Sèries: Vinyl

Després d'haver treballat a The Sopranos i Boardwalk Empire, la barreja dels noms Terence Winter i HBO em resulta prou atractiva com per interessar-me per qualsevol nova producció. Si a això hi afegim en Martin Scorsese (per al qual va escriure el guió de The Wolf of Wall Street, per cert) i un tràiler com el que veurem ara, no ha d'estranyar ningú que esperés amb candeletes, des de mesos abans de l'estrena, l'arribada de la sèrie de què parlo avui.

No és la primera vegada que el llegendari director s'involucra en una producció relacionada amb la música, al capdavall els gàngsters no són l'únic que li interessa. A la seva filmografia trobem, per exemple, els documentals The Last Waltz, No Direction Home: Bob Dylan o George Harrison: Living in the Material World. Per tant, el seu interès per la música en general està més que demostrat. 

Reconec que no he vist cap d'aquests films, i que no tinc ni punyetera idea de música, però això no va ser un impediment perquè m'interessés en la nova sèrie de l'HBO, i menys encara amb els noms de l'esmentat Winter i en Mick Jagger com a cocreadors. A banda, naturalment, d'alguns dels noms del repartiment que em cridaven poderosament l'atenció.

Doncs bé, la història se situa a l'any 1973, a Nova York, i la protagonitza el president de la fictícia American Century Records, una discogràfica a punt de fer fallida i també de ser venuda a una altra companyia.

Sembla l'única solució davant la caiguda imparable de l'empresa, que no s'ha sabut adaptar als nous temps i s'ha mostrat incapaç de fer negoci amb els artistes amb què té contractes, però el seu president es resisteix a fer el pas i decideix donar-li una altra oportunitat a aquest projecte personal i moribund.

El problema és que per tal de dur a terme això amb èxit cal un miracle i també tenir el cap molt clar, cosa impossible donades les circumstàncies en què s'embolica un protagonista que, per si mateix, ja no estava del tot equilibrat.

I aquest protagonista és en Richie Finestra (interpretat per un com sempre intens Bobby Cannavale, vist i premiat a Boardwalk Empire i a la pel·lícula Blue Jasmine, per exemple), addicte a l'alcohol i les drogues, violent i apassionat, que de resultes d'un incident durant el pilot de gairebé 2 hores (dirigit pel mateix Scorsese) entra en una espiral de pèssimes decisions i d'autodestrucció que no l'ajuden, precisament, a dur endavant la titànica tasca de salvar el seu segell discogràfic.

Perquè no és una qüestió de diners, per a ell. La música és la seva vida i perd la paciència quan els altres no entenen el que han de fer per trobar nous artistes i bandes que facin revifar la companyia. Ell, de música, hi entén. I és capaç de salvar ACR, però des del seu punt de vista està envoltat d'inútils.

El que passa, però, és que resulta difícil que el respectin i alhora fer bé la seva feina quan la major part del temps està col·locat, comet greus errors i tracta els altres com si fossin draps bruts. Els alts i baixos del personatge, els intents de posar seny i els moments en què li fotríem un tret al cap per acabar amb el patiment tant d'ell com de la gent del seu voltant fan d'en Richie Finestra un dels protagonistes més interessants que m'he trobat en els darrers temps.

Qui normalment l'ha d'aguantar és la seva dona, la Devon (Olivia Wilde, vista a House, per exemple), exmodel que ara és la mare dels seus dos fills i que va veient progressivament com desapareix l'home de qui es va enamorar en els esbojarrats anys 60. Progressivament, dic, però el cert és que la decadència és pronunciada i aviat veu que s'ha d'allunyar d'aquest paio.

Un altre dels que pateixen més per culpa d'en Richie és en Zak Yankovic (Ray Romano, el de Everybody Loves Raymond), cap de promocions d'American Century però també una mena de millor amic d'en Richie, de qui ha d'aguantar tota mena de porcades.

També és un dels personatges més interessants, perquè no podem evitar sentir llàstima per ell, simpatitzar-hi, encara que cal reconèixer que és una mica aturadet en segons quines situacions, i això és un perill al costat d'algú com en Richie.

Un dels membres del repartiment que més em cridaven l'atenció era la Juno Temple, que aquí fa de Jamie Vine i que tenia vista de petits papers en diverses pel·lícules, perquè la senyoreta Temple és l'eterna secundària, i em va agradar veure-la fitxada a Vinyl.

