Cinema: The Batman

Per diverses circumstàncies aquesta pel·lícula s'ha resistit a que la veiés, entrebancs diversos feien perillar la possibilitat que en pogués gaudir com jo volia, que era en pantalla gran i en versió original, però al final tot s'ha alineat i, tan bon punt l'he vist, com no hauria de sorprendre ningú en parlo aquí, en aquest blog que ja ha tingut moltíssimes entrades dedicades al personatge en les seves diferents encarnacions i formes.

Ja aviso que no hi haurà spoilers de la trama, sinó que la crítica serà més general, així que si no l'heu vist i pel que sigui encara no ho teniu clar, podeu llegir aquest text sense por que us rebenti res.

Ha costat molt, també, parir aquesta pel·lícula. Primer, havia de ser l'esperat film en solitari del Batman d'en Ben Affleck, també dirigit per ell mateix, però la cosa s'anava allargant, el guió s'estava desviant del que ell volia i va decidir que només hi actuaria. El nou director, en Matt Reeves, volia fer un Batman més jove que el de les pel·lícules del DC Extended Universe i en Ben Affleck estava, de tota manera, tan tip del personatge com emmerdat en problemes personals, així que la The Batman que hem acabat rebent no té res a veure amb la que havia de ser inicialment. Això, però, és bo o dolent? 

Com a seguidor del Cavaller Fosc des de fa molts anys, m'emprenya una mica que en vagin fent reboots constantment. Quan una versió m'agrada -i soc fàcil de satisfer- m'agradaria que tingués continuïtat. Puc entendre, però, la lògica comercial darrere de tot això, però em va decebre que el Batman de l'Snyderverse es descartés per fer aquest nou inici, amb el tercer Batman en els darrers 17 anys, o en 10 si tenim en compte l'última pel·lícula on tenia la cara d'en Christian Bale. 

Dit això, i precisament perquè en soc seguidor des de fa tant de temps, cada cop que se'm convoqui jo hi seré, i valoro cada versió com el que és, sense castigar-la pel que als despatxos s'ha fet malament o, si més no, diferent del que a mi m'hauria agradat. I The Batman no és la pel·lícula en solitari del Batman que ja era el meu estàndard després d'uns quants films, és una altra cosa, però m'ha agradat.

Deslligat de Batman v Superman i Justice League, fins i tot de la independent (no indie) i meravellosa Joker, aquest Batman per una vegada no ens explica la tan suada escena de la mort dels pares d'en Bruce Wayne, no veiem les perles del collar de la seva mare escampar-se per les llambordes molles de Gotham, però segur que estem d'acord en què ja no cal.  

Tampoc ens passem una hora veient com en Bruce Wayne (Robert Pattinson) elabora el personatge d'en Batman, com seria el cas de Batman Begins. És quelcom més proper als inicis que a la decadència vista en els darrers anys, però trobo que és al punt adequat per començar el que es pretén -no ens hi juguem els diners, tampoc- que sigui una nova trilogia: aquí en Batman és un superheroi al segon any de la seva carrera, que registra en un diari personal, i en Bruce Wayne un jove multimilionari que viu gairebé apartat de la societat i que encara no ha mostrat senyals de continuar la tasca filantròpica dels seus pares.

Comet errors, als combats s'endú cops i ferides fins i tot per part de brètols comuns, i encara no domina el desplaçament aeri, a més que no té un físic espectacular com el d'altres encarnacions del personatge, i confia força en la por que inspira als criminals. Sí que compta, però, amb tecnologia avançada.

La combina amb la seva formació detectivesca, una vessant no tan explorada en altres pel·lícules del Cavaller Fosc i que aquí, en canvi -i per al meu gust de manera molt encertada-, entronca amb el nom de la capçalera que el va veure néixer i que encara ara és una de les dues col·leccions principals dels seus còmics, la llegendària Detective Comics. 

Aquest enfocament permet també al film tenir un ritme més pausat, fet que estic segur que contribueix a la seva excepcional durada de 176 minuts, però ni una cosa ni l'altra el converteixen en una pel·lícula feixuga ni avorrida.

No vull pas que sembli que li falta acció. No és així. Fins i tot arriba un moment que, quan havíem gairebé oblidat que en Batman té un dels vehicles més mítics de la història dels còmics i el cinema, el Batmòbil té els seus minuts de glòria. 

I de combats també n'hi ha, encara que no en siguin tants com podríem esperar i mostrin el protagonista lluitant contra grups d'humans normals i corrents que simplement se li oposen per un o altre motiu, en el que semblen els enfrontaments habituals que ens trobem als videojocs de la saga Batman: Arkham contra grups de delinqüents que ataquen el Cavaller Fosc tots alhora.

I, sent una pel·lícula de Batman, amb la famosa i rica galeria d'enemics que té, i entenent que s'evitaria el Joker per no treure el "Sant Cristo Gros" a la primera pel·li, hi havia d'haver un enemic potent. Una excel·lent reinterpretació de l'Enigma que converteix The Batman en un thriller disfressat de film de superherois.

Tampoc hauria estat bona idea no fer aparèixer altres enemics clàssics del personatge, i en aquest sentit tenim els menys teatrals Carmine Falcone (John Turturro) i Oswald Cobblepot, el Pingüí, interpretat per un irrecognoscible Colin Farrell. Que, per cert, tindrà una sèrie pròpia a HBO Max.

A la mítica Batman Returns de 1992 hi sortien tant el Pingüí com la Catwoman, i no sé si ha estat intencionat, però en aquesta tornen a "coincidir", perquè el principal personatge femení de The Batman és la Selina Kyle (Zoë Kravitz), que dona el joc que podíem esperar amb la seva relació d'aliada/amant i alhora enemiga d'en Batman.

Parlant d'aliats, en Batman també compta des del primer minut amb en Jim Gordon (Jeffrey Wright), aquí encara tinent, que contràriament al que en pensen els seus superiors i els seus subordinats permet a al Cavaller Fosc participar en les investigacions dels assassinats de la pel·lícula i mostra una aliança emblemàtica dels còmics en un grau de maduresa superior al de les reticències vistes en altres versions.

The Batman és un film d'en Batman diferent del que havíem vist fins ara, sens dubte més fosc que mai, més pertorbador, i una interessant proposta que espero que de debò es converteixi en trilogia.

És, doncs, el millor Batman cinematogràfic que s'ha fet mai -i no en són pas pocs-? Doncs no sé si gosaria unir-me a aquesta sentència que a la promoció del film ha interessat mostrar com a prou estesa, però potser és perquè a mi m'han agradat totes les versions, totes tenen alguna cosa que les fa úniques i, per sort, també es pot dir això de la que ens ha arribat aquest mateix 2022. 

 

Lectures: Batman - Bloom

Fa un temps, quan vaig fer la ressenya de Batman and Robin Eternal (volum 1), vaig pronosticar que tornaria a haver-hi entrades sobre còmics amb certa freqüència, però em vaig equivocar. Fa més de 2 mesos des que vaig parlar de Superheavy, el vuitè recopilatori de Batman a The New 52, i no és perquè no hagi tingut temps d'escriure entrades, sinó perquè no he tingut un ritme tan alt de consum d'oci que pertanyi a aquest blog, que últimament sembla que sigui només de sèries i cinema.

En fi, torno a parlar de còmics, sense fer promeses, però sí anunciar la intenció de fer-ho més sovint, i li toca al novè volum de l'esmentada col·lecció.

Es diu Batman: Bloom i conté els números 46 a 50 de Batman, publicats originalment de manera individual de gener a maig 2016, amb un equip creatiu liderat pel guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo, el tàndem que es va fer càrrec de la sèrie des que va renéixer el 2011, i amb l'acompanyament d'altres artistes fent tasques de suport o de substitució temporal, com en Danny Miki, en Yanick Paquette o en Francesco "Fco" Plascencia. Al final del llibre trobem una història del 27 del volum 2 de Detective Comics que va quedar fora quan es va recopilar a Gothtopia, i que tot i ser de març de 2014 té el seu lloc aquí per motius argumentals.

Com vaig explicar a la ressenya del volum anterior, l'actual Batman no és en Bruce Wayne, que va oblidar aquesta faceta de la seva vida per una sèrie d'esdeveniments per a mi agafats amb pinces, sinó en Jim Gordon, l'excomissari del GCPD, que ofereix un estil totalment diferent, no només físic i en qüestió de recursos materials, sinó també en una manera de ser més sarcàstica, que ens arrencarà més d'un somriure. Com a heroi, però, té la mateixa força de voluntat del Cavaller Fosc de tota la vida, i no ens hauria de sorprendre si coneixem el personatge.

El problema és que el dolent que dona nom al recopilatori, en Mr. Bloom (que ja vam conèixer a Superheavy), és massa poderós per a aquest Batman en el fons inexpert. De fet, és massa poderós per a tothom, i requerirà la col·laboració de l'exèrcit de Batmans mecànics impulsat per la Geri Powers, la policia de Gotham i la de qualsevol que pugui donar un cop de mà.

La conclusió d'aquest enfrontament acaba sent una mica boladedraquiana -amb una mena de bola d'energia gegant i tot-, com de fet tot l'enfrontament en si, amb un enemic que basa el seu poder en la ciència, però amb efectes gairebé sobrenaturals i Gotham convertida altre cop en un camp de batalla, amb un nombre de morts i ferits incalculable i un ambient de desesperació que és un clímax sostingut.

Veient-ho, i després d'una sèrie de records fugaços, reaccions automàtiques inconscients i deduccions pròpies del millor detectiu del món, en Bruce Wayne, que vivia aliè a tot plegat, adquireix la certesa que ell era en Batman, i recorre a un Alfred destrossat, perquè era feliç veient el seu amo vivint una vida normal, per tal que li permeti recuperar tots els records, cosa que és possible gràcies a una màquina inventada pel mateix Bruce Wayne abans que tot plegat passés, i que, personalment, trobo força poc realista i d'un món de la ciència-ficció més ingènua. Afegint-hi la intenció original de l'aparell, que és assegurar la continuïtat d'en Batman després de l'envelliment del cos d'en Bruce Wayne.

És en aquest punt que he de dir, perquè del final ja he parlat, que si torna a sortir en Mr. Bloom espero veure-li alguna cosa més abans de considerar-lo un dels grans enemics d'en Batman. No és fàcil entrar en aquesta categoria, amb una galeria de dolents tan farcida i excel·lent com la que té el Cavaller Fosc, i de moment no m'ha acabat de convèncer el to gairebé sobrenatural de tot plegat.

Però en conjunt Bloom ens deixa escenes d'allò més interessants, converses magnífiques com la que podem veure aquí al damunt, i el més atractiu acaba sent la transformació dels personatges, el grau d'adaptació a la nova situació en què es troben, amb moments commovedors.

El volum acaba, deia, amb una història inclosa el 2014 al 27 de Detective Comics vol.2, un número de celebració perquè, com sap qualsevol fan dels còmics d'en Batman, la seva primera aparició es va produir el 1939 al Detective Comics número 27, i s'ha inclòs aquí perquè el que ens explica té a veure amb la màquina de la qual he parlat abans.

