Lectures: Black Jack

Tot i que normalment faig les entrades sobre còmics de més d'un volum quan m'he acabat la col·lecció, i alguna vegada fins i tot havia fet ressenyes de primers volums, de vegades hi pot haver excepcions, com és aquest cas.

No he llegit la totalitat de l'obra de què vull parlar avui -em falta poc i se solucionarà en el futur-, però pel que n'he de dir no és necessari, i més encara quan no té un final definit i, al capdavall, l'edició que ens en va arribar estava reordenada pel mateix autor segons les seves preferències.

Això pel que fa a l'edició que comento, de Glénat/EDT, en 17 volums d'unes 300 pàgines basades en el material original, en 25 volums estàndard, que al Japó recopilaven el material serialitzat a la revista setmanal Shônen Champion entre 1973 i 1983. Però anteriorment Glénat n'havia llançat una col·lecció incompleta de 12 volums de gruix normal, en sentit de lectura occidental i traduïts del francès. 

Per tant, la que començava el 2006 era l'edició definitiva d'aquest clàssic del Déu del Manga, el mestre Osamu Tezuka, autor també d'Astroboy, Jungle Taitei, Hi no tori, MW, Adolf, Buda i tants altres títols, molts dels quals han tingut les seves crítiques aquí, en aquest blog. 

Black Jack és un dels meus còmics preferits del meu autor preferit, només superat per l'esmentada Hi no Tori o Fénix, que algun dia acabaré de llegir i comentaré. 

I si és un dels meus títols preferits del pare del manga tal com el coneixem és perquè, tot i que m'agraden també els seus inicis disneyans, alegres i per a tots els públics, on crec -com tanta gent- que brilla amb llum pròpia és en els manga per a adults que va dibuixar més endavant, especialment als 70 i als 80, i Black Jack és una de les obres que mostren millor aquest Tezuka fosc, seriós i un pèl macabre. 

Aquesta és una obra que sense el seu protagonista no seria res, encara que hi hagi capítols en què apareix a l'últim moment, perquè té una personalitat molt marcada i realment dona molt de joc.

En Black Jack és un cirurgià genial, també en diuen "el cirurgià d'allò impossible", però per diverses circumstàncies, la més important de les quals que no vol formar part del corrupte món de la Medicina japonesa, opera -mai més ben dit- des de la clandestinitat, a la seva cabana i cobrant per les operacions sumes indecents de diners. 

Curiosament es coneix la localització de la seva cabana, dalt d'un penya-segat, però no el van mai a detenir. Qui hi va són precisament candidats a pacients als quals ja els està bé pagar el preu que sigui per guarir-se o salvar la vida, tant perquè es tracta de delinqüents que no volen passar pels hospitals oficials com perquè tenen malalties estranyes que només podria guarir aquest doctor. 

Però l'antipatia inicial que ens pot provocar el protagonista -i que sens dubte provoca en molts dels personatges que hi interactuen- queda compensada quan anem coneixent detalls de la seva vida, els seus tràgics orígens i el fet que, en el fons, les seves exigències econòmiques tenen a veure amb el perfil del pacient, de manera que als més necessitats o honrats sovint acaba perdonant-los la factura o rebaixant-la a quantitats ridícules, mentre que als rics, els delinqüents i altres persones d'aquesta mena no els en perdona ni una. 

És un personatge interessantíssim que eclipsa un cop rere l'altre els secundaris que en cada cas van apareixent a la història, tot i que n'hi ha de recurrents que val la pena esmentar.

És el cas de la Pinoko, formada per les restes d'un fetus dins el cos de la que hauria estat la seva bessona, i reconstruïda pel doctor amb membres artificials, que té l'aspecte i el comportament d'una nena petita, però es considera a si mateixa adulta, perquè dins la seva germana ha "viscut" 18 anys. A més, s'autoproclama la dona d'en Black Jack i fa de qüestionable mestressa de casa.

Aporta el toc d'humor ocasional en aquest manga que, d'altra banda, com és habitual a l'obra de Tezuka, està esquitxat de gags per treure tensió, però que no per això perd el to dramàtic que el caracteritza en general.

Cal esmentar igualment personatges com el Doctor Honma, el mentor del protagonista, que li va salvar la vida contra tot pronòstic quan era petit i encara es deia Kurô Hazama; el Doctor Kiriko, gran defensor de l'eutanàsia i per tant enemic natural d'en Black Jack; la doctora Konomi "Black Queen" Kuwata, d'amputacions fàcils; o la Megumi Kisaragi, un antic amor del protagonista.

També, com era d'esperar, anem veient cares conegudes de la bibliografia de l'autor, l'anomenat Tezuka Star System, que són personatges d'altres còmics que aquí fan un altre paper, però que són immediatament recognoscibles. Per exemple, en una història hi apareix en Kimba, el lleó blanc, però també veurem desfilar per les pàgines de Black Jack una versió diferent de l'Astroboy o el mateix Osamu Tezuka, així com altres personatges-actors com són en Shunsaku Ban o l'Acetylene Lamp.

Black Jack està dividit en històries autoconclusives normalment d'unes 20 pàgines, la típica entrega setmanal de les revistes japoneses de còmics, i hi veiem casos mèdics d'allò més estrambòtics, barrejats  amb d'altres de més plausibles, tot plegat basant-se en els coneixements mèdics del mestre Tezuka, que com és ben sabut va estudiar Medicina, però no la va exercir. 

Es veu un esforç per la qualitat del dibuix i el seu detall, típic d'aquesta última etapa de l'autor, i pel que fa a les trames atrapen de mala manera amb premisses interessants, moments de tensió -hi ha persecucions, trets, baralles...-, drama i escenes entendridores, amb -ja ho he dit abans- esporàdics gags humorístics. El conjunt és d'allò més amè i fa d'aquest títol no només un dels meus manga preferits d'Osamu Tezuka, sinó també un dels meus còmics preferits en general.

Tot i que no va assolir la fama i la popularitat d'Astroboy, també va tenir diverses adaptacions animades: una OVA de 12 episodis (1993-2011), una sèrie de 62 entregues (2004-2006) i una altra de 17 l'any 2006, a més d'un especial de televisió de 4 episodis (2003) i diversos llargmetratges, entre els quals alguns d'imatge real i tot. 

En qualsevol cas, tot fora de l'època en què es publicava el manga, però la influència d'aquesta obra és innegable, i una prova d'això són també altres còmics d'homenatge que se n'han fet.

Pel que fa al manga original, properament en sortirà una nova edició, amb volums d'unes 600 pàgines, ara amb el segell de Planeta Cómic. No deixeu escapar l'oportunitat. Val la pena.

Visita al Museu Osamu Tezuka

Si el Museu Ghibli era un dels punts de pelegrinatge otaku que volia visitar en el meu viatge al Japó, pel que fa al manga el lloc que no em podia perdre era el que protagonitza la crònica d'avui, el Museu Osamu Tezuka, dedicat al Déu del Manga (1928-1989), l'home que va fer que el còmic japonès fos com és ara, una persona incansable que va crear centenars d'obres, entre les quals Astroboy, Black Jack, Hi no tori, Buda, Adolf...

Situat a la petita ciutat de Takarazuka, lloc d'origen del gènere de teatre del mateix nom, en què tots els papers són representats per dones (sembla que al Déu del Manga li encantava i això es va reflectir en obres com Ribbon no Kishi -La princesa caballero en castellà-) i les fans, que corren pel carrer per veure si se les troben -comprovat- també, és un museu acollidor i ple de coses interessants.

En realitat, si des de l'estació de tren agafem el carrer Hana no michi (Camí de les flors), al final del qual hi ha el museu i una mica abans el famós teatre, trobem homenatges a l'obra immortal del mestre.

I abans d'entrar al museu ens estarem uns minuts fent fotos dels preciosos detalls que hi ha a la part de fora, amb la gran estàtua del Fènix -protagonista d'un dels meus manga preferits- com a element més destacat, però també fictícies empremptes de les mans i els peus d'alguns dels personatges més importants de l'extensíssima bibliografia de l'autor.

Un cop dins, l'entrada ja ens deixa bocabadats amb tot de colors i figures, i en aquest museu, al contrari del que passa amb el dedicat a l'Studio Ghibli, es pot fotografiat TOT. El preu, 700 iens per visitant adult, ben assequible.

Superats els primers minuts amb la boca badada, passem a l'espai en què s'exposen, en càpsules de vidre allargades, tot de fotografies de la vida de l'autor, objectes personals, exemples d'obres seves, influències (per exemple, la ja coneguda i innegable de Disney)... que ens permeten repassar la seva història, tot i que els textos estan únicament en japonès.

En aquest punt nosaltres vam aturar el recorregut per a entrar a veure la projecció del dia, que era un curt anomenat Osamu to Musashi, dirigit pel famós director Rintaro, en què se'ns explica amb imatges i molt esporàdics textos sobreposats un relat sobre el petit Osamu i el seu interès pels insectes i dibuixar manga, dues de les seves passions d'infantesa. 

Abans de començar la projecció, però, mirada cap amunt i altre cop al·lucinant amb els dibuixos del sostre.

Tot el museu és ple de detalls: les parets, les portes de l'ascensor i fins i tot els lavabos! Increïble...

El recorregut en el nostre cas va continuar a la planta de dalt, on hi havia l'exposició temporal dedicada a l'Ultraman -personatge pel qual no tinc cap interès-, on vam fer una mica el ximple, després foto a la màquina purikura temàtica i pas per la botiga del museu -cara com totes les botigues de museu, però l'únic lloc on he vist marxandatge del mestre en tot el viatge- on em vaig comprar tots els punts de llibre que hi havia i els dos volums extra d'Astroboy, inèdits en castellà per la desaparició de Glénat/EDT -que havia dit que els publicaria però ho va posposar tant que ens en vam quedar sense- i que no trobava ni en anglès ni en japonès, però en comprar-los allà almenys els tinc nous de trinca.

La part que quedava a la planta de dalt era la biblioteca, on es podien agafar obres de l'autor i llegir-les allà (res de préstecs) i on hi havia exemples de traduccions a diversos idiomes, una zona de jocs senzills d'ordinador, el bar ambientat en Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc) i una paret plena de volums de diverses obres del sensei.

La visita va acabar amb la planta -1, dedicada a l'animació, perquè Osamu Tezuka, a més de ser el pare del manga modern i influència per a generacions d'autors contemporanis i posteriors, també va ser pioner en l'anime tal com el coneixem, entre altres coses en el format de sèrie setmanal, que es va estrenar amb l'adaptació d'Astroboy.

En aquesta planta hi ha un petit taller d'animació que ens permet provar ximpleries que consisteixen en combinar clips d'animació, parts del cos de diversos personatges i coses així en uns ordinadors. Aquesta part me l'esperava diferent. Em sembla que antigament era més analògica i interessant i després la van modernitzar.

Sigui com sigui el museu em va agradar moltíssim, repetiria si tornés al Japó i em va deixar impressionat amb tants detalls, colors, imatges... No se l'hauria de perdre ningú. I si Osamu Tezuka és el vostre dibuixant preferit, o un d'ells, com en el meu cas, encara menys.

Lectures: Astroboy

Queda molt bé, parlar de l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, el pare del manga tal com el coneixem, un autèntic referent per a generacions de dibuixants de còmic del Japó i l'autor de centenars d'històries que ens han commogut i que, en molts casos, ens han arribat perquè eren històries adultes, de to més fosc i dur, i algunes editorials han cregut en el poder d'atracció que podien exercir en el públic no lector de manga i, de vegades, ni tan sols lector de còmic en general.

Però si hi ha un títol pel qual el mestre Tezuka (1928-1989) és conegut per un sector més ampli del públic és Astroboy, la seva obra més comercial, que l'autor gairebé va arribar a odiar perquè hi va haver de treballar molts més anys del que hauria volgut, però que el va fer famós i va originar el que es considera la primera sèrie de dibuixos animats japonesos (anime) de la història, almenys amb un argument continu.

Es va fer esperar, però al final ens va arribar entre 2003 i 2008 gràcies a la desapareguda Glénat, després EDT i actualment morta en combat. Ho va fer en 21 volums, una de les diverses edicions que ha tingut aquesta obra, amb dos inconvenients: el primer, que en realitat n'eren 23, els dos últims dedicats a històries molt curtes, i que l'editorial catalana va assegurar que publicaria, sense arribar a satisfer mai la promesa, un cop rere l'altre. Cal llegir-los, doncs, escanejats i traduïts a l'anglès, perquè ni tan sols es poden comprar en aquest idioma atès que estan més que descatalogats.

L'altre inconvenient, tot i que no es pot atribuir a l'obra, sinó a la manera en què es va plantejar des del Japó l'edició de les obres completes del mestre, és que les històries originalment publicades en diverses revistes entre 1952 i 1968 (i alguns retorns breus i temporals posteriorment) s'hi presenten no pas en ordre cronològic, sinó per ordre de preferència del mateix autor, que va aprofitar l'avinentesa per a afegir algunes pàgines en què donava algunes explicacions a través d'ell mateix en versió còmic. De fet, els dos últims volums, els d'històries curtes, presenten alguns dels retorns especials i extraordinaris del personatge que l'autor va dibuixar per encàrrec d'altres publicacions després de la serialització original.

El problema d'aquest canvi d'ordre, una pràctica que podem apreciar també a l'edició que ens va arribar de Black Jack, allà sense conseqüències negatives, és que a banda dels canvis sobtats en la qualitat gràfica dels relats hi ha greus incoherències argumentals que empobreixen l'experiència. Per exemple, ens trobem la família de l'Astroboy i al cap d'uns quants volums llegim el capítol on va ser creada, o els cavalls de potència del protagonista oscil·len entre els 100.000 i un milió segons l'any de publicació original d'aquelles històries. Per a acabar-ho d'adobar, algunes històries van ser redibuixades pel mateix Tezuka, de manera que no ens podem refiar tampoc de l'apartat visual a l'hora d'identificar de quina època són.

A banda d'aquestes incoherències, que el mateix Tezuka confessa en aquestes presentacions, n'hi ha d'altres que es deriven de la lleugeresa literària de la pròpia obra, força ingènua dins el gènere de la ciència-ficció i a més adreçada al públic infantil, com ara el fet que no ens quedi clar si l'Astroboy pot agredir físicament els humans o no, fins on arriben la seva força o la seva energia, o si quan es posa a lluitar amb un robot enemic té intenció de carregar-se'l o no.

Superats aquests esculls, i havent assumit que Astroboy no és Adolf, MW, Buda, Ayako, Oda a Kirihito, El libro de los insectos humanos, La canción de Apolo, Black Jack o la meva estimada Fénix, i que cau més al sac d'obres no dolentes, però purament shônen (per a nens i adolescents) com La nueva isla del Tesoro, Lost World, Next World, Metrópolis o Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc), el cert és que malgrat tots els seus defectes és una obra amb què es pot gaudir —jo m'ho he passat bé— i que sens dubte té una importància històrica cabdal.

A través de relats de molt diversa extensió (des de poquíssimes pàgines fins a gairebé tot un volum, i excepcionalment una interessant trama de viatges temporals que ocupa més de dues entregues i reexplica l'origen del personatge) i també molt diversa qualitat, Astroboy ens explica les aventures del nen robot protagonista —Atom a la versió japonesa i nascut com a secundari a Atom Taishi, una història més curta l'any 1951—, que des de la seva fabricació el 2003 és el més poderós dels que a principis del segle XXI posseeix el Ministeri de la Ciència del Japó.

Amb premisses més o menys versemblants, amb majoria de punts de partida del segon tipus, veiem el superpoderós androide, creat originalment per a substituir el malaurat fill del seu creador, lluitar contra tota mena d'éssers robòtics i organitzacions malvades, sense intencions més elevades que entretenir els lectors. Però més interessant és que, tot i la superficialitat general de l'obra, i com es veuria en còmics posteriors del mestre, hi ha alguns temes recurrents que ensenyen valors com la defensa del medi ambient, el respecte a la vida o la lluita contra el racisme i per la igualtat de drets, representada en aquest cas per la discriminació dels robots per part dels humans. També és interessant veure-hi alguns dels personatges típics de l'autor, que formen part de l'anomenat Tezuka Star System i que apareixen tant aquí com en obres anteriors i posteriors, com ara el llegendari i estimat Shunsaku Ban o Professor Mostatxo.

Ara bé, com deia més amunt cal evitar la lectura d'Astroboy esperant trobar-hi el Tezuka dels anys 70 i 80, perquè no l'hi trobarem. En aquesta obra hi ha històries més interessants, d'altres de més mediocres i unes quantes de força dolentes, però l'objectiu és l'entreteniment. Personalment, entre les històries que més m'han agradat, i si les recordo és precisament perquè valen més la pena, hi ha Akai neko (1952), Kasei tanken (1953-1954), Robio to Robiette (1965), la trama abans esmentada en què se'ns explica un nou origen per al protagonista amb viatges temporals i paradoxes inclosos, Vietnam angel, en què defensa una vila durant la Guerra de Vietnam (no en trobo l'any original de publicació), i evidentment la que presentava el poderós Pluto, que a l'edició que ens va arribar trobem al volum 3 i que va originar un homenatge magnífic per part d'en Naoki Urasawa.

Marcat en la seva infantesa per aquella història, l'autor de Monster o Cinturó Negre va crear el guardonat manga Pluto, que reinterpretava aquells fets des d'un punt de vista diferent i amb el realisme narratiu exigible en qualsevol còmic de la nostra època.

És només una mostra de l'enorme influència que Astroboy va tenir tant al Japó com a l'estranger, fins i tot en el mateix Tezuka, que el 1986 en feia una paròdia més interessant del que es podria esperar. Però, naturalment, aquella obra va generar tota mena de productes en d'altres formats, el més important dels quals la sèrie de dibuixos animats en blanc i negre que seria una de les primeres sèries d'anime que es van fer i la primera que es va emetre fora del Japó.



Emesa originalment entre 1963 i 1966 amb un total de 193 episodis, va establir les bases de l'estètica anime que es faria mundialment famosa, a banda de popularitzar moltíssim el personatge i la història, com a mínim als Estats Units. El 1964 se'n va fer una pel·lícula aprofitant material de 3 dels episodis, i després hi va haver dues sèries animades en color (1980-1981, amb 52 episodis, i 2003-2004, amb 50), un curt animat el 2005 dirigit per la Naoko Takeuchi (Sailor Moon) que no va sortir del Japó i una pel·lícula d'animació generada per ordinador, de 2009, que sí que es va estrenar fora, fins i tot a l'estat espanyol, on també va arribar la sèrie de 2003, editada en DVD amb àudio en castellà i anglès però no japonès.



Més curiosa és, però, la versió amb actors de carn i ossos que es va emetre al Japó en 65 episodis entre 1959 i 1960, abans de la primera sèrie de dibuixos, i que el 1962 va tenir una pel·lícula que era un altre refregit, amb imatges agafades de la sèrie.

El cas és que Astroboy, com podem veure, és un dels manga més importants de la història. Analitzat amb la perspectiva del temps i les possibilitats comparatives que ens donen dècades de lectura d'altres obres, fins i tot del mateix Osamu Tezuka, hi surt perdent, però si ens el prenem com un entretingut còmic d'aventures i de ciència-ficció, malgrat les inconsistències i ingenuïtats pròpies del gènere sobretot en aquella època, val la pena. Paciència, però.

25 anys sense Osamu Tezuka, el Déu del Manga

El 9 de febrer, que quan es publica aquesta entrada és ahir, es commemoraven els 25 anys de la desaparició del mestre Osamu Tezuka, també conegut com a "Déu del Manga" (manga no kami-sama) gràcies a la seva enormement prolífica carrera però sobretot per les abundants i importantíssimes aportacions que va fer a la indústria del manga i també de l'anime, sense deixar de banda la innegable influència que va tenir la seva manera de fer en les següents generacions d'autors de còmics del Japó, fins al punt que també se'l considera el pare del manga tal i com el coneixem.

Osamu Tezuka (1928-1989, curiosament els mateixos anys que va durar l'era Shôwa japonesa) va estudiar Medicina però no la va exercir, sinó que va reorientar brutalment la seva carrera cap al món del còmic i posteriorment de l'animació.

Influït per les pel·lícules tant d'imatge real com animades que venien d'Occident, concretament dels Estats Units, l'adolescent Tezuka ja va començar a dibuixar còmics, que distribuïa entre els companys de classe, quan anava a l'escola. Més endavant va revolucionar la indústria en introduir-hi una cosa que fins llavors no s'estilava: els story manga, és a dir els manga amb històries més aviat llargues, que cobrien molt més que les típiques tires de quatre vinyetes.

 
Però aquest terme també fa referència a altres elements que va començar a fer servir a les pàgines dels seus còmics: un llenguatge força cinematogràfic, amb zooms, línies cinètiques i en general uns dissenys d'allò més dinàmics, malgrat que també molt infantils i que recordaven una de les seves grans influències, els dibuixos de Disney.

Els seus primers èxits, que no van ser precisament moderats, inclouen obres que ens han arribat traduïdes com ara La nueva isla del tesoro (1947) Lost World (1948), Metropolis (1949), Next World (1951) o Jungle Taitei (1950-1954, la versió animada de la qual va ser la primera sèrie de dibuixos en color del Japó), però el mestre Tezuka és sobretot conegut per un títol molt representatiu i comercial anomenat Tetsuwan Atom (1952-1968) o, com es coneix millor internacionalment, Astroboy.

Protagonitzat per un nen robot i situat en el "futur" 2003, és un manga que llegit ara es fa una mica feixuc i es veu profundament naïf (ho podeu comprovar a l'edició parcial que en va fer Glénat en castellà), però va ser un autèntic èxit comercial i a partir de 1963 es va convertir en la primera sèrie animada (encara en blanc i negre) produïda segons els estàndards que des de llavors serien la norma en l'animació japonesa, tant en durada com periodicitat.



Osamu Tezuka va ser el responsable de la difusió, i sovint també la creació, d'una pila de gèneres i subgèneres dins el manga, perquè va tocar de tot: des del manga d'aventures per al públic masculí infantil (shônen) fins al manga romàntic per a noies (shôjo) exemplificat per Ribbon no Kishi (1953-1956, publicada en castellà com a La princesa caballero), i més endavant, com que els seus lectors creixien i demanaven històries adaptades a la seva maduresa, va crear una gran quantitat de títols per a adults que van satisfer aquella demanda i van passar a la història com a imprescindibles per a qualsevol lector no només de manga, sinó de còmics en general, com Adolf (1983-1985), Buda (1972-1983), Ayako (1972-1973), MW (1976-1978), Oda a Kirihito (1970-1971), El libro de los insectos humanos (1970-1971), Black Jack (1973-1983) o Fénix (1956-1989, inacabada), aquestes dues probablement les meves preferides.

Osamu Tezuka era un home tot terreny, capaç d'explicar qualsevol mena d'història, també algunes d'eròtiques, adaptant-se al públic a què s'adreçava tant en termes argumentals com gràfics. Als manga per a adults, per exemple, empra un estil més esbelt i amb més detalls, sense perdre però el seu grafisme característic ni tampoc alguns gags marca de la casa, fins i tot en les històries més dramàtiques.

Però al conjunt de la seva obra detectem reflexions sobre temes recurrents com ara la conservació de la natura, el valor de la vida tant humana com animal i vegetal, el conflicte entre la part bona i la malvada de les persones o el mateix concepte de l'amor.

Era un home que mai no es cansava de treballar i provava coses noves contínuament tot demostrant una imaginació desbordant. Per exemple va liderar publicacions com la COM, de manga experimental, i en el camp de l'animació va crear la seva pròpia productora, Mushi Production, amb què va animar diversos dels seus còmics després que l'empresa d'animació on treballava, la gran Toei, no li renovés el contracte. Entre ells destaca Cleopatra, de 1970, que és la primera pel·lícula animada de la història classificada X als Estats Units.

Tot plegat li va donar més d'un disgust econòmic (el 1973 Mushi Pro va fer fallida i des de 1977 n'existeix una altra amb el mateix nom, però l'hereva és Tezuka Productions, en marxa des de 1968 i parcialment propietat del fill del mestre, en Macoto Tezuka), encara que quan el 1989 va morir a la prematura edat de 60 anys a causa d'un càncer d'estómac se'n va anar amb més de 700 obres publicades i un total de més de 150.000 pàgines, i evidentment havent influït diverses generacions de nous mangaka.

A més de les característiques de l'obra d'Osamu Tezuka que ja he citat, vull destacar també el que es coneix com el Tezuka Star System, que consisteix en un conjunt de personatges que apareixen en una pila dels seus títols, duent a terme diferents papers però sovint conservant els seus noms, com ara en Shunsaku Ban (l'home del bigoti blanc), en Ham Egg (el del somriure sospitós de dalt a la dreta) o l'Acetylene Lamp (el de les ulleres amb una espelma al cap). Però no només això, sinó que alguns dels més emblemàtics, com l'Astroboy o en Black Jack, també fan aparicions estel·lars, de vegades, en forma de cameo.

En aquesta entrada on he citat només algunes de les moltíssimes obres de Tezuka no he dit res del Déu del Manga que no s'hagi dit abans, i de fet moltes de les coses ja les havia dit més o menys en les diverses entrades que he dedicat a ressenyar lectures de les seves obres, però volia fer un petit homenatge al meu autor de manga preferit ara que s'han complert 25 anys de la seva desaparició. Si en només 40 anys de carrera va fer tantíssima feina, qui sap quantes noves obres mestres ens hauria donat si hagués viscut un parell de dècades més...

Quan penso en aquest senyor sento tristesa, encara que no vaig conèixer la seva existència fins molt després de la seva mort, i alhora agraïment per les grans estones que em fa passar cada cop que llegeixo alguna de les seves obres.

Per desgràcia moltes d'aquestes no s'han venut gaire bé al nostre mercat, que fuig dels clàssics i els estils de dibuix que no siguin els actuals, i les editorials del nostre país han après a no arriscar-s'hi gaire veient com la que sí que ho feia, Glénat, hi va perdre molts diners (mentre Planeta va apostar per les obres adultes, les que podien atraure el gran públic, l'editorial d'origen francès ens va dur coses més obsoletes, que el públic no va digerir bé), però de tant en tant encara ens sorprenen amb alguna llicència (com la més recent, Apollo no uta, d'ECC Ediciones) que als que sabem apreciar el que és bo ens permet tenir una ració més de la màgia d'aquest home.

