Sèries: The Perfect Couple

Tornem a les minisèries i a les cares conegudes amb la sèrie de la qual us vull parlar avui, i és que al capdavall és el format que em va millor, ara mateix, per poder gaudir d'històries senceres en poc temps, si bé no abandono el clàssic format de diverses temporades.

Aquesta vegada la premissa cridava l'atenció, és clar, perquè ja estava dissenyada per fer-ho, però el més destacat de la sèrie era el seu repartiment, ple de cares noves però encapçalat per un pes pesant o dos. 

The Perfect Couple és una minisèrie de 6 capítols es va estrenar a Netflix al setembre de 2024, i que es basa en una novel·la d'Elin Hilderbrand publicada originalment el 2018. Creada en la seva forma televisiva per Jenna Lamia, ens situa en una luxosa finca de l'illa de Nantucket, Massachusetts, als Estats Units, on l'adinerada família Winbury i els seus convidats fan el típic i tan americà sopar d'assaig del casament d'un dels fills.

Després d'endrapar, beure i ballar, tot plegat amb la idea de repetir-ho al casament, però de dia i amb una altra roba, la tragèdia altera els plans de tots plegats: hi ha hagut un assassinat, ha aparegut un cadàver a la vora de la platja que fa de límit del terreny de la propietat de la família protagonista.

Una família encapçalada per les dues cares més conegudes del repartiment, en Tag (Liev Schreiber) i la Greer Winbury (Nicole Kidman), que són una escriptora d'èxit i el seu marit, un tarambana, com anirem veient.

Ells són la parella perfecta del títol, però ben aviat veiem que tot és una façana que volen mantenir per protegir la carrera literària de la Greer. Com a totes les famílies, hi ha problemes interns que la resta del món no coneix, però els secrets i les rancúnies que hi ha entre els Winbury són d'alt nivell.

La parella que també és aparentment perfecta és la dels futurs nuvis, l'Amelia Sacks (Eve Hewson) i en Benji Winbury (Billy Howle), però la realitat és, com anirem veient, diferent. I alguna cosa activa l'instint de la matriarca, perquè mostra certa hostilitat cap a la seva futura nora, cosa que la fa enfrontar-se al seu propi fill en uns dies en què hauria de regnar la concòrdia. 

El repartiment, pel que fa a la família, el completen el fill petit dels Winbury, el tímid Will (Sam Nivola, a dalt a l'esquerra), el primogènit, el també tarambana d'en Thomas (Jack Reynor, a dalt a la dreta), i la dona d'aquest, la viperina Abby (Dakota Fanning, a baix a la dreta i l'altra cara molt coneguda de la sèrie), que està embarassada.

Els envolta gent com la Merritt Monaco (Meghann Fahy), la dama d'honor i millor amiga de la núvia, la Isabel Nallet (Isabelle Adjani), amiga de la família, la treballadora domèstica Gosia (Irina Dubova), en Shooter Dival (Ishaan Khatter), el millor amic i padrí del nuvi, o el misteriós Broderick Graham (Thomas Flanagan, vist a Sons of Anarchy). Tots plegats tenen secrets, addiccions, aventures extramatrimonials, amaguen coses de la seva vida privada o més d'un d'aquests ingredients alhora. I aquesta és la gràcia de la sèrie, en realitat. El safareig.

Perquè per la part policial la porten la inspectora Nikki Henry (Donna Lynne Champlin), de la policia de l'Estat de Massachusetts, enviada per investigar l'assassinat, i el cap del departament de policia de Nantucket, en Dan Carter (Michael Beach, vist també a Sons of Anarchy), probablement l'únic agent honrat en una autoritat local que no s'espera que faci bé la seva feina en aquest cas concret -i per això l'ajuda externa- atès el poder que els Winbury exerceixen sobre l'illa, a cop de talonari.

El problema és que, tot i que ells fan bé la seva feina, la sèrie cau en la típica estratègia de confondre l'espectador tot fent-li pensar, a cada capítol, que ja té el seu culpable, perquè mostra, mitjançant cops d'efecte i girs de guió en els moments clau, els personatges incorrent en comportament sospitosos.

Que no és dolent en si mateix, el que passa és que al final totes aquestes sèries, sobretot si són minisèries, recorren al mateix artifici, i quan ja se n'han vist algunes no és que es pugui endevinar qui és el culpable, però sí que s'arriba a un estat mental en què s'espera que sigui qualsevol dels personatges, perquè si cal el guió ens hi portarà, i es perd l'impacte de la revelació final.

Tanmateix, és una sèrie entretinguda i, com deia, el safareig és un factor important a l'hora d'enganxar-s'hi, de manera que si voleu una sèrie curta i sense complicacions, és una candidata perfectament vàlida.

 

Sèries: The Undoing

Nicole Kidman, Hugh Grant i Donald Sutherland, i un tràiler que em va sortir a YouTube com a anunci i que no vaig voler saltar-me. Aquests van ser els motius pels quals -i, com dic darrerament, l'atractiu que té una minisèrie per la seva curta durada- vaig decidir que miraria aquesta nova proposta amb cares conegudíssimes i de contrastadíssima carrera a la gran pantalla. 

The Undoing, estrenada a la plataforma HBO, es basa en la novel·la de 2014 You Should Have Known, de Jean Hanff Korelitz, i la va crear per a la televisió David E. Kelley, responsable també de Big Little Lies, sèrie amb un repartiment coral on sortia, també, la Nicole Kidman, que ara ja he vist dos cops a la "petita" pantalla i, curiosament, en produccions amb el mateix responsable. Una altra curiositat és que la cançó d'entrada és una versió de la clàssica Dream a Little Dream of Me cantada per la mateixa Kidman.

Al llarg dels seus 6 episodis ens explica les conseqüències d'un brutal assassinat que té lloc al final del primer episodi, i que si n'heu vist el tràiler ja sabeu qui n'és la víctima, però si no, us aconsello que pareu de llegir ara mateix i que torneu al blog un cop hàgiu vist, com a mínim, la primera entrega de la sèrie. A banda d'aquest inevitable petit gran spoiler, la intenció és no fer-ne cap més. 

El matrimoni protagonista d'aquesta sèrie, amb tots els episodis dirigits per Susanne Bier, està format per la Grace i en Jonathan Fraser, ella una psicòloga de família rica i ell, un admirat oncòleg infantil, i viuen a l'Upper East Side de Manhattan, a Nova York. Entre les obligacions de la gent d'aquestes esferes hi ha l'organització d'esdeveniments de l'escola privada a la qual assisteixen els fills, i això és clau perquè és en la preparació d'una subhasta que la dona interpretada per la Nicole Kidman es relaciona amb les seves amigues i on coneix una mare que també s'ha apuntat a donar un cop de mà.

Es tracta de l'Elena Alves (Matilda De Angelis), jove mare d'un dels nens de l'escola i, des de fa uns mesos, també d'un nadó. 

L'Elena és atractiva i té un comportament, respecte a la Grace, que entra ben bé en el terreny del flirteig, un element que sembla que ha de ser la gràcia de la sèrie fins que, als darrers moments del primer episodi, se'ns descobreix que la dona ha aparegut morta al seu estudi, on pintava quadres.

Paral·lelament, en Jonathan ha desaparegut després de dir-li a la seva dona que se n'anava a un congrés, però aviat es descobreix que això és mentida, i la policia de seguida el considera el sospitós principal de l'assassinat. 

A ella no li fa cap gràcia que l'hagi enganyat, però està convençuda que ell no és l'assassí. Tot i així, va sabent coses d'ell que no s'esperava, com ara que fa temps que va ser acomiadat de l'hospital on en teoria treballava perquè es va descobrir que s'havia embolicat amb l'Elena, mare d'un pacient, i es passa la resta dels episodis en una muntanya russa d'emocions.

Quan en Jonathan torna i admet que l'Elena era la seva amant queda clar que havia interpretat un paper de marit i metge perfecte, i que era un mestre de l'engany i la doble vida. El seu sogre, el ric Franklin Reinhardt (Donald Sutherland) no l'ha pogut suportar mai, però es veu obligat, per amor a la seva filla, a fer servir els seus diners per proporcionar-li al gendre, en la innocència del qual no creu, la millor defensa possible.

