Sèries: House of the Dragon (segona temporada)

Més d'un any i mig després de la primera temporada de la sèrie preqüela de Game of Thrones ens ha arribat la segona, i com que no estava pendent de la seva producció, ho confesso, em va agafar una mica per sorpresa.

No hi comptava, vaja, i potser per això i perquè el seu primer capítol em va semblar especialment lent, la vaig començar amb una mica de fredor. Ara, però, ja n'he vist els 8 episodis que la conformen i és hora de parlar-ne. 

Tal com va acabar la primera temporada de House of the Dragon, amb una impactant mort per involuntari (?) assassinat, la guerra entre branques de la mateixa família Targaryen estava servida, i això és el que ens mostren aquests nous episodis que s'han anat llançant de juny a agost d'aquest 2024. 

Les trames i subtrames han estat sempre relacionades amb les intrigues geopolítiques i els preparatius per a un enfrontament a escala continental, amb la participació necessària dels aliats d'uns i altres, que no acabem de veure i que l'últim capítol promet per a la tercera temporada, que ves a saber si arribarà l'any vinent o l'altre.

La guerra com a tal, de fet, ja ha començat amb algunes batalles en punts concrets que hi tenen relació, i ens han deixat una mica d'acció esquitxant les intrigues, així com també alguna mort de personatges importants, perquè n'hi ha alguns que tenen un temperament de la mateixa mida que la seva ambició i no s'han pogut estar de seguir els seus propis plans, provocant el temor dels seus enemics i el ressentiment del seu propi bàndol.

D'acció n'hem vist relativament poca, però d'efectes especials no n'han faltat pas, i és que en aquesta temporada hem vist força els dracs, i un interessant gir pel que fa als genets que els poden controlar i que desequilibraran -en teoria- les forces.

La sensació general que m'han fet aquests capítols ha estat de cocció lenta, però amb alguns moments que han valgut força la pena i un bon preludi del que sembla que ens oferiran a la tercera. 

Ha estat una temporada en què la Rhaenyra ha patit molt, en què s'ha sentit sola, poc respectada i fins i tot traïda per aquells que se suposa que la segueixen i defensen la legitimitat que té com a hereva designada, però de moment -remarco això perquè ja tenim el precedent de la Daenerys- s'ha mostrat calmada, centrada i prudent, i cap al final de la temporada ha tingut, finalment, motius per a l'optimisme.

Ignoro si la tercera ha d'acabar un relat que sens dubte hauria de ser més curt que el de Joc de Trons, atès que surt d'un sol llibre. Potser sí i el que hem vist ara ha estat la part del mig d'una trilogia, però en aquest cas, llevat de moments puntuals, no m'ha semblat que s'arrossegués i fos apagada com sol passar amb les segones parts d'un total de tres. 

Ha servit per preparar el terreny per al que vindrà i aprofundir en els personatges, a més de donar noves capes a alguns que havien passat més desapercebuts fins ara i també mostrar l'autèntica cara d'alguns altres. Trobo que no ens en podem queixar.

Sèries: Love & Death

Us estalviaré la meva habitual parrafada sobre les virtuts de les minisèries o el pes que té la presència d'un intèrpret que ja coneixia a l'hora de veure'n una. 

La que porto avui tenia tots dos al·licients, el de la pròpia naturalesa breu i el de les cares conegudes, i a més estava basada en fets reals. 

Encara que Love & Death té un títol prou sintètic, i tot i que els que menystenen el poder destructiu dels spoilers -que són els que en van fent pertot arreu- diran que les obres basades en fets reals estan en una categoria en què parlar obertament del esdeveniments no perjudica ningú, jo us recomano que mireu la sèrie sense saber gairebé res de la seva premissa, fins i tot que n'eviteu el tràiler.

N'hi ha prou amb saber que està basada en un cas d'infidelitat que va posar en marxa un seguit d'esdeveniments que van acabar en tragèdia, i a partir d'aquí deixar-se anar i gaudir d'una trama que va al seu ritme -ni excessivament lent ni tampoc trepidant- i unes interpretacions més que convincents per part dels seus protagonistes i alguns dels secundaris.

Ella és la Candy Montgomery (Elizabeth Olsen, l'eterna Bruixa Escarlata de Marvel, i aquest és un altre al·licient: m'agrada veure intèrprets fent papers diferents d'aquells en què s'han encasellat), una mestressa de casa de Wiley (Texas) amb dues criatures i un marit, en Pat (Patrick Fugit) tan bon paio com ensopit a finals dels anys 70.

Imagineu-vos la típica dona d'aquella època, la mestressa i muller perfecta, amb la cuina impecable, i a més ben integrada i destacada a la comunitat, que en aquest cas gira al voltant de l'església del poble. Tot molt de pel·lícula, és clar.

Allà hi acostuma a coincidir amb els Gore, un dels quals és l'Allan (el cotitzat Jesse Plemons), un paio seriós i encara més avorrit que en Pat, i força inexpressiu, però un bon dia i després d'un moment en absolut atractiu la Candy se'l comença a mirar d'una altra manera, no triga gaire a decidir que vol tenir un afer amb ell i així l'hi fa saber.

Després de pensar-s'hi molt, l'Allan hi accedeix -no és cap gran revelació, si li digués que no no hi hauria història-, però entre tots dos estableixen, després de diverses negociacions, unes normes pensades per assegurar-se que les respectives parelles no patiran i, és clar, el clàssic acord de no permetre que el que hauria de ser només sexe acabi amb els sentiments romàntics complicant-ho tot.

Les trobades, ben calendaritzades i de vegades una mica forçades precisament per això, se succeeixen de manera reeixida, passats uns primers moments incòmodes per la inexperiència de tots dos en matèria de relacions il·lícites, però un afer és garantia d'estrès i les coses no seran tan asèptiques com sobretot la Candy es pensava.

Una de les conseqüències de les complicacions típiques d'una infidelitat que la Candy i l'Allan experimenten és precisament la gràcia d'una història que altrament hauria estat tan comuna com avorrida i digna només dels programes de xafarderies o, a tot estirar, d'una trama de culebrot.

Love & Death, creada per David E. Kelley (responsable de coses com Picket Fences, Boston Legal, Ally McBeal o Big Little Lies) i basada en un llibre de Jim Atkinson i John Bloom al seu torn basat en fets reals, ens parla en els seus 7 episodis d'una dona avorrida d'una vida aparentment ideal però sense emocions i com la decisió de donar-se una alegria va acabar sacsejant tota una comunitat i portant el poble als telenotícies de tot el país.

En tot plegat hi participen altres personatges, és clar, i és que la sèrie es pren el seu temps per explicar amb detall aquells esdeveniments que devien ser força mediàtics als Estats Units de 1979-80. Malauradament, hi ha algun cas en què sembla que no es desenvolupin gairebé gens, com el de la Sherry (Krysten Ritter, la Jessica Jones de la televisió), amiga de la protagonista, que pràcticament no hi pinta res més que fer de confident de les aventures, mai més ben dit, de la Candy.

No vull dir, però, que la trama es desenvolupi amb pressa. Trobo que té el ritme adequat i explica les coses amb la necessària calma, i amb petits flashforwards perquè anem ensumant la tragèdia, però sí que és cert que hi ha un parell de personatges massa poc espremuts.

Sigui com sigui, una excel·lent minisèrie amb bones interpretacions i aquell atractiu extra que tenen les obres de ficció basades en esdeveniments que han tingut lloc a la realitat. Recomanada.

Sèries: Mare of Easttown

Tornem a les minisèries, perquè n'hi havia una que em va recomanar el meu cosí fa temps i, després d'una divertida confusió fonètica -n'havia imaginat el títol com a "Melodies Town"-, i sense fer-ne cap recerca, tot refiant-me del seu criteri, vaig posar a la llista de la plataforma HBO Max i allà es va quedar, per quan li arribés el moment.

I l'hi va arribar fa poc, i en ser una minisèrie no hem trigat gaire a completar-la, de manera que ha arribat també el moment de fer-ne la meva humil crítica per a la joia de la vintena de persones, vintena llarga si tinc sort, que llegirà aquesta entrada.

Mare of Easttown és, doncs, una minisèrie de 7 episodis produïda per la pròpia HBO que es va llançar el 2021 i que té com a protagonista la Kate Winslet, actriu de contrastada experiència cinematogràfica però que també havia passat per la televisió, per exemple a Mildred Pierce (2011).

Creada per Brad Ingelsby i dirigida per Craig Zobel, la sèrie té lloc al municipi d'Easttown, a Filadèlfia, una comunitat de classe treballadora i amb certa tendència als embarassos adolescents on tothom es coneix i comparteix un passat recent comú.

La història gira al voltant de la Marianne "Mare" Sheehan, inspectora sergent de la policia d'Easttown que fa 25 anys va liderar l'equip de bàsquet del seu institut en una important victòria, però que actualment no gaudeix de tanta popularitat arrel de la incapacitat per resoldre la desaparició de la filla d'una de les seves excompanyes d'equip.

La seva vida personal tampoc no han estat flors i violes: no fa gaire el seu fill gran es va suïcidar, i ara està intentant que la mare del seu net -sí, ja hem parlat de la precocitat dels embarassos al poble-, una drogoaddicta, no aconsegueixi la custòdia del nen, que viu amb la seva mare i la seva besàvia, la mare d'aquesta. Per la seva banda, com a conseqüència de la mort del seu fill es va acabar divorciant, i el seu ex, amb qui té bona relació, tot s'ha de dir, viu a la casa del darrer de la seva.

En qualsevol cas, ella s'enterra en la feina per fugir dels seus problemes personals, i al principi de la sèrie es produeix un assassinat que li permetrà encarregar-se de casos més importants que el d'un paio sospitós que volta pel barri de nit i altres coses amb les quals l'empipen els veïns més aprensius.

A partir d'aquí es desenvolupa aquest thriller criminal en què la trama consisteix a resoldre la identitat de l'assassí, i Mare of Easttown ens porta d'aquí cap allà amb pistes més òbvies o més subtils per fer que posem en marxa les nostres capacitats deductives, com correspon a aquesta mena de productes de ficció.

Per tal d'allargar-ho en la mesura justa, i sense que sigui una cosa tan exagerada com a la sèrie The Killing, la Mare anirà seguint pistes i fent-se encara més enemics en interrogar gent propera que podria tenir motius per haver comès el crim. 

Ho farà amb l'ajuda d'un inspector del comtat que li envien atès el seu fracàs anterior, en Colin Zabel (Evan Peters, vist a Dahmer, de la qual parlava fa poc), amb qui estableix una interessant relació i que és un paper que es va endur un Emmy al millor actor de repartiment en una minisèrie. 

També se'n va endur un, en aquest cas com a protagonista, la Kate Winslet, i tot i que reconec que no és una actriu de la qual hagi vist gaires obres, m'ha semblat que aquesta interpretació és excel·lent i, pel que he llegit, està considerada com una de les millors de la seva carrera. 

Trobo que transmet amb versemblança l'actitud d'una persona destrossada però que ha decidit tirar endavant pel que li queda de família (té una mare i també una altra filla, la Siobhan (Angourie Rice)) i dedicar-se en cos i ànima a la seva feina. 

A més, encara que com a persones no angloparlants probablement no ho puguem apreciar amb facilitat ni tan sols mirant la sèrie en versió original, se li va lloar la rèplica convincent de l'accent regional d'aquella zona, considerat especialment difícil, i cal tenir en compte que és britànica.

Com a thriller tampoc no podem esperar-ne res d'extremament sorprenent: sabem que ens faran pensar teories i que després ens les desmuntaran, és un fet habitual, quan se sàpiga que el culpable és algú proper però inesperat. La resolució, però, és una mica recargolada, per al meu gust.

Tampoc m'acaba d'agradar que alguns personatges tinguin subtrames que sembla que han d'anar cap a alguna banda i que al final no vagin enlloc, però en conjunt trobo que és una sèrie d'allò més recomanable, com a mínim per les interpretacions i l'ambientació realista -per exemple, s'ha volgut representar l'interior de les cases lluny de la perfecció de les revistes i amb el desordre que trobaríem un dimarts al vespre en una llar d'aquesta mena-, i el seu format limitat, de pocs episodis, és ideal per a la mena d'història que ens explica.

 

Sèries: House of the Dragon

És curiós com la predisposició que adoptem davant de certes coses pot provocar diversos resultats. Pot ser que ens hi posem de cul i no en gaudim, o que precisament per això no arribem a consumir-les. O que ens n'esperem massa i la cosa acabi malament o en una petita decepció.

Aquesta preqüela de Game of Thrones, tot i que ve d'un llibre de 2018 que no he llegit -i que està disponible en català amb el títol de Sang i foc, he de reconèixer que em feia mandra. La pensava veure, sí, però em feia certa mandra. Pensava que em costaria connectar amb els personatges, sobretot si estava molt allunyada en el temps -en aquest cas cap enrere- de l'obra original. I tampoc no era gaire fan dels Targaryen en aquella història, les coses com són. Ara que he vist la seva primera temporada, però, he de dir que m'ha sorprès molt positivament.

House of the Dragon, d'aquest mateix 2022, és una creació de Ryan Condal i l'autor del llibre i de la saga originals, George R. R. Martin, per a l'HBO, i se situa uns 200 anys abans de Joc de trons. 

Si en aquella història l'aparició de dracs era escassa, i gairebé miraculosa, perquè es creien extingits, aquí n'hi havia uns quants més i participaven amb normalitat en les guerres, que decantaven amb el seu poderós foc tot seguint les ordres dels seus genets Targaryen.

Ja no es fan servir tant durant el regnat d'en Viserys (Paddy Considine, vist a Peaky Blinders), anomenat "el pacífic", i considerat un home decent i just. De fet, malgrat que la seva coronació va estar envoltada de polèmica perquè tenia una cosina més gran a la qual li hauria pertocat regnar com a successora, un consell de lords el va triar a ell.

Potser per això s'encaparra, havent desistit de tenir fills mascles que arribin a néixer o superin les primeres hores de vida, a fer justícia nomenant hereva la seva filla, en contra de l'opinió de gairebé tothom i de la tradició mateixa.

Es tracta de la Rhaenyra (Milly Alcock, tot i que la substitueix en versió més gran l'Emma D'Arcy), la princesa i única filla d'en Vyseris amb la seva primera dona, morta en el part sense poder-li donar l'hereu mascle que ell desitjava en cap dels intents, l'últim dels quals amb un hereu nascut però mort al cap d'hores.

Sent la pressió de ser la futura reina en uns Set Regnes que estan parcialment en contra que ho sigui una dona, tal com se'n va privar l'esmentada cosina d'en Vyseris, la Rhaenys. La Rhaenyra és la protagonista de la sèrie, però aviat es dissipen les semblances que, inevitablement, li busquem respecte a la Daenerys de Game of Thrones. 

En Vyseris té un germà, en Daemon (Matt Smith, vist a Dr. Who), força més jove que ell. Un paio imprevisible, guerrer de valor incalculable però que mai se sap què li passa pel cap. Res de bo, si ens hem de refiar dels seus somriures i les seves mirades.

L'existència de la Rhaenyra li impedeix ser l'hereu del seu germà, però té una relació canviant i ambigua amb la seva neboda que és un dels punts forts de la sèrie.

El rei té, com a la sèrie original, un conseller principal, una mà dreta, la Mà del Rei, que en aquest cas es diu Otto Hightower (Rhys Ifans, vist a Harry Potter, per exemple) i que aparentment és un home recte i just com el seu rei, al qual és tremendament fidel, però els esdeveniments que es van produint revelen que és un home amb cops amagats, molt astut i calculador quan li convé.

La seva filla, l'Alicent (Emily Carey, però de més gran Olivia Cooke, vista a Ready Player One), és la companya de jocs i confident de la jove Rhaenyra, amb qui comparteix edat, però altre cop per la successió dels esdeveniments el seu paper esdevé més important en tant que instrument dels plans del seu pare, i certament en el futur juga un paper cabdal en l'embolic polític en què es converteix la trama de la sèrie.

De personatges en tenim molts més, com ara la branca Velaryon, i van apareixent membres d'altres famílies que coneixem de nom de la sèrie original (Baratheon, Lannister, Stark...), però he repassat els més importants. Al capdavall, intento parlar de la sèrie, de la qual fins ara hem vist 10 episodis, la primera d'unes quantes temporades previstes, sense rebentar-ne gaire l'argument.

Però puc dir que hi ha política -és a dir, joc de trons-, complots, traïcions, amors polèmics, prohibits i secrets, assassinats, suïcidis, una mica de guerra -tot i que força de passada, en realitat-, dracs i foc. I, és clar, personatges ben construïts, amb capes de profunditat. Tot plegat amb uns estàndards audiovisuals de cine, incloent-hi la música de Ramin Djawadi, que torna.

És una sèrie, almenys en la seva primera temporada, amb un ritme trobo que perfecte, trames interessants i, abans que ens n'adonem, o si més no això és el que li ha passat a força gent, estarem pensant "aquesta sèries és millor que l'altra". Potser és perquè se cenyeix al llibre i es podrà beneficiar que la versió en paper ja està acabada, cosa que Game of Thrones no va poder fer, però espero que mantingui el nivell, perquè el que hem vist en aquesta primera desena d'episodis és excel·lent.

Sèries: Scenes from a Marriage

Amb la sèrie de què parlaré avui ens trobem amb un nou cas en què m'és igual com es diu, de què va o quina opinió en té la gent. La volia veure per qui hi sortia, així de senzill. De fet, vaig descobrir que existia per un vídeo que va circular a Twitter sobre un gest teatral però ben bonic que es va produir a la catifa vermella del Festival de Venècia -on es va presentar fora de concurs- entre els membres de la parella protagonista, que ja havia coincidit a la pel·lícula A most violent year fent també de matrimoni.

Abans que m'ho comenteu mentalment, sé que es tracta d'un remake d'una minisèrie sueca de 1973 escrita i dirigida pel llegendari Ingmar Bergman. Però bé, la que jo he vist és l'escrita i dirigida per Hagai Levi (The Affair), que en aquest cas és una producció de l'HBO de 5 episodis en comptes dels 6 originals i està centrada en un matrimoni estatunidenc contemporani.

Scenes from a Marriage, doncs, és la sèrie que avui ens ocupa, i la protagonitzen l'Oscar Isaac i la Jessica Chastain, una parella d'intèrprets que segueixo, sobretot en el cas d'ell, que m'encanta, i que com deia més amunt es tornaven a trobar després d'haver compartit cartellera en una pel·lícula fa uns anys. De fet, he sabut que són amics des de fa dues dècades i que van estudiar junts a la universitat.

A la universitat es coneixen també els seus personatges, en Jonathan Levy i la Mira Phillips, que al primer episodi estan sent entrevistats per una estudiant i, per l'actitud de cadascun d'ells, ens anem fent una imatge de com són: ell és un acadèmic a qui li agrada força xerrar i sentir-se la pròpia veu, i ella és més aviat callada i notem com està reprimint alguna cosa, fins i tot algun exabrupte. De seguida veiem que alguna cosa no rutlla entre ells dos. I en bona part és perquè hi ha un desequilibri relatiu al rol que juga cadascun d'ells pel que fa a la criança de la seva filla i la persecució d'una carrera, i un ressentiment derivat. 

No vull entrar en gaires detalls, perquè no m'agrada rebentar res, però la trama no tindria gaire interès si no hi hagués problemes, ni seria gaire creïble. Se suposa que totes les parelles en tenen, de més o menys greus, i les gestionen millor o pitjor, amb resultats diversos.

El cas és que la gota que fa vessar el got dels Levy, que s'ha anat omplint al llarg dels anys de petites coses, de petits xocs que són inherents a la convivència, la pater/maternitat o els somnis i les aspiracions de cadascú, és una infidelitat, i sobretot les conseqüències d'aquesta, des de la primera i duríssima nit en què es produeix la conversa inicial al respecte fins a la decisió que es pren de resultes de la traïció. 

Tot plegat narrat i interpretat amb un realisme i una versemblança exquisits, i amb un estil que fa pensar inevitablement en una llarga obra de teatre, perquè al capdavall en aquests episodis pràcticament només hi surten ells dos, i estan formats per llarguíssimes seqüències en què el diàleg és el gran protagonista.

A més, els episodis comencen mostrant precisament Isaac i Chastain preparant-se per rodar, com volent remarcar que allò és ficció i que, per tant, tots els matrimonis ho són si no del tot, en part. 

Scenes from a Marriage és una sèrie que pot resultar dura de veure, en alguns moments, si s'ha viscut alguna situació (o algunes situacions) remotament semblant(s) a la que experimenta la seva parella protagonista, però val la pena. Tots dos intèrprets, al marge de la simpatia que puguem sentir per cadascun d'ells o de l'"equip" que animem -i aquí permeteu-me dir que el guió està escrit amb prou detall i calma perquè quedi ben clar que en aquests casos les coses mai són blanques o negres-, fan uns papers memorables, i em sap greu -tot i que ho entenc- que la història no vagi més enllà. Que se'm va fer curta, vaja.    

Quedeu avisades i avisats: si no us agraden les sèries (o les pel·lícules) lentes i en què s'hi xerra molt, no cal que perdeu el temps, però si això no és un problema i simplement no teniu clar si la sèrie us agradarà o no, us demanaria que li donéssiu una oportunitat.

Visionats: Zack Snyder's Justice League

Jo que no soc de veure les pel·lícules gaires vegades, i encara menys dues vegades seguides, aquest cop, i sense que serveixi de precedent, he fet una excepció. L'he fet perquè no tinc gaire memòria per als arguments, cosa que em permetria veure els films diverses vegades, paradoxalment. Però en aquest cas volia fer una comparativa entre la versió que coneixia i la nova que se n'ha llançat i que ha aixecat tanta polseguera.

Vaig veure Justice League al cinema, un altre cop a casa per preparar-me per a Aquaman, i un tercer cop fa uns dies perquè volia ser conscient de totes les diferències que hi hauria a la versió desitjada pel seu director, que com ja se sap va haver de deixar el rodatge del film pel suïcidi de la seva filla, de manera que el va acabar en post-producció en Joss Whedon (The Avengers, Avengers: Age of Ultron), que de fet havia reescrit bona part del guió tot plegant-se a les exigències de la Warner Bros., que ja havia mostrat la seva disconformitat amb la proposta de Snyder mentre estava vinculat al projecte, i que va prendre mesures al respecte sense que el finalment absent primer director hi pogués dir gran cosa per la situació personal tan dura que estava vivint.  

Zack Snyder's Justice League, o com es coneix també popularment, Snyder's Cut, és la restauració de la visió que el director tenia per a la pel·lícula, després d'haver dissenyat les línies generals del que havia de ser el DC Extended Universe -la contrapartida de la gran rival Marvel amb el seu reeixit Marvel Cinematic Universe-, i ha vist la llum després d'uns anys de polèmiques com ara la forta pressió dels fans, que a través de la campanya #ReleasetheSnyderCut, l'exigien -sembla ser que fins a límits irrespectuosos amb el personal de Warner Bros. i tot- basant-se en el costum de Snyder de tenir sempre alguna versió més llarga o diferent dels seus films que sol veure's ja al mercat domèstic. 

Fomentada també per les picades d'ullet del mateix director, que va dir públicament que existia una versió no estrenada, al final els executius de la Warner van accedir a permetre que l'acabés -inicialment van estar d'acord amb llançar-la tal com estava, però ell va demanar poder-la acabar, cosa que va costar algunes desenes de milions de dòlars addicionals-, i després de veure-la convidats a casa del matrimoni Snyder (ella, la Deborah, és, per cert, productora del film) van aprovar-ne el llançament.

Malgrat que durant un temps es va especular amb què es faria pública tant en forma de minisèrie de 6 episodis com en pel·lícula, al final es va decidir que només es veuria com a film, directament a la plataforma HBO Max -al nostre mercat, per sort, sense pagar res més i inclosa a l'HBO estàndard-, de 3 hores i 52 minuts de durada i el format 4:3 (amb un resultat com el que es veu a la imatge), dues decisions que poden fer arrufar el front a bona part de l'audiència potencial, però que no deixen de ser llibertats creatives, discutibles o no, que no serien possibles segurament al cinema. 

Donada l'excepcionalitat d'aquest llançament, la mala sort que va tenir el muntatge cinematogràfic l'any 2017 i tota la polèmica arrossegada, gairebé és un miracle que això ara estigui disponible per tal que el públic ho vegi, i certament hi ha tantes diferències amb la versió de Joss Whedon, popularment coneguda com a "Josstice League", que m'alegro d'haver-les vist totes dues amb pocs dies de diferència i haver-ne apreciat els canvis.

Sense entrar en detalls de l'argument, les línies generals del qual ja hi eren a la versió estrenada als cinemes (i publicada posteriorment en format domèstic), a més que ja n'havia fet la crítica en el seu moment, Zack Snyder's Justice League presenta un munt de canvis respecte a la versió que coneixíem, que de fet no són canvis, sinó la recuperació de la versió que ell volia, i qui va fer els canvis va ser precisament el seu substitut, encara que llavors es va dir que havia respectat força la visió del senyor Snyder: escenes afegides i filmades després -i per això hi ha escenes d'en Superman amb un bigoti eliminat digitalment però amb presses-, moltes d'eliminades, canvis en diàlegs... 

Coses com el redisseny de l'enemic, l'Steppenwolf, però també de l'uniforme d'en Superman, versions més llargues d'escenes que havíem vist al cinema i que sí que algunes semblen més llargues del que haurien de ser -bé, en realitat per a mi només a l'inici de la pel·lícula-, però que aporten coherència, rerefons de la història i la sensació que l'Snyder Cut, tot i ser llarguíssim, és Justice League molt més ben explicada. A més, es recupera la banda sonora de Tom "Junkie XL" Holkenborg, substituïda per la del llegendari Danny Elfman quan Snyder va deixar el projecte.

Ja vaig dir en el seu moment que Justice League m'havia agradat, dec ser dels pocs que en vam gaudir, però a còpia de llegir quines són les mancances per a l'opinió general, doncs sí, hi són. No tan greus com per considerar-la una porqueria, aquí no m'hi trobaran, però sí que ja havia dit que, tot i agradar-me, trobava que arribava massa aviat en la construcció de l'Univers DC cinematogràfic, sobretot perquè tres dels membres de la lliga no havien tingut una pel·lícula pròpia i el lligam emocional de l'audiència amb ells no era, per culpa d'això, gaire fort.

Aquesta nova versió, però, soluciona el problema tot donant força més metratge i explicant la història i les motivacions de l'Aquaman (que va tenir film propi, però més tard), en Flash i, sobretot, en Cyborg, que esdevé l'ànima de Zack Snyder's Justice League, però també de l'enemic, l'Steppenwolf, que aquesta versió descriu molt millor, irònicament en posar-lo per sota d'un altre de molt més poderós i conegut. De fet, sempre havia estat així, però la van retallar salvatgement i el públic es va quedar sense aquest element tan important.

És fascinant, havent pogut comparar les dues versions, veure com canvia una història, que bàsicament és la mateixa, segons com se'ns explica. Segurament les gairebé 4 hores de durada haurien estat excessives per projectar al cinema, i probablement no tot el que veiem en aquesta versió era necessari ni fa grans aportacions, però la versió d'en Zack Snyder és netament superior -no m'estranyarà, però, que hi hagi gent que renegui també d'aquesta- en termes generals, amb un to més fosc -i un grau de violència d'acord amb això i un humor molt mesurat-, diàlegs més versemblants, la sensació que tot està molt més ben explicat -fins i tot jo notava, a la versió anterior, que semblava que s'anés per feina i s'ometessin moltes coses i, efectivament, s'estaven ometent- i combats més espectaculars, perquè ho són, i molt. 

Fins i tot un punt que per a mi era feble de l'anterior versió, el paper d'en Batman, millora amb la visió d'Snyder, ja que té un rol més important en el desenvolupament de les batalles i no es queda en un simple líder i reclutador dels altres superherois. 

On Snyder arrisca, o més ben dit es delecta en la seva victòria en la lluita per poder presentar el film tal com ell l'havia concebut, i alhora s'aprofita que oficialment no es considerarà canònic, és en l'aparició de personatges i escenes que apunten a les que haurien estat pel·lícules de l'Univers DC que inicialment havien estat planificades, però que ja no veuran la llum, com la versió de Ben Affleck de The Batman o les dues seqüeles que estaven previstes per a Justice League.  

Zack Snyder's Justice League és la curiosa i rara història d'una pel·lícula que té una segona oportunitat fora dels cinemes, i no és clar l'abast que tindrà ni fins a quin punt netejarà la imatge de la versió dels cinemes i quina influència tindrà això en futurs films de DC, però trobo que ha estat un gran encert, per part de tothom implicat, posar-la a disposició del públic.

Dedicada a l'Autumn, la difunta filla dels Snyder, és també un regal per als fans, que la van demanar amb vehemència, i trobo que també per als que no en sabíem res fins fa poc, i dins d'aquests, jo mateix, que ja m'ho vaig passar bé amb la versió de Whedon, però que he devorat aquest "monstre" amb fruïció i dins les possibilitats que m'ha donat el meu temps lliure. No us la perdeu, pertanyeu al bàndol que pertanyeu.

Sèries: Big Little Lies

Hi ha sèries que les tries pel tema, d'altres perquè tenen un títol que crida l'atenció, i n'hi ha també que s'escullen perquè tothom en parla -i en parla bé-, però també ens poden atraure per qui hi treballa, siguin creadors o intèrprets.

En el cas de la sèrie de què vull parlar avui el gran atractiu, perquè del tema no en sabia res i el títol sembla que pugui servir per a gairebé qualsevol cosa, és de l'últim grup: té un repartiment espectacular, amb grans noms de la gran pantalla, que passen a formar part de la llarga llista de cares conegudes del cinema que han vist els beneficis de participar en sèries de televisió, en una retroalimentació que fa augmentar la qualitat i l'èxit del producte mentre dona molta més exposició -almenys en termes de continuïtat- a estrelles del món de les pel·lícules.

Big Little Lies va començar amb set episodis llançats a través d'HBO l'any 2017 i va tenir una segona temporada també de set capítols, el 2019. Aquesta llarga pausa entre les dues tongades d'episodis és el reflex de les atapeïdes agendes de les seves actrius, motiu pel qual no es compta amb què hi hagi una tercera part, tot i que la cadena hi estaria interessada si tothom es pogués posar d'acord.

En tot cas, la sèrie va ser creada per en David E. Kelley, amb direcció de Jean-Marc Vallée a la primera temporada i Andrea Arnold a la segona, i un repartiment com deia espectacular que repassaré, com és habitual, mentre presento els personatges.

Comencem per la Celeste Wright, interpretada per una tal Nicole Kidman, mare de bessons amb un marit atractiu i amb un matrimoni envejat per tothom que la coneix, perquè el que la gent no sap és que ell, en Perry (Alexander Skarsgård, germà d'en Gustaf (Flóki a Vikings) i fill del veterà i popular Stellan), és un maltractador i li clava unes pallisses considerables.

Ella, com passa sovint en aquests casos, està encegada per l'amor que sent per ell, a més de tenir por de plantar-se o d'explicar-ho a algú pel temor de les represàlies, i s'autoenganya pensant i afirmant que tots dos es posen violents com a part d'una vida sexual una mica retorçada. Aquesta situació és el desencadenant, per cert, de la trama principal de la sèrie.

Després tenim un altre pes pesant de Hollywood, una Reese Witherspoon que interpreta la Madeline McKenzie, mare d'una noia adolescent, l'Abigail, i una nena de sis anys, la Chloe. Amb la primera té una relació complicada perquè la noia és una adolescent rebel -com és habitual-, però també perquè la Madeline hi descarrega les seves frustracions i vol que sigui el que ella no va ser i prengui unes decisions més encertades, cosa que també passa molt.

La petita és una nena més madura del que li correspondria, i la va tenir amb l'Ed (Adam Scott), el seu segon marit, un home tranquil i conciliador, tot i que sovint sent que a la seva dona no li agrada de la mateixa manera que li agradava el primer marit.

Ell, en Nathan Carlson (James Tupper) ara és amb la Bonnie, una altra cara coneguda del repartiment, la Zoë Kravitz, vista entre altres obres a la saga Divergent, les dues entregues que de moment hi ha de Bèsties fantàstiques i on trobar-les i per posar la veu a la Catwoman a The Lego Batman Movie, detall que remarco perquè l'any que ve la podrem veure fent el mateix paper, però actuant i no només doblant, a The Batman.

En fi, la Bonnie és professora de ioga i és la mare de la Skye, nena que, per tant, és mig germana de la Chloe. Però també té una relació molt bona, d'amigues fins i tot, amb l'Abigail, la seva fillastra, cosa que no facilita la cordialitat amb l'ex del seu marit. És un personatge força interessant, del que sabem més coses -que n'expliquen d'altres- a la segona temporada.

De la saga Divergent, en aquest cas com a protagonista, també tenim la Shailene Woodley, que fa de Jane Chapman, mare soltera del petit Ziggy, i que és nova a la localitat de Monterey, Califòrnia, i aviat es fa amiga de la Celeste i la Madeline.

Poc després descobrirem el seu passat, un de ben traumàtic i que conflueix amb la trama principal de la sèrie d'una manera brillant, però en tot cas és un personatge dolç, sense cap malícia, que cau bé de seguida.

No li cau tan bé a la Renata Klein (Laura Dern), i ella tampoc a nosaltres. La Renata és una rica amb molts fums, obsessionada amb les aparences i mare de la petita Amabella, que acusa en Ziggy d'assetjar la nena tot i que és l'única que ho pensa.

Casada amb Gordon (Jeffrey Nordling), té una enemistat natural amb la Madeline, perquè totes dues són dones amb un caràcter fort i esperit de líders, però el desenvolupament dels esdeveniments faran que acostin posicions.

Però no ens equivoquem: no som davant d'un culebrot car. El que comença com el dia a dia, les hipocresies i les friccions de les mares d'infants d'una escola pública -sí, tot i que algunes són riques, l'escola on duen els fills és pública- passa ben aviat a transformar-se en un drama amb elements de misteri que ens va fent flash forwards en forma d'interrogatoris sobre un assassinat, i el que ens explica la primera temporada és com s'hi arriba.

Pel camí, el cert és que Big Little Lies està narrada d'una manera excel·lent, que enganxa, amb situacions amb què ens podem identificar tot i la distància socioeconòmica, i té unes interpretacions a l'alçada dels noms que l'encapçalen. No és estrany, doncs, que s'hagi endut tants premis i nominacions, tant per la sèrie com per les interpretacions, amb Globus d'Or i Emmys, entre altres reconeixements, per a la Nicole Kidman i la Laura Dern, respectivament com a protagonista i secundària, i deixant fora -entenc que per motius de veterania- les també nominades Reese Witherspoon (en la categoria de protagonista) i Shailene Woodley (secundària) en tots dos casos. També va ser àmpliament reconeguda la interpretació de l'Alexander Skarsgård.

Com es podia millorar tot plegat? Traient el Sant Cristo Gros: a la segona temporada arriba la sogra de la Celeste, la Mary Louise, que té la cara i la veu de la senyora Meryl Streep, en un altre paper força memorable.

Una segona part dedicada a tractar les conseqüències del final de la primera, i que acaba amb un final relativament obert que deixa les coses prou bé si, com es tem, no hi ha l'ocasió de fer-ne una tercera. És d'aquells casos en què si no continua tampoc no passarà res.

Trobo que Big Little Lies, malgrat el seu repartiment i el reconeixement de la crítica, podria passar més desapercebuda del que es mereix, potser perquè només n'hi ha dues temporades o perquè no se n'ha parlat tant com d'altres grans èxits disponibles a les plataformes de distribució digital, però és realment bona. No us la perdeu.

Sèries: Game of Thrones

Els que em coneixen saben com els odio, els spoilers. Alguna vegada he notat que em bullia la sang en sentir com algú parlava tranquil·lament sobre esdeveniments que em rebentaven alguna sorpresa d'un producte de ficció, i reconec que soc molt sensible amb això, fins al punt que em molesta fins i tot que em diguin si alguna cosa val la pena o no, abans de poder-ho comprovar jo mateix. Em condiciona, em predisposa.

Doncs bé, la sèrie de què vull parlar avui, que ja ha acabat, la vaig començar a veure molt abans que no em pensava, com també vaig decidir llegir els llibres en què es basa abans -en aquest cas podem treure el "molt"- del que tenia previst, precisament perquè en vaig sentir uns spoilers terribles en un curs per a aturats que feia. I amb els anys, especialment a la recta final, he vist que mai un producte audiovisual havia estat tan perillós per als que odiem que ens rebentin els arguments.

Parlo de Game of Thrones, segurament la sèrie més mainstream que s'ha emès mai, tot i que parteix d'una sèrie de novel·les que inicialment eren "de nínxol", per a frikis, i gosaria dir que aquesta evolució equival a la que en el seu moment van viure els llibres de la saga d'El senyor dels anells i les seves corresponents adaptacions cinematogràfiques. 

Que gent amb poca cultura de sèries faci spoilers és comprensible -no perdonable-, i amb una producció amb tants milions de seguidors juguem amb foc, però m'ha decebut veure gent amb més bagatge deixant anar coses a primera hora del dia després d'emetre's els episodis, com si tothom pogués -i volgués- quedar-se despert de matinada veient els capítols en directe.

En fi, feta la meva llarga queixa inicial, començo a parlar d'aquesta obra que, sens dubte, és ja Història de la Televisió, un altre gran èxit de la cadena HBO, que ara sembla que no tingui res més, però que no hauríem d'oblidar que és responsable de coses com The Sopranos, Six Feet Under, Sex and the City, Boardwalk Empire, The Wire, Deadwood i moltes altres.

Em resulta difícil parlar d'aquesta sèrie sense fer spoilers, tot i que a aquestes alçades no sé si això encara té cap importància, però almenys no vull que sigui una simple sinopsi, així que no m'endinsaré en una descripció dels personatges més importants com altres vegades. Senzillament donaré una visió general de l'obra, del que representa i de l'impacte que ha tingut no sé si a tot el món, però almenys a Occident.

Tot ve de la saga de novel·les escrites per en George R. R. Martin anomenada Cançó de gel i foc, en marxa des de 1996 i amb 5 llibres publicats fins ara, que n'han de ser 7, però aquests dos últims es retarden un i altre cop, i no sembla que l'autor tingui cap pressa per fer-los realitat. Un fenomen de masses sens dubte impulsat per aquesta adaptació televisiva, que va començar el 2011 i que hem d'atribuir, com a creadors, als senyors David Benioff i D. B. Weiss.

Considerades del gènere de la fantasia èpica, amb una ambientació d'estil medieval sense correspondre a cap país del món real, i per importància i alt nivell de descripció -densitat del text, si voleu- de persones, fets i llocs, similar -però molt més violenta, pujada de to i cruel- a l'esmentada trilogia del mestre J. R. R. Tolkien, que evidentment és una influència per a Martin, aquestes novel·les narren la lluita de diverses famílies per l'anomenat Tron de Ferro, amb enfrontaments constants siguin en forma de maniobres polítiques o de combats reals als camps de batalla.

Amb un nombre de personatges immens ja en la categoria de principals, però encara més gran en el de secundaris, el punt de vista de la narració va canviant de persona i se'n va construint el perfil, de manera que el lector es pot posicionar perfectament amb uns o altres, o també -suposo que és el més habitual- tenir un grup de preferits i un altre d'odiats. Tanmateix, l'obra sembla orientada a fer que simpatitzem amb la Casa Stark i, de manera individual, amb la Daenerys Targaryen, que és l'hereva legítima al tron, però que viu a l'altra punta del món perquè a la seva família l'hi van usurpar.

És, sens dubte, el personatge que més crida l'atenció, especialment perquè a partir d'un moment determinat l'acompanyen uns dracs, espècie considerada extingida quan comença la història. I aquest és l'únic spoiler que faré.

Doncs bé, la lectura dels llibres és tan densa com fascinant, amb unes descripcions riquíssimes en tota mena de detalls, i mestria a l'hora de mostrar els fets de manera que sempre volem saber-ne més. Com han de ser els bons llibres, vaja. De fet, tot plegat està tan ben pensat i lligat que l'autor ha escrit altres llibres basats en aquest univers, amb llegendes i històries a les quals a l'obra principal només es fan referències.

L'adaptació televisiva, per força, canvia aquesta estructura de mostrar el punt de vista d'un sol personatge cada cop, però tant se val, perquè construeix els personatges amb prou solidesa i aconsegueix el mateix efecte de generar simpaties i antipaties, i alhora dosificar cadascuna de les trames de manera que no arribem mai a avorrir-nos de cap d'elles.

I, és clar, és una producció espectacular, amb uns estàndards de qualitat propis del cinema -res que no sigui habitual, però, en tantíssimes sèries de l'actualitat- i uns efectes visuals, per altra banda, que poques vegades es veuen a la "petita" pantalla.

Té l'interès de veure, també, com s'han adaptat en imatges i sons coses que fins llavors només coneixíem en forma de text, així com gaudir de les interpretacions per part d'actrius i actors que, en aquests 8 anys, ens han regalat unes actuacions esplèndides.

El problema és que quan la sèrie va atrapar els llibres va haver de començar a "inventar" -ho poso entre cometes perquè l'autor de les novel·les ha treballat a la sèrie i sempre ha dit que tenia pensat més o menys com acabava tot plegat-, i especialment a l'última temporada ha sorgit una legió d'indignats amb com estaven anant els esdeveniments.

Personalment, trobo que l'únic que passa és que s'han explicat ràpidament, en comptes d'amb el ritme pausat -de vegades, molt- de temporades anteriors, però crec que això és més un problema de voler acabar la sèrie que no pas de la qualitat de la història, i que els esdeveniments finals han sorprès de manera negativa molta gent que es posicionava amb un personatge que ha tingut un gir de guió brutal que no ha agradat. Respecto totes les opinions, però sembla que està de moda afirmar que la 8a temporada és una porqueria i, posats a fer, que les dues anteriors, també. I com que ja no estaven basades en cap novel·la, la crítica ferotge estava servida.

 
Sigui com sigui, Game of Thrones ha estat, no crec que sigui exagerat dir-ho, una de les sèries de televisió més importants de la història, com a mínim del que portem de segle de ben segur, i ha generat una quantitat de productes paral·lels, marxandatge, homenatges i tota mena de referències, com ara els mems, que no ens els acabaríem mai.

Amb uns personatges magníficament construïts, una ambientació tòpica però efectiva, sorpreses argumentals -ningú està completament salvat, ningú!- i moments inoblidables fets realitat per interpretacions excel·lents -amb alguna cara coneguda i d'altres que ho són per sempre gràcies a la sèrie-, ha estat un fenomen social amb un impacte que no crec que ara mateix puguem calcular. Totalment recomanable, i això que no és una de les meves sèries preferides.

El temps no perdona: Big Love

Fa gairebé 5 anys vaig fer una entrada sobre una sèrie que havia descobert mig per casualitat, perdent-me en seguir enllaços de la Wikipedia, i que m'havia agradat molt. Era Big Love, una producció de l'HBO sobre una família poligàmica, i es va emetre originalment entre 2006 i 2011.

Com que han passat més de 7 anys des del seu final, i al seu planter hi havia cares que ja eren força conegudes, però que després en alguns casos ho han estat encara més, em preguntava què se n'havia fet, i vaig veure que era una candidata més que adequada per a una nova entrada d'aquesta secció.

El protagonista de la sèrie era en Bill Henrickson, un polígam integrat a la societat després de marxar de la comuna/secta on s'havia criat, i interpretat per en Bill Paxton, vist en papers a The Terminator (1984), Weird Science (1985), Aliens (1986), Apollo 13 (1995) o Edge of Tomorrow (2014).

Després de la sèrie va coprotagonitzar la minisèrie Hatfields & McCoys (2012) amb en Kevin Costner, va sortir en 6 episodis de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. (2014) i protagonitzava la versió televisiva de Training Day l'any 2017... però va morir als 61 anys per complicacions després d'una operació coronària. En cinema es va estrenar aquell any, de manera pòstuma, The Circle. 

Pel que fa a les seves dones comencem amb la Jeanne Tripplehorn, que feia de Barbara Henrickson i era la més gran de les tres dones del protagonista, i que ara té 55 anys.

L'havíem vist ja a Instint Bàsic (1992) i a Waterworld (1995), per exemple, però Big Love va ser el paper que li va proporcionar més metratge en pantalla, i tornaria a tocar la televisió a Criminal Minds entre 2012 i 2014, però en general no ha treballat gaire més, tot i que el 2017 es va poder veure a Little Pink House (a la foto) i aquest any ha sortit a Gloria Bell, estrenada al Festival Internacional de Cinema de Toronto, però que arribarà als cinemes l'any vinent. 

Segurament la cara més coneguda del repartiment era la de la Chloë Sevigny (44 anys), habitual de moltes pel·lícules independents -i per això li esqueia aquesta producció de l'HBO que tampoc no era de les sèries més conegudes de la cadena- que podem veure en títols com Kids (1995), Boys don't cry (1999), American Psycho (2000), Dogville (2003), la polèmica The Brown Bunny (2003), Zodiac (2007)...

A Big Love feia de la segona dona d'en Bill, la Nicky Grant (sembla que no es va canviar el cognom en casar-se), i en televisió després d'allò va fer coses com dues temporades d'American Horror Story (2012 i 2015-2016) o 24 episodis de Bloodline (2015-2017), mentre que al cine s'ha inflat a participar en diversos projectes, un dels més recents dels quals aquesta Lizzie (2018) de la foto.

La tercera dona del protagonista era la Margene, interpretada per la Ginnifer Goodwin, ara amb 40 anys, que ja havia fet un paper important a la televisió, a la comèdia Ed (2001-2003), i tant a la petita pantalla com a la gran havia dut a terme diversos rols petits, però sens dubte aquest va ser el més important que havia interpretat fins llavors.

El mateix 2011 va participar en una minisèrie de 5 episodis anomenada Margene's Blog, però el més important que va fer aquell any, el mateix en què va acabar Big Love, va ser entrar com a protagonista a Once Upon a Time, on va fer 135 episodis entre 2011 i 2017, i hi ha tornat com a convidada aquest mateix 2018 per al final de la sèrie (a la dreta de la foto). 

El 2012 va fer també 20 episodis a Electric City, sèrie d'animació en què va proporcionar la veu, cosa que tornaria a fer el 2016 amb Zootopia, al cinema, fent de protagonista femenina. Curiosament, des de llavors no ha tornat a fer cine, i a la televisió després de Once Upon a Time tampoc, però el 2017 es va poder veure al teatre amb Constellation. 

La filla gran d'en Bill, la Sarah, hi feia un paper secundari que després es va anar diluint, però perquè l'actriu que la interpretava es va convertir ràpidament en una estrella de cine. L'Amanda Seyfried, ara amb 33 anys, ja s'havia pogut veure, per exemple, al seu debut cinematogràfic amb Mean Girls (2004), però el 2008 va esclatar amb Mamma Mia!, la seqüela de la qual, Mamma Mia! Here we go again ha fet precisament 10 anys després, aquest 2018 (a la foto).

En televisió ja havia fet, entre 1999 i 2001, As the World Turns, 11 episodis de Veronica Mars entre 2004 i 2006, i hi tornaria després de Big Love per fer Twin Peaks, la seqüela de 2017 de la mítica sèrie dels 90, però sobretot ha fet cine, amb papers tan destacats com Dear John (2010, que és on jo la vaig conèixer, per cert), In Time (2011) o Les Misérables (2012), entre molts altres.

El fill gran del protagonista era en Ben Henrickson, un Douglas Smith que ara té també 33 anys i que no cal dir que no ha adquirit, ni de bon tros, la fama i la influència de la seva germana televisiva, i encara que tenia força experiència en papers en produccions poc conegudes, i després de la sèrie en petits papers en coses de més renom, es podria dir que, tot i treballar força, la seva carrera no ha esclatat com la de l'Amanda.

El més recent és la sèrie The Alienist (a la foto), d'aquest mateix 2018, en què comparteix repartiment amb gent com ara la Dakota Fanning (també a la foto), en Daniel Brühl o en Luke Evans, però abans també se'l va poder a veure a la gran però cancel·lada Vinyl (2015).

El xicot de la Sarah, i un paper força petit però que va aparèixer en 14 episodis, era interpretat per un Aaron Paul que dos anys després de començar Big Love es va fer molt famós de cop com a pràcticament coprotagonista de Breaking Bad, poca broma, on s'hi va estar durant tota la sèrie i, sens dubte, el seu paper més conegut.

Ara té 39 anys i al cinema va veure incrementada la seva feina, amb coses com un paper secundari també a Fathers and Daughters (2015), que esmento perquè va tornar a fer de parella de l'Amanda Seyfried, però en televisió ha continuat fent coses, com la veu del personatge Todd Chávez a BoJack Horseman o l'aparició a la sèrie The Path (a la foto) durant les tres temporades que ha durat des de 2016 fins a aquest 2018. L'any que ve segurament el veurem a la pel·lícula que farà de seqüela de Breaking Bad.

El veterà Bruce Dern, que ara té 82 anys, i que a Big Love feia de Frank, pare d'en Bill, ja tenia una àmplia carrera televisiva, però la sèrie va ser de les últimes coses que va fer a la petita pantalla. En canvi, en cinema, on també tenia una dilatada experiència, li va arribar força més feina.

Se l'ha pogut veure en petits papers de pel·lícules d'en Quentin Tarantino, concretament a Django Unchained (2012) i The Hateful Eight (2015), i hi torna a col·laborar l'any vinent amb Once Upon a Time in Hollywood, però segurament el seu paper més destacat va ser el del protagonista de Nebraska (2013), que li va proporcionar una nominació a l'Oscar al millor actor, entre molts altres reconeixements.

La mare del protagonista es deia Lois i la interpretava la Grace Zabriskie, que ara té 77 anys i que, amb també una llarguíssima carrera, és recordada entre altres coses pel seu paper de mare de l'assassinada Laura Palmer a Twin Peaks, tant a la sèrie original de 1990-91 com a la seqüela de 2017, on va tornar a compartir repartiment amb l'Amanda Seyfried.

I si allà hi va retrobar la neta, actualment es torna a veure les cares amb el net a The Alienist. A banda d'això, en els anys des que va acabar Big Love també ha fet petites estades en sèries com The Killing (2013), Ray Donovan (2015) o Santa Clarita Diet (2017).

La seva candidata a segona nora per part del germà d'en Bill es deia Kathy i la interpretava la Mireille Enos (43 anys), que després va aconseguir un paper protagonista a The Killing (2011-2014), on sortia també la senyora Zabriskie, i a The Catch (2016-17), que només va durar dues temporades però era força entretinguda.

El sogre d'en Bill per part de la seva segona dona, la Nicky, era en Roman Grant, l'autoproclamat profeta de la secta que apareixia a la sèrie i el dolent d'aquesta, podríem dir. La seva inconfusible cara era la d'en Harry Dean Stanton.

Ja tenia una dilatadíssima carrera cinematogràfica i televisiva (on també va fer Twin Peaks), sobretot a la pantalla gran, amb papers en produccions com The Godfather Part II (1974), Alien (1979), Paris, Texas (1984), The Last Temptation of Christ (1988), Fear and Loathing in Las Vegas (1998), entres moltes altres, però cal destacar Lucky (2017), a la foto, l'última estrenada en vida, perquè va morir aquell any a l'edat de 91 anys. Aquest 2018 s'estrenava Frank and Ava, paper pòstum d'aquest senyor.

 
Acabem amb el seu fill, l'Alby Grant, destinat a liderar la comuna poligàmica i amb el rostre i la veu d'en Matt Ross, que ara té 48 anys.

Amb feines esporàdiques i no gaire destacades en cinema, llevat d'alguna excepció com ara el seu paper a Good Night, and Good Luck (2005), va tenir més sort com a director amb la premiada Captain Fantastic (2016) i ha triomfat una mica més a la televisió, amb Big Love, però també Magic City (2013-14), aparicions a American Horror Story el 2011 i el 2015 i, des de 2014, com a "dolent" també de Silicon Valley.

Hem repassat les cares principals d'aquella sèrie que vaig veure quan alguns dels seus intèrprets ja eren coneguts, però trobo que és igualment interessant veure com els va anar, a tots plegats, després d'aquell punt d'inflexió.