Cinema: Cruella

Confesso que no m'hauria pensat mai que faria una entrada sobre aquesta pel·lícula. No tenia present la seva producció, ja no pensava en el cinema com a escenari per veure films perquè, com en tantes altres coses que podem atribuir a la pandèmia, ens hem acostumat força a no tenir-lo en compte, i a sobre era una història relacionada amb un clàssic de l'animació que no havia vist mai. No, a casa de petits no anàvem gairebé mai al cine, i de Disney coneixíem les 3 o 4 coses que teníem en VHS, i en el meu cas parlem de mitjan anys 90. 

Però davant la proposta d'anar a veure la nova pel·lícula d'imatge real pensada per netejar la reputació de les dolentes de Disney, encara que fos com a acompanyant i per la gràcia de tornar a seure en una butaca d'una sala de cine, vaig dir que sí, i sense tenir-ne gaires expectatives, el cas és que em va agradar força i he decidit parlar-ne aquí, ves per on. 

Cruella, d'aquest mateix 2021 i estrenada tant als cinemes -a aquesta, a diferència de Raya i l'últim drac, no se li ha fet boicot per castigar Disney- com a Disney+ (pagant aquell abominable i polèmic extra, és clar) és un film de Craig Gillespie (I, Tonya) que ens proposa una mirada al passat de la dolenta de 101 Dàlmates, la Cruella de Vil, que a la pel·lícula de 1961 tenia fixació amb els gossos d'aquesta raça, però una de negativa, perquè els volia morts i fer-se'n un abric amb les pells. 

A la pel·lícula coneixem l'Estella Miller (Billie Gadson als cinc anys i Tipper Seifert-Cleveland als dotze), una nena aficionada a la moda i amb alguns rampells de crueltat per culpa dels quals la seva mare li posa el sobrenom, tot i que atribuint-lo a aquesta personalitat gairebé independent, de "Cruella". 

És una nena que incomoda la gent del seu entorn, començant pel seu misteriós color de cabells, inexplicat, que fa que tingui exactament una meitat de color negre i l'altra de color blanc, i com que no es deixa trepitjar per ningú dona més d'un maldecap a la seva patidora mare, que a més l'està pujant sola. 

Una tragèdia fa que hagi de començar a viure al carrer, on coneix dos nens que a partir de llavors seran la seva família, i que gràcies als seus noms sabem de seguida que són els futurs dolents babaus de la 17a pel·lícula animada de Disney. 

Són en Horace (Paul Walter Hauser, vist a Kingdom i a Cobra Kai), a l'esquerra, i en Jasper (Joel Fry, que entre altres coses va sortir en 8 episodis de Game of Thrones), a la dreta, germans i a 101 Dàlmates esbirros de la Cruella.

Aquí l'acullen i tots tres junts duen a terme una vida de lladregots a mesura que van creixent (i pren el relleu la protagonista adulta del film, l'Emma Stone, també el gran atractiu per a mi a l'hora de voler veure la pel·lícula), fins que ella decideix fer realitat els seus somnis i posar-se a treballar en el món de la moda, cosa que aconsegueix gràcies al seu talent natural i l'ajuda de la casualitat, i és que la reina del sector la descobreix en un moment d'esclat creatiu i rebel que resulta que li agrada.

Aquest personatge, la baronessa Von Hellman, és interpretat per la gran Emma Thompson, i li proporciona un tracte especial, dins el despotisme i el narcicisme que la caracteritzen, perquè veu que li pot fer molt de servei.

Tanmateix, l'eix del film té a veure amb la relació entre tots dos personatges i uns fets del passat que només coneix la Cruella, però que provocaran l'allargat clímax d'una història molt més interessant que no em pensava.  

Cruella comença com una pel·lícula d'explicació dels motius d'un personatge que coneixem com a malvat en el seu futur -un futur ambientat als anys seixanta, mentre que en aquesta reinterpretació passa a estar ambientat a la Londres setantera de la revolució punk dels 70, no passa res, coses de les actualitzacions-, però que lluny de redimir-lo ens l'acaba presentant com a cool, empoderat i atractiu fins al punt que ja se n'ha anunciat una seqüela. 

Hi ha picades d'ullet a la pel·lícula de dibuixos -quedeu-vos també per a l'escena durant els crèdits- que podrem reconèixer si ens la sabem de memòria o l'acabem de veure (el meu cas), un bon ritme i una música punk britànica excel·lent, però potser haurem d'esperar a la segona part per veure cap on va tot això dels dàlmates, perquè en aquesta reinterpretació costa veure la llavor d'aquella assassina de gossos en aquesta noia que, malgrat les injustícies de què ha estat víctima i una fortíssima personalitat, l'únic que volia era triomfar com a dissenyadora de moda. Continuarem atents.

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2017

Ja s'ha convertit en una tradició, i per quart any publico una entrada amb els meus pronòstics per als Premis de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units, més coneguda pel nom de la figura, "els Oscars". 

Com sempre, aviso qui pugui estar llegint això que no sóc crític de cinema, ni professional ni aficionat, i que acostumo a veure les pel·lícules amb benevolència -en altres paraules, és difícil que un film no m'agradi gens- i sense fer-ne treballades lectures que resulten en textos tan densos com ben escrits tipus la revista Fotogramas. 

Dit això, aquest cop no he pogut veure tantes pel·lícules com en d'altres ocasions -almenys pel que fa a les nominades en les categories d'intèrprets protagonistes-, però faré els meus comentaris en base al que sí que he vist i esmentant quan no hagi estat així. En part ha estat perquè cada cop hi ha més candidats en algunes categories, només cal veure que en aquesta 89a edició són 9 els films que opten al premi a la millor pel·lícula, una més que els anys anteriors, que ja eren més que de costum.

Són aquestes 9, de les quals he vist 7. En vaig ressenyar una, La La Land, que crec que és la que acabarà guanyant no perquè sigui necessàriament la millor, sinó perquè fa l'efecte que amb tot el soroll que ha fet deu haver convençut els votants de la mateixa manera que ha convençut el públic d'aquí.

No em sembla malament, de fet em va agradar molt, però sense veure'ls tantes possibilitats crec que també podrien guanyar Lion -que per a mi quedaria en segon lloc i a més té tots els ingredients per a captivar l'audiència i els que han de votar-, Manchester by the Sea o Hell or High Water. En canvi, tot i agradar-me vaig trobar més convencional Hidden Figures, i no he vist Hacksaw Ridge ni Fences.

Millor director

Sovint el premi al millor director coincideix amb el de millor pel·lícula, i crec que aquest cop és el que passarà: guanyarà en Damien Chazelle, el de La La Land. Si no, potser en Mel Gibson, però no he vist Hacksaw Ridge, per tant és una simple sensació.

No crec que hi tinguin gaire a pelar en Denis Villeneuve (Arrival), en Kenneth Lonergan (Manchester by the Sea) ni en Barry Jenjins (Moonlight), però per la competència, no per manca de mèrits.

Millor actor protagonista

Tot i que només he vist 2 de les 5 interpretacions veig, i desitjo que sigui, en Casey Affleck per Manchester by the Sea, ja que en Ryan Gosling a La La Land fa el mateix de sempre, un somriure tort i un joc de narius, amb l'únic afegit de cantar.

Veig poc probable un Oscar al veterà Denzel Washington, que ja té dos Oscars (un com a secundari i l'altre com a protagonista), i l'Andrew Garfield el veig jove. En Viggo Mortensen, per altra banda, podria ser reconegut en la seva primera nominació després de molts anys de carrera, però ho dubto. Penso, doncs, que la cosa estarà entre el germà d'en Ben Affleck i en Ryan Gosling, en aquest últim cas si l'Acadèmia premia La La Land amb tots els guardons possibles i vol fer el pack sencer dels importants.

Millor actriu protagonista

En aquest cas m'agradaria que fos per a l'Emma Stone, ja que a La La Land demostra (altre cop) que sap fer comèdia i drama, i a sobre hi afegeix el cant.

Trobo, però, que se'l disputarà amb la Ruth Negga (Loving), preciosa pel·lícula que només té aquesta nominació, mentre que a la banda de les que no he vist (que igual que en el cas dels actors són moltes, 3 de les 5), la Meryl Streep (Florence Foster Jenkins) no necessita més reconeixements i la Isabelle Huppert (Elle) i la Natalie Portman (Jackie) tenen, per la competència, poques opcions. 