Després d'això, un bon grapat de portades en un recopilatori en què, per cert, m'ha costat distingir on s'acabava un número i començava el següent, quelcom que m'afecta perquè acostumo a llegir-me'ls en dosis d'una entrega cada cop. Sigui com sigui, un volum sòlid i un bon comiat d'una saga que per la seva premissa no es podia allargar gaire sense caure en els errors d'aquella etapa en què en Jean-Paul Valley feia de Batman. També s'acaba, més o menys, el pas del duet Snyder-Capullo per Batman, tot i que encara queda un volum, Epilogue, que em fa l'efecte que no presenta cap arc argumental nou. Ja ho veurem.

Sèries: Gotham (segona temporada)

Quan l'any passat vaig fer la crítica de la primera temporada de Gotham vaig deixar ben clar que, tot i la meva tolerància a les adaptacions més o menys lliures dels còmics al format audiovisual, trobava que amb aquesta n'havien fet un gra massa, amb massa canvis substancials del cànon de l'univers Batman. 

I ho deia conscient que, amb uns coneixements del material original clarament més grans que en qualsevol altre univers de còmic -tot i que sempre insuficients i lluny dels autèntics experts-, estava més inclinat a trobar-hi defectes. Però també admetia que, deixant de banda això, com a sèrie era interessant, si bé no pas de les millors que s'havien fet amb un còmic com a inspiració. 

Així, sense deixar d'identificar els seus problemes, vaig voler veure la segona temporada amb uns altres ulls, més relaxat, sense emprenyar-me com amb la primera, i n'he acabat gaudint, sí. Les incongruències hi són, les cronologies rebentades també, i la necessitat de la presència d'en Bruce Wayne és encara més evident que a la primera temporada, però pel que fa a la resta m'he divertit força. 

Gotham, així com els còmics d'en Batman i tots els que hi estan relacionats, confia en bona mesura en la riquíssima galeria de dolents del personatge, però per si no n'hi havia prou amb els que ja van apareixent, a la segona temporada ens presenten en Theo Galavan (James Frain, cara ben coneguda pels seus nombrosos papers secundaris) i la seva germana Tabitha (Jessica Lucas), que és la identitat civil d'aquesta versió de la malvada Tigressa.

Decidits a fer-se amb el control de la ciutat, alliberen els "pacients" d'Arkham i ordeixen plans maquiavèl·lics mentre de cara al públic són respectables membres de l'alta societat.

Mentrestant, al departament de policia de Gotham, el mític GCPD, hi ha un relleu de lideratge forçat que ens porta un nou personatge, el capità Nathaniel Barnes (interpretat per en Michael Chiklis, conegut sobretot pel seu paper protagonista a The Shield, on també feia de policia, però corrupte com ell sol, a les antípodes del seu personatge de Gotham).

Amb l'objectiu implacable d'acabar amb la corrupció, és tan metòdic que arriba a ser irritant i tot, i al seu costat el Jim Gordon de la sèrie, que no és el policia immaculat del tot dels còmics, ens sembla corrupte i tot. De fet, pren algunes decisions que li impedeixen dormir amb normalitat i que l'acaben conduint, encara que fa esforços per a evitar-ho, a la presó. És una temporada en què l'autèntic protagonista de la sèrie paga un preu molt alt, en termes personals i laborals, pels seus errors.

No n'és l'únic culpable, perquè qui precipita part de les seves desgràcies és un Edward Nygma que per fi es destapa com el dolent que és, tot i que el seu carisma encara queda molt lluny del d'un Pingüí que sens dubte continua sent l'estrella del bàndol dels dolents gràcies a una interpretació i una caracterització encertadíssimes. És l'únic cas en què la intencionada teatralitat de la sèrie no costa gens d'acceptar.

Els dolents són els que s'enduen la part més gran del protagonisme d'aquesta temporada, que esdevé una autèntica guerra a diverses bandes, tot i que no necessàriament amb batalles campals, sinó amb petites accions, traïcions i maquinacions.

I si a la primera temporada vèiem com es feia aparèixer una gran quantitat d'enemics clàssics d'en Batman, tant de manera cronològicament equivocada com en forma de fills de dolents que s'entenia que en el futur heretarien les identitats malvades dels seus pares, a la segona no s'han estat de res i fins i tot han gosat presentar en Joker, però també una nova versió, en aquest cas com a idea més que no pas com un personatge concret, encara que el personatge origen d'aquest concepte és interpretat per en Cameron Monaghan (Shameless), que tornava després d'aparèixer en un únic episodi de la primera temporada.

Mentrestant, en Bruce Wayne, que creix poc a poc (si tingués un ritme de creixement com el de l'actor que fa de Bran a Game of Thrones podrien estar presentant un "protoBatman" en un parell de temporades), va madurant gradualment i perdent la por, però encara és un adolescent impulsiu i fa més d'un pas en fals.

L'Alfred, el majordom, cada cop més dur amb ell, no pot evitar, però, que el seu amo surti en missió de cerca i captura dels responsables de l'assassinat dels seus pares, assistit per una Selina Kyle, futura Catwoman, amb qui forma un interessant però prematur tàndem. Encara considero que els segments d'en Bruce són el menys necessari i atractiu de la sèrie.

Com deia al principi he mirat la segona temporada amb uns altres ulls, i considerant Gotham com un producte senzillament inspirat en uns còmics, però sense cap intenció de ser-ne una fidel adaptació, es poden passar per alt les alteracions d'esdeveniments i relacions entre personatges que hi continua havent. Millor mirar-la d'aquesta manera i gaudir amb les picades d'ullet, les versions que presenten de personatges com en Mr. Freeze, el doctor Hugo Strange o la Silver St. Cloud i l'ambientació i el to d'una sèrie que, com a mínim, té personalitat pròpia.

Lectures: Batman Eternal vol. 1

Des que DC Comics li va agafar el gust a les col·leccions setmanals amb 52 (2006-2007) i la continuació Countdown to Final Crisis (2007-2008), n'ha fet algunes més (i més que en vindran), però la que avui ressenyo és la primera dedicada a en Batman, i per tant em tocava de prop i me l'havia de fer.

Amb la previsió de 60 números, jo l'estic seguint en gruixuts recopilatoris i com que l'únic que ha sortit quan escric aquestes línies és el primer, el que he llegit han estat els 21 primers números de la col·lecció, que conformen un interessantíssim i trepidant pròleg que, de fet, es podria considerar una història completa amb un cliffhanger.

Batman Eternal és una monumental història d'en Batman i els seus aliats i enemics que compta amb la participació dels que remenen les cireres a l'univers del personatge des de fa temps, com els guionistes Scott Snyder i James Tynion IV, amb un exèrcit de dibuixants que permeten tirar endavant aquest projecte amb d'entregues tan frenètiques, i trobo que se'n surten molt bé. 

La idea és que, sota la supervisió d'aquests dos guionistes, que de tant en tant escriuen algun número —tot i que normalment només donen la idea general—, els altres escriptors es dediquin a aspectes diferents de la història i de la ciutat de Gotham, cadascun amb el seu to, però amb un resultat força coherent i cohesionat.

En aquests primers 21 números, publicats originalment entre el 9 d'abril i el 27 d'agost de 2014, trobem diversos arcs argumentals que giren al voltant d'una premissa, la catàstrofe amb desenes i desenes de víctimes mortals presumptament causada per un personatge que estimem, que forma part d'una complexa trama amb orígens incerts però que té a veure amb una guerra de bandes (amb el retorn d'un mafiós clàssic que no m'estranyaria que tingués la intenció d'aprofitar la popularitat de la sèrie Gotham), i també amb activitats paranormals que tenen lloc als baixos (literalment) fons de la ciutat.

Però el que és més inquietant és que tot plegat comença amb un flashforward en què veiem un Bruce Wayne derrotat, amb una Gotham destruïda al fons i unes terrorífiques paraules, pronunciades per un personatge que no veiem, que afirmen que el protagonista ha perdut tots els seus aliats, caldrà veure si en sentit figurat o amb enterraments inclosos.

Batman Eternal es desplega alhora que les col·leccions mensuals, i ho fa de manera independent, però no és pas un Elseworlds o història alternativa, sinó que fa contínues referències als fets establerts i, segons sembla, les col·leccions mensuals del Cavaller Fosc i els seus companys reprendran esdeveniments que tenen lloc aquí, es veuran afectades doncs pel que passi en aquesta sèrie setmanal. De fet, tota la saga Zero Year de Batman s'ha dedicat a parlar dels orígens del personatge, de manera que la trama "present" no avançava, perquè el senyor Snyder ja comptava amb Batman Eternal i ho tenia tot molt ben pensat.  

Com deia abans, aquest primer recopilatori és una mena de pròleg o introducció, però també es pot entendre com una trama completa que, això sí, acaba de manera que n'hem de llegir la continuació. El que vull dir és que malgrat les línies argumentals que transcorren en paral·lel, i que de vegades no sembla que tinguin relació, i malgrat que de vegades sembla que tot plegat sigui una excusa per a fer aparèixer tots els personatges possibles (tant aliats com dolents), el cas és que desprèn una sensació d'unitat que espero que no m'abandoni quan llegeixi els altres dos recopilatoris que hi haurà.

A més, aquests esforços per a fer aparèixer tots els personatges possibles són benvinguts, perquè a banda de legitimar el que se'ns havia estat explicant fins ara a les col·leccions mensuals, també ho fa amb els esdeveniments pre-The New 52 i aprofita, de passada, per a recuperar algun personatge que des del reinici encara no havia sortit, i a mi m'ha fet il·lusió perquè ja començava a considerar-lo eliminat de la continuïtat oficial. 

En resum, una molt bona història d'en Batman, amb alts i baixos segons la trama concreta i l'equip creatiu i segons els nostres gustos personals (a mi particularment allò paranormal a l'univers Batman no m'ha acabat mai d'agradar), que no deixa de ser un moviment comercial recolzat en la seva periodicitat anormal, però que en aquest cas ens ofereix un producte que val la pena i amb un ritme narratiu que ens farà venir ganes de no dosificar-nos el material de lectura.

Visionats: Batman - Year One

Pel meu aniversari una de les coses que em van regalar, la meva xicota concretament, va ser el DVD amb la pel·lícula animada Batman: Year One, que malgrat que sóc seguidor de DC des de fa anys considerava "en producció" fins que un dia ens la vam trobar ja editada en DVD en un Media Markt.

No vaig dir que la volgués, però la volia, i ella la va encertar regalant-me-la. La història la conec, l'he llegit potser 2 o 3 cops com a màxim i és el primer còmic d'en Batman que vaig llegir quan, el 2005, Planeta es va fer càrrec de DC Comics i per fi vaig poder comprar còmics de l'editorial americana a un preu decent. 

Però Batman: Year One, rellançament del Cavaller Fosc sorgit de la ment d'en Frank Miller, és prou profunda (i la meva memòria prou dolenta) com per merèixer diverses relectures o, en aquest cas, nous punts de vista com el que ofereix aquest film de la línia DC Universe Animated Original Movies, de la qual ja havia parlat en ressenyar Superman/Batman: Public Enemies i Batman: Under the Red Hood.

La vam veure per fi l'altre dia, i s'ha de dir que és una adaptació fidelíssima, en alguns moments fins i tot amb les frases exactes, d'aquell còmic considerat d'imprescindible lectura i presentat primer als números 404 a 407 de Batman (febrer a maig de 1987) i posteriorment com a novel·la gràfica en diversos formats, corresponents a també diverses reedicions. 