Així, The Undoing no prova de fer-nos dubtar amb la clàssica tècnica de presentar un sospitós a cada episodi, com passava amb The Killing, sinó que la policia té molt clar que l'autor del crim és l'oncòleg. Ho té tan clar, descartant fins i tot un assassinat passional per part del cornut marit de l'Elena, en Fernando Alves (Ismael Cruz Córdova), com la Grace tot el contrari: que no ha estat en Jonathan.

Sí, li ha estat infidel durant molt de temps, amb l'Elena, ho reconeix -abans feia veure que ni tan sols la coneixia- i no hi ha res que ho suavitzi, però al seu voltant tothom o pràcticament tothom el considera de tot, excepte algú capaç de matar. Al capdavall, es dedica a salvar vides.

La resta dels pocs episodis que té aquesta sèrie gira al voltant de la preparació del judici, així com de la fluctuació dels sentiments d'ella, que passa de fer el paperot de matrimoni unit davant dels mitjans a contracor a pensar que tot plegat es pot arreglar. La muntanya russa que deia. 

També ens parla dels fills. És que ningú pensa en els nens?, que deia la senyora Lovejoy d'Els Simpson. Del fill de la difunta, en Miguel Alves (Edan Alexander), que és qui va trobar el cadàver i que havia estat pacient d'en Jonathan, no en sentim ni la veu, però en Henry Fraser (Noah Jupe) té un paper força més important. El fill del presumpte assassí ha de veure com passen a tractar-lo a l'escola, a més de l'embolic que té a casa i els sentiments contraposats que se li desperten envers el seu -fins llavors- admirat i estimat pare. 

La sèrie fa alguns tímids intents de desorientar-nos en mostrar algunes conductes sospitoses dels personatges, però en realitat no prova de fer que dubtem entre gaires opcions: en Jonathan ho ha fet o no ho ha fet. Això és el que haurem de decidir pel nostre compte fins que es produeixi el desenllaç de la història.

Sabent el que hi havia entre l'Elena i en Jonathan comprenem una mica més l'interès de la primera per la dona del seu amant, però no puc evitar desitjar que la trama entre aquestes dues dones s'hagués desenvolupat més, que s'haguessin embolicat com semblava que passaria, i això no hauria impedit explicar la resta de la història com s'ha explicat, però el destí volia que abans que passés això la jove fos assassinada amb crueltat. 

Trobo que The Undoing està bé, però no és una sèrie memorable. Certament està ben interpretada -tot i que la Nicole Kidman m'ha agradat menys que a Big Little Lies, potser perquè no m'he acabat de creure el personatge- i és interessant, a més que no intenta despistar gaire sobre el que ha passat i se centra més en els comportaments i les reaccions, però tampoc no és trencadora ni gaire sorprenent. Per passar l'estona, però, no és una mala inversió del temps.

 

 

Sèries: Big Little Lies

Hi ha sèries que les tries pel tema, d'altres perquè tenen un títol que crida l'atenció, i n'hi ha també que s'escullen perquè tothom en parla -i en parla bé-, però també ens poden atraure per qui hi treballa, siguin creadors o intèrprets.

En el cas de la sèrie de què vull parlar avui el gran atractiu, perquè del tema no en sabia res i el títol sembla que pugui servir per a gairebé qualsevol cosa, és de l'últim grup: té un repartiment espectacular, amb grans noms de la gran pantalla, que passen a formar part de la llarga llista de cares conegudes del cinema que han vist els beneficis de participar en sèries de televisió, en una retroalimentació que fa augmentar la qualitat i l'èxit del producte mentre dona molta més exposició -almenys en termes de continuïtat- a estrelles del món de les pel·lícules.

Big Little Lies va començar amb set episodis llançats a través d'HBO l'any 2017 i va tenir una segona temporada també de set capítols, el 2019. Aquesta llarga pausa entre les dues tongades d'episodis és el reflex de les atapeïdes agendes de les seves actrius, motiu pel qual no es compta amb què hi hagi una tercera part, tot i que la cadena hi estaria interessada si tothom es pogués posar d'acord.

