Especial: Portades de capítols de Bola de Drac

Quan no tinc llest algun tema sobre el que vull parlar, en comptes de callar i deixar-vos una mica en pau m'entesto en publicar una entrada per no trencar la meva periodicitat habitual, més o menys setmanal, i Bola de Drac ha estat, és i continuarà sent una font d'idees per a aquesta mena d'entrades.

 

Avui, però, en comptes de fer la meva típica llisteta de 5 elements d'algun tema relacionat amb la llegendària obra, em proposo compartir amb vosaltres un seguit d'imatges, per ordre cronològic, que són portades de capítols del manga, és a dir aquelles il·lustracions que al principi més, i més endavant no tant, constituïen la primera pàgina de l'entrega setmanal de Bola de Drac en la seva publicació original en revista al Japó, i que aquí ens van anar arribant dins dels volums recopilatoris. 

 

 

Comencem amb la del capítol 33 del manga, una il·lustració preciosa i en color en què veiem el Follet Tortuga i un Goku fent el mico en una palmera de l'illa Papaia, amb un estil artístic plenament d'il·lustració feta expressament per a l'ocasió i que no reprodueix cap escena concreta del còmic.

Anem a la del capítol 126, i altre cop al mateix escenari, que ens mostrava en Goku i en Krilín lluitant a l'aire durant el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, un dels meus moments i combats preferits, com he dit ja prou vegades. 

M'encanta l'angle vist des de dalt, però amb els personatges col·locats d'una manera que permet veure'ls les cares a tots dos, i aquest tros de l'illa Papaia que es veu més enllà del recinte de la competició. Sens dubte, una mena de fotografia d'un moment emblemàtic de la sèrie, quan els dos millors amics es van trobar que s'haurien d'enfrontar a les semifinals i un d'ells perdria tot seguit l'oportunitat d'alçar-se amb el títol de campió del món.

A la del capítol 145 tenim un tipus de composició que apareixia amb certa freqüència, i que resumia una mica els esdeveniments que ens havíem de trobar. A la saga d'en Satanàs Cor Petit hi van passar moltes coses, i la tornarem a veure en aquesta entrada, però aquesta m'agrada especialment perquè reflecteix el moment de glòria que va tenir un Mutenrôshi que, per una vegada, no va fer el paper de bufó i va presentar batalla contra l'enemic, tot posant-se seriós i executant una tècnica espectacular.

Ja us he dit que hi tornaríem, i ho fem amb aquesta portada del capítol 160, digna de les mítiques fotocòpies de Bola de Drac, que segurament va existir. Hi veiem en Goku molt emprenyat, decidit a acabar amb l'enemic d'una vegada per totes.

Per a mi il·lustra perfectament el moment crític i, sobretot, el canvi de to que va fer l'obra a partir d'aquesta saga, marcada al seu inici per la mort d'en Krilín i després la d'alguns personatges més, i un enemic que era malvat de debò.

 

Després d'allò, ja al capítol 167, arribaria el tercer torneig que vam veure a la sèrie, quart si comptem el de la Baba la Vident, que va ser el 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

 

Allà s'hi van tornar a trobar els lluitadors protagonistes de la sèrie, ja més grans, alguns havent fet una estirada més notable que altres. Una composició senzilla, però entranyable, amb tots ells mirant "a càmera". M'agrada molt.

 

 

Ja a la part que a la versió animada formava part de Bola de Drac Z, però que és el capítol 220 del manga, tenim altre cop la composició-resum que deia més amunt, i que mostra un personatge més destacat, en aquest cas un Goku que té pressa per ajudar els seus amics, que veiem amb posat de patir, a vèncer els guerrers de l'espai, a la imatge amb somriures malvats i de suficiència.

Una altra portada, la del capítol 233, carn de fotocòpia en aquella febre d'intercanvis i compres fora de la llei que vam tenir a Catalunya a principis dels anys 90, amb un Vegeta transformat en mico gegant oozaru i en Goku, petit en comparació amb ell, però preparant la genkidama, l'atac definitiu.

 

M'agrada l'ús de les ombres que el mestre Toriyama fa aquí, en aquesta etapa que personalment considero el cim del seu estil, abans que passés a apostar per les línies més rectes i un dibuix que destil·lava més pressa per acabar la feina, amb traços simples i poques trames. Aquí els músculs encara eren arrodonits i els dibuixos estaven plens de detalls. 

 

 

Aquesta juraria que l'havia vist en fotocòpia, però bé, ja paro d'esmentar aquells fulls de definició lamentable pels quals pagàvem diners -perquè a més d'intercanviar-se es podien comprar en alguns llocs- i amb els quals flipàvem quan vèiem que tenien imatges de fet que nosaltres encara no coneixíem.

 

A la portada del capítol 263 veiem una escena d'entrenament que prometia, almenys als meus ulls de l'època, quelcom que no es va satisfer. No es va treure gens de suc del fet que en Yamcha, en Ten Shin Han, en Chaoz i en Cor Petit s'entrenessin amb en Kaito. Però aquesta il·lustració m'agrada molt, perquè els podem veure deixant-hi la pell. 

 

 

Avancem només un capítol, perquè el 264 comença amb aquesta portada que no em faria res tenir com a quadre, penjada en una hipotètica habitació personal de l'oci, suposant que em quedés alguna paret lliure, que no és el cas. És un tipus de composició, amb els personatges mig d'esquena mirant-se alguna cosa, que em recorda algun àlbum d'en Tintín -per exemple, Objectiu: La Lluna, o L'illa negra-, i és per això que podria ser perfectament un pòster.

 

El planeta Nàmec no era gaire bonic ni variat, però hi havia una columna de roca altíssima on reposava la casa de l'Ancià de Nàmec, descansi en pau. Les vistes d'aquesta destacada ubicació des de l'aire són corprenedores, i trobo que el mestre hi va fer una gran feina.

 

Acabem tot fent un salt força gran, perquè com he dit al principi aquestes portades van deixar de sovintejar a la part final de la sèrie, i de les poques que es van veure després de l'anterior, la que més m'agrada és aquesta, la del capítol 392 del còmic. 

En plena saga d'en Cèl·lula, veiem com en Goku i en Gohan, amb l'estat de superguerrer permanent, passen uns dies de relax amb la Chichi i se'n van a fer un pícnic amb el cotxe. Una postal familiar entranyable, certament.

I a vosaltres què us semblen? En teniu alguna de preferida, tant si és entre les que he posat com entre les que he descartat? 

 

 

 

Lectures: Su Frankenstein

M'agrada, el manga clàssic. El còmic japonès dels anys 80 cap enrere té alguna cosa que em crida molt l'atenció, però evidentment no conec tot el que hi ha, ni ens arriba gaire cosa, si bé en els darrers anys han anat sortint al nostre mercat algunes obres que fa un parell de dècades ningú s'hauria atrevit a publicar, perquè no haurien resultat atractives per al lector estàndard.

La que us porto avui no la coneixia de res, fins que va passar per l'agència de traducció on faig de revisor, i com que és d'un sol volum i amb el poc temps lliure que tinc ja em van bé aquesta mena d'obres, me la vaig voler llegir, tot i que pertany a un gènere que a mi no m'atrau gaire.

Su Frankenstein, de Norikazu Kawashima, es va publicar al Japó el 1988 com a Frankenstein no otoko i, com es pot deduir en veure'n la portada, es tracta d'un manga de terror. Del seu autor no se'n troba gaire informació, però sembla que estava especialitzat en aquest gènere, i va fer gairebé una trentena d'obres que hi pertanyien durant els anys 80, sobretot per a la revista Hibari shobô, ja desapareguda.

Però bé, entrem en matèria: aquest volum que Planeta Cómic ens ha portat en format grandet i de tapa dura, però d'un gruix estàndard de no arriba a 200 pàgines, ens explica la misteriosa i pertorbadora història d'en Tetsuo, un home que comença a tenir unes esgarrifoses visions d'una noia que se li apareix en els moments més inesperats.

Amoïnat per aquesta qüestió, va a teràpia i a partir d'aquí el relat és un gran flashback en què veiem un episodi de la infantesa del protagonista, en què va conèixer una noia que és la que ara se li apareix i el turmenta.

Veiem com la va conèixer i som testimonis de l'estranya relació que tenien, i en què ell, per superar el seu sentiment d'inferioritat, es va transformar en un personatge imponent que sembrava el terror a la zona. No vull explicar res més, però, perquè llavors ja ho estaria rebentant tot. 

Sí que diré, tot i així, que es tracta d'una història, com deia, pertorbadora, amb aquest inevitable component fantàstic de les aparicions, però que en el relat del passat és més realista. De fet, els tràgics esdeveniments que hi van tenir lloc són els que ens duen a les experiències més fantasioses del present, perquè al capdavall tot ve d'un trauma que és el que se'ns explica en aquest manga.

Podríem parlar d'història de terror psicològic, però sigui com sigui es tracta d'un còmic que es llegeix molt fàcilment, es devora, si bé això no el converteix necessàriament en una obra mestra, simplement és que l'autor fa servir més el dinamisme de les vinyetes que no pas uns diàlegs gaire densos. 

He de dir que, tot i que m'ha agradat, em fa l'efecte que tot plegat passa molt de pressa, que es podria haver aprofundit més en detalls de la trama, com ara els motius pels quals passen algunes de les coses que se'ns expliquen.

Al meu parer, és com si no tingués l'essència del típic volum japonès de manga de prop de 200 pàgines, sinó la d'una història curta, que per la seva brevetat ens deixa amb ganes de saber més coses de tot plegat. I és per això que em sembla que no me'n quedarà un record inesborrable. Però, hi insisteixo, m'ha agradat.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 14

Massa mesos han passat des de l'última ressenya de la primera gran obra d'Akira Toriyama, quan va sortir en català em pensava que me l'hauria de racionar, però ha estat la pròpia vida la que ha fet que n'espaiés les lectures.

Però bé, ja arribem al penúltim volum de Dr. Slump, una catorzena entrega que ja us avanço que m'ha agradat molt, i ara veurem per què.

Segurament és perquè m'agrada quan els personatges que no tenen tant de protagonisme de sobte n'agafen, o en aquest cas el recuperen, com en Sembei, que sí que és cert -s'esmenta en una de les històries- que ha perdut força paper perquè la seva creació, l'Arale, ja fa temps que es va convertir en l'estrella del còmic.

I no és que en aquest recopilatori perdi força, en cap dels sentits de la paraula, però sí que és veritat que veiem "brillar" -amb una interpretació lliure de la paraula- altres personatges. És el que passa, per exemple, a la primera història inclosa, que, de fet, dura tres capítols.

Hi coneixem ni més ni menys que Déu, un personatge que per l'aspecte recorda moltíssim, i sempre amb l'avantatge de saber què vindria després, el Follet Tortuga de Bola de Drac, i és el responsable de l'arribada de la (les) Gatxan a la Vila del Pingüí amb una missió encomanada, tota una revelació de la qual no entraré en detalls per no aixafar res, però dona una capa més a la clàssica història de personatge que arriba a la sèrie i se'n va escaldat.

La segona història, en aquest cas de dues parts, és més aviat commovedora i sí que té l'Arale com a clara protagonista.

És un relat senzill, en què un tigre d'aspecte imponent i amb mala reputació es passeja pel poble mentre els que el coneixen en fugen, però la seva actitud respon a un esdeveniment traumàtic del passat que la nena robot, en una mostra sorprenent d'empatia, intenta pal·liar amb un regal que, això sí, vol imposar a la seva brutal manera.

Després, una venjança contra l'Arale i les Gatxans, que es remunta a uns quants volums enrere, no surt com el seu perpetrador -el protagonista de la història- s'imaginava, però almenys recupera l'esperit escatològic que al llarg de la sèrie ha anat variant en intensitat.

I ara sí, en Sembei torna a ser el personatge principal d'una història en què podem veure'l crear un nou invent d'aquells seus, en aquest cas un aparell per aturar el temps per a tothom tret de qui el fa servir. Com ens agradaria que existís, de tant en tant, oi?

Però, és clar, ell el fa servir per fer trapelleries, algunes amb molta mala bava, i per coses com mirar-li les calcetes a la seva pròpia dona, amb qui, recordem-ho, té un fill, però cadascú amb els seus gustos i les seves tendències. I, com si es tractés d'en Nobita amb un invent d'en Doraemon, per a sorpresa de ningú n'acaba abusant, cosa que té unes conseqüències indesitjades.

Ara bé, després d'una breu història més ximpleta, però divertida, sobre un misteriós i petit objecte volador que porta de corcoll tota la vila, tenim una saga en 6 parts, poca broma, en què el protagonista no és altre que en Tsukutsun, de manera inesperada.

Fa l'efecte que a l'autor li agradava molt aquest personatge, que ja havia tingut pes en algunes històries i, gràcies al seu domini de les arts marcials, donava un impuls al component d'acció d'una sèrie principalment de comèdia, però en aquesta trama acaba d'esclatar.

L'Arale i les Gatxan també hi participen, al capdavall és un relat llarg, però tot plegat neix del segrest de l'Akane quan la confonen amb la princesa del regne de Nanaba -res a veure, per cert, amb l'OVA El secret del castell de Nanaba-, i la decisió d'en Tsukutsun, amb qui estava tenint una cita, d'arriscar la vida per salvar-la.

Això dona lloc a una trepidant aventura plena d'acció, trets, combats i un caràcter aventurer que no és habitual a la sèrie. S'hi pot percebre, més que mai, la progressiva orientació dels interessos de l'autor cap al que després seria la seva obra més coneguda, com ja sabem plena precisament d'això: aventura, combats i explosions.

A banda de tot això, trobo que l'estil del dibuix ja és molt proper al de Bola de Drac, cosa per altra banda natural, perquè és un fenomen que trobem en molts autors d'obres consecutives, però també fa ús d'una composició de pàgina i uns plans que fan, en aquest punt, que Dr. Slump sigui una obra força madura, evolucionada però sense perdre el seu humor, la seva essència, el que la fa tan única. Un penúltim volum refrescant per tot això que explico, però ara sé que només me'n queda un, que llegiré amb certa tristor.

 
 

Lectures: El desprendimiento

Feia temps que no llegia res del meu estimat Osamu Tezuka, i no és que no se n'estigui publicant res, al contrari: Planeta Cómic va fer una atrevida afirmació segons la qual ho pensava editar tot, d'un dels autors més prolífics de la història, a més d'un dels més influents, i amb una cadència gairebé mensual ens van arribant volums tant de títols que altres editorials havien publicat fa anys com d'obres inèdites.

El problema és la meva manca de temps, i per això dono prioritat als volums més prims, o autoconclusius, o d'històries curtes, com és el cas del que us porto avui, que és el llançament més recent de la col·lecció en el moment de publicar aquesta entrada, però per les seves característiques ha passat per davant de moltes altres lectures pendents.

El desprendimiento, en japonès Rakuban, és un recull d'històries que no tinc clar que tinguin un tema en comú, però que a més són de llargada i interès desigual. Són relats, en qualsevol cas, no gaire llargs que van ser publicats originalment en diferents revistes, de manera que ni tan sols això, tenen en comú. No és que sigui gaire important, ni únic en l'extensíssima bibliografia de l'autor, però sí que em sembla curiós. 

En fi, comencem amb una història de 1959, la que dona nom al recopilatori, i que ens situa en una mina en la qual un noi jove pregunta al supervivent d'un esfondrament de fa molts anys per les circumstàncies d'aquella tragèdia, per demostrar-li que ha anat canviant el relat amb el temps, tot plegat amb un objectiu ocult.

A continuació ens trobem Flores en tierra yerma (1959) la història d'una illa on viuen només una colla de pescadors i on també es produeixen baralles sembla que diàries, i en què surt vencedor un home cepat que té atemorits els altres.

Un bon dia n'hi arriba un altre que li planta cara, però que no pretén buscar brega i es vol dedicar a una curiosa afició que canviarà l'atmosfera del grup de treballadors, amb un desenllaç colpidor.

Les històries que trobem a continuació no m'han semblat especialment interessants ni memorables, i també són més curtes: a Batalla final en el cabo Caníbal (1957) veiem una operació suïcida en el context de la Segona Guerra Mundial, però amb un estil narratiu i gràfic que desprèn un humor que sobta en aquestes circumstàncies, i que va més enllà, trobo, de l'habitual toc de comèdia de Tezuka en qualsevol de les seves obres. L'estil de dibuix més senzill de l'habitual no l'afavoreix.

A El fantasma de la base Jet, de 1956, un fenomen provoca la sospita que hi ha fantasmes, i a El valle de fuego (1960) tenim un western en què també hi intervenen les creences en allò sobrenatural, ja que gira al voltant d'una pistola maleïda.

Després tenim una història anomenada El cuaderno de bitácora del Tornado (1964) que no passa de la quarantena de pàgines, però que curiosament es fa un pèl feixuga perquè s'hi condensa una història amb molts elements, al preu de presentar moltes vinyetes petites per pàgina i farcides de text, cosa poc habitual en un autor que era conegut pel dinamisme no només dels seus dibuixos -que aquí es manté-, sinó també de les seves composicions de pàgina.

No veiem de seguida cap on va la història, però si tenim una mica de paciència li acabem agafant el gust, i ens trobem davant d'un relat de ciència-ficció amb races humanoides, intrigues polítiques i criminals i un missatge ecologista.

És probable que la millor història del recopilatori sigui l'última, molt llarga (ocupa aproximadament un 40% del volum) però que a més consumim a un ritme molt inferior perquè no té format de còmic, sinó, sorprenentment, de relat il·lustrat.

Alas de polvo de estrella (1962) és el nom d'aquesta narració sobre unes misterioses ales que un astronauta troba a l'espai i porta a la Terra, i l'efecte que tenen sobre la classe treballadora d'una ciutat i, després d'un seguit de peripècies, també sobre tota la societat. 

Una història ambientada en una visió seixantera del futur, que parla de diferències entre classes, explotació laboral i els perills de la tecnologia per a les persones, però sobretot descriu una possible deriva de la moral humana, especialment per part dels que tenen la paella pel mànec.

I així es tanca aquest recopilatori que segurament no conté les millors històries curtes d'Osamu Tezuka, però que celebro que hàgim rebut, i és que l'editorial ja va anunciar fa uns anys que trauria "tota l'obra" del Déu del Manga. La rebré amb els braços oberts, tant les obres mestres com les més fluixes.

 

Lectures: Lamu (Urusei Yatsura)

Tant si em coneixeu de fa temps com si no, és possible que us hàgiu adonat que el meu nick, i a Google el meu avatar, sorgeixen del protagonista masculí d'un dels mangues i animes més emblemàtics de la nostra infantesa, i quan dic "nostra" em refereixo a la dels que vam créixer amb la primera fornada d'animació japonesa a TV3 i l'enyorat Canal 33.

Doncs bé, malgrat això, mai havia ressenyat aquesta obra de la mitiquíssima i encertadament reverenciada Rumiko Takahashi (Ranma 1/2, Maison Ikkoku, Inu-yasha, The One-Pound Gospel i moltes més) perquè, senzillament, no l'havia llegit mai, si més no, sencera. Ara que ho he fet, per raons de feina en revisar-ne la traducció per a l'edició que està sortint actualment per part de Planeta Còmic, he decidit que és l'hora de donar-ne la meva opinió.

Lamu (com la vam conèixer tant a l'anime en català com a l'anterior edició del manga), o Urusei Yatsura, que és el seu títol original japonès i sempre fa d'entès anomenar-la d'aquesta manera, es va publicar al Japó per primera vegada a la revista setmanal Shônen Sunday entre 1978 i 1987 (just abans de Ranma 1/2), tot recopilant-se en 34 volums estàndard, que en l'edició que ens porta Planeta ara seran 17 dobles.

Personalment, en recordo de manera difusa l'animació (195 episodis emesos originalment entre 1981 i 1985, que és la que vaig veure, a més de pel·lícules, OVA i una nova adaptació televisiva resumida de 46 capítols entre 2022 i 2024), però per la seva estructura de capítols autoconclusius em resulta difícil tenir un record gaire exacte de quines coses passaven i com eren els personatges, més enllà de trets generals. Amb aquesta lectura completa que n'he fet ara amb el privilegi de la meva feina, però, trobo que ja puc parlar-ne amb coneixement de causa. 

Doncs bé, Lamu (o Urusei Yatsura, que significa alguna cosa així com "que pesada, aquesta gent", però amb el joc de paraules de canviar "urusai" (sorollós, pesat) per "urusei", on "sei" significa "estrella" o "planeta" i, per tant, al·ludint als extraterrestres que abunden a la història) és la història del fallit intent d'invasió de la Terra per part de la raça dels Oni, i com s'embolica la troca a partir d'aquí.

Perquè els amables invasors, amants de les bones competicions, ofereixen als terrícoles la possibilitat de deslliurar-se de l'atac a través d'un joc que consisteix en què l'humà seleccionat, l'Ataru Moroboshi, toqui les banyes de la filla de la família, la Lamu del títol.

Malgrat que ell és un estudiant de batxillerat dropo, maldestre i pervertit, aconsegueix salvar el món en tocar-li les banyes en distreure-la després d'arrencar-li la part de dalt del bikini, i tot plegat porta a una confusió que acaba amb la jove extraterrestre convençuda que ella i l'Ataru s'han promès.

Això provoca un terrabastall a la vida de l'Ataru, la seva família i els seus companys d'instituts, perquè la Lamu s'instal·la a casa seva malgrat que el noi no accepta haver-se de casar amb ella. Detall que poc li importa, per exemple, a la seva xicota de fins llavors, la Shinobu, una noia amb una força física descomunal, perquè el cas és que la Lamu és extremament possessiva i electrocuta el seu involuntari promès cada vegada que aquest empaita altres noies, donat el seu caràcter faldiller com n'hi ha pocs. Passa que li agrada el repte, i la Lamu l'hi posa tan fàcil que no li resulta interessant.

Particular, aquest Ataru, però també ho són molts altres personatges que apareixen a l'obra, que té un reguitzell de situacions d'allò més absurdes i que difícilment podríem considerar del gènere romàntic estudiantil, sinó que és més aviat una comèdia esbojarrada de ciència-ficció i un polsim de romanticisme.

La complicada relació entre l'Ataru i la Lamu fa que, sovint, l'aparició en escena d'altres personatges enredi encara més la troca. Parlem, per exemple, del ric i fatxenda Mendô, l'atractiva infermera escolar Sakura i en Cherry, el malastruc monjo budista que és el seu oncle, les amigues extraterrestres de la Lamu, que són la barroera motorista espacial Benten, la freda (en més d'un sentit) Oyuki i la justificadament rancorosa Ran, el molest cosinet volador de la Lamu, en Ten, la princesa de la raça alienígena dels corbs tengu, la Kurama, la germana emprenyadora d'en Mendo, la Ryôko, la Ryûnosuke, una noia obligada a transvestir-se per part del seu pare, entestat a criar-la com si fos un noi, o d'altres de més petits, com els poc amorosos pares de l'Ataru, o el pobre desgraciat del tutor de la classe de l'Ataru.

Això dona lloc a trames molt divertides plenes d'humor absurd, personatges electrocutats, colpejats per maces gegants, intoxicats per aliments extraterrestres, cremats, aules destrossades... i sí, algunes situacions que han envellit una mica malament pel que fa als rols de gènere i el masclisme -tot i que les noies es defensen de les constants agressions que pateixen a l'obra-, però també moments més emotius i tendres. Al capdavall, l'Ataru i la Lamu tenen un lligam potser forçat, però el costum és molt poderós i, malgrat el que diu públicament, el protagonista troba a faltar la seva no-promesa quan de tant en tant la perd de vista.

Com passa amb l'esmentada i immediatament posterior Ranma 1/2, no podem esperar una història amb una trama principal i un final clar, i és que, com passaria el 1996 amb la conclusió de les aventures de l'artista marcial que es transformava en noia amb l'aigua freda, la mestra Takahashi acaba la sèrie amb un final obert, interpretable, però que s'adiu perfectament amb el to de tot el que hem vist fins llavors. I l'estructura d'històries curtes, en general d'un capítol però, de vegades, alguns més, també ajuda a facilitar relectures en què no ens sapiguem de memòria el que hi passa, i de pas gaudim de la clara evolució del traç, que s'inicia amb un estil clar de la Rumiko setantera i acaba amb el que li veuríem a Ranma 1/2. 

Si encara no heu llegit aquest obra d'una de les autores més populars i prolífiques de còmic del Japó, que continua oferint-nos obres de molts volums a més d'ocasionals històries curtes, doneu-li una oportunitat, ara que s'està reeditant. 

Lectures: Claudine

El manga shôjo dels anys 70 m'agrada molt, i de tant en tant en faig alguna crítica aquí al blog, però sens dubte una de les autores mé destacades, emblemàtiques i llegendàries que el van nodrir és la gran Riyoko Ikeda, que ens va donar la mítica La Rosa de Versalles, obra que tinc pendent rellegir i comentar aquí en algun moment, o La ventana de Orfeo. 

Abans d'això, però, he tingut el plaer de descobrir l'existència i llegir una altra de les seves obres, que ens ha portat recentment Arechi, i procedeixo, com sempre que acabo una lectura, a compartir amb vosaltres la meva opinió al respecte.

Claudine és el senzill però concís títol d'aquest manga que crida l'atenció, quan el tenim a les mans, per ser molt més primet que els volums estàndard a què estem acostumats. En unes altres circumstàncies hauria format part d'un tom recopilatori amb alguna altra història curta, però l'editorial catalana ha decidit publicar-la així, en un tom de 108 pàgines que, tanmateix, ens explica un potent drama com es podria esperar tant de la mestra Ikeda com de l'època a la qual pertany. 

Situada a la França dels anys 30 del segle XX -ja s'acosta el moment en què ho hem d'especificar-, des de les primeres pàgines ja veiem que, novament, com s'havia vist a les altres obres esmentades, toca la qüestió del gènere, els seus rols i els seus estereotips, en presentar un protagonista transgènere, diuen que dels primers que van aparèixer a la història del manga, a diferència del transvestisme que en altres ocasions ha tractat.

De Claudine, que aquest és el nom que va rebre en néixer, no en sabem gaire res, en realitat. Només que és de bona família i que s'identifica com a noi, tot i haver nascut en un cos de noia. Curiosament, sobretot per l'època tant del còmic com la que representa, el seu pare l'accepta i, fins i tot, agraeix que tingui un caràcter tan masculí i vulgui seguir els seus passos, tot emmirallant-se en ell. La mare, en canvi, la porta al psicòleg per "guarir-la", com veiem a la primera escena de la història, narrada per aquest mateix professional.

A partir d'aquí, som testimonis dels amors i desamors del protagonista, que tot i la seva identificació no disputa que l'anomenin constantment Claudine, malgrat que s'esmenta que alguna vegada l'han anomenat Claude.

La seva androgínia confon els altres, que se senten fascinats per la seva presència, i enamora diverses noies, però són històries condemnades a acabar malament, i en les poques pàgines de què disposa, l'autora s'assegura de fer-les tan dramàtiques com pot, fins i tot tràgiques. 

Tot plegat, amb el seu característic estil de dibuix detallat i unes composicions de pàgina marca de la casa que tiren endavant la narració a un bon ritme. Precisament aquest punt, però, conté el que trobo que és el mal de l'obra: se'ns explica en molt poques pàgines (aproximadament mig volum estàndard) una història que podria haver durat força més, i això fa que en alguns moments la sensació sigui que passen massa coses en massa poc paper, a més que no és fàcil calcular l'edat dels personatges ni quan hi ha hagut salts temporals. 

Tanmateix, Claudine és un interessantíssim còmic, amb un relat colpidor i sens dubte imprescindible per als fans de l'autora i el manga dels 70 en general. No us la perdeu.

 

Lectures: Dr. Slump vol. 13

Massa estava trigant a continuar la lectura de Dr. Slump, i quan me'n vaig adonar vaig decidir que no podia ser, encara menys faltant tan poc per al final.

Avui, doncs, us porto les meves impressions del 13è volum de la primera gran obra d'Akira Toriyama, que ja us avanço que m'ha agradat molt perquè manté el llistó ben alt, en un bon equilibri entre les aportacions que han anat refrescant fins ara la història i els orígens, l'essència de sempre.

El volum comença allà on s'havia quedat el 12è, atesa la partició en 15 volums d'aquesta edició, que era en ple partit de beisbol entre l'institut de la Vila del Pingüí i un d'americà.

Com no podia ser d'una altra manera, la presència d'éssers amb poders sobrenaturals o propis de la condició robòtica a l'equip local fa que el resultat estigui decidit, però la història permet veure alguns gags força divertits.

A continuació tenim un curiós capítol autoreferencial amb preguntes i respostes sobre la sèrie, unes respostes que fa el propi autor a través del seu avatar, que no és que s'estreni precisament, però que en aquest volum veurem diverses vegades i amb un paper força protagonista.

Després, una història autoconclusiva que torna als orígens que dèiem i en el qual veiem en Sembei deixar-se endur per les seves perversions tot entrant en un local prometedor.

Sabem que les coses no acostumen a acabar bé, per a ell, però mai li havia passat res com el que veiem als dos capítols següents, en què una vampira que havíem vist fa temps arriba per endur-se el protagonista nominal del còmic perquè li ha arribat l'hora, i és que efectivament en Sembei la dinya.

La solució la tindrem al segon dels dos capítols, però cal reconèixer que és una mica estúpida i que la premissa era més interessant que la seva resolució.

A hores d'ara ja fa temps que es nota que l'autor se sent còmode amb trames multiepisòdiques, i és que tot i que no és la primera vegada que en veiem, al volum 13 en surten unes quantes, i això sí que és una novetat.

La següent que tenim, de tres parts, també neix de la ment bruta d'en Sembei, perquè la inoportuna interrupció dels plans solitaris de l'inventor per part de l'Arale els transforma tots dos en mosques, i la feina serà seva per tornar a la normalitat. 

Després d'una nova història autoconclusiva per desengreixar, en aquest cas protagonitzada per l'enyorat (?) doctor Mashirito i un nou pla per acabar amb l'Arale la nit de Nadal, en ve una altra de dues parts.

En aquest cas, ens n'anem al futur, al cap de 10 anys, per veure què se n'ha fet, dels nostres amics, un recurs de la ficció tan típic com interessant.

La història estrella del volum, però, té quatre capítols i torna a ser una competició, en aquest cas un torneig de lluita que organitza l'autor després de trobar-se a terra un milió de iens i decidir que en destinarà la meitat als premis del torneig.

Ja sabem com acabarà, els mateixos personatges ho donen per fet, i alguns s'hi freguen les mans, més encara amb els rivals de farciment que s'hi presenten.

Però de vegades hi ha sorpreses, i una d'elles és que l'Arale té greus dificultats davant d'un contrincant que a còpia de fracassos ha anat millorant les seves estratègies, com ja se'ns havia mostrat en algun capítol de fa temps.

El número 13, on ja es veuen clarament coses que veuríem després a Bola de Drac tant pel que fa a l'estil de dibuix com per algun argument, és un volum altre cop rodó, trobo que el mestre Toriyama va aconseguir la recepta adequada per fer evolucionar l'obra mostrar-nos històries amb una durada adequada, sense oblidar l'ocasional trama autoconclusiva, i no sembla que pateixi el mal de tantes altres obres, que perden qualitat cap a la part final -i que és final precisament per això-. Veurem com van els dos últims volums.

Lectures: Dr. Slump vol. 11

Continuem amb les ressenyes després de la lectura de cada volum de Dr. Slump, intentaré que la freqüència d'aquestes entrades, sobretot ara que som relativament a la recta final, no decaigui, i aquest cop toca parlar d'un volum en què es desenvolupa força un personatge molt important que es va presentar a l'anterior.

A l'última entrada sobre la primera gran obra del recentment desaparegut Akira Toriyama vam veure com arribava una de les incorporacions més rellevants de la col·lecció, l'Obotxaman, i en aquest nou volum recopilatori es constata que va ser tot un encert per part de l'autor.

Només començar el volum s'hi enceta una història que s'allargarà durant diversos capítols, cosa que al principi de l'obra no era gaire habitual, però que a mesura que avança ens sorprèn cada cop menys. De fet, la història no comença aquí, sinó que l'anterior recopilatori es tancava amb un cliffhanger. 

Resolt el problema amb què acabava el desè volum d'aquesta edició, som testimonis dels primers dies de l'Obotxaman a la Vila del Pingüí, la seva integració a l'institut -on els companys al·lucinen veient que és tan fort com l'Arale, sense que sospitin que és una còpia d'ella en versió masculina- i el seu enamorament profund de la protagonista, totalment aliena a aquests sentiments a causa del seu caràcter distret i esbojarrat.

Però després tenim una trama d'allò més "boladedraquiana", amb el doctor Mashirito construint, després de diversos intents fallits, un Home de Caramel, el 7, que finalment pot derrotar l'Arale i que també despatxa l'Obotxaman amb un atac que, tal com està escenificat, tornaríem a veure a Bola de Drac uns anys després.

Això té un seguit de conseqüències que donen lloc a capítols molt divertits, perquè després de la victòria aconseguida pel "bàndol dels bons" amb protagonistes inesperades, en Sembei descobreix la veritat sobre el nou vilatà i es proposa arreglar-lo, cosa que el duu a una petita i absurda aventura de viatges temporals, però mentrestant posa el seu cos al cap intacte de l'Arale, que té el seu cos destrossat, i la petita diferència anatòmica que hi ha entre tots dos és la llavor d'una situació que cal evitar.

Passada aquesta "saga de l'Obotxaman", Dr. Slump torna a oferir-nos històries autoconclusives amb l'humor i la mena de gags de sempre, com per exemple un capítol en què, precisament a conseqüència de la reparació dels robots, l'Arale troba una nova manera de desplaçar-se.

També tenim una nova història muda protagonitzada per les Gatxan, que fa molt de temps ja n'havien tingut alguna, però aquí no provoquen el caos, sinó que ajuden un animal. Força entranyable. 

A continuació, torna en Superman després de força temps i, potser per compensar-ho, se'ns ofereixen dos episodis seguits protagonitzats per aquest patètic extraterrestre "justicier", el primer dels quals tot mostrant el seu vessant més malparit i tros de merda que patètic.

On sí que fa una mica més de llàstima és al capítol que tanca el volum, on coneixem, perquè ve de visita a la Terra, el seu germà Shoppaman, que vol aprendre d'ell per emprendre la seva pròpia carrera de superheroi, i en Superman fa mans i mànigues per estar a l'altura de la imatge que el nano té d'ell. 

Un volum, en definitiva, molt interessant i divers, on l'autor no abandona les històries purament humorístiques que caracteritzaven fins ara l'obra, però també flirteja amb trames més llargues i força acció en el que seria, trobo, un assaig del que vindria després amb Bola de Drac, no sé si de manera conscient o no. Sigui com sigui, és un dels millors toms de la col·lecció.

Lectures: Dr. Slump vol. 10

Aprofito l'avinentesa de la recent defunció inesperada del mestre Akira Toriyama per reprendre la lectura d'un manga que m'encanta, però que per una raó o una altra tenia una mica abandonat.

Com potser ja sabeu, n'he estat ressenyant els volums de manera individual, tractament que no dono a qualsevol obra, des que vaig començar-ne la lectura, i el desè volum no serà pas una excepció, de manera que aquí el teniu. 

Dr. Slump arriba a la desena entrega d'aquesta edició amb un fet cabdal que ja s'anuncia en portada. No fa tant vam veure com l'autor ens presentava nous personatges fixos, cosa que era ben refrescant, però no ha trigat gaire a arribar-ne un altre dels que ja no marxaran de la sèrie i que és encara més important. 

Però no avancem esdeveniments, perquè abans d'arribar a aquest punt passen altres coses, històries més curtes, sovint autoconclusives. 

No és el cas de la primera, que precisament continua del volum anterior, on comentava que es produïa el primer cliffhanger de la col·lecció, amb l'Arale i les Gatxan acompanyant el rei Nikotxan i el seu ajudant al planeta natal dels extraterrestres.

És allà on podem veure com el sobirà, que ha estat tant de temps allunyat dels seus súbdits i la seva família, descobreix que el planeta Nikotxan ha estat envaït per un cranc gegant que no poden vèncer, i és aquí on s'agraeix la presència de la nena robot i els angelets, perquè fan front a l'enemic amb els seus poders, entre els quals el canó N'txa.

Després d'aquesta història que barreja acció i humor sí que en venen unes quantes d'un sol capítol, començant pel desencertat intent de robatori per part d'una banda que ingènuament entra a cals Tsun i a cals Norimaki, i en la mateixa línia l'arribada d'uns mafiosos que no saben de quin peu calça la nena de les ulleres que es troben al poble. 

A continuació, un nou invent genial d'en Sembei que, espantat perquè pensa que la policia el busca per una de les seves "malifetes", crea en poques vinyetes un casc transformador que després circula per la vila i acaba provocant un desenllaç irònic.

Dura una mica més, dos capítols, una entranyable història en què l'autor reflectia el -suposo- calorós hivern que devien tenir aquell any, i en què l'Arale i les Gatxan troben un ou misteriós del qual acaba naixent un animal ben bufó i fictici, un pinfoca, que la família Norimaki vol retornar als seus destrossats pares tot emprenent un viatge al pol Sud. 

Potser la història més fluixa ve a continuació d'aquesta, i és la d'un aprenent de Pare Noel que fa les seves primeres pràctiques amb resultats desastrosos. Però no patim, perquè ara sí que comença el plat fort del volum.

El doctor Mashirito fa l'única bona feina de la seva vida i crea un robot que és igual que l'Arale, però amb l'aspecte de nen. L'Home de Caramel 4, el que posteriorment es coneixerà com a Obotxaman (diferent de l'"Obocaman" de l'anime en català, però més respectuós amb l'original) ha estat creat per combatre els Norimaki i té una força descomunal, equiparable a la de l'Arale, que s'ho passa d'allò més bé lluitant, per fi, contra algú amb qui no s'ha de contenir. 

Ella s'ho pren com un joc, però l'Obotxaman, que té un caràcter extremament amable i bondadós, pateix perquè es troba entre la lleialtat cap al seu creador, que li ha dit que els Norimaki són dolents, i l'amor a primera vista cap a l'Arale, filla d'una família que li dona una acollida ben càlida. 

