25 anys sense Osamu Tezuka, el Déu del Manga

El 9 de febrer, que quan es publica aquesta entrada és ahir, es commemoraven els 25 anys de la desaparició del mestre Osamu Tezuka, també conegut com a "Déu del Manga" (manga no kami-sama) gràcies a la seva enormement prolífica carrera però sobretot per les abundants i importantíssimes aportacions que va fer a la indústria del manga i també de l'anime, sense deixar de banda la innegable influència que va tenir la seva manera de fer en les següents generacions d'autors de còmics del Japó, fins al punt que també se'l considera el pare del manga tal i com el coneixem.

Osamu Tezuka (1928-1989, curiosament els mateixos anys que va durar l'era Shôwa japonesa) va estudiar Medicina però no la va exercir, sinó que va reorientar brutalment la seva carrera cap al món del còmic i posteriorment de l'animació.

Influït per les pel·lícules tant d'imatge real com animades que venien d'Occident, concretament dels Estats Units, l'adolescent Tezuka ja va començar a dibuixar còmics, que distribuïa entre els companys de classe, quan anava a l'escola. Més endavant va revolucionar la indústria en introduir-hi una cosa que fins llavors no s'estilava: els story manga, és a dir els manga amb històries més aviat llargues, que cobrien molt més que les típiques tires de quatre vinyetes.

 
Però aquest terme també fa referència a altres elements que va començar a fer servir a les pàgines dels seus còmics: un llenguatge força cinematogràfic, amb zooms, línies cinètiques i en general uns dissenys d'allò més dinàmics, malgrat que també molt infantils i que recordaven una de les seves grans influències, els dibuixos de Disney.

Els seus primers èxits, que no van ser precisament moderats, inclouen obres que ens han arribat traduïdes com ara La nueva isla del tesoro (1947) Lost World (1948), Metropolis (1949), Next World (1951) o Jungle Taitei (1950-1954, la versió animada de la qual va ser la primera sèrie de dibuixos en color del Japó), però el mestre Tezuka és sobretot conegut per un títol molt representatiu i comercial anomenat Tetsuwan Atom (1952-1968) o, com es coneix millor internacionalment, Astroboy.

Protagonitzat per un nen robot i situat en el "futur" 2003, és un manga que llegit ara es fa una mica feixuc i es veu profundament naïf (ho podeu comprovar a l'edició parcial que en va fer Glénat en castellà), però va ser un autèntic èxit comercial i a partir de 1963 es va convertir en la primera sèrie animada (encara en blanc i negre) produïda segons els estàndards que des de llavors serien la norma en l'animació japonesa, tant en durada com periodicitat.



Osamu Tezuka va ser el responsable de la difusió, i sovint també la creació, d'una pila de gèneres i subgèneres dins el manga, perquè va tocar de tot: des del manga d'aventures per al públic masculí infantil (shônen) fins al manga romàntic per a noies (shôjo) exemplificat per Ribbon no Kishi (1953-1956, publicada en castellà com a La princesa caballero), i més endavant, com que els seus lectors creixien i demanaven històries adaptades a la seva maduresa, va crear una gran quantitat de títols per a adults que van satisfer aquella demanda i van passar a la història com a imprescindibles per a qualsevol lector no només de manga, sinó de còmics en general, com Adolf (1983-1985), Buda (1972-1983), Ayako (1972-1973), MW (1976-1978), Oda a Kirihito (1970-1971), El libro de los insectos humanos (1970-1971), Black Jack (1973-1983) o Fénix (1956-1989, inacabada), aquestes dues probablement les meves preferides.

Osamu Tezuka era un home tot terreny, capaç d'explicar qualsevol mena d'història, també algunes d'eròtiques, adaptant-se al públic a què s'adreçava tant en termes argumentals com gràfics. Als manga per a adults, per exemple, empra un estil més esbelt i amb més detalls, sense perdre però el seu grafisme característic ni tampoc alguns gags marca de la casa, fins i tot en les històries més dramàtiques.

Però al conjunt de la seva obra detectem reflexions sobre temes recurrents com ara la conservació de la natura, el valor de la vida tant humana com animal i vegetal, el conflicte entre la part bona i la malvada de les persones o el mateix concepte de l'amor.

Era un home que mai no es cansava de treballar i provava coses noves contínuament tot demostrant una imaginació desbordant. Per exemple va liderar publicacions com la COM, de manga experimental, i en el camp de l'animació va crear la seva pròpia productora, Mushi Production, amb què va animar diversos dels seus còmics després que l'empresa d'animació on treballava, la gran Toei, no li renovés el contracte. Entre ells destaca Cleopatra, de 1970, que és la primera pel·lícula animada de la història classificada X als Estats Units.

Tot plegat li va donar més d'un disgust econòmic (el 1973 Mushi Pro va fer fallida i des de 1977 n'existeix una altra amb el mateix nom, però l'hereva és Tezuka Productions, en marxa des de 1968 i parcialment propietat del fill del mestre, en Macoto Tezuka), encara que quan el 1989 va morir a la prematura edat de 60 anys a causa d'un càncer d'estómac se'n va anar amb més de 700 obres publicades i un total de més de 150.000 pàgines, i evidentment havent influït diverses generacions de nous mangaka.

A més de les característiques de l'obra d'Osamu Tezuka que ja he citat, vull destacar també el que es coneix com el Tezuka Star System, que consisteix en un conjunt de personatges que apareixen en una pila dels seus títols, duent a terme diferents papers però sovint conservant els seus noms, com ara en Shunsaku Ban (l'home del bigoti blanc), en Ham Egg (el del somriure sospitós de dalt a la dreta) o l'Acetylene Lamp (el de les ulleres amb una espelma al cap). Però no només això, sinó que alguns dels més emblemàtics, com l'Astroboy o en Black Jack, també fan aparicions estel·lars, de vegades, en forma de cameo.

En aquesta entrada on he citat només algunes de les moltíssimes obres de Tezuka no he dit res del Déu del Manga que no s'hagi dit abans, i de fet moltes de les coses ja les havia dit més o menys en les diverses entrades que he dedicat a ressenyar lectures de les seves obres, però volia fer un petit homenatge al meu autor de manga preferit ara que s'han complert 25 anys de la seva desaparició. Si en només 40 anys de carrera va fer tantíssima feina, qui sap quantes noves obres mestres ens hauria donat si hagués viscut un parell de dècades més...

Quan penso en aquest senyor sento tristesa, encara que no vaig conèixer la seva existència fins molt després de la seva mort, i alhora agraïment per les grans estones que em fa passar cada cop que llegeixo alguna de les seves obres.

Per desgràcia moltes d'aquestes no s'han venut gaire bé al nostre mercat, que fuig dels clàssics i els estils de dibuix que no siguin els actuals, i les editorials del nostre país han après a no arriscar-s'hi gaire veient com la que sí que ho feia, Glénat, hi va perdre molts diners (mentre Planeta va apostar per les obres adultes, les que podien atraure el gran públic, l'editorial d'origen francès ens va dur coses més obsoletes, que el públic no va digerir bé), però de tant en tant encara ens sorprenen amb alguna llicència (com la més recent, Apollo no uta, d'ECC Ediciones) que als que sabem apreciar el que és bo ens permet tenir una ració més de la màgia d'aquest home.

Tanmateix, entre les raons comercials i la seva carrera tan prolífica podem afirmar que mai no ens les acabarem totes. Si més no en versió traduïda. I si no sempre ens quedarà visitar el seu museu a Takarazuka, la localitat on va créixer, que és un dels meus objectius irrenunciables per quan, per fi, pugui visitar el Japó per primera vegada.

Lost encara cueteja

Modèstia apart, crec que no podria haver trobat cap titular millor per a l'entrada que faré avui. Ahir, mentre mirava el capítol més recent emès als Estats Units de la sisena temporada de la meva estimada sèrie Futurama, hi vaig veure un homenatge que em va agradar molt. Representa que els tripulants del Planet Express entren al Tetraedre de les Bermudes, l'equivalent espacial del Triangle de les Bermudes, i hi troben això:

Entre molts altres objectes voladors, espacials o no, reals o ficticis, però que formen part de la cultura popular, un dels més recents, l'avió sinistrat de la sèrie Lost, fa acte de presència amb la part de la cua, que és una de les dues parts en què es divideix a l'aire abans de caure a la famosa illa. 

Podem veure-hi clarament el logo d'Oceanic Airlines, la fictícia companyia aèria a la que pertanyia el vol 815 que anava de Sydney a Los Angeles a la sèrie abans de tenir l'accident. Sense canviar-li el nom com sí que ha passat en d'altres homenatges de les produccions d'en Matt Groening a marques reals, aquest cop es va decidir deixar-ho com estava, potser precisament perquè és una companyia inexistent. Però bé, és d'aquelles coses que fan somriure qualsevol fan, encara que les audiències de Futurama tampoc no convidin a celebrar res i que, com que de moment aquesta nova temporada no ha arribat aquí, poca gent que jo conec l'estigui seguint. 

Adéu, tele analògica

Bé, ja ha arribat el moment. Fa uns quants anys que es va anunciar que la televisió digital substituïria l'analògica, i ahir dia 30 de març de 2010 es va fer realitat a Catalunya. I això m'ha dut a una sèrie de reflexions que he pensat que estaria bé compartir amb vosaltres.

I és veritat. Però és un monitor. I crec que molta gent, com jo, conservarà els seus televisors analògics sense aparell de TDT únicament per poder jugar a les consoles, per exemple, o connectar-hi un aparell de vídeo. Jo, concretament, en aquest sentit tinc la meva vella ITT Nokia de 14 polzades, on hi tinc diverses consoles connectades a la saleta de jocs. Al menjador hi tinc la resta, amb la Bravia LCD de 32 polzades. La meva és com la de la foto següent, que he tret de Google Imatges.

Li tinc un afecte especial perquè els meus pares la van comprar per a endur-se-la de càmping, i la resta de l'any es quedava a la meva habitació. Jo vaig tenir, doncs, tele a l'habitació des dels 9 anys, i m'encantava sintonitzar els canals quan es perdien, o quan en sortien de nous. També buscar-ne de locals, que es veien malament però es veien.

Això és una cosa que no podem fer mai més, buscar canals amb il·lusió. D'acord, que era una tocada de collons i tampoc no es veien bé. Fins i tot ho fèiem de manera irracional, com quan em pensava que si buscava bé trobaria l'emissió gratuïta del Trofeu Joan Gamper quan el feien només a Canal +, encara que fos amb una qualitat d'imatge pèssima, i m'arribava a creure que sota capes de neu hi detectava els jugadors del Barça corrent.

Ara que veig aquestes antenes, també recordo que segons com les col·loquessis tenies més possibilitats de sintonitzar millor un canal, però t'enrampaves perquè, esclar, l'aparell estava connectat a la corrent i les antenes són metàl·liques. I qui no ha intentat rebre una millor imatge posant un trosset de paper d'alumini a la punta de l'antena? La meva mare fins i tot va comprar un receptor de senyal d'antena que semblava un tricorni i que se suposava que milloraria la qualitat d'imatge, però no va servir de res, probablement perquè el problema d'antena que teníem era de tot l'edifici.

Quins records... Ara ja no podrem fer més allò de donar copets (o copots) al costat de la tele quan no es vegi bé, ja no podrem dir "són ells", ja no podrem dir allò de "treu, que no vull que els donem audiència". En realitat són amb prou feines 400 llars les que tenen audímetres, i féssim el que féssim nosaltres no hi influïem. Però ara, amb la TDT, què passarà? Detecten el que mira tothom? No ho crec, suposo que també cal el consentiment dels propietaris de l'aparell, però no veig per què tecnològicament no hauria de ser fàcil i possible que totes les teles de pantalla plana duguessin un audímetre.

En fi, que marxa la tele tal i com la coneixíem. Ja ha marxat, en realitat. La qualitat d'imatge de la TDT... psè. Què voleu que us digui... Les pantalles estan preparades per rebre resolucions altes, poseu-hi una consola de l'actual generació i al·lucinareu. Però els continguts televisius arriben en baixa resolució i tot es veu ple de píxels. A veure quan es generalitzen els continguts en HD. Pel que fa a la qualitat dels continguts més enllà de l'àmbit tècnic... no crec que canviï, i en tot cas no per millorar. Així que jo, personalment, faré servir les teles d'ara com les d'abans: com a monitors de consoles o de reproductors de DVD i dels formats que vagin sortint. La tele en sí fa pena.

Autohomenatge històric a Detective Comics

Acabo de tancar el llibre recopilatori del pas breu i segons ell irrepetible de Neil Gaiman per l'univers Batman (Whatever happened to the Caped Crusader?) i han passat dues coses. La primera és que he decidit que la megaressenya de Batman que vaig anunciar el darrer dia la faré sense llegir Final Crisis, perquè tinc ganes de fer-la aviat, falta molt perquè em pugui llegir aquell volum i al cap i a la fi no és estrictament necessari.

La segona és que he vist, no sense l'ajuda dels articles que acompanyen el llibre, que entre els homenatges que fa Andy Kubert a la història d'en Batman també hi ha la portada del Detective Comics 853, d'abril de 2009:

Aquest còmic és la segona part de la història, començada al Batman 686, però d'això ja en parlarem. El que vull mostrar aquí és que la portada que veiem és un inequívoc homenatge a la d'un còmic de gairebé (per un mes!) 70 anys abans, que va donar el tret de sortida al personatge i el seu univers:

Aquí la tenim, la del 27 de Detective Comics, de maig de 1939. No ho sé, potser us sembla una ximpleria, però a mi aquestes coses m'agraden. I això és tot per avui.

Gossos de ficció

Deixarem el final del Cicle Popeye, que sé que esteu esperant, per a un altre dia, perquè avui és 24 de febrer i a banda de l'aniversari de la meva àvia, resulta que fa un any que va morir en Terry, el meu gos, que feia uns dies havia arribat a l'edat més que envejable en termes canins de 17 anys.

Aquí el tenim, dormint en un puf. Va ser una pèrdua que (i qualsevol que tingui animals o n'hagi tingut ho entendrà) em va afectar moltíssim i que és irreparable, estem parlant d'un ésser viu que mostrava i demanava afecte i que va estar amb mi més de la meitat de la meva vida (des que jo tenia 10 anys fins que estava a punt de fer-ne 27) i fa temps que vaig pensar en escriure un senzill article sobre gossos de ficció quan arribés el primer aniversari de la desaparició del meu. Va per tu, Terry!

Aquest és l'Akamaru, el fidel company caní d'en Kiba, de Naruto, un gos de gran ajuda a les missions.

Qui no coneix en Goofy? Un gos amb característiques humanes que, a banda de ser força curt de gambals, és l'amo... d'un altre gos!

Sí, en Pluto, que és el gos d'en Goofy. Quines coses, eh? Aquest tampoc no és que sigui gaire llarg...

En Brian Griffin, el gos que parla de Family Guy.

En Droopy, el gos pessimista de Tex Avery.

En Bee, un gos que influïria molt en el desenvolupament de l'última saga de Bola de Drac.

En Dino, el gos dels Picapedra, tot i que tècnicament és un dinosaure. Però fa les funcions de gos, oi? Doncs llavors és vàlid!

En Gromit de Wallace & Gromit, un gos que encara no conec però que tinc ganes de veure en acció algun dia.

En Seymour, el gos que va adoptar en Fry de Futurama abans d'anar al segle XXX, i que donaria lloc al capítol més trist de la sèrie.

L'Idèfix, el gos de l'Obèlix i per extensió de l'Astèrix.

En Krypto, el gos d'en Superman, amb un nom molt adequat i ben trobat.

Un altre de Naruto, en Pakkun, invocat pel mestre Kakashi a través d'una kuchiyose no jutsu.

L'Odie, el gos groc i ximple d'en Jon Arbuckle, el propietari també d'en Garfield.

En Rantanplan, el gos policia de Lucky Luke.

En Ren Hoëk, el chihuahua de Ren i Stimpy.

El Petit Ajudant de Santa Claus, el gos dels Simpson.

Una llegenda del còmic, una icona cultural que va més enllà de Novè Art, l'Snoopy.

L'Spike (i el seu fill, pel que sembla), el gos de Tom i Jerry.

Com podia faltar el gos més famós dels dibuixos animats, l'Scooby Doo?

Aquest no és de dibuixos, però sí que és un titella. Es tracta de l'Sprocket, de Fraggle Rock.



I el Milú, el fidel amic d'en Tintín, que he posat al final perquè és el que més s'assembla al Terry, que també era un foxterrier.

