Suposo que no sorprendrà cap lector ni cap lectora habitual -si és que en tinc, d'habituals- que, parlant de tants còmics d'en Batman i algun d'en Superman, tot i que fa temps que això no passa, ara publiqui la meva crítica personal de la pel·lícula que feia tant de temps que estàvem esperant, acabada d'estrenar quan escric aquestes línies i ja vista per sentència per part meva.
Fa gairebé 3 anys, al juny de 2013, s'estrenava Man of Steel, el nou intent de ressuscitar cinematogràficament el personatge d'en Superman després d'aquella fallida Superman Returns de 2006, i com que els fans són gent difícil de satisfer va resultar que agradava, però no convencia tant, ni de bon tros, com la trilogia de Christopher Nolan del Cavaller Fosc. Per a mi era una més que notable pel·lícula d'orígens i una refrescant nova visió d'un dels personatges més icònics de la història del còmic, però la seqüela que s'esperava inicialment per al 2014... es va transformar en un crossover que ens ha arribat ara, tot despertant moltíssima expectació.
Les reticències inicials respecte al film dirigit per en Zack Snyder eren importants: sobretot es temia per la interpretació que en Ben Affleck havia de fer del Cavaller Fosc. Atès que es considera gairebé universalment un mal actor, en fer-se càrrec d'un personatge tan important l'aposta era arriscada. Personalment he de dir que jo sóc defensor d'aquest senyor, tot i que reconec que és força millor director que no pas actor. I després d'haver fet de Daredevil a la vilipendiada pel·lícula de 2003 i de Superman, de manera indirecta, a la notable Hollywoodland, a mi personalment m'agradava la idea.
La qüestió amb què jo tenia reserves, no sé si compartida amb gaire gent, era que Batman v Superman: Dawn of Justice no fos la seqüela que mereixia Man of Steel, sinó un crossover que arribava després de només un film de presentació d'en Superman. Trobava que li faltava una pel·lícula més. I ara que l'he vist puc dir que m'ha convençut completament en la seva doble funció de seqüela, perquè ho és, i pròleg del que serà el DC Universe Extended, la contrapartida del Marvel Cinematic Universe, amb la presentació de personatges de la Lliga de la Justícia que tornaran a aparèixer en pel·lícules individuals i a la de la mateixa JLA en els propers 3 o 4 anys.
El punt de partida argumental és coherent amb Man of Steel i alhora dóna l'excusa per a l'altrament improbable enfrontament entre en Batman i en Superman: la batalla amb el general Zod que va provocar terribles pèrdues humanes i materials al final del film de 2013 ha fet que la condició d'heroi de l'últim fill de Krypton sigui posada en dubte, i des de les institucions se'l vol fer responsable dels danys col·laterals que les seves activitats -o les dels alienígenes que va atraure a la Terra- han provocat. La gent vol saber quines són les seves intencions i el govern el vol tenir controlat. Previsible i lògic.
Per altra banda en Bruce Wayne, que era a Metropolis el dia d'aquell èpic combat, també el posa al seu punt de mira, perquè ni tan sols ell, amb la seva demostrada intel·ligència, pot evitar sentir desconfiança d'un ésser pràcticament desconegut que té els poders d'un déu. Un ésser que, al seu torn, també desconfia del vigilant de Gotham i els seus violents mètodes.
La qüestió és que el terreny estava preparat per a una col·lisió que havia de tenir lloc tard o d'hora, i l'empresari Lex Luthor -que no havia aparegut a Man of Steel-, i que aquí interpreta en Jesse Eisenberg amb un estil que no m'ha agradat gens, encén la guspira que ho fa esclatar tot, gairebé literalment, i és llavors quan es produeix l'enfrontament de titans que se'ns promet al titol.
Com és possible, amb la diferència de forces que hi ha? Bé, com tothom sap en Superman té una debilitat, la kryptonita, que a la primera pel·lícula no es va ni tan sols esmentar, i en Batman sempre s'ha caracteritzat per ser un superheroi amb molta força física, però també molts calés i enginy, que fa servir tota mena d'armes i aparells que en aquest cas li permeten enfrontar-se a l'Home d'Acer en desigualtat de condicions al seu favor.
En aquest sentit Batman v Superman: Dawn of Justice és pur espectacle, no hi ha cap dubte que els combats que hi veiem són impressionants i els efectes especials de primera, però... i la resta d'aspectes de la pel·lícula?
Argumentalment reconec que tot plegat és una mica forçat, que la construcció dels personatges es deixa una mica de banda -per exemple, d'aquest Batman que es desmarca del Batman de Nolan, que per cert també està ficat a la pel·lícula com a productor executiu, només en sabem que li van matar els pares (i ens ho tornen a explicar per enèsima vegada) i que té un majordom d'allò més capaç, però poca cosa més-, que durant una bona estona del principi del film no acaba de quedar clar cap on vol anar ni quines són exactament les subtrames, i que aquests Batman i Superman menys escrupolosos amb els atacs letals impacten força i s'allunyen de les versions dels còmics, però el film també té moltes coses bones. Moltes.
Per exemple, que després de tants anys d'intentar posar al lloc cinematogràfic que es mereixen en Batman i en Superman, amb resultats desiguals, Warner Bros. (propietària de DC Comics) per fi comença a donar forma al que Marvel està fent de meravella -no pun intended- des de fa uns anys: la unió dels seus superherois més emblemàtics en una història compartida.
Allò que ja està executant a la televisió amb Arrow, The Flash, DC's Legends of Tomorrow i Supergirl, però en pantalla gran, amb productes realment ambiciosos i, sobretot, la Trinitat de DC com a centre. Perquè l'aparició de la Wonder Woman -per primera vegada en una pel·lícula tot i que va ser creada el 1940- se sabia des de feia molt de temps i el resultat és una participació més aviat misteriosa, de poques paraules i podríem dir que de cameo de força durada.
I per si no acabava de quedar clar que Dawn of Justice vol dir, en realitat, Dawn of Justice League, no només està anunciat que l'any vinent en tindrem pel·lícula, sinó que a Batman v Superman ens en donen pistes, ens mostren presències breus -però reiterades, no fos cas que ens les perdéssim- d'altres superherois que en formaran part, i argumentalment ja ens hi encaminen amb la promesa d'una amenaça terrible que ve de l'espai i que requerirà que els més poderosos defensors de la Terra uneixin forces.
El millor és que tot això no passa de ser mel als llavis, i per tant permet que aquest film es desenvolupi a la seva manera i sense excessives distraccions. És una seqüela de Man of Steel, sí, perquè el personatge d'en Superman es continua construint, i també ens presenta una versió d'en Batman més madura, brutal i roçant el feixisme, que beu directament del celebrat i canònic The Dark Knight Returns tant en moments del guió com en referències visuals i el mateix enfrontament entre els dos herois.
Pot semblar que a Batman v Superman, doncs, s'hi volen ficar massa coses: continuació d'una història, introducció d'un personatge que fa de coprotagonista més que de secundari, múltiples referències a un còmic concret d'en Batman en un film teòricament d'en Superman -que també en té moltes de pròpies, i s'inspira força en la trama de The Death of Superman-, nous personatges i la llavor d'un univers cinematogràfic que ja s'està desplegant... i tanmateix no he tingut la sensació que es deixessin coses al tinter.
Per tal d'evitar que es considerés un simple pròleg de la pel·lícula de la JLA tampoc no podia faltar el combat èpic que ocupa la darrera part del film, és clar, i és un combat absolutament trepidant i melodramàtic que per força ha de ser excitant per a qualsevol seguidor d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman. Inoblidable.
Per tot plegat, i per unes interpretacions convincents -més criticada la d'en Henry Cavill, que ja a Man of Steel feia un Superman força ensopit-, jo he quedat molt satisfet amb aquesta pel·lícula, cosa que no vol dir que no hi trobi algun defecte, ja esmentat. Però sempre ho dic: jo sóc benèvol i m'acostumo a mirar les coses amb bons ulls, a més que sóc un analista totalment nul. De públic eternament emprenyat i insatisfet sempre n'hi ha, públic que tenia ganes de buscar-li les pessigolles a aquesta pel·lícula des del principi i s'ha endut unes quantes garrotades, perquè sembla que després de Superman: The Movie (1978) no s'hagi fet cap film bo de superherois. M'ho esperava, però se me'n fum. A mi m'ha agradat molt. I, per cert, si us heu adonat de diverses referències més o menys ocultes dins la pel·lícula, segur que aquí trobareu les que us falten.
Les reticències inicials respecte al film dirigit per en Zack Snyder eren importants: sobretot es temia per la interpretació que en Ben Affleck havia de fer del Cavaller Fosc. Atès que es considera gairebé universalment un mal actor, en fer-se càrrec d'un personatge tan important l'aposta era arriscada. Personalment he de dir que jo sóc defensor d'aquest senyor, tot i que reconec que és força millor director que no pas actor. I després d'haver fet de Daredevil a la vilipendiada pel·lícula de 2003 i de Superman, de manera indirecta, a la notable Hollywoodland, a mi personalment m'agradava la idea.
La qüestió amb què jo tenia reserves, no sé si compartida amb gaire gent, era que Batman v Superman: Dawn of Justice no fos la seqüela que mereixia Man of Steel, sinó un crossover que arribava després de només un film de presentació d'en Superman. Trobava que li faltava una pel·lícula més. I ara que l'he vist puc dir que m'ha convençut completament en la seva doble funció de seqüela, perquè ho és, i pròleg del que serà el DC Universe Extended, la contrapartida del Marvel Cinematic Universe, amb la presentació de personatges de la Lliga de la Justícia que tornaran a aparèixer en pel·lícules individuals i a la de la mateixa JLA en els propers 3 o 4 anys.
El punt de partida argumental és coherent amb Man of Steel i alhora dóna l'excusa per a l'altrament improbable enfrontament entre en Batman i en Superman: la batalla amb el general Zod que va provocar terribles pèrdues humanes i materials al final del film de 2013 ha fet que la condició d'heroi de l'últim fill de Krypton sigui posada en dubte, i des de les institucions se'l vol fer responsable dels danys col·laterals que les seves activitats -o les dels alienígenes que va atraure a la Terra- han provocat. La gent vol saber quines són les seves intencions i el govern el vol tenir controlat. Previsible i lògic.
Per altra banda en Bruce Wayne, que era a Metropolis el dia d'aquell èpic combat, també el posa al seu punt de mira, perquè ni tan sols ell, amb la seva demostrada intel·ligència, pot evitar sentir desconfiança d'un ésser pràcticament desconegut que té els poders d'un déu. Un ésser que, al seu torn, també desconfia del vigilant de Gotham i els seus violents mètodes.
La qüestió és que el terreny estava preparat per a una col·lisió que havia de tenir lloc tard o d'hora, i l'empresari Lex Luthor -que no havia aparegut a Man of Steel-, i que aquí interpreta en Jesse Eisenberg amb un estil que no m'ha agradat gens, encén la guspira que ho fa esclatar tot, gairebé literalment, i és llavors quan es produeix l'enfrontament de titans que se'ns promet al titol.
Com és possible, amb la diferència de forces que hi ha? Bé, com tothom sap en Superman té una debilitat, la kryptonita, que a la primera pel·lícula no es va ni tan sols esmentar, i en Batman sempre s'ha caracteritzat per ser un superheroi amb molta força física, però també molts calés i enginy, que fa servir tota mena d'armes i aparells que en aquest cas li permeten enfrontar-se a l'Home d'Acer en desigualtat de condicions al seu favor.
En aquest sentit Batman v Superman: Dawn of Justice és pur espectacle, no hi ha cap dubte que els combats que hi veiem són impressionants i els efectes especials de primera, però... i la resta d'aspectes de la pel·lícula?
Argumentalment reconec que tot plegat és una mica forçat, que la construcció dels personatges es deixa una mica de banda -per exemple, d'aquest Batman que es desmarca del Batman de Nolan, que per cert també està ficat a la pel·lícula com a productor executiu, només en sabem que li van matar els pares (i ens ho tornen a explicar per enèsima vegada) i que té un majordom d'allò més capaç, però poca cosa més-, que durant una bona estona del principi del film no acaba de quedar clar cap on vol anar ni quines són exactament les subtrames, i que aquests Batman i Superman menys escrupolosos amb els atacs letals impacten força i s'allunyen de les versions dels còmics, però el film també té moltes coses bones. Moltes.
Per exemple, que després de tants anys d'intentar posar al lloc cinematogràfic que es mereixen en Batman i en Superman, amb resultats desiguals, Warner Bros. (propietària de DC Comics) per fi comença a donar forma al que Marvel està fent de meravella -no pun intended- des de fa uns anys: la unió dels seus superherois més emblemàtics en una història compartida.
Allò que ja està executant a la televisió amb Arrow, The Flash, DC's Legends of Tomorrow i Supergirl, però en pantalla gran, amb productes realment ambiciosos i, sobretot, la Trinitat de DC com a centre. Perquè l'aparició de la Wonder Woman -per primera vegada en una pel·lícula tot i que va ser creada el 1940- se sabia des de feia molt de temps i el resultat és una participació més aviat misteriosa, de poques paraules i podríem dir que de cameo de força durada.
I per si no acabava de quedar clar que Dawn of Justice vol dir, en realitat, Dawn of Justice League, no només està anunciat que l'any vinent en tindrem pel·lícula, sinó que a Batman v Superman ens en donen pistes, ens mostren presències breus -però reiterades, no fos cas que ens les perdéssim- d'altres superherois que en formaran part, i argumentalment ja ens hi encaminen amb la promesa d'una amenaça terrible que ve de l'espai i que requerirà que els més poderosos defensors de la Terra uneixin forces.
El millor és que tot això no passa de ser mel als llavis, i per tant permet que aquest film es desenvolupi a la seva manera i sense excessives distraccions. És una seqüela de Man of Steel, sí, perquè el personatge d'en Superman es continua construint, i també ens presenta una versió d'en Batman més madura, brutal i roçant el feixisme, que beu directament del celebrat i canònic The Dark Knight Returns tant en moments del guió com en referències visuals i el mateix enfrontament entre els dos herois.
Pot semblar que a Batman v Superman, doncs, s'hi volen ficar massa coses: continuació d'una història, introducció d'un personatge que fa de coprotagonista més que de secundari, múltiples referències a un còmic concret d'en Batman en un film teòricament d'en Superman -que també en té moltes de pròpies, i s'inspira força en la trama de The Death of Superman-, nous personatges i la llavor d'un univers cinematogràfic que ja s'està desplegant... i tanmateix no he tingut la sensació que es deixessin coses al tinter.
Per tal d'evitar que es considerés un simple pròleg de la pel·lícula de la JLA tampoc no podia faltar el combat èpic que ocupa la darrera part del film, és clar, i és un combat absolutament trepidant i melodramàtic que per força ha de ser excitant per a qualsevol seguidor d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman. Inoblidable.
Per tot plegat, i per unes interpretacions convincents -més criticada la d'en Henry Cavill, que ja a Man of Steel feia un Superman força ensopit-, jo he quedat molt satisfet amb aquesta pel·lícula, cosa que no vol dir que no hi trobi algun defecte, ja esmentat. Però sempre ho dic: jo sóc benèvol i m'acostumo a mirar les coses amb bons ulls, a més que sóc un analista totalment nul. De públic eternament emprenyat i insatisfet sempre n'hi ha, públic que tenia ganes de buscar-li les pessigolles a aquesta pel·lícula des del principi i s'ha endut unes quantes garrotades, perquè sembla que després de Superman: The Movie (1978) no s'hagi fet cap film bo de superherois. M'ho esperava, però se me'n fum. A mi m'ha agradat molt. I, per cert, si us heu adonat de diverses referències més o menys ocultes dins la pel·lícula, segur que aquí trobareu les que us falten.
A favor:
-Per fi els dos superherois més populars de la història junts en una mateixa pel·lícula
-Sempre s'ha volgut fer un film sobre The Dark Knight Returns, i fent-hi tantes referències aquí s'ha solucionat de la millor manera
-Crossover, seqüela, punt de partida d'un univers cinematogràfic... aquest film és totes aquestes coses i ho aconsegueix amb solvència, per a mi, diguin el que diguin
-Les múltiples referències a l'Univers DC que emocionen els fans quan les localitzem. Fins i tot n'hi ha alguna al videojoc de lluita Injustice: Gods Among Us, que és el primer que vaig pensar quan es començava a saber de què aniria aquesta pel·lícula
-Per fi els dos superherois més populars de la història junts en una mateixa pel·lícula
-Sempre s'ha volgut fer un film sobre The Dark Knight Returns, i fent-hi tantes referències aquí s'ha solucionat de la millor manera
-Crossover, seqüela, punt de partida d'un univers cinematogràfic... aquest film és totes aquestes coses i ho aconsegueix amb solvència, per a mi, diguin el que diguin
-Les múltiples referències a l'Univers DC que emocionen els fans quan les localitzem. Fins i tot n'hi ha alguna al videojoc de lluita Injustice: Gods Among Us, que és el primer que vaig pensar quan es començava a saber de què aniria aquesta pel·lícula
-Un Batman i un Superman diferents dels dels còmics -genial la frase d'en Perry White en aquest sentit, "Ja no és 1938"-, però igualment interessants
En contra:
-Una mica de caos durant bona part del principi i alguna subtrama poc desenvolupada
-L'amanerada interpretació d'en Lex Luthor que fa en Jesse Eisenberg. Massa inspirada en el Joker d'en Heath Ledger i allunyada del caràcter del personatge als còmics
-Que no hagi agradat tant com caldria per a l'impuls adequat de les pel·lícules que han d'arribar
