Adeu a Kentarô Miura

El dia que escric i publico aquesta entrada s'ha conegut la sobtada desaparició, el passat 6 de maig, de l'autor de Berserk, popular obra per la qual era conegut, encara que no era l'única que havia signat i que s'ha publicat al nostre mercat.

Una dissecció aòrtica, segons que informen, ha estat la causant de la defunció inesperada de Kentarô Miura a l'edat de 54 anys, i amb aquesta entrada pretenc fer-ne esment -tot i que en un món on existeix Twitter ja no és notícia- i repassar una mica la seva trajectòria.

Nascut l'11 de juliol de 1966 a la ciutat japonesa de Chiba, dins la prefectura del mateix nom, ja des de petit dibuixava manga i l'ensenyava als companys de l'escola, i a secundària va començar a fer servir materials professionals per als seus còmics, cosa que deixava clara la seva vocació i cap a on tiraria el seu futur.

Als 18 anys va entrar a treballar com a ajudant de George Morikawa, conegut com a autor del popular (al Japó, inèdit aquí) manga de boxa Hajime no ippo, que va començar el 1989 i que encara es publica, amb 130 volums recopilatoris i en marxa. 

El mestre Miura no va arribar a participar en aquell manga, però, perquè el 1988 ja s'havia independitzat com a professional i dibuixaria, amb guió del mític Buronson (El puny de l'estel del Nord) una obra, Oh-Roh, en què el protagonista va a parar a la Mongòlia del segle XIII, recopilada en un únic volum i que aquest mateix any ha estat reeditada al nostre mercat, així com ens ha arribat per primera vegada la seva segona part, de 1989, anomenada Oh-Roh-Den. 

El 1992 es publicaria un altre manga de viatgers en el temps, en aquest cas cap al futur, del qual ja vaig parlar en una entrada i que recentment també ha estat reeditat, Japan. 

Molts anys després, entre 2013 i 2014, se serialitzaria una altra obra que acabaria recopilada en un volum únic, Gigantomachia, publicada aquí per Panini el 2019, però he deixat per al final el que va estar fent en tot aquest temps, i de fet, ja havia començat més o menys a l'època d'Oh-Roh.

 

Parlo, naturalment, de Berserk, sens dubte el seu èxit més gran, l'obra a què va dedicar la vida, amb una lentitud i una quantitat de descansos que formaven la part fosca de la seva llegenda de cara als fans, així com també els múltiples problemes que ha tingut en les seves edicions espanyoles: primer va intentar publicar-lo Planeta, en aquell format antiquadíssim de còmics de 48 pàgines, que va aguantar 10 entregues el 1996, com a Gatsu: El guerrero negro. 

Posteriorment, la barroera MangaLine el va recuperar ja amb el seu títol original el 2001 i en volums, però després d'una primera arrencada va decidir fer-ne una nova edició que, aquest cop sí, va durar 30 volums, fins que l'editorial va plegar. El va heretar Glénat/EDT, que ho va reeditar tot i alhora va anar avançant fins al volum 36 fins que també va haver de tancar les portes. Panini va heretar aquesta sèrie que havia passat per tantes mans i des de fa un temps també n'està traient una edició a la seva línia Maximum, en volums grans i de gruix doble. 

Aquesta dèria per rescatar una obra que es publicava d'una manera tan irregular i tan lenta s'entenia perfectament, perquè Berserk és un manga espectacular tant argumentalment com pel que fa al seu apartat gràfic, que és evident que evoluciona en els 32 anys que havien passat des dels seus inicis. 

La popularitat d'aquest manga de fantasia fosca protagonitzat per un violentíssim mercenari és indubtable, i va provocar -i això al seu torn la va augmentar- la seva adaptació a novel·la (Berserk: El Caballero del Dragón de Fuego), dues sèries d'anime (25 episodis entre 1997 i 1998 i 24 entre 2016 i 2017) i una trilogia de llargmetratges animats entre 2012 i 2013. 

Ara, però, la "maledicció de Berserk", com diu el seu traductor, en Marc Bernabé, ha tingut el pitjor dels girs possibles. L'obra es queda amb 40 volums i una història inacabada, i el seu autor ja no la tornarà a reprendre, així com no ens proporcionarà cap obra més. Descansi en pau.

Adeu a Keiji Fujiwara, la veu del pare d'en Shin Chan

Feia temps que no dedicava una entrada a la defunció d'algú relacionat amb el món del còmic, l'animació o l'entreteniment en general, cosa que malauradament no significa que no hi hagi hagut cap mort entre publicació i publicació d'aquestes característiques.

Tanmateix, el cas d'avui és especial, perquè es tracta d'un seiyû, un actor de veu o de doblatge, com a cadascú li agradi més, que per motius de feina estava ben acostumat a sentir. 

Es tracta d'en Keiji Fujiwara, de 55 anys, que posava la veu al pare d'en Shin Chan, en Hiroshi Nohara, o almenys ho va fer des del principi de la sèrie de televisió, el 1992, fins que el 2016 va ser substituït per en Toshiyuki Morikawa precisament perquè es va retirar temporalment per motius de salut que, com podem veure, han acabat malament.

Nascut el 5 d'octubre de 1964, va començar a treure partit de la seva veu cantant en un grup musical del qual va formar part a l'institut. Després va entrar en una escola d'interpretació i va formar part de grups teatrals, fins que va entrar a la seva primera agència i va debutar com a actor de doblatge a l'adaptació animada de Yokoyama Mitsuteru Sangokushi (1991-1992).

A banda del rol que recordarem més avall, a la seva extensa carrera hi trobem moltíssims papers, en general secundaris, en obres tan conegudes com Fullmetal Alchemist (Maes Hughes), Keroro (narrador i altres veus), Hunter x Hunter (Leorio), JoJo's Bizarre Adventure (Esidisi) o Attack on Titan (Capità Hannes), entre molts altres.



També va fer molt de doblatge als videojocs, amb l'Axel de la saga Kingdom Hearts i sobretot en Reno en diversos derivats del Final Fantasy VII, començant per la pel·lícula Advent Children i acabant al remake d'aquest 2020 del FFVII, com a feines més destacades. 

Però, és clar, el seu paper més representatiu per al públic català, tot i que nosaltres en vèiem la versió doblada de manera excel·lent pel també mític Marc Zanni, és el del pare d'en Shin Chan, en Hiroshi, i com que buscant-ne vídeos a YouTube no n'he trobat cap que fos en japonès, recupero el de l'escena en què jo mateix vaig sortir a la sèrie animada (no pas la meva veu, ni en japonès ni en cap altre idioma, però), en què el podem sentir intervenint diverses vegades.

Ja fa uns anys que m'encarrego de la revisió de les noves temporades de la sèrie i pel·lícules, i és una veu que recordo perquè hi estava força acostumat. Un cop recuperat de la malaltia, el senyor Fujiwara va anar tornant a acceptar encàrrecs, alguns dels quals en realitat represos.

També havia fet molt de doblatge de pel·lícules estatunidenques, amb papers destacats com ara el de Tony Stark / Iron Man a les pel·lícules de l'Univers Cinemàtic Marvel (i en alguns dibuixos animats on surt el personatge). Vegem-ne una escena:

S'informa que la seva defunció es va produir el passat dia 12 d'abril, i com desgraciadament acostuma a passar en aquests casos en què algú es retira o pateix una "llarga malaltia", ha estat de càncer.

Descansi en pau.

Adeu a Luke Perry, l'inoblidable Dylan

Hi ha un arquetip de jove o adolescent que, amb petites diferències, he observat al llarg del temps que duc en aquest món: el del jove rebel, amb jaqueta de cuir, moto i actitud fatxenda, que no mostra gaire respecte pels altres nois, però que atrau les noies com mosques, segurament despertant el seu instint maternal o aventurer. 

És el que jo anomeno "un Dylan", i el model en què em baso és el personatge del mateix nom de la llegendària i tan norantera sèrie Beverly Hills 90210, interpretat per en Luke Perry, que ens ha deixat a l'edat de 52 anys a causa d'un vessament cerebral.

Conegut sobretot per aquell paper que el va fer aparèixer en 199 episodis de la sèrie, entre 1990 i 1995 i entre 1998 i 2000, anteriorment havia sortit, entre 1987 i 1989, en un parell de soap operas anomenades Loving i Another World, però com tants altres va ser identificat sempre amb aquest paper.

Després, i reprenent una activitat que ja havia dut a terme compaginant-la amb Beverly Hills 90210, va fer força doblatge de dibuixos animats, a més d'aparicions televisives i cinematogràfiques curtes i/o amb poc èxit, però entre les quals es poden destacar 10 episodis a Oz, els 35 que va durar Jeremiah, on era el protagonista, i petits papers escampats en sèries i telefilms.

En cinema se'l podrà veure en un paper pòstum a l'esperada nova pel·lícula d'en Quentin Tarantino, Once Upon a Time in Hollywood, però en televisió estava fent un paper secundari destacat a Riverdale, la sèrie basada en l'univers Archie Comics, des de 2017, i que ara haurà de refer-se del cop buscant la manera d'explicar la seva desaparició.

Nascut el 1966 com a Coy Luther Perry III, ja d'adolescent tenia clar que volia ser actor, va ser fins i tot la persona sota la disfressa de mascota del seu institut, i quan va acabar se'n va anar a Los Angeles a provar sort. Li va costar força, però després la seva carrera va arrencar, tot i que no va ser especialment estel·lar, llevat de papers puntuals i, sobretot, el de Dylan McKay, que li va donar la fama que ha fet que la seva pèrdua hagi estat sentida per una generació de teleespectadors.

Per a molts (i sobretot moltes) s'ha mort en Dylan, ídol d'adolescents durant almenys la primera part dels anys 90, un símbol indiscutible d'aquella època, com ho era la sèrie en el seu conjunt. Un jove rebel que en la intimitat mostrava bon cor i que era amic i alhora rival del també inoblidable Brandon, amb el qual molts ens identifiquem i ens posicionem.

Això no treu que ens dolgui la desaparició d'en Dylan, tant si vam seguir Beverly Hills 90210 a l'època en què s'emetia per primer cop com si, com en el meu cas, ho vam fer anys després, quan ja la feien en català, quan es va passar per TV3 fa uns quants anys. Aquí tenim una mostra de moments dramàtics de la sèrie, tots protagonitzats per ell, als quals vaig dedicar una entrada fa anys.

Descansi en pau Luke Perry, mort de manera sobtada, deixant un fill de 22 anys i una filla de 19.

Adéu a Stan Lee, una llegenda dels còmics

He estat a punt de posar, al títol, que era una llegenda viva dels còmics, qualificatiu que es feia servir fins ara per referir-se a ell. Perquè fins ahir, 12 de novembre de 2018, era viu. Amb 95 anys, sí, i amb algun ensurt cada cop que ingressava en un hospital -se li va posar un marcapassos el 2012, per exemple-, però anava fent coses, es mantenia actiu i continuava amb els seus mítics cameos, el darrer aquest mateix 2018 a Venom.

Nascut com a Stanley Martin Lieber el 28 de desembre de 1922 -estava a punt, doncs, de fer 96 anys-, és conegut resumidament com el creador de Marvel, dada exagerada i inexacta però comprensible en un moment en què tots els mitjans informen de la desaparició d'una figura tan important.

Va ser, en col·laboració amb dibuixants com els ja desapareguts Jack Kirby i Steve Ditko, el cocreador de mítics superherois i superdolents a partir dels anys 60, que van donar lloc a llegendàries obres, encara supervendes, com The Amazing Spider-man, Fantastic Four, X-Men, The Incredible Hulk, Thor, Daredevil, Iron Man, The Avengers o Ant-man, i també va ser responsable de rescatar el Capità Amèrica, un personatge que havia tingut el seu sentit als anys 40 abans i durant la II Guerra Mundial i que havia estat força abandonat, per tal d'integrar-lo a l'Univers Marvel que estava creant.

Un Univers Marvel que començaria amb el Fantastic Four número 1, de novembre de 1961, i que era la culminació d'un ascens meteòric, com s'acostuma a dir, després que el 1939 Stan Lee entrés a Timely Comics (antic nom de Marvel) com a becari -i per endoll del cap, que era marit de la seva cosina- i, amb 19 anys, es convertís en editor interí, ràpidament convertit en editor sense el provisional cognom gràcies a la seva visió de negoci.

Ell anava escrivint cosetes, ja que el seu somni era esdevenir guionista o escriptor en general, i fins i tot va començar a cocrear personatges, el primer dels quals en Destroyer (1941), però va arribar un moment que es va plantejar deixar-ho estar, atès que no estava del tot satisfet. I llavors, paradoxalment, la competència li va donar l'empenta que necessitava: DC Comics, amb l'editor Julius Schwartz al capdavant, va recuperar i modernitzar personatges clàssics de la companyia i va crear la Lliga de la Justícia, que va debutar el 1960 al número 28 de The Brave and the Bold. Com a reacció, a l'Stan Lee li van encarregar que creés un equip de superherois, que són els esmentats Quatre Fantàstics.

No cal dir que aquell nou còmic va ser tot un èxit, però no es va quedar aquí, sinó que va cocrear, entre moltes altres coses, les que he esmentat més amunt, i va ser així com la refundada Marvel va començar a construir l'imperi que coneixem ara.

El mestre Stan Lee va revolucionar no només el gènere dels superherois, sinó els còmics en general, amb coses tan simples però fins llavors no tingudes en compte com el reconeixement, als crèdits, de tot l'equip creatiu que feia realitat els còmics (retolistes i entintadors inclosos). 

Pel que fa als continguts, va escriure per primer cop personatges que eren molt poderosos, és clar, però que també eren humans -o tenien trets humans-, amb febleses, dubtes, errors, malalties, disputes, preocupacions quotidianes, que fugien dels arquetips clàssics i apel·laven a un públic una mica més madur, adolescents que es podien sentir identificats per primer cop amb aquells personatges, alhora que en les seves històries s'hi reflectien temes d'actualitat.

I quan diem que va crear l'univers Marvel ens referim al fet que tots aquells personatges i grups de superherois es coneixien, i de tant en tant interactuaven, perquè compartien una mateixa realitat. Una idea que va contribuir al seu èxit i que actualment es reflecteix a les exitoses adaptacions cinematogràfiques de l'anomenat Univers Cinemàtic Marvel, que va començar amb Iron Man (2008), i que abans havia consistit en pel·lícules aïllades o sagues independents desenvolupades per estudis com Sony (Spider-man, X-Men...), abans que es creés Marvel Studios per tal de desplegar un pla que integraria una sèrie de col·leccions que havien de fer el salt al cinema, i no hi ha cap dubte que ha estat un èxit espectacular.

Van ser les contribucions inestimables de l'Stan Lee les que van fer de Marvel Comics una editorial tan poderosa, tan popular i, preferències personals a banda, cal reconèixer que va derrotar la seva gran rival, DC Comics, tant en paper com, sobretot, en el salt a l'audiovisual, amb comptades excepcions.

Sens dubte, com passa amb les persones revolucionàries, va inspirar centenars de futurs guionistes, cosa que va garantir que es continuarien fent còmics durant dècades, fins ara i sense perspectiva de desaparició.

Pel que fa a les seves obres concretes, però, i tot i que va estar escrivint guions de còmics durant més temps del que és habitual actualment en una indústria que va massa ràpid, hi va haver un moment que va deixar d'escriure a ritme mensual per a Marvel, empresa que tot i així no va deixar mai de representar. Va ser el 1972, amb el The Amazing Spider-man 110 i el Fantastic Four 125 citats com a últims escrits per ell.

A partir de llavors, tot i que de tant en tant escrivia alguns còmics, sobretot especials o algun projecte curt (fins i tot va crear la col·lecció Just imagine..., en què reimaginava personatges clau de DC, la Distingida Competència!, el 2001), es va dedicar a representar i fer créixer Marvel, i als anys 80 va començar a fer de productor executiu i a sortir en cameos en les adaptacions televisives i cinematogràfiques dels personatges de l'editorial, que encara que sigui ara que viuen el seu moment més dolç, la cosa ve de molt més lluny.

Es va fer un tip d'aparèixer brevíssimament en aquests projectes, de vegades en forma de simple fotografia, també en dibuixos animats quan el producte era d'aquest format (Big Hero 6), posant veu en múltiples videojocs relacionats amb Marvel i tant fent de personatge fictici com d'ell mateix, com passava a la pel·lícula Mallrats (1995), d'en Kevin Smith, propietari de la botiga de còmics Jay & Silent Bob's Secret Stash on es grava el reality show sobre còmics Comic Book Men, que havia visitat alguna vegada, com es pot veure a la imatge de dalt.

No em vull estendre més, que ja m'ha quedat una entrada prou llarga. I, tot i així, no fa justícia a la llarguíssima història d'aquest home i la importància del seu llegat. Queda clar que va revolucionar els còmics, que va fer que el gènere dels superherois es modernitzés -encara que, llegits ara, els seus còmics puguin semblar una mica carrinclons i ingenus- i que sense ell la indústria hauria tirat per una altra banda, si és que acabava sobrevivint fins als nostres dies.

Els seus personatges, les seves creacions i el món del còmic en general ja havien perdut grans figures tant del dibuix com de l'escriptura o de l'edició, però aquesta mort es fa sentir tant per la importància de l'home com per la seva simpatia i la influència que va tenir en tantíssima gent, tant lectors com professionals del còmic. Descansi en pau, que es retrobi amb la seva dona, desapareguda l'any passat també als 95 anys, i... Excelsior!

Adéu a Isao Takahata, mig Studio Ghibli

Fa uns dies, concretament el 5 d'abril, ens deixava per culpa d'un càncer de pulmó un dels directors d'animació més importants del Japó, l'Isao Takahata, a l'edat de 82 anys.

La notícia ja estava donada i jo acabava de publicar una altra cosa al blog, de manera que li dedico ara aquesta entrada d'homenatge, atès que es tracta d'un dels cofundadors de l'Studio Ghibli i, per tant, una figura cabdal per als aficionats a l'anime d'arreu del món.

Nascut a Ise, a la prefectura de Mie, el 29 d'octubre de 1935, va començar al món de l'animació, que el fascinava des de jove, treballant a la prestigiosa Tôei Animation, amb la qual va acabar fent el seu debut com a director d'una pel·lícula, Taijô no ôji Horus no daibôken ("La gran aventura d'Horus, el príncep del sol"), el 1968.

En aquella pel·lícula hi va treballar també, en tasques d'animació, un tal Hayao Miyazaki, però tot i que amb el temps es va acabar elogiant la pel·lícula, en aquell moment va ser un fracàs comercial i el mestre Takahata va ser degradat, ens diu la Wikipedia. I, com que no va millorar la seva reputació a l'empresa, el 1971 la va abandonar.

El van acompanyar l'esmentat Miyazaki i també el senyor Yôichi Kotabe, conegut com a futur animador de l'equip de l'Studio Ghibli, però també per fer els dissenys oficials de portades de videojocs i promocions de Nintendo durant molts anys.

Poc després, havent format un estudi anomenat A Production, van tenir la idea de fer una adaptació animada de les aventures de la Pippi Långstrump, però tal com vaig explicar en una entrada fa uns quants anys no en van aconseguir els drets, de manera que ens en vam quedar sense.

La cosa no acabava d'arrencar, però els va arribar l'encàrrec d'aixecar les audiències d'una sèrie que s'estava enfonsant, Lupin III, entre 1971 i 1972. L'Isao Takahata va dirigir aproximadament la segona meitat dels episodis.

Entre aquella mítica feina i algunes altres petites aportacions posteriors, el 1974 el teníem dirigint Heidi, sèrie animada que va arribar a l'estat espanyol molt abans que s'escampés el terme "anime" i que, en general, la gent fos conscient que existien els dibuixos animats japonesos.

El 1976 el mestre Takahata dirigiria la sèrie "cosina" de Heidi, que no va ser altra que Marco (en realitat De los Apeninos a los Andes), de títol original Haha wo tazunete sanzenri, o "3.000 llegües a la cerca de la mare". L'any 1978, amb la col·laboració del seu amic Miyazaki, va participar en els storyboards i/o la direcció d'alguns episodis de la genial Conan, el nen del futur.

També va ser el director i guionista de molts episodis d'Akage no An, és a dir Anne of the Green Garbles, sèrie que es va poder veure en castellà com a Ana de las Tejas Verdes i que es va estrenar al Japó el 1979.

En televisió, després d'allò, va dirigir la molt desconeguda Jarinko Chie (1981-1983) i la seva adaptació a llargmetratge, però després es va dedicar a les pel·lícules d'animació com a director o productor, cas de Goshu, el violoncelista (1982), i va fundar amb en Hayao Miyazaki, entre altres, un nou estudi anomenat Studio Ghibli.

Allò va ser arran de l'èxit de la pel·lícula de 1984 Nausicaä de la Vall del Vent, que s'acostuma a considerar part de la filmografia de Ghibli, però que en realitat es va fer abans de la creació de l'empresa.

Tant en aquesta com a El castell al cel (1986) va fer de productor, però el seu primer llargmetratge com a director per a la popularíssima productora va ser La tomba de les lluernes (1988).

Una de les meves pel·lícules preferides de Ghibli, i de l'animació en general, se situava a la II Guerra Mundial i es basava en el llibre del mateix nom d'Akiyuki Nosaka (també disponible en català, per cert), però hi havia coses que formaven part de l'experiència del mateix Takahata, que va sobreviure a un bombardeig estatunidenc a la ciutat d'Okayama.

Probablement és la seva obra més famosa amb el segell de Ghibli, ja que si repassem el catàleg de la companyia hi veiem algunes obres no tan populars -que no vol dir que siguin pitjors-, segurament perquè no eren tan del gust internacional, com Only yesterday (1991), Pompoko (1994, a la imatge) o Tonari no Yamada-kun (1999).

Però si hi ha una pel·lícula que pot desbancar La tomba de les lluernes com a obra cinematogràfica més coneguda del mestre Isao Takahata, en part també perquè és més recent, és una que va rebre molts premis i nominacions i que va optar a -i al final no va obtenir- l'Oscar a la Millor Pel·lícula d'Animació.

Parlem de Kaguya-hime no monogatari, o "El conte de la princesa Kaguya", de 2013, una bellíssima producció que potser no és per a tots els gustos, però que val la pena.

Després d'allò també va estar implicat com a productor el 2016 a la genial La tortuga roja, i aquesta col·laboració es va exagerar amb intencions comercials tractant-la pràcticament de film de l'Studio Ghibli, però bé, el cas és que aquesta entrada homenatja l'Isao Takahata, i és veritat que hi va participar.

Ens ha deixat, doncs, un home del qual es diu que va tenir molta influència en els temes triats per en Hayao Miyazaki per a les seves famoses i populars pel·lícules, la seva mà dreta i sens dubte no tan conegut arreu del món, però que va ser responsable, de manera total o parcial, de moltes obres importantíssimes de l'animació japonesa que han fet gaudir i han influït tanta gent al llarg de dècades. Descansi en pau.

Adéu a James Gandolfini, l'inoblidable Tony Soprano

No en vaig fer una entrada quan es va saber perquè acabava de publicar-ne una altra i perquè al cap i a la fi la notícia ja havia corregut, de manera que el que faig avui, pocs dies després, és retre homenatge a l'actor James Gandolfini, mort als 51 anys probablement per un atac de cor el dia 19 de juny a Roma, on s'estava per tal de rebre un premi a Sicília uns dies després.

Era i sempre serà el líder mafiós més conegut de la televisió, en Tony Soprano, protagonista de la sèrie The Sopranos, una de les meves preferides, tal com al cinema el concepte de capo és inseparable dels noms de Vito i Michael Corleone, interpretats al seu torn per Marlon Brando (Robert DeNiro en la seva versió jove) i Al Pacino.

I a més era (és, de fet) un dels meus personatges preferits del món de les sèries de televisió, amb el seu caràcter temperamental i les seves preocupacions, que el feien anar a teràpia malgrat que era un dels líders mafiosos més temuts de l'àrea de Nova Jersey. Sempre m'ha atret la Màfia, què voleu que us digui? Vegem-ne alguns dels millors moments.

Sembla mentida, però el personatge en realitat era força bon paio, dins el que cap, i el que hem vist és una recopilació d'alguns dels seus atacs d'ira més emblemàtics. Sens dubte és el personatge pel que se'l recordarà, i prova d'això són també homenatges com aquest gran imitador que es diu Max Koch:

Impressionant. Fins i tot els gestos facials, els imita bé. Probablement és l'únic recurs que ens queda, ara, si volem sentir en Tony Soprano sense tornar a veure la sèrie, que tampoc no seria mala idea, per cert. Algun dia ho faré, que per això la tinc.

Però és clar, no només havia fet de Tony Soprano, sinó que també havia sortit en unes quantes pel·lícules, amb papers més o menys importants (gairebé sempre de secundari, cal dir-ho), algunes escenes de les quals han servit per a fer aquest vídeo d'homenatge on hi ha, també, escenes de The Sopranos:

Com que probablement amb les imatges no n'hi ha prou, esmentaré que va treballar en pel·lícules com Amor a boca de canó (True Romance), Marea Roja, Perdita Durango, Midnight in the garden of Good and Evil, Assassinat en 8 mil·límetres, The Mexican, The man who wasn't there, Surviving Christmas, Tots els homes del rei, Assalt al tren Pelham 1 2 3, i molt recentment Killing them softly i Zero Dark Thirty. L'any que ve s'estrenarà el seu últim film, Animal Rescue.

El seu paper televisiu, l'únic que havia dut a terme a la petita pantalla, de fet, li va proporcionar una pila de nominacions i premis, entre els quals 3 Emmy al millor actor protagonista dramàtic, categoria que també li va donar un Globus d'Or. A banda d'això va rebre guardons com a productor de l'especial televisiu de no ficció Alive Home Memories: Home from Iraq (2008) i el documental Wartorn: 1861-2010 (2010), tots dos sobre els efectes traumàtics de la guerra en els soldats.

Descansi en pau.

Adéu a Keiji Nakazawa

M'he llevat aquest matí i, com sempre, he entrat a Facebook i he volgut veure què explicaven els meus contactes. Allà ha estat on, gràcies a una publicació d'en Marc Bernabé, m'he assabentat que el dia 19 de desembre es va produir la mort de Keiji Nakazawa, autor del manga Hiroshima (en japonès Hadashi no Gen), a l'edat de 73 anys.

Va néixer el mateix dia que jo, el 14 de març, però de molts anys abans, el 1939. Ho va fer al bell mig de Hiroshima (no "d'Hiroshima", ja que es pronuncia amb hac aspirada encara que els catalans tinguem tendència a fer-la muda), ciutat on 6 anys i uns mesos després cauria la infame bomba atòmica del 6 d'agost de 1945 que posaria fi a la II Guerra Mundial juntament amb la que el dia 9, tres dies després, els nord-americans llançaven sobre Nagasaki.

Aquell dia Keiji Nakazawa hi era i va sobreviure a l'atac, tot i que de la seva família només en va quedar la mare i una nena que va néixer poc després i va morir al cap d'unes setmanes per malnutrició. Són fets que Nakazawa explicava a la història curta de 1972 Ore wa mita (que seria "Jo ho vaig veure"), però que es van fer especialment famosos gràcies a una obra de ficció, protagonitzada per un alter ego de l'autor, anomenada Hadashi no Gen ("en Gen descalç"), que almenys en la mediocre edició en castellà publicada entre Mangaline i Otakuland es va anomenar Hiroshima. 

Publicat entre 1973 i 1985 a la revista Shônen Jump, encara que no és ni de bon tros el típic manga per a adolescents, sinó una història tràgica, tristíssima i extremament commovedora, el manga va ocupar un total de 10 volums recopilatoris en la seva primera edició, i la versió en castellà que tenim, que no és gaire bona però que per ara és la que hi ha, es divideix en 7 entregues gruixudes. Quan l'acabi de llegir, que és una de les meves assignatures pendents, la ressenyaré.

Allà, i en d'altres obres que després de la mort de la seva mare Nakazawa va dedicar a explicar l'horror del que va passar a Hiroshima i treure-s'ho de dins, hi podem veure una dura crítica a la guerra i la militarització en les conseqüències que el bombardeig va tenir en aquesta ciutat japonesa, més enllà dels entre 90.000 i 166.000 morts directes per la bomba.

Les morts horroroses —que no són les dels "afortunats" que van perir a l'instant—, la fam, la pobresa, les malalties o l'estigmatització dels supervivents són alguns dels temes que Nakazawa necessitava retratar als seus còmics, que no eren cap meravella de dibuix ni pel que fa a originalitat, atès que es basaven en fets reals, però que van tenir una gran influència i han estat llegits per milions de persones en desenes d'idiomes, que al cap i a la fi és el motiu pel qual s'havien de publicar.

Tornant a Hiroshima, sens dubte la seva obra més coneguda i influent, si no l'heu llegit ja ho podeu fer, però sempre teniu l'oportunitat de veure els dos films animats que se'n van fer el 1983 i el 1986 o els tres d'imatge real llançats respectivament el 1976, el 1977 i el 1980, o bé la sèrie també amb actors de carn i ossos, de dos episodis, que es va emetre al Japó el 2007. No teniu excusa.

El mestre Nakazawa ha mort a l'edat de 73 anys, després que el 2010 se li diagnostiqués un càncer de pulmó i que el 2011 se'n confirmés la metàstasi. Abans, el 2009, havia decidit retirar-se per l'agreujament de la seva diabetis i per l'aparició de cataractes, que li impedirien dur a terme la seqüela de Hiroshima que tenia planejada i que, pel que sembla, són habituals en els supervivents del bombardeig. 

Descansi en pau aquest supervivent que, tenint en compte les circumstàncies, es pot dir que ha viscut força temps i ha fet una gran tasca de conscienciació amb els seus còmics, una nova demostració de la capacitat comunicativa i educativa d'un mitjà massa sovint menyspreat.

Adéu a Kathryn Joosten, la senyora McCluskey

Dissabte va morir una actriu que segurament no és gaire coneguda, però que els seguidors de Desperate Housewives segur que coneixien. Ens deixava a l'edat de 72 anys i després de vèncer 2 batalles contra el càncer la Kathryn Joosten, l'entranyable Karen McCluskey de la sèrie.

Lamentablement a la tercera ha anat la vençuda i només 20 dies d'emetre's el final de la sèrie la pobra dona va morir. Es dóna la circumstància que el seu personatge, cap al final de la producció, també estava malalt de càncer, cosa que ara sabem que no era tan fingida com ens pensàvem i que fa posar la pell de gallina. També el següent vídeo, que si no heu vist la sèrie i teniu intenció de fer-ho val més que no escolteu perquè parla precisament de per què va reflectir a la Desperate Housewives el seu càncer real:

Si voleu saber com eren els seus papers de jove us n'haureu de quedar amb les ganes, perquè no va començar a actuar fins als 42 anys, després d'una carrera dedicada a la infermeria en un centre psiquiàtric.

El seu primer paper important va ser el de Dolores Landingham a The West Wing, on va aparèixer en 30 episodis entre 1999 i 2002, però sens dubte el més important de tots i el que li va donar la fama va ser el de Desperate Housewives, on va estar apareixent durant les 8 temporades que va durar la sèrie, concretament en 89 episodis, com a personatge secundari tirant a terciari, però que li va proporcionar dos Emmys a la Millor Estrella Convidada els anys 2005 i 2008, i una nominació el 2010. 

El personatge de la senyora McCluskey va començar com el de la veïna rondinaire que es feia càrrec dels bessons Scavo al principi, però que després les altres veïnes, les protagonistes, les "joves" (de 40 anys en amunt), van aprendre a apreciar i a considerar una amiga més, encara que no ho van demostrar massa fins gairebé el final. Vegem-la en acció al capítol 2x19:

La seva popularitat havia arribat a un punt que els creadors de la sèrie s'havien plantejat dedicar-li un spin-off, però al final es va descartar. Tot i així la bona dona no considerava que el paper a Desperate Housewives hagués de ser el darrer de la seva vida, i quan la sèrie s'estava acabat va declarar que volia fer alguna altra cosa, sempre en algun paper secundari, això sí. Per desgràcia la seva força de voluntat i el seu optimisme no li van permetre vèncer el càncer de pulmó, segurament culpa d'haver estat fumadora durant 45 anys, per tercera vegada.

Repassats els seus dos papers més importants, cal dir que malgrat que va començar tard va passar per un bon munt de sèries, generalment en aparicions úniques i esporàdicament amb unes quantes repeticions. A la imatge la tenim per exemple a Seinfeld, el 1997, però també es va poder veure a Family Matters, Caiguts del Cel, E.R., Roseanne, Frasier, Buffy the Vampire Slayer, Dharma & Greg (7 episodis), Providence (2 papers diferents), Ally McBeal, Spin City, Expedient X, General Hospital (5 episodis), Jutjant l'Amy, Charmed, Will & Grace, Gilmore Girls, Grey's Anatomy, Malcolm in the Middle, The Closer, My name is Earl (2 episodis), Scrubs (3 episodis) o The Mentalist, entre moltes altres.

A Desperate Housewives era un dels meus personatges preferits i m'ha sabut molt greu assabentar-me de la seva mort, i és per això que li he volgut dedicar aquest petit homenatge. Descansi en pau.

Adéu a Takeshi Aono, la veu d'en Satanàs Cor Petit i el Totpoderós

Ens ha deixat l'actor japonès de doblatge Takeshi Aono, que segurament no era dels més coneguts per a nosaltres, si és que n'hi ha cap que ho sigui, però que havia fet la veu de molts personatges, entre els quals en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis i la seva contrapartida bona, el Totpoderós, en versió original.

Són personatges de Bola de Drac, suposo que no calia dir-ho, però el senyor Aono tenia un llarg currículum al món del doblatge, que inclou moltes produccions animades, però també videojocs, on era especialment conegut per haver posat la veu al Dr. Wily, la nèmesi d'en Megaman, al Megaman 8 i al Megaman X4. 

Però aquest és el seu paper més important, com dèiem, per a nosaltres, encara que estiguem acostumats a sentir Bola de Drac en català. A banda d'aquest paper també va fer, entre molts altres, el de Shiro Sanada a Space Battleship Yamato, el de Rihaku a El puny de l'Estel del Nord, uns quants a GeGeGe no Kitarô, uns quants també a Kiteretsu, el cosí més llest d'en Nobita, el Rei de les Cartes a Ranma 1/2, diversos a Shin-chan, l'Ull de Falcó a One Piece (paper heretat).

També era especialment conegut pel seu paper de Tomozô Sakura a Chibi Maruko-chan, un altre d'heretat però que va dur a terme entre 1995 i 2010, any en què les complicacions en una operació coronària el van obligar a retirar-se. I per a nosaltres també és important aquest (aneu al minut 13):

En Hadler a Fly, la mítica sèrie basada en l'univers Dragon Quest que originalment es diu Dai no daibôken.

En Takeshi Aono moria dilluns 9 d'abril als 75 anys (76, segons algunes fonts) a causa d'un aneurisma i deixa un enorme llegat de papers no protagonistes, però sí disseminats per una gran quantitat de sèries d'anime, OVA, pel·lícules, videojocs i fins i tot pel·lícules nord-americanes (tant de dibuixos com d'imatge real). Descansi en pau.

Adéu a Jean Giraud, "Moebius"

Se n'ha anat un dels grans del còmic europeu i, per què no, mundial. Jean Giraud, més conegut pel seu nom artístic de Moebius, moria ahir de càncer als 73 anys, i tot i que jo no n'era un seguidor en el sentit d'haver llegit gaires obres seves em sap greu, perquè era un home que havia aportat coses molt importants al món del còmic i a partir d'ara ja no ho podrà fer més. 

Tampoc no em podrà signar mai cap exemplar de cap còmic, com va fer als assistents del Saló del Còmic de Barcelona el 2009 sense que jo hi donés prou importància i m'ho fes venir bé per tal d'assistir-hi com sí que he començat a fer després amb altres autors.

Nascut el 1938 a Nogent-sur-Marne, als afores de París, va començar la seva carrera amb el gènere del western, co-creant el personatge del Tinent Blueberry juntament amb Jean-Michel Charlier, que era el guionista dels seus dibuixos fins que el 1990 va morir i Giraud va continuar els àlbums en solitari tot introduint-hi canvis estètics que s'acostaven més a la resta de la seva obra.

L'estil realista dels còmics de l'Oest que dibuixava com a Jean Giraud era diferent del que es podia veure a les seves obres del gènere de la ciència-ficció i la fantasia, també impressionant però d'una altra manera. Va ser a partir de 1975 que va adoptar el pseudònim de Moebius (o Möbius) i es va dedicar a aquests gènere sovint indestriables, amb obres com Arzach (que sembla que ara s'ha de dir Arzak), The Long Tomorrow (que era en anglès) o Le garage hérmetique.

De 1981 a 1988 va dibuixar els sis àlbums que formen L'Incal, aparentment (no he pogut contrastar-ho) l'única de les seves obres que ha estat traduïda al català i l'única que he llegit, malgrat que no en vaig fer cap ressenya en el seu dia. Aprofito per dir que em va agradar força però que la seva complexitat requereix més d'una lectura, i que l'únic punt negre que hi veig és una millorable edició per part de Glénat, tant en retolació com, més important encara, traducció.

La sèrie principal, la que esmento, la va dibuixar amb guions del famós Alejandro Jodorowsky, que va escriure altres àlbums relacionats amb la sèrie, només un dels quals va tenir novament Moebius com a dibuixant, Après L'Incal.

Aquesta imatge pertany a l'esmentada Arzach, de 1976, i la comento ara per més d'un motiu: no només es tracta d'una de les seves obres més celebrades, sinó que destaca per haver introduït als còmics de ciència-ficció (o almenys haver-ne estat un dels pioners) la barreja d'elements medievals (fins i tot prehistòrics com el pterodàctil on viatje el seu protagonista) i futurístics. 

Una ambientació que podem veure per exemple a Kaze no tani no Nausicaä, manga de Hayao Miyazaki dibuixat entre 1982 i 1994 i que va originar la famosa pel·lícula pre-Studio Ghibli de què ja vaig parlar fa temps. I el dibuix que he compartit és una il·lustració feta pel mateix Moebius en homenatge a aquesta obra.

No és pas casualitat, perquè resulta que els dos mestres eren amics i tot va començar, si ens hem de refiar d'una cita que apareix a la Wikipedia, quan Miyazaki va descobrir Arzach el 1980. Sabent això, no és excessivament paranoic entendre que el característic l'aparell volador de la Nausicaä està inspirat en el pterodàctil de la primera imatge que hem vist.

Aquest és el cartell d'una exposició conjunta que van fer els dos autors a París entre 2004 i 2005, una mostra més de la seva amistat, que queda encara més reflectida quan sabem que una filla de Moebius té el nom de Nausicaä, i que va ser batejada així pel manga i la pel·lícula que, al seu torn, estaven inspirats en el còmic de l'artista francès.

Al mestre Giraud no li agradava, com a molts altres autors europeus, el poder i la influència que exercien els còmics nord-americans de superherois, però sí que va fer una col·laboració amb Marvel el 1988, a través d'una minisèrie de dues entregues d'en Silver Surfer amb el nom de Parable, amb guió del mític Stan Lee. Tot i que les incoherències amb la línia oficial del personatge van fer que es considerés una història alternativa, va obtenir el 1989 el premi Eisner a la millor sèrie limitada. 

I a banda de sortir ocasionalment del còmic europeu també va sortir del còmic en si mateix, per exemple amb els dissenys conceptuals de pel·lícules com El cinquè element (1997), Willow (1988), Tron (1982) o Alien (1979). 

Tot això deixant de banda aquelles pel·lícules del gènere cyberpunk que es van inspirar estèticament en els universos creats per l'artista als seus còmics sense que treballés directament en els films, com Blade Runner (visualment inspirada en The Long Tomorrow tal com va reconèixer el seu director Ridley Scott) o Escape from New York, i fins i tot va influir en la novel·la pionera del cyberpunk Neuromàntic, de William Gibson.

De 2000 a 2010 Giraud, o Moebius, va dibuixar una autobiografia anomenada Inside Moebius en què repassava la seva carrera tot retrobant-se amb els seus personatges, i va aprofitar l'ocasió per tal de crear noves aventures d'alguns d'ells. 

Qui sap què ens hauria pogut oferir si hagués viscut uns quants anys més, però la mort no fa distincions i ja ha posat fi a la seva trajectòria.

Adéu a Jerry Robinson, cocreador d'en Robin i el Joker

Avui s'ha estès la notícia que fa un parell de dies, el 7 de desembre, va morir als 89 anys el senyor Jerry Robinson, guionista de còmics que té, entre els seus assoliments, el d'haver cocreat (o creat, sempre hi ha hagut polèmica sobre la qüestió) el personatge del Joker, considerat per molts com el millor dolent de la història del Còmic.

Crec que és important reivindicar la figura d'aquest guionista, de la mateixa manera que en el seu dia ho vaig fer amb la d'en Bill Finger, el cocreador d'en Batman malgrat que sempre es digui allò de "Batman, de Bob Kane".

En Jerry Robinson va cocrear (o crear), com deia, el personatge del Joker, un dolent pur, un paio que no pot caure't bé de cap manera i que odies sense matisos, a diferència del que passa amb en Dues Cares, que a nivell personal m'agrada més. Però bé, el Joker fa meravellosament la funció per a la qual va ser creat, la de nèmesi d'en Batman, i és per això que es pot considerar un personatge perfecte. Ho hem d'agrair, total o parcialment, al senyor Robinson, que ens el va portar al número 1 de Batman, la primavera de 1940.

Si us fixeu en la imatge veureu que ja en aquella època es donava el crèdit dels còmics del Cavaller Fosc únicament a en Bob Kane, una tremenda injustícia. El mateix passa amb el personatge d'en Robin, per al qual sembla força clar que, almenys, en Robinson va suggerir el nom. L'abans esmentat Dues Cares i l'impagable majordom Alfred Pennyworth també serien cocreacions seves juntament amb en Bob Kane i en Bill Finger.

La curiosa història d'aquest home és que va ser contractat per en Bob Kane mentre era estudiant de Periodisme per tal que entintés els fons dels seus còmics i també fes la retolació (posar els textos a les vinyetes, vaja). Més endavant va anar ascendint de categoria i es va convertir en l'entintador principal, i mentre va col·laborar amb els altres dos van sorgir aquestes idees, de paternitat polèmica, que hem comentat. Quan en Bob Kane va deixar les col·leccions d'en Batman per passar a la tira diària del personatge, cosa que va passar el 1943, en Jerry Robinson va fer fins i tot de dibuixant durant uns quants números.

Aquesta portada, la del 69 de Detective Comics (novembre de 1942), és obra d'en Jerry Robinson. Però bé, a què es va dedicar quan va deixar de treballar als còmics de l'Home Rat-penat? Doncs va dibuixar còmics per a tires diàries, però sobretot es va dedicar a lluitar pels drets dels creadors (allò que dèiem), i va ser conegut per ajudar els d'en Superman, en Jerry Siegel i en Joe Shuster, a aconseguir que DC Comics els pagués de manera vitalícia per l'ús del personatge que havien creat. En aquest mateix sentit, el 1978 va fundar el Cartoonists & Writers Syndicate / CartoonArts International, el sindicat de dibuixants i guionistes que, segons la Wikipedia, el 2010 tenia més de 550 membres de 75 països.

Això que veiem aquí és Astra, un manga (sí, un manga) per al qual va aportar el concepte original i que van executar un dibuixant i un guionista japonesos, Shojin Tanaka i Ken'ichi Oishi respectivament. Van ser 8 números que es van recopilar en un volum i va veure la llum el 1999. Probablement va ser un rampell de la vellesa.

Des de 2007 era consultor creatiu de DC Comics, i se'ns moria l'altre dia després d'una llarga carrera i d'haver aportat (en més o menys mesura, però amb tots tres morts ara ja és difícil aclarir qui en va tenir cada percentatge) unes idees tan importants per a la història del còmic en general i d'en Batman en particular. Descanseu en pau, mestre. 

Adéu a en Jordi Dauder

Ahir va morir a l'edat de 73 anys en Jordi Dauder (1938-2011), que patia un càncer el tipus del qual no s'ha concretat, almenys oficialment, i que va rebre el Gaudí d'Honor als Premis de l'Acadèmia Catalana del Cinema en la seva tercera edició que va tenir lloc el 17 de gener d'enguany. Era un veterà actor de cinema i teatre, però sobretot era conegut pels seus papers televisius, en especial el d'en Mateu Montsolís:

Aquí el teníem a la mítica escena amb què acabava la vida d'en Mateu i l'Eulàlia Montsolís, dos germans enamorats i malvats que decideixen d'una manera dràstica acabar amb ells mateixos a Nissaga de Poder. De fet, és l'últim capítol, si no comptem aquella seqüela anomenada Nissaga: L'herència on, naturalment, no apareixia cap dels dos.

Però també tenim la seva inconfusible veu en anime, no us penseu pas que no hi va treballar, encara que fos poques vegades. I és ni més ni menys que a Bola de Drac, on va posar la veu durant un temps al Rei Gyûma, el pare de la Xixi i avi matern d'en Son Gohan:

Encara va tenir, però, una altra intervenció coneguda a la sèrie, molt més endavant. Us recordeu del Dr. Gero, reconvertit per si mateix en l'A-20? 

Per cert, si encara hi ha algú que dubti de la immensa superioritat del doblatge d'anime en català sobre les versions en castellà, acabem de veure'n la prova: veus com les d'en Carles Canut, en Joan Pera i naturalment en Jordi Dauder. Doblatge professional, tant si es tracta de pel·lícules com si són dibuixos animats, per part d'actors sovint reconeguts. Aquesta és la resposta.

A banda d'aquests papers, també surt acreditat posant la veu a un personatge a Porco Rosso, la pel·lícula de l'Studio Ghibli, i suposo que hi deu haver altres petits papers que va fer en diverses sèries d'animació japoneses, però com que les fitxes de la web Eldoblatge.com són limitadetes... ho haurem de deixar aquí. Descansi en pau. 

Adéu a Osamu Dezaki, llegendari director d'anime

Ahir ens llevàvem amb la notícia de la mort de l'Osamu Dezaki, famós, llegendari i mític director d'anime que moria als 67 anys a causa d'un càncer de pulmó. He de reconèixer que el coneixia de nom, però no sabia en quines obres havia treballat, a banda de la pel·lícula animada de Black Jack de 1996. 

I s'ha de dir que tenia un currículum impressionant: havia participat com a director i de vegades guionista en sèries com Astroboy (1963-1966), Dororo (de 1969 i basada en el manga de l'altre Osamu, en Tezuka), Ashita no Joe (les dues sèries, de 1970-1971 i 1980-1981, que es basen en el manga de boxa per excel·lència), o una que ens toca de ben a prop, La Rosa de Versalles (Lady Oscar a casa nostra, a partir del capítol 19 segons la Wikipedia, de 1979-1980). 

Però no es va limitar a sèries de dibuixos, sinó que també era responsable d'OVA com els deu de Black Jack (1993-2000) i el de The One Pound Gospel (1988), o especials de televisió de Lupin III i pel·lícules de Black Jack (1996), Ashita no Joe (1980 i 1981), o Golgo 13 (1983). Tot això són només els exemples més coneguts de la seva extensíssima carrera. Però també li hem d'atribuir la introducció d'algunes tècniques d'animació que van arribar per quedar-se a l'anime com a característiques habituals, com la pantalla partida o el que ell anomenava "postals del record", que són això:

Quantes vegades hem vist, tant en obres del mestre Dezaki com en moltes altres (Bola de Drac, Musculman, Captain Tsubasa...) congelacions de la imatge de manera que semblen pintures, sobretot al final dels capítols, per tal d'accentuar el seu dramatisme? Doncs això ho va fer per primer cop aquest senyor. Descansi en pau.