Aquesta ha estat una mostra de gossos de ficció, i segur que me n'he deixat molts. També n'hi ha que apareixen o apareixien en sèries d'imatge real, però suposo que amb aquesta mostra n'hi ha prou com a homenatge al meu, que era ben real, i que afortunadament va tenir una bona i llarga vida.

10 anys sense Charles M. Schulz

Interrompo el cicle de Popeye, i us explico per què: avui volia fer una entrada sobre una mort recent que afecta al món de l'anime, però com que de tota manera no ha estat avui, sinó fa uns dies, podem esperar a demà. El que no pot esperar és el que he descobert avui per casualitat. Estic subscrit a un servei que em posa cada dia la tira corresponent de Garfield a l'escriptori del Windows Vista, i avui surt la tira que veureu a continuació:

 

I he pensat: "ves que no sigui l'aniversari de la mort de Schulz". Tenia raó, avui és el desè aniversari de la desaparició del llegendari creador de la famosíssima tira diària Peanuts, coneguda també com a Carlitos, Charlie Brown o senzillament el nom del seu personatge més conegut, Snoopy. Jim Davis ha volgut recordar-lo en el desè aniversari de la seva mort. De fet, ja havia participat en un homenatge conjunt de diversos còmics l'any 2000, que podeu veure en aquesta web.

Charles M. Schulz va morir a l'edat de 77 anys de càncer de còlon, el 12 de febrer de 2000, després de gairebé 50 anys ininterromputs publicant el seu còmic més conegut (el que va fer prèviament és pràcticament desconegut, com també algunes coses que va fer simultàniament amb Peanuts). Només va descansar, diu la Wikipedia, durant cinc setmanes l'any 1997. 

Bé, en realitat es va retirar, amb molta pena, el desembre de 1999, i va deixar feta una pàgina que es va publicar el dia després de la seva mort, i que incloc a continuació. És realment trist llegir-la, i més sabent el context:

Feu-la gran, no cal que ho digui. Schulz sabia que tenia càncer, però esperava poder dibuixar Peanuts durant una bona temporada més. Quan la malaltia es va complicar li va impedir continuar treballant i això el torturava per dins. 

La seva voluntat respecte a la tira era que no la continués ningú, i tot i que els drets del còmic pertanyen a United Features de moment s'ha respectat, i ara només se'n reedita material ja existent. Pel que fa als dibuixos animats produïts després del traspàs de Schulz, fins ara s'han basat només en les seves tires. 

 

Fa temps que em vaig proposar llegir seriosament tot Peanuts, sobretot arran de la publicació, encara en marxa als EUA i a l'estat espanyol, d'una magnífica edició integral dels cinquanta anys d'aquesta que molts consideren la millor tira còmica diària de la història. De fet, li dedicaré un cicle en el seu moment, però no us espanteu aquells que esteu farts d'en Popeye o de Futurama, que trigaré una mica, perquè abans m'agradaria llegir bastant més que els quatre llibrets de Snoopy y Carlitos que tinc al prestatge. 

Però una obra així es mereix indiscutiblement que li dediqui uns quants articles, i és que estem parlant d'una de les més conegudes, i el seu protagonista (tot i que en realitat és en Charlie Brown) és una icona del segle XX reconeixible per tothom. De tot això ja en parlaré. Ara toca retre homenatge al mestre Schulz, en pau descansi.

Avis entranyables

Avui és l'aniversari de la defunció del meu avi. Bé, de fet tots dos són a l'altre món, però avui fa 6 anys de la mort del que vaig tenir amb mi més temps i que, per tant, vaig conèixer més i millor. Tot i així volia fer aquest article en homenatge a tots dos, perquè el primer que se'n va anar, encara que va ser fa 17 anys (a l'edat de 65, el pobre) també ho va fer un mes de gener. Per tant, volia parlar d'alguns dels avis més entranyables del món dels còmics i els dibuixos animats. Segur que me'n deixaré, però a la memòria em vénen els exemples que poso a continuació.

 

Com segur que ja heu pensat, la presència d'aquest avi era obligatòria i estava cantada. Doncs sí, és l'avi de la Heidi, un personatge mític del que sabem que en realitat es diu Tobias Hessen i que, malgrat que té un caràcter difícil (i viure sol durant tant de temps no havia contribuït a millorar aquest aspecte), estima la seva néta, la nena dels Alps, com a ningú en aquest món.

