Visionats: Zack Snyder's Justice League

Jo que no soc de veure les pel·lícules gaires vegades, i encara menys dues vegades seguides, aquest cop, i sense que serveixi de precedent, he fet una excepció. L'he fet perquè no tinc gaire memòria per als arguments, cosa que em permetria veure els films diverses vegades, paradoxalment. Però en aquest cas volia fer una comparativa entre la versió que coneixia i la nova que se n'ha llançat i que ha aixecat tanta polseguera.

Vaig veure Justice League al cinema, un altre cop a casa per preparar-me per a Aquaman, i un tercer cop fa uns dies perquè volia ser conscient de totes les diferències que hi hauria a la versió desitjada pel seu director, que com ja se sap va haver de deixar el rodatge del film pel suïcidi de la seva filla, de manera que el va acabar en post-producció en Joss Whedon (The Avengers, Avengers: Age of Ultron), que de fet havia reescrit bona part del guió tot plegant-se a les exigències de la Warner Bros., que ja havia mostrat la seva disconformitat amb la proposta de Snyder mentre estava vinculat al projecte, i que va prendre mesures al respecte sense que el finalment absent primer director hi pogués dir gran cosa per la situació personal tan dura que estava vivint.  

Zack Snyder's Justice League, o com es coneix també popularment, Snyder's Cut, és la restauració de la visió que el director tenia per a la pel·lícula, després d'haver dissenyat les línies generals del que havia de ser el DC Extended Universe -la contrapartida de la gran rival Marvel amb el seu reeixit Marvel Cinematic Universe-, i ha vist la llum després d'uns anys de polèmiques com ara la forta pressió dels fans, que a través de la campanya #ReleasetheSnyderCut, l'exigien -sembla ser que fins a límits irrespectuosos amb el personal de Warner Bros. i tot- basant-se en el costum de Snyder de tenir sempre alguna versió més llarga o diferent dels seus films que sol veure's ja al mercat domèstic. 

Fomentada també per les picades d'ullet del mateix director, que va dir públicament que existia una versió no estrenada, al final els executius de la Warner van accedir a permetre que l'acabés -inicialment van estar d'acord amb llançar-la tal com estava, però ell va demanar poder-la acabar, cosa que va costar algunes desenes de milions de dòlars addicionals-, i després de veure-la convidats a casa del matrimoni Snyder (ella, la Deborah, és, per cert, productora del film) van aprovar-ne el llançament.

Malgrat que durant un temps es va especular amb què es faria pública tant en forma de minisèrie de 6 episodis com en pel·lícula, al final es va decidir que només es veuria com a film, directament a la plataforma HBO Max -al nostre mercat, per sort, sense pagar res més i inclosa a l'HBO estàndard-, de 3 hores i 52 minuts de durada i el format 4:3 (amb un resultat com el que es veu a la imatge), dues decisions que poden fer arrufar el front a bona part de l'audiència potencial, però que no deixen de ser llibertats creatives, discutibles o no, que no serien possibles segurament al cinema. 

Donada l'excepcionalitat d'aquest llançament, la mala sort que va tenir el muntatge cinematogràfic l'any 2017 i tota la polèmica arrossegada, gairebé és un miracle que això ara estigui disponible per tal que el públic ho vegi, i certament hi ha tantes diferències amb la versió de Joss Whedon, popularment coneguda com a "Josstice League", que m'alegro d'haver-les vist totes dues amb pocs dies de diferència i haver-ne apreciat els canvis.

Sense entrar en detalls de l'argument, les línies generals del qual ja hi eren a la versió estrenada als cinemes (i publicada posteriorment en format domèstic), a més que ja n'havia fet la crítica en el seu moment, Zack Snyder's Justice League presenta un munt de canvis respecte a la versió que coneixíem, que de fet no són canvis, sinó la recuperació de la versió que ell volia, i qui va fer els canvis va ser precisament el seu substitut, encara que llavors es va dir que havia respectat força la visió del senyor Snyder: escenes afegides i filmades després -i per això hi ha escenes d'en Superman amb un bigoti eliminat digitalment però amb presses-, moltes d'eliminades, canvis en diàlegs... 

Coses com el redisseny de l'enemic, l'Steppenwolf, però també de l'uniforme d'en Superman, versions més llargues d'escenes que havíem vist al cinema i que sí que algunes semblen més llargues del que haurien de ser -bé, en realitat per a mi només a l'inici de la pel·lícula-, però que aporten coherència, rerefons de la història i la sensació que l'Snyder Cut, tot i ser llarguíssim, és Justice League molt més ben explicada. A més, es recupera la banda sonora de Tom "Junkie XL" Holkenborg, substituïda per la del llegendari Danny Elfman quan Snyder va deixar el projecte.

Ja vaig dir en el seu moment que Justice League m'havia agradat, dec ser dels pocs que en vam gaudir, però a còpia de llegir quines són les mancances per a l'opinió general, doncs sí, hi són. No tan greus com per considerar-la una porqueria, aquí no m'hi trobaran, però sí que ja havia dit que, tot i agradar-me, trobava que arribava massa aviat en la construcció de l'Univers DC cinematogràfic, sobretot perquè tres dels membres de la lliga no havien tingut una pel·lícula pròpia i el lligam emocional de l'audiència amb ells no era, per culpa d'això, gaire fort.

Aquesta nova versió, però, soluciona el problema tot donant força més metratge i explicant la història i les motivacions de l'Aquaman (que va tenir film propi, però més tard), en Flash i, sobretot, en Cyborg, que esdevé l'ànima de Zack Snyder's Justice League, però també de l'enemic, l'Steppenwolf, que aquesta versió descriu molt millor, irònicament en posar-lo per sota d'un altre de molt més poderós i conegut. De fet, sempre havia estat així, però la van retallar salvatgement i el públic es va quedar sense aquest element tan important.

És fascinant, havent pogut comparar les dues versions, veure com canvia una història, que bàsicament és la mateixa, segons com se'ns explica. Segurament les gairebé 4 hores de durada haurien estat excessives per projectar al cinema, i probablement no tot el que veiem en aquesta versió era necessari ni fa grans aportacions, però la versió d'en Zack Snyder és netament superior -no m'estranyarà, però, que hi hagi gent que renegui també d'aquesta- en termes generals, amb un to més fosc -i un grau de violència d'acord amb això i un humor molt mesurat-, diàlegs més versemblants, la sensació que tot està molt més ben explicat -fins i tot jo notava, a la versió anterior, que semblava que s'anés per feina i s'ometessin moltes coses i, efectivament, s'estaven ometent- i combats més espectaculars, perquè ho són, i molt. 

Fins i tot un punt que per a mi era feble de l'anterior versió, el paper d'en Batman, millora amb la visió d'Snyder, ja que té un rol més important en el desenvolupament de les batalles i no es queda en un simple líder i reclutador dels altres superherois. 

On Snyder arrisca, o més ben dit es delecta en la seva victòria en la lluita per poder presentar el film tal com ell l'havia concebut, i alhora s'aprofita que oficialment no es considerarà canònic, és en l'aparició de personatges i escenes que apunten a les que haurien estat pel·lícules de l'Univers DC que inicialment havien estat planificades, però que ja no veuran la llum, com la versió de Ben Affleck de The Batman o les dues seqüeles que estaven previstes per a Justice League.  

Zack Snyder's Justice League és la curiosa i rara història d'una pel·lícula que té una segona oportunitat fora dels cinemes, i no és clar l'abast que tindrà ni fins a quin punt netejarà la imatge de la versió dels cinemes i quina influència tindrà això en futurs films de DC, però trobo que ha estat un gran encert, per part de tothom implicat, posar-la a disposició del públic.

Dedicada a l'Autumn, la difunta filla dels Snyder, és també un regal per als fans, que la van demanar amb vehemència, i trobo que també per als que no en sabíem res fins fa poc, i dins d'aquests, jo mateix, que ja m'ho vaig passar bé amb la versió de Whedon, però que he devorat aquest "monstre" amb fruïció i dins les possibilitats que m'ha donat el meu temps lliure. No us la perdeu, pertanyeu al bàndol que pertanyeu.

Els còmics més cars de la història

Sovint ens queixem dels preus dels còmics, tenint en compte factors com el nombre de pàgines, la qualitat de l'edició o senzillament els preus que tenien aquells mateixos còmics fa uns anys. 

Però aquí tenim aquesta cultura (la de la queixa, i la dels còmics), diferent de la dels Estats Units, on una primera edició, encara que sigui només per col·leccionar i no llegir de debò -en aquest cas seria preferible una reedició moderna i amb uns materials que es conserven millor-, és un tresor per als amants dels còmics, quelcom que sovint només els més adinerats es poden permetre.

Al reality show que hauria de seguir qualsevol interessat en els còmics, però també la cultura popular, Comic Book Men, ho veiem en cada episodi: algú entra a demanar un còmic concret i té un preu de portada moltíssimes vegades superior a l'original o al de la seva versió moderna reeditada. Centenars de dòlars, fins i tot passant del miler.  

Sí, per un còmic vell. Aquí no donem -i segurament no el té- el mateix valor a un còmic si ha estat reeditat múltiples vegades per diverses editorials, i com a màxim trobem algun cas excepcional en què demanen el doble del que valia originalment. De fet, que un còmic sigui una edició antiga ho acostumem a considerar una qualitat negativa.

En qualsevol cas, avui volia fer un recull dels casos més extrems en aquest sentit, els còmics que han assolit els preus més alts en acords més o menys recents. N'hi ha per caure de cul.

Per tal d'establir-ne el preu, o més aviat el valor potencial, es té en compte l'estat de conservació en què es troba aquell còmic específic -sobretot si el blanc de les pàgines encara és blanc o no- i la dificultat per trobar-ne una còpia en bones condicions, i això ho fa la Certified Guaranty Company, fundada el 2008. Doncs bé, amb una puntuació de 9, comencem el Top 10 per sota de tot.

El número 1 de Marvel Comics, amb la primera aparició de la Torxa Humana (versió antiga) i en Namor, d'octubre de 1939, faria canviar el nom de l'editorial que el va publicar llavors i que es deia Timely Comics. Endevineu com es va rebatejar?

Bé, doncs aquesta còpia es va vendre el 2003 per 350.000 dòlars. Suposo que el van taxar després, perquè no es fundaria la CGC fins al 2008, com he dit dos paràgrafs més amunt.

La primera aparició de l'Iron Man, al Tales of Suspense número 39, es va vendre el 2012 per 375.000 dòlars, i com podem veure té una puntuació elevadíssima, de 9,6.

Tot i que és de març de 1963 i per tant té més possibilitats d'estar més ben conservat que els dels anys 30 i 40, el cert és que, tal com apunta el text del que estic traient la informació, una puntuació tan alta de vegades (o sovint) té en compte factors externs, com ara si el personatge està de moda o no, i en aquell moment, gràcies a les pel·lícules, l'Home de Ferro ho estava.

Com que sembla que, a partir d'una puntuació de 9, cada 0,2 es duplica el preu d'un còmic, si fem l'operació inversa segurament un Tales of Suspense 39 amb un 9 clavat valdria moltíssim menys.

En vuitena posició tenim el número 1 de Sensation Comics, de gener de 1942, on es produïa la segona aparició de la Wonder Woman, però la primera en portada i el primer cop que tenia un còmic en solitari.

Que una còpia d'aquest còmic rebés una qualificació de 9,4 també pot ser una mica sospitós, tenint en compte que es va vendre l'agost de 2017, i és que s'havia estrenat la pel·lícula de l'amazona i el personatge estava molt de moda. El còmic es va vendre per 399.100 dòlars a eBay.
 

És diferent el cas del setè classificat, un número 1 de Flash Comics, de gener de 1940, que té un 9,6 i que es va vendre per bastant més, concretament 450.000 dòlars. Parlem, per cert, de la primera aparició d'en Flash (versió original, Jay Garrick) i en Hawkman.

I és així perquè la venda es va produir el 2010, molt abans que s'estrenés la sèrie de televisió que tornaria a posar el personatge de moda. Per tant, era un 9,6 real. El motiu d'una conservació tan bona, malgrat l'extrema antiguitat de la còpia, és que abans de canviar de mans pertanyia a la col·lecció del senyor Edward Church, un col·leccionista de còmics i revistes que conservaba el material en un soterrani amb un nivell d'humitat que s'ha demostrat que era perfecte per a aquesta tasca.

Amb el sisè classificat tornem a un cas com el de l'Iron Man: el número 1 de The X-Men, de setembre de 1963, va tenir una puntuació gairebé perfecta (i serà la més alta de la llista) de 9,8 el 2012.

Casualitat, que els personatges estiguessin tan de moda gràcies al cinema? Segur que no, i qui el va voler el va haver de pagar a 492.937,50 dòlars.

En cinquena posició hi ha el número 1 de Batman, de la primavera de 1940, on es produeix la primera aparició d'en Joker i la Catwoman. El protagonista, però, havia debutat en una altra col·lecció.

Sembla que hi va haver una "guerra" en la licitació per aquesta còpia de 9,2, i la cosa va acabar amb la venda del còmic per 567.625 dòlars, l'any 2013, fent que per primer cop un còmic es vengués per més de mig milió.

A un pas del pòdium, amb una puntuació de 9,4 i data de portada de desembre de 1941, hi ha el número 8 d'All-Star Comics, que com a cosa especial té, ara sí, la primera aparició de la Wonder Woman, i sens dubte es va beneficiar també de la seva estrena cinematogràfica, perquè va assolir l'agost de 2017 un preu en subhasta de 936.223 dòlars.

El mateix còmic, però en un estat de 9, s'havia venut per 411.001 dòlars el març de 2016, cosa que el situaria en setena posició, però potser no cal que es repeteixi a la llista, que faig de 10 còmics diferents.

Comencem el pòdium des de baix i veiem que es comença a notar la importància dels personatges, perquè aquest sí que és el debut del Cavaller Fosc. Es tracta del número 27 de Detective Comics, de maig de 1939, que amb una puntuació de només 8.0 es va vendre l'any 2010 per -agafeu-vos fort- 1.075.000 dòlars.

Era el primer cop que se superava el milió, i com a curiositat resulta que es coneix l'existència de còpies en més bon estat de conservació, una de les quals de l'esmentada col·lecció del senyor Church, amb un 8,5. Però resulta que s'havia venut el 1994 per "només" 125.000 dòlars, i per tant també s'entén que es va valorar amb posterioritat.

El cas és que se suposa que hi ha còpies en encara més bon estat, però no s'han posat a la venda. Si amb un 8 es va vendre per més d'un milió de dòlars el 2010, què passaria ara si el propietari no ja d'aquella còpia de 8,5 -que faria un increïble benefici, segur, respecte a la inversió inicial-, sinó els de les còpies de 9, el posessin a la venda? Doncs que es calcula que passarien a ser el número 1 de la llista sense cap mena de dubte, perquè sembla que serien els còmics més valorats de la història.

La força dels personatges torna a quedar clara amb aquest número 15 d'Amazing Fantasy, la primera aparició de l'Spider-man, d'agost de 1962.

No cal discutir ara sobre aquest 9,6 atorgat el 2011, però tenia l'avantatge de ser de l'anomenada Edat de Plata dels còmics, la que va començar als anys 60. Per tant, pot ser que la seva conservació es mereixi aquesta puntuació. De tota manera, si volem saber el preu d'aquest còmic que s'endú la plata -mira-la, torna a sortir!-, es va vendre en una subhasta per 1,1 milions de dòlars.

L'antiguitat d'un còmic respecte a la seva conservació es té en compte en donar-li el valor, com podem veure en les dues posicions immediatament posteriors, de més de mig milió de dòlars i de més d'un milió, que pertanyien a l'Edat d'Or. Així, que un còmic de tants anys després -i per tant amb aquest avantatge en la conservació- estigui en segona posició té un mèrit brutal.

I com ja devíeu esperar, el còmic més car de la història és el número 1 d'Action Comics, de juny de 1938, amb el debut d'en Superman. És el còmic més antic dels que hem vist, també. I per això és aquí, si apliquem la lògica.

Amb una puntuació de 9, es va vendre el 2014 per -ara sí, agafeu-vos fort- 3.207.852 dòlars a eBay. Deixa en gairebé res els 2.161.000 dòlars que es van aconseguir el 2011 per una altra còpia de 9, i en total consta que se n'han venut, comptant aquestes dues, quatre d'aquests còmics per més d'un milió.

Per cert, sembla que existeix una còpia del primer número d'Action Comics que pertanyia originalment a l'esmentat Church, però que el seu propietari no l'ha fet valorar. Se li atorga simbòlicament un 9,2, i si hem de fer cas dels càlculs sobre la duplicació del preu cada 0,2 punts estaríem parlant de més de 6 milions de dòlars.

Font principal: Cbr.com

Font secundària (amb noves informacions que modificaven la llista): Bleedingcool.com

Cinema: Justice League

Per fi ha arribat el dia. Feia molts anys que DC intentava fer una pel·lícula del seu grup de superherois més famós. No hi havia manera, entre altres coses perquè els projectes individuals dels personatges anaven massa per lliure o no acabaven de sortir bé i no rebien ni tan sols una seqüela.

El que Marvel estava fent tan bé, i que va culminar en The Avengers, DC no era capaç de fer-ho... fins que després d'estrenar Man of Steel va decidir que la seva seqüela no seria una seqüela normal, sinó un crossover pensat com a preludi de la futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia, en què se'ns presentaven també el nou Batman, interpretat per en Ben Affleck -i que no nega l'aclamada trilogia de Christopher Nolan, sinó que ens mostra un Cavaller Fosc envellit i amb dues dècades d'experiència a l'esquena-, i la Wonder Woman, en el que seria la seva primera representació cinematogràfica abans de l'estrena del seu esperat i molt aplaudit film en solitari.

La fórmula de la presentació prèvia de superherois abans d'unir-los que havia dut a terme amb èxit Marvel Studios està sent imitada ara per DC amb el seu DC Extended Universe, tot i que la idea del grup de superherois és originalment seva, havent creat ja la Justice Society of America als còmics el 1940 i la que ens ocupa, la Justice League of America, el 1960. Els Avengers, per la seva banda, van debutar el 1963. Les coses, com són.

De tota manera no s'ha esperat a establir del tot els personatges i que el públic els conegués bé, almenys en alguns dels casos: en Batman, com a personatge, no necessita presentació -en vam tenir prou a Batman v Superman amb la nova caracterització-, i s'ha considerat que amb una pel·lícula d'en Superman i una altra de la Wonder Woman n'hi havia prou per fer aquest esperat salt que és Justice League, dirigida per en Zack Snyder.

Pel que fa als tres altres membres d'aquest grup fundador, que són en Flash (Ezra Miller), en Cyborg (Ray Fisher) i l'Aquaman (Jason Momoa, vist a Stargate Atlantis i a Game of Thrones), a l'esmentada pel·lícula van sortir breument perquè sabéssim qui eren i que sortirien al film del llavors "massa llunyà" 2017, però trobo un encert que les seves cintes en solitari ens arribin en els propers anys, ja que no són prou populars -llevat d'en Flash, que al capdavall ja triomfa a la televisió, encara que interpretat per un altre actor- com per retardar l'arribada de Justice League, que ens ha permès conèixer-los una mica i això, de retop, farà que les seves aventures en solitari tinguin més espectadors. 

En fi, una història que reuneix personatges de tan diferents poders i habilitats -i circumstàncies- per força havia de tenir un to diferent del que trobaríem en cadascun dels productes individuals, i segurament qui més se'n ressenteix és en Batman. 

Ja passa als còmics de la Lliga de la Justícia, de fet. El seu hàbitat natural és Gotham de nit, treballar en solitari -de vegades fins i tot allunya els seus aliats, la Batfamília-, i fer front a amenaces d'aquest món, per més fortes i/o enginyoses que siguin. En canvi, a Justice League era evident, tal com passava a The Avengers, que l'amenaça havia de ser quelcom que els superés tots plegats i els obligués a col·laborar, i qui està més fora de lloc en un enfrontament entre éssers amb superpoders és en Batman. 

  

Això no vol dir que el seu paper es redueixi a ser la persona que els reuneix tots per fer front a l'enemic que ell ja fa temps que investiga, perquè en realitat és el cervell del grup i qui disposa dels mitjans econòmics i tecnològics necessaris per tirar endavant l'empresa.

La interacció entre personatges és quelcom que també s'ha de cuidar molt en una pel·lícula coral de superherois, i tal com veiem a la proposta de Marvel -ja em disculpareu que les compari constantment, però l'ocasió hi convida-, a Justice League és un aspecte cuidat i equilibrat, en què les diverses personalitats dels membres entren en conflicte o permeten que congeniïn, segons el cas. 

Val a dir que es nota que s'ha posat esforç en dedicar el mateix temps als tres nous personatges, el seus orígens i el seu caràcter, però al final acaba destacant més en Flash, que posa el contrapunt humorístic, amb aquesta versió poruga, innocent i inexperta que particularment no m'agrada, i menys encara amb el magnífic Barry Allen que tenim a la televisió cada setmana, però que entenc el paper que fa al grup i a la pel·lícula i, per tant, no em molesta. 

Pel que fa a l'enemic, i ja vaig acabant, es tracta de l'Steppenwolf (Ciarán Hinds), un dels Nous Déus creats per en Jack Kirby el 1972, que arriba a la Terra per tal de conquerir-la per al seu amo, en Darkseid, aquí només esmentat. 

Personalment, aquesta mena d'enemics monstruosos, possiblement alienígenes i extremament poderosos no acaben de ser del meu gust, a més que es repeteixen força a les pel·lícules de superherois, però reconec que és normal que en un film de la Lliga de la Justícia els personatges s'hagin d'enfrontar a aquest tipus d'amenaça, encara que sigui al preu de col·locar el meu personatge preferit, en Batman, en un paper més secundari. 

Sabia que Justice League seria una pel·lícula d'acció molt pura i constant, d'explosions i cops que envien el rival a 300 metres, però m'agrada també que es cuidin els detalls i que es doni paper als personatges secundaris, com és el cas de la Lois Lane (Amy Adams, esplèndida com sempre), l'Alfred (un Jeremy Irons que ja no em va convèncer del tot a Batman v Superman) o el comissari Gordon (el gran J.K. Simmons, que debuta en el paper, sorprenentment petit per la importància de l'actor, però alhora comprensible perquè no és un film d'en Batman).

Sembla que aquesta pel·lícula tampoc ha agradat en general, però a mi sí -per variar, també, que sóc de satisfacció fàcil-. No esperava més ni menys de la versió cinematogràfica de la Lliga de la Justícia, i friso per veure les properes pel·lícules alhora que m'agrada que es donin pistes sobre futurs membres de l'equip. Ara bé, el to, el ritme i fins i tot la banda sonora de Batman v Superman: Dawn of Justice em van agradar més.  

Cinema: Wonder Woman

Durant les darreres dècades hem vist pel·lícules d'en Superman i d'en Batman, amb més o menys fortuna, i afortunadament DC està aconseguint crear el seu particular crossover cinematogràfic, amb un primer intent que és Batman v Superman: Dawn of Justice, una pel·lícula que, nedant a contracorrent, a mi em va agradar molt, i que també destaca perquè allà es va presentar, en un paper més gran del que semblava, la primera Wonder Woman cinematogràfica, que un any després havia de tenir la seva pel·lícula en solitari.

Era una pel·lícula molt esperada, des que es va saber que es faria i sobretot des que vam veure la israeliana Gal Gadot interpretant-la a l'esmentada pel·lícula d'en Batman i en Superman, i les expectatives eren molt altes.

Al capdavall, a diferència dels altres dos membres de la Trinitat de DC Comics, ella no havia tingut presència a la gran pantalla i, a la petita, en imatge real -als dibuixos animats sí que havia sortit molt-, només a la sèrie de 1975-1979 protagonitzada per la Lynda Carter, ara fent un paper esporàdic a Supergirl.

Les expectatives eren molt altes i jo trobo que han estat satisfetes. Lluny de ser un simple pròleg per a la unió definitiva amb altres superherois a Justice League la propera tardor, cosa que ja va ser la seva presència a Batman v Superman: Dawn of Justice, abans i tot de tenir la seva pel·lícula, a Wonder Woman trobem una pel·lícula d'orígens, però que no fa més referències de les necessàries a la seva connexió amb el Cavaller Fosc i l'Últim Fill de Krypton.

Si de cas, potser recorda el primer film del Capità Amèrica, de la competència, per la coincidència de l'element bèl·lic -en aquest cas la Primera Guerra Mundial i no la Segona-, perquè en el fons és una pel·lícula de guerra en què la superheroïna en qüestió, igual que l'Steve Rogers a Marvel, marca la diferència amb els seus superpoders.

En la comparativa guanyaria Wonder Woman, però, perquè la Segona Guerra Mundial la tenim molt vista, i perquè hi retrata coses com les conseqüències de la guerra per als civils amb una mica més de detall del que estem acostumats a veure en films de ficció històrica i especialment en els de superherois.

Era un producte delicat, perquè era una primera vegada, i per sort l'equip liderat per la directora Patty Jenkins hi ha treballat amb cura i amb molt d'encert, tot agafant elements de la llarguíssima història del personatge, creat per William Moulton Marston el 1941, i barrejant-los sense que res ens sembli forçat.

Hi veiem, per exemple, les Amazones, les guerreres creades per Zeus per fer front al seu fill, el déu de la guerra, Ares, i gràcies a això veiem els orígens de la Diana en una Themyscira inspirada en la Grècia clàssica que ens recorda la magnífica etapa d'en George Pérez al còmic a finals dels anys 80. També hi veurem cares conegudes com la de la Connie Nielsen, que fa de reina Hyppolita, i la Robin Wright, la general Antíope.

A més, un altre encert: l'autèntic origen de la protagonista va ser canviat de manera lleugera però determinant a l'excel·lent etapa del guionista Brian Azzarello al còmic, que vaig ressenyar, i a la pel·lícula s'ha introduït aquest canvi recent. Ho aplaudeixo.

Un canvi que sí que, si no vaig errat, introdueix la pel·lícula, és precisament el de la guerra retratada. Aquest cop el pilot Steve Trevor (Chris Pine), el gran amor de la història de la Wonder Woman -perquè el fet que la protagonista sigui el personatge més poderós de la pel·lícula i no necessiti tenir parella no està renyit amb el fet d'enamorar-se, peti qui peti-, fuig dels alemanys, però encara no nazis.

Ignoro per què es va decidir canviar la guerra, potser sí que va ser per variar una mica, però també és veritat que aquest entranyable personatge, un bon jan i més obert de ment del que per desgràcia era habitual en aquelles èpoques, fos la guerra que fos, ha tingut moltes versions i no passa res perquè n'hagin fet una altra. Es tracta d'entendre que la Diana va viure fa un segle i ara té el mateix aspecte que llavors.

Wonder Woman és un film bèl·lic, com deia, en què hi ha lloc per a demostracions de coratge, inspiració, companyonia, triomf i tragèdia, però també per a l'humor, trobo que presentat en dosis més que adequades.

L'amazona entra en contacte amb el "Món de l'Home", sobre el qual fins ara només havia llegit, de la pitjor de les maneres, directament a la Gran Guerra, i es veu obligada a superar el xoc cultural i adonar-se que els valors que formen la seva personalitat són admirables, però de poca aplicació al món real.

En qualsevol cas, Wonder Woman és una adaptació excel·lent d'un producte que no n'havia tingut cap d'aquestes característiques, i l'han encertat a la primera, i de manera molt respectuosa, a més de ser una pel·lícula prou bona per si mateixa, sense que en realitat necessiti el recolzament de l'univers de còmic d'on surt.

Veurem què passa a la segona part, però de moment sembla que la Wonder Woman d'imatge real funciona tant acompanyant altres personatges com en solitari.

Lectures: Wonder Woman de Brian Azzarello i Cliff Chiang

Sovint em queixo que les ofertes dels recopilatoris de còmics de superherois en anglès ja no són tan bones i tan freqüents com fa uns anys, i que és per això que trigo a comprar-me les coses, de manera que les llegeixo amb massa separació respecte a la publicació original dels números individuals. Però de vegades això té avantatges.

És el cas dels còmics de què parlaré avui, ja que en aquest cas ressenyo una etapa sencera, que he pogut llegir quan els volums que la formen han baixat dràsticament de preu. Es tracta de la Wonder Woman del guionista Brian Azzarello i el dibuixant Cliff Chiang, aclamada per mèrits propis i des que va començar un clàssic modern i una etapa de referència per a aquest personatge que va néixer gairebé fa tant com els altres dos membres de la "Trinitat" de DC Comics, el 1941, creada per un psiquiatre anomenat William Moulton Marston que volia enviar, amb ella, un missatge a favor de la dona i que elles acabessin dominant el món.

Quan DC Comics va decidir rellançar totes les seves col·leccions la tardor de 2011, amb l'anomenada The New 52, alguns personatges van patir més canvis que altres, i el de la princesa amazona va ser un dels casos en què es va fer més net, en aquest cas, pel que sembla, de manera encertada, tot i que no exempta de polèmica inicial.

Perquè resulta que el mestre Azzarello, un dels guionistes estrella del còmic nord-americà, va decidir que el seu mític origen com a figura de fang ja no era canònic i en va pensar un altre, que canviava la perspectiva i la convertia, de fet, en una semideessa, cosa que de retop canviava la seva relació amb les companyes amazones, ara molt més hostils envers la protagonista.

Però no només això, sinó que també ens explica, al llarg de 35 números -a més del 0 i el Secret Origins-, un relat farcit de referències de la mitologia clàssica, cosa que no és nova a la història de la Wonder Woman, només cal veure l'etapa clàssica del gran George Pérez, però que el guionista amenitza al màxim amb una narració dinàmica, versions modernes dels personatges i fins i tot un toc de soap opera que hi encaixa perfectament, sense convertir aquests còmics en quelcom banal i lleuger.

No vull entrar en detalls sobre la trama per tal de no fer spoilers, però la premissa és que Zeus ha desaparegut i els seus germans, els seus fills i la seva dona es disputen el tron vacant de l'Olimp. Aquesta guerra intestina posa en perill tots els candidats, però també enfanga qualsevol possible hereu, com és el cas del fill nonat d'una humana, la Zola, personatge de nova creació que aviat esdevé d'allò més entranyable.

La Diana s'erigeix en la seva protectora, però aviat es veu ella mateixa immersa en aquesta disputa cruel i sanguinària que es complica i ramifica amb la profecia que diu que un dels fills de Zeus acabarà amb el principal candidat al tron, l'Apol·lo, que no sospita que aquest podria ser un altre, un fill oblidat del déu suprem que veurem més endavant.

Tot això, com deia, narrat d'una manera amena, com ja esperava del senyor Azzarello, que fins i tot diria que dissenya un dels personatges, l'Ares o déu de la Guerra, a la seva imatge. O potser és cosa del dibuixant, ignoro si per decisió pròpia o a petició del guionista.

En fi, si l'esment de la mitologia clàssica us crida poc l'atenció, perquè certament hi ha gent que troba aquest tema avorrit, traieu-vos del cap el pensament. Aquesta etapa de Wonder Woman fa sortir el panteó grec d'una manera fresca i captivadora, poques vegades m'he trobat tan temptat de llegir uns còmics tots seguits, sense dosificar, i aprofita per a tocar temes que per desgràcia encara són d'actualitat, però en què el guionista es posiciona en defensa de la dona davant les agressions masclistes, físiques o verbals. Contempleu aquesta magnífica pàgina:

Acabo comentant l'apartat visual d'aquests còmics, a càrrec d'en Cliff Chiang, que té un estil aparentment senzill, no excessivament espectacular i amb una paleta de colors reduïda, però dinàmic tot i l'ús de línies força rectes i un traç gruixut, que recorda més aviat els còmics independents, o si més no fora del gènere de superherois -de fet en tornaré a parlar aviat, quan llegeixi una nova obra d'aquest estil que també dibuixa ell-, però que després de les reticències inicials encaixa molt bé amb la història.

Recomano moltíssim, doncs, aquesta etapa de la superheroïna primigènia, que malgrat haver viscut diverses bones etapes a la seva història de 75 anys i amb l'esperança que la incipient carrera de la seva versió cinematogràfica -per fi!- li proporcioni la popularitat mundial que es mereix, no és tan fàcil trobar grans còmics imprescindibles com sí que passa amb els seus companys Batman i Superman. Doncs bé, aquest n'és un.

Cinema: Batman v Superman - Dawn of Justice

Suposo que no sorprendrà cap lector ni cap lectora habitual -si és que en tinc, d'habituals- que, parlant de tants còmics d'en Batman i algun d'en Superman, tot i que fa temps que això no passa, ara publiqui la meva crítica personal de la pel·lícula que feia tant de temps que estàvem esperant, acabada d'estrenar quan escric aquestes línies i ja vista per sentència per part meva. 

Fa gairebé 3 anys, al juny de 2013, s'estrenava Man of Steel, el nou intent de ressuscitar cinematogràficament el personatge d'en Superman després d'aquella fallida Superman Returns de 2006, i com que els fans són gent difícil de satisfer va resultar que agradava, però no convencia tant, ni de bon tros, com la trilogia de Christopher Nolan del Cavaller Fosc. Per a mi era una més que notable pel·lícula d'orígens i una refrescant nova visió d'un dels personatges més icònics de la història del còmic, però la seqüela que s'esperava inicialment per al 2014... es va transformar en un crossover que ens ha arribat ara, tot despertant moltíssima expectació.    

Les reticències inicials respecte al film dirigit per en Zack Snyder eren importants: sobretot es temia per la interpretació que en Ben Affleck havia de fer del Cavaller Fosc. Atès que es considera gairebé universalment un mal actor, en fer-se càrrec d'un personatge tan important l'aposta era arriscada. Personalment he de dir que jo sóc defensor d'aquest senyor, tot i que reconec que és força millor director que no pas actor. I després d'haver fet de Daredevil a la vilipendiada pel·lícula de 2003 i de Superman, de manera indirecta, a la notable Hollywoodland, a mi personalment m'agradava la idea.

La qüestió amb què jo tenia reserves, no sé si compartida amb gaire gent, era que Batman v Superman: Dawn of Justice no fos la seqüela que mereixia Man of Steel, sinó un crossover que arribava després de només un film de presentació d'en Superman. Trobava que li faltava una pel·lícula més. I ara que l'he vist puc dir que m'ha convençut completament en la seva doble funció de seqüela, perquè ho és, i pròleg del que serà el DC Universe Extended, la contrapartida del Marvel Cinematic Universe, amb la presentació de personatges de la Lliga de la Justícia que tornaran a aparèixer en pel·lícules individuals i a la de la mateixa JLA en els propers 3 o 4 anys.

El punt de partida argumental és coherent amb Man of Steel i alhora dóna l'excusa per a l'altrament improbable enfrontament entre en Batman i en Superman: la batalla amb el general Zod que va provocar terribles pèrdues humanes i materials al final del film de 2013 ha fet que la condició d'heroi de l'últim fill de Krypton sigui posada en dubte, i des de les institucions se'l vol fer responsable dels danys col·laterals que les seves activitats -o les dels alienígenes que va atraure a la Terra- han provocat. La gent vol saber quines són les seves intencions i el govern el vol tenir controlat. Previsible i lògic.

Per altra banda en Bruce Wayne, que era a Metropolis el dia d'aquell èpic combat, també el posa al seu punt de mira, perquè ni tan sols ell, amb la seva demostrada intel·ligència, pot evitar sentir desconfiança d'un ésser pràcticament desconegut que té els poders d'un déu. Un ésser que, al seu torn, també desconfia del vigilant de Gotham i els seus violents mètodes.

La qüestió és que el terreny estava preparat per a una col·lisió que havia de tenir lloc tard o d'hora, i l'empresari Lex Luthor -que no havia aparegut a Man of Steel-, i que aquí interpreta en Jesse Eisenberg amb un estil que no m'ha agradat gens, encén la guspira que ho fa esclatar tot, gairebé literalment, i és llavors quan es produeix l'enfrontament de titans que se'ns promet al titol.

Com és possible, amb la diferència de forces que hi ha? Bé, com tothom sap en Superman té una debilitat, la kryptonita, que a la primera pel·lícula no es va ni tan sols esmentar, i en Batman sempre s'ha caracteritzat per ser un superheroi amb molta força física, però també molts calés i enginy, que fa servir tota mena d'armes i aparells que en aquest cas li permeten enfrontar-se a l'Home d'Acer en desigualtat de condicions al seu favor.

En aquest sentit Batman v Superman: Dawn of Justice és pur espectacle, no hi ha cap dubte que els combats que hi veiem són impressionants i els efectes especials de primera, però... i la resta d'aspectes de la pel·lícula?

Argumentalment reconec que tot plegat és una mica forçat, que la construcció dels personatges es deixa una mica de banda -per exemple, d'aquest Batman que es desmarca del Batman de Nolan, que per cert també està ficat a la pel·lícula com a productor executiu, només en sabem que li van matar els pares (i ens ho tornen a explicar per enèsima vegada) i que té un majordom d'allò més capaç, però poca cosa més-, que durant una bona estona del principi del film no acaba de quedar clar cap on vol anar ni quines són exactament les subtrames, i que aquests Batman i Superman menys escrupolosos amb els atacs letals impacten força i s'allunyen de les versions dels còmics, però el film també té moltes coses bones. Moltes.

Per exemple, que després de tants anys d'intentar posar al lloc cinematogràfic que es mereixen en Batman i en Superman, amb resultats desiguals, Warner Bros. (propietària de DC Comics) per fi comença a donar forma al que Marvel està fent de meravella -no pun intended- des de fa uns anys: la unió dels seus superherois més emblemàtics en una història compartida.

Allò que ja està executant a la televisió amb Arrow, The Flash, DC's Legends of Tomorrow i Supergirl, però en pantalla gran, amb productes realment ambiciosos i, sobretot, la Trinitat de DC com a centre. Perquè l'aparició de la Wonder Woman -per primera vegada en una pel·lícula tot i que va ser creada el 1940- se sabia des de feia molt de temps i el resultat és una participació més aviat misteriosa, de poques paraules i podríem dir que de cameo de força durada.

I per si no acabava de quedar clar que Dawn of Justice vol dir, en realitat, Dawn of Justice League, no només està anunciat que l'any vinent en tindrem pel·lícula, sinó que a Batman v Superman ens en donen pistes, ens mostren presències breus -però reiterades, no fos cas que ens les perdéssim- d'altres superherois que en formaran part, i argumentalment ja ens hi encaminen amb la promesa d'una amenaça terrible que ve de l'espai i que requerirà que els més poderosos defensors de la Terra uneixin forces.

El millor és que tot això no passa de ser mel als llavis, i per tant permet que aquest film es desenvolupi a la seva manera i sense excessives distraccions. És una seqüela de Man of Steel, sí, perquè el personatge d'en Superman es continua construint, i també ens presenta una versió d'en Batman més madura, brutal i roçant el feixisme, que beu directament del celebrat i canònic The Dark Knight Returns tant en moments del guió com en referències visuals i el mateix enfrontament entre els dos herois.

Pot semblar que a Batman v Superman, doncs, s'hi volen ficar massa coses: continuació d'una història, introducció d'un personatge que fa de coprotagonista més que de secundari, múltiples referències a un còmic concret d'en Batman en un film teòricament d'en Superman -que també en té moltes de pròpies, i s'inspira força en la trama de The Death of Superman-, nous personatges i la llavor d'un univers cinematogràfic que ja s'està desplegant... i tanmateix no he tingut la sensació que es deixessin coses al tinter.

Per tal d'evitar que es considerés un simple pròleg de la pel·lícula de la JLA tampoc no podia faltar el combat èpic que ocupa la darrera part del film, és clar, i és un combat absolutament trepidant i melodramàtic que per força ha de ser excitant per a qualsevol seguidor d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman. Inoblidable.

Per tot plegat, i per unes interpretacions convincents -més criticada la d'en Henry Cavill, que ja a Man of Steel feia un Superman força ensopit-, jo he quedat molt satisfet amb aquesta pel·lícula, cosa que no vol dir que no hi trobi algun defecte, ja esmentat. Però sempre ho dic: jo sóc benèvol i m'acostumo a mirar les coses amb bons ulls, a més que sóc un analista totalment nul. De públic eternament emprenyat i insatisfet sempre n'hi ha, públic que tenia ganes de buscar-li les pessigolles a aquesta pel·lícula des del principi i s'ha endut unes quantes garrotades, perquè sembla que després de Superman: The Movie (1978) no s'hagi fet cap film bo de superherois. M'ho esperava, però se me'n fum. A mi m'ha agradat molt. I, per cert, si us heu adonat de diverses referències més o menys ocultes dins la pel·lícula, segur que aquí trobareu les que us falten.

A favor:

-Per fi els dos superherois més populars de la història junts en una mateixa pel·lícula

-Sempre s'ha volgut fer un film sobre The Dark Knight Returns, i fent-hi tantes referències aquí s'ha solucionat de la millor manera

-Crossover, seqüela, punt de partida d'un univers cinematogràfic... aquest film és totes aquestes coses i ho aconsegueix amb solvència, per a mi, diguin el que diguin

-Les múltiples referències a l'Univers DC que emocionen els fans quan les localitzem. Fins i tot n'hi ha alguna al videojoc de lluita Injustice: Gods Among Us, que és el primer que vaig pensar quan es començava a saber de què aniria aquesta pel·lícula

-Un Batman i un Superman diferents dels dels còmics -genial la frase d'en Perry White en aquest sentit, "Ja no és 1938"-, però igualment interessants

En contra:

-Una mica de caos durant bona part del principi i alguna subtrama poc desenvolupada

-L'amanerada interpretació d'en Lex Luthor que fa en Jesse Eisenberg. Massa inspirada en el Joker d'en Heath Ledger i allunyada del caràcter del personatge als còmics

-Que no hagi agradat tant com caldria per a l'impuls adequat de les pel·lícules que han d'arribar

Lectures: Green Arrow - Harrow

Fa un any (ja sé que vaig amb retard, però he explicat algun cop que la meva economia no em va permetre comprar durant 2013 al mateix ritme que altres anys) que vaig ressenyar l'anterior recopilatori del nou Green Arrow, i ara per fi arriben les meves impressions del tercer, que per sort mostra una lleugera millora respecte a la tendència a la baixa a què ens havien acostumat no només en aquesta nova etapa de The New 52 i la renovació total del personatge, sinó també als últims còmics d'abans del reset.

No n'esperava res, tenia entès que era dolent com l'anterior i que fins el proper, el quart recopilatori, la cosa no es començaria a animar, però potser per això, o potser perquè aquest Green Arrow: Harrow no és un despropòsit caòtic i sense interès com el tom que el precedeix, el cas és que m'ha agradat relativament.

Conté els números 14 a 16 de la col·lecció, publicats individualment de gener a març de 2013, a més del número 0 (novembre de 2012), el 8 de l'actual Justice League (juny de 2012), unes pàgines del 13 de la mateixa col·lecció (desembre de 2012) i el 14 de The Savage Hawkman (gener de 2013).

Precisament amb aquest últim personatge es relaciona l'Oliver Queen al 14 de la seva col·lecció, en què l'ha d'ajudar a protegir-se dels atacs del que sembla una conspiració per a encolomar-li un assassinat que no ha comès i que duu en Green Arrow a un terreny que no domina, el de la lluita a l'aire.

Però la història, que tot i la trobada dels dos personatges al tom anterior (que ni recordava de tant temps que ha passat) ens arriba començada perquè s'enceta al 13 de The Savage Hawkman, continua al 14 d'aquesta, que sí que s'inclou a Green Arrow: Harrow. El cas és que no té gaire sentit perquè és una saga formada per 4 números, dos dels quals no inclosos, i notem que falten coses. Dit això, no està malament veure, per fi, com el nou Arquer Maragda interactua amb un altre superheroi.

A continuació, ja al 15 i el 16 de Green Arrow, el protagonista es crea un enemic en interceptar un carregament d'armes, cosa que motiva el traficant de les mateixes, el Harrow del títol, a posar preu al seu cap, però no és una aventura que li provoqui gaires dificultats, deixant de banda que, ja des del volum anterior, pateix una notable escassetat de recursos després que l'empresa li fos arrabassada.

Sense ser una trama especialment interessant, com a mínim no és confusa com les que vam veure a Green Arrow: Triple Threat i es deixa llegir perfectament. El més interessant, però, queda reservat per a la resta del recopilatori.

Es tracta del 8 de Justice League, on el pobre es passa tot l'episodi intentant ser acceptat per una Lliga de la Justícia que encara està lluny dels nivells d'obertura a què ens tenia acostumats abans de The New 52. Tant li fa el que aconsegueixi, la gran majoria dels seus reduïts membres s'oposa a l'entrada d'en Green Arrow al club i el considera més aviat una molèstia.

És un capítol divertit, i ens permet veure el bo i millor dels superherois de DC, que sempre està bé. Després tenim unes pàgines de la història secundària del 13, que té relació amb tot això, però aquestes interaccions ens deixen amb les ganes de saber exactament què passa, perquè sembla que els intents d'en Green Arrow de ser admès a la Lliga de la Justícia tenen a veure amb A.R.G.U.S., l'agència governamental que fa d'enllaç amb el grup de superherois i que, com és habitual, està interessada en tenir algú de confiança (és a dir, manipulable) a la JLA. Però no en traiem l'entrellat perquè ens deixen amb la mel als llavis per tal que comprem Justice League. 

Finalment el número 0 serveix, tal com van ser concebuts aquests números, per a tornar-nos a explicar l'origen del personatge, però ens l'han explicat tantíssimes vegades que aquí l'aclamat guionista Judd Winick el canvia i sí, ens situa l'Oliver Queen en un vaixell que naufragarà sense que ens sorprengui especialment, però aquest cop en realitat és una refineria de petroli on el protagonista se suposa que treballa (en tasques administratives, no fos cas que s'embrutés). 

Allà l'Ollie munta una festa i mentre fanfarroneja de les seves habilitats com a arquer (representa que n'està fent classes) l'estructura és atacada per uns pirates i la imprudència heroica del futur Green Arrow acaba en tragèdia. És un nou punt de vista curiós i interessant, i introdueix la figura, creada a la sèrie televisiva Arrow, d'en Tommy Merlyn, que ens prometen que tornarà a sortir. També hi apareix, breument, en Roy Harper, que a The New 52 fins ara no s'havia relacionat gaire amb el personatge que el va donar a conèixer fa dècades, o més ben dit se'ns havia explicat que treballaven junts i que havien partit peres, però sense entrar en detalls. 

De tota manera aquest número 0 tampoc no és especialment memorable, i cap al final vol lligar amb l'actualitat del personatge d'una manera una mica massa precipitada.

Mancances a banda, Green Arrow: Harrow m'ha semblat entretingut, millor que no em pensava, però lluny de ser imprescindible o ni tan sols notable. Els seus punts forts: una trama més centrada i amb sentit i una unitat artística (guions d'Ann Nocenti i dibuixos de Freddie Williams II, que també il·lustra el número 0) només trencada, lògicament, pels còmics que no corresponen a la col·lecció però que s'han inclòs al recopilatori de totes maneres.

Els febles, els de sempre: la renovació total del personatge i la ruptura amb la seva història prèvia fan enyorar moltíssim els personatges amb què sempre l'havíem relacionat, tant els dolents com sobretot els aliats (que existeixen al nou Univers DC, però no tenen relació amb l'Oliver Queen), i la manca de trames memorables no ajuda a superar aquest buit, de manera que molts seguidors de tota la vida ja fa temps que han deixat la col·lecció, i no els jutjo pas. Ja ho vaig dir: no s'entén gaire què és el que han volgut fer amb aquest personatge, perquè no s'assembla ni al de tota la vida ni al de la sèrie de televisió, opció que em sorprèn que no triessin perquè comercialment hauria estat tot un encert i, tot i les seves llicències, és molt més fidel a la identitat d'en Green Arrow que el que estem veient (i patint) als seus còmics des de 2011.