I així acabem aquest volum, amb l'arribada d'un nou i important personatge a la Vila del Pingüí, i ja tinc ganes de veure com li van les coses, amb la resta del jovent, al proper volum.

 

 

Els meus 5 vehicles preferits de Bola de Drac

Al llarg dels anys he fet, de manera esporàdica, diverses llistes de preferits relacionades amb l'obra més popular del recentment desaparegut mestre Akira Toriyama, fins i tot vaig repetir tema amb una diferència de 7 anys sense adonar-me'n, i ara que encara dura el dol per la defunció d'un dels artistes de còmic més influents de la història del mitjà aprofito per escriure una altra d'aquestes llistes personals que no importen a ningú, però que espero que us semblin entretingudes.

Avui vull repassar quins són els vehicles -no mitjans de transport en general, perquè si no hi entrarien l'excel·lent núvol Kinton, la catifa de Mr. Popo o la columna d'en Tao Pai Pai- que més m'agraden de Bola de Drac, atès que com a gran fan de cotxes, motos, avions i altres aparells per desplaçar-se, el mestre Toriyama en va dibuixar moltíssims, i amb un estil inconfusible que fa que de vegades ens aturem a contemplar aquests dissenys una estona abans de passar la pàgina.

Repassant els vehicles de Bola de Drac val a dir que la immensa majoria són fascinants, encantadors, i he pensat que parlaria d'un de cada tipus. Començo amb la categoria de vehicles amb rodes, i aquí trio, sense cap mena de dubte, l'autocaravana de l'Oolong.

Es tracta d'un vehicle que recorda també els autobusos mítics de Londres, i que jo no m'enduria a un ral·li, però que per estar-hi a dins, tranquil·lament, pernoctant, és molt millor que una autocaravana clàssica. Aquí també hi va tenir lloc una escena que en Yamcha recordarà tota la vida. 

Menció especial: la moto amb coberta de la Bulma. Ja sabeu quina.

A la categoria de cotxes voladors, he de dir que el concepte en si sempre em va flipar, i desitjava que algun dia existissin. Sembla poc probable, per començar perquè seria un merder per al trànsit, si amb prou feines sabem comportar-nos amb els cotxes i les motos que toquen a terra, però sempre ens quedarà la ficció.

En general m'agraden tots, els que surten a la sèrie, però potser el disseny que més m'agrada, pel seu color verd militar -al capdavall, és un vehicle de combat- és el del cotxe del rei Gyûma, que el futur sogre d'en Goku els va deixar a ell i el seu grup perquè poguessin continuar el seu viatge a la recerca de les boles de drac després d'ajudar-lo a apagar l'incendi del mont Frypan.

Menció especial: el que va fer servir en Goku amb la família en els dies de descans que es va agafar abans del Joc d'en Cèl·lula, i que conduïa ell mateix. Té aspecte de cotxe antic, i també pot anar per terra si s'escau.

La categoria d'aeronaus m'ha costat més. Totes m'agraden molt. Però trio la base aèria d'en Pilaf, que es va poder veure per primer i últim cop a la saga d'en Satanàs Cor Petit, quan les coses es van posar serioses a Bola de Drac, i en Pilaf i la seva colla representaven pràcticament l'única contrapartida humorística.

Però és que la nau és espectacular, amb una coberta enorme i un radar de boles de drac incorporat. Quan va aconseguir el que volia, en Satanàs Cor Petit va fúmer fora el seu propietari i els seus acòlits i se la va quedar per continuar buscant les boles.

Menció especial: l'avió de la càpsula 576, que va servir per evacuar en Goku quan estava malalt i el buscaven els androides.  

Les embarcacions també són totes força xules, però em quedo amb la de la càpsula 82, la que el Follet Tortuga va deixar a en Goku, la Bulma i en Krilín perquè anessin a buscar una bola de drac que es trobava a la cova submarina d'uns pirates durant la saga de la Cinta Vermella. 

Mola perquè pot sobrevolar el mar i, quan cal, submergir-se a l'aigua, de manera que és un dels aparells més pràctics que hi ha. El submarí dels pirates amb què s'escapen quan s'acaba aquesta aventura també m'agrada, i hi va tenir lloc un espectacular kamehameha propulsor d'en Goku, però a mi el que més m'agrada és aquest vehicle convertible.

Menció especial: l'aerolliscador amb què el Follet Tortuga s'endú en Goku, en Krilín i la Lunch a una illa més gran per començar l'entrenament dels nanos.

I acabarem amb l'apartat de naus espacials, amb la nau d'en Freezer com a subcampiona amb el seu disseny circular de paparra gegant i un passadís circular que conté coses com un magatzem d'armadures per als membres de l'exèrcit del tirà galàctic o una màquina de curar on en Goku s'hi va passar molt més temps del que ens van dir, però la guanyadora és la nau amb què el Totpoderós va venir a la Terra des de Nàmec.

Sembla un insecte espacial i el disseny dels acabats suggereix uns materials molt primitius (se sap que és una argila de Nàmec) combinats amb una tecnologia avançadíssima, i el seu sistema d'obertura és inoblidable alhora que ridícul per culpa de la decisió que es va prendre a la traducció francesa (i a la catalana per herència) del personatge d'en Cor Petit. "A Júpiter en un segon", hauria de ser el seu eslògan.

Menció especial: com que ja n'he fet una de la nau d'en Freezer, toca parlar de les mítiques naus esfèriques individuals dels guerrers de l'espai, probablement les més emblemàtiques de Bola de Drac.

Amb això acabo el repàs dels meus vehicles preferits de l'obra d'Akira Toriyama. M'agradaria saber quins són els vostres!