En Son Gohan, l'avi d'en Goku. Recordem que no és el seu avi biològic, ja que en Goku és extraterrestre, però el va recollir i el va criar. Un gran lluitador que va morir precisament a mans d'en Goku quan aquest estava transformat en mico gegant, una tragèdia de la qual el protagonista de Bola de Drac no se'n va saber culpable fins a la saga dels superguerrers.

De petit en Goku li va voler tornar la vida amb les boles de drac, però ell no va voler perquè deia que a l'altre món ja estava bé, i va fer servir el dia de permís que tenen tots els morts que han conservat el cos per participar en aquell combat espectacular contra el seu nét a ca la Baba la Vident. La bola de drac de quatre estrelles, que és un tresor per a en Goku, és un record del seu avi, el nom del qual va posar, també, al seu primer fill.

I un altre avi adoptiu, en aquest cas el d'en Fly, de la sèrie homònima i que en japonès es deia Dai no Daibôken (La gran aventura d'en Dai) i es basava en l'univers videojoquístic Dragon Quest, encara que no era la versió manga de cap de les entregues de la llegendària saga. En Blas era un monstre que s'havia tornat bo en viure a l'illa de Delmurin, que estava encantada. I aquest beneficiós efecte també s'havia aplicat a la resta de monstres. Doncs bé, en Blas va acollir i criar l'únic ésser humà de l'illa, en Fly, i el va entrenar per tal que fos un gran mag en el futur, tot i que el nano s'estimava més la lluita.

El famós Hayao Miyazaki, actual director de l'Studio Ghibli, que ja havia estat implicat en la creació de Heidi, va dirigir la sèrie Conan, el noi del futur, una meravella de temàtica post-apocalíptica situada el 2028, després de 20 anys de l'esclat de la III Guerra Mundial (el 2008!) i protagonitzada per un nen valent i inconscient que ha estat criat únicament pel seu avi, un home preocupat pel seu nét i pel destí de la humanitat. Però al principi de la sèrie es produeix la tragèdia...

No podia faltar en Jigorô Inokuma, l'avi de la Ginger (Yawara) Inokuma, la protagonista de Cinturó Negre. L'home és un excampió de judo que vol que la seva néta segueixi els mateixos passos que ell i fins i tot el superi, i per tal d'aconseguir-ho la sotmet des de petita i en contra de la seva voluntat a un estricte entrenament i una vida allunyada del que volen les jovenetes de la seva edat. Té força mal geni i pot arribar a ser temible, però com tots els personatges d'aquesta mena té moments molt simpàtics i entranyables, un cop mostra les seves debilitats i la seva humanitat.

 

Aquí tenim en Ginnosuke Nohara, pare d'en Hiroshi Nohara i avi d'en Shinnosuke Nohara, més conegut com a Shin-chan. És l'avi del poble, i comparteix personalitat amb el seu nét, cosa que el converteix en un sonat pervertit i poc amic del protocol. Sembla que aquesta manera de ser es va saltar una generació.

I acabo amb aquest avi, l'únic que no és de l'àmbit manganime: l'Abraham Simpson, o Abe Simpson, que és el pare d'en Homer i l'avi d'en Bart, la Lisa i la Maggie. Fa temps que no hi toca i el tenen abandonat en una llar d'avis (el problema, més que la residència, és la manca de visites). Amb el mal geni que el caracteriza, té l'habilitat de quedar-se adormit en qualsevol lloc, sempre que estigui còmodament assegut, i a més amb el cap enrere i amb la bava caient.

Com que Els Simpson retraten la societat des d'un punt de vista cruel però realista, aquest personatge no és res més que el reflex d'un tipus d'avi que tenim en abundància: l'avi que fa nosa, que visitem en dates obligades i gràcies. Una llàstima, però és el que hi ha. Vivim en un món en què, després de treballar tota la vida, hi ha molts avis que no reben a canvi res del que van donar als fills quan encara estaven en plena forma.

Aquesta és una de les coses que més ràbia em fan, perquè la vellesa ja és prou dura en sí mateixa com per passar-la sol. I bé, amb aquest missatge acabo el record als meus dos avis desapareguts, un dels quals no va poder ni gaudir de la seva jubilació. Ja ens hi trobarem, ja.