Visita al Museu Osamu Tezuka

Si el Museu Ghibli era un dels punts de pelegrinatge otaku que volia visitar en el meu viatge al Japó, pel que fa al manga el lloc que no em podia perdre era el que protagonitza la crònica d'avui, el Museu Osamu Tezuka, dedicat al Déu del Manga (1928-1989), l'home que va fer que el còmic japonès fos com és ara, una persona incansable que va crear centenars d'obres, entre les quals Astroboy, Black Jack, Hi no tori, Buda, Adolf...

Situat a la petita ciutat de Takarazuka, lloc d'origen del gènere de teatre del mateix nom, en què tots els papers són representats per dones (sembla que al Déu del Manga li encantava i això es va reflectir en obres com Ribbon no Kishi -La princesa caballero en castellà-) i les fans, que corren pel carrer per veure si se les troben -comprovat- també, és un museu acollidor i ple de coses interessants.

En realitat, si des de l'estació de tren agafem el carrer Hana no michi (Camí de les flors), al final del qual hi ha el museu i una mica abans el famós teatre, trobem homenatges a l'obra immortal del mestre.

I abans d'entrar al museu ens estarem uns minuts fent fotos dels preciosos detalls que hi ha a la part de fora, amb la gran estàtua del Fènix -protagonista d'un dels meus manga preferits- com a element més destacat, però també fictícies empremptes de les mans i els peus d'alguns dels personatges més importants de l'extensíssima bibliografia de l'autor.

Un cop dins, l'entrada ja ens deixa bocabadats amb tot de colors i figures, i en aquest museu, al contrari del que passa amb el dedicat a l'Studio Ghibli, es pot fotografiat TOT. El preu, 700 iens per visitant adult, ben assequible.

Superats els primers minuts amb la boca badada, passem a l'espai en què s'exposen, en càpsules de vidre allargades, tot de fotografies de la vida de l'autor, objectes personals, exemples d'obres seves, influències (per exemple, la ja coneguda i innegable de Disney)... que ens permeten repassar la seva història, tot i que els textos estan únicament en japonès.

En aquest punt nosaltres vam aturar el recorregut per a entrar a veure la projecció del dia, que era un curt anomenat Osamu to Musashi, dirigit pel famós director Rintaro, en què se'ns explica amb imatges i molt esporàdics textos sobreposats un relat sobre el petit Osamu i el seu interès pels insectes i dibuixar manga, dues de les seves passions d'infantesa. 

Abans de començar la projecció, però, mirada cap amunt i altre cop al·lucinant amb els dibuixos del sostre.

Tot el museu és ple de detalls: les parets, les portes de l'ascensor i fins i tot els lavabos! Increïble...

El recorregut en el nostre cas va continuar a la planta de dalt, on hi havia l'exposició temporal dedicada a l'Ultraman -personatge pel qual no tinc cap interès-, on vam fer una mica el ximple, després foto a la màquina purikura temàtica i pas per la botiga del museu -cara com totes les botigues de museu, però l'únic lloc on he vist marxandatge del mestre en tot el viatge- on em vaig comprar tots els punts de llibre que hi havia i els dos volums extra d'Astroboy, inèdits en castellà per la desaparició de Glénat/EDT -que havia dit que els publicaria però ho va posposar tant que ens en vam quedar sense- i que no trobava ni en anglès ni en japonès, però en comprar-los allà almenys els tinc nous de trinca.

La part que quedava a la planta de dalt era la biblioteca, on es podien agafar obres de l'autor i llegir-les allà (res de préstecs) i on hi havia exemples de traduccions a diversos idiomes, una zona de jocs senzills d'ordinador, el bar ambientat en Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc) i una paret plena de volums de diverses obres del sensei.

La visita va acabar amb la planta -1, dedicada a l'animació, perquè Osamu Tezuka, a més de ser el pare del manga modern i influència per a generacions d'autors contemporanis i posteriors, també va ser pioner en l'anime tal com el coneixem, entre altres coses en el format de sèrie setmanal, que es va estrenar amb l'adaptació d'Astroboy.

En aquesta planta hi ha un petit taller d'animació que ens permet provar ximpleries que consisteixen en combinar clips d'animació, parts del cos de diversos personatges i coses així en uns ordinadors. Aquesta part me l'esperava diferent. Em sembla que antigament era més analògica i interessant i després la van modernitzar.

Sigui com sigui el museu em va agradar moltíssim, repetiria si tornés al Japó i em va deixar impressionat amb tants detalls, colors, imatges... No se l'hauria de perdre ningú. I si Osamu Tezuka és el vostre dibuixant preferit, o un d'ells, com en el meu cas, encara menys.

Lectures: Astroboy

Queda molt bé, parlar de l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, el pare del manga tal com el coneixem, un autèntic referent per a generacions de dibuixants de còmic del Japó i l'autor de centenars d'històries que ens han commogut i que, en molts casos, ens han arribat perquè eren històries adultes, de to més fosc i dur, i algunes editorials han cregut en el poder d'atracció que podien exercir en el públic no lector de manga i, de vegades, ni tan sols lector de còmic en general.

Però si hi ha un títol pel qual el mestre Tezuka (1928-1989) és conegut per un sector més ampli del públic és Astroboy, la seva obra més comercial, que l'autor gairebé va arribar a odiar perquè hi va haver de treballar molts més anys del que hauria volgut, però que el va fer famós i va originar el que es considera la primera sèrie de dibuixos animats japonesos (anime) de la història, almenys amb un argument continu.

Es va fer esperar, però al final ens va arribar entre 2003 i 2008 gràcies a la desapareguda Glénat, després EDT i actualment morta en combat. Ho va fer en 21 volums, una de les diverses edicions que ha tingut aquesta obra, amb dos inconvenients: el primer, que en realitat n'eren 23, els dos últims dedicats a històries molt curtes, i que l'editorial catalana va assegurar que publicaria, sense arribar a satisfer mai la promesa, un cop rere l'altre. Cal llegir-los, doncs, escanejats i traduïts a l'anglès, perquè ni tan sols es poden comprar en aquest idioma atès que estan més que descatalogats.

L'altre inconvenient, tot i que no es pot atribuir a l'obra, sinó a la manera en què es va plantejar des del Japó l'edició de les obres completes del mestre, és que les històries originalment publicades en diverses revistes entre 1952 i 1968 (i alguns retorns breus i temporals posteriorment) s'hi presenten no pas en ordre cronològic, sinó per ordre de preferència del mateix autor, que va aprofitar l'avinentesa per a afegir algunes pàgines en què donava algunes explicacions a través d'ell mateix en versió còmic. De fet, els dos últims volums, els d'històries curtes, presenten alguns dels retorns especials i extraordinaris del personatge que l'autor va dibuixar per encàrrec d'altres publicacions després de la serialització original.

El problema d'aquest canvi d'ordre, una pràctica que podem apreciar també a l'edició que ens va arribar de Black Jack, allà sense conseqüències negatives, és que a banda dels canvis sobtats en la qualitat gràfica dels relats hi ha greus incoherències argumentals que empobreixen l'experiència. Per exemple, ens trobem la família de l'Astroboy i al cap d'uns quants volums llegim el capítol on va ser creada, o els cavalls de potència del protagonista oscil·len entre els 100.000 i un milió segons l'any de publicació original d'aquelles històries. Per a acabar-ho d'adobar, algunes històries van ser redibuixades pel mateix Tezuka, de manera que no ens podem refiar tampoc de l'apartat visual a l'hora d'identificar de quina època són.

A banda d'aquestes incoherències, que el mateix Tezuka confessa en aquestes presentacions, n'hi ha d'altres que es deriven de la lleugeresa literària de la pròpia obra, força ingènua dins el gènere de la ciència-ficció i a més adreçada al públic infantil, com ara el fet que no ens quedi clar si l'Astroboy pot agredir físicament els humans o no, fins on arriben la seva força o la seva energia, o si quan es posa a lluitar amb un robot enemic té intenció de carregar-se'l o no.

Superats aquests esculls, i havent assumit que Astroboy no és Adolf, MW, Buda, Ayako, Oda a Kirihito, El libro de los insectos humanos, La canción de Apolo, Black Jack o la meva estimada Fénix, i que cau més al sac d'obres no dolentes, però purament shônen (per a nens i adolescents) com La nueva isla del Tesoro, Lost World, Next World, Metrópolis o Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc), el cert és que malgrat tots els seus defectes és una obra amb què es pot gaudir —jo m'ho he passat bé— i que sens dubte té una importància històrica cabdal.

A través de relats de molt diversa extensió (des de poquíssimes pàgines fins a gairebé tot un volum, i excepcionalment una interessant trama de viatges temporals que ocupa més de dues entregues i reexplica l'origen del personatge) i també molt diversa qualitat, Astroboy ens explica les aventures del nen robot protagonista —Atom a la versió japonesa i nascut com a secundari a Atom Taishi, una història més curta l'any 1951—, que des de la seva fabricació el 2003 és el més poderós dels que a principis del segle XXI posseeix el Ministeri de la Ciència del Japó.

Amb premisses més o menys versemblants, amb majoria de punts de partida del segon tipus, veiem el superpoderós androide, creat originalment per a substituir el malaurat fill del seu creador, lluitar contra tota mena d'éssers robòtics i organitzacions malvades, sense intencions més elevades que entretenir els lectors. Però més interessant és que, tot i la superficialitat general de l'obra, i com es veuria en còmics posteriors del mestre, hi ha alguns temes recurrents que ensenyen valors com la defensa del medi ambient, el respecte a la vida o la lluita contra el racisme i per la igualtat de drets, representada en aquest cas per la discriminació dels robots per part dels humans. També és interessant veure-hi alguns dels personatges típics de l'autor, que formen part de l'anomenat Tezuka Star System i que apareixen tant aquí com en obres anteriors i posteriors, com ara el llegendari i estimat Shunsaku Ban o Professor Mostatxo.

Ara bé, com deia més amunt cal evitar la lectura d'Astroboy esperant trobar-hi el Tezuka dels anys 70 i 80, perquè no l'hi trobarem. En aquesta obra hi ha històries més interessants, d'altres de més mediocres i unes quantes de força dolentes, però l'objectiu és l'entreteniment. Personalment, entre les històries que més m'han agradat, i si les recordo és precisament perquè valen més la pena, hi ha Akai neko (1952), Kasei tanken (1953-1954), Robio to Robiette (1965), la trama abans esmentada en què se'ns explica un nou origen per al protagonista amb viatges temporals i paradoxes inclosos, Vietnam angel, en què defensa una vila durant la Guerra de Vietnam (no en trobo l'any original de publicació), i evidentment la que presentava el poderós Pluto, que a l'edició que ens va arribar trobem al volum 3 i que va originar un homenatge magnífic per part d'en Naoki Urasawa.

Marcat en la seva infantesa per aquella història, l'autor de Monster o Cinturó Negre va crear el guardonat manga Pluto, que reinterpretava aquells fets des d'un punt de vista diferent i amb el realisme narratiu exigible en qualsevol còmic de la nostra època.

És només una mostra de l'enorme influència que Astroboy va tenir tant al Japó com a l'estranger, fins i tot en el mateix Tezuka, que el 1986 en feia una paròdia més interessant del que es podria esperar. Però, naturalment, aquella obra va generar tota mena de productes en d'altres formats, el més important dels quals la sèrie de dibuixos animats en blanc i negre que seria una de les primeres sèries d'anime que es van fer i la primera que es va emetre fora del Japó.



Emesa originalment entre 1963 i 1966 amb un total de 193 episodis, va establir les bases de l'estètica anime que es faria mundialment famosa, a banda de popularitzar moltíssim el personatge i la història, com a mínim als Estats Units. El 1964 se'n va fer una pel·lícula aprofitant material de 3 dels episodis, i després hi va haver dues sèries animades en color (1980-1981, amb 52 episodis, i 2003-2004, amb 50), un curt animat el 2005 dirigit per la Naoko Takeuchi (Sailor Moon) que no va sortir del Japó i una pel·lícula d'animació generada per ordinador, de 2009, que sí que es va estrenar fora, fins i tot a l'estat espanyol, on també va arribar la sèrie de 2003, editada en DVD amb àudio en castellà i anglès però no japonès.



Més curiosa és, però, la versió amb actors de carn i ossos que es va emetre al Japó en 65 episodis entre 1959 i 1960, abans de la primera sèrie de dibuixos, i que el 1962 va tenir una pel·lícula que era un altre refregit, amb imatges agafades de la sèrie.

El cas és que Astroboy, com podem veure, és un dels manga més importants de la història. Analitzat amb la perspectiva del temps i les possibilitats comparatives que ens donen dècades de lectura d'altres obres, fins i tot del mateix Osamu Tezuka, hi surt perdent, però si ens el prenem com un entretingut còmic d'aventures i de ciència-ficció, malgrat les inconsistències i ingenuïtats pròpies del gènere sobretot en aquella època, val la pena. Paciència, però.

Lectures: Pluto

Amb la cancel·lació de facto de Cinturó Negre, en abandonar EDT la publicació de manga i deixar totes les seves col·leccions a l'aire, el còmic que ressenyo en aquesta entrada esdevé la primera obra d'en Naoki Urasawa que llegeixo sencera, tot i que és cert que també és culpa meva perquè tinc incomplets diversos dels seus treballs a causa de la meva llegendària dispersió.

El pitjor de tot és que Pluto està formada per només 8 volums, que recopilen el material serialitzat a la revista japonesa Big Comic Original entre 2003 i 2009, però com que els volia anar comprant de segona mà l'adquisició completa ha estat lenta. 

Abans de llegir-la, a banda de voler tenir els 8 toms volia també rellegir la història original en què s'inspira, una de les més populars del manga Astroboy, d'Osamu Tezuka, que es pot trobar al volum 3 d'aquesta col·lecció, editada per Glénat parcialment (21 dels 23 volums que la formen), i que es va serialitzar al seu torn a la revista Shônen entre juny de 1964 i gener de 1965.

En aquest muntatge que circula per internet podem veure la comparació entre el disseny dels personatges originals d'aquella història creada pel Déu del Manga i l'adaptació moderna i amb el seu propi estil que en fa un dels altres autors que més m'agraden. Una adaptació necessària, tant en l'aspecte visual com pel que fa a l'argument, però que no deixa de ser un homenatge al manga que, segons les seves paraules, va captivar el mestre Urasawa i el va convèncer que de gran seria dibuixant de còmics.

Us podeu imaginar les ganes que li tenia, atès que es tracta de la "col·laboració" entre el desaparegut Osamu Tezuka, el pare del manga tal i com el coneixem, i uns dels autors més admirats de les darreres dècades. Cal esmentar, també, el coguionista Takashi Nagasaki, col·laborador habitual d'Urasawa, i el fill del Déu del Manga, Macoto Tezka (així li agrada que s'escrigui el seu nom) com a supervisor d'aquest experiment que, entre altres guardons, es va endur el Gran Premi a l'edició de 2005 del Premi Cultural Osamu Tezuka, però que al principi l'hereu de Tezuka no veia amb bons ulls, i de fet es veu que Urasawa el volia dibuixar amb l'estil original, però el van convèncer de treure-s'ho del cap i fer servir el seu dibuix habitual. 

El que fa Urasawa a Pluto és agafar aquella història dels anys seixanta del segle XX, amb el to naïf, simplista i clarament orientat al públic infantil de l'època —però no per això menys interessant, trepidant i amena, us ho dic després d'haver-la llegit dues vegades, una abans de Pluto i l'altra just en acabar, a més d'una altra fa anys— i, respectant els esdeveniments generals, fer i desfer a la seva manera i amb el seu estil. Per començar, el protagonista ja no és l'Astroboy, sinó en Gesicht, un robot policia de l'Europol que investiga uns assassinats que tenen a veure amb el fictici, però inspirat en la Guerra de l'Iraq, 39è Conflicte Euroasiàtic. I a la història original és un dels personatges amb menys protagonisme!

Als personatges els dóna un rerefons que no tenien al manga de Tezuka (més enllà de quatre pinzellades que es desprenien d'un sol globus de text), els proporciona un passat en comú i una coneixença mútua en molts casos, i també adapta les motivacions de bons i dolents als temps moderns i al realisme que exigim ara a totes les obres de ficció. A més, enfosqueix notablement el to de l'obra, ja que al capdavall es tracta d'un manga seinen o per a adults. 

Com deia més amunt, la trama parteix de les conseqüències d'una guerra en què els Estats Units de Tràcia van envair el regne de Pèrsia després de considerar que s'hi fabricaven robots de destrucció massiva. Us sona? Ehem... 

El cas és que, amb diversos graus d'implicació, els 7 robots més avançats de la Terra hi van tenir alguna cosa a veure, i ara els ataca i els destrossa un misteriós i temible enemic nascut del rancor d'aquella guerra injusta. Aquest enemic és en Pluto, i l'autor el tracta amb una aura de misteri que no ens permet veure'l sencer fins gairebé el final de l'obra, a diferència del que passava al manga original.

Ja he dit que el protagonista és en Gesicht, que és el centre de la trama en investigar els assassinats tant dels altres avançats robots com d'alguns científics que hi estan relacionats. Però el robot alemany té els seus propis traumes, que consisteixen en uns malsons que sospita que podrien ser records esborrats, un exemple dels rerefons collita Urasawa de què parlava més amunt.

Ja ho feia Osamu Tezuka a Astroboy, però a Pluto els temes que es tracten són, entre altres, l'absurditat de les guerres, els límits de la intel·ligència artificial (a mi m'agraden especialment els robots més primitius, els que no s'assemblen gens als humans, perquè són molt entranyables), l'equiparació dels drets dels robots i els humans i fins i tot la preservació del medi ambient. També en això Urasawa recupera el missatge de Tezuka. 

Però l'autor torna a demostrar amb Pluto que és un mestre del thriller i encerta totalment el ritme amb què va revelant els fets i els interessos dels personatges, així com els moments en què ha d'introduir drama, amb la seva coneguda mestria a l'hora de dibuixar diverses expressions facials, especialment les dels personatges quan ploren. 

Uns personatges que, com sempre, estan excel·lentment definits i, en alguns casos, són creacions del mestre Tezuka que l'autor adapta al nostre temps amb un equilibri perfecte entre allò que ens podem creure ara i el que recordem amb afecte de l'època d'Astroboy. De fet, es permet fins i tot algunes subtils referències a d'altres històries d'aquell manga i altres de Tezuka, com Black Jack, Jungle Taitei, les sagues futuristes de Hi no tori (Fènix) o la mateixa residència Tokiwa-sô, on tant ell com molts altres mangaka de la seva generació van arribar a viure.

En definitiva, una lectura totalment recomanable, de dibuix exquisit i detalladíssim i guió a l'alçada del millor Urasawa, amb una edició força correcta de Planeta DeAgostini que inclou algunes pàgines en color —per desgràcia només al principi de cada volum, no pas en algunes pàgines interiors que també es nota que originalment eren en color—, i que no requereix llegir la història original d'Osamu Tezuka, però sabent que es localitza al tom 3 d'Astroboy crec que no representa cap problema fer-ho i, així, gaudir encara més de la proposta d'Urasawa i Nagasaki. Ara bé, si ja s'és fan del Déu del Manga, i també de Naoki Urasawa, Pluto es llegeix automàticament amb delit. 

25 anys sense Osamu Tezuka, el Déu del Manga

El 9 de febrer, que quan es publica aquesta entrada és ahir, es commemoraven els 25 anys de la desaparició del mestre Osamu Tezuka, també conegut com a "Déu del Manga" (manga no kami-sama) gràcies a la seva enormement prolífica carrera però sobretot per les abundants i importantíssimes aportacions que va fer a la indústria del manga i també de l'anime, sense deixar de banda la innegable influència que va tenir la seva manera de fer en les següents generacions d'autors de còmics del Japó, fins al punt que també se'l considera el pare del manga tal i com el coneixem.

Osamu Tezuka (1928-1989, curiosament els mateixos anys que va durar l'era Shôwa japonesa) va estudiar Medicina però no la va exercir, sinó que va reorientar brutalment la seva carrera cap al món del còmic i posteriorment de l'animació.

Influït per les pel·lícules tant d'imatge real com animades que venien d'Occident, concretament dels Estats Units, l'adolescent Tezuka ja va començar a dibuixar còmics, que distribuïa entre els companys de classe, quan anava a l'escola. Més endavant va revolucionar la indústria en introduir-hi una cosa que fins llavors no s'estilava: els story manga, és a dir els manga amb històries més aviat llargues, que cobrien molt més que les típiques tires de quatre vinyetes.

 
Però aquest terme també fa referència a altres elements que va començar a fer servir a les pàgines dels seus còmics: un llenguatge força cinematogràfic, amb zooms, línies cinètiques i en general uns dissenys d'allò més dinàmics, malgrat que també molt infantils i que recordaven una de les seves grans influències, els dibuixos de Disney.

Els seus primers èxits, que no van ser precisament moderats, inclouen obres que ens han arribat traduïdes com ara La nueva isla del tesoro (1947) Lost World (1948), Metropolis (1949), Next World (1951) o Jungle Taitei (1950-1954, la versió animada de la qual va ser la primera sèrie de dibuixos en color del Japó), però el mestre Tezuka és sobretot conegut per un títol molt representatiu i comercial anomenat Tetsuwan Atom (1952-1968) o, com es coneix millor internacionalment, Astroboy.

Protagonitzat per un nen robot i situat en el "futur" 2003, és un manga que llegit ara es fa una mica feixuc i es veu profundament naïf (ho podeu comprovar a l'edició parcial que en va fer Glénat en castellà), però va ser un autèntic èxit comercial i a partir de 1963 es va convertir en la primera sèrie animada (encara en blanc i negre) produïda segons els estàndards que des de llavors serien la norma en l'animació japonesa, tant en durada com periodicitat.



Osamu Tezuka va ser el responsable de la difusió, i sovint també la creació, d'una pila de gèneres i subgèneres dins el manga, perquè va tocar de tot: des del manga d'aventures per al públic masculí infantil (shônen) fins al manga romàntic per a noies (shôjo) exemplificat per Ribbon no Kishi (1953-1956, publicada en castellà com a La princesa caballero), i més endavant, com que els seus lectors creixien i demanaven històries adaptades a la seva maduresa, va crear una gran quantitat de títols per a adults que van satisfer aquella demanda i van passar a la història com a imprescindibles per a qualsevol lector no només de manga, sinó de còmics en general, com Adolf (1983-1985), Buda (1972-1983), Ayako (1972-1973), MW (1976-1978), Oda a Kirihito (1970-1971), El libro de los insectos humanos (1970-1971), Black Jack (1973-1983) o Fénix (1956-1989, inacabada), aquestes dues probablement les meves preferides.

