Sèries: Only Murders in the Building

Hi ha sèries que veus promogudes per les plataformes d'streaming o fins i tot a les marquesines del bus i no hi pares atenció. No t'atrauen, no et criden l'atenció, i només te'n queda la simple existència. Tanmateix, que algú proposi veure-la pot canviar el seu destí, que és el que va passar a casa amb aquesta sèrie de Disney+.

I no és que no conegués els seus intèrprets, al contrari. Dos d'ells, de fet, havien coincidit en una pel·lícula, El pare de la núvia, que a mi de petit m'agradava molt, però suposo que per saturació de possibilitats d'oci i manca de temps l'al·licient no havia estat prou poderós. 

Only Murders in the Building és una creació de John Hoffman i Steve Martin que als Estats Units es distribueix a la plataforma d'streaming Hulu i que aquí ens arriba a través de Disney+. Estrenada el 2021 i amb tres temporades ja publicades, i de moment renovada per una quarta, es tracta d'una sèrie de comèdia i misteri que potser per les imatges promocionals pot semblar una poca-soltada, però que trobo que es mereix una oportunitat perquè és més interessant del que sembla.

Tot comença quan els futurs components de l'improbable trio protagonista descobreixen que són seguidors del mateix podcast de crims, i quan es produeix un assassinat a l'edifici on viuen, l'Arconia, decideixen gravar-ne un ells tres per compartir les seves investigacions extraoficials amb el públic, però es posen una condició: que sigui un podcast només sobre assassinats a l'edifici. Molt específic, oi? La sèrie no tindria gaire sentit si fos així, però el cas és que de moment n'hi ha hagut prou, de crims en aquest edifici, com perquè n'hàgim vist tres temporades.

Aquesta imatge és força representativa de les dinàmiques dels personatges, que presento aprofitant l'avinentesa: començant per l'esquerra tenim la Mabel Mora (Selena Gómez), una noia que s'està a l'apartament d'una tieta mentre l'hi reforma, i que té problemes per obrir-se a la gent i intimar-hi, de manera que l'envolta una aura misteriosa.

Al mig hi tenim l'Oliver Putnam (Martin Short), un excèntric director de teatre en hores baixes des de fa molts anys que és un addicte a les salses i que sovint fa servir referències massa concretes i personals per als que l'escolten. 

Finalment, a la dreta de tot hi tenim en Charles Haden-Savage (Steve Martin), el protagonista d'una sèrie d'èxit als anys 90 que no ha tornat a fer res més de prestigi, però que sent una gran necessitat de ser validat pels altres, cosa que l'Oliver no està disposat a fer i que provoca discussions constants entre els dos septuagenaris. En Charles també té problemes amb les relacions personals, de fet això és quelcom que es pot dir de tots tres, i els caràcters tan diferents que tenen, en el cas de la Mabel amb la gran diferència d'edat jugant-hi un paper gens menyspreable, provoquen situacions d'allò més divertides que aporten la part de comèdia a una història que altrament seria un thriller més.

Capítol rere capítol, el trio investiga, dins de les seves possibilitats i al marge de la policia, l'assassinat de la temporada que, com deia, sempre es produeix a l'Arconia, i el cert és que s'hi esforça de valent, fins al punt que en més d'una ocasió algun dels seus membres, o tots tres alhora, es posen en perill. A més, en alguns moments s'amaguen coses entre si, com per exemple detalls de la seva relació amb la víctima, i fins i tot algun d'ells pot arribar a ser sospitós d'algun dels assassinats, cosa que ho fa tot més morbós.

Com no podia ser d'una altra manera, per tal de mantenir el misteri i també el caràcter humorístic, les investigacions van fent tombs de vegades força bruscos, però fins ara els guionistes se les han empescat per sorprendre'ns amb un gir final en cada ocasió.

Only Murders in the Building té, és clar, especialment per la seva naturalesa, uns quants personatges secundaris, que majoritàriament són altres inquilins de l'edifici, però independentment d'això hi trobarem cares conegudes amb papers més petits o com a convidats especials, com per exemple Cara Delevingne, Tina Fey, Nathan Lane, Jane Lynch, Michael Rapaport, Jesse Williams, Sting, Amy Schumer, Shirley MacLaine, Matthew Broderick, James Brooks, Paul Rudd o la mateixa Meryl Streep. Poca broma.

Si us passa com a mi, que no sabríeu fer una deducció encara que us estiguessin apuntant amb un ganivet al coll, no passa res, perquè us ho passareu bé igualment. Al capdavall, a banda de la solidesa dels misteris en si, la sèrie està farcida de moments divertits, sovint absurds i tot, i uns diàlegs brillants que els seus intèrprets fan funcionar de meravella. 

De debò, si com jo heu comès l'error de descartar-la perquè no us la preníeu seriosament... no cal que us la prengueu així, perquè és una sèrie de comèdia, i una de força original. Doneu-vos una temporada, no són llargues, com tampoc ho són els capítols, per jutjar-la vosaltres mateixes i mateixos.

 

 

Sèries: Big Little Lies

Hi ha sèries que les tries pel tema, d'altres perquè tenen un títol que crida l'atenció, i n'hi ha també que s'escullen perquè tothom en parla -i en parla bé-, però també ens poden atraure per qui hi treballa, siguin creadors o intèrprets.

En el cas de la sèrie de què vull parlar avui el gran atractiu, perquè del tema no en sabia res i el títol sembla que pugui servir per a gairebé qualsevol cosa, és de l'últim grup: té un repartiment espectacular, amb grans noms de la gran pantalla, que passen a formar part de la llarga llista de cares conegudes del cinema que han vist els beneficis de participar en sèries de televisió, en una retroalimentació que fa augmentar la qualitat i l'èxit del producte mentre dona molta més exposició -almenys en termes de continuïtat- a estrelles del món de les pel·lícules.

Big Little Lies va començar amb set episodis llançats a través d'HBO l'any 2017 i va tenir una segona temporada també de set capítols, el 2019. Aquesta llarga pausa entre les dues tongades d'episodis és el reflex de les atapeïdes agendes de les seves actrius, motiu pel qual no es compta amb què hi hagi una tercera part, tot i que la cadena hi estaria interessada si tothom es pogués posar d'acord.

En tot cas, la sèrie va ser creada per en David E. Kelley, amb direcció de Jean-Marc Vallée a la primera temporada i Andrea Arnold a la segona, i un repartiment com deia espectacular que repassaré, com és habitual, mentre presento els personatges.

Comencem per la Celeste Wright, interpretada per una tal Nicole Kidman, mare de bessons amb un marit atractiu i amb un matrimoni envejat per tothom que la coneix, perquè el que la gent no sap és que ell, en Perry (Alexander Skarsgård, germà d'en Gustaf (Flóki a Vikings) i fill del veterà i popular Stellan), és un maltractador i li clava unes pallisses considerables.

Ella, com passa sovint en aquests casos, està encegada per l'amor que sent per ell, a més de tenir por de plantar-se o d'explicar-ho a algú pel temor de les represàlies, i s'autoenganya pensant i afirmant que tots dos es posen violents com a part d'una vida sexual una mica retorçada. Aquesta situació és el desencadenant, per cert, de la trama principal de la sèrie.

Després tenim un altre pes pesant de Hollywood, una Reese Witherspoon que interpreta la Madeline McKenzie, mare d'una noia adolescent, l'Abigail, i una nena de sis anys, la Chloe. Amb la primera té una relació complicada perquè la noia és una adolescent rebel -com és habitual-, però també perquè la Madeline hi descarrega les seves frustracions i vol que sigui el que ella no va ser i prengui unes decisions més encertades, cosa que també passa molt.

La petita és una nena més madura del que li correspondria, i la va tenir amb l'Ed (Adam Scott), el seu segon marit, un home tranquil i conciliador, tot i que sovint sent que a la seva dona no li agrada de la mateixa manera que li agradava el primer marit.

Ell, en Nathan Carlson (James Tupper) ara és amb la Bonnie, una altra cara coneguda del repartiment, la Zoë Kravitz, vista entre altres obres a la saga Divergent, les dues entregues que de moment hi ha de Bèsties fantàstiques i on trobar-les i per posar la veu a la Catwoman a The Lego Batman Movie, detall que remarco perquè l'any que ve la podrem veure fent el mateix paper, però actuant i no només doblant, a The Batman.

En fi, la Bonnie és professora de ioga i és la mare de la Skye, nena que, per tant, és mig germana de la Chloe. Però també té una relació molt bona, d'amigues fins i tot, amb l'Abigail, la seva fillastra, cosa que no facilita la cordialitat amb l'ex del seu marit. És un personatge força interessant, del que sabem més coses -que n'expliquen d'altres- a la segona temporada.

De la saga Divergent, en aquest cas com a protagonista, també tenim la Shailene Woodley, que fa de Jane Chapman, mare soltera del petit Ziggy, i que és nova a la localitat de Monterey, Califòrnia, i aviat es fa amiga de la Celeste i la Madeline.

Poc després descobrirem el seu passat, un de ben traumàtic i que conflueix amb la trama principal de la sèrie d'una manera brillant, però en tot cas és un personatge dolç, sense cap malícia, que cau bé de seguida.

No li cau tan bé a la Renata Klein (Laura Dern), i ella tampoc a nosaltres. La Renata és una rica amb molts fums, obsessionada amb les aparences i mare de la petita Amabella, que acusa en Ziggy d'assetjar la nena tot i que és l'única que ho pensa.

Casada amb Gordon (Jeffrey Nordling), té una enemistat natural amb la Madeline, perquè totes dues són dones amb un caràcter fort i esperit de líders, però el desenvolupament dels esdeveniments faran que acostin posicions.

Però no ens equivoquem: no som davant d'un culebrot car. El que comença com el dia a dia, les hipocresies i les friccions de les mares d'infants d'una escola pública -sí, tot i que algunes són riques, l'escola on duen els fills és pública- passa ben aviat a transformar-se en un drama amb elements de misteri que ens va fent flash forwards en forma d'interrogatoris sobre un assassinat, i el que ens explica la primera temporada és com s'hi arriba.

Pel camí, el cert és que Big Little Lies està narrada d'una manera excel·lent, que enganxa, amb situacions amb què ens podem identificar tot i la distància socioeconòmica, i té unes interpretacions a l'alçada dels noms que l'encapçalen. No és estrany, doncs, que s'hagi endut tants premis i nominacions, tant per la sèrie com per les interpretacions, amb Globus d'Or i Emmys, entre altres reconeixements, per a la Nicole Kidman i la Laura Dern, respectivament com a protagonista i secundària, i deixant fora -entenc que per motius de veterania- les també nominades Reese Witherspoon (en la categoria de protagonista) i Shailene Woodley (secundària) en tots dos casos. També va ser àmpliament reconeguda la interpretació de l'Alexander Skarsgård.

Com es podia millorar tot plegat? Traient el Sant Cristo Gros: a la segona temporada arriba la sogra de la Celeste, la Mary Louise, que té la cara i la veu de la senyora Meryl Streep, en un altre paper força memorable.

Una segona part dedicada a tractar les conseqüències del final de la primera, i que acaba amb un final relativament obert que deixa les coses prou bé si, com es tem, no hi ha l'ocasió de fer-ne una tercera. És d'aquells casos en què si no continua tampoc no passarà res.

Trobo que Big Little Lies, malgrat el seu repartiment i el reconeixement de la crítica, podria passar més desapercebuda del que es mereix, potser perquè només n'hi ha dues temporades o perquè no se n'ha parlat tant com d'altres grans èxits disponibles a les plataformes de distribució digital, però és realment bona. No us la perdeu.

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2014

No havia fet mai una entrada sobre aquest tema, però es dóna la circumstància que enguany he vist bona part de les pel·lícules que competeixen en les diverses categories d'aquesta 86a edició dels Premis de l'Acadèmia de Cinema dels Estats Units, popularment coneguts com els Oscars (o els Oscar, que en català potser hauríem d'eliminar aquest plural anglosaxó), abans que tingui lloc la cerimònia, que en aquest cas se celebrarà i es retransmetrà la matinada del 2 al 3 de març (hora catalana).

Sense ser cap expert en cinema i lluny de la capacitat analítica i literària dels que es dediquen professionalment a aquests temes, voldria fer una reflexió i alhora un pronòstic sobre el que crec que passarà en algunes de les categories, a veure si l'encerto ja que, per una vegada, en comptes d'anar al cinema després de saber quins són els guanyadors, ho he fet abans i vull provar sort.

Abans de començar, però, vull aclarir que aquests guardons són els que desperten més interès i els que influeixen més el gran públic a l'hora de considerar si un film i els seus responsables són més o menys vàlids, però sóc plenament conscient que no són els únics premis que existeixen ni els únics que ens han de fer prendre decisions. Simplement són els més populars, els que provoquen més desplegament per part dels mitjans de comunicació i els que generen més debats i converses, i és per això que els dedico una entrada i en faig un pronòstic que, per cert, no amaga dubtes.

Millor pel·lícula

La categoria de millor pel·lícula és, suposo que hi estem d'acord, la més interessant, perquè acostuma a acompanyada d'altres premis o com a mínim nominacions, atès que un film és el resultat de la feina de molta gent en diversos camps.

I aquí introdueixo els meus dubtes, que afecten diverses categories, perquè ja se sap que en aquests premis hi intervenen factors que van més enllà dels mèrits pròpiament dits. 12 anys d'esclavitud em va agradar força, sí, però pel tema que toca té tots els números d'alçar-se amb aquest premi tant si és la millor com si no. Si no és així, la meva segona candidata i la que més m'ha agradat és Her, seguida de molt a prop per Dallas Buyers Club.

Si em pregunteu amb quina m'ho he passat millor, us diria que The Wolf of Wall Street, però és molt Scorsese i els costa molt premiar el seu estil. Nebraska, per la seva banda, probablement s'ho mereixeria, però en tenir aquesta aura de film independent m'estranyaria que guanyés en uns premis tan llepaculs amb la indústria de Hollywood com aquests.

Pel que fa a American Hustle, és d'aquelles pel·lícules que ens fan gaudir sobretot pel seu repartiment. No dic que sigui pas dolenta o mediocre, en absolut, em va agradar força, però m'adono que segurament m'agradaven més els seus actors i les seves actrius que no pas la història que explicava i com l'explicava. Gravity és una pel·lícula entretinguda i fins a cert punt original en la seva premissa, però no diria mai que és una seriosa candidata al guardó. No puc opinar sobre Philomena, que no he vist, però no crec que ens sorprengui. I tampoc no he vist Captain Phillips, perquè en general les bèl·liques no m'interessen, però té prou competència com perquè la descarti.

Millor director

Tot i que em sorprendria que en la categoria de millor pel·lícula guanyés Nebraska, tal com està feta i com ens expliquen la història no em sorprendria tant que Alexander Payne s'endugués l'estatueta de millor director, i confesso que és una categoria que em costa analitzar. En part perquè sol anar associada a la Millor Pel·lícula i, si és així, suposo que el guanyador serà l'Steve McQueen per 12 years a slave. 

Millor actor protagonista

En aquest cas sí que he vist les interpretacions dels 5 nominats, i m'ho posen molt difícil. Pels mateixos motius que crec que 12 anys d'esclavitud guanyarà el de Millor Pel·lícula, crec que el seu protagonista, en Chiwetel Ejiofor, s'endurà l'estatueta de Millor Actor. Agraden les interpretacions sofertes i els drames d'aquest nivell.

Tanmateix té seriosos rivals: a Hollywood li encanta premiar les transformacions, i en Christian Bale torna a modificar el seu cos a American Hustle (aquest cop per a engreixar-se i, a sobre, per decisió pròpia, sense que la seva contrapartida del món real tingués aquest aspecte). Però no crec que la cosa vagi per aquí. Si premien tant la interpretació com la transformació del cos l'Oscar serà per a en Matthew McConaughey per la seva feina a Dallas Buyers Club, que seria la meva segona opció, i si encerto me n'alegraré.

També aplaudiria que premiessin en Leonardo Di Caprio, i no perquè a The Wolf of Wall Street faci res que no hagi estat fent (i molt bé) durant els darrers anys, que és el paper de ric sonat, sinó per acumulació de mèrits, ja que aquesta és la seva cinquena nominació i encara no l'han premiat mai. I si el guardó se l'endú en Bruce Dern per Nebraska a mi no em sentiran queixar-me, però no crec que passi.

Millor actriu protagonista

Pel que fa a les protagonistes femenines, no he vist pas la feina de les veteraníssimes Judi Dench (Philomena) i Meryl Streep (Agost), però la primera ja duu en aquesta categoria 5 nominacions i cap guardó (per tant, ferma candidata), i la segona... bé, és una habitual de les nominacions i a la seva col·lecció té 2 estatuetes com a millor actriu i 1 com a millor actriu secundària. No crec que repeteixi enguany.

En el cas de les que sí que he vist, descartaria la Sandra Bullock (Gravity) perquè el paper que hi fa tampoc no és espectacular, i apostaria per la Cate Blanchett, però si l'escàndol per les renovades acusacions d'abusos sexuals d'en Woody Allen sobre la seva filla adoptiva quan aquesta era menor d'edat esquitxen tot allò que tingui relació amb Blue Jasmine, la senyora Blanchett podria pagar injustament. 

L'Amy Adams aconsegueix amb American Hustle la seva primera nominació en aquesta categoria, però ja en va tenir 4 com a millor actriu secundària en el passat recent (cap d'elles amb premi). Potser ja és hora de donar-li un premi per acumulació de mèrits, com a en Di Caprio, i si és cert que els Globus d'Or acostumen a premiar el que després premia l'Acadèmia podria guanyar-lo. Seria la meva segona opció després de la Judi Dench (que com ja he dit no he vist), però si les votacions són justes amb la Cate Blanchett serà ella qui s'endugui el premi i el sumi al de millor actriu secundària que va obtenir el 2004 amb L'aviador.

Millor actor secundari

Aquí només hi ha una interpretació sobre la que no puc opinar, perquè no l'he vist, que és la d'en Barkhad Abdi (Captain Phillips), però pel que fa a les altres quatre em moc entre en Bradley Cooper (American Hustle), perquè trobo que clava el paper que li van encarregar i potser seria la manera de compensar que l'any passat no s'endugués el de premi al millor actor per La part positiva de les coses, i en Jared Leto, principal candidat per la seva interpretació d'un homosexual transvestit a Dallas Buyers Club, un paper pel qual, com en Matthew McConaughey, també va transformar el cos aprimant-se fins a l'extrem.

Quedarien fora, doncs, en Michael Fassbender, negrer despietat a 12 anys d'esclavitud, i en Jonah Hill, el millor amic del protagonista de The Wolf of Wall Street, que tard o d'hora acabarà premiat perquè ja ha acumulat moltes nominacions pels seus treballs, dues d'elles per als Oscars.

Millor actriu secundària

Faltant-me veure el paper de la Julia Roberts a Agost, no em sorprendria del tot que rebés aquest guardó després d'una llarga i prolífica carrera i molts premis i nominacions, però només un Oscar, el de millor actriu, per Erin Brokovich fa més de 10 anys.

Però crec que l'aposta òbvia és la de la Lupita Nyong'o pel seu paper torturat a 12 anys d'esclavitud. Si no és així podria guanyar la Jennifer Lawrence per American Hustle. Jo l'hi donaria, però l'any passat ja va guanyar el de millor actriu per La part positiva de les coses, encara que molta gent pensa que no n'hi havia per tant (potser és que va caure bé el personatge i tot i que la interpretació era més normaleta va captivar els votants), i dos anys seguits i amb només 23 anys d'edat ho veig complicat. Els Globus d'Or, però, els ha rebut seguits, per tant hi ha aquest precedent.

Crec que, pels motius exposats, altres sòlides interpretacions com són les de la Sally Hawkins (Blue Jasmine) i la June Squibb (Nebraska) tenen poques opcions de guanyar.

Millor pel·lícula d'animació

Només he vist 3 de les pel·lícules nominades en aquesta categoria, no puc opinar sobre Ernest et Célestine ni Kaze Tachinu, de l'Studio Ghibli i aclamada a tot arreu, però penso que la cosa estarà entre aquesta última i Frozen: el Regne del Gel (que crec que és la que guanyarà), mentre que Gru 2: El meu dolent preferit i la més fluixeta Els Croods quedarien fora.

Millor guió original

Les he vist totes (American Hustle, Blue Jasmine, Dallas Buyers Club, Her i Nebraska), i després de fer l'esforç de distingir les pel·lícula en el seu conjunt d'allò que expliquen, crec que la guanyadora serà Her, per una història preciosa i amb diàlegs realistes i intel·ligents. La que estic força segur que no guanyarà és Blue Jasmine, perquè com que el senyor Woody Allen és qui la va escriure i pesa sobre ell l'escàndol abans descrit, no crec que el premiïn per més que aquesta sigui la seva millor pel·lícula en uns quants anys.

Millor guió adaptat

En aquest cas no he vist Captain Phillips ni Philomena, però entre 12 anys d'esclavitud, The Wolf of Wall Street i Before Midnight crec que serà l'última la que guanyi l'estatueta, encara que sigui com a premi a aquesta popular trilogia sobre la relació d'una parella al llarg de 18 anys que ens ha ofert una entrega cada 9 anys des de 1995.

Sobre la resta de categories, és a dir les de documentals, millor pel·lícula en llengua no anglesa, curts d'imatge real i d'animació, maquillatge i vestuari, i els aspectes tècnics (que espero que siguin els únics guardons que s'emporti Gravity), com que no he vist la majoria dels films no gosaria fer cap aposta, però crec que per exemple la cançó Let it go de Frozen és la candidata més ferma a l'Oscar a la Millor Cançó, i no m'estranyaria que Saving Mr. Banks s'endugués el premi a la Millor Banda Sonora, a càrrec del veterà Thomas Newman.

En resum:

Categoria	Aposta	Desig
Millor pel·lícula	12 anys d'esclavitud	Her
Millor director	Steve McQueen	Alexander Payne
Millor actor protagonista	Chiwetel Ejiofor	Matthew McConaughey
Millor actriu protagonista	Judi Dench	Amy Adams / Cate Blanchett
Millor actor secundari	Jared Leto	Jared Leto / Bradley Cooper
Millor actriu secundària	Lupita Nyong'o	Jennifer Lawrence
Millor pel·lícula d'animació	Frozen	Frozen
Millor guió original	Her	Her
Millor guió adaptat	Before Midnight	Before Midnight