer mentor, reneix de les seves cendres quan descobreix la manera de continuar venent accions amb mètodes il·legals.



Ell té clar que es vol fer ric i gaudir de la vida eixelebrada que això comporta, i s'envolta d'una colla que és directament escòria però que té talent per a les vendes, de manera que construeix una empresa cada cop més gran i comença a viure la gran vida, una mica com la que intenten vendre'ns que podrem viure quan anem a una entrevista de feina col·lectiva per al lloc de teleoperador.

Naturalment tot té conseqüències i les anirem veient, però en general el que és aquest film és un seguit de situacions d'allò més divertides (fins i tot delirants) i magníficament interpretades. El seu pujadíssim to en tots els sentits, més propi de Tarantino que no pas del que estem acostumats a veure en Scorsese, l'hem d'agrair al fet que la independent Red Granite Pictures va donar llum verda al projecte després d'anys canviant de mans, ja que cap dels grans estudis no volia finançar una pel·lícula tan explícita en tots els sentits. Per cert, es veu que el mateix Di Caprio en va comprar els drets el 2007 i els va guanyar a en Brad Pitt, que també volia fer-ne una pel·lícula.



Aquest to pujat el podem veure en escenes com aquesta (convenientment editada per ells mateixos, perquè tal com surt a la pel·lícula no es podria veure a Youtube), però també en l'ús extensiu de paraulotes i els comportaments i les actituds immorals de pràcticament tots els personatges. Si teniu la pell fina val més que no aneu a veure aquesta pel·lícula.


Pel que fa als actors, evidentment sense ells la pel·lícula no tindria la qualitat que té, començant pel sempre excel·lent Leonardo Di Caprio, a qui ja sabem que els papers de boig i torturat li surten brodats, però en aquest cas interpreta una altra mena de boig, el boig de poder que es torna addicte als diners, les drogues i el sexe, i penso que també es mereixeria l'Oscar al qual està nominat. Com ja he dit, el Globus d'Or se'l va endur fa uns dies.

Sembla que s'ho passi molt bé fent el cràpula, però també el veurem adreçar-se a l'espectador diverses vegades, sovint tranquil·litzant-lo i estalviant-li avorrides explicacions sobre economia que tenen a veure amb la trama. Curiosament, la seva interpretació en els moments que representa que està sota els efectes de les drogues és fruit no només de la seva qualitat com a actor, sinó també de l'assessorament de l'autèntic Jordan Belfort, que li va descriure com eren les seves pròpies reaccions quan en prenia.


Immediatament després hem de parlar d'en Jonah Hill, que fa de Donnie Azoff, el millor amic d'en Jordan Belfort i la seva mà dreta.

En un paper que ha suposat una altra pila de nominacions per a aquest actor de la factoria Apatow vist en films com Superbad, Moneyball o 21 Jump Street, en Jonah Hill (amb dentadura postissa inclosa) es deixa anar i fa de paio irresponsable, barrut i de poca paciència que provoca més d'un maldecap al protagonista.


A la resta del repartiment, en papers més petits, tenim alguna cara nova com la de la Margot Robbie (que fa de la segona dona del protagonista i que amb aquest film ha obtingut el paper més important de la seva carrera, almenys fins ara), però també de conegudes com la d'en Matthew McConaughey, en Kyle Chandler (Friday Night Lights), el veterà director i actor Rob Reiner, en Jon Favreau, l'Ethan Suplee (My name is Earl), en Kenneth Choi (Sons of Anarchy) o la Cristin Milioti (que fa de la primera dona del protagonista i ens sona especialment per la seva recent arribada a How I met your mother).

Ara bé, dubto que l'hagin fitxat d'allà, ja que va tenir un petit paper a The Sopranos, obra on el senyor Terence Winter, nominat al millor guió adaptat per aquest film, va tenir un important rol com a guionista. Després d'aquella sèrie va crear Boardwalk Empire, on està molt involucrat en Martin Scorsese, per tant el fil deu ser més aviat aquest. A més, a The Wolf of Wall Street veurem un parell dues o tres cares més, en papers molt petits, que vénen de The Sopranos i/o Boardwalk Empire, i fins i tot una picada d'ullet amb l'aparició a la pantalla d'una televisió de l'Steve Buscemi, protagonista de la segona però també present a la primera.

 
Tot està lligat. I està lligat per gent molt vàlida i sinònim d'èxit. Entre actors, director i guionista, no és gens estrany que The Wolf of Wall Street sigui una de les millors pel·lícules de 2013. I els fans d'en Martin Scorsese, i especialment de les seves pel·lícules més centrades en el món del crim, s'adonaran que continua en plena forma, encara que en aquest cas els criminals canviïn els trajos llampants i l'accent italià de pel·lícules com Un dels nostres (amb la qual la que avui ens ocupa té alguns paral·lelismes) pels polos Ralph Lauren i els telèfons.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails