Cinema: The Batman

Per diverses circumstàncies aquesta pel·lícula s'ha resistit a que la veiés, entrebancs diversos feien perillar la possibilitat que en pogués gaudir com jo volia, que era en pantalla gran i en versió original, però al final tot s'ha alineat i, tan bon punt l'he vist, com no hauria de sorprendre ningú en parlo aquí, en aquest blog que ja ha tingut moltíssimes entrades dedicades al personatge en les seves diferents encarnacions i formes.

Ja aviso que no hi haurà spoilers de la trama, sinó que la crítica serà més general, així que si no l'heu vist i pel que sigui encara no ho teniu clar, podeu llegir aquest text sense por que us rebenti res.

Ha costat molt, també, parir aquesta pel·lícula. Primer, havia de ser l'esperat film en solitari del Batman d'en Ben Affleck, també dirigit per ell mateix, però la cosa s'anava allargant, el guió s'estava desviant del que ell volia i va decidir que només hi actuaria. El nou director, en Matt Reeves, volia fer un Batman més jove que el de les pel·lícules del DC Extended Universe i en Ben Affleck estava, de tota manera, tan tip del personatge com emmerdat en problemes personals, així que la The Batman que hem acabat rebent no té res a veure amb la que havia de ser inicialment. Això, però, és bo o dolent? 

Com a seguidor del Cavaller Fosc des de fa molts anys, m'emprenya una mica que en vagin fent reboots constantment. Quan una versió m'agrada -i soc fàcil de satisfer- m'agradaria que tingués continuïtat. Puc entendre, però, la lògica comercial darrere de tot això, però em va decebre que el Batman de l'Snyderverse es descartés per fer aquest nou inici, amb el tercer Batman en els darrers 17 anys, o en 10 si tenim en compte l'última pel·lícula on tenia la cara d'en Christian Bale. 

Dit això, i precisament perquè en soc seguidor des de fa tant de temps, cada cop que se'm convoqui jo hi seré, i valoro cada versió com el que és, sense castigar-la pel que als despatxos s'ha fet malament o, si més no, diferent del que a mi m'hauria agradat. I The Batman no és la pel·lícula en solitari del Batman que ja era el meu estàndard després d'uns quants films, és una altra cosa, però m'ha agradat.

Deslligat de Batman v Superman i Justice League, fins i tot de la independent (no indie) i meravellosa Joker, aquest Batman per una vegada no ens explica la tan suada escena de la mort dels pares d'en Bruce Wayne, no veiem les perles del collar de la seva mare escampar-se per les llambordes molles de Gotham, però segur que estem d'acord en què ja no cal.  

Tampoc ens passem una hora veient com en Bruce Wayne (Robert Pattinson) elabora el personatge d'en Batman, com seria el cas de Batman Begins. És quelcom més proper als inicis que a la decadència vista en els darrers anys, però trobo que és al punt adequat per començar el que es pretén -no ens hi juguem els diners, tampoc- que sigui una nova trilogia: aquí en Batman és un superheroi al segon any de la seva carrera, que registra en un diari personal, i en Bruce Wayne un jove multimilionari que viu gairebé apartat de la societat i que encara no ha mostrat senyals de continuar la tasca filantròpica dels seus pares.

Comet errors, als combats s'endú cops i ferides fins i tot per part de brètols comuns, i encara no domina el desplaçament aeri, a més que no té un físic espectacular com el d'altres encarnacions del personatge, i confia força en la por que inspira als criminals. Sí que compta, però, amb tecnologia avançada.

La combina amb la seva formació detectivesca, una vessant no tan explorada en altres pel·lícules del Cavaller Fosc i que aquí, en canvi -i per al meu gust de manera molt encertada-, entronca amb el nom de la capçalera que el va veure néixer i que encara ara és una de les dues col·leccions principals dels seus còmics, la llegendària Detective Comics. 

Aquest enfocament permet també al film tenir un ritme més pausat, fet que estic segur que contribueix a la seva excepcional durada de 176 minuts, però ni una cosa ni l'altra el converteixen en una pel·lícula feixuga ni avorrida.

No vull pas que sembli que li falta acció. No és així. Fins i tot arriba un moment que, quan havíem gairebé oblidat que en Batman té un dels vehicles més mítics de la història dels còmics i el cinema, el Batmòbil té els seus minuts de glòria. 

I de combats també n'hi ha, encara que no en siguin tants com podríem esperar i mostrin el protagonista lluitant contra grups d'humans normals i corrents que simplement se li oposen per un o altre motiu, en el que semblen els enfrontaments habituals que ens trobem als videojocs de la saga Batman: Arkham contra grups de delinqüents que ataquen el Cavaller Fosc tots alhora.

I, sent una pel·lícula de Batman, amb la famosa i rica galeria d'enemics que té, i entenent que s'evitaria el Joker per no treure el "Sant Cristo Gros" a la primera pel·li, hi havia d'haver un enemic potent. Una excel·lent reinterpretació de l'Enigma que converteix The Batman en un thriller disfressat de film de superherois.

Tampoc hauria estat bona idea no fer aparèixer altres enemics clàssics del personatge, i en aquest sentit tenim els menys teatrals Carmine Falcone (John Turturro) i Oswald Cobblepot, el Pingüí, interpretat per un irrecognoscible Colin Farrell. Que, per cert, tindrà una sèrie pròpia a HBO Max.

A la mítica Batman Returns de 1992 hi sortien tant el Pingüí com la Catwoman, i no sé si ha estat intencionat, però en aquesta tornen a "coincidir", perquè el principal personatge femení de The Batman és la Selina Kyle (Zoë Kravitz), que dona el joc que podíem esperar amb la seva relació d'aliada/amant i alhora enemiga d'en Batman.

Parlant d'aliats, en Batman també compta des del primer minut amb en Jim Gordon (Jeffrey Wright), aquí encara tinent, que contràriament al que en pensen els seus superiors i els seus subordinats permet a al Cavaller Fosc participar en les investigacions dels assassinats de la pel·lícula i mostra una aliança emblemàtica dels còmics en un grau de maduresa superior al de les reticències vistes en altres versions.

The Batman és un film d'en Batman diferent del que havíem vist fins ara, sens dubte més fosc que mai, més pertorbador, i una interessant proposta que espero que de debò es converteixi en trilogia.

És, doncs, el millor Batman cinematogràfic que s'ha fet mai -i no en són pas pocs-? Doncs no sé si gosaria unir-me a aquesta sentència que a la promoció del film ha interessat mostrar com a prou estesa, però potser és perquè a mi m'han agradat totes les versions, totes tenen alguna cosa que les fa úniques i, per sort, també es pot dir això de la que ens ha arribat aquest mateix 2022. 

 

Sèries: Big Little Lies

Hi ha sèries que les tries pel tema, d'altres perquè tenen un títol que crida l'atenció, i n'hi ha també que s'escullen perquè tothom en parla -i en parla bé-, però també ens poden atraure per qui hi treballa, siguin creadors o intèrprets.

En el cas de la sèrie de què vull parlar avui el gran atractiu, perquè del tema no en sabia res i el títol sembla que pugui servir per a gairebé qualsevol cosa, és de l'últim grup: té un repartiment espectacular, amb grans noms de la gran pantalla, que passen a formar part de la llarga llista de cares conegudes del cinema que han vist els beneficis de participar en sèries de televisió, en una retroalimentació que fa augmentar la qualitat i l'èxit del producte mentre dona molta més exposició -almenys en termes de continuïtat- a estrelles del món de les pel·lícules.

Big Little Lies va començar amb set episodis llançats a través d'HBO l'any 2017 i va tenir una segona temporada també de set capítols, el 2019. Aquesta llarga pausa entre les dues tongades d'episodis és el reflex de les atapeïdes agendes de les seves actrius, motiu pel qual no es compta amb què hi hagi una tercera part, tot i que la cadena hi estaria interessada si tothom es pogués posar d'acord.

En tot cas, la sèrie va ser creada per en David E. Kelley, amb direcció de Jean-Marc Vallée a la primera temporada i Andrea Arnold a la segona, i un repartiment com deia espectacular que repassaré, com és habitual, mentre presento els personatges.

Comencem per la Celeste Wright, interpretada per una tal Nicole Kidman, mare de bessons amb un marit atractiu i amb un matrimoni envejat per tothom que la coneix, perquè el que la gent no sap és que ell, en Perry (Alexander Skarsgård, germà d'en Gustaf (Flóki a Vikings) i fill del veterà i popular Stellan), és un maltractador i li clava unes pallisses considerables.

Ella, com passa sovint en aquests casos, està encegada per l'amor que sent per ell, a més de tenir por de plantar-se o d'explicar-ho a algú pel temor de les represàlies, i s'autoenganya pensant i afirmant que tots dos es posen violents com a part d'una vida sexual una mica retorçada. Aquesta situació és el desencadenant, per cert, de la trama principal de la sèrie.

Després tenim un altre pes pesant de Hollywood, una Reese Witherspoon que interpreta la Madeline McKenzie, mare d'una noia adolescent, l'Abigail, i una nena de sis anys, la Chloe. Amb la primera té una relació complicada perquè la noia és una adolescent rebel -com és habitual-, però també perquè la Madeline hi descarrega les seves frustracions i vol que sigui el que ella no va ser i prengui unes decisions més encertades, cosa que també passa molt.

La petita és una nena més madura del que li correspondria, i la va tenir amb l'Ed (Adam Scott), el seu segon marit, un home tranquil i conciliador, tot i que sovint sent que a la seva dona no li agrada de la mateixa manera que li agradava el primer marit.

Ell, en Nathan Carlson (James Tupper) ara és amb la Bonnie, una altra cara coneguda del repartiment, la Zoë Kravitz, vista entre altres obres a la saga Divergent, les dues entregues que de moment hi ha de Bèsties fantàstiques i on trobar-les i per posar la veu a la Catwoman a The Lego Batman Movie, detall que remarco perquè l'any que ve la podrem veure fent el mateix paper, però actuant i no només doblant, a The Batman.

En fi, la Bonnie és professora de ioga i és la mare de la Skye, nena que, per tant, és mig germana de la Chloe. Però també té una relació molt bona, d'amigues fins i tot, amb l'Abigail, la seva fillastra, cosa que no facilita la cordialitat amb l'ex del seu marit. És un personatge força interessant, del que sabem més coses -que n'expliquen d'altres- a la segona temporada.

De la saga Divergent, en aquest cas com a protagonista, també tenim la Shailene Woodley, que fa de Jane Chapman, mare soltera del petit Ziggy, i que és nova a la localitat de Monterey, Califòrnia, i aviat es fa amiga de la Celeste i la Madeline.

Poc després descobrirem el seu passat, un de ben traumàtic i que conflueix amb la trama principal de la sèrie d'una manera brillant, però en tot cas és un personatge dolç, sense cap malícia, que cau bé de seguida.

No li cau tan bé a la Renata Klein (Laura Dern), i ella tampoc a nosaltres. La Renata és una rica amb molts fums, obsessionada amb les aparences i mare de la petita Amabella, que acusa en Ziggy d'assetjar la nena tot i que és l'única que ho pensa.

Casada amb Gordon (Jeffrey Nordling), té una enemistat natural amb la Madeline, perquè totes dues són dones amb un caràcter fort i esperit de líders, però el desenvolupament dels esdeveniments faran que acostin posicions.

Però no ens equivoquem: no som davant d'un culebrot car. El que comença com el dia a dia, les hipocresies i les friccions de les mares d'infants d'una escola pública -sí, tot i que algunes són riques, l'escola on duen els fills és pública- passa ben aviat a transformar-se en un drama amb elements de misteri que ens va fent flash forwards en forma d'interrogatoris sobre un assassinat, i el que ens explica la primera temporada és com s'hi arriba.

Pel camí, el cert és que Big Little Lies està narrada d'una manera excel·lent, que enganxa, amb situacions amb què ens podem identificar tot i la distància socioeconòmica, i té unes interpretacions a l'alçada dels noms que l'encapçalen. No és estrany, doncs, que s'hagi endut tants premis i nominacions, tant per la sèrie com per les interpretacions, amb Globus d'Or i Emmys, entre altres reconeixements, per a la Nicole Kidman i la Laura Dern, respectivament com a protagonista i secundària, i deixant fora -entenc que per motius de veterania- les també nominades Reese Witherspoon (en la categoria de protagonista) i Shailene Woodley (secundària) en tots dos casos. També va ser àmpliament reconeguda la interpretació de l'Alexander Skarsgård.

Com es podia millorar tot plegat? Traient el Sant Cristo Gros: a la segona temporada arriba la sogra de la Celeste, la Mary Louise, que té la cara i la veu de la senyora Meryl Streep, en un altre paper força memorable.

Una segona part dedicada a tractar les conseqüències del final de la primera, i que acaba amb un final relativament obert que deixa les coses prou bé si, com es tem, no hi ha l'ocasió de fer-ne una tercera. És d'aquells casos en què si no continua tampoc no passarà res.

Trobo que Big Little Lies, malgrat el seu repartiment i el reconeixement de la crítica, podria passar més desapercebuda del que es mereix, potser perquè només n'hi ha dues temporades o perquè no se n'ha parlat tant com d'altres grans èxits disponibles a les plataformes de distribució digital, però és realment bona. No us la perdeu.