Sèries: Big Little Lies

Hi ha sèries que les tries pel tema, d'altres perquè tenen un títol que crida l'atenció, i n'hi ha també que s'escullen perquè tothom en parla -i en parla bé-, però també ens poden atraure per qui hi treballa, siguin creadors o intèrprets.

En el cas de la sèrie de què vull parlar avui el gran atractiu, perquè del tema no en sabia res i el títol sembla que pugui servir per a gairebé qualsevol cosa, és de l'últim grup: té un repartiment espectacular, amb grans noms de la gran pantalla, que passen a formar part de la llarga llista de cares conegudes del cinema que han vist els beneficis de participar en sèries de televisió, en una retroalimentació que fa augmentar la qualitat i l'èxit del producte mentre dona molta més exposició -almenys en termes de continuïtat- a estrelles del món de les pel·lícules.

Big Little Lies va començar amb set episodis llançats a través d'HBO l'any 2017 i va tenir una segona temporada també de set capítols, el 2019. Aquesta llarga pausa entre les dues tongades d'episodis és el reflex de les atapeïdes agendes de les seves actrius, motiu pel qual no es compta amb què hi hagi una tercera part, tot i que la cadena hi estaria interessada si tothom es pogués posar d'acord.

En tot cas, la sèrie va ser creada per en David E. Kelley, amb direcció de Jean-Marc Vallée a la primera temporada i Andrea Arnold a la segona, i un repartiment com deia espectacular que repassaré, com és habitual, mentre presento els personatges.

Comencem per la Celeste Wright, interpretada per una tal Nicole Kidman, mare de bessons amb un marit atractiu i amb un matrimoni envejat per tothom que la coneix, perquè el que la gent no sap és que ell, en Perry (Alexander Skarsgård, germà d'en Gustaf (Flóki a Vikings) i fill del veterà i popular Stellan), és un maltractador i li clava unes pallisses considerables.

Ella, com passa sovint en aquests casos, està encegada per l'amor que sent per ell, a més de tenir por de plantar-se o d'explicar-ho a algú pel temor de les represàlies, i s'autoenganya pensant i afirmant que tots dos es posen violents com a part d'una vida sexual una mica retorçada. Aquesta situació és el desencadenant, per cert, de la trama principal de la sèrie.

Després tenim un altre pes pesant de Hollywood, una Reese Witherspoon que interpreta la Madeline McKenzie, mare d'una noia adolescent, l'Abigail, i una nena de sis anys, la Chloe. Amb la primera té una relació complicada perquè la noia és una adolescent rebel -com és habitual-, però també perquè la Madeline hi descarrega les seves frustracions i vol que sigui el que ella no va ser i prengui unes decisions més encertades, cosa que també passa molt.

La petita és una nena més madura del que li correspondria, i la va tenir amb l'Ed (Adam Scott), el seu segon marit, un home tranquil i conciliador, tot i que sovint sent que a la seva dona no li agrada de la mateixa manera que li agradava el primer marit.

Ell, en Nathan Carlson (James Tupper) ara és amb la Bonnie, una altra cara coneguda del repartiment, la Zoë Kravitz, vista entre altres obres a la saga Divergent, les dues entregues que de moment hi ha de Bèsties fantàstiques i on trobar-les i per posar la veu a la Catwoman a The Lego Batman Movie, detall que remarco perquè l'any que ve la podrem veure fent el mateix paper, però actuant i no només doblant, a The Batman.

En fi, la Bonnie és professora de ioga i és la mare de la Skye, nena que, per tant, és mig germana de la Chloe. Però també té una relació molt bona, d'amigues fins i tot, amb l'Abigail, la seva fillastra, cosa que no facilita la cordialitat amb l'ex del seu marit. És un personatge força interessant, del que sabem més coses -que n'expliquen d'altres- a la segona temporada.

De la saga Divergent, en aquest cas com a protagonista, també tenim la Shailene Woodley, que fa de Jane Chapman, mare soltera del petit Ziggy, i que és nova a la localitat de Monterey, Califòrnia, i aviat es fa amiga de la Celeste i la Madeline.

Poc després descobrirem el seu passat, un de ben traumàtic i que conflueix amb la trama principal de la sèrie d'una manera brillant, però en tot cas és un personatge dolç, sense cap malícia, que cau bé de seguida.

No li cau tan bé a la Renata Klein (Laura Dern), i ella tampoc a nosaltres. La Renata és una rica amb molts fums, obsessionada amb les aparences i mare de la petita Amabella, que acusa en Ziggy d'assetjar la nena tot i que és l'única que ho pensa.

Casada amb Gordon (Jeffrey Nordling), té una enemistat natural amb la Madeline, perquè totes dues són dones amb un caràcter fort i esperit de líders, però el desenvolupament dels esdeveniments faran que acostin posicions.

Però no ens equivoquem: no som davant d'un culebrot car. El que comença com el dia a dia, les hipocresies i les friccions de les mares d'infants d'una escola pública -sí, tot i que algunes són riques, l'escola on duen els fills és pública- passa ben aviat a transformar-se en un drama amb elements de misteri que ens va fent flash forwards en forma d'interrogatoris sobre un assassinat, i el que ens explica la primera temporada és com s'hi arriba.

Pel camí, el cert és que Big Little Lies està narrada d'una manera excel·lent, que enganxa, amb situacions amb què ens podem identificar tot i la distància socioeconòmica, i té unes interpretacions a l'alçada dels noms que l'encapçalen. No és estrany, doncs, que s'hagi endut tants premis i nominacions, tant per la sèrie com per les interpretacions, amb Globus d'Or i Emmys, entre altres reconeixements, per a la Nicole Kidman i la Laura Dern, respectivament com a protagonista i secundària, i deixant fora -entenc que per motius de veterania- les també nominades Reese Witherspoon (en la categoria de protagonista) i Shailene Woodley (secundària) en tots dos casos. També va ser àmpliament reconeguda la interpretació de l'Alexander Skarsgård.

Com es podia millorar tot plegat? Traient el Sant Cristo Gros: a la segona temporada arriba la sogra de la Celeste, la Mary Louise, que té la cara i la veu de la senyora Meryl Streep, en un altre paper força memorable.

Una segona part dedicada a tractar les conseqüències del final de la primera, i que acaba amb un final relativament obert que deixa les coses prou bé si, com es tem, no hi ha l'ocasió de fer-ne una tercera. És d'aquells casos en què si no continua tampoc no passarà res.

Trobo que Big Little Lies, malgrat el seu repartiment i el reconeixement de la crítica, podria passar més desapercebuda del que es mereix, potser perquè només n'hi ha dues temporades o perquè no se n'ha parlat tant com d'altres grans èxits disponibles a les plataformes de distribució digital, però és realment bona. No us la perdeu.