La Jamie és assistent, noia dels encàrrecs, a la discogràfica, però vol esdevenir A&R (Artists and Repertoire), és a dir una persona que s'encarrega de trobar nous talents i guiar-los en la seva carrera artística dins una companyia.

I la veurem patir molt perquè és doblement discriminada com a principiant i dona, però des del principi queda clar que és bona fent aquesta tasca, que ningú li ha demanat i per tant és purament proactiva, en descobrir la banda al voltant de la qual gira bona part de la trama d'aquesta primera temporada.

Es tracta dels Nasty Bits, una banda de punk rock que en aquella època presenta un estil innovador i no del tot del gust del públic, però són un diamant en brut i això ho saben veure tant la Jamie com en Richie, i no tant els altres responsables d'American Century, més antiquats en la seva manera de pensar.

Resulta que la lidera en Kip Stevens, personatge interpretat per en James Jagger. Sí, és el fill d'en Mick Jagger, líder dels Rolling Stones i, com he dit al principi, un dels responsables de la sèrie. Tot queda en família.

No parlaré de tots els personatges, però volia destacar també en Maury Gold, el propietari d'una altra discogràfica i mentor d'en Richie, que és interpretat per en Paul Ben-Victor, vist a The Wire.

És l'enllaç amb l'element mafiós de la sèrie, perquè com no podia ser d'una altra manera -o potser sí, però no s'ha volgut intentar-, tractant-se d'un producte amb en Martin Scorsese i en Terence Winter implicats, el món del crim organitzat apareix a Vinyl per a complicar les coses. I, personalment, atesos els meus gustos en aquest sentit, ja m'està bé. Altres noms que cal com a mínim esmentar són en Max Casella (vist precisament a The Sopranos i Boardwalk Empire), l'Atoh Essando (que fa d'antic cantant de blues amb la carrera truncada per culpa d'en Richie), en Bo Dietl (el molest semimafiós Joe Corso) o en Jack Quaid (fill a la vida real d'en Dennis Quaid i la Meg Ryan que a Vinyl interpreta un jove A&R caigut en desgràcia).

Les trames dels personatges ajuden a tirar endavant un drama d'època -que també presenta salts enrere en el temps, als anys 60, en els feliços primers anys de la història d'en Richie i la Devon- on també gaudirem de la música, sobretot rock però també disco -són els 70!- i altres gèneres, i la presència de personatges històrics reals (Elvis Presley, David Bowie...) que situen els ficticis en un context més proper i recognoscible per a nosaltres.

Trobo que no cal estar excessivament interessat en la música per tal de gaudir de Vinyl, però si ens agrada mínimament és una sèrie encara més recomanable. Personatges interessants, interpretacions d'alt nivell -en especial en Bobby Cannavale, un crac-, magnífica ambientació i trames que de cara a la segona temporada -en què, per cert, ja no participarà en Terence Winter per "diferències creatives"- prometen noves emocions. De moment tenim aquests 10 episodis i la garantia de qualitat de la cadena HBO, si és que per algun motiu estrany no ens convencen els noms que hi ha davant i darrere les càmeres.

Cinema: The Wolf of Wall Street

Que jo vagi a veure una pel·lícula dirigida per en Martin Scorsese no és gens estrany. Tampoc no ho és que vulgui gaudir d'un film on surti en Leonardo Di Caprio, protagonista o no. Però si a més totes dues circumstàncies coincideixen, com ja ha passat en diverses obres mestres, no cal que me'n diguin res més.

Vaig veure Gangs of New York i Infiltrats per la història, i L'aviador i Shutter Island perquè volia veure en Di Caprio en acció, de manera que quan em vaig assabentar de l'existència de la pel·lícula que ressenyo avui —i va ser per sorpresa, veient-ne un pòster quan faltava poc perquè s'estrenés— vaig decidir immediatament que la veuria, encara que pel títol m'esperava un tema d'allò més avorrit (tenint en compte els meus gustos, és clar).

El que tampoc no sabia (sí, sembla que he estat una mica a la lluna de València) era que la cinquena col·laboració entre Martin Scorsese i Leonardo Di Caprio era una comèdia, que per variar ja va bé. Us asseguro, a més, que amb The Wolf of Wall Street vaig riure de valent. 

