Cinema: The Batman

Per diverses circumstàncies aquesta pel·lícula s'ha resistit a que la veiés, entrebancs diversos feien perillar la possibilitat que en pogués gaudir com jo volia, que era en pantalla gran i en versió original, però al final tot s'ha alineat i, tan bon punt l'he vist, com no hauria de sorprendre ningú en parlo aquí, en aquest blog que ja ha tingut moltíssimes entrades dedicades al personatge en les seves diferents encarnacions i formes.

Ja aviso que no hi haurà spoilers de la trama, sinó que la crítica serà més general, així que si no l'heu vist i pel que sigui encara no ho teniu clar, podeu llegir aquest text sense por que us rebenti res.

Ha costat molt, també, parir aquesta pel·lícula. Primer, havia de ser l'esperat film en solitari del Batman d'en Ben Affleck, també dirigit per ell mateix, però la cosa s'anava allargant, el guió s'estava desviant del que ell volia i va decidir que només hi actuaria. El nou director, en Matt Reeves, volia fer un Batman més jove que el de les pel·lícules del DC Extended Universe i en Ben Affleck estava, de tota manera, tan tip del personatge com emmerdat en problemes personals, així que la The Batman que hem acabat rebent no té res a veure amb la que havia de ser inicialment. Això, però, és bo o dolent? 

Com a seguidor del Cavaller Fosc des de fa molts anys, m'emprenya una mica que en vagin fent reboots constantment. Quan una versió m'agrada -i soc fàcil de satisfer- m'agradaria que tingués continuïtat. Puc entendre, però, la lògica comercial darrere de tot això, però em va decebre que el Batman de l'Snyderverse es descartés per fer aquest nou inici, amb el tercer Batman en els darrers 17 anys, o en 10 si tenim en compte l'última pel·lícula on tenia la cara d'en Christian Bale. 

Dit això, i precisament perquè en soc seguidor des de fa tant de temps, cada cop que se'm convoqui jo hi seré, i valoro cada versió com el que és, sense castigar-la pel que als despatxos s'ha fet malament o, si més no, diferent del que a mi m'hauria agradat. I The Batman no és la pel·lícula en solitari del Batman que ja era el meu estàndard després d'uns quants films, és una altra cosa, però m'ha agradat.

Deslligat de Batman v Superman i Justice League, fins i tot de la independent (no indie) i meravellosa Joker, aquest Batman per una vegada no ens explica la tan suada escena de la mort dels pares d'en Bruce Wayne, no veiem les perles del collar de la seva mare escampar-se per les llambordes molles de Gotham, però segur que estem d'acord en què ja no cal.  

Tampoc ens passem una hora veient com en Bruce Wayne (Robert Pattinson) elabora el personatge d'en Batman, com seria el cas de Batman Begins. És quelcom més proper als inicis que a la decadència vista en els darrers anys, però trobo que és al punt adequat per començar el que es pretén -no ens hi juguem els diners, tampoc- que sigui una nova trilogia: aquí en Batman és un superheroi al segon any de la seva carrera, que registra en un diari personal, i en Bruce Wayne un jove multimilionari que viu gairebé apartat de la societat i que encara no ha mostrat senyals de continuar la tasca filantròpica dels seus pares.

Comet errors, als combats s'endú cops i ferides fins i tot per part de brètols comuns, i encara no domina el desplaçament aeri, a més que no té un físic espectacular com el d'altres encarnacions del personatge, i confia força en la por que inspira als criminals. Sí que compta, però, amb tecnologia avançada.

La combina amb la seva formació detectivesca, una vessant no tan explorada en altres pel·lícules del Cavaller Fosc i que aquí, en canvi -i per al meu gust de manera molt encertada-, entronca amb el nom de la capçalera que el va veure néixer i que encara ara és una de les dues col·leccions principals dels seus còmics, la llegendària Detective Comics. 

Aquest enfocament permet també al film tenir un ritme més pausat, fet que estic segur que contribueix a la seva excepcional durada de 176 minuts, però ni una cosa ni l'altra el converteixen en una pel·lícula feixuga ni avorrida.

