Cinema: The Batman

Per diverses circumstàncies aquesta pel·lícula s'ha resistit a que la veiés, entrebancs diversos feien perillar la possibilitat que en pogués gaudir com jo volia, que era en pantalla gran i en versió original, però al final tot s'ha alineat i, tan bon punt l'he vist, com no hauria de sorprendre ningú en parlo aquí, en aquest blog que ja ha tingut moltíssimes entrades dedicades al personatge en les seves diferents encarnacions i formes.

Ja aviso que no hi haurà spoilers de la trama, sinó que la crítica serà més general, així que si no l'heu vist i pel que sigui encara no ho teniu clar, podeu llegir aquest text sense por que us rebenti res.

Ha costat molt, també, parir aquesta pel·lícula. Primer, havia de ser l'esperat film en solitari del Batman d'en Ben Affleck, també dirigit per ell mateix, però la cosa s'anava allargant, el guió s'estava desviant del que ell volia i va decidir que només hi actuaria. El nou director, en Matt Reeves, volia fer un Batman més jove que el de les pel·lícules del DC Extended Universe i en Ben Affleck estava, de tota manera, tan tip del personatge com emmerdat en problemes personals, així que la The Batman que hem acabat rebent no té res a veure amb la que havia de ser inicialment. Això, però, és bo o dolent? 

Com a seguidor del Cavaller Fosc des de fa molts anys, m'emprenya una mica que en vagin fent reboots constantment. Quan una versió m'agrada -i soc fàcil de satisfer- m'agradaria que tingués continuïtat. Puc entendre, però, la lògica comercial darrere de tot això, però em va decebre que el Batman de l'Snyderverse es descartés per fer aquest nou inici, amb el tercer Batman en els darrers 17 anys, o en 10 si tenim en compte l'última pel·lícula on tenia la cara d'en Christian Bale. 

Dit això, i precisament perquè en soc seguidor des de fa tant de temps, cada cop que se'm convoqui jo hi seré, i valoro cada versió com el que és, sense castigar-la pel que als despatxos s'ha fet malament o, si més no, diferent del que a mi m'hauria agradat. I The Batman no és la pel·lícula en solitari del Batman que ja era el meu estàndard després d'uns quants films, és una altra cosa, però m'ha agradat.

Deslligat de Batman v Superman i Justice League, fins i tot de la independent (no indie) i meravellosa Joker, aquest Batman per una vegada no ens explica la tan suada escena de la mort dels pares d'en Bruce Wayne, no veiem les perles del collar de la seva mare escampar-se per les llambordes molles de Gotham, però segur que estem d'acord en què ja no cal.  

Tampoc ens passem una hora veient com en Bruce Wayne (Robert Pattinson) elabora el personatge d'en Batman, com seria el cas de Batman Begins. És quelcom més proper als inicis que a la decadència vista en els darrers anys, però trobo que és al punt adequat per començar el que es pretén -no ens hi juguem els diners, tampoc- que sigui una nova trilogia: aquí en Batman és un superheroi al segon any de la seva carrera, que registra en un diari personal, i en Bruce Wayne un jove multimilionari que viu gairebé apartat de la societat i que encara no ha mostrat senyals de continuar la tasca filantròpica dels seus pares.

Comet errors, als combats s'endú cops i ferides fins i tot per part de brètols comuns, i encara no domina el desplaçament aeri, a més que no té un físic espectacular com el d'altres encarnacions del personatge, i confia força en la por que inspira als criminals. Sí que compta, però, amb tecnologia avançada.

La combina amb la seva formació detectivesca, una vessant no tan explorada en altres pel·lícules del Cavaller Fosc i que aquí, en canvi -i per al meu gust de manera molt encertada-, entronca amb el nom de la capçalera que el va veure néixer i que encara ara és una de les dues col·leccions principals dels seus còmics, la llegendària Detective Comics. 

Aquest enfocament permet també al film tenir un ritme més pausat, fet que estic segur que contribueix a la seva excepcional durada de 176 minuts, però ni una cosa ni l'altra el converteixen en una pel·lícula feixuga ni avorrida.

No vull pas que sembli que li falta acció. No és així. Fins i tot arriba un moment que, quan havíem gairebé oblidat que en Batman té un dels vehicles més mítics de la història dels còmics i el cinema, el Batmòbil té els seus minuts de glòria. 

I de combats també n'hi ha, encara que no en siguin tants com podríem esperar i mostrin el protagonista lluitant contra grups d'humans normals i corrents que simplement se li oposen per un o altre motiu, en el que semblen els enfrontaments habituals que ens trobem als videojocs de la saga Batman: Arkham contra grups de delinqüents que ataquen el Cavaller Fosc tots alhora.

I, sent una pel·lícula de Batman, amb la famosa i rica galeria d'enemics que té, i entenent que s'evitaria el Joker per no treure el "Sant Cristo Gros" a la primera pel·li, hi havia d'haver un enemic potent. Una excel·lent reinterpretació de l'Enigma que converteix The Batman en un thriller disfressat de film de superherois.

Tampoc hauria estat bona idea no fer aparèixer altres enemics clàssics del personatge, i en aquest sentit tenim els menys teatrals Carmine Falcone (John Turturro) i Oswald Cobblepot, el Pingüí, interpretat per un irrecognoscible Colin Farrell. Que, per cert, tindrà una sèrie pròpia a HBO Max.

A la mítica Batman Returns de 1992 hi sortien tant el Pingüí com la Catwoman, i no sé si ha estat intencionat, però en aquesta tornen a "coincidir", perquè el principal personatge femení de The Batman és la Selina Kyle (Zoë Kravitz), que dona el joc que podíem esperar amb la seva relació d'aliada/amant i alhora enemiga d'en Batman.

