Cinema: Spider-Man - No Way Home

He anat seguint les pel·lícules de l'Univers Marvel majoritàriament al cinema, sempre que he pogut, i quan no les he vist a casa. Abans que existís Marvel Studios ja mirava films basats en els personatges del gegant editorial rival de DC Comics, i he de dir que el meu coneixement sobre aquest univers és en molt bona part gràcies a aquestes adaptacions, de manera que no se'm pot considerar un expert. 

Però això no vol dir que no m'agradin molt, i com no podia ser d'una altra manera volia, i les circumstàncies ho han permès, que anés a veure la tercera pel·lícula de l'Spider-Man actual, una autèntica festa del fan service de la qual volia gaudir havent repassat les dues adaptacions anteriors, fora de Marvel Studios, que van ser la trilogia Spider-Man de Sam Raimi (2002, 2004 i 2007) i les dues entregues de The Amazing Spider-Man dirigides per Marc Webb (2012 i 2014, que romanen com les meves preferides, i la segona la vaig comentar). 

A més, per fi he vist l'oscaritzada pel·lícula d'animació Spider-Man: Into the Spider-Verse, i és amb aquest bagatge -millorable, però és el que he pogut acumular havent reaccionat tard- que he anat a veure l'esperat nou film en què s'havien de fer referències a tot aquest univers cinematogràfic particular de l'Home Aranya, i de les quals no he pogut evitar, per desgràcia, gaires spoilers pel que fa a aparicions especials per culpa de l'era Twitter en què vivim, que fa que ens assabentem tant del que volem com del que no.

Spider-Man: No Way Home s'estrenava als nostres cinemes el passat 16 de desembre amb direcció, novament, de Jon Watts, que ja s'havia encarregat de Spider-Man: Homecoming (2017) i Spider-Man: Far From Home (2019), la segona de les quals amb una escena post-crèdits al·lucinant en què es revelava la identitat civil de l'Spider-Man i, a més, qui ho feia era un J. Jonah Jameson interpretat per en J. K. Simmons, actor que es va fer força popular -tot i no ser llavors tampoc un desconegut- quan l'any 2002 va posar cara i veu al personatge a la primera pel·lícula de l'Home Aranya de la trilogia de Sam Raimi (i repetiria el 2004 i el 2007). 

Per tant, els que no en sabíem res ens vam quedar de pasta de moniato, i poc després es va començar a escampar que la següent pel·lícula del superheroi novaiorquès interpretat per en Tom Holland tindria a veure amb el multivers i hi apareixerien els universos de les altres versions cinematogràfiques de l'Spider-Man, amb un degoteig de noms prou ràpid com perquè, personalment, em fes un tip de silenciar termes a Twitter. 

Perquè bona part de la gràcia de la idea, que no era fàcil tenint en compte la gent i els estudis implicats, era fer una cosa que no s'havia fet mai i que això l'espectador s'ho trobés a la gran pantalla arribat el moment, però ja sabem que mantenir el misteri, el secret, és gairebé impossible en aquests temps.

En fi, No Way Home arrenca en el punt en què ens deixava aquell brutal cliffhanger de l'escena de després dels crèdits de Far From Home: s'ha revelat que en Peter Parker és l'Spider-Man i, a sobre, tot apunta a què ha assassinat un nou superheroi, que nosaltres sabem que era el dolent de la pel·lícula anterior, de manera que tota l'atenció mediàtica recau sobre aquest adolescent de Queens i el seu entorn. 

Això li complica, i molt, la vida d'estudiant normal i corrent que vol dur quan no ha de fer de superheroi, i de retop també al seu millor amic, en Ned, i la seva xicota, l'MJ, fins i tot en qüestions acadèmiques de les que poden canviar la vida d'una persona. 

Disposat a fer el que calgui perquè els seus éssers estimats no hagin de pagar per culpa seva, recorre al Doctor Strange, que coneix perquè va ser aliat seu durant tota la saga d'en Thanos a Avengers, i li demana que hi faci alguna cosa amb la seva màgia. Concretament, que esborri de la ment de tothom que en Peter Parker és l'Spider-Man.

Evidentment, la cosa surt malament i dona lloc a la catàstrofe que constitueix el nucli de la trama del film, del qual a partir d'ara no explicaré més detalls. 

Sens dubte, hi ha espectaculars combats i un festival d'efectes especials, però el festival més gran és el del fan service, és a dir aquelles coses que es fan per acontentar els seguidors, i d'això Spider-Man: No Way Home n'és plena. 

No seré jo qui reveli noms, tot i que estiguin més que escampats, però trobarem intèrprets de les versions cinematogràfiques anteriors del món del superheroi aràcnid, que no fan que sigui imprescindible repassar-les, però que sempre ajuden a identificar més ràpidament cares i referències. Són coses que van molt més enllà del cameo i que traspuen tant d'humor com complicitat amb l'audiència, que almenys a la sessió a la que vam anar nosaltres botava, aplaudia i ovacionava algunes de les escenes més esperades. Hi va haver, fins i tot, qui va deixar anar alguna llàgrima. No vaig ser jo, em sap greu decebre-us.

Per a mi, aquesta expectativa i el resultat final, molt satisfactori, tot s'ha de dir, deixa la trama en si una mica en segon pla, una mica com passava amb Terminator Genisys, film pel que sembla odiat per la gent, però que a mi em va agradar molt i que en barrejar versions d'una mateixa franquícia em va venir al cap inevitablement mentre veia la pel·lícula de què parlo avui.

En tot cas, hi ha una trama, i no és altra que la necessitat de fer tornar els "convidats" al seu univers particular, cosa que en Peter duu a terme amb la inestimable ajuda de l'MJ i en Ned, que li fan de suport tant logístic com moral a l'hora de localitzar els "objectius" i arreglar la situació. 

No vull que s'interpreti malament, però almenys a mi em va interessar molt més tota aquesta situació de somni, de What if...? -parlant en termes de Marvel-, que la història en si. Però el cas és que n'hi ha, i ofereix moments espectaculars, dramàtics, èpics i un final agredolç que veurem cap on va en un futur encara incert pel que fa tant al personatge com a la versió. 

En tot cas, ja hi ha hagut tres films individuals del nou Spider-Man i, sense ser la meva versió preferida -ho era la de l'Andrew Garfield-, me n'ha millorat la percepció respecte a les dues primeres entregues.

Cinema: Spider-man - Far From Home

Fa gairebé dos anys es va estrenar la pel·lícula que suposava la segona reinvenció, i per tant la tercera versió, de l'Spider-man cinematogràfic. Una versió que ja vaig dir que no m'acabava de convèncer del tot, però atès que el nou Peter Parker forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel des de llavors -aquest va ser el motiu perquè Marvel Studios el recuperés de les mans de Sony, o almenys el compartís amb la companyia japonesa-, i amb les connexions que hi ha, no tenia cap dubte que en veuria la segona pel·lícula en solitari.

I deia que no m'havia acabat de convèncer perquè, tot i que l'humor del protagonista és més fidel al Peter Parker que veiem als còmics, ja m'agradaven les versions cinematogràfiques anteriors, més serioses i tràgiques, i em feia mandra el reboot, tot i que, donant per sabudes unes quantes coses i evitant els enemics més suats, en certa manera es reconeixia l'existència de les altres cinc pel·lícules (3 amb en Tobey Maguire i 2 amb l'Andrew Garfield).

Que no vol dir que no m'agradés, però Homecoming no em va meravellar, no em van venir ganes de comprar-me-la quan sortís en Blu-ray i no tinc pensat fer-ho. Ara ha sortit la seva seqüela, Spider-man: Far From Home, i com que és el final de l'anomenada "Fase 3" del Marvel Cinematic Universe, no pensava pas no mirar-la.

Dirigida altre cop per Jon Watts, i encara pendent de la relació del protagonista amb en Tony Stark i els Avengers en general -una de les coses que menys em van agradar del film anterior, si bé n'entenc l'estratègia comercial-, ens situa en un món que, després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, es troba una mica orfe de superherois, i en Nick Fury ha de recórrer al jove Spider-man per tal de fer front a una nova amenaça mundial.

No està pas sol, sinó que pot col·laborar amb l'anomenat Mysterio (Jake Gyllenhaal), un enemic clàssic de l'Spider-man que no s'havia fet servir en cap pel·lícula, però que aquí fa d'aliat, força més preparat degut als poders que té tenint en compte la naturalesa elemental dels monstres que van apareixent per Europa, casualment -veurem fins a quin punt- la destinació del viatge de la classe d'en Peter i els seus companys, molts dels quals retornats al món després d'una desaparició de 5 anys causada per en Thanos a Avengers: Infinity War.

Ell vol dur una vida normal, gaudir del viatge i confessar els seus sentiments a la Mary Jane -diria que en el conjunt de les dues pel·lícules sempre anomenada "MJ"-, però el destí té uns altres plans i haurà de fer malabarismes entre la seva identitat superheroica i la voluntat d'estar amb els seus amics i la noia que li agrada.

Monstres d'aigua, foc i altres elements volen destruir la Terra i suposaran un obstacle en els plans d'un Spider-man superat, però que a l'hora de la veritat no pot ignorar el seu cor heroic i s'hi enfronta, per bé que més com a suport per a en Mysterio que no pas en un u contra u igualat.

No vull revelar més coses, però es produeix un gir de guió que, sincerament, amb un mínim coneixement de l'univers Spider-man -i el meu coneixement en aquest camp és mínim-, no suposa cap sorpresa. Tampoc no m'agrada la naturalesa dels enemics, una mica com quan a Justice League veia el meu personatge preferit, en Batman, fora de lloc contra poderosíssims enemics extraterrestres, i les interaccions i aventures d'institut, com em passava a la primera part, em resulten tòpiques, tot i que reconec que entretenen.

I, com esmentava al principi, tornem a caure en les referències constants a en Tony Stark, la relació d'en Peter amb el líder de Stark Industries i la relació actual amb el que l'alter ego de l'Iron Man representava.

Als còmics la col·laboració va anar diferent, però als films de l'MCU s'ha fet que l'Spider-man fos una mena de fillol de l'Iron Man, i s'ha insistit en aquesta idea de manera constant, fins i tot en aquesta segona pel·lícula en solitari de l'escalaparets que podria haver servit perquè s'independitzés una mica com a superheroi. No em molesta tant que encara vagi a l'institut com això, que fa que Far From Home sembli una segona part dels seus orígens.

Tampoc estic dient ni insinuant que no m'hagi agradat -i sé que en general ha agradat moltíssim-, però trobo que té els mateixos defectes de la primera. Tot i així, és divertida, trepidant i no es fa gens llarga, i malgrat que el projecte cinematogràfic dels Avengers ja ha acabat, l'Univers Cinemàtic Marvel encara viu, i en continuarem veient coses, entre les quals una tercera part que, amb el que veiem a les escenes dels crèdits (amb aquests films quedeu-vos fins al final sempre, sisplau!), té pinta que serà molt interessant... si és que es fa, perquè amb els superherois al cinema mai se sap el que pot passar. No seria la primera cinta que ens deixa amb l'ai al cor i no té continuïtat. Esperem que el tercer reboot trigui molts anys a produir-se i ens acabin d'explicar aquesta història.

Cinema: Avengers - Endgame

Ja ha arribat el moment. Des de 2008 Marvel ha estat desplegant un pla sense precedents a la història del cinema que consistia a llançar un seguit (més d'una vintena, comptant des d'Iron Man, el 2008) de pel·lícules d'èxit sobre els personatges més emblemàtics de l'editorial de còmics estatunidenca, relacionar-les entre si tal com passa als còmics -és a dir, mantenint la identitat de cadascuna de les parts i tot i així fent que el tot sumés més que les parts, com diu el tòpic-, que això sortís bé i que pel camí es guanyessin un fotimer de calés i milions de persones arreu del món s'acostessin a un univers que abans era cosa de "frikis".

Després d'un any d'Avengers: Infinity War, i en el que inicialment es coneixia com a Avengers: Infinity War - Part 2, ens ha arribat la continuació d'aquella gran batalla, o més aviat la conseqüència, i el que, ja amb el seu nom, es perfilava com el final del camí del grup de superherois més poderós del món (amb permís de la Lliga de la Justícia, si em deixeu reivindicar i escombrar "cap a casa"), almenys en format cinematogràfic.

Avengers: Endgame, dirigida pels germans Anthony i Joe Russo, que ja s'havien encarregat de l'anterior film i de les entregues 2 i 3 de la saga Captain America, espanta una mica abans de començar: 181 minuts de durada, senyores i senyors. 3 hores i 1 minut.