No vull pas que sembli que li falta acció. No és així. Fins i tot arriba un moment que, quan havíem gairebé oblidat que en Batman té un dels vehicles més mítics de la història dels còmics i el cinema, el Batmòbil té els seus minuts de glòria. 

I de combats també n'hi ha, encara que no en siguin tants com podríem esperar i mostrin el protagonista lluitant contra grups d'humans normals i corrents que simplement se li oposen per un o altre motiu, en el que semblen els enfrontaments habituals que ens trobem als videojocs de la saga Batman: Arkham contra grups de delinqüents que ataquen el Cavaller Fosc tots alhora.

I, sent una pel·lícula de Batman, amb la famosa i rica galeria d'enemics que té, i entenent que s'evitaria el Joker per no treure el "Sant Cristo Gros" a la primera pel·li, hi havia d'haver un enemic potent. Una excel·lent reinterpretació de l'Enigma que converteix The Batman en un thriller disfressat de film de superherois.

Tampoc hauria estat bona idea no fer aparèixer altres enemics clàssics del personatge, i en aquest sentit tenim els menys teatrals Carmine Falcone (John Turturro) i Oswald Cobblepot, el Pingüí, interpretat per un irrecognoscible Colin Farrell. Que, per cert, tindrà una sèrie pròpia a HBO Max.

A la mítica Batman Returns de 1992 hi sortien tant el Pingüí com la Catwoman, i no sé si ha estat intencionat, però en aquesta tornen a "coincidir", perquè el principal personatge femení de The Batman és la Selina Kyle (Zoë Kravitz), que dona el joc que podíem esperar amb la seva relació d'aliada/amant i alhora enemiga d'en Batman.

Parlant d'aliats, en Batman també compta des del primer minut amb en Jim Gordon (Jeffrey Wright), aquí encara tinent, que contràriament al que en pensen els seus superiors i els seus subordinats permet a al Cavaller Fosc participar en les investigacions dels assassinats de la pel·lícula i mostra una aliança emblemàtica dels còmics en un grau de maduresa superior al de les reticències vistes en altres versions.

The Batman és un film d'en Batman diferent del que havíem vist fins ara, sens dubte més fosc que mai, més pertorbador, i una interessant proposta que espero que de debò es converteixi en trilogia.

És, doncs, el millor Batman cinematogràfic que s'ha fet mai -i no en són pas pocs-? Doncs no sé si gosaria unir-me a aquesta sentència que a la promoció del film ha interessat mostrar com a prou estesa, però potser és perquè a mi m'han agradat totes les versions, totes tenen alguna cosa que les fa úniques i, per sort, també es pot dir això de la que ens ha arribat aquest mateix 2022. 

 

Sèries: True Detective (segona temporada)

Quan es va fer la primera temporada de True Detective no se sabia -o no s'havia difós- que la intenció era que hi hagués més temporades. Més endavant, quan es va fer públic aquest pla, es va dir que seria una sèrie antològica, és a dir que cada temporada tindria un escenari, uns personatges i un moment diferents. 

Després de l'èxit de la primera història, protagonitzada pels molt cinematogràfics Woody Harrelson i Matthew McConaughey, en anunciar-se la segona temporada hi havia unes expectatives altíssimes, i ara que ha acabat vull emetre'n el meu veredicte.

Es va especular molt amb quins intèrprets agafarien el relleu dels dos esmentats més amunt, semblava que tothom volia sortir en aquesta aclamada sèrie -es va arribar a parlar d'en Brad Pitt o la Cate Blanchett, pe exemple- i fins i tot se'n van fer paròdies amb muntatges sobre el pòster de la primera temporada, però finalment els escollits van ser en Vince Vaughn i, després, en Colin Farrell i la Rachel McAdams, tots tres cares ben conegudes del cinema.

Un trio protagonista, amb un quart membre de menys caixet, en Taylor Kitsch, que ens feia fregar les mans per tal de veure quina mena d'història ens explicaven aquest cop el guionista Nic Pizzolatto i diversos directors, amb en Cary Joji Fukunaga desvinculat de la direcció -havia dirigit els 8 episodis de la primera temporada- i dedicant-se a ser productor executiu, com els senyors McConaughey i Harrelson.

Ens enganyen amb un parell de flaixbacs i una breu entrevista i ens pensem que es repetirà l'estructura de salts temporals, un interrogatori policial que fa de fil conductor de tota la temporada i converses llangoroses, però no és així. La segona temporada de True Detective va per un altre camí.

Això no ha agradat als crítics, que van posar als núvols aquells primers 8 episodis per un estil i uns temes poc digeribles però que -malgrat que vaig dir i mantinc que em va agradar molt- no eren per a tothom, i tanmateix quedava molt bé parlar-ne als mitjans especialitzats pedants i gafapasta com si fos la millor sèrie que s'havia fet mai. En canvi, la més accessible -però argumentalment també molt complexa- segona temporada ha estat rebuda amb més fredor... i tot i així detecto que ha agradat més al públic.

Entrant en matèria, aquesta vegada l'acció se situa al moment present i a la fictícia ciutat californiana de Vinci, un abocador industrial podrit de corrupció en què tres detectius i un mafiós dels temps moderns són més aviat víctimes de les conseqüències de l'assassinat d'un d'aquests polítics corruptes.

Odiats pels seus respectius cossos policials i departaments, en Ray Velcoro (Colin Farrell), l'Antigone "Ani" Bezzerides (Rachel McAdams) i en Paul Woodrugh (Taylor Kitsch) reben l'encàrrec d'investigar l'assassinat del polític Ben Caspere, però des del principi tenen la sensació que han caigut en un parany.

Per la seva banda, el mafiós -però aspirant a legitimitzar els seus negocis- Frank Semyon (Vince Vaughn) ha perdut, amb aquest assassinat, milions de dòlars en efectiu que volia invertir en la construcció d'una línia d'alta velocitat. Per tant, decidit a recuperar els seus calés en veure's estafat pels que havien de ser els seus socis, també vol saber qui s'ha carregat el polític.

La investigació s'allarga, les ramificacions argumentals de cada personatge resulta que estan relacionades amb l'assassinat d'una manera o d'una altra i se succeeixen les traïcions i les complicacions, mentre se'ns expliquen les circumstàncies, més aviat tràgiques, de cadascun dels personatges principals.

Per exemple d'en Woodrugh, un veterà de l'Iraq amb tendències suïcides que amaga un secret, per a ell terrible, i que vaga com una ànima en pena, amb cara de no haver dormit des de fa mesos. De fet tots ells n'amaguen, de secrets: el de la Bezzerides no vull revelar-lo, se sap més endavant, però en canvi el d'en Velcoro el coneixem des del principi: la seva ara exdona va ser violada i ell va acollir amorosament aquell fill la paternitat del qual no està comprovada, però es va encarregar de matar el violador gràcies a la informació que li va passar en Frank, que des de llavors li va fent "encàrrecs".

Són personatges molt ben construïts, al contrari que els més superficials de la primera temporada, amb profunditat, amb llums i ombres, secrets, conductes decadents i autodestructives però alhora una immensa voluntat de viure i sortir-se'n, que intenten fer la seva feina tot i saber que el cas que investiguen és un vesper i que aquells que els l'han encarregat són molt probablement el mateix enemic.

La segona temporada de True Detective fuig de l'estranya trama retorçadament religiosa dels primers 8 episodis i ens presenta una història de tall més clàssic, de gènere negre o detectivesc pur, noir modern -perquè es fan servir arquetips del gènere, entorns foscos i frases lapidàries inclosos-.

També hi veiem una atmosfera opressiva, un cas complicat -i que ens perd en molts moments- i converses transcendentals, per tant queda alguna cosa del que es podria considerar l'estil de la sèrie, però en general és tota una altra cosa.

Aquells que no van poder amb la primera temporada segurament sí que gaudiran d'aquesta, i els que sí que vam trobar-la magnífica també considerarem més que digna la segona temporada, fins i tot millor, o més aviat un producte diferent que no cal comparar amb l'altre. Llevat, és clar, que siguem d'aquests crítics destructius que veuen malament tot el que no sigui l'obra original.