No us deixeu espantar pels seus 179 minuts de durada, ni penseu que us avorrireu sentint parlar d'economia. Res d'això. Penseu més aviat en la pila de premis i nominacions que ja ha rebut (Millor Pel·lícula i Millor Actor als Globus d'Or, per exemple) i la possibilitat que guanyi fins a 5 Oscar, concretament a Millor Pel·lícula, Millor Actor, Millor Actor Secundari, Millor Director i Millor Guió Adaptat.



Basada en fets reals (sí, en el llibre autobiogràfic de Jordan Belfort, que fins i tot fa un cameo al final de la pel·lícula), però amb molts dels noms canviats, The Wolf of Wall Street és una comèdia molt gamberra, pujada de to, on la depravació dels personatges ens farà riure mentre la part fosca que tots tenim simpatitza amb les males arts amb què el protagonista es fa ric de la nit al dia.

La pel·lícula, protagonitzada per en Leonardo Di Caprio, ens explica la història d'en Jordan Belfort, un noi tímid que es fa corredor de borsa i té la mala sort de perdre la feina de seguida per culpa del famós Dilluns Negre de 1987. Però gràcies a la seva astúcia, i al fet d'haver deixat de banda els escrúpols en conèixer el seu primer mentor, reneix de les seves cendres quan descobreix la manera de continuar venent accions amb mètodes il·legals.



Ell té clar que es vol fer ric i gaudir de la vida eixelebrada que això comporta, i s'envolta d'una colla que és directament escòria però que té talent per a les vendes, de manera que construeix una empresa cada cop més gran i comença a viure la gran vida, una mica com la que intenten vendre'ns que podrem viure quan anem a una entrevista de feina col·lectiva per al lloc de teleoperador.

Naturalment tot té conseqüències i les anirem veient, però en general el que és aquest film és un seguit de situacions d'allò més divertides (fins i tot delirants) i magníficament interpretades. El seu pujadíssim to en tots els sentits, més propi de Tarantino que no pas del que estem acostumats a veure en Scorsese, l'hem d'agrair al fet que la independent Red Granite Pictures va donar llum verda al projecte després d'anys canviant de mans, ja que cap dels grans estudis no volia finançar una pel·lícula tan explícita en tots els sentits. Per cert, es veu que el mateix Di Caprio en va comprar els drets el 2007 i els va guanyar a en Brad Pitt, que també volia fer-ne una pel·lícula.



Aquest to pujat el podem veure en escenes com aquesta (convenientment editada per ells mateixos, perquè tal com surt a la pel·lícula no es podria veure a Youtube), però també en l'ús extensiu de paraulotes i els comportaments i les actituds immorals de pràcticament tots els personatges. Si teniu la pell fina val més que no aneu a veure aquesta pel·lícula.

Pel que fa als actors, evidentment sense ells la pel·lícula no tindria la qualitat que té, començant pel sempre excel·lent Leonardo Di Caprio, a qui ja sabem que els papers de boig i torturat li surten brodats, però en aquest cas interpreta una altra mena de boig, el boig de poder que es torna addicte als diners, les drogues i el sexe, i penso que també es mereixeria l'Oscar al qual està nominat. Com ja he dit, el Globus d'Or se'l va endur fa uns dies.

Sembla que s'ho passi molt bé fent el cràpula, però també el veurem adreçar-se a l'espectador diverses vegades, sovint tranquil·litzant-lo i estalviant-li avorrides explicacions sobre economia que tenen a veure amb la trama. Curiosament, la seva interpretació en els moments que representa que està sota els efectes de les drogues és fruit no només de la seva qualitat com a actor, sinó també de l'assessorament de l'autèntic Jordan Belfort, que li va descriure com eren les seves pròpies reaccions quan en prenia.

Immediatament després hem de parlar d'en Jonah Hill, que fa de Donnie Azoff, el millor amic d'en Jordan Belfort i la seva mà dreta.

En un paper que ha suposat una altra pila de nominacions per a aquest actor de la factoria Apatow vist en films com Superbad, Moneyball o 21 Jump Street, en Jonah Hill (amb dentadura postissa inclosa) es deixa anar i fa de paio irresponsable, barrut i de poca paciència que provoca més d'un maldecap al protagonista.

A la resta del repartiment, en papers més petits, tenim alguna cara nova com la de la Margot Robbie (que fa de la segona dona del protagonista i que amb aquest film ha obtingut el paper més important de la seva carrera, almenys fins ara), però també de conegudes com la d'en Matthew McConaughey, en Kyle Chandler (Friday Night Lights), el veterà director i actor Rob Reiner, en Jon Favreau, l'Ethan Suplee (My name is Earl), en Kenneth Choi (Sons of Anarchy) o la Cristin Milioti (que fa de la primera dona del protagonista i ens sona especialment per la seva recent arribada a How I met your mother).

Ara bé, dubto que l'hagin fitxat d'allà, ja que va tenir un petit paper a The Sopranos, obra on el senyor Terence Winter, nominat al millor guió adaptat per aquest film, va tenir un important rol com a guionista. Després d'aquella sèrie va crear Boardwalk Empire, on està molt involucrat en Martin Scorsese, per tant el fil deu ser més aviat aquest. A més, a The Wolf of Wall Street veurem un parell dues o tres cares més, en papers molt petits, que vénen de The Sopranos i/o Boardwalk Empire, i fins i tot una picada d'ullet amb l'aparició a la pantalla d'una televisió de l'Steve Buscemi, protagonista de la segona però també present a la primera.

 
Tot està lligat. I està lligat per gent molt vàlida i sinònim d'èxit. Entre actors, director i guionista, no és gens estrany que The Wolf of Wall Street sigui una de les millors pel·lícules de 2013. I els fans d'en Martin Scorsese, i especialment de les seves pel·lícules més centrades en el món del crim, s'adonaran que continua en plena forma, encara que en aquest cas els criminals canviïn els trajos llampants i l'accent italià de pel·lícules com Un dels nostres (amb la qual la que avui ens ocupa té alguns paral·lelismes) pels polos Ralph Lauren i els telèfons.

Sèries: Boardwalk Empire

El més habitual quan ressenyo una sèrie és que ho faci quan ja ha acabat, però també n'hi ha alguna sobre la qual escric temporada a temporada. En alguns casos, els menys nombrosos, m'hi poso quan ja n'he vist unes quantes, i és això el que passa amb la d'avui.

Boardwalk Empire és una sèrie que miro des del primer dia, i és que el seu creador era en Terence Winter, un dels guionistes i productors executius de The Sopranos, l'episodi pilot el dirigia el llegendari director cinematogràfic Martin Scorsese (que des de llavors fa tasques de supervisió com a productor executiu) i el seu protagonista era el gran Steve Buscemi, l'enèsim actor de cinema que provava sort en una sèrie de gran pressupost per a la televisió, decisió que s'ha demostrat que multiplica la popularitat de tots aquells que segueixen aquest camí. De fet, el senyor Buscemi ja havia sortit durant tota una temporada de The Sopranos.

El tema, evidentment, també m'atreia profundament: basada en el llibre Boardwalk Empire: The Birth, High Times, and Corruption of Atlantic City, de Nelson Johnson, segueix el personatge de l'Enoch "Nucky" Thompson, basat en el personatge històric Enoch L. Johnson. 

No és que hagués sentit ni llegit aquest nom abans de saber que s'estava preparant la sèrie, però el que a mi em feia gràcia era l'ambientació: els anys 20 del segle passat, l'era de la Prohibició de l'alcohol i la corrupció a tots els nivells que podríem considerar argumentalment similar a l'esmentada The Sopranos. Ho tenia tot per a agradar-me i així ha estat, i no crec que hagi abaixat el nivell en cap de les 4 temporades que se n'han emès des que es va estrenar el 2010 a la prestigiosa cadena HBO.

Boardwalk Empire us semblarà una delícia si us agraden les produccions d'època i especialment la dècada dels bojos anys 20, amb la seva música, el seu vestuari i tot allò que la caracteritzava. Jo, evidentment, no la vaig viure, però amb l'experiència dels responsables de la sèrie podem estar segurs que la retraten amb tanta fidelitat com és possible.

No puc dir gaire cosa més sobre l'argument de la sèrie, perquè està molt basada en el seu gran nombre de personatges principals i secundaris (tot i que no hi ha dubte que el protagonista és el que és) i la història d'aquestes persones és la de Boardwalk Empire, de manera que passem a veure els més importants, que en són molts encara que vulgui cenyir-me als essencials.

Comencem naturalment pel protagonista, l'Enoch "Nucky" Thompson (Steve Buscemi), a l'inici de la sèrie el tresorer del Comtat d'Atlantic, que de cara a la galeria és un home seriós i responsable però que en el fons és el paio que ho controla gairebé tot a la ciutat d'Atlantic City. La Prohibició de l'alcohol, o la Llei Volstead com es coneixia popularment, li interessa perquè allò que és il·legal es pot vendre més car i amb més profit econòmic.

És dolent, és clar, però no és un dolent dels que fan por. Fins i tot quan no és davant del públic, és a dir quan actua com el "mafiós" que és en realitat (entre cometes perquè la Màfia és la italiana), es mostra molt fred, calmat, amb un to de veu suau i moderat, i difícilment el veurem perdre els papers. 

L'única debilitat que té és el seu passat tràgic, i no hi ha dubte que malgrat que és un faldiller empedreït el que més desitja és formar una família, amb dona i fills. 

No és el seu fill, però com si ho fos (és una mena de pupil): en Jimmy Darmody (Michael Pitt, vist al remake nord-americà de Funny Games) acaba de tornar de la I Guerra Mundial i és un veterà ferit que comença a treballar pel seu protector, però que aviat s'impacienta i vol ascendir més ràpid en l'escala social, en altres paraules esdevenir més important i guanyar més diners. És casat amb la dolça Angela Darmody (Aleksa Palladino), que li dóna un fill, en Tommy.

En Nucky, dèiem, no és el seu pare. Ho és el Comodor Louis Kaestner (Dabney Coleman), el mentor d'en Nucky i predecessor en el càrrec, que va violar la Gillian Darmody (Gretchen Mol) i la va convertir en mare als 13 anys. Transtornada per aquells esdeveniments, no es pot dir que la Gillian s'hagi desenvolupat com una persona normal, ni tampoc que mantingui amb el seu fill una relació normal mare-fill.

Entre les moltes "bones obres" que fa en Nucky en la seva faceta pública hi ha l'ajuda a la pobra vídua irlandesa Margaret Schroeder (Kelly MacDonald, vista entre molts altres llocs a Harry Potter i les Relíquies de la Mort - Part 2 i posant la veu de la protagonista de Brave), que al cap de poc, i disculpeu el petit spoiler, esdevé la seva amant. 

La relació entre aquests dos personatges és d'allò més interessant (és per això que m'he permès avançar esdeveniments), perquè ella es troba atrapada entre la necessitat de tirar endavant els seus dos fills petits i la certesa que el seu protector i amant és un delinqüent. De fet, el va conèixer en una xerrada que ell havia fet davant d'una associació de dones puritanes, el molt hipòcrita. És difícil saber fins a quin punt s'estimen o s'odien, i ella arribarà un moment que no s'estarà de dir el que pensa, però s'aporten mútuament coses a les que cap dels dos no vol renunciar.

Una altra debilitat d'en Nucky Thompson (en realitat la mateixa, perquè no deixa de ser amor) és el seu germà petit, l'Eli Thompson (Shea Whigham), amb qui comparteix una infantesa miserable i que comença la sèrie com a xèrif del Comtat d'Atlantic, evidentment a la nòmina del seu germà i per tant corrupte.

El problema és que l'Eli enveja l'èxit d'en Nucky, no s'esforça gaire en dissimular-ho i a més no és tan espavilat com ell, de manera que sovint li han de treure les castanyes del foc per culpa de les seves contínues relliscades.

A partir de la segona temporada coneixem l'Owen Sleater (Charlie Cox), membre de l'IRA que immigra des d'Irlanda per tal de formar part de l'organització d'en Nucky. Un noi macot, expert en explosius, que estableix una molt bona relació especialment amb la Margaret.

Acabem el repàs del cercle proper d'en Nucky amb l'entranyable Eddie Kessler (Anthony Laciura), un homenet alemany que és el fidel assistent i xofer del protagonista. Es nota que no és una fidelitat fingida, i és una mena de barreja entre pare i millor amic, una mica com l'Alfred d'en Batman, però sovint desespera el seu amo amb el seu excés de zel, més aviat com una mare preocupada però pesada.

En Richard Harrow (Jack Huston) no és del cercle d'en Nucky, però sí del d'en Jimmy (és el seu millor amic). Amb un aspecte característic per la mitja màscara que tapa l'horrible desfiguració de la seva cara per culpa de la guerra, és un expert francotirador que malgrat les seves habilitats ens resulta d'allò més entranyable.

És més aviat tímid, parla poc i fa la seva feina amb gran precisió, però també té un costat molt humà i agraeix sincerament, i més enllà del que se li podria exigir, l'amistat que li ofereixen tant en Jimmy com la seva dona. És, des que el vaig veure per primera vegada, el meu personatge preferit.

Immediatament en la meva llista de preferències trobem l'Albert "Chalky" White (Michael Kenneth Williams, vist a The Wire), el líder de la comunitat negra d'Atlantic City, un home analfabet que ha ascendit tant com ha pogut, però que sempre queda per sota dels blancs, amb qui a desgrat d'ell ha de negociar contínuament i acceptar-ne les engrunes.

La cicatriu que cobreix el rostre de l'actor és real, i ajuda a donar-li un aspecte temible, que agreuja amb les seves expressions facials i una veu rogallosa, a més d'un temperament explosiu. 

En Nucky Thompson s'ha d'enfrontar als problemes de la seva pròpia ciutat, però també els de fora, perquè en les trames de contraban d'alcohol i drogues de l'est (i el centre) dels Estats Units hi ha altres ciutats i grups implicats. A Chicago, per exemple, hi ha en John Torrio (Greg Antonacci, vist a The Sopranos), i un dels seus subordinats, un tal Al Capone (Stephen Graham, a l'esquerra), amb aspiracions de liderar la màfia de la Ciutat del Vent que, com sabem perquè és un personatge històric ben conegut —a la sèrie n'hi ha uns quants, barrejats amb els ficticis, i recomano que no consulteu la biografia de cap d'ells per tal d'evitar els spoilers sobre la seva mort—, es faran realitat en algun moment.

A Nova York hi ha l'Arnold Rothstein (Michael Stuhlbarg, a la dreta) al capdamunt d'una de les famílies mafioses de la ciutat, i el seu subordinat Charles "Lucky" Luciano (Vincent Piazza), d'origen sicilià i que també esdevindria un dels personatges més coneguts de la història real de la Màfia.

A banda de tots aquests personatges amb què, d'acord amb les dinàmiques del crim organitzat, el protagonista ha de tractar de vegades com a associat i d'altres com a enemic —alternant-se les funcions sempre per motius de negocis, mai personals—, també s'ha de preocupar de la part no corrupta de l'Administració, personalitzada en aquest cas per l'agent de la Prohibició Nelson van Alden (Michael Shannon, el dolent de Man of Steel).

Un home decidit a dur a terme la detenció de tots aquells que violin la Llei que ha estat contractat per a defensar, però que també té perversions pròpies que afecten la seva integritat moral i que el torturen per dins, com li deu passar a qualsevol persona reprimida. És un dels personatges que més evolucionen i canvien de trajectòria de tota la sèrie i, sense que ens caigui especialment bé, tampoc no li volem cap mal.

Boardwalk Empire és una sèrie farcida de personatges, ja ho he dit, i he repassat els més importants. No obstant això vull esmentar també alguns que tenen papers més petits, aproximadament d'una temporada, com en el brutal Gyp Rosetti (Bobby Canavale, que va guanyar un Emmy per aquest paper a la darrera edició d'aquests guardons), o el Dr. Valentin Narcisse (el conegut Jeffrey Wright, vist recentment a The Hunger Games: Catching Fire). 

També tenim personatges recurrents però de menor importància, com l'irritant Mickey Doyle (Paul Sparks), l'amic d'en Lucky Luciano anomenat Meyer Lansky (Anatol Yusef) —que a més és un personatge històric—, l'ajudant del Fiscal General Esther Randolph (Julianne Nicholson), el mafiós real Joe Masseria (Ivo Nandi) o el traficant d'informació Gaston Means (Stephen Root), per citar-ne només alguns.

Els veurem triomfar i fracassar, alternar bones ratxes amb d'altres que els faran tornar a començar, relacionar-se entre ells, ajudar-se i fer-se males passades, tot plegat en complicades trames de l'estil de The Sopranos i amb un nivell de violència similar, però ambientades a la primera meitat dels anys 20 del segle XX i un altre context històric com és el de la Prohibició.

Esmento tan sovint aquesta altra sèrie perquè, com he dit, Boardwalk Empire és possible gràcies a algunes de les persones que hi van participar, tant des de darrere de les càmeres com des de davant (si vam gaudir de la història dels Soprano hi reconeixerem uns quants secundaris), però en recomano el visionat —en versió original, sisplau, que si no es perden els accents!— a qualsevol persona que vulgui seguir una sèrie de tanta qualitat en tots els sentits, aclamada per la crítica i el públic, multipremiada i multinominada gràcies a la seva ambientació, les seves trames, la feina dels directors dels diferents episodis i sobretot unes interpretacions magnífiques, des del primer fins a l'últim dels seus actors i les seves actrius.

Cinema: Hugo

Quan vaig saber que el meu admirat Martin Scorsese feia una pel·lícula "per a nens" no em va importar gens ni mica que s'allunyés del seus temes habituals (màfia i violència en general, sobretot), la seva manera de fer o els seus actors fetitxe (que fins ara havia estat en Leonardo DiCaprio). Volia veure Hugo independentment de les moltes nominacions i no tants premis que ha rebut, i finalment ho vaig fer divendres.

Primer de tot he de dir que no és pas una pel·lícula infantil, sinó que els seus protagonistes són nens, cosa que és ben diferent. En tot cas és un film per a tots els públics, basat en el llibre The invention of Hugo Cabret, de Brian Selznick (en català La invenció de l'Hugo Cabret), i com a tal pot agradar a petits i grans.

És clar que si busquem l'Scorsese de Taxi Driver, Toro Salvatge, Un dels nostres, Gangs of New York o Infiltrats no el trobarem, però a mi totes les pel·lícules que ha fet aquest senyor m'han agradat, tant si eren sobre la màfia (les meves preferides) com si el tema era completament diferent com a Shutter Island, L'Aviador o L'edat de la innocència. I no esperava menys d'aquesta pel·lícula ambientada a la París de 1931 i protagonitzada per un nen que s'embarca en una aventura diferent del que m'esperava però igualment interessant.

L'Hugo Cabret (Asa Butterfield) és un nen de 12 anys que viu i treballa d'amagat a l'estació Montparnasse de la capital francesa, i la història gira al voltant de la missió d'aquest nano, que és acabar la reparació d'un autòmata que estava arreglant el seu pare (Jude Law) fins que va morir. 

A l'estació hi ha uns quants personatges que juguen un paper secundari i que realment no influeixen gaire en la història (més enllà de dificultar una mica la tasca de l'Hugo, si de cas), com és el cas de l'inspector de l'estació (Sacha Baron Cohen), la florista (Emily Mortimer), el llibreter (Christopher Lee), el venedor de diaris o l'objecte de l'amor d'aquest, la propietària del cafè de l'estació. 

En canvi n'hi ha d'altres que sí que tenen força importància, de fet concretament dos: Sir Ben Kingsley, que és el propietari d'una petita botiga de joguines de l'estació, i la seva fillola Isabelle (Chloë Grace Moretz). El primer perquè és un senyor gran amargat (després sabrem per què), no gaire amic de l'Hugo perquè sap que li roba peces, i la segona perquè l'ajuda en la seva missió i amant de la literatura com és no perd l'ocasió d'apuntar-se al que sigui.

El que tenim, doncs, és un nen que vol aconseguir peces per tal d'acabar un projecte del seu pare, una nena que l'ajuda i el padrí d'aquesta, que li posa pals a les rodes per algun motiu més personal del que vol reconèixer. Però a partir d'aquí l'argument evoluciona en un sentit que no esperava. Jo em pensava que seria una aventura amb molts elements fantàstics, més encara quan ha estat rodada en 3D (primer cop per a Scorsese, per cert), però la cosa no va pas per aquí. 

Hugo és un homenatge als inicis de la història del cinema, no revelaré com perquè em carregaria bona part de la gràcia de la història, però té una segona meitat molt emotiva en aquest sentit i és una sorpresa positiva que penso que agradarà especialment al públic adult, però que no per això serà menys interessant per al més jove. 

En certa manera m'ha recordat pel·lícules com Big Fish o Finding Neverland, aquesta última protagonitzada per en Johnny Depp, que és precisament un dels productors de Hugo. La recomano a aquelles persones que van gaudir dels esmentats films i a qualsevol seguidor de l'Scorsese (que per cert fa un cameo a la pel·lícula) que el vulgui veure en un producte totalment diferent, però igualment aclamat per crítica i públic.