Lectures: Black Jack

Tot i que normalment faig les entrades sobre còmics de més d'un volum quan m'he acabat la col·lecció, i alguna vegada fins i tot havia fet ressenyes de primers volums, de vegades hi pot haver excepcions, com és aquest cas.

No he llegit la totalitat de l'obra de què vull parlar avui -em falta poc i se solucionarà en el futur-, però pel que n'he de dir no és necessari, i més encara quan no té un final definit i, al capdavall, l'edició que ens en va arribar estava reordenada pel mateix autor segons les seves preferències.

Això pel que fa a l'edició que comento, de Glénat/EDT, en 17 volums d'unes 300 pàgines basades en el material original, en 25 volums estàndard, que al Japó recopilaven el material serialitzat a la revista setmanal Shônen Champion entre 1973 i 1983. Però anteriorment Glénat n'havia llançat una col·lecció incompleta de 12 volums de gruix normal, en sentit de lectura occidental i traduïts del francès. 

Per tant, la que començava el 2006 era l'edició definitiva d'aquest clàssic del Déu del Manga, el mestre Osamu Tezuka, autor també d'Astroboy, Jungle Taitei, Hi no tori, MW, Adolf, Buda i tants altres títols, molts dels quals han tingut les seves crítiques aquí, en aquest blog. 

Black Jack és un dels meus còmics preferits del meu autor preferit, només superat per l'esmentada Hi no Tori o Fénix, que algun dia acabaré de llegir i comentaré. 

I si és un dels meus títols preferits del pare del manga tal com el coneixem és perquè, tot i que m'agraden també els seus inicis disneyans, alegres i per a tots els públics, on crec -com tanta gent- que brilla amb llum pròpia és en els manga per a adults que va dibuixar més endavant, especialment als 70 i als 80, i Black Jack és una de les obres que mostren millor aquest Tezuka fosc, seriós i un pèl macabre. 

Aquesta és una obra que sense el seu protagonista no seria res, encara que hi hagi capítols en què apareix a l'últim moment, perquè té una personalitat molt marcada i realment dona molt de joc.

En Black Jack és un cirurgià genial, també en diuen "el cirurgià d'allò impossible", però per diverses circumstàncies, la més important de les quals que no vol formar part del corrupte món de la Medicina japonesa, opera -mai més ben dit- des de la clandestinitat, a la seva cabana i cobrant per les operacions sumes indecents de diners. 

Curiosament es coneix la localització de la seva cabana, dalt d'un penya-segat, però no el van mai a detenir. Qui hi va són precisament candidats a pacients als quals ja els està bé pagar el preu que sigui per guarir-se o salvar la vida, tant perquè es tracta de delinqüents que no volen passar pels hospitals oficials com perquè tenen malalties estranyes que només podria guarir aquest doctor. 

Però l'antipatia inicial que ens pot provocar el protagonista -i que sens dubte provoca en molts dels personatges que hi interactuen- queda compensada quan anem coneixent detalls de la seva vida, els seus tràgics orígens i el fet que, en el fons, les seves exigències econòmiques tenen a veure amb el perfil del pacient, de manera que als més necessitats o honrats sovint acaba perdonant-los la factura o rebaixant-la a quantitats ridícules, mentre que als rics, els delinqüents i altres persones d'aquesta mena no els en perdona ni una. 

És un personatge interessantíssim que eclipsa un cop rere l'altre els secundaris que en cada cas van apareixent a la història, tot i que n'hi ha de recurrents que val la pena esmentar.

És el cas de la Pinoko, formada per les restes d'un fetus dins el cos de la que hauria estat la seva bessona, i reconstruïda pel doctor amb membres artificials, que té l'aspecte i el comportament d'una nena petita, però es considera a si mateixa adulta, perquè dins la seva germana ha "viscut" 18 anys. A més, s'autoproclama la dona d'en Black Jack i fa de qüestionable mestressa de casa.

Aporta el toc d'humor ocasional en aquest manga que, d'altra banda, com és habitual a l'obra de Tezuka, està esquitxat de gags per treure tensió, però que no per això perd el to dramàtic que el caracteritza en general.

Cal esmentar igualment personatges com el Doctor Honma, el mentor del protagonista, que li va salvar la vida contra tot pronòstic quan era petit i encara es deia Kurô Hazama; el Doctor Kiriko, gran defensor de l'eutanàsia i per tant enemic natural d'en Black Jack; la doctora Konomi "Black Queen" Kuwata, d'amputacions fàcils; o la Megumi Kisaragi, un antic amor del protagonista.

També, com era d'esperar, anem veient cares conegudes de la bibliografia de l'autor, l'anomenat Tezuka Star System, que són personatges d'altres còmics que aquí fan un altre paper, però que són immediatament recognoscibles. Per exemple, en una història hi apareix en Kimba, el lleó blanc, però també veurem desfilar per les pàgines de Black Jack una versió diferent de l'Astroboy o el mateix Osamu Tezuka, així com altres personatges-actors com són en Shunsaku Ban o l'Acetylene Lamp.

Black Jack està dividit en històries autoconclusives normalment d'unes 20 pàgines, la típica entrega setmanal de les revistes japoneses de còmics, i hi veiem casos mèdics d'allò més estrambòtics, barrejats  amb d'altres de més plausibles, tot plegat basant-se en els coneixements mèdics del mestre Tezuka, que com és ben sabut va estudiar Medicina, però no la va exercir. 

Es veu un esforç per la qualitat del dibuix i el seu detall, típic d'aquesta última etapa de l'autor, i pel que fa a les trames atrapen de mala manera amb premisses interessants, moments de tensió -hi ha persecucions, trets, baralles...-, drama i escenes entendridores, amb -ja ho he dit abans- esporàdics gags humorístics. El conjunt és d'allò més amè i fa d'aquest títol no només un dels meus manga preferits d'Osamu Tezuka, sinó també un dels meus còmics preferits en general.

Tot i que no va assolir la fama i la popularitat d'Astroboy, també va tenir diverses adaptacions animades: una OVA de 12 episodis (1993-2011), una sèrie de 62 entregues (2004-2006) i una altra de 17 l'any 2006, a més d'un especial de televisió de 4 episodis (2003) i diversos llargmetratges, entre els quals alguns d'imatge real i tot. 

En qualsevol cas, tot fora de l'època en què es publicava el manga, però la influència d'aquesta obra és innegable, i una prova d'això són també altres còmics d'homenatge que se n'han fet.

Pel que fa al manga original, properament en sortirà una nova edició, amb volums d'unes 600 pàgines, ara amb el segell de Planeta Cómic. No deixeu escapar l'oportunitat. Val la pena.

Lectures: Astroboy

Queda molt bé, parlar de l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, el pare del manga tal com el coneixem, un autèntic referent per a generacions de dibuixants de còmic del Japó i l'autor de centenars d'històries que ens han commogut i que, en molts casos, ens han arribat perquè eren històries adultes, de to més fosc i dur, i algunes editorials han cregut en el poder d'atracció que podien exercir en el públic no lector de manga i, de vegades, ni tan sols lector de còmic en general.

Però si hi ha un títol pel qual el mestre Tezuka (1928-1989) és conegut per un sector més ampli del públic és Astroboy, la seva obra més comercial, que l'autor gairebé va arribar a odiar perquè hi va haver de treballar molts més anys del que hauria volgut, però que el va fer famós i va originar el que es considera la primera sèrie de dibuixos animats japonesos (anime) de la història, almenys amb un argument continu.

Es va fer esperar, però al final ens va arribar entre 2003 i 2008 gràcies a la desapareguda Glénat, després EDT i actualment morta en combat. Ho va fer en 21 volums, una de les diverses edicions que ha tingut aquesta obra, amb dos inconvenients: el primer, que en realitat n'eren 23, els dos últims dedicats a històries molt curtes, i que l'editorial catalana va assegurar que publicaria, sense arribar a satisfer mai la promesa, un cop rere l'altre. Cal llegir-los, doncs, escanejats i traduïts a l'anglès, perquè ni tan sols es poden comprar en aquest idioma atès que estan més que descatalogats.

L'altre inconvenient, tot i que no es pot atribuir a l'obra, sinó a la manera en què es va plantejar des del Japó l'edició de les obres completes del mestre, és que les històries originalment publicades en diverses revistes entre 1952 i 1968 (i alguns retorns breus i temporals posteriorment) s'hi presenten no pas en ordre cronològic, sinó per ordre de preferència del mateix autor, que va aprofitar l'avinentesa per a afegir algunes pàgines en què donava algunes explicacions a través d'ell mateix en versió còmic. De fet, els dos últims volums, els d'històries curtes, presenten alguns dels retorns especials i extraordinaris del personatge que l'autor va dibuixar per encàrrec d'altres publicacions després de la serialització original.

El problema d'aquest canvi d'ordre, una pràctica que podem apreciar també a l'edició que ens va arribar de Black Jack, allà sense conseqüències negatives, és que a banda dels canvis sobtats en la qualitat gràfica dels relats hi ha greus incoherències argumentals que empobreixen l'experiència. Per exemple, ens trobem la família de l'Astroboy i al cap d'uns quants volums llegim el capítol on va ser creada, o els cavalls de potència del protagonista oscil·len entre els 100.000 i un milió segons l'any de publicació original d'aquelles històries. Per a acabar-ho d'adobar, algunes històries van ser redibuixades pel mateix Tezuka, de manera que no ens podem refiar tampoc de l'apartat visual a l'hora d'identificar de quina època són.

A banda d'aquestes incoherències, que el mateix Tezuka confessa en aquestes presentacions, n'hi ha d'altres que es deriven de la lleugeresa literària de la pròpia obra, força ingènua dins el gènere de la ciència-ficció i a més adreçada al públic infantil, com ara el fet que no ens quedi clar si l'Astroboy pot agredir físicament els humans o no, fins on arriben la seva força o la seva energia, o si quan es posa a lluitar amb un robot enemic té intenció de carregar-se'l o no.

Superats aquests esculls, i havent assumit que Astroboy no és Adolf, MW, Buda, Ayako, Oda a Kirihito, El libro de los insectos humanos, La canción de Apolo, Black Jack o la meva estimada Fénix, i que cau més al sac d'obres no dolentes, però purament shônen (per a nens i adolescents) com La nueva isla del Tesoro, Lost World, Next World, Metrópolis o Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc), el cert és que malgrat tots els seus defectes és una obra amb què es pot gaudir —jo m'ho he passat bé— i que sens dubte té una importància històrica cabdal.

A través de relats de molt diversa extensió (des de poquíssimes pàgines fins a gairebé tot un volum, i excepcionalment una interessant trama de viatges temporals que ocupa més de dues entregues i reexplica l'origen del personatge) i també molt diversa qualitat, Astroboy ens explica les aventures del nen robot protagonista —Atom a la versió japonesa i nascut com a secundari a Atom Taishi, una història més curta l'any 1951—, que des de la seva fabricació el 2003 és el més poderós dels que a principis del segle XXI posseeix el Ministeri de la Ciència del Japó.

Amb premisses més o menys versemblants, amb majoria de punts de partida del segon tipus, veiem el superpoderós androide, creat originalment per a substituir el malaurat fill del seu creador, lluitar contra tota mena d'éssers robòtics i organitzacions malvades, sense intencions més elevades que entretenir els lectors. Però més interessant és que, tot i la superficialitat general de l'obra, i com es veuria en còmics posteriors del mestre, hi ha alguns temes recurrents que ensenyen valors com la defensa del medi ambient, el respecte a la vida o la lluita contra el racisme i per la igualtat de drets, representada en aquest cas per la discriminació dels robots per part dels humans. També és interessant veure-hi alguns dels personatges típics de l'autor, que formen part de l'anomenat Tezuka Star System i que apareixen tant aquí com en obres anteriors i posteriors, com ara el llegendari i estimat Shunsaku Ban o Professor Mostatxo.

Ara bé, com deia més amunt cal evitar la lectura d'Astroboy esperant trobar-hi el Tezuka dels anys 70 i 80, perquè no l'hi trobarem. En aquesta obra hi ha històries més interessants, d'altres de més mediocres i unes quantes de força dolentes, però l'objectiu és l'entreteniment. Personalment, entre les històries que més m'han agradat, i si les recordo és precisament perquè valen més la pena, hi ha Akai neko (1952), Kasei tanken (1953-1954), Robio to Robiette (1965), la trama abans esmentada en què se'ns explica un nou origen per al protagonista amb viatges temporals i paradoxes inclosos, Vietnam angel, en què defensa una vila durant la Guerra de Vietnam (no en trobo l'any original de publicació), i evidentment la que presentava el poderós Pluto, que a l'edició que ens va arribar trobem al volum 3 i que va originar un homenatge magnífic per part d'en Naoki Urasawa.

Marcat en la seva infantesa per aquella història, l'autor de Monster o Cinturó Negre va crear el guardonat manga Pluto, que reinterpretava aquells fets des d'un punt de vista diferent i amb el realisme narratiu exigible en qualsevol còmic de la nostra època.

És només una mostra de l'enorme influència que Astroboy va tenir tant al Japó com a l'estranger, fins i tot en el mateix Tezuka, que el 1986 en feia una paròdia més interessant del que es podria esperar. Però, naturalment, aquella obra va generar tota mena de productes en d'altres formats, el més important dels quals la sèrie de dibuixos animats en blanc i negre que seria una de les primeres sèries d'anime que es van fer i la primera que es va emetre fora del Japó.



Emesa originalment entre 1963 i 1966 amb un total de 193 episodis, va establir les bases de l'estètica anime que es faria mundialment famosa, a banda de popularitzar moltíssim el personatge i la història, com a mínim als Estats Units. El 1964 se'n va fer una pel·lícula aprofitant material de 3 dels episodis, i després hi va haver dues sèries animades en color (1980-1981, amb 52 episodis, i 2003-2004, amb 50), un curt animat el 2005 dirigit per la Naoko Takeuchi (Sailor Moon) que no va sortir del Japó i una pel·lícula d'animació generada per ordinador, de 2009, que sí que es va estrenar fora, fins i tot a l'estat espanyol, on també va arribar la sèrie de 2003, editada en DVD amb àudio en castellà i anglès però no japonès.



Més curiosa és, però, la versió amb actors de carn i ossos que es va emetre al Japó en 65 episodis entre 1959 i 1960, abans de la primera sèrie de dibuixos, i que el 1962 va tenir una pel·lícula que era un altre refregit, amb imatges agafades de la sèrie.

El cas és que Astroboy, com podem veure, és un dels manga més importants de la història. Analitzat amb la perspectiva del temps i les possibilitats comparatives que ens donen dècades de lectura d'altres obres, fins i tot del mateix Osamu Tezuka, hi surt perdent, però si ens el prenem com un entretingut còmic d'aventures i de ciència-ficció, malgrat les inconsistències i ingenuïtats pròpies del gènere sobretot en aquella època, val la pena. Paciència, però.