Parlant d'aliats, en Batman també compta des del primer minut amb en Jim Gordon (Jeffrey Wright), aquí encara tinent, que contràriament al que en pensen els seus superiors i els seus subordinats permet a al Cavaller Fosc participar en les investigacions dels assassinats de la pel·lícula i mostra una aliança emblemàtica dels còmics en un grau de maduresa superior al de les reticències vistes en altres versions.

The Batman és un film d'en Batman diferent del que havíem vist fins ara, sens dubte més fosc que mai, més pertorbador, i una interessant proposta que espero que de debò es converteixi en trilogia.

És, doncs, el millor Batman cinematogràfic que s'ha fet mai -i no en són pas pocs-? Doncs no sé si gosaria unir-me a aquesta sentència que a la promoció del film ha interessat mostrar com a prou estesa, però potser és perquè a mi m'han agradat totes les versions, totes tenen alguna cosa que les fa úniques i, per sort, també es pot dir això de la que ens ha arribat aquest mateix 2022. 

 

Cinema: Tenet

Ens hem passat mesos sense poder anar al cinema, i quan van començar a obrir sales va resultar que s'havien endarrerit moltes estrenes perquè a les distribuïdores (i a ningú) no els interessava que les seves pel·lícules les veiessin quatre gats, però el cas és que després d'un parell d'endarreriments per fi s'ha estrenat a les grans pantalles un dels films més esperats de l'any, la pel·li de moda, en podríem dir, i aquesta és la meva humil crítica, ara que l'he pogut veure en el que ha estat la primera visita al cinema des del març.

Evidentment, es tracta de Tenet, la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan (trilogia d'en Batman, Inception, Interstellar...), un director força popular amb uns projectes que se solen caracteritzar, entre altres coses, per la seva espectacularitat i per temes, conceptes i estructures narratives fora del que és habitual, tot generant debats i reflexions en els espectadors durant dies i en successius visionats de les seves obres.

Doncs bé, en aquest cas, que a més de dirigir escriu i coprodueix, es tracta d'una idea que ha estat gestant, segons ell, durant 20 anys, així que ens trobem davant del seu projecte més ambiciós o, si més no, més personal.

De què va, però, la pel·lícula? Protagonitzada per en John David Washington (fill d'en Denzel Washington), que interpreta un agent de la CIA no té nom i ens hi hem de referir com a "El Protagonista", en realitat gira al voltant d'una tecnologia desconeguda segons la qual els objectes tenen una entropia inversa, és a dir que van enrere en el temps.

L'organització que s'hi ha posat en contacte en considerar que ha superat una prova en la qual ni tan sols era conscient que participava, Tenet, li encarrega seguir el rastre d'unes bales invertides per acabar amb l'amenaça segons la qual, se sospita, gent del futur està atacant el present.

Després d'un primer tram de pel·lícula en què veiem El Protagonista encadenar contactes per aconseguir la informació que necessita, en el que sembla ben bé un film d'espies (i en què fa una petita col·laboració un habitual de Nolan, ni més ni menys que Sir Michael Caine) amb blufs i xantatges inclosos, i posteriorment una història de grans robatoris de l'estil de la saga Ocean's, amb la inestimable ajuda del misteriós Neil (Robert Pattinson), Tenet passa a fer servir amb profusió la tecnologia que al cap i a la fi hem decidit anar a veure com es mereix un film d'aquesta mena, al cinema, en pantalla gran i amb el so a tot drap.

Això no significa que el guió estigui buit i només ens mostrin escenes de persecucions i explosions, ni de bon tros, sinó al contrari: a partir de determinat punt que el relat esdevé complex i fa que els menys espavilats comencem a treure fum pel cap.

Ens sentim una mica perduts, en realitat més que El Protagonista, a qui li han d'anar explicant les coses progressivament perquè les pugui processar i actuï en conseqüència, però el cas és que aquesta tecnologia inversa es fa servir per actuar sobre el passat amb la informació que es té quan s'ha viscut en el futur, i agafar l'oponent a contrapeu... llevat que sàpiga a què s'enfronta i com contrarestar-ho.

La cara visible dels dolents de la pel·lícula és l'oligarca rus Andrei Sator (Kenneth Brannagh, que de rus en té tant com jo), un traficant d'armes que col·labora amb aquests éssers misteriosos del futur a canvi, entre altres coses, de la informació que li permet ser tan ric com és, a més que coincideixen pel que fa a objectius finals. Totes dues bandes hi guanyen, podríem dir.

Naturalment, Tenet pretén sabotejar els seus plans, i per fer-ho ha d'actuar amb molta prudència i calculant cada moviment, amb la col·laboració de la infeliç dona d'en Sator, la Kat (Elizabeth Debicki), i aquest enfrontament és el que proporciona els moments més espectaculars de la història, tant des del punt de vista audiovisual com conceptual.

Malgrat que el concepte de viatges en el temps està implementat d'una manera que no s'havia vist -que jo sàpiga- al cinema, i per tant d'una manera original que és el que dona a Tenet l'atractiu argumental que té, el cert és que el tipus de preguntes i teories que ens poden sorgir són més o menys les mateixes que en qualsevol relat que giri al voltant de la manipulació de l'espai-temps, perquè tenen a veure amb les paradoxes i amb la implementació de la tecnologia triada, i això és el que fa que, un cop més, ens quedem rumiant sobre el film durant hores i dies.

Com a persona purament de lletres, i no especialment espavilada quan es tracta de comprendre coses amb un mínim de complexitat, he de dir que Tenet m'ha agradat molt, i sens dubte, com sol passar amb les pel·lícules d'aquest director, als meus ulls es beneficiarà de futurs visionats. Nolan ho ha tornat a fer: es parlarà de Tenet durant força temps.