Lectures: Dr. Slump vol. 10

Aprofito l'avinentesa de la recent defunció inesperada del mestre Akira Toriyama per reprendre la lectura d'un manga que m'encanta, però que per una raó o una altra tenia una mica abandonat.

Com potser ja sabeu, n'he estat ressenyant els volums de manera individual, tractament que no dono a qualsevol obra, des que vaig començar-ne la lectura, i el desè volum no serà pas una excepció, de manera que aquí el teniu. 

Dr. Slump arriba a la desena entrega d'aquesta edició amb un fet cabdal que ja s'anuncia en portada. No fa tant vam veure com l'autor ens presentava nous personatges fixos, cosa que era ben refrescant, però no ha trigat gaire a arribar-ne un altre dels que ja no marxaran de la sèrie i que és encara més important. 

Però no avancem esdeveniments, perquè abans d'arribar a aquest punt passen altres coses, històries més curtes, sovint autoconclusives. 

No és el cas de la primera, que precisament continua del volum anterior, on comentava que es produïa el primer cliffhanger de la col·lecció, amb l'Arale i les Gatxan acompanyant el rei Nikotxan i el seu ajudant al planeta natal dels extraterrestres.

És allà on podem veure com el sobirà, que ha estat tant de temps allunyat dels seus súbdits i la seva família, descobreix que el planeta Nikotxan ha estat envaït per un cranc gegant que no poden vèncer, i és aquí on s'agraeix la presència de la nena robot i els angelets, perquè fan front a l'enemic amb els seus poders, entre els quals el canó N'txa.

Després d'aquesta història que barreja acció i humor sí que en venen unes quantes d'un sol capítol, començant pel desencertat intent de robatori per part d'una banda que ingènuament entra a cals Tsun i a cals Norimaki, i en la mateixa línia l'arribada d'uns mafiosos que no saben de quin peu calça la nena de les ulleres que es troben al poble. 

A continuació, un nou invent genial d'en Sembei que, espantat perquè pensa que la policia el busca per una de les seves "malifetes", crea en poques vinyetes un casc transformador que després circula per la vila i acaba provocant un desenllaç irònic.

Dura una mica més, dos capítols, una entranyable història en què l'autor reflectia el -suposo- calorós hivern que devien tenir aquell any, i en què l'Arale i les Gatxan troben un ou misteriós del qual acaba naixent un animal ben bufó i fictici, un pinfoca, que la família Norimaki vol retornar als seus destrossats pares tot emprenent un viatge al pol Sud. 

Potser la història més fluixa ve a continuació d'aquesta, i és la d'un aprenent de Pare Noel que fa les seves primeres pràctiques amb resultats desastrosos. Però no patim, perquè ara sí que comença el plat fort del volum.

El doctor Mashirito fa l'única bona feina de la seva vida i crea un robot que és igual que l'Arale, però amb l'aspecte de nen. L'Home de Caramel 4, el que posteriorment es coneixerà com a Obotxaman (diferent de l'"Obocaman" de l'anime en català, però més respectuós amb l'original) ha estat creat per combatre els Norimaki i té una força descomunal, equiparable a la de l'Arale, que s'ho passa d'allò més bé lluitant, per fi, contra algú amb qui no s'ha de contenir. 

Ella s'ho pren com un joc, però l'Obotxaman, que té un caràcter extremament amable i bondadós, pateix perquè es troba entre la lleialtat cap al seu creador, que li ha dit que els Norimaki són dolents, i l'amor a primera vista cap a l'Arale, filla d'una família que li dona una acollida ben càlida. 

I així acabem aquest volum, amb l'arribada d'un nou i important personatge a la Vila del Pingüí, i ja tinc ganes de veure com li van les coses, amb la resta del jovent, al proper volum.