Bola de Drac i la cultura popular occidental

No és pas nou que Bola de Drac va néixer com una adaptació molt lliure del clàssic relat xinès Viatge a l'Oest, del segle XVI, i que en Son Goku no és un personatge totalment original de l'Akira Toriyama. Tampoc ens hauria de sorprendre que, malgrat l'ambientació en un món i un univers ficticis, a l'obra hi puguem veure algunes referències culturals japoneses i del seu folklore (o de l'Orient en general), com ara la manera de reflectir l'Altre Món, la llegenda del conill a la Lluna o els ninges.

Aquesta entrada, però, no estarà dedicada a això, sinó a les referències a la cultura popular, o com la vulgueu anomenar, d'Occident, que també podem trobar escampades per Bola de Drac. Perquè de la mateixa manera que a nosaltres ens fascina allò exòtic, que ens queda culturalment més lluny, a l'altra banda també es viu, aquest fenomen, i per això els autors de manga acostumen a citar artistes i obres occidentals com a referents i influències. 

Comencem amb una inspiració que podem considerar doble, i és que la transformació d'en Goku -i més endavant qualsevol guerrer de l'espai amb cua- en mico gegant oozaru recorda tant el goril·la gegant King Kong, nascut a la pel·lícula del mateix nom de 1933, com el mite dels homes llop, amb orígens que es remunten segles i segles, en produir-se aquesta transformació en nits de lluna plena. 

És una deliciosa barreja que, sens dubte, respon al fet que en Goku, o almenys la seva inspiració principal, com deia, és la del protagonista de Viatge a l'Oest, en Sun Wukong, un noi mico que també es coneix com a Rei Mico.

Els homes llop més clàssics els veiem referenciats d'una manera més evident quan n'apareix un al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, tot i que en aquest cas l'autor li va donar un gir humorístic en fer que es tractés d'un llop home, que era un llop antropomòrfic que en veure la lluna plena es transformava en home, curiosament més lleig que en la seva forma de llop. 

Una de les referències més evidents és la de l'androide número 8, és a dir l'A-8 (com el podem anomenar en retrospectiva), clarament inspirat, no en la seva construcció a base de trossos de cadàvers -que no és el cas-, sinó en el seu aspecte, en el monstre del doctor Frankenstein, de la novel·la Frankenstein o El Prometeu modern, de Mary Shelley (1818). 

Al torneig de la Baba la Vident tenim un festival de referències al terror occidental clàssic, com és el cas del lluitador Dràcula, versió del personatge clàssic de la novel·la del mateix nom de Bram Stoker de 1897 -tot i que el mite dels vampirs és més antic-.

Del mateix any va ser la novel·la L'home invisible, de H. G. Wells, i a Bola de Drac el seu protagonista hi és referenciat amb un personatge que lluita contra els protagonistes aprofitant la seva invisibilitat, i el combat el solucionen, ja que encara no sabien lluitar sentint la presència dels rivals, d'una manera d'allò més curiosa, amb sang involucrada. 

Acabem el torneig de la Baba la Vident amb la tercera referència al terror clàssic, La Mòmia, mite iniciat el 1932 amb la pel·lícula protagonitzada pel llegendari Boris Karloff. A Bola de Drac és un lluitador molt fort que empra també les benes que l'emboliquen per immobilitzar els rivals.

Una referència difícilment més occidental des del punt de vista geogràfic, però també per la seva representació típica i tòpica en incomptables productes audiovisuals, és la dels indis (nord-americans) que viuen a la Terra Sagrada d'en Karín, els entranyables Upa i Bora. No hi apareixen, però, cowboys, però sí que són víctimes del setge de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. 

Aquesta referència no és visual, però es remunta a l'any 1950, quan Disney va estrenar La Ventafocs, gran clàssic de la companyia, la cançó més popular de la qual es diu Bibbidi-Bobbidi-Boo, sons que es reprodueixen a la lletra en si i que Akira Toriyama va fer servir per batejar els mags Bibidí i Babidí i el monstre Bû. 

Ens n'anem una mica més endavant en el segle XX, perquè tractant-se d'una sèrie d'arts marcials és normal que hi apareguin diverses disciplines de lluita, i també que hi hagi referències a dos populars artistes -en els dos sentits: com a lluitadors i com a actors de cinema- com són en Bruce Lee, que va aparèixer (en versió boladedraquiana, és clar) dos cops, en papers molt petits, i en Jackie Chan, que en aquest cas no s'hi assemblava gens, però sí que era molt semblant, canviant una única lletra, al nom que feia servir el Follet Tortuga per participar als torneigs d'arts marcials disfressat.

Val la pena aturar-se una mica en aquest punt per comentar que l'autor era molt fan de les pel·lícules d'arts marcials hongkongueses, el veiem a la foto amb en Jackie Chan, i que afirma que va crear la història curta Dragon Boy, llavor de la futura Bola de Drac, precisament per homenatjar aquell món que el fascinava tant. 

Una referència que a mi se m'havia escapat fins ara, perquè com he dit en més d'una ocasió no soc, ni de bon tros, especialista en la saga Star Wars, és aquesta ciutat dels núvols que a Bola de Drac és el cim de la Torre Sagrada d'en Karín, i que a L'Imperi contraataca (1980) es mostrava amb un aspecte que no podem negar que va inspirar aquesta construcció emblemàtica de l'obra de Toriyama. 

El 1984 començava el manga de Bola de Drac, i també va ser l'any de l'estrena de The Terminator, la primera de la mítica saga iniciada per James Cameron i protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, amb un androide assassí que ja és Història del Cinema per dret propi i que va aparèixer a la Torre d'Acer, a la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, sense gaires intents de dissimular d'on venia la inspiració, en gran part gràcies a una cosa tan ximple com les ulleres de sol del personatge. 

I què me'n dieu, de l'uniforme que la Bulma ha de dur quan no té roba de recanvi i ha d'acceptar aquesta que li deixa el porc de l'Oolong? No hi ha dubte que es tracta d'una referència al de les conilletes de la Playboy, la revista iniciada el 1953, que al seu torn va generar un imperi audiovisual d'entreteniment per a adults conegut arreu del món. 

Acabo amb una de no tan evident des del punt de vista estètic o argumental, però el cas és que en Goku, com se'ns explica quan ja ha estrenat la paternitat, és un extraterrestre que van salvar els seus pares tot introduint-lo, quan era només un nadó, en una càpsula que van fer volar des d'un planeta que estava a punt d'esclatar. 

Us sona? Naturalment, la inspiració l'hem de trobar en els còmics d'uns tals Jerry Siegel i Joe Shuster, concretament al número 1 d'Action Comics, de 1938, en què es presentava al món en Superman, el superheroi més important de la història del còmic. 

Aquest és un recull de curiositats que segurament són prou conegudes per totes aquelles persones que puguin llegir l'entrada, però em feia gràcia escriure-la de tota manera. En sabeu més? Quines se'm poden haver escapat? Comenteu-me-les!

Les derrotes d'en Goku

Sovint dic que una de les coses que no m'agraden de Bola de Drac, d'altra banda una de les meves obres preferides, és en Goku. No és que l'odiï, ni de bon tros, però no m'agraden gaire els protagonistes als que tot els surt bé, sensació reforçada pel fet que en general soc més de secundaris.

No m'agrada quan un personatge treu les castanyes del foc als altres i és hiperpoderós, i això a l'obra magna d'Akira Toriyama passa força. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi moments en què en Goku perd, i si repassem tota la història, incloent-hi Bola de Drac Super -potser especialment allà-, n'ha tingut moltes, de derrotes.

No és la meva intenció repassar-les totes, i en destacaré només algunes, però sí que en fer-ho n'esmentaré d'altres. Tot i que podríem debatre sobre si el primer enfrontament amb en Yamcha va ser una derrota o un empat, és evident que quan va lluitar contra en Jackie Chun a la final del 21è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai va perdre el combat.

El mestre d'en Goku, disfressat, li volia donar una important lliçó per tal que no li pugessin gaire els fums guanyant un campionat de lluita en la seva primera participació: sempre hi haurà algú més fort.

I el cert és que aquesta és la motivació del protagonista de Bola de Drac durant tota la història, per tant, objectiu aconseguit. El mateix va passar a la final del següent torneig: igual que contra en Jackie Chun, en Goku va perdre amb en Ten Shin Han per molt poc, per mala sort, més aviat. Era una manera de fer perdre el protagonista sense que semblés en absolut feble.

Fora de l'ambient lúdic i recreatiu dels tornejos, en Goku va tenir el seu primer gran rival temible en la figura d'en Tao Pai Pai, durant la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Hi va fer dos combats, separats per una setmana de diferència en què va entrenar a la Torre d'en Karin per enfortir-se i finalment derrotar el germà del Follet Grua, però en el primer va perdre estrepitosament, i és que l'assassí a sou li va clavar una pallisa memorable, i en Goku no va morir perquè una bola de drac que duia amagada va esmorteir l'impacte de l'ona dodonpa. En aquest cas, doncs, no va anar de poc, sinó que la derrota va ser indiscutible.

Si en Tao Pai Pai va ser el primer enemic realment malvat i assassí de la sèrie, on considero que Bola de Drac fa un gir i es posa seriosa i perd aquella innocència que molts van enyorar és a la saga d'en Satanàs Cor Petit.

Aquí la violència augmenta de manera notable, i els morts s'acumulen, entre els quals el primer que ens va impactar de debò, en Krilín. Però bé, en Goku torna a ser àmpliament superat, ara de manera més evident que contra en Tao Pai Pai, i el derroten tant en Tambourine, monstre-fill d'en Cor Petit, com el mateix rei dels dimonis la primera vegada que s'enfronten. El deixa pràcticament mort, vaja.

Aquesta pot despertar discussions, però amb la saga dels guerrers de l'espai van començar les batalles en grup, normalment per salvar la Terra, i les victòries es poden considerar col·laboracions. Ho és la que hi va haver contra en Vegeta, que el va obligar a fugir, però en el que és estrictament la lluita Goku contra Vegeta, el protagonista la va perdre.

Va ser un combat igualat, espectacular, un dels millors moments de l'obra d'Akira Toriyama, però va arribar un moment que en Goku va superar els seus límits i va començar a perdre pistonada, i en Vegeta es va transformar en mico gegant Ohzaru i el va destrossar, gairebé literalment. L'embranzida final que va salvar la Terra va ser obra d'en Son Gohan, en Krilín i en Yajirobee, tot i que dirigits per en Goku.

Però com que soc una persona justa, igual que dic això dic que contra en Raditz en Goku va morir, però no va perdre, ja que es va sacrificar per facilitar la mort de l'enemic a mans d'en Cor Petit. I, en un combat que va acabar de manera similar a grans trets, és a dir, amb un Goku vençut i l'ajuda dels seus aliats, també tenim la derrota contra el capità Ginew, a Nàmec.

A la saga dels androides es va fer servir el clàssic recurs d'inutilitzar el protagonista omnipotent (o gairebé) per tal que els altres treballessin una mica i, en general, el grup patís. Ja s'havia vist a Captain Tsubasa quan en Tsubasa tenia febre o estava lesionat, i es tornaria a veure a Bola de Drac quan en Goku moria per segon cop i es quedava uns anys a l'altre món.

Doncs bé, en el cas d'en Goku li va arribar abans d'hora la malaltia del cor que en Trunks del futur havia pronosticat, i va perdre contra l'A-19 per culpa d'això. De fet, si no arriba a ser per l'arribada d'un Vegeta que revelaria, per a l'impacte de tothom, que per fi es podia transformar en superguerrer, fins i tot hauria mort.

Acabo amb una altra mena de derrota: per abandonament. Perquè en Goku, encara que de petit no ho feia mai, de gran adquireix una saviesa no sempre reconeguda que li permet veure quan l'enemic el supera.

El primer cop que ho va fer va ser al Joc d'en Cèl·lula, en què va abandonar el combat amb el bioandroide, que semblava igualat, perquè en el fons sabia que no el podria guanyar, però sobretot perquè volia que sortís a lluitar en Son Gohan, en aquell moment el guerrer de l'espai més poderós, i tot plegat simbolitzava també un relleu en el protagonisme de la sèrie, que per desgràcia per als amants dels finals tancats es va gestionar malament a la llarga, però això són figues d'un altre paner.

Abandonaria també contra en Beerus a la saga La batalla dels déus, primer un llargmetratge i després integrat a Bola de Drac Super, i també va deixar combats inacabats, per exemple contra en Bû, i entre una cosa i l'altra en Goku ha perdut diversos combats en tota la seva trajectòria, alguns dels quals he volgut destacar. Perquè, al capdavall, per molt que sigui el típic protagonista que salva la situació gairebé sempre -cosa que a mi ja he dit molts cops que no m'agrada-, també té moments dolents.

Els còmics més cars de la història

Sovint ens queixem dels preus dels còmics, tenint en compte factors com el nombre de pàgines, la qualitat de l'edició o senzillament els preus que tenien aquells mateixos còmics fa uns anys. 

Però aquí tenim aquesta cultura (la de la queixa, i la dels còmics), diferent de la dels Estats Units, on una primera edició, encara que sigui només per col·leccionar i no llegir de debò -en aquest cas seria preferible una reedició moderna i amb uns materials que es conserven millor-, és un tresor per als amants dels còmics, quelcom que sovint només els més adinerats es poden permetre.

Al reality show que hauria de seguir qualsevol interessat en els còmics, però també la cultura popular, Comic Book Men, ho veiem en cada episodi: algú entra a demanar un còmic concret i té un preu de portada moltíssimes vegades superior a l'original o al de la seva versió moderna reeditada. Centenars de dòlars, fins i tot passant del miler.  

Sí, per un còmic vell. Aquí no donem -i segurament no el té- el mateix valor a un còmic si ha estat reeditat múltiples vegades per diverses editorials, i com a màxim trobem algun cas excepcional en què demanen el doble del que valia originalment. De fet, que un còmic sigui una edició antiga ho acostumem a considerar una qualitat negativa.

En qualsevol cas, avui volia fer un recull dels casos més extrems en aquest sentit, els còmics que han assolit els preus més alts en acords més o menys recents. N'hi ha per caure de cul.

Per tal d'establir-ne el preu, o més aviat el valor potencial, es té en compte l'estat de conservació en què es troba aquell còmic específic -sobretot si el blanc de les pàgines encara és blanc o no- i la dificultat per trobar-ne una còpia en bones condicions, i això ho fa la Certified Guaranty Company, fundada el 2008. Doncs bé, amb una puntuació de 9, comencem el Top 10 per sota de tot.

El número 1 de Marvel Comics, amb la primera aparició de la Torxa Humana (versió antiga) i en Namor, d'octubre de 1939, faria canviar el nom de l'editorial que el va publicar llavors i que es deia Timely Comics. Endevineu com es va rebatejar?

Bé, doncs aquesta còpia es va vendre el 2003 per 350.000 dòlars. Suposo que el van taxar després, perquè no es fundaria la CGC fins al 2008, com he dit dos paràgrafs més amunt.

La primera aparició de l'Iron Man, al Tales of Suspense número 39, es va vendre el 2012 per 375.000 dòlars, i com podem veure té una puntuació elevadíssima, de 9,6.

Tot i que és de març de 1963 i per tant té més possibilitats d'estar més ben conservat que els dels anys 30 i 40, el cert és que, tal com apunta el text del que estic traient la informació, una puntuació tan alta de vegades (o sovint) té en compte factors externs, com ara si el personatge està de moda o no, i en aquell moment, gràcies a les pel·lícules, l'Home de Ferro ho estava.

Com que sembla que, a partir d'una puntuació de 9, cada 0,2 es duplica el preu d'un còmic, si fem l'operació inversa segurament un Tales of Suspense 39 amb un 9 clavat valdria moltíssim menys.

En vuitena posició tenim el número 1 de Sensation Comics, de gener de 1942, on es produïa la segona aparició de la Wonder Woman, però la primera en portada i el primer cop que tenia un còmic en solitari.

Que una còpia d'aquest còmic rebés una qualificació de 9,4 també pot ser una mica sospitós, tenint en compte que es va vendre l'agost de 2017, i és que s'havia estrenat la pel·lícula de l'amazona i el personatge estava molt de moda. El còmic es va vendre per 399.100 dòlars a eBay.
 

És diferent el cas del setè classificat, un número 1 de Flash Comics, de gener de 1940, que té un 9,6 i que es va vendre per bastant més, concretament 450.000 dòlars. Parlem, per cert, de la primera aparició d'en Flash (versió original, Jay Garrick) i en Hawkman.

I és així perquè la venda es va produir el 2010, molt abans que s'estrenés la sèrie de televisió que tornaria a posar el personatge de moda. Per tant, era un 9,6 real. El motiu d'una conservació tan bona, malgrat l'extrema antiguitat de la còpia, és que abans de canviar de mans pertanyia a la col·lecció del senyor Edward Church, un col·leccionista de còmics i revistes que conservaba el material en un soterrani amb un nivell d'humitat que s'ha demostrat que era perfecte per a aquesta tasca.

Amb el sisè classificat tornem a un cas com el de l'Iron Man: el número 1 de The X-Men, de setembre de 1963, va tenir una puntuació gairebé perfecta (i serà la més alta de la llista) de 9,8 el 2012.

Casualitat, que els personatges estiguessin tan de moda gràcies al cinema? Segur que no, i qui el va voler el va haver de pagar a 492.937,50 dòlars.

En cinquena posició hi ha el número 1 de Batman, de la primavera de 1940, on es produeix la primera aparició d'en Joker i la Catwoman. El protagonista, però, havia debutat en una altra col·lecció.

Sembla que hi va haver una "guerra" en la licitació per aquesta còpia de 9,2, i la cosa va acabar amb la venda del còmic per 567.625 dòlars, l'any 2013, fent que per primer cop un còmic es vengués per més de mig milió.

A un pas del pòdium, amb una puntuació de 9,4 i data de portada de desembre de 1941, hi ha el número 8 d'All-Star Comics, que com a cosa especial té, ara sí, la primera aparició de la Wonder Woman, i sens dubte es va beneficiar també de la seva estrena cinematogràfica, perquè va assolir l'agost de 2017 un preu en subhasta de 936.223 dòlars.

El mateix còmic, però en un estat de 9, s'havia venut per 411.001 dòlars el març de 2016, cosa que el situaria en setena posició, però potser no cal que es repeteixi a la llista, que faig de 10 còmics diferents.

Comencem el pòdium des de baix i veiem que es comença a notar la importància dels personatges, perquè aquest sí que és el debut del Cavaller Fosc. Es tracta del número 27 de Detective Comics, de maig de 1939, que amb una puntuació de només 8.0 es va vendre l'any 2010 per -agafeu-vos fort- 1.075.000 dòlars.

Era el primer cop que se superava el milió, i com a curiositat resulta que es coneix l'existència de còpies en més bon estat de conservació, una de les quals de l'esmentada col·lecció del senyor Church, amb un 8,5. Però resulta que s'havia venut el 1994 per "només" 125.000 dòlars, i per tant també s'entén que es va valorar amb posterioritat.

El cas és que se suposa que hi ha còpies en encara més bon estat, però no s'han posat a la venda. Si amb un 8 es va vendre per més d'un milió de dòlars el 2010, què passaria ara si el propietari no ja d'aquella còpia de 8,5 -que faria un increïble benefici, segur, respecte a la inversió inicial-, sinó els de les còpies de 9, el posessin a la venda? Doncs que es calcula que passarien a ser el número 1 de la llista sense cap mena de dubte, perquè sembla que serien els còmics més valorats de la història.

La força dels personatges torna a quedar clara amb aquest número 15 d'Amazing Fantasy, la primera aparició de l'Spider-man, d'agost de 1962.

No cal discutir ara sobre aquest 9,6 atorgat el 2011, però tenia l'avantatge de ser de l'anomenada Edat de Plata dels còmics, la que va començar als anys 60. Per tant, pot ser que la seva conservació es mereixi aquesta puntuació. De tota manera, si volem saber el preu d'aquest còmic que s'endú la plata -mira-la, torna a sortir!-, es va vendre en una subhasta per 1,1 milions de dòlars.

L'antiguitat d'un còmic respecte a la seva conservació es té en compte en donar-li el valor, com podem veure en les dues posicions immediatament posteriors, de més de mig milió de dòlars i de més d'un milió, que pertanyien a l'Edat d'Or. Així, que un còmic de tants anys després -i per tant amb aquest avantatge en la conservació- estigui en segona posició té un mèrit brutal.

I com ja devíeu esperar, el còmic més car de la història és el número 1 d'Action Comics, de juny de 1938, amb el debut d'en Superman. És el còmic més antic dels que hem vist, també. I per això és aquí, si apliquem la lògica.

Amb una puntuació de 9, es va vendre el 2014 per -ara sí, agafeu-vos fort- 3.207.852 dòlars a eBay. Deixa en gairebé res els 2.161.000 dòlars que es van aconseguir el 2011 per una altra còpia de 9, i en total consta que se n'han venut, comptant aquestes dues, quatre d'aquests còmics per més d'un milió.

Per cert, sembla que existeix una còpia del primer número d'Action Comics que pertanyia originalment a l'esmentat Church, però que el seu propietari no l'ha fet valorar. Se li atorga simbòlicament un 9,2, i si hem de fer cas dels càlculs sobre la duplicació del preu cada 0,2 punts estaríem parlant de més de 6 milions de dòlars.

Font principal: Cbr.com

Font secundària (amb noves informacions que modificaven la llista): Bleedingcool.com

Harry Potter i Naruto: sospitoses semblances

Ja fa molt de temps que hi penso i que havia decidit fer una entrada al respecte, i cada cop ho veia més clar, fins al punt que no m'estranyaria gens que algú ja se n'hagués adonat i n'hagués parlat. Si és així -que tampoc no em sorprendria, perquè no és que jo sigui cap llumenera-, us asseguro que ni tan sols ho he consultat, així que qualsevol semblança amb entrades de blog similars serà pura coincidència.

El que no sé si és coincidència o hi ha alguna cosa oculta al darrere és el fet que, repassant tota la història de la saga literària Harry Potter i del manga Naruto hi ha unes quantes semblances que m'han anat cridant l'atenció amb els anys i que aquí em disposo a repassar. Ja aviso que, per la naturalesa del tema, hi haurà molts spoilers i de molt importants.

Comencem pel principi de les vides dels seus protagonistes: en Naruto no va conèixer els seus pares perquè es van sacrificar per salvar-lo (i salvar la vila de Konoha) quan era un bebè. D'allò li'n va quedar una marca, en aquest cas un segell de chakra a la panxa que va permetre afeblir l'enemic.

En Harry Potter també va perdre els pares quan era un bebè, i també es van sacrificar per salvar-lo. A ell, però, la marca li va quedar al front, després de repel·lir en Voldemort sense adonar-se'n i fer-li perdre el cos i, per tant, també treure-se'l de sobre temporalment.

Tant a Naruto com a Harry Potter tenim un protagonista clar, que surt al títol de l'obra, però totes dues històries són força corals, és a dir que hi ha molts personatges i de molt pes, on de vegades els secundaris sembla que siguin gairebé protagonistes. Tanmateix, hi ha un clar trio de personatges principals.

Fomenten valors com l'amistat, l'esforç, el treball en equip... i fins i tot coincideixen en què ens mostren els anys de formació dels protagonistes, a Naruto amb l'acadèmia de ninges i els nivells i a Harry Potter amb els cursos de Hogwarts.

I què me'n dieu, de les residències de Harry Potter i els clans de Naruto? A la primera hi ha Gryffindor, Hufflepuff, Ravenclaw i Slytherin, totes elles amb fundadors llegendaris. Hi veig paral·lelismes amb els clans familiars del manga d'en Masashi Kishimoto.

Sense anar més lluny, es considera que a Naruto hi ha 4 clans nobles, més importants que els altres, i un d'ells, el dels Uchiha, més fosc, aïllat i amb membres que tenien tendències malvades... que resulta que no sempre actuaven amb mala fe i, fins i tot, poden despertar moltes simpaties. Algú més veu les semblances entre Slytherin i el clan Uchiha?

Un dels seus membres, precisament, era l'Orochimaru, un ésser caracteritzat amb elements de serp que controla membres d'aquesta espècie i fins i tot s'hi transforma, li'n surten de la boca, en surt ell de dins i altres coses estranyes.

Paral·lelament, un antic membre de la residència Slytherin de Hogwarts és en Voldemort, que a la saga Harry Potter apareix de vegades amb la seva mascota, la serp gegant Nagini, i té trets facials com de rèptil, també.

Acabaré amb una nota més alegre: com acostuma a passar, a les històries comercials, per al gran públic, hi ha històries d'amor. Triangles, especulacions per part dels fans... i a Naruto i Harry Potter no podia ser diferent.

No sé quanta gent volia que en Naruto acabés amb la noia dels seus somnis, la Sakura. Almenys jo no. A mi m'agradava més la tímida Hinata Hyûga, que cada cop que el veia es moria de vergonya. Ja s'ho va fer venir bé, l'autor del manga, per fer que ens l'estiméssim alhora que la vèiem fer-se més forta i superar la seva timidesa.

És una situació i una evolució que em recorda molt la de la Ginny Weasley, que a Harry Potter té la mateixa actitud envers el protagonista -amb alguns xicots entremig, això sí-, i que no és pas la Hermione, que tothom esperava que fos la parella d'en Harry, o almenys és el que semblava que passaria al principi de la història.

Suposo que alguna semblança més hi deu haver, entre les dues històries. Com per exemple que la màgia de Harry Potter s'assembla a les jutsu o tècniques ninja de Naruto, o que tant l'obra de la J.K. Rowling com la d'en Masashi Kishimoto acaben amb un epíleg on veiem els protagonistes de grans i amb fills. Però trobo que ja ha quedat clar el que volia dir. I hi insisteixo: no he mirat si algú més ho pensa, si és tan evident que tothom ho sap o si hi ha hagut plagi en alguna de les direccions.

Després de The Wire

Ja ho havia fet amb altres sèries, això. No gaires, però. Concretament amb The Shield, El Príncep de Bel-Air i Friends. Però tenint en compte la importància i l'impacte de The Wire, i el fet que jo he trigat a veure-la però ja té uns anys, com podia estar-me de repassar què se n'ha fet, dels seus actors i actrius principals?

Vaig dir en parlar de la sèrie que alguns dels seus actors no eren professionals de la interpretació, mentre que d'altres sí, però va ser The Wire l'obra que els va llançar a la fama. En molts casos continua sent el més important que han fet, però val la pena veure què ha passat amb alguns d'ells.

Comencem amb en Larry Gilliard, Jr., l'inoblidable D'Angelo Barksdale. Abans de The Wire ja havia fer força cinema i televisió, però res d'excessivament memorable. Després, més o menys el mateix, amb aparicions episòdiques en unes quantes sèries. Des de 2013, però, surt a la popular The Walking Dead fent de Bob Stookey.

En Lance Reddick, el mític Daniels (i no li poso càrrec perquè va canviant al llarg de la sèrie), tampoc no era un principiant —de fet, havia sortit força a Oz, una altra aclamada sèrie de l'HBO—, però després de The Wire ha fet no només aparicions episòdiques en moltes produccions (per exemple a Lost), i pel·lícules, sinó també 85 episodis de Fringe entre 2008 i 2013. Des de llavors, però, no ha fet res d'especialment destacable.

El cas d'en Wendell Pierce és diferent. Ja tenia molta experiència fent pel·lícules i petits papers a la televisió abans d'interpretar en "Bunk" Moreland a The Wire, però el més destacat que ha fet a la televisió després d'allò ha estat la sèrie sencera Treme, de 2010 a 2013, també d'en David Simon, un dels creadors de The Wire, i també de culte, és a dir poc coneguda però molt ben valorada.

L'André Royo, en "Bubbles", en canvi, no havia fet gran cosa abans de la sèrie, i després ha fet només petits papers a la televisió i el cinema. Potser el més destacat, i no podem considerar que tingués gaire impacte, és el taxista que va aparèixer en 3 episodis de Fringe.

Un cas en què sí que es veu una clar augment de la presència televisiva és el d'en Clarke Peters, tot i que el seu paper de Lester Freamon no era el primer que feia a la petita pantalla, i de fet ja havia sortit a The Corner, dels creadors de The Wire.

Amb un d'ells, en David Simon, repetiria a Treme (i per tant coincidiria amb en Wendell Pierce altre cop), però també va sortir en 8 episodis de Damages, 11 de Person of Interest, un de True Detective i els 8 de la cancel·lada The Divide.

Li va anar molt bé, també, a l'Amy Ryan, l'entranyable "Beadie", que va sortir en 20 episodis de The Office (versió americana) però sobretot ha triomfat al cinema, amb els destacats papers de Gone baby gone (2007) —nominada a l'Oscar a la millor actriu secundària i guanyadora de moltíssims premis— i aquest mateix any Birdman, que té un repartiment potent.

No hi ha dubte que el paper més conegut de l'Aiden Gillen ha deixat de ser el del polític Tommy Carcetti i és, ara, el de Petyr Baelish a Game of Thrones, però aquest senyor també havia sortit en 10 episodis de Queer as Folk, i 10 més de Love/Hate, una sèrie irlandesa.

Aquest home no ha canviat gaire. En Robert Wisdom, l'entranyable "Bunny" Colvin, ja havia fet força televisió abans (era el temible Lechero a Prison Break, i no me n'havia adonat!), però després de The Wire ha fet papers recurrents en unes quantes més, com ara Supernatural, Happy Town, Burn Notice, Nashville o Chicago P.D.

En Domenick Lombardozzi, l'"Herc" de The Wire, va ser després un dels protagonistes de la cancel·lada Breakout Kings, però el seu paper recent més destacat és el de Ralph Capone a Boardwalk Empire, fent evidentment de germà del mític Al Capone.

També a Boardwalk Empire ha interpretat el seu paper més important després de The Wire en Michael K. Williams, fent de líder de la comunitat negra d'Atlantic City i esdevenint sens dubte un dels pilars de la sèrie. Ha fet altres coses a la televisió i el cinema, però per a molts serà sempre l'Omar Little, i per a molts altres en "Chalky" White.

Pel que fa a en Seth Gilliam, el simpàtic Carver, ja havia sortit a Oz, però després de The Wire el més important que ha fet ha estat Teen Wolf, interpretant el doctor Alan Deaton, i des de la cinquena temporada de The Walking Dead el capellà Gabriel Stokes.

En aquest punt potser estàveu pensant què se n'havia fet, dels més carismàtics (com si els de dalt no ho fossin prou), però paciència, que ja hi arribo. És el cas de la Sonja Sohn, la "Kima", que ha estat fent durant anys papers recurrents en diverses sèries, alguns de més importants com el de 29 episodis a Body of Proof, i actualment surt a The Originals, spin-off de The Vampire Diaries.

El senador Clay "Shiiiiit" Davies l'interpretava l'Isiah Whitlock, Jr., que en aquests anys ha dut a terme diversos papers recurrents, com el de Lucky 7 o el de Veep, a més d'aparicions en episodis únics en un fotimer de sèries, entre les quals Gotham.

De la ment criminal de l'elegant "Stringer" Bell, el britànic Idris Elba ha passat a fer de detectiu torturat (però també elegant) de Londres a la molt recomanable Luther, de la BBC, però pel mig ha fet unes quantes pel·lícules —els fans de Marvel l'hem vist fent de Heimdall a les dues pel·lícules d'en Thor que s'han estrenat fins ara— i papers recurrents com els 7 episodis de la versió nord-americana de The Office. 

He deixat expressament per al final aquest actor, en Dominic West, un altre entranyable tot i que tan faldiller a The Wire fent de McNulty com a The Affair, la seva sèrie actual (i guanyadora del Globus d'Or més recent en la categoria de millor sèrie dramàtica), fent de Noah Solloway. Abans se l'havia pogut veure a The Hour. Doncs bé, enllaça amb l'anterior actor perquè aquí fa de parella adúltera de la Ruth Wilson (al seu torn guanyadora del Globus d'Or per aquest paper), que també és un personatge important a Luther. 

Més interessant és la connexió directa que es produeix en aquella sèrie, perquè també hi apareix en John Doman, que fa de sobre d'en Dominic West i l'odia tant com quan era el seu superior a The Wire. Aquest senyor, que ja havia sortit també a Oz, l'hem pogut veure després a Damages, Borgia (fent de Roderic Borja, és a dir el papa Alexandre VI), Person of Interest i, actualment i amb un paper força més important que el de The Affair, a Gotham fent del mític Carmine Falcone.

Acabaré aquí aquest repàs, que ja ha estat prou llarg. No he parlat de tothom, però també és cert que hi ha actors que no han fet res gaire destacable després de The Wire, com ara en Jim True-Frost (Pryzbylewski), en Wood Harris (Avon Barksdale) o la Deirdre Lovejoy (Rhonda Pearlman).