No es pot dir el mateix del disseny dels personatges, que no tenen gaire a veure amb els dibuixos d'en David Mazzucchelli, però sí de l'estructura narrativa que empra el film per tal d'explicar-nos aquesta història clàssica, aquest nou punt de partida d'en Batman que s'ha considerat canònic des de fa 25 anys i que funcionava com a rellançament del personatge tant per als que l'havien estat seguint fins a l'embolic de Crisis on Infinite Earths com per als neòfits, que hi tenen una excel·lent lectura introductòria.

I el mateix passa amb la pel·lícula. Més o menys tothom sap que en Batman és en Bruce Wayne, que li van matar els pares mentre tots tres sortien del teatre (o el cine, segons la versió i l'època en què ens expliquin aquesta història), i que la seva identitat civil és la d'un playboy milionari que es dedica a comportar-se d'una manera totalment oposada al que s'esperaria d'un justicier, per tal de desviar les sospites justificades que hi ha sobre ell.

El que no és tan conegut per als neòfits és el personatge d'en James Gordon, que a Year One comparteix protagonisme amb en Bruce Wayne/Batman, ja que ell també comença la seva particular lluita contra el crim en aquest punt. Ho farà amb l'ajuda de la detectiu Sarah Essen, important en el futur dels còmics del Cavaller Fosc, i amoïnat per una muller que espera un fill que, curiosament, després deixaria de formar part de les històries d'en Batman. Potser va ser l'única cosa proposada per en Frank Miller que es va descartar. 

En aquesta història se'ns explica amb detall i amb cert realisme com van ser els inicis de la carrera d'en Batman, que va créixer entrenant el cos i la ment per tal de venjar-se del mal en general, un mal que havia acabat amb els seus pares, la seva infantesa i la seva felicitat.

Uns inicis maldestres en què adopta la seva identitat superheroica gràcies a un encontre sobtat amb un ratpenat, i on demostra que sap el que es fa, però també que pateix un excés de confiança que el condueix a cometre errors. 

En aquest debut coneix també la Selina Kyle, que inspirada pel nou superheroi de Gotham canvia la seva carrera de prostituta per la de lladre disfressada/justiciera a la seva manera. És, evidentment, la Catwoman, que a més està acompanyada per una altra prostituta, menor d'edat, que es diu Holly Robinson i que també tindrà un paper en el futur de l'Univers Batman.

Batman: Year One, en definitiva, ens explica en 64 minuts (que es fan curts) i amb un repartiment de veus que no té res a veure amb les sèries animades però que inclou noms com el d'en Bryan Cranston (el protagonista de Breaking Bad, que és en James Gordon), l'Eliza Dushku (Buffy the Vampire Slayer i Tru Calling, fent de Selina/Catwoman) o la Katee Sackhoff (Battlestar Galactica, que fa de detectiu Essen), el naixement d'en Batman i les seves primeres i complicades interaccions amb el crim de Gotham i una policia desbordada i corrupta que no sap ben bé què fer amb ell. I el final... bé, penseu en Batman Begins i veureu per què sempre s'ha dit que en part el film de 2005 beu d'aquesta història.

Repetim imatge de la Catwoman, diferent però amb el mateix disseny, perquè el DVD també inclou un curt dedicat a ella, en la línia del que s'ha pogut veure en d'altres edicions de pel·lícules animades de DC (els anomenats DC Showcase), però en aquest cas encertadíssim perquè l'acabem de veure a la història principal del disc. Ple d'acció, també es fa curt (ja ho tenen, això, els curtmetratges) però dóna a aquest personatge tan important de Gotham un paper protagonista que sempre es mereix però que probablement no funcionaria comercialment en cas de ser l'objecte d'un llargmetratge.

Batman: Year One és una compra molt recomanada, i em refereixo tant al còmic (si no en trobeu alguna de les múltiples edicions que se n'han fet —cada cop més completes— és que sou cecs) com a la seva adaptació animada de 2011, fidel i respectuosa, que al cap i a la fi posa en moviment una història que narrativament ja tenia un estil força cinematogràfic en la seva versió de paper.