Tanmateix, entre les raons comercials i la seva carrera tan prolífica podem afirmar que mai no ens les acabarem totes. Si més no en versió traduïda. I si no sempre ens quedarà visitar el seu museu a Takarazuka, la localitat on va créixer, que és un dels meus objectius irrenunciables per quan, per fi, pugui visitar el Japó per primera vegada.

Lectures: Jungle Taitei

Feia anys que li tenia ganes, a aquesta obra del mestre Osamu Tezuka. I fa força temps la vaig veure, per casualitat, sencera a Continuarà Còmics, els tres volums a 1 euro cadascun, en francès (confesso que no sé què hi feia, en aquesta botiga barcelonina, i a més amb uns quants exemplars de cada número). Sí, tenia sentit de lectura occidental i era una edició de 1996, i poc després vaig saber que s'havia reeditat, però pel que em va costar tenia ganes de llegir-la i me la vaig endur, més encara quan no ens ha arribat mai en castellà ni en català.

Es tracta de Le Roi Léo, originalment Jungle Taitei, que significa "L'emperador de la jungla", i que va ser la base de l'anime Kimba, el lleó blanc, que ens va arribar fins i tot en català fa molts anys. 

L'obra es va serialitzar entre 1950 i 1954 i va ser recopilada en 3 volums, però per desgràcia durant l'adaptació animada es van perdre els originals i quan es van editar les Obres Completes d'Osamu Tezuka, a partir de finals dels anys 70, el Déu del Manga va aprofitar l'avinentesa per a redibuixar-la gairebé sencera i afegir alguns canvis a la història, cosa que li agradava fer igualment, sempre que es produïen reedicions, tant si s'havien perdut els originals com si no. 

Estem, doncs, davant la versió de Jungle Taitei de 1977, i probablement per això el dibuix es veu tan net, bonic i detallat (els paisatges són esplèndids) per ser dels anys 50. En aquest article, però, veiem una comparativa i el cas és que tampoc no estava malament, la versió original. Sigui com sigui, sembla que el 2009 va sortir al Japó, per fi i gràcies a les meravelles de la tecnologia, una edició basada completament en la de 1950-1954. 

Centrant-nos en la història, a Jungle Taitei se'ns explica el naixement d'en Leo, un lleó blanc, a bord del vaixell on duien engabiada la seva mare després que el seu pare hagués estat assassinat a l'Àfrica. La mare ensenya en Leo els seus orígens i l'anima a escapar-se del vaixell i arribar nedant al continent al qual pertany, i això és el que fa. 

Però en comptes d'això va a parar a la platja d'un altre país, suposadament el Japó, on coneix els humans que després seran els seus amics. Casualment aquests humans, entre els quals hi ha l'assassí del seu pare, parteixen cap a l'Àfrica a la recerca d'una cobejada pedra preciosa anomenada Moonlight, i s'enduen en Leo, que per fi arriba al continent d'on venia en realitat.

Tal com li n'havia parlat la seva mare, en Leo tenia molt idealitzat aquest lloc on els animals poden viure lliurement i en pau, però en arribar a l'Àfrica s'ha d'enfrontar a un munt de situacions que el fan créixer com el rei de la jungla que està destinat a ser: per una banda els problemes de convivència entre els animals, que intenta solucionar amb un missatge de pau i respecte i implementant aspectes de la civilització humana que ha après amb els seus amics, entre els quals el llenguatge tal i com nosaltres l'entenem.

Però encara que un gran nombre d'animals se suma al seu projecte, no li faltaran enemics com ara el tossut elefant Pagoola o en Bubu, un lleó normal (no blanc, vaja) que és malvat i intenta matar en Leo durant tota la història per haver-li "robat" el seu lloc d'emperador de la jungla.

Per si no tingués prou distraccions amb tot això, els humans que han vingut a buscar la pedra també causen més d'un problema, sobretot perquè vénen en dues faccions que tenen objectius diferents. Tot i així, el protagonista se les empesca per a anar creixent en més d'un sentit, i fins i tot enamorar-se i esdevenir pare.

Jungle Taitei és un shônen, és a dir un manga adreçat al públic preadolescent i adolescent, i això es fa palès amb el comportament més aviat humà dels animals, la interacció entre animals de diferents espècies, la presència de personatges entranyables que aporten la vessant humorística com ara el periquito Coco o la gasela Tomy, i també l'amistat d'en Leo especialment amb dos humans, que són els mítics Professor Mostatxo i el seu nebot Ken'ichi.

El lector adult, però, trobarà aquest manga interessant perquè no només és una aventura explicada de manera amena (la part final de l'expedició humana està francament bé), sinó que també conté missatges que passen desapercebuts al públic més jove, missatges típics de l'obra d'Osamu Tezuka com el del respecte i la convivència, la protecció de la natura o els problemes que causa la cobdícia humana.

A més, encara que en general tingui un to alegre, a Jungle Taitei trobarem moments de grans drames, i el regust que deixa quan l'acabem de llegir és amarg i una mica dolorós. Per infantils que puguin ser molts dels còmics dels primers anys del Déu del Manga, també és cert que a la seva bibliografia de l'època trobarem més d'un relat que ens reserva uns quants disgustos, i aquest n'és un exemple.

No podia acabar l'entrada sense esmentar, tan breument com em sigui possible (el tema donaria per a una entrada, però vull aprofitar per fer-ho aquí) la famosa polèmica per les acusacions de plagi a Disney per la pel·lícula de 1994 The Lion King.

Pel que he pogut entendre després de llegir diversos articles sobre el tema la cosa va anar així: Jungle Taitei va rebre diverses adaptacions animades, que van ser una sèrie de 52 episodis entre 1965 i 1966, un llargmetratge el 1966 amb escenes extretes de la sèrie, una altra sèrie de 52 capítols entre 1989 i 1990 i finalment una pel·lícula per a la televisió el 2009. Cadascuna era fidel al manga en major o menor grau, però la primera va destacar per ser la primera sèrie d'anime en color, i sembla que Disney va ajudar la productora de Tezuka, Mushi Production, amb la qüestió del color, ja que la primera sèrie d'anime amb les característiques del que se sol considerar una sèrie d'anime va ser en blanc i negre, va començar el 1963 i es basava en Astroboy, del mateix Tezuka.

Kimba, el lleó blanc va ser un gran èxit, especialment als Estats Units, on com a mínim una generació de ciutadans la pot considerar una de les sèries de la seva infantesa, i quan Disney va anunciar The Lion King el pensament lògic va ser que es tractava de l'adaptació d'aquella mítica producció. Al cap i a la fi els clàssics de Disney són adaptacions, i no hauria passat res si la companyia ho hagués admès obertament.

Però l'argument, si heu llegit l'entrada i heu vist la pel·lícula, no té absolutament res a veure amb el de l'obra creada per Tezuka, sinó que sempre s'ha dit que s'inspira en Hamlet, de Shakespeare. Fins aquí Disney tenia tota la raó en rebutjar les acusacions. El que és cert és que unes quantes escenes, uns quants plans i uns quants personatges eren pràcticament calcats als de Kimba, el lleó blanc. A més, essent el nom de "Kimba" el de la versió nord-americana (al Japó es deia Leo), ja és casualitat que Disney anomenés "Simba" el protagonista del seu film de 1994. 

Veiem reflectida la polèmica en aquesta escena d'Els Simpson de l'episodi 6x22, de 1995, encara que el vídeo és de mala qualitat, però ja se sap que si penges un vídeo de la Fox a Youtube dura menys que una bombeta dels xinesos.

Jo crec que es pot dir que The Lion King s'inspira en Hamlet, hi afegeix collita pròpia i visualment beu molt de Kimba, el lleó blanc, sobretot de la pel·lícula de 1966. I torno a dir que no hauria passat res si Disney ho hagués reconegut, però la seva rotunda negativa va ser el que va fer emprenyar la gent, perquè Tezuka i Disney havien tingut, com ja s'ha dit, alguns intercanvis en el passat. Declarar, a sobre, que la companyia ni tan sols coneixia l'existència de la sèrie va ser una autèntica relliscada.

Les "semblances" venien, com he explicat, de la sèrie animada, però n'hi ha una que és directament del còmic, que és l'escena que veiem aquí dalt. És cert que no és un núvol, i que no és el pare, sinó la mare del protagonista, però no hi ha dubte que l'esquelet de l'escena és el mateix, i negar-ho és només tenir ganes de fer el ridícul.

Per cert, la popularitat de l'obra va fer que se'n realitzessin dos videojocs, però per desgràcia no van arribar a veure mai la llum. Si en voleu saber més, feu clic aquí.