I tot i així no se'm va fer gens llarga, cosa que diu molt sobre la seva qualitat com a producte d'entreteniment. Confesso, però, que vaig haver de sortir de la sala per anar a fer un riu, perquè ja no podia més, però sembla que vaig aprofitar el millor moment per fer-ho i em vaig perdre molt poquet. Segons aquest article (en anglès), vaig encertar un dels moments recomanats.

En fi, deixem les batalletes personals i parlem del film, una aventura espectacular, èpica -adjectiu que es fa servir molt a la babalà, però que en aquest cas no és tan exagerat-, en què els supervivents de l'eliminació del 50% de la vida provocada per en Thanos lluiten amb les conseqüències d'això tan bé com poden, de vegades amb solucions dràstiques que no serveixen de res.

Llavors, i assumint que si llegiu això ja sabeu de què va tot plegat -i, si no, avís d'SPOILERS-, l'única manera de fer tornar els desapareguts si les gemmes de l'infinit ja no hi són és... viatjar en el temps.

Aquesta idea esbojarrada -no tant com intercanviar-se e-mails amb un ós rentador, segur- neix a la ment de l'Scott Lang, l'Ant-Man, que tothom considerava un dels desapareguts, però que en realitat estava atrapat en un reialme quàntic precisament per la desaparició sobtada de la Hope, que l'havia de fer tornar d'un experiment i no ho va poder fer.

Després, convençuts en Bruce Banner i, sobretot, un reticent Tony Stark, que ha pogut formar una família amb la Pepper Potts i ja li va bé com han anat les coses, treballen plegats per fer-ho possible i posar en marxa el pla: visitaran llocs i moments en què saben que hi havia les gemmes i les recolliran per restaurar, amb el seu poder, allò que en Thanos va eliminar.

Això dona l'excusa per al que en el fons és una pel·lícula de viatges en el temps i en què ens divertirem, emocionarem o mossegarem les ungles veient com els personatges volen dur a terme la missió sense interferir gaire en escenes de la seva història que hem vist en films anteriors, sobretot sense interactuar amb ells mateixos, però no hi hauria pel·lícula si fos tan fàcil, de manera que es produiran complicacions de tota mena.

Endgame és una oportunitat, també, per veure desfilar pel seu llarg metratge -així, separat- un seguit de personatges que fa anys que ens acompanyen, alguns més que altres, alguns de més importants que altres, posar totes les peces al seu lloc o fer l'últim gir del cub de Rubik, i oferir un espectacle increïble, un regal -bé, es paga, però ja m'enteneu- als fans, que també riurem amb moments força humorístics i referències a la cultura pop i, com no podia ser d'una altra manera, una batalla final tan llarga com extraordinària, amb tothom aportant el seu gra de sorra, esforçant-se al màxim i deixant-s'hi la pell.

En algun cas de manera literal -pocs, pel que podria haver estat-, però què seria d'un film sobre una batalla èpica si no hi morís ningú? Això dona lloc a un final agredolç, tremendament emotiu, que tanca la pel·lícula amb unes escenes que ens reconforten, això sí, encara que alhora posen en marxa un encès debat sobre les conseqüències dels viatges en el temps, si s'han produït línies alternatives o no, o quantes unitats d'un mateix personatge hi ha, en realitat.

Perquè quan es toca aquest tema, tan explotat a la ficció, hom s'endinsa en un femer. Sempre hi haurà coses que no tenen explicació. Contradiccions, paradoxes, que les ments més simples no podem processar, però al final això no és el més important. El que és important és que els Avengers del cinema han tingut unes excel·lents 4 pel·lícules, i un final més que digne i a l'alçada del que es mereixien els seus fans, amb un gran equilibri entre l'aventura, el drama i l'humor.

Fins i tot tenint en compte les seves imperfeccions, en forma de coses discutibles com ara el poc ús que es fa de la Capitana Marvel, segurament perquè les seves poques intervencions són tan decisives que si s'hagués quedat a la Terra no hi hauria hagut pel·lícula.

Marvel Studios, amb el seu Marvel Cinematic Universe, ha popularitzat fins a uns límits espectaculars un producte que abans no era pas desconegut, ni de bon tros, però que pràcticament es limitava a la seva versió original, en paper, i per tant tenia un sostre alt però visible. Ara tothom sap qui són els Avengers, i segurament n'ha vist les pel·lícules, i li han agradat. Perquè aquesta n'és una altra: es poden fer films de superherois, relacionar-los entre si i que el públic no hi reaccioni amb la calidesa que s'esperava, i si no que l'hi diguin a DC, editorial que personalment m'agrada més, però que no ha sabut fer les coses com calia al cinema -i que consti que a mi m'agraden les seves pel·lícules-, cosa que s'ha agreujat en comparar-se amb la magnífica feina que ha fet la competència. 

Potser no n'acabem de ser conscients, però això de l'Univers Cinemàtic Marvel ha estat un projecte monumental que ha sortit rodó. No guanyarà Oscars, però és Història del cinema. Com a mínim ens deixa amb uns personatges que no oblidarem, i que d'una manera o d'una altra brillen en aquest film, independentment de si en surten vius o no. Per a nosaltres viuran sempre.

Adéu a Stan Lee, una llegenda dels còmics

He estat a punt de posar, al títol, que era una llegenda viva dels còmics, qualificatiu que es feia servir fins ara per referir-se a ell. Perquè fins ahir, 12 de novembre de 2018, era viu. Amb 95 anys, sí, i amb algun ensurt cada cop que ingressava en un hospital -se li va posar un marcapassos el 2012, per exemple-, però anava fent coses, es mantenia actiu i continuava amb els seus mítics cameos, el darrer aquest mateix 2018 a Venom.

Nascut com a Stanley Martin Lieber el 28 de desembre de 1922 -estava a punt, doncs, de fer 96 anys-, és conegut resumidament com el creador de Marvel, dada exagerada i inexacta però comprensible en un moment en què tots els mitjans informen de la desaparició d'una figura tan important.

Va ser, en col·laboració amb dibuixants com els ja desapareguts Jack Kirby i Steve Ditko, el cocreador de mítics superherois i superdolents a partir dels anys 60, que van donar lloc a llegendàries obres, encara supervendes, com The Amazing Spider-man, Fantastic Four, X-Men, The Incredible Hulk, Thor, Daredevil, Iron Man, The Avengers o Ant-man, i també va ser responsable de rescatar el Capità Amèrica, un personatge que havia tingut el seu sentit als anys 40 abans i durant la II Guerra Mundial i que havia estat força abandonat, per tal d'integrar-lo a l'Univers Marvel que estava creant.

Un Univers Marvel que començaria amb el Fantastic Four número 1, de novembre de 1961, i que era la culminació d'un ascens meteòric, com s'acostuma a dir, després que el 1939 Stan Lee entrés a Timely Comics (antic nom de Marvel) com a becari -i per endoll del cap, que era marit de la seva cosina- i, amb 19 anys, es convertís en editor interí, ràpidament convertit en editor sense el provisional cognom gràcies a la seva visió de negoci.

Ell anava escrivint cosetes, ja que el seu somni era esdevenir guionista o escriptor en general, i fins i tot va començar a cocrear personatges, el primer dels quals en Destroyer (1941), però va arribar un moment que es va plantejar deixar-ho estar, atès que no estava del tot satisfet. I llavors, paradoxalment, la competència li va donar l'empenta que necessitava: DC Comics, amb l'editor Julius Schwartz al capdavant, va recuperar i modernitzar personatges clàssics de la companyia i va crear la Lliga de la Justícia, que va debutar el 1960 al número 28 de The Brave and the Bold. Com a reacció, a l'Stan Lee li van encarregar que creés un equip de superherois, que són els esmentats Quatre Fantàstics.

No cal dir que aquell nou còmic va ser tot un èxit, però no es va quedar aquí, sinó que va cocrear, entre moltes altres coses, les que he esmentat més amunt, i va ser així com la refundada Marvel va començar a construir l'imperi que coneixem ara.

El mestre Stan Lee va revolucionar no només el gènere dels superherois, sinó els còmics en general, amb coses tan simples però fins llavors no tingudes en compte com el reconeixement, als crèdits, de tot l'equip creatiu que feia realitat els còmics (retolistes i entintadors inclosos). 

Pel que fa als continguts, va escriure per primer cop personatges que eren molt poderosos, és clar, però que també eren humans -o tenien trets humans-, amb febleses, dubtes, errors, malalties, disputes, preocupacions quotidianes, que fugien dels arquetips clàssics i apel·laven a un públic una mica més madur, adolescents que es podien sentir identificats per primer cop amb aquells personatges, alhora que en les seves històries s'hi reflectien temes d'actualitat.

I quan diem que va crear l'univers Marvel ens referim al fet que tots aquells personatges i grups de superherois es coneixien, i de tant en tant interactuaven, perquè compartien una mateixa realitat. Una idea que va contribuir al seu èxit i que actualment es reflecteix a les exitoses adaptacions cinematogràfiques de l'anomenat Univers Cinemàtic Marvel, que va començar amb Iron Man (2008), i que abans havia consistit en pel·lícules aïllades o sagues independents desenvolupades per estudis com Sony (Spider-man, X-Men...), abans que es creés Marvel Studios per tal de desplegar un pla que integraria una sèrie de col·leccions que havien de fer el salt al cinema, i no hi ha cap dubte que ha estat un èxit espectacular.

Van ser les contribucions inestimables de l'Stan Lee les que van fer de Marvel Comics una editorial tan poderosa, tan popular i, preferències personals a banda, cal reconèixer que va derrotar la seva gran rival, DC Comics, tant en paper com, sobretot, en el salt a l'audiovisual, amb comptades excepcions.

Sens dubte, com passa amb les persones revolucionàries, va inspirar centenars de futurs guionistes, cosa que va garantir que es continuarien fent còmics durant dècades, fins ara i sense perspectiva de desaparició.

Pel que fa a les seves obres concretes, però, i tot i que va estar escrivint guions de còmics durant més temps del que és habitual actualment en una indústria que va massa ràpid, hi va haver un moment que va deixar d'escriure a ritme mensual per a Marvel, empresa que tot i així no va deixar mai de representar. Va ser el 1972, amb el The Amazing Spider-man 110 i el Fantastic Four 125 citats com a últims escrits per ell.

A partir de llavors, tot i que de tant en tant escrivia alguns còmics, sobretot especials o algun projecte curt (fins i tot va crear la col·lecció Just imagine..., en què reimaginava personatges clau de DC, la Distingida Competència!, el 2001), es va dedicar a representar i fer créixer Marvel, i als anys 80 va començar a fer de productor executiu i a sortir en cameos en les adaptacions televisives i cinematogràfiques dels personatges de l'editorial, que encara que sigui ara que viuen el seu moment més dolç, la cosa ve de molt més lluny.

Es va fer un tip d'aparèixer brevíssimament en aquests projectes, de vegades en forma de simple fotografia, també en dibuixos animats quan el producte era d'aquest format (Big Hero 6), posant veu en múltiples videojocs relacionats amb Marvel i tant fent de personatge fictici com d'ell mateix, com passava a la pel·lícula Mallrats (1995), d'en Kevin Smith, propietari de la botiga de còmics Jay & Silent Bob's Secret Stash on es grava el reality show sobre còmics Comic Book Men, que havia visitat alguna vegada, com es pot veure a la imatge de dalt.

No em vull estendre més, que ja m'ha quedat una entrada prou llarga. I, tot i així, no fa justícia a la llarguíssima història d'aquest home i la importància del seu llegat. Queda clar que va revolucionar els còmics, que va fer que el gènere dels superherois es modernitzés -encara que, llegits ara, els seus còmics puguin semblar una mica carrinclons i ingenus- i que sense ell la indústria hauria tirat per una altra banda, si és que acabava sobrevivint fins als nostres dies.

Els seus personatges, les seves creacions i el món del còmic en general ja havien perdut grans figures tant del dibuix com de l'escriptura o de l'edició, però aquesta mort es fa sentir tant per la importància de l'home com per la seva simpatia i la influència que va tenir en tantíssima gent, tant lectors com professionals del còmic. Descansi en pau, que es retrobi amb la seva dona, desapareguda l'any passat també als 95 anys, i... Excelsior!

Cinema: Avengers - Infinity War

Sembla mentida que ja faci 6 anys que un seguit de pel·lícules de superherois van desembocar en la seva reunió.

Allò era la culminació del gran pla de Marvel per portar a la gran pantalla els Avengers, el grup de superherois més popular, amb el permís de la Lliga de la Justícia de la competència. 

Allò ha quedat fins i tot petit, amb el que han continuat fent els de Marvel Studios, amb noves entregues tant dels personatges en solitari (o en companyia d'un o dos dels altres) com dels mateixos Avengers, i també amb l'adaptació de noves franquícies. Tot plegat amb un gran èxit de crítica i públic.

És per això que la tercera pel·lícula del grup de superherois per excel·lència de Marvel, Avengers: Infinity War, dirigida per Anthony i Joe Russo, és una culminació encara més gran del pla que va començar amb Iron Man (2008) i que amb aquest ja suma 19 films. 

Perquè tenir tantes trames en marxa i que encaixin d'una manera tan suau i sincronitzada, alhora que totes les pel·lícules que han conduït a aquest punt s'hagin pogut gaudir de manera gairebé independent, no deu ser gens fàcil.

Tampoc ho deu ser, amb tants personatges i subtrames, i històries de naturaleses tan diverses, fer un film que pràcticament no faci destacar més un personatge que un altre. Tots hi tenen un paper, un moment de glòria, una aportació necessària.

Si de cas, el protagonista és precisament el superdolent, en Thanos. A la recerca de les gemmes de l'infinit, que han anat traient el cap en diverses pel·lícules durant aquests 10 anys de manera més o menys discreta, i que se suposava que acabarien agafant protagonisme -però sense que això ens distragués de les històries que se'ns anaven explicant-, a Infinity War pretén aconseguir les gemmes que li falten i esdevenir l'ésser més fort de l'univers per fer i desfer com li doni la gana.

El problema és que el paio ja era tan fort que cal la col·laboració de tots els superherois de la Terra per aturar-lo, o intentar-ho.

Cosa que per altra banda és una delícia per als fans, i encara que es pugui pensar que alguns personatges no encaixen gaire en una aventura més aviat màgica i espacial, el cert és que, com deia més amunt, tots hi fan alguna cosa important. 

Ho exemplifica un Spider-man fora del seu hàbitat, en una nau espacial, quan diu que per poder ser l'heroi del veïnat hi ha d'haver un veïnat.

Precisament per la naturalesa de la història no estava segur de si la pel·lícula m'agradaria gaire, però sí, m'ha agradat molt.

M'ha agradat tornar a veure els personatges, que s'hagin conegut amb els de la saga Guardians of the Galaxy, que els Avengers continuïn dividits després dels esdeveniments de Captain America: Civil War -l'única que he pogut repassar abans de veure aquesta-, que tot i així alguns personatges es retrobin, els combats, siguin batalles campals o a més petita escala, l'humor, el drama i... el seu final. 

Quin final, senyores i senyors. Quina manera de deixar-nos amb l'ai al cor i amb ganes de més. I llavors recordem que fa uns anys el títol d'aquest film acabava en "Part 1", fins que es va deixar de dir. La segona part, extremament necessària, la tindrem per sort l'any que ve.

Els còmics més cars de la història

Sovint ens queixem dels preus dels còmics, tenint en compte factors com el nombre de pàgines, la qualitat de l'edició o senzillament els preus que tenien aquells mateixos còmics fa uns anys. 

Però aquí tenim aquesta cultura (la de la queixa, i la dels còmics), diferent de la dels Estats Units, on una primera edició, encara que sigui només per col·leccionar i no llegir de debò -en aquest cas seria preferible una reedició moderna i amb uns materials que es conserven millor-, és un tresor per als amants dels còmics, quelcom que sovint només els més adinerats es poden permetre.

Al reality show que hauria de seguir qualsevol interessat en els còmics, però també la cultura popular, Comic Book Men, ho veiem en cada episodi: algú entra a demanar un còmic concret i té un preu de portada moltíssimes vegades superior a l'original o al de la seva versió moderna reeditada. Centenars de dòlars, fins i tot passant del miler.  

Sí, per un còmic vell. Aquí no donem -i segurament no el té- el mateix valor a un còmic si ha estat reeditat múltiples vegades per diverses editorials, i com a màxim trobem algun cas excepcional en què demanen el doble del que valia originalment. De fet, que un còmic sigui una edició antiga ho acostumem a considerar una qualitat negativa.

En qualsevol cas, avui volia fer un recull dels casos més extrems en aquest sentit, els còmics que han assolit els preus més alts en acords més o menys recents. N'hi ha per caure de cul.

Per tal d'establir-ne el preu, o més aviat el valor potencial, es té en compte l'estat de conservació en què es troba aquell còmic específic -sobretot si el blanc de les pàgines encara és blanc o no- i la dificultat per trobar-ne una còpia en bones condicions, i això ho fa la Certified Guaranty Company, fundada el 2008. Doncs bé, amb una puntuació de 9, comencem el Top 10 per sota de tot.

El número 1 de Marvel Comics, amb la primera aparició de la Torxa Humana (versió antiga) i en Namor, d'octubre de 1939, faria canviar el nom de l'editorial que el va publicar llavors i que es deia Timely Comics. Endevineu com es va rebatejar?

Bé, doncs aquesta còpia es va vendre el 2003 per 350.000 dòlars. Suposo que el van taxar després, perquè no es fundaria la CGC fins al 2008, com he dit dos paràgrafs més amunt.

La primera aparició de l'Iron Man, al Tales of Suspense número 39, es va vendre el 2012 per 375.000 dòlars, i com podem veure té una puntuació elevadíssima, de 9,6.

Tot i que és de març de 1963 i per tant té més possibilitats d'estar més ben conservat que els dels anys 30 i 40, el cert és que, tal com apunta el text del que estic traient la informació, una puntuació tan alta de vegades (o sovint) té en compte factors externs, com ara si el personatge està de moda o no, i en aquell moment, gràcies a les pel·lícules, l'Home de Ferro ho estava.

Com que sembla que, a partir d'una puntuació de 9, cada 0,2 es duplica el preu d'un còmic, si fem l'operació inversa segurament un Tales of Suspense 39 amb un 9 clavat valdria moltíssim menys.

En vuitena posició tenim el número 1 de Sensation Comics, de gener de 1942, on es produïa la segona aparició de la Wonder Woman, però la primera en portada i el primer cop que tenia un còmic en solitari.

Que una còpia d'aquest còmic rebés una qualificació de 9,4 també pot ser una mica sospitós, tenint en compte que es va vendre l'agost de 2017, i és que s'havia estrenat la pel·lícula de l'amazona i el personatge estava molt de moda. El còmic es va vendre per 399.100 dòlars a eBay.
 

És diferent el cas del setè classificat, un número 1 de Flash Comics, de gener de 1940, que té un 9,6 i que es va vendre per bastant més, concretament 450.000 dòlars. Parlem, per cert, de la primera aparició d'en Flash (versió original, Jay Garrick) i en Hawkman.

I és així perquè la venda es va produir el 2010, molt abans que s'estrenés la sèrie de televisió que tornaria a posar el personatge de moda. Per tant, era un 9,6 real. El motiu d'una conservació tan bona, malgrat l'extrema antiguitat de la còpia, és que abans de canviar de mans pertanyia a la col·lecció del senyor Edward Church, un col·leccionista de còmics i revistes que conservaba el material en un soterrani amb un nivell d'humitat que s'ha demostrat que era perfecte per a aquesta tasca.

Amb el sisè classificat tornem a un cas com el de l'Iron Man: el número 1 de The X-Men, de setembre de 1963, va tenir una puntuació gairebé perfecta (i serà la més alta de la llista) de 9,8 el 2012.

Casualitat, que els personatges estiguessin tan de moda gràcies al cinema? Segur que no, i qui el va voler el va haver de pagar a 492.937,50 dòlars.

En cinquena posició hi ha el número 1 de Batman, de la primavera de 1940, on es produeix la primera aparició d'en Joker i la Catwoman. El protagonista, però, havia debutat en una altra col·lecció.

Sembla que hi va haver una "guerra" en la licitació per aquesta còpia de 9,2, i la cosa va acabar amb la venda del còmic per 567.625 dòlars, l'any 2013, fent que per primer cop un còmic es vengués per més de mig milió.

A un pas del pòdium, amb una puntuació de 9,4 i data de portada de desembre de 1941, hi ha el número 8 d'All-Star Comics, que com a cosa especial té, ara sí, la primera aparició de la Wonder Woman, i sens dubte es va beneficiar també de la seva estrena cinematogràfica, perquè va assolir l'agost de 2017 un preu en subhasta de 936.223 dòlars.

El mateix còmic, però en un estat de 9, s'havia venut per 411.001 dòlars el març de 2016, cosa que el situaria en setena posició, però potser no cal que es repeteixi a la llista, que faig de 10 còmics diferents.

Comencem el pòdium des de baix i veiem que es comença a notar la importància dels personatges, perquè aquest sí que és el debut del Cavaller Fosc. Es tracta del número 27 de Detective Comics, de maig de 1939, que amb una puntuació de només 8.0 es va vendre l'any 2010 per -agafeu-vos fort- 1.075.000 dòlars.

Era el primer cop que se superava el milió, i com a curiositat resulta que es coneix l'existència de còpies en més bon estat de conservació, una de les quals de l'esmentada col·lecció del senyor Church, amb un 8,5. Però resulta que s'havia venut el 1994 per "només" 125.000 dòlars, i per tant també s'entén que es va valorar amb posterioritat.

El cas és que se suposa que hi ha còpies en encara més bon estat, però no s'han posat a la venda. Si amb un 8 es va vendre per més d'un milió de dòlars el 2010, què passaria ara si el propietari no ja d'aquella còpia de 8,5 -que faria un increïble benefici, segur, respecte a la inversió inicial-, sinó els de les còpies de 9, el posessin a la venda? Doncs que es calcula que passarien a ser el número 1 de la llista sense cap mena de dubte, perquè sembla que serien els còmics més valorats de la història.

La força dels personatges torna a quedar clara amb aquest número 15 d'Amazing Fantasy, la primera aparició de l'Spider-man, d'agost de 1962.

No cal discutir ara sobre aquest 9,6 atorgat el 2011, però tenia l'avantatge de ser de l'anomenada Edat de Plata dels còmics, la que va començar als anys 60. Per tant, pot ser que la seva conservació es mereixi aquesta puntuació. De tota manera, si volem saber el preu d'aquest còmic que s'endú la plata -mira-la, torna a sortir!-, es va vendre en una subhasta per 1,1 milions de dòlars.

L'antiguitat d'un còmic respecte a la seva conservació es té en compte en donar-li el valor, com podem veure en les dues posicions immediatament posteriors, de més de mig milió de dòlars i de més d'un milió, que pertanyien a l'Edat d'Or. Així, que un còmic de tants anys després -i per tant amb aquest avantatge en la conservació- estigui en segona posició té un mèrit brutal.

I com ja devíeu esperar, el còmic més car de la història és el número 1 d'Action Comics, de juny de 1938, amb el debut d'en Superman. És el còmic més antic dels que hem vist, també. I per això és aquí, si apliquem la lògica.

Amb una puntuació de 9, es va vendre el 2014 per -ara sí, agafeu-vos fort- 3.207.852 dòlars a eBay. Deixa en gairebé res els 2.161.000 dòlars que es van aconseguir el 2011 per una altra còpia de 9, i en total consta que se n'han venut, comptant aquestes dues, quatre d'aquests còmics per més d'un milió.

Per cert, sembla que existeix una còpia del primer número d'Action Comics que pertanyia originalment a l'esmentat Church, però que el seu propietari no l'ha fet valorar. Se li atorga simbòlicament un 9,2, i si hem de fer cas dels càlculs sobre la duplicació del preu cada 0,2 punts estaríem parlant de més de 6 milions de dòlars.

Font principal: Cbr.com

Font secundària (amb noves informacions que modificaven la llista): Bleedingcool.com

Cinema: Captain America - Civil War

L'Univers Cinemàtic Marvel (MCU) continua en expansió i ja ha arribat la darrera entrega d'aquestes grans aventures tan interrelacionades que l'aparició d'uns personatges o uns altres en qualsevol pel·lícula, així com la presentació d'alguns de nous, se'ns fa tan natural com quan passa als còmics, i si a més els films estan agradant tant a la majoria dels espectadors, podem dir sense por d'equivocar-nos que Marvel ha aconseguit l'objectiu: enriquir-se, sí, però també traslladar a la gran pantalla l'esperit dels seus còmics més populars, no només en termes argumentals, sinó també en un sentit narratiu. 

Ho demostra com mai la tercera pel·lícula del Capità Amèrica, anomenada Captain America: Civil War, tot i que després de diversos films individuals d'alguns dels personatges que hi apareixen i de les comunes The Avengers i Avengers: Age of Ultron ja no es pot entendre, ni es pretén, cap pel·lícula sense com a mínim referències als altres personatges.

I aquesta és, en realitat, una pel·lícula dels Avengers. Però és clar, m'imagino que per qüestions de màrqueting i perquè la segona entrega cinematogràfica de les aventures del grup de superherois més poderós i popular de la història del còmic és encara recent, interessava més etiquetar-la com la tercera del Capi. A més, als còmics, la saga Civil War donava molt de protagonisme a l'Steve Rogers, i els altres personatges -molts més que els que veiem en un film que també n'està farcit- hi juguen un paper secundari, de manera que era fàcil associar la guerra civil del títol a un dels seus protagonistes més destacats, i com que l'altre ja té 3 pel·lícules en "solitari", tot plegat esdevé força lògic.

En fi, argumentalment parlant Captain America: Civil War no està basada en la saga del mateix nom de 2006-2007, sinó que hi està inspirada. Hi ha coses molt importants que canvien notablement, i no s'ha amagat, i és normal i comprensible: a la versió original en paper la trama girava al voltant del mateix, que era el debat sobre si calia que els superherois estiguessin controlats. 

Un debat sorgit d'una important relliscada que havia causat la mort de molts civils, i en aquest sentit, tot i que explicat d'una altra manera, el film té el mateix punt de sortida. Molt lògic, versemblant i lloable, perquè ens fem un tip de veure destrosses provocades pels combats que protagonitzen els nostres herois contra els brivalls més poderosos, però no s'acostuma a tractar la qüestió dels danys "col·laterals". 

I controlats significa també, als còmics, registrats oficialment, amb la revelació d'identitat que hi ha implícita en una cosa així. Un tema dramàtic i impactant als còmics que a la pel·lícula, com que gairebé des del principi es coneix la identitat de gairebé tots els personatges, no tenia sentit, de manera que s'ha deixat de banda.

La història no se'n ressent, perquè al capdavall el tema és un debat en què no tot és blanc o negre, i trobarem arguments a favor d'una posició i de l'altra. Nosaltres i també els personatges que en més o menys mesura malden per prendre una decisió i s'alineen al voltant d'un dels dos representants de cada filosofia.

Per una banda, el conservador Tony Stark (Iron Man) està d'acord amb els governs d'arreu del món, que volen que els éssers amb superpoders (o superarmadures) es facin responsables dels seus actes i segueixin els dictats dels polítics a l'hora de dur a terme les missions, i per l'altra l'Steve Rogers (Capità Amèrica) defensa, fidel als seus valors de sempre, la llibertat absoluta, i és que el seu hiperpatriòtic nom i el disseny del seu uniforme no ens han de fer pensar que es tracta d'un personatge al servei del govern, ans al contrari: ell està a favor dels valors honorables amb què creu que es van fundar els Estats Units. 

A partir d'aquí, el drama està servit: veurem un grup dividit, dos bàndols enfrontant-se, dubtant, fent sacrificis... tot plegat amb la complicació que representa que un nou enemic mogui els fils de l'enfrontament des de l'ombra i que un dels personatges, l'interessantíssim Bucky, generi tanta discòrdia i també ens faci tenir sentiments contradictoris.

Cal destacar que, tot i la potència dels equips, formats per personatges que coneixem bé, es recluten herois nous, que fins ara no formaven part dels Avengers -almenys a les pel·lícules-, com l'Ant-Man i un nou Spider-man joveníssim que és la presentació oficial de l'Spider-man de Marvel Studios, després d'un acord que es va conèixer fa molts mesos, segons el qual Fox podria continuar fent films del personatge però Marvel també tindria dret a explotar cinematogràficament el que, en origen, és seu. Com a nova incorporació tenim també en Black Panther, que tindrà pel·lícula individual en el futur.

Repassat l'argument sense spoilers, només em queda dir que Captain America: Civil War és una pel·lícula, com no podria ser d'una altra manera, espectacular, trepidant i fins i tot emocionant. Són 147 minuts que es fan curts i que són només el pròleg del que ha de venir en els propers anys, sens dubte marcats per les conseqüències de que passa aquí. 

A favor:

-Espectacular, plena d'acció i molt entretinguda

-La introducció dels nous personatges i l'aprofundiment en els que ja coneixíem

-Que es tracti el tema de les víctimes col·laterals

-Que s'hagi sabut fer una versió molt diferent de la Civil War dels còmics i que també hagi sortit bé

En contra:

-Personalment, el nou Spider-man no em convenç tant com el de l'Andrew Garfield, que espero que visqui noves entregues amb la Fox, independents de tot això, després de dues pel·lícules molt bones

-Fent balanç, el desenllaç de tot plegat no és tan tràgic com als còmics, que més enllà de la col·lecció principal tenien ramificacions en d'altres, on passaven coses molt grosses

31è Saló del Còmic de Barcelona

Enguany torno a estar a l'atur, per primera vegada en força temps no tenia acreditació i ja no podia comptar amb el Carnet Jove pel fet de tenir 31 anys, però he estat al 31è Saló Internacional del Còmic de Barcelona perquè he pogut emprar el carnet de la biblioteca per a aconseguir entrada reduïda, i al cap i a la fi volia anar-hi.

No buscava cap signatura, aquest any, però per a mi el Saló és com un gran Mercat de Sant Antoni on trobar gangues, amb la presència de botigues que són de fora i on es poden trobar coses difícils de trobar. Però és clar, també hi ha l'ambient i les exposicions, i ara en parlarem.

Una d'elles estava dedicada al 75è aniversari d'en Superman, que va aparèixer per primer cop al número 1 d'Action Comics el 1938. No cal dir que és el superheroi més popular de la història i que tothom sap qui és, tant si el coneix de debò gràcies als còmics com si només l'ha vist a les pel·lícules. 

Doncs bé, hi havia originals de diverses èpoques i, en la línia que segueix el Saló des de fa uns anys, un extens apartat dedicat a l'aportació dels dibuixants de l'estat espanyol a les col·leccions de l'Home d'Acer.

Sense deixar els superherois, els Avengers i els X-Men compartien una altra exposició, que sens dubte aprofitava la gran tirada que han adquirit aquests dos móns dins l'Univers Marvel durant la darrera dècada gràcies a les pel·lícules d'èxit que han passat pel cinema.

Per tant, estava orientada al públic general, no l'especialitzat sinó el casual, el de les famílies amb nens, però també és cert que els autèntics fans dels còmics, el mitjà original d'aquests personatges, podien gaudir amb els originals que hi havia exposats. 

Una altra exposició, no tan petita com semblava al principi, reunia dibuixos fets en quaderns de viatge per part de diversos autors, un dels quals en Craig Thompson, autor de Blankets i Habibi, que va retratar Barcelona precisament a Carnet de Voyage (publicada per Astiberri només en castellà, aquest cop) i que aquí veiem meravellat davant l'obra de Gaudí.

Les retallades formen part de la crisi i per desgràcia són un tema que està de moda des de fa temps i que ho continuarà estant una temporada, i per tal de fer-la passar millor i alhora lluitar-hi a través de la conscienciació, molts dibuixants l'han tocat, i això ha quedat reflectit en una de les exposicions del 31è Saló del Còmic.

La que s'havia anunciat més, però, era la del gènere del western al còmic, una exposició enorme que repassava alguns dels títols més importants en què s'han barrejat aquestes populars històries de cowboys i el còmic. No sóc massa fan del gènere, però hi havia de fer una ullada.

També hi havia una mostra de les obres nominades als premis del Saló, i em va cridar especialment l'atenció d'una manera positiva que, a banda d'uns exemples de pàgines, es pengés un còmic d'un fil per tal que qualsevol persona interessada hi fes una ullada més profunda. 

Ambrós (1913-1992), el dibuixant de l'etapa clàssica d'El Capitán Trueno, entre altres obres, tenia la seva pròpia exposició, que hauria agradat al meu pare, que considera els còmics cosa de nens i es fot una mica de mi però que de petit llegia còmics del senyor Ambrós.

I abans d'entrar en les compres que he fet volia destacar una de les moltes coses interessants que es veuen en tots els salons, en aquest cas un casc d'en Superman. Si n'hi hagués un d'en Batman encara em compraria una moto només per dur-lo. 

Tinc moltes col·leccions amb forats enormes que en el fons sé que no podré omplir mai, però si en trobo números a preu de ganga es fa més lleuger. He tingut la sort de trobar, per exemple, els recopilatoris Aves de Presa: Mentes Gemelas (números 56 a 61 del primer volum), i en anglès Birds of Prey: Club Kids (109 a 112 i 118) i Birds of Prey: Platinum Flats (119 a 124).

 
O aquest Green Arrow: Año Uno escrit per Andy Diggle i dibuixat per Jock que està format per una aclamada minisèrie de 6 números.

Un dels buits que tinc és el del segon col·leccionable de Batman de Planeta, conegut com a Batman: El Caballero Oscuro, i en aquest saló n'he trobat un altre número, concretament el 16, que conté els números 773 a 775 de Detective Comics, 606 i 607 de Batman i 33 de Batgirl.

Parlant de la Batgirl, però una altra, el segon volum de The New 52, anomenat Batgirl: Knightfall Descends (amb els números 7 a 13 i 0), publicat molt recentment i a un preu prou inferior al que podria aconseguir a The Book Depository combinant una baixada de preu i un descompte extraordinari.

De la Wonder Woman dos recopilatoris ben diferents i allunyats en el temps. Per una banda, de l'editorial Zinco i mai reeditat per cap de les companyies que han gaudit dels drets de DC Comics posteriorment, Wonder Woman: La Caída de una Amazona, amb els números 97 a 100 de la segona sèrie.

Per l'altra, Wonder Woman: Odyssey vol.1, que conté els números 600 a 606 (quan es va recuperar la numeració original aprofitant l'avinentesa del número rodó).

Un altre col·leccionable difícil de tirar endavant actualment, i que quan el veig acostuma a vendre's a un preu superior al de portada, és el d'en Superman, també de Planeta. Doncs bé, ja he reduït una mica més el forat amb l'adquisició de les entregues 15 i 16 (de 40), que contenen 4 números de diverses col·leccions relacionades amb l'Home d'Acer cadascun.

Una cosa que no esperava trobar, i que no buscava, era el número 1 dels arxius de Superman, però no aquella col·lecció que van treure Norma i Planeta, sinó la que conté Superman, no Action Comics.

Només ha sortit en anglès i de fet aquest llibre va inaugurar la línia el 1989, i segurament no en trobaré més, però hi era, valia només 9 euros i l'he volgut tenir. Conté els números 1 a 4 de Superman, tots ells de 64 pàgines i publicats trimestralment de manera individual per primera vegada des de l'estiu de 1939 a la primavera de 1940.

Flashpoint va ser el megaesdeveniment que DC es va treure de la màniga just abans de The New 52 i en teoria és el que va provocar el rellançament de tot l'Univers DC la tardor de 2011, i a més va tenir bona crítica, de manera que en veure el volum de la sèrie principal en tapa dura a preu inferior al que acostumo a veure en l'edició de tapa tova, i com que també hi havia per allà el volum The World of Flashpoint featuring Batman, amb les repercussions de Flashpoint en el món del Cavaller Fosc, ho havia de tenir i per fi podré llegir-ho.

També hi ha lloc per a Marvel, amb l'adquisició del volum The Death of Captain America: The Man who Bought America (números 37 a 42 del volum 5, aquesta me la vaig fent poc a poc i era el volum immediatament posterior al darrer que vaig comprar, per tant tota una alegria) i els números 26 a 31 de l'Spider-man de John Romita, que habitualment trobo a 3 euros cadascun (amb preu de portada de 2,38) i que he pogut comprar per 2,30. Contenen dos còmics cadascun i en total són del 65 al 76 de The Amazing Spider-man.

Amb tot això no em quedaven diners per a les novetats de manga (que de tota manera anava a comprar a la meva botiga habitual la setmana vinent), però la setmana passada ja havien sortit les de Planeta i em vaig fer amb el volum únic Regreso al mar, de Satoshi Kon (nova edició) i el primer (de 12 i esperem que aquest cop no la cancel·lin) de l'esperadíssima reedició de Fénix, del mestre Osamu Tezuka, dos llibres caríssims respecte a la quantitat de pàgines que duen però que havia de tenir.

A més, m'han comprat per encàrrec la col·lecció sencera d'Aula a la Deriva, de Kazuo Umezz, que estava de saldo, i aquesta sí que és una ganga. La setmana que ve havia de comprar les novetats de Norma que m'interessen, però m'esperaré una mica perquè m'he firat massa...