En aquest blog parlo de coses relacionades amb l'oci, i encara que sembli mentida no sempre són còmics ni sèries, ni en aquests casos el gènere és sempre el dels superherois.
De tant en tant cal recordar-ho, perquè no sorprenguin coses com que avui parli de la pel·lícula de moda, una que segurament guanyarà molts Oscars i que, de moment, és la més nominada de la història juntament amb All about Eve (1950) i Titanic (1997).
De tant en tant cal recordar-ho, perquè no sorprenguin coses com que avui parli de la pel·lícula de moda, una que segurament guanyarà molts Oscars i que, de moment, és la més nominada de la història juntament amb All about Eve (1950) i Titanic (1997).
Evidentment parlo de La La Land, dirigida per en Damien Chazelle, que va triomfar fa un parell d'anys amb Whiplash, en aquell cas no un musical, però sí una pel·lícula sobre la música.
Aquest cop presenta una història ambientada també al present, però amb moltíssimes referències a l'anomenada Època Daurada de Hollywood, cosa que podem veure al mateix cartell o als primers segons del metratge, en què se'ns anuncia que el film s'ha rodat amb la tecnologia, abandonada fa dècades, del Technicolor, tot i que en realitat és una recreació.
I, és clar, en l'ocasional escenografia intencionadament teatral i en escenes que els amants d'aquella època (i alguns de les més recents també) reconeixeran de seguida, i que des de la meva ignorància en aquest sentit a mi se'm van escapar, llevat de l'òbvia i universal de Singin' in the Rain. Vegem-les:
De fet, són referències tant estilístiques com directes i de continguts, com l'escena en què els protagonistes són al cine mirant un passi del clàssic Rebel sense causa, o els pòsters que decoren l'habitació d'ella.
L'estil, l'ambientació i el disseny de producció són el que més destaca de La La Land pel que fa a cridar l'atenció del públic, però és clar, també hi ha d'haver una història perquè tot flueixi sense problemes i el format musical no esdevingui una successió de números que avorririen els espectadors no gaire fanàtics del gènere, com és el meu cas, i tanmateix hi ha films d'aquest tipus que m'han entusiasmat, com per exemple Moulin Rouge, Chicago o Les Misérables, gràcies a la seva història.
Ella és la Mia Dolan (una estupenda Emma Stone que ja era el meu principal motiu per veure la pel·lícula, però que a sobre m'ha convençut cantant), una jove aspirant a actriu que se n'ha anat a viure a Los Angeles per tal d'anar als càstings amb què pretén triomfar a Hollywood, però sense èxit en un sector que cada vegada tracta pitjor aquells que lluiten per fer-s'hi un nom.
Pel que veiem és molt bona, i resulta que també té una vessant dramaturga amb què, en els seus somnis més esbojarrats, vol triomfar tot creant les obres que ella mateixa interpretarà.
Ell és en Sebastian Wilder (Ryan Gosling, que ja havia fet de parella de l'Emma Stone a Crazy Stupid Love (2011) i a Gangster Squad (2013)), un pianista que va acceptant feinetes que no li permeten expressar el seu art tal com voldria, però que espera que li permetin estalviar per tal d'obrir el seu club de jazz, la connexió temàtica amb l'esmentada Whiplash, a banda del petit paper del llavors reverenciat J. K. Simmons.
En Sebastian està fet a l'antiga en aquest sentit, i és a través de la seva filosofia que la pel·lícula lamenta la desaparició de les arts tal com es coneixien fins fa unes dècades. El film és, amb coses com aquesta, un exercici de metacinema.
Les seves primeres trobades són casuals i accidentades, però no és cap sorpresa que aviat s'enamoren i llavors La La Land passa a ser una història d'amor més convencional, no exageradament profunda ni complexa, però tampoc excessivament ensucrada, que és quelcom que podríem témer tot veient l'estil del film i el seu caràcter musical, sobretot amb el primer número a la retenció de l'autopista. Per sort, doncs, no cau en aquest parany.
Tots dos s'involucren a la relació, però amb somnis artístics diferents que de vegades xoquen, i el final de la pel·lícula, que no revelaré, em va agradar especialment perquè és agredolç però diguem-ne que gira les coses d'una manera que deu deixar satisfet qualsevol mena de públic. No era fàcil.
Molts premis s'ha endut ja aquest film, trencant rècords als Globus d'Or i com deia més amunt amb moltes opcions d'arrasar als Oscars, amb les seves històriques 14 nominacions. A mi em va agradar molt i vaig trobar perfecte l'equilibri entre les escenes musicals (en què algunes cançons s'encomanen, i molt) i les convencionals.
No sé si pot agradar de manera universal, m'imagino que això no existeix, però de moment s'està parlant d'una de les millors pel·lícules de 2016 i no hi estic en desacord.
A favor:
-Els dos protagonistes, especialment ella, que torna a demostrar que domina la comèdia i el drama, brillen
Aquest cop presenta una història ambientada també al present, però amb moltíssimes referències a l'anomenada Època Daurada de Hollywood, cosa que podem veure al mateix cartell o als primers segons del metratge, en què se'ns anuncia que el film s'ha rodat amb la tecnologia, abandonada fa dècades, del Technicolor, tot i que en realitat és una recreació.
I, és clar, en l'ocasional escenografia intencionadament teatral i en escenes que els amants d'aquella època (i alguns de les més recents també) reconeixeran de seguida, i que des de la meva ignorància en aquest sentit a mi se'm van escapar, llevat de l'òbvia i universal de Singin' in the Rain. Vegem-les:
De fet, són referències tant estilístiques com directes i de continguts, com l'escena en què els protagonistes són al cine mirant un passi del clàssic Rebel sense causa, o els pòsters que decoren l'habitació d'ella.
L'estil, l'ambientació i el disseny de producció són el que més destaca de La La Land pel que fa a cridar l'atenció del públic, però és clar, també hi ha d'haver una història perquè tot flueixi sense problemes i el format musical no esdevingui una successió de números que avorririen els espectadors no gaire fanàtics del gènere, com és el meu cas, i tanmateix hi ha films d'aquest tipus que m'han entusiasmat, com per exemple Moulin Rouge, Chicago o Les Misérables, gràcies a la seva història.
Ella és la Mia Dolan (una estupenda Emma Stone que ja era el meu principal motiu per veure la pel·lícula, però que a sobre m'ha convençut cantant), una jove aspirant a actriu que se n'ha anat a viure a Los Angeles per tal d'anar als càstings amb què pretén triomfar a Hollywood, però sense èxit en un sector que cada vegada tracta pitjor aquells que lluiten per fer-s'hi un nom.
Pel que veiem és molt bona, i resulta que també té una vessant dramaturga amb què, en els seus somnis més esbojarrats, vol triomfar tot creant les obres que ella mateixa interpretarà.
Ell és en Sebastian Wilder (Ryan Gosling, que ja havia fet de parella de l'Emma Stone a Crazy Stupid Love (2011) i a Gangster Squad (2013)), un pianista que va acceptant feinetes que no li permeten expressar el seu art tal com voldria, però que espera que li permetin estalviar per tal d'obrir el seu club de jazz, la connexió temàtica amb l'esmentada Whiplash, a banda del petit paper del llavors reverenciat J. K. Simmons.
En Sebastian està fet a l'antiga en aquest sentit, i és a través de la seva filosofia que la pel·lícula lamenta la desaparició de les arts tal com es coneixien fins fa unes dècades. El film és, amb coses com aquesta, un exercici de metacinema.
Les seves primeres trobades són casuals i accidentades, però no és cap sorpresa que aviat s'enamoren i llavors La La Land passa a ser una història d'amor més convencional, no exageradament profunda ni complexa, però tampoc excessivament ensucrada, que és quelcom que podríem témer tot veient l'estil del film i el seu caràcter musical, sobretot amb el primer número a la retenció de l'autopista. Per sort, doncs, no cau en aquest parany.
Tots dos s'involucren a la relació, però amb somnis artístics diferents que de vegades xoquen, i el final de la pel·lícula, que no revelaré, em va agradar especialment perquè és agredolç però diguem-ne que gira les coses d'una manera que deu deixar satisfet qualsevol mena de públic. No era fàcil.
Molts premis s'ha endut ja aquest film, trencant rècords als Globus d'Or i com deia més amunt amb moltes opcions d'arrasar als Oscars, amb les seves històriques 14 nominacions. A mi em va agradar molt i vaig trobar perfecte l'equilibri entre les escenes musicals (en què algunes cançons s'encomanen, i molt) i les convencionals.
No sé si pot agradar de manera universal, m'imagino que això no existeix, però de moment s'està parlant d'una de les millors pel·lícules de 2016 i no hi estic en desacord.
A favor:
-Els dos protagonistes, especialment ella, que torna a demostrar que domina la comèdia i el drama, brillen
-Les cançons enganxen, tot i ser desconegudes (fins ara)
-La fotografia, i la combinació de l'estil clàssic amb el modern i propi de l'època en què s'ambienta el film, de manera que de vegades sembla que realment hi hagi salts temporals de dècades
-La direcció, amb una magistral manera d'enllaçar escenes
-El final
En contra:
-Que se'n parli tant, i tan bé, pot fer que sigui víctima d'un excés de hype que inevitablement provoca en els espectadors a mesura que passin les setmanes
-És molt equilibrada, però no deixa de ser un musical i sempre hi haurà un sector del públic a qui no podrà arribar precisament per culpa del seu gènere
-Depèn dels gustos de cadascú, però hi ha trams menys interessants que d'altres. Per exemple, a mi la primera seqüència no em va captivar
A mi em va agradar molt la peli, però clar, els musicals solen agradar-me... jajajaja
ResponEliminaRecomano veure-la, està molt bé! i diré que en VOSE millor, que es perd menys la gràcia jaja
Com sempre, és millor! És com es va concebre! XD
EliminaAlgunes és tirant a indiferent si no estàs acostumat a VOSE que és la majoria de la gent XD
Eliminatot i que sempre em sorprèn la quantitat de gent gran que hi ha al renoir
Per fi puc escriure't!!!! Prepara't que serà llarg, vaig començar quan ho vas publicar i he anat fent a estones que tenia temps XD
ResponEliminaARA BÉ, NO EM DEIXA ESCRIURE TOT EL QUE VULL DE COP, PERO QUE ES ESTO?!??! MOLT MALAMENT!
A veure.... començaré dient que em sembla fatal que pugis així les expectatives XD "val la pena? per mi sí, i molt", o alguna cosa així vaig llegir a facebook. Val la pena? Sí. Molt? No pas. És una peli amb un argument molt normalet, no explica res nou, no hi ha res que argumentalment no s'hagi fet abans, en aquest sentit no em sorprén gens com a pel•lícula i quan el tronc falla, la resta ha de ser la ostia o no li trobo el què. Per tant per mi és una peli que s'ha de veure, però tampoc et donis pressa si no pots anar al cine, es pot veure bé a casa un dia que no tinguis res més a fer. Em recorda tota la repercussió que va tenir també "the artist", que argumentalment tampoc tenia res nou (de fet em recordava a "All about Eve") però si més no era més original que aquesta, ja que la època era completament diferent al que estem acostumats a viure i això li donava un toc més de ficció que ambientava encara més la història. Però tampoc la vaig trobar la graaaaaan pel•lícula. Estava bé, però no tant com per parlar-ne dia sí dia també. I amb aquesta em passa el mateix. No se si es que no m'agraden les pelis antigues, no ho crec, ja que algunes de les que he vist son de les meves preferides, però tampoc idolatro aquest estil... I tampoc és que no m'agradin els musicals, simplement que no m'agraden tots. I en aquest sentit, la la land em va agradar molt.
Crec que la pel•lícula t'agradarà si t'agraden les pel•lícules antigues d'aquest estil. Personalment la barreja entre tanta cosa retro i modernitat em tenia una mica confosa, però tampoc crec que sigui un enfocament erroni, li dona encant.
La primera escena per mi sobra completament, la cançó és molt maca, però em va donar la sensació d'imaginar-me els que feien la peli:
- Ens sobra una cançó, què fem?
- Fotem-la al principi i ja està.
Ale, sin ton ni son, no té sentit més que per veure la primera trobada dels protagonistes, i per a això no calia que tothom ballés cantant no res.
Llegint començo a veure per què discrepem XD la última vegada que vaig veure Moulin Rouge s'em va fer llarguíssima, i la última versió dels miserables em va aborrir gairebé tant com into the woods, amb aquestes dues no puc, no les aguanto. (Chicago no l'he vist, però veient que està a la mateixa llista, crec que me la estalviaré XD).
Bé, de fet no m'estàs portant la contrària ni vaig dir res que no fos cert: "per a mi sí". Per a mi. I per a molta gent.
EliminaQue la primera cançó... meh... Coincidim, també ho deia.
Que la història en si no era especialment original, també.
També dic que el gran problema que té és l'exageració de la gent, que ha fet que tu per exemple te n'hagis sentit decebuda. Una altra predicció encertada per part meva xD
I bé, si no t'agraden Les Misérables ni Moulin Rouge... doncs no, no ens posarme d'acord amb els musicals XD
Ets tu qui et portes la contrària a tu mateix, dius que la història no és especialment original però que val molt la pena, hello? Que per tu està molt bé i em sembla perfecte, però si reconeixes que no és res especial... com s'entén que diguin que està tan bé?
EliminaNo, de fet intentava tot el contrari, no anar amb expectatives perquè sabia que em podia decebre. Vaig anar igual amb passengers. Passengers em va agradar més del que esperava. La la land em va agradar però continuo sense entendre a què venen tantes nominacions. Trobo que avatar, per posar només un exemple, era molt més original, tenia un missatge important i sobretot va crear un abans i un després en el 3D, quan algú estudia, hi posa diners en investigació i aconsegueix una cosa així, se li hauria de donar més mèrit i ho ha tingut una peli que ... bueeeeno, nostàmal.
No ens posarem d'acord? No t'agraden hairspray, Jesuschrist superstar, Hair, Once, Begin again (tot i que aquesta no se si compta, jo crec que sí), sing street.... coi, doncs fes-t'ho mirar!
De les pel·lis que has esmentat al final només he vist Once i em va agradar. De les altres no puc opinar xD
EliminaPassengers: la deixaven tan malament que a mi em va agradar més del que em pensava. I el motiu de deixar-la malament era que la gent esperava una cosa pel tràiler que no era, perquè era un tràiler enganyós.
A veure, La La Land m'agrada molt, és una pel·li ben feta i té punts interessantíssims. Que la història no sigui original del tot no és especialment negatiu, és impossible que els milers de pel·lícules que existeixin siguin innovadores en la història, no?
Sobre els premis i les nominacions no t'hi facis mala sang. Considera'ls orientatius. S'han comès moltes injustícies al llarg de la història, els Oscars són els més famosos però hi ha molts favors i venjances, hi ha altres premis.
OMG!!! Ja estàs trigant a veure hairspray, es divertida, té un bon missatge i no pots parar de moure't!!!
EliminaDoncs... el trailer no es ben bé com va ser la peli, és cert, però tampoc crec que sigui enganyós, en esència era allò XD
OK, OK, I give you the reason.
Siiiii papi, a partir d'ara em relaxaré més amb aquest tema XD
Bé, amb Passenger sí i no: crec que el tràiler dóna una idea de pel·lícula molt més d'acció i insinua l'aparició de més personatges que en realitat només surten al final i no tenen més presència. En aquest sentit enganya. Però m'alegro d'haver-hi anat. :)
EliminaDe les pelis que dius Eva no he vist cap tampoc jaja
EliminaI ell parar de moure's? No balla! Jaja :P
no recordo més personatges al trailer, si que sóc poc observadora XD
Eliminamother of beautiful love, doncs si us agraden les cançons insulses de into the woods i companyia, mireu les que he dit!
Cert, no entenc com algú que sent la música i la viu pot estar-se quiet. Ets el perfecte "macho man" que descriuen a "in and out" XD Si sortís aquella cançó o una altra que m'agradés, seria la primera que sortiria a la pista de ball a fer l'imbecil XD Això de fer-me