Osamu Tezuka era un home tot terreny, capaç d'explicar qualsevol mena d'història, també algunes d'eròtiques, adaptant-se al públic a què s'adreçava tant en termes argumentals com gràfics. Als manga per a adults, per exemple, empra un estil més esbelt i amb més detalls, sense perdre però el seu grafisme característic ni tampoc alguns gags marca de la casa, fins i tot en les històries més dramàtiques.

Però al conjunt de la seva obra detectem reflexions sobre temes recurrents com ara la conservació de la natura, el valor de la vida tant humana com animal i vegetal, el conflicte entre la part bona i la malvada de les persones o el mateix concepte de l'amor.

Era un home que mai no es cansava de treballar i provava coses noves contínuament tot demostrant una imaginació desbordant. Per exemple va liderar publicacions com la COM, de manga experimental, i en el camp de l'animació va crear la seva pròpia productora, Mushi Production, amb què va animar diversos dels seus còmics després que l'empresa d'animació on treballava, la gran Toei, no li renovés el contracte. Entre ells destaca Cleopatra, de 1970, que és la primera pel·lícula animada de la història classificada X als Estats Units.

Tot plegat li va donar més d'un disgust econòmic (el 1973 Mushi Pro va fer fallida i des de 1977 n'existeix una altra amb el mateix nom, però l'hereva és Tezuka Productions, en marxa des de 1968 i parcialment propietat del fill del mestre, en Macoto Tezuka), encara que quan el 1989 va morir a la prematura edat de 60 anys a causa d'un càncer d'estómac se'n va anar amb més de 700 obres publicades i un total de més de 150.000 pàgines, i evidentment havent influït diverses generacions de nous mangaka.

A més de les característiques de l'obra d'Osamu Tezuka que ja he citat, vull destacar també el que es coneix com el Tezuka Star System, que consisteix en un conjunt de personatges que apareixen en una pila dels seus títols, duent a terme diferents papers però sovint conservant els seus noms, com ara en Shunsaku Ban (l'home del bigoti blanc), en Ham Egg (el del somriure sospitós de dalt a la dreta) o l'Acetylene Lamp (el de les ulleres amb una espelma al cap). Però no només això, sinó que alguns dels més emblemàtics, com l'Astroboy o en Black Jack, també fan aparicions estel·lars, de vegades, en forma de cameo.

En aquesta entrada on he citat només algunes de les moltíssimes obres de Tezuka no he dit res del Déu del Manga que no s'hagi dit abans, i de fet moltes de les coses ja les havia dit més o menys en les diverses entrades que he dedicat a ressenyar lectures de les seves obres, però volia fer un petit homenatge al meu autor de manga preferit ara que s'han complert 25 anys de la seva desaparició. Si en només 40 anys de carrera va fer tantíssima feina, qui sap quantes noves obres mestres ens hauria donat si hagués viscut un parell de dècades més...

Quan penso en aquest senyor sento tristesa, encara que no vaig conèixer la seva existència fins molt després de la seva mort, i alhora agraïment per les grans estones que em fa passar cada cop que llegeixo alguna de les seves obres.

Per desgràcia moltes d'aquestes no s'han venut gaire bé al nostre mercat, que fuig dels clàssics i els estils de dibuix que no siguin els actuals, i les editorials del nostre país han après a no arriscar-s'hi gaire veient com la que sí que ho feia, Glénat, hi va perdre molts diners (mentre Planeta va apostar per les obres adultes, les que podien atraure el gran públic, l'editorial d'origen francès ens va dur coses més obsoletes, que el públic no va digerir bé), però de tant en tant encara ens sorprenen amb alguna llicència (com la més recent, Apollo no uta, d'ECC Ediciones) que als que sabem apreciar el que és bo ens permet tenir una ració més de la màgia d'aquest home.

Tanmateix, entre les raons comercials i la seva carrera tan prolífica podem afirmar que mai no ens les acabarem totes. Si més no en versió traduïda. I si no sempre ens quedarà visitar el seu museu a Takarazuka, la localitat on va créixer, que és un dels meus objectius irrenunciables per quan, per fi, pugui visitar el Japó per primera vegada.

Els meus 5 autors de manga preferits

Em sembla que de tant en tant faré llistes curtes, Top 5, sobre diversos temes, i vull estrenar aquesta modalitat d'entrada amb un repàs als meus 5 autors de manga preferits, aquells a qui ho compro tot perquè s'han guanyat la meva admiració, explicant en tots els casos per què són en aquesta llista, i per ordre de preferència, cosa que no ha estat gens fàcil. És d'aquelles coses que potser no interessaran ningú, però em ve de gust fer-ho, de manera que comencem:

Potser sona molt suat, però el Déu del Manga, Osamu Tezuka (1928-1989), havia d'ocupar la primera posició de la llista. Perquè és l'home que va fer que el manga fos com és actualment, introduint-hi tècniques cinematogràfiques, trames d'una certa durada i gèneres que fins llavors no s'havien vist al còmic japonès i, en alguns casos, al còmic mundial en general.

El creador d'obres tan importants com Astroboy, Black Jack, Ribon no Kishi, Kimba el lleó blanc però també Hi no tori, Adolf, Buda i altres títols dramàtics, no tan comercials i adreçats al públic adult, va ser un pioner també en el món de l'animació.

A més, va crear un univers de personatges que podem veure en diverses de les seves obres, no només en forma d'aparicions estel·lars, sinó també interpretant diversos personatges, el que es coneix com a Tezuka Star System.

I si Osamu Tezuka és el meu autor mort preferit, si comptem només el Regne des Vius el número u és per al mestre Mitsuru Adachi (1951), autor d'obres com Touch (el meu manga preferit), Miyuki, Cross Game, Katsu, Q&A i moltes altres, tot i que a l'estat espanyol ha estat molt poc difós. 

Se l'associa, no pas injustament, amb el manga de beisbol, però la seva obra també retrata altres esports (com la natació o la boxa), que tenen un pes més o menys marcat en gairebé tots els seus còmics, i sobretot la joventut japonesa.

En sóc admirador per la seva manera de narrar, on els silencis sovint diuen més coses que els diàlegs i on els cops d'efecte són quelcom que podem esperar en qualsevol moment. Hi ha drama a les seves obres humorístiques i tocs d'humor en les històries en què el drama predomina, i també hi ha personatges extremament entranyables (fins i tot els "dolents", que mai no n'arriben a ser del tot, de dolents). I el dibuix, que algunes persones rebutgen pel seu aspecte "vuitanter", m'encanta. També els seus bellíssims paisatges urbans. Què més es pot demanar?

El mestre Naoki Urasawa (1960) és una "descoberta recent". Ho poso entre cometes perquè coneixia el seu nom, així com la seva bibliografia, des de feia molts anys, però no ha estat fins fa poc que he començat a devorar les seves obres.

El vaig conèixer com a autor de Cinturó Negre, obra que com tants altres catalans vaig gaudir per primer cop en format animat gràcies a la sèrie que es va emetre al 33 fa molt de temps, i el manga el llegeixo des que Glénat (ara EDT) va fer l'esforç de publicar-lo aquí. 

Tot i així en general és més conegut per altres obres, com 20th Century Boys, Monster, Pluto (basada en un capítol d'Astroboy del ja esmentat Osamu Tezuka), Billy Bat o Master Keaton, les quals estic col·leccionant a mesura que puc i, per tant, tinc sense acabar. 

Però enganxa, i molt, la seva mestria a l'hora de tenir el lector en tensió, tant en un manga esportiu com és Cinturó Negre com en d'altres que es poden classificar com a thrillers. I el seu dibuix també és d'allò més atractiu, si bé a les seves primeres obres i fins a la primera meitat dels anys 90 encara hi detectem mancances i una gran influència, si més no pel que fa a les cares dels personatges, de Katsuhiro Ôtomo (Akira).

Si els dos primers llocs els considero intercanviables, el mateix em passa amb les posicions 3 i 4. Perquè la mestra Rumiko Takahashi (1957) m'agrada tant com Naoki Urasawa, i a més des de fa molt més temps. Estem parlant de la creadora de Ranma 1/2, Urusei Yatsura, Maison Ikkoku o Inu-yasha, entre moltes altres obres.

Totes les seves històries, encara que en alguns casos no tinguin una trama definida, atrapen de mala manera i tenen uns personatges especialment carismàtics, que en general es fiquen en situacions còmiques, absurdes i divertidíssimes. 

A més, és capaç de dibuixar títols dramàtics amb la mateixa facilitat que els de comèdia, tot i que en general les seves obres tenen humor i drama, però el que trobo més admirable de la Princesa del Manga és que els seus còmics, almenys a mi, no em cansen per més llargs que siguin, i és que sembla que la seva imaginació i les seves ganes de treballar i encadenar (o fins i tot solapar) obres no tinguin limits. 

L'Akira Toriyama (1955) pràcticament no necessita presentació. La Rumiko Takahashi pot crear un gran èxit rere l'altre i no prendre's cap descans, mentre que en Tori no ha tornat a fer res de significatiu després de l'obra amb què és impossible no associar-lo. 

Històries curtes (Cowa, Kajika, Sand Land, Nekomajin...), col·laboracions esporàdiques amb altres autors per tal de barrejar els seus respectius universos (Cross Epoch), dissenys de personatges per a sagues emblemàtiques dels videojocs com Dragon Quest i... a viure del que va guanyar quan era a dalt de tot i dels diners que encara genera la seva obra. Un dropo reconegut, vaja, que a més va canviar l'estil de dibuix per tal de facilitar-se la vida i va demostrar un clar cansament artístic i argumental als darrers volums del seu èxit més recent, que malgrat l'adjectiu va acabar el 1995, ja fa més de 17 anys.

Però és un mestre del manga d'aventures i d'humor i el creador de Bola de Drac, un dels manga més populars de la història i el més popular a Catalunya, si més no. Això després d'un altre grandíssim manga com és Dr. Slump, que no és poca cosa. Dues obres de gran èxit i a descansar. Per això surt a la llista, però a l'última posició del Top 5.

Adéu a Osamu Dezaki, llegendari director d'anime

Ahir ens llevàvem amb la notícia de la mort de l'Osamu Dezaki, famós, llegendari i mític director d'anime que moria als 67 anys a causa d'un càncer de pulmó. He de reconèixer que el coneixia de nom, però no sabia en quines obres havia treballat, a banda de la pel·lícula animada de Black Jack de 1996. 

I s'ha de dir que tenia un currículum impressionant: havia participat com a director i de vegades guionista en sèries com Astroboy (1963-1966), Dororo (de 1969 i basada en el manga de l'altre Osamu, en Tezuka), Ashita no Joe (les dues sèries, de 1970-1971 i 1980-1981, que es basen en el manga de boxa per excel·lència), o una que ens toca de ben a prop, La Rosa de Versalles (Lady Oscar a casa nostra, a partir del capítol 19 segons la Wikipedia, de 1979-1980). 

Però no es va limitar a sèries de dibuixos, sinó que també era responsable d'OVA com els deu de Black Jack (1993-2000) i el de The One Pound Gospel (1988), o especials de televisió de Lupin III i pel·lícules de Black Jack (1996), Ashita no Joe (1980 i 1981), o Golgo 13 (1983). Tot això són només els exemples més coneguts de la seva extensíssima carrera. Però també li hem d'atribuir la introducció d'algunes tècniques d'animació que van arribar per quedar-se a l'anime com a característiques habituals, com la pantalla partida o el que ell anomenava "postals del record", que són això:

Quantes vegades hem vist, tant en obres del mestre Dezaki com en moltes altres (Bola de Drac, Musculman, Captain Tsubasa...) congelacions de la imatge de manera que semblen pintures, sobretot al final dels capítols, per tal d'accentuar el seu dramatisme? Doncs això ho va fer per primer cop aquest senyor. Descansi en pau.

Tatuatges de l'Astroboy!

Sovint dic que jo no em faria un tatuatge. Principalment perquè fan mal i jo tinc molt poca tolerància al dolor, però també perquè crec que amb el temps es fan malbé i, què coi, són imatges que un ha de dur a sobre per tota la vida. Si me'n fes algun, probablement seria d'algun manga del mestre Tezuka. Però no sóc el primer a qui se li ha acudit.

Aquest em fa l'efecte que és un tatuatge d'aquells de mentida, però no ho sé. Potser és per la intensitat del color. Sigui com sigui el que se'n pot dir és que agafa l'estil del remake americà de la sèrie d'animació.

Jo diria que això també és una cama, però en aquest cas depilada. El dibuix ja m'agrada més, i han deixat sense pintar la "pell" de l'Astroboy perquè, al cap i a la fi, representa que la té de color carn. Molt ben pensat.

Més fàcil de veure o d'ensenyar que els altres, aquest del braç, però també de pitjor qualitat gràfica.

En aquest cas el dibuix no mata, però el que em sembla més curiós és la forma de... la cama? O quina part del cos és?

Per anar tancant el tema, aquest del famós nen robot en acció. Sembla acabat de fer, i no té gaire bona pinta.

Aquest no és l'Astroboy, sinó un intent de Black Jack. Bastant mal fet, per cert. I mira que és una cosa que has de portar tota la vida, però hi ha tatuadors i tatuadors. Un altre motiu que no m'anima gaire a tatuar-me res. Volia posar aquesta imatge com a exemple, però, de que també hi ha tatuatges basats en altres obres i personatges del Déu del Manga, i no només de l'Astroboy. Però en realitat no he trobat cap mostra més d'això que dic, en part perquè segurament n'hi ha poques excepcions.

Què em faria jo, si pogués? Potser algun Astroboy, sí, però primer de tot un Fènix.

O un Shunsaku Ban: