25 anys sense Osamu Tezuka, el Déu del Manga

El 9 de febrer, que quan es publica aquesta entrada és ahir, es commemoraven els 25 anys de la desaparició del mestre Osamu Tezuka, també conegut com a "Déu del Manga" (manga no kami-sama) gràcies a la seva enormement prolífica carrera però sobretot per les abundants i importantíssimes aportacions que va fer a la indústria del manga i també de l'anime, sense deixar de banda la innegable influència que va tenir la seva manera de fer en les següents generacions d'autors de còmics del Japó, fins al punt que també se'l considera el pare del manga tal i com el coneixem.

Osamu Tezuka (1928-1989, curiosament els mateixos anys que va durar l'era Shôwa japonesa) va estudiar Medicina però no la va exercir, sinó que va reorientar brutalment la seva carrera cap al món del còmic i posteriorment de l'animació.

Influït per les pel·lícules tant d'imatge real com animades que venien d'Occident, concretament dels Estats Units, l'adolescent Tezuka ja va començar a dibuixar còmics, que distribuïa entre els companys de classe, quan anava a l'escola. Més endavant va revolucionar la indústria en introduir-hi una cosa que fins llavors no s'estilava: els story manga, és a dir els manga amb històries més aviat llargues, que cobrien molt més que les típiques tires de quatre vinyetes.

 
Però aquest terme també fa referència a altres elements que va començar a fer servir a les pàgines dels seus còmics: un llenguatge força cinematogràfic, amb zooms, línies cinètiques i en general uns dissenys d'allò més dinàmics, malgrat que també molt infantils i que recordaven una de les seves grans influències, els dibuixos de Disney.

Els seus primers èxits, que no van ser precisament moderats, inclouen obres que ens han arribat traduïdes com ara La nueva isla del tesoro (1947) Lost World (1948), Metropolis (1949), Next World (1951) o Jungle Taitei (1950-1954, la versió animada de la qual va ser la primera sèrie de dibuixos en color del Japó), però el mestre Tezuka és sobretot conegut per un títol molt representatiu i comercial anomenat Tetsuwan Atom (1952-1968) o, com es coneix millor internacionalment, Astroboy.

Protagonitzat per un nen robot i situat en el "futur" 2003, és un manga que llegit ara es fa una mica feixuc i es veu profundament naïf (ho podeu comprovar a l'edició parcial que en va fer Glénat en castellà), però va ser un autèntic èxit comercial i a partir de 1963 es va convertir en la primera sèrie animada (encara en blanc i negre) produïda segons els estàndards que des de llavors serien la norma en l'animació japonesa, tant en durada com periodicitat.



Osamu Tezuka va ser el responsable de la difusió, i sovint també la creació, d'una pila de gèneres i subgèneres dins el manga, perquè va tocar de tot: des del manga d'aventures per al públic masculí infantil (shônen) fins al manga romàntic per a noies (shôjo) exemplificat per Ribbon no Kishi (1953-1956, publicada en castellà com a La princesa caballero), i més endavant, com que els seus lectors creixien i demanaven històries adaptades a la seva maduresa, va crear una gran quantitat de títols per a adults que van satisfer aquella demanda i van passar a la història com a imprescindibles per a qualsevol lector no només de manga, sinó de còmics en general, com Adolf (1983-1985), Buda (1972-1983), Ayako (1972-1973), MW (1976-1978), Oda a Kirihito (1970-1971), El libro de los insectos humanos (1970-1971), Black Jack (1973-1983) o Fénix (1956-1989, inacabada), aquestes dues probablement les meves preferides.

Osamu Tezuka era un home tot terreny, capaç d'explicar qualsevol mena d'història, també algunes d'eròtiques, adaptant-se al públic a què s'adreçava tant en termes argumentals com gràfics. Als manga per a adults, per exemple, empra un estil més esbelt i amb més detalls, sense perdre però el seu grafisme característic ni tampoc alguns gags marca de la casa, fins i tot en les històries més dramàtiques.

Però al conjunt de la seva obra detectem reflexions sobre temes recurrents com ara la conservació de la natura, el valor de la vida tant humana com animal i vegetal, el conflicte entre la part bona i la malvada de les persones o el mateix concepte de l'amor.

Era un home que mai no es cansava de treballar i provava coses noves contínuament tot demostrant una imaginació desbordant. Per exemple va liderar publicacions com la COM, de manga experimental, i en el camp de l'animació va crear la seva pròpia productora, Mushi Production, amb què va animar diversos dels seus còmics després que l'empresa d'animació on treballava, la gran Toei, no li renovés el contracte. Entre ells destaca Cleopatra, de 1970, que és la primera pel·lícula animada de la història classificada X als Estats Units.

Tot plegat li va donar més d'un disgust econòmic (el 1973 Mushi Pro va fer fallida i des de 1977 n'existeix una altra amb el mateix nom, però l'hereva és Tezuka Productions, en marxa des de 1968 i parcialment propietat del fill del mestre, en Macoto Tezuka), encara que quan el 1989 va morir a la prematura edat de 60 anys a causa d'un càncer d'estómac se'n va anar amb més de 700 obres publicades i un total de més de 150.000 pàgines, i evidentment havent influït diverses generacions de nous mangaka.

A més de les característiques de l'obra d'Osamu Tezuka que ja he citat, vull destacar també el que es coneix com el Tezuka Star System, que consisteix en un conjunt de personatges que apareixen en una pila dels seus títols, duent a terme diferents papers però sovint conservant els seus noms, com ara en Shunsaku Ban (l'home del bigoti blanc), en Ham Egg (el del somriure sospitós de dalt a la dreta) o l'Acetylene Lamp (el de les ulleres amb una espelma al cap). Però no només això, sinó que alguns dels més emblemàtics, com l'Astroboy o en Black Jack, també fan aparicions estel·lars, de vegades, en forma de cameo.

En aquesta entrada on he citat només algunes de les moltíssimes obres de Tezuka no he dit res del Déu del Manga que no s'hagi dit abans, i de fet moltes de les coses ja les havia dit més o menys en les diverses entrades que he dedicat a ressenyar lectures de les seves obres, però volia fer un petit homenatge al meu autor de manga preferit ara que s'han complert 25 anys de la seva desaparició. Si en només 40 anys de carrera va fer tantíssima feina, qui sap quantes noves obres mestres ens hauria donat si hagués viscut un parell de dècades més...

Quan penso en aquest senyor sento tristesa, encara que no vaig conèixer la seva existència fins molt després de la seva mort, i alhora agraïment per les grans estones que em fa passar cada cop que llegeixo alguna de les seves obres.

Per desgràcia moltes d'aquestes no s'han venut gaire bé al nostre mercat, que fuig dels clàssics i els estils de dibuix que no siguin els actuals, i les editorials del nostre país han après a no arriscar-s'hi gaire veient com la que sí que ho feia, Glénat, hi va perdre molts diners (mentre Planeta va apostar per les obres adultes, les que podien atraure el gran públic, l'editorial d'origen francès ens va dur coses més obsoletes, que el públic no va digerir bé), però de tant en tant encara ens sorprenen amb alguna llicència (com la més recent, Apollo no uta, d'ECC Ediciones) que als que sabem apreciar el que és bo ens permet tenir una ració més de la màgia d'aquest home.

Tanmateix, entre les raons comercials i la seva carrera tan prolífica podem afirmar que mai no ens les acabarem totes. Si més no en versió traduïda. I si no sempre ens quedarà visitar el seu museu a Takarazuka, la localitat on va créixer, que és un dels meus objectius irrenunciables per quan, per fi, pugui visitar el Japó per primera vegada.

Lectures: Jungle Taitei

Feia anys que li tenia ganes, a aquesta obra del mestre Osamu Tezuka. I fa força temps la vaig veure, per casualitat, sencera a Continuarà Còmics, els tres volums a 1 euro cadascun, en francès (confesso que no sé què hi feia, en aquesta botiga barcelonina, i a més amb uns quants exemplars de cada número). Sí, tenia sentit de lectura occidental i era una edició de 1996, i poc després vaig saber que s'havia reeditat, però pel que em va costar tenia ganes de llegir-la i me la vaig endur, més encara quan no ens ha arribat mai en castellà ni en català.

Es tracta de Le Roi Léo, originalment Jungle Taitei, que significa "L'emperador de la jungla", i que va ser la base de l'anime Kimba, el lleó blanc, que ens va arribar fins i tot en català fa molts anys. 

L'obra es va serialitzar entre 1950 i 1954 i va ser recopilada en 3 volums, però per desgràcia durant l'adaptació animada es van perdre els originals i quan es van editar les Obres Completes d'Osamu Tezuka, a partir de finals dels anys 70, el Déu del Manga va aprofitar l'avinentesa per a redibuixar-la gairebé sencera i afegir alguns canvis a la història, cosa que li agradava fer igualment, sempre que es produïen reedicions, tant si s'havien perdut els originals com si no. 

Estem, doncs, davant la versió de Jungle Taitei de 1977, i probablement per això el dibuix es veu tan net, bonic i detallat (els paisatges són esplèndids) per ser dels anys 50. En aquest article, però, veiem una comparativa i el cas és que tampoc no estava malament, la versió original. Sigui com sigui, sembla que el 2009 va sortir al Japó, per fi i gràcies a les meravelles de la tecnologia, una edició basada completament en la de 1950-1954. 

Centrant-nos en la història, a Jungle Taitei se'ns explica el naixement d'en Leo, un lleó blanc, a bord del vaixell on duien engabiada la seva mare després que el seu pare hagués estat assassinat a l'Àfrica. La mare ensenya en Leo els seus orígens i l'anima a escapar-se del vaixell i arribar nedant al continent al qual pertany, i això és el que fa. 

Però en comptes d'això va a parar a la platja d'un altre país, suposadament el Japó, on coneix els humans que després seran els seus amics. Casualment aquests humans, entre els quals hi ha l'assassí del seu pare, parteixen cap a l'Àfrica a la recerca d'una cobejada pedra preciosa anomenada Moonlight, i s'enduen en Leo, que per fi arriba al continent d'on venia en realitat.

Tal com li n'havia parlat la seva mare, en Leo tenia molt idealitzat aquest lloc on els animals poden viure lliurement i en pau, però en arribar a l'Àfrica s'ha d'enfrontar a un munt de situacions que el fan créixer com el rei de la jungla que està destinat a ser: per una banda els problemes de convivència entre els animals, que intenta solucionar amb un missatge de pau i respecte i implementant aspectes de la civilització humana que ha après amb els seus amics, entre els quals el llenguatge tal i com nosaltres l'entenem.

Però encara que un gran nombre d'animals se suma al seu projecte, no li faltaran enemics com ara el tossut elefant Pagoola o en Bubu, un lleó normal (no blanc, vaja) que és malvat i intenta matar en Leo durant tota la història per haver-li "robat" el seu lloc d'emperador de la jungla.

Per si no tingués prou distraccions amb tot això, els humans que han vingut a buscar la pedra també causen més d'un problema, sobretot perquè vénen en dues faccions que tenen objectius diferents. Tot i així, el protagonista se les empesca per a anar creixent en més d'un sentit, i fins i tot enamorar-se i esdevenir pare.

Jungle Taitei és un shônen, és a dir un manga adreçat al públic preadolescent i adolescent, i això es fa palès amb el comportament més aviat humà dels animals, la interacció entre animals de diferents espècies, la presència de personatges entranyables que aporten la vessant humorística com ara el periquito Coco o la gasela Tomy, i també l'amistat d'en Leo especialment amb dos humans, que són els mítics Professor Mostatxo i el seu nebot Ken'ichi.

El lector adult, però, trobarà aquest manga interessant perquè no només és una aventura explicada de manera amena (la part final de l'expedició humana està francament bé), sinó que també conté missatges que passen desapercebuts al públic més jove, missatges típics de l'obra d'Osamu Tezuka com el del respecte i la convivència, la protecció de la natura o els problemes que causa la cobdícia humana.

A més, encara que en general tingui un to alegre, a Jungle Taitei trobarem moments de grans drames, i el regust que deixa quan l'acabem de llegir és amarg i una mica dolorós. Per infantils que puguin ser molts dels còmics dels primers anys del Déu del Manga, també és cert que a la seva bibliografia de l'època trobarem més d'un relat que ens reserva uns quants disgustos, i aquest n'és un exemple.

No podia acabar l'entrada sense esmentar, tan breument com em sigui possible (el tema donaria per a una entrada, però vull aprofitar per fer-ho aquí) la famosa polèmica per les acusacions de plagi a Disney per la pel·lícula de 1994 The Lion King.

Pel que he pogut entendre després de llegir diversos articles sobre el tema la cosa va anar així: Jungle Taitei va rebre diverses adaptacions animades, que van ser una sèrie de 52 episodis entre 1965 i 1966, un llargmetratge el 1966 amb escenes extretes de la sèrie, una altra sèrie de 52 capítols entre 1989 i 1990 i finalment una pel·lícula per a la televisió el 2009. Cadascuna era fidel al manga en major o menor grau, però la primera va destacar per ser la primera sèrie d'anime en color, i sembla que Disney va ajudar la productora de Tezuka, Mushi Production, amb la qüestió del color, ja que la primera sèrie d'anime amb les característiques del que se sol considerar una sèrie d'anime va ser en blanc i negre, va començar el 1963 i es basava en Astroboy, del mateix Tezuka.

Kimba, el lleó blanc va ser un gran èxit, especialment als Estats Units, on com a mínim una generació de ciutadans la pot considerar una de les sèries de la seva infantesa, i quan Disney va anunciar The Lion King el pensament lògic va ser que es tractava de l'adaptació d'aquella mítica producció. Al cap i a la fi els clàssics de Disney són adaptacions, i no hauria passat res si la companyia ho hagués admès obertament.

Però l'argument, si heu llegit l'entrada i heu vist la pel·lícula, no té absolutament res a veure amb el de l'obra creada per Tezuka, sinó que sempre s'ha dit que s'inspira en Hamlet, de Shakespeare. Fins aquí Disney tenia tota la raó en rebutjar les acusacions. El que és cert és que unes quantes escenes, uns quants plans i uns quants personatges eren pràcticament calcats als de Kimba, el lleó blanc. A més, essent el nom de "Kimba" el de la versió nord-americana (al Japó es deia Leo), ja és casualitat que Disney anomenés "Simba" el protagonista del seu film de 1994. 

Veiem reflectida la polèmica en aquesta escena d'Els Simpson de l'episodi 6x22, de 1995, encara que el vídeo és de mala qualitat, però ja se sap que si penges un vídeo de la Fox a Youtube dura menys que una bombeta dels xinesos.

Jo crec que es pot dir que The Lion King s'inspira en Hamlet, hi afegeix collita pròpia i visualment beu molt de Kimba, el lleó blanc, sobretot de la pel·lícula de 1966. I torno a dir que no hauria passat res si Disney ho hagués reconegut, però la seva rotunda negativa va ser el que va fer emprenyar la gent, perquè Tezuka i Disney havien tingut, com ja s'ha dit, alguns intercanvis en el passat. Declarar, a sobre, que la companyia ni tan sols coneixia l'existència de la sèrie va ser una autèntica relliscada.

Les "semblances" venien, com he explicat, de la sèrie animada, però n'hi ha una que és directament del còmic, que és l'escena que veiem aquí dalt. És cert que no és un núvol, i que no és el pare, sinó la mare del protagonista, però no hi ha dubte que l'esquelet de l'escena és el mateix, i negar-ho és només tenir ganes de fer el ridícul.

Per cert, la popularitat de l'obra va fer que se'n realitzessin dos videojocs, però per desgràcia no van arribar a veure mai la llum. Si en voleu saber més, feu clic aquí.