He anat seguint les pel·lícules de l'Univers Marvel majoritàriament al cinema, sempre que he pogut, i quan no les he vist a casa. Abans que existís Marvel Studios ja mirava films basats en els personatges del gegant editorial rival de DC Comics, i he de dir que el meu coneixement sobre aquest univers és en molt bona part gràcies a aquestes adaptacions, de manera que no se'm pot considerar un expert.
Però això no vol dir que no m'agradin molt, i com no podia ser d'una altra manera volia, i les circumstàncies ho han permès, que anés a veure la tercera pel·lícula de l'Spider-Man actual, una autèntica festa del fan service de la qual volia gaudir havent repassat les dues adaptacions anteriors, fora de Marvel Studios, que van ser la trilogia Spider-Man de Sam Raimi (2002, 2004 i 2007) i les dues entregues de The Amazing Spider-Man dirigides per Marc Webb (2012 i 2014, que romanen com les meves preferides, i la segona la vaig comentar).
A més, per fi he vist l'oscaritzada pel·lícula d'animació Spider-Man: Into the Spider-Verse, i és amb aquest bagatge -millorable, però és el que he pogut acumular havent reaccionat tard- que he anat a veure l'esperat nou film en què s'havien de fer referències a tot aquest univers cinematogràfic particular de l'Home Aranya, i de les quals no he pogut evitar, per desgràcia, gaires spoilers pel que fa a aparicions especials per culpa de l'era Twitter en què vivim, que fa que ens assabentem tant del que volem com del que no.
Spider-Man: No Way Home s'estrenava als nostres cinemes el passat 16 de desembre amb direcció, novament, de Jon Watts, que ja s'havia encarregat de Spider-Man: Homecoming (2017) i Spider-Man: Far From Home (2019), la segona de les quals amb una escena post-crèdits al·lucinant en què es revelava la identitat civil de l'Spider-Man i, a més, qui ho feia era un J. Jonah Jameson interpretat per en J. K. Simmons, actor que es va fer força popular -tot i no ser llavors tampoc un desconegut- quan l'any 2002 va posar cara i veu al personatge a la primera pel·lícula de l'Home Aranya de la trilogia de Sam Raimi (i repetiria el 2004 i el 2007).
Per tant, els que no en sabíem res ens vam quedar de pasta de moniato, i poc després es va començar a escampar que la següent pel·lícula del superheroi novaiorquès interpretat per en Tom Holland tindria a veure amb el multivers i hi apareixerien els universos de les altres versions cinematogràfiques de l'Spider-Man, amb un degoteig de noms prou ràpid com perquè, personalment, em fes un tip de silenciar termes a Twitter.
Perquè bona part de la gràcia de la idea, que no era fàcil tenint en compte la gent i els estudis implicats, era fer una cosa que no s'havia fet mai i que això l'espectador s'ho trobés a la gran pantalla arribat el moment, però ja sabem que mantenir el misteri, el secret, és gairebé impossible en aquests temps.
En fi, No Way Home arrenca en el punt en què ens deixava aquell brutal cliffhanger de l'escena de després dels crèdits de Far From Home: s'ha revelat que en Peter Parker és l'Spider-Man i, a sobre, tot apunta a què ha assassinat un nou superheroi, que nosaltres sabem que era el dolent de la pel·lícula anterior, de manera que tota l'atenció mediàtica recau sobre aquest adolescent de Queens i el seu entorn.
Això li complica, i molt, la vida d'estudiant normal i corrent que vol dur quan no ha de fer de superheroi, i de retop també al seu millor amic, en Ned, i la seva xicota, l'MJ, fins i tot en qüestions acadèmiques de les que poden canviar la vida d'una persona.
Disposat a fer el que calgui perquè els seus éssers estimats no hagin de pagar per culpa seva, recorre al Doctor Strange, que coneix perquè va ser aliat seu durant tota la saga d'en Thanos a Avengers, i li demana que hi faci alguna cosa amb la seva màgia. Concretament, que esborri de la ment de tothom que en Peter Parker és l'Spider-Man.
Evidentment, la cosa surt malament i dona lloc a la catàstrofe que constitueix el nucli de la trama del film, del qual a partir d'ara no explicaré més detalls.
Sens dubte, hi ha espectaculars combats i un festival d'efectes especials, però el festival més gran és el del fan service, és a dir aquelles coses que es fan per acontentar els seguidors, i d'això Spider-Man: No Way Home n'és plena.
No seré jo qui reveli noms, tot i que estiguin més que escampats, però trobarem intèrprets de les versions cinematogràfiques anteriors del món del superheroi aràcnid, que no fan que sigui imprescindible repassar-les, però que sempre ajuden a identificar més ràpidament cares i referències. Són coses que van molt més enllà del cameo i que traspuen tant d'humor com complicitat amb l'audiència, que almenys a la sessió a la que vam anar nosaltres botava, aplaudia i ovacionava algunes de les escenes més esperades. Hi va haver, fins i tot, qui va deixar anar alguna llàgrima. No vaig ser jo, em sap greu decebre-us.
Per a mi, aquesta expectativa i el resultat final, molt satisfactori, tot s'ha de dir, deixa la trama en si una mica en segon pla, una mica com passava amb Terminator Genisys, film pel que sembla odiat per la gent, però que a mi em va agradar molt i que en barrejar versions d'una mateixa franquícia em va venir al cap inevitablement mentre veia la pel·lícula de què parlo avui.
En tot cas, hi ha una trama, i no és altra que la necessitat de fer tornar els "convidats" al seu univers particular, cosa que en Peter duu a terme amb la inestimable ajuda de l'MJ i en Ned, que li fan de suport tant logístic com moral a l'hora de localitzar els "objectius" i arreglar la situació.
No vull que s'interpreti malament, però almenys a mi em va interessar molt més tota aquesta situació de somni, de What if...? -parlant en termes de Marvel-, que la història en si. Però el cas és que n'hi ha, i ofereix moments espectaculars, dramàtics, èpics i un final agredolç que veurem cap on va en un futur encara incert pel que fa tant al personatge com a la versió.
En tot cas, ja hi ha hagut tres films individuals del nou Spider-Man i, sense ser la meva versió preferida -ho era la de l'Andrew Garfield-, me n'ha millorat la percepció respecte a les dues primeres entregues.