En tot cas, la sèrie va ser creada per en David E. Kelley, amb direcció de Jean-Marc Vallée a la primera temporada i Andrea Arnold a la segona, i un repartiment com deia espectacular que repassaré, com és habitual, mentre presento els personatges.

Comencem per la Celeste Wright, interpretada per una tal Nicole Kidman, mare de bessons amb un marit atractiu i amb un matrimoni envejat per tothom que la coneix, perquè el que la gent no sap és que ell, en Perry (Alexander Skarsgård, germà d'en Gustaf (Flóki a Vikings) i fill del veterà i popular Stellan), és un maltractador i li clava unes pallisses considerables.

Ella, com passa sovint en aquests casos, està encegada per l'amor que sent per ell, a més de tenir por de plantar-se o d'explicar-ho a algú pel temor de les represàlies, i s'autoenganya pensant i afirmant que tots dos es posen violents com a part d'una vida sexual una mica retorçada. Aquesta situació és el desencadenant, per cert, de la trama principal de la sèrie.

Després tenim un altre pes pesant de Hollywood, una Reese Witherspoon que interpreta la Madeline McKenzie, mare d'una noia adolescent, l'Abigail, i una nena de sis anys, la Chloe. Amb la primera té una relació complicada perquè la noia és una adolescent rebel -com és habitual-, però també perquè la Madeline hi descarrega les seves frustracions i vol que sigui el que ella no va ser i prengui unes decisions més encertades, cosa que també passa molt.

La petita és una nena més madura del que li correspondria, i la va tenir amb l'Ed (Adam Scott), el seu segon marit, un home tranquil i conciliador, tot i que sovint sent que a la seva dona no li agrada de la mateixa manera que li agradava el primer marit.

Ell, en Nathan Carlson (James Tupper) ara és amb la Bonnie, una altra cara coneguda del repartiment, la Zoë Kravitz, vista entre altres obres a la saga Divergent, les dues entregues que de moment hi ha de Bèsties fantàstiques i on trobar-les i per posar la veu a la Catwoman a The Lego Batman Movie, detall que remarco perquè l'any que ve la podrem veure fent el mateix paper, però actuant i no només doblant, a The Batman.

En fi, la Bonnie és professora de ioga i és la mare de la Skye, nena que, per tant, és mig germana de la Chloe. Però també té una relació molt bona, d'amigues fins i tot, amb l'Abigail, la seva fillastra, cosa que no facilita la cordialitat amb l'ex del seu marit. És un personatge força interessant, del que sabem més coses -que n'expliquen d'altres- a la segona temporada.

De la saga Divergent, en aquest cas com a protagonista, també tenim la Shailene Woodley, que fa de Jane Chapman, mare soltera del petit Ziggy, i que és nova a la localitat de Monterey, Califòrnia, i aviat es fa amiga de la Celeste i la Madeline.

Poc després descobrirem el seu passat, un de ben traumàtic i que conflueix amb la trama principal de la sèrie d'una manera brillant, però en tot cas és un personatge dolç, sense cap malícia, que cau bé de seguida.

No li cau tan bé a la Renata Klein (Laura Dern), i ella tampoc a nosaltres. La Renata és una rica amb molts fums, obsessionada amb les aparences i mare de la petita Amabella, que acusa en Ziggy d'assetjar la nena tot i que és l'única que ho pensa.

Casada amb Gordon (Jeffrey Nordling), té una enemistat natural amb la Madeline, perquè totes dues són dones amb un caràcter fort i esperit de líders, però el desenvolupament dels esdeveniments faran que acostin posicions.

Però no ens equivoquem: no som davant d'un culebrot car. El que comença com el dia a dia, les hipocresies i les friccions de les mares d'infants d'una escola pública -sí, tot i que algunes són riques, l'escola on duen els fills és pública- passa ben aviat a transformar-se en un drama amb elements de misteri que ens va fent flash forwards en forma d'interrogatoris sobre un assassinat, i el que ens explica la primera temporada és com s'hi arriba.

Pel camí, el cert és que Big Little Lies està narrada d'una manera excel·lent, que enganxa, amb situacions amb què ens podem identificar tot i la distància socioeconòmica, i té unes interpretacions a l'alçada dels noms que l'encapçalen. No és estrany, doncs, que s'hagi endut tants premis i nominacions, tant per la sèrie com per les interpretacions, amb Globus d'Or i Emmys, entre altres reconeixements, per a la Nicole Kidman i la Laura Dern, respectivament com a protagonista i secundària, i deixant fora -entenc que per motius de veterania- les també nominades Reese Witherspoon (en la categoria de protagonista) i Shailene Woodley (secundària) en tots dos casos. També va ser àmpliament reconeguda la interpretació de l'Alexander Skarsgård.

Com es podia millorar tot plegat? Traient el Sant Cristo Gros: a la segona temporada arriba la sogra de la Celeste, la Mary Louise, que té la cara i la veu de la senyora Meryl Streep, en un altre paper força memorable.

Una segona part dedicada a tractar les conseqüències del final de la primera, i que acaba amb un final relativament obert que deixa les coses prou bé si, com es tem, no hi ha l'ocasió de fer-ne una tercera. És d'aquells casos en què si no continua tampoc no passarà res.

Trobo que Big Little Lies, malgrat el seu repartiment i el reconeixement de la crítica, podria passar més desapercebuda del que es mereix, potser perquè només n'hi ha dues temporades o perquè no se n'ha parlat tant com d'altres grans èxits disponibles a les plataformes de distribució digital, però és realment bona. No us la perdeu.

Cinema: Aquaman

Abans de començar he de fer un advertiment: no el conec gaire, l'Aquaman. Vull dir que sé qui és, és clar, i l'he vist en alguns còmics que tinc de la Lliga de la Justícia, o en algun crossover o especial, però no he llegit cap còmic de la seva col·lecció -tampoc és que l'hagin recopilat gaire, tot s'ha de dir- i en general els temes aquàtics, tant en cinema com en televisió, novel·les i videojocs (les pantalles d'aigua, per exemple, dels jocs d'en Mario), no m'atrauen gaire.

Per tant, soc un profund desconeixedor d'aquest superheroi, i en versió cinematogràfica l'havia vist, és clar, a Justice League, però com que no en sé gran cosa no puc saber si la pel·lícula de què parlo avui és fidel, respectuosa o una bona adaptació dels còmics. Dit això, començo.

Aquaman, dirigida per en James Wan, és la primera de les pel·lícules de l'anomenat DC Extended Universe en estrenar-se, sense comptar, és clar, les d'en Superman i la Wonder Woman, perquè el nou Batman no n'ha necessitat -en tindrà una properament- perquè el públic el conegués, prou popular eren tant ell com la trilogia dirigida per en Christopher Nolan, que no pertany a aquest univers DC cinematogràfic unificat, d'acord, però és recent i el públic la té prou fresca.

En fi, segurament s'haurien d'haver fet les pel·lícules individuals tant d'aquest personatge com d'en Flash i en Cyborg abans de fer Justice League, perquè el públic els conegués bé i es pogués interessar més en la proposta conjunta, tal com va fer amb tant d'èxit Marvel, perquè entenc que part del relatiu fracàs de l'equivalent de DC als Avengers del cinema és això: la gent, el gran públic, no coneixia tres dels personatges de l'equip. Almenys no les seves versions de la gran pantalla. 

En fi, l'Arthur "Aquaman" Curry, interpretat per en Jason Momoa (Stargate Atlantis, Game of Thrones...), el teníem prou vist de la pel·lícula en què compartia destí, a contracor, amb el Cavaller Fosc i companyia, per tant ja l'havíem vist lluitar, n'havíem admirat els músculs i sabíem que es movia lliurement per l'aigua.

Aquí, d'això, en veurem encara més, és clar, però també els seus orígens, explicats, val a dir, d'una manera una mica precipitada: és el fill d'un humà (Temuera Morrison) i una reina d'Atlantis que fuig del seu matrimoni concertat i troba en aquest vigilant de far l'amor autèntic, i que interpreta una tal Nicole Kidman.

L'Arthur, des de ben petit, ha estat capaç de comunicar-se amb les criatures marines, i sabem que mentre creix li expliquen que en realitat és l'hereu del tron d'Atlantis, però ell no en vol saber res, d'això, i es conforma amb la vida tranquil·la que duu al costat del seu pare, tot i que de tant en tant surt a fer de superheroi solitari després d'haver-se estrenat en aquest ofici amb la Lliga de la Justícia i aprofitant la seva força sobrehumana, la capacitat de respirar sota l'aigua i la velocitat que pot assolir dins aquest mitjà.

Però un dia la princesa Mera (Amber Heard) d'un dels regnes que formen Atlantis surt a buscar-lo per demanar-li ajuda en la guerra que el rei actual, l'Orm, està preparant contra els habitants de la superfície, que contaminen el mar sense parar. 

Com es podia esperar, encara que ell inicialment s'hi nega, la pel·lícula no tindria sentit si la cosa es quedés així, i després d'una sèrie d'esdeveniments accedeix a acompanyar-la i mirar de derrotar el seu germanastre. 

El tal Orm té la cara d'en Patrick Wilson (Watchmen), i tot i que oficialment la causa per la qual lluita és noble i pot despertar la nostra simpatia en el fons, si no en la forma, és també força evident que el mou l'ambició personal de ser el governant de tots els mars i tenir el títol d'Ocean Master.

Té una tècnica extraordinària i serà el primer que posarà el protagonista contra les cordes, i fins i tot més que això, i per tant esdevé l'enemic principal del film.

Però la trama no és tan simple ni directa, i les complicacions de tot plegat porten l'Aquaman i la també poderosíssima i hàbil Mera a anar a la recerca d'un element que hauria de permetre al legítim rei derrotar el seu germà, fer-se amb el tron i aturar aquesta guerra entre els dos mons als que pertany.

A banda d'aquestes intrigues de palau, però d'una manera que hi està relacionada i ben trenada, tenim també l'aparició d'en Black Manta (Yahya Abdul-Mateen II), un enemic tan clàssic de l'Aquaman que fins i tot jo el coneixia. 

Hi té un paper més aviat secundari, perquè el tema principal és un altre, però promet, i espero que la cosa aguanti prou com perquè tornem a veure l'Aquaman i aquest enemic en almenys una futura seqüela.

Esmento que també hi veurem els actors Willem Dafoe i Dolph Lundgren, i no entraré en més detalls, tot i que crec que he fet el mínim d'spoilers possible, i ara toca parlar de les meves impressions del film. 

Doncs bé, tenint en compte que l'ambientació submarina em cridava poc l'atenció i que no coneixia el personatge, no esperava gaire d'aquest film, però m'ha agradat força, prou com per estar convençut que m'hauria agradat també si hagués conegut bé l'Arthur Curry i les seves aventures abans de veure aquesta adaptació del seu món.

No és el superheroi més conegut de l'Univers DC, és clar, però sens dubte el film, agradi o no -i quan escric això no sé si ha agradat, però ja compto que no, perquè sembla que en general no agrada cap de les pel·lícules de DC, o gairebé cap-, ara se'l coneixerà molt més.

Una producció espectacular visualment, tant pels bellíssims i corprenedors paisatges subaquàtics com pels efectes especials, i una història que enllaça orígens -d'una manera una mica precipitada, com dic al principi, però alhora s'evita dedicar una hora sencera del metratge a la formació del superheroi, cosa que fa que altres films de DC siguin una mica lents- amb una trama trepidant, interessant i sense cap moment que ens pugui avorrir de cap de les maneres.

No sé què en pensaran els fans, però a mi em sembla que no se li pot demanar res més. Espero que les properes propostes de la DC cinematogràfica, començant per Shazam! l'any vinent i un 2020 carregadet, estiguin a un nivell similar. Si és així, la cosa -que, hi insisteixo, a mi ja m'està agradant molt- pot remuntar també per a la majoria del públic.