Millor actor secundari 

En aquest categoria he vist totes les interpretacions. Descartat en Lucas Hedge (Manchester by the Sea) per la seva joventut i perquè fa un paper molt normalet, que personalment no em va convèncer, la meva aposta és per en Jeff Bridges (Hell or High Water), encara que ja va guanyar un Oscar al millor actor protagonista el 2009, però és el que més m'ha agradat dels cinc i tampoc seria un disbarat que el guanyés ell, que en aquesta pel·lícula fa un paper que, en realitat, frega el de protagonista.

Per a mi el segueix de molt a prop en Dev Patel (Lion). En canvi, en Michael Shannon (Nocturnal Animals, única nominació d'aquesta boníssima pel·lícula) podria guanyar perfectament, però el paper que hi fa no és res que no hagi ensenyat que sap fer a la sèrie Boardwalk Empire, per exemple. És clar que això no vol dir que no se'l mereixi. A en Mahershala Ali (Moonlight) li reconec mèrits, però trobo que té un paper molt breu al film.

Millor actriu secundària 

4 de 5, en aquest cas. No he vist l'actuació de la Viola Davis a Fences, però cal destacar -perquè per desgràcia encara cal destacar-ho- que és el primer cop que hi ha 3 actrius negres nominades en aquesta categoria.

Tot i així sembla clar que guanyarà la blanquíssima Michelle Williams, per un paper breu però punyent a Manchester by the Sea. La Nicole Kidman ho fa molt bé a Lion, però per alguna raó no crec que guanyi. En canvi, l'Olivia Spencer (Hidden Figures), sempre entranyable, ja va guanyar en aquesta mateixa categoria el 2011, cosa que li juga en contra. Per mèrits jo col·locaria en segona posició la Naomie Harries (Moonlight).

Millor banda sonora 

Penso que no hi ha dubte que com a mínim en aquesta categoria guanyarà La La Land, i per tant en Justin Hurwitz, i de pas la millor cançó serà també per a aquest film, que hi té col·locades 2 de les 5 nominades. Serà City of Stars, tot i que personalment m'agrada més Audition (The Fools who Dream), també nominada.

Millor guió 

Com sempre, en realitat són dues categories. El millor guió original penso que serà per a La La Land si es premia la pel·lícula, o Manchester by the Sea si es pensa més en la història (és la meva opció preferida), mentre que l'adaptat tampoc el tinc clar. Podria ser Moonlight, però també Arrival (m'agradaria).

Millor pel·lícula d'animació

Aquest cop n'he vist 3, que són Moana (a Europa, Vaiana), Zootopia (a Europa, Zootròpolis), les dues de Disney -no Pixar-, i La tortue rouge. De les de Disney, tot i que cap de les dues m'ha semblat una meravella, trobo que estan força bé, però segurament -i en contra del que diuen els experts, que aposten per la més fluixa Zootopia-, guanyaria Moana. Llevat que La tortue rouge, que a mi m'ha agradat molt, convenci els votants amb la seva proposta sense diàlegs, però bellíssima, coproduïda per l'Studio Ghibli.

Per mèrits propis jo apostaria per aquesta pel·lícula francobelga, sens dubte, però només un cop a la història dels Oscars un film d'animació estranger, El viatge de Chihiro, s'ha endut l'estatueta.

La resta 

En d'altres categories, suposo que l'Oscar al millor maquillatge podria ser per a Suicide Squad, el de millor disseny de vestuari per a La La Land o Bèsties fantàstiques i on trobar-les, el de millor disseny de producció per a Arrival, la millor fotografia per a La La Land -atès que es va recrear l'aspecte del mític Technicolor- i els millors efectes especials per a Doctor Strange.

Categoria	Aposta	Desig
Millor pel·lícula	La La Land	La La Land / Manchester by the Sea
Millor director	Damien Chazelle	Damien Chazelle
Millor actor protagonista	Casey Affleck / Ryan Gosling	Casey Affleck
Millor actriu protagonista	Emma Stone / Ruth Negga	Emma Stone
Millor actor secundari	Jeff Bridges	Jeff Bridges
Millor actriu secundària	Michelle Williams	Michelle Williams
Millor pel·lícula d'animació	Moana / La tortue rouge	La tortue rouge
Millor guió original	La La Land	Manchester by the Sea
Millor guió adaptat	Moonlight / Arrival	Arrival
Millor banda sonora	La La Land	La La Land

Cinema: La La Land

En aquest blog parlo de coses relacionades amb l'oci, i encara que sembli mentida no sempre són còmics ni sèries, ni en aquests casos el gènere és sempre el dels superherois.

De tant en tant cal recordar-ho, perquè no sorprenguin coses com que avui parli de la pel·lícula de moda, una que segurament guanyarà molts Oscars i que, de moment, és la més nominada de la història juntament amb All about Eve (1950) i Titanic (1997). 

Evidentment parlo de La La Land, dirigida per en Damien Chazelle, que va triomfar fa un parell d'anys amb Whiplash, en aquell cas no un musical, però sí una pel·lícula sobre la música.



Aquest cop presenta una història ambientada també al present, però amb moltíssimes referències a l'anomenada Època Daurada de Hollywood, cosa que podem veure al mateix cartell o als primers segons del metratge, en què se'ns anuncia que el film s'ha rodat amb la tecnologia, abandonada fa dècades, del Technicolor, tot i que en realitat és una recreació.

I, és clar, en l'ocasional escenografia intencionadament teatral i en escenes que els amants d'aquella època (i alguns de les més recents també) reconeixeran de seguida, i que des de la meva ignorància en aquest sentit a mi se'm van escapar, llevat de l'òbvia i universal de Singin' in the Rain. Vegem-les:



De fet, són referències tant estilístiques com directes i de continguts, com l'escena en què els protagonistes són al cine mirant un passi del clàssic Rebel sense causa, o els pòsters que decoren l'habitació d'ella.

L'estil, l'ambientació i el disseny de producció són el que més destaca de La La Land pel que fa a cridar l'atenció del públic, però és clar, també hi ha d'haver una història perquè tot flueixi sense problemes i el format musical no esdevingui una successió de números que avorririen els espectadors no gaire fanàtics del gènere, com és el meu cas, i tanmateix hi ha films d'aquest tipus que m'han entusiasmat, com per exemple Moulin Rouge, Chicago o Les Misérables, gràcies a la seva història.

Ella és la Mia Dolan (una estupenda Emma Stone que ja era el meu principal motiu per veure la pel·lícula, però que a sobre m'ha convençut cantant), una jove aspirant a actriu que se n'ha anat a viure a Los Angeles per tal d'anar als càstings amb què pretén triomfar a Hollywood, però sense èxit en un sector que cada vegada tracta pitjor aquells que lluiten per fer-s'hi un nom.

Pel que veiem és molt bona, i resulta que també té una vessant dramaturga amb què, en els seus somnis més esbojarrats, vol triomfar tot creant les obres que ella mateixa interpretarà.

Ell és en Sebastian Wilder (Ryan Gosling, que ja havia fet de parella de l'Emma Stone a Crazy Stupid Love (2011) i a Gangster Squad (2013)), un pianista que va acceptant feinetes que no li permeten expressar el seu art tal com voldria, però que espera que li permetin estalviar per tal d'obrir el seu club de jazz, la connexió temàtica amb l'esmentada Whiplash, a banda del petit paper del llavors reverenciat J. K. Simmons.

En Sebastian està fet a l'antiga en aquest sentit, i és a través de la seva filosofia que la pel·lícula lamenta la desaparició de les arts tal com es coneixien fins fa unes dècades. El film és, amb coses com aquesta, un exercici de metacinema.

Les seves primeres trobades són casuals i accidentades, però no és cap sorpresa que aviat s'enamoren i llavors La La Land passa a ser una història d'amor més convencional, no exageradament profunda ni complexa, però tampoc excessivament ensucrada, que és quelcom que podríem témer tot veient l'estil del film i el seu caràcter musical, sobretot amb el primer número a la retenció de l'autopista. Per sort, doncs, no cau en aquest parany.

Tots dos s'involucren a la relació, però amb somnis artístics diferents que de vegades xoquen, i el final de la pel·lícula, que no revelaré, em va agradar especialment perquè és agredolç però diguem-ne que gira les coses d'una manera que deu deixar satisfet qualsevol mena de públic. No era fàcil.

Molts premis s'ha endut ja aquest film, trencant rècords als Globus d'Or i com deia més amunt amb moltes opcions d'arrasar als Oscars, amb les seves històriques 14 nominacions. A mi em va agradar molt i vaig trobar perfecte l'equilibri entre les escenes musicals (en què algunes cançons s'encomanen, i molt) i les convencionals.

No sé si pot agradar de manera universal, m'imagino que això no existeix, però de moment s'està parlant d'una de les millors pel·lícules de 2016 i no hi estic en desacord.


A favor:

-Els dos protagonistes, especialment ella, que torna a demostrar que domina la comèdia i el drama, brillen

-Les cançons enganxen, tot i ser desconegudes (fins ara)

-La fotografia, i la combinació de l'estil clàssic amb el modern i propi de l'època en què s'ambienta el film, de manera que de vegades sembla que realment hi hagi salts temporals de dècades

-La direcció, amb una magistral manera d'enllaçar escenes

-El final


En contra:
 
-Que se'n parli tant, i tan bé, pot fer que sigui víctima d'un excés de hype que inevitablement provoca en els espectadors a mesura que passin les setmanes

-És molt equilibrada, però no deixa de ser un musical i sempre hi haurà un sector del públic a qui no podrà arribar precisament per culpa del seu gènere

-Depèn dels gustos de cadascú, però hi ha trams menys interessants que d'altres. Per exemple, a mi la primera seqüència no em va captivar

Cinema: Birdman

Ara que s'acosten els Oscar és el moment d'escriure i publicar les meves impressions d'una de les principals candidates als premis més importants, una pel·lícula que m'atreia enormement des que en vaig conèixer l'existència, i per diversos motius: repartiment espectacular, director de solvència contrastada, format trencador i un argument amb paral·lelismes amb la vida real d'alguns dels seus actors. 

Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance), que és el títol sencer d'aquesta comèdia negra, té com a director el mexicà Alejandro González Iñárritu (Amores perros, 21 grams, Babel, Biutiful...), que també és un dels seus guionistes i un dels seus productors, i retrata els esforços d'un actor en la seixantena que duu uns quants anys d'irrellevància professional després d'haver estat breument en primera línia gràcies a la interpretació del fictici superheroi Birdman.

Exactament igual que el protagonista, en Michael Keaton, conegut sobretot —gairebé exclusivament— per haver fet de Batman a Batman (1989) i Batman Returns (1992) i, també, Beetlejuice (1988), totes tres d'en Tim Burton. 

El film, editat de manera que sembla que estigui rodat en un fals pla seqüència encara que hi hagi salts temporals i de vegades fins i tot se solapin, intencionadament, escenes que són consecutives, segueix principalment aquest actor veterà però desafortunat, en Riggan Thomson, mentre prepara l'estrena d'una obra de teatre a Broadway, que ell mateix ha adaptat i protagonitza amb l'esperança de sortir de sota l'allargada ombra del seu únic paper d'èxit, que ja té més de tres dècades.

No és un camí gens fàcil, sembla que Broadway no és especialment benèvol, però ell fa aquesta aposta personal en què s'ho juga tot per tal de recuperar el respecte del públic i la rellevància professional, i aconsegueix l'empatia de l'espectador, que també el veu al·lucinar (o no?) en comptats moments de fantasia, de vegades espectacular, que contrasten amb el realisme de la resta de la història. 

Una altra de les dificultats que es troba el protagonista és en Mike Shiner, un actor popular i respectat a Nova York que, tot i ser un fitxatge d'última hora, esdevé una pedra a la sabata d'en Riggan per culpa del seu fort i controvertit caràcter, diuen que reflex del de l'Edward Norton a la vida real.

Que les càmeres vagin seguint els personatges tota l'estona pels passadissos del teatre i els camerinos, sense cap fosa a negre i sense pauses pròpiament dites, mentre ells van fent i van parlant, pot semblar a priori un format difícil de digerir, però no és pas així. No es fa pesat en absolut, és força original i la fotografia de la pel·lícula ha estat aclamada per aquest motiu. Sí que se'm feia una mica pesada, però, la música de bateria que impregna bona part de la pel·lícula, encara que és una qüestió de gustos personals.

El repartiment, en el seu conjunt, amb uns secundaris sòlids com són l'Edward Norton, la Naomi Watts, l'Emma Stone i amb papers més petits en Zach Galifianakis (trilogia The Hangover), l'Amy Ryan (The Wire) i l'Andrea Riseborough, és impecable, i així ho constaten uns quants premis i nominacions precisament al repartiment complet.

Però un altre dels atractius de Birdman, que no en té pocs, és que a banda de ser una excel·lent pel·lícula fa un retrat satíric del funcionament del món de l'espectacle per dins, en aquest cas de Broadway però també amb moltes referències, de vegades corrosives i amb noms reals, a Hollywood i la qualitat artística de les seves produccions, qüestionada per part del senyor Iñárritu. De pas, també, fa una crítica —per al meu gust força encertada— dels propis crítics, que gairebé sempre basen els seus textos en tòpic rere tòpic. 

Guanyadora dels Globus d'Or al millor actor de comèdia i al millor guió, Birdman opta a 9 estatuetes dels Premis de l'Acadèmia, que a banda de les categories ja esmentades i premiades corresponen a millor pel·lícula, millor director, millor actor secundari (Edward Norton), millor actriu secundària (Emma Stone), millor fotografia, millor edició de so i millor mescla de so. Ja veurem com li va, però trobo força probable que el senyor Keaton, que està esplèndid, triomfi en la seva primera nominació, i no descarto les possibilitats de l'Edward Norton. 

El millor

• Les interpretacions, el repartiment sencer, amb un Michael Keaton que hauria de guanyar l'Oscar d'una manera tan previsible com merescuda, per acabar d'arrodonir aquest exercici de metacinema
• El fals pla seqüència i les transicions imperceptibles amb què està fet
• Sens dubte, una de les millors pel·lícules de 2014

El pitjor

• El mateix pla seqüència i un tràiler una mica estrany no convencen algunes persones que es consideren cinèfiles, i s'estan perdent una molt bona experiència cinematogràfica
• El final, que no només jo, sinó diverses altres persones, considerem que hauria d'haver estat una mica diferent

Cinema: The Amazing Spider-man 2

No vaig fer cap ressenya de la primera pel·lícula del nou Spider-man, però això no vol dir que no pugui fer-ne una de la segona, oi? I és això el que he decidit després de veure The Amazing Spider-man 2 (sovint anomenada també The Amazing Spider-man 2: Rise of Electro), que ja avanço que m'ha agradat moltíssim i que confirma les bones impressions que em va deixar l'anterior, de 2012. 

Potser ja he dit algun cop, o potser no (però ho faig ara), que no m'agraden els reboots, els reinicis d'històries que neguen el que s'havia explicat fins ara. En general. El concepte en si. Segueixo unes aventures i al cap d'uns anys em diuen que me les tornaran a explicar des del principi i d'una altra manera i la meva reacció no és positiva. Superat el disgust, però, jutjo el producte en si i em trobo coses com la trilogia del Batman de Christopher Nolan, o la nova d'en Superman, Man of Steel, i sí, les noves de l'Spiderman, malgrat que les tres que es van estrenar a la dècada dels 2000 m'havien agradat molt.

Amb aquest triple pòster es promocionava la pel·lícula, que prometia emocions fortes i molta espectacularitat. No m'ha decebut pas, i em consta que en general ha agradat força. Com a bona segona part, a The Amazing Spider-man 2 hi ha més d'un enemic (també passava a les esmentades pel·lícules d'en Batman), tot i que la presència d'en Rhino és una mica tramposa, perquè hi té un paper molt petit.



El tràiler, si més no, prometia totes aquestes coses que deia, i certament tenia moltes ganes de veure-la, però ha superat les meves expectatives. Queda clar que l'enemic principal del film és l'Electro, amb un aspecte molt més modern que el de l'uniforme verd i groc que li coneixia dels pocs còmics clàssics que he llegit de l'Spiderman (i això que és dels personatges de Marvel que tinc més material, però majoritàriament sense llegir).

La seva versió civil, en Max Dillon (interpretat pel guanyador d'un Oscar Jamie Foxx), és un electricista que pateix un accident d'aquells que a la vida real causarien la mort, però que a les pel·lícules de superherois proporcionen poders.

Al film treballa a Oscorp i és un pobre desgraciat que, ignorat per tothom, s'emociona cada cop que algú li fa un mínim cas. Això és una arma de doble tall i d'idolatrar l'Home Aranya passa a odiar-lo profundament quan aquest el derrota en un primer combat i li pren el protagonisme. No podem evitar sentir llàstima i una certa simpatia per ell, vessant que fa els dolents de ficció encara millors, i l'Electro d'aquesta pel·lícula és tan entranyable abans d'adquirir els poders com temible quan ja els té.

El que deia d'en Rhino abans: el tràiler enganya i a la pel·lícula, com a Rhino pròpiament dit, hi surt poquíssim, però duu una armadura espectacular més que no pas una disfressa dels còmics. Per a mi, excel·lent decisió.

Surt més, una mica patètic i en versió civil, al principi del film, i l'interpreta el meu estimat Paul Giamatti, tot i que jo no ho sabia i me'n vaig adonar al final. Imperdonable!

Però és clar, en una segona pel·lícula de l'Spiderman havia de sortir el Follet Verd, i a diferència de la trilogia d'en Sam Raimi aquí no serà en Norman Osborn (Chris Cooper) qui es posi la disfressa, sinó directament el seu fill, en Harry (Dane DeHaan), un amic de la infantesa d'en Peter Parker que ja des de la seva primera aparició fa una mica d'angúnia.

Considero molt interessant la manera en què els guionistes han afrontat la seva transformació en Follet Verd, diferent dels còmics però prou ben trobada, i també m'ha agradat que el protagonisme sigui per a l'Electro i a The Amazing Spider-man 2, en realitat, l'enemic més conegut de l'Spidey hi tingui un paper més breu, més introductori, però no per això menys mortífer.

Però és clar, la vida privada d'en Peter Parker també té un pes molt important a la pel·lícula, i com sempre passa en el cas dels superherois ha de lluitar en molts fronts, alguns amb l'uniforme i els altres amb la cara descoberta.

Veiem com continua la seva relació amb la Gwen Stacy (Emma Stone), però també que la promesa d'allunyar-se d'ella que va fer al difunt pare de la noia el turmenta i esdevé un gran obstacle en aquesta història d'amor interpretada meravellosament per uns actors amb química, tanta que al final s'han enamorat de debò i surten junts.

Al bell mig de la seva vida privada i la pública en Peter també ha de resoldre l'enigma de la desaparició dels seus pares quan era petit, un tema del qual sóc totalment ignorant perquè, tot i que és un dels meus personatges preferits de Marvel, ja he dit que no n'he llegit prou còmics, i el film el tanca i dóna respostes a aquells que, com jo, només en tenien les referències que ens va donar la pel·lícula anterior.

Ara bé, evidentment l'excel·lència de The Amazing Spider-man 2 no podria existir sense un clímax, i us ben prometo que em va accelerar el cor.

Sabia el que hi passaria, ho veia venir tot i no haver volgut llegir res de la pel·lícula abans de veure-la. Ho sabia perquè entre els meus limitats coneixements de la biografia de l'Spiderman hi consta a grans trets la vida de la Gwen Stacy i la seva relació amb en Harry Osborn.

De fet, l'aspecte romàntic d'aquesta relació, molt important als còmics, s'obvia a la pel·lícula, i el que passa amb la Gwen en realitat té a veure amb el Follet Verd en versió Norman (i no Harry) Osborn, però es veia venir. M'ho imaginava des que al tràiler hi apareixia aquest enemic, i no em vaig equivocar (tampoc no em vull donar cap mèrit). I tot i així les pulsacions per minut em van augmentar mentre succeïa. Per tant, un altre punt per als responsables del film.

Per si no en teníem prou se'ns avancen esdeveniments de la tercera part, prevista per al 2016, i allà sembla que hi haurà no dos, ni tres enemics, sinó més. Ha quedat clar que els Sis Sinistres seran molt importants a The Amazing Spider-man 3, i de fet s'està preparant un spin-off al respecte.

En fi, ja són dues pel·lícules de l'Spiderman dirigides per en Marc Webb (500 days of Summer), que per cert ha dit que després de la tercera no en voldrà dirigir cap més i passarà a ser consultor de la franquícia, i si bé continuo estimant les dirigides per en Sam Raimi m'agrada molt aquest nou punt de vista fresc, amb una xicota diferent de l'eterna Mary Jane (que sortirà a la tercera part) i menys coneguda pel públic no lector de còmics però força important també, un nou Peter Parker que m'agrada molt més interpretat per l'Andrew Garfield que no pas per en Tobey Maguire —és innegable que li surt millor aquest doble paper de tímid i alhora bromista que no pas al seu predecessor amb cara de babau—, i com sol passar als reboots una nova manera d'explicar les coses, a mig camí entre la fidelitat als còmics i l'originalitat de les situacions que necessita tant el públic general com el fanàtic, encara que aquest últim sovint no ho entengui així.

Jo trobo que The Amazing Spider-man 2 té tot el que se li podria demanar, és una pel·lícula rodona que pot agradar a qualsevol públic (llevat d'aquell que només va a veure pel·lícules minoritàries, és clar, que és tan tancat de mires com el que només veu grans produccions comercials) i que és fidel a l'essència del personatge i al també molt recomanable film de 2012. 

Rosses i pèl-roges a Spider-man

Tant si sou grans seguidors de l'Spider-man com si no, tant si n'heu llegit alguns còmics com si només l'heu vist a les pel·lícules, segurament ja sabeu qui són la Mary Jane Watson i la Gwen Stacy. De tota manera, pensant en el segon tipus de públic, deixeu-me fer un brevíssim repàs dels dos personatges.

La voluptuosa i extrovertida Mary Jane va aparèixer per primer cop a The Amazing Spider-man número 25, del mes de juny de 1965, encara que no se li va veure bé la cara fins el número 42, de novembre de 1966, al qual pertany la vinyeta d'aquí damunt. És la xicota més coneguda d'en Peter Parker, la que més endavant seria la seva dona i la que més apareixia als films dirigits per en Sam Raimi durant els anys 2000. 

En canvi, la Gwen va debutar al número 31 de la col·lecció, de desembre de 1965, i es va interessar per en Peter des del principi, però ell tenia el cap en una altra banda i no se n'adonava, cosa que va provocar que ella sortís amb altres nois. 

Tot i així, després d'una temporada sortint amb la Mary Jane el protagonista va acabar als braços de la Gwen, on es va estar una època abans de perdre-la i tornar amb la MJ, que com ja hem dit és la seva parella més coneguda. 

 

Però aquesta entrada no és sobre els embolics sentimentals de l'Spider-man, sinó sobre les aparicions de les seves dues principals parelles al cinema des dels anys 2000 fins a l'actualitat. I la Mary Jane cinematogràfica per excel·lència és la Kirsten Dunst, que surt a Spider-man (2002), Spider-man 2 (2004) i Spider-man 3 (2007).

Curiosament, els seus cabells tenen el ros com a color natural, de manera que es va haver de tenyir de pèl-roja per tal de fer de Mary Jane com Déu mana.

A l'esmentada Spider-man 3 la Gwen Stacy hi té un petit paper, interpretada per la Bryce Dallas Howard, que en realitat té els cabells...

Pèl-rojos, però és clar, quan es va fer Spider-man aquesta noia era força més desconeguda, cosa que en realitat no ha canviat gaire i encara ara té més renom la Kirsten Dunst.

Aquella trilogia dirigida per en Sam Raimi havia de tenir una quarta part, però al final Sony va decidir que rellançaria la franquícia, un moviment que està molt de moda i que en general em fastigueja, perquè no m'agrada que es negui el que s'ha estat veient fins ara, ni a les pel·lícules ni als còmics. En fi, a la nova saga, al reinici de les aventures cinematogràfiques d'un dels superherois més populars de la història, que comença amb The Amazing Spider-man (2012), la noia protagonista és la Gwen Stacy.

És interpretada per l'Emma Stone i de la Mary Jane ni tan sols en sentim a parlar. Quin és el color natural dels cabells d'aquesta actriu?

Doncs és rossa, en aquest cas, però generalment la veiem tenyida pèl-roja, que amb les seves pigues naturals fa un efecte força creïble, diuen que perquè l'hi van recomanar tot dient que aquest color afavoreix més la seva vessant còmica. 

Sigui com sigui la meva pregunta, i la motivació d'aquesta entrada, és: per què a les pel·lícules de l'Spider-man fan passar rosses per pèl-roges i viceversa? I ja que hi som, quina de les dues és la vostra preferida? I en versió de carn i ossos?