divendres, 25 de març de 2011

Lectures: The Dark Knight Returns

Feia força dies que no escrivia, i la lectura de la que parlaré avui també la vaig acabar fa dies, però he tingut una setmana mogudeta, de manera que no ha estat fins ara que he pogut dedicar-me tranquil·lament al bloc. The Dark Knight Returns és una lectura considerada imprescindible per a qualsevol que es vulgui anomenar a si mateix "expert en Batman" o "batmanòfil", i he de reconèixer que tot i tenir de fa anys el volum en format absolute que va editar Planeta, no ha estat fins ara que me l'he llegit. 


Probablement me n'hauria de donar vergonya, però jo sóc així i llegeixo els còmics per l'ordre que em ve de gust, no tal com em van arribant a casa. En fi, és igual, ja puc dir que he llegit el que molts consideren el millor còmic d'en Batman i un dels millors de la història del còmic. Com ja deveu saber, del guió i dels dibuixos se n'encarrega en Frank Miller, la tinta és cosa d'en Klaus Janson i el color és de la Lynn Varley, la ja exdona d'en Miller. The Dark Knight Returns va sortir en quatre parts el 1986 i l'edició de Planeta, anomenada El Regreso del Caballero Oscuro en comptes d'El Retorno del Señor de la Noche, nom de l'anterior edició, és en format absolute, un àlbum gran i gens portable, dels que s'han de llegir ajagut al llit. A banda de l'obra, que és el més important, inclou material extra: esbossos, trossos de guió, idees originals descartades... 

Centrem-nos: què és TDKR? Doncs una proposta d'en Frank Miller sobre un hipotètic futur d'en Batman en què el Cavaller Fosc torna a posar-se la disfressa després d'una dècada retirat, perquè no és dels que es conformen veient com el món se'n va cada cop més a la merda, i malgrat el seu desgastat cos decideix que encara li queda una mica més de corda. 


I li'n queda, és cert, però el món ha canviat i la seva reaparició provoca rebuig en una ciutat de Gotham on els mitjans de comunicació tracten la seva retornada figura com si es tractés d'un criminal, segurament la manera que l'autor té de denunciar la perversió dels mitjans, tendència que no desapareix per moltes dècades que passin. 

A TDKR un Bruce Wayne de 55 anys s'ha d'enfrontar a uns mutants brètols que s'estan escampant per Gotham, però també a l'amenaça de vells enemics clàssics, també en la decadència física que acompanya el pas dels anys. I ara el que mou en Batman és la seva extrema força de voluntat i la seva alta tolerància al dolor, perquè tot i la seva memòria muscular comet —i n'és conscient— errors que no s'hauria pogut perdonar quan era més jove i que, sigui com sigui, no ha de cometre un justicier que s'enfronta pràcticament sol a perills d'aquesta mena. Per contrarestar-ho mostra nivells de brutalitat superiors al que és habitual en ell, que ja és dir.


He dit "pràcticament sol", perquè no està sol del tot. L'octogenari Alfred i una nova Robin, sorgida del no-res i ràpidament acceptada per un Batman que sabem (o ho hem sabut amb els anys, molt després de la publicació original d'aquesta obra) que no és gaire amic d'acceptar la col·laboració d'adolescents en la seva croada, especialment després del que li va passar a en Jason. 

I ara que dic això, és aquest un dels punts interessants de l'obra: com que en Miller s'ha d'imaginar un futur decadent i evidentment no sap què passarà a les col·leccions d'en Batman, estableix que al segon Robin, en Jason Todd, li va passar alguna cosa. Això, per una banda, va ser un encert que hem pogut apreciar amb el temps (no tant la descripció d'en Batman com a "bon soldat"), però per l'altra hauria d'haver fet que en Wayne fos més reticent a acceptar aquesta nova Robin que gairebé no té ni entrenament, tossuderia de la que va ser víctima gairebé 20 anys després la quarta Robin, la Stephanie Brown. Vaja, potser sóc jo, però m'hauria agradat que en Miller tractés el tema amb més coherència. Ell encara no ho sabia, però un dels traumes d'en Batman és la tràgica sèrie de conseqüències que la seva lluita ha tingut en alguns dels seus aliats, conseqüències que començarien precisament només dos anys després a la saga A Death in the Family i que continuarien de seguida a The Killing Joke


A banda dels aliats que he esmentat, també té al seu favor el Comissari Gordon, que en aquesta història acaba de fer 70 anys i és a punt de jubilar-se del GCPD, però precisament per això no hi pot comptar gaire. El substituirà la comissària Yindel, contrària a la figura del justicier emmascarat (per l'etern debat sobre si un defensor de la justícia d'aquestes característiques no fa que, en realitat, les coses empitjorin, deixant de banda els mètodes gens ortodoxos que fa servir per combatre el mal), i a mesura que avança la història, per molt bones que siguin les intencions d'en Batman es va posant tota la ciutat en contra i acaba com a enemic públic número u. 

En aquest sentit trobo que en Frank Miller fa una gran feina, tot creant una escalada en l'interès de l'argument, que abans de l'extraordinari clímax té uns quants moments molt bons i picades d'ullet als amants de l'Univers DC. La següent escena és una de les més famoses de TDKR, i una mostra de fins a quin punt l'arriba a muntar en Batman si fins i tot envien en Superman a aturar-lo:


I ara ha arribat l'hora de fer la meva valoració de The Dark Knight Returns. Estic d'acord amb què és una de les millors històries d'en Batman, i entenc per què tantíssima gent la considera fins i tot la millor. Però personalment —i admeto que pot ser que m'influeixi el fet d'haver-la llegit tan tard i de no haver-ho fet als anys vuitanta, sense saber les coses que sé ara sobre el que passaria amb els còmics del Croat Emmascarat— trobo millors tant Year One (del mateix Miller, i aquesta sí que és canònica) com The Long Halloween i Dark Victory

Vull dir que m'ha encantat, sobretot veure un Batman tan amargat i acabat, però no deixa de ser un gran Elseworlds, mentre que el que "compta" de debò són les històries "oficials". Aquesta ha passat a formar part del que es coneix com a Terra-31, i tot i l'interessantíssim enfocament té algunes prediccions que no es compleixen (Sarah Essen, no dic res més), però és cert que ni en Miller podia saber què passaria en els anys següents ni els guionistes que van venir després s'havien d'adaptar al que ell havia pronosticat, com és natural. És a dir: és una lectura obligatòria? Sí. Cal per entendre les sèries regulars del personatge? No, en absolut. Però s'ha de llegir. Tractant-la de manera individual, però s'ha de llegir.

I ara, per poder-me considerar a mi mateix un expert en Batman, he de llegir també dos àlbums més que m'esperen als prestatges des de fa anys: la continuació d'aquest, The Dark Knight Strikes Again (també conegut com a DK2), i Batman: Arkham Asylum, d'en Grant Morrison. Quan ho faci, també en faré les ressenyes.

7 comentaris:

  1. Llegida en el seu context, a primers anys noranta en el meu cas, i a una edat més tendre, aquest tebeo impressionava més.

    Jo el segueixo considerant un molt bon tebeo, per bé que Batman: Year One em va agradar més en el seu dia, i encara m'agrada més actualment (i ha aguantat més bé el pas dels anys).

    Quant a DK2, sense ser el trunyo que es va dir, és força inferior a DK.

    ResponElimina
  2. Paraula de Commutador. Jo també vaig llegir aquest còmic fa temps i em va agradar molt aleshores. Estic completament d'acord amb el que comenta l'amic Esteve...

    ResponElimina
  3. Per la meva banda, (sense que ningú em salti a la jugular) vaig trobar excessivament ingenu el tractament de la "realitat". Molt catastrofista i incapaç d'allunyar-se de la sensació de compte enrere de la guerra freda i tot el que fa ferum dels anys 80. Sí, es pot titllar de "crítica" i que "esdevé involuntàriament actual", però no puc evitar cert sentiment de condescendència similar al que es produeix quan li dius a un infant, que et mira amb ulls de gat de Shrek, que aquella mena de (merda) gargot que ha dibuixat: "Oh, quin gosset més maco! Ho penjarem aquí a la paret." i te'n vas a buscar una xinxeta maleint el nen i als pares que el van matricular.
    (Dit això, que ja divago...)
    Pel que fa als personatges: el tòpic de gat vell i ferit i el tòpic del personatge jove intrèpid. Uns patrons que haurien quedat molt bé en algun film d'en John Wayne, o d'en Clint Eastwood,
    però que trobo que en mans del Miller grinyolen i em condueixen a un estat de "dejà vu" i d'avorriment absolut.
    Destacaria positivament l'atmosfera de nostàlgia, de vella glòria ja passada i que produeix que sentim certa empatia per en Bruce. Però no entenc aquesta violència gratuïta, que em fa venir repugnància si a sobre ve acompanyada d'un dibuix més aviat barroer.
    Conclusió (ho sento si fereixo alguna sensibilitat): es podria haver fet un altre tractament i em confirma la teoria que una història en mans de'n Miller corre el perill d'haver quedat desaprofitada. La taronja fa molt bona pinta però ens hem de conformar amb quatre gotes escarransides i, a sobre, has de fer veure que n'has quedat satisfet.

    ResponElimina
  4. Gràcies Rustu! :-)

    He de dir que part dels motius assenyalats per el Sr.58 fan que año Un hai aguantat molt, però que molt millor, el pas dels anys.

    ResponElimina
  5. Com ja vaig dir, a mi m'ha agradat molt aquest còmic, però opino que no és el millor de la història del personatge, ni un dels seus tres millors relats.

    Tampoc no arribo als extrems de la SENYORA 58, l'opinió de la qual ja coneixia, però coincideixo en què hi ha alguna cosa que falla. No gaire, tot sigui dit. Però alguna cosa. No sé si el fet que hagi envellit malament, o que a en Miller se li'n vagi tant la pinça quan escriu alguna història d'en Batman (llevat de Year One, on l'única trapelleria que comet és esborrar l'existència de la Barbara Gordon filla, fet que va obligar els posteriors guionistes a recuperar-la fent malabarismes).

    Sigui com sigui crec que s'ha de valorar com el que és: la versió d'en Miller del que són en Batman i el seu univers, carregada de mala llet i pessimisme, i no tan allunyada com podria semblar de l'All-Star Batman & Robin the Boy Wonder, on es canvia el pessimisme per l'eufòria però la mala llet hi continua present.

    ResponElimina
  6. Penso que, en aquest cas, el treball artístic de Miller va ser excel·lent. Sóc del parer que va ser capaç de reinventar la imatge de l'heroi mantenint el regust clàssic de sempre. De la mateixa manera, el guió em va semblar innovador ja que ens presenta Batman com un vigilant que sorprèn per la seva manera d'actuar.

    En un altre sentit, vaig trobar que hi havia massa referències a còmics i històries prèvies que costaven d'enganxar si no les havies llegides.

    També estic d'acord amb vosaltres que, tot i ser un bon còmic, aquest personatge en té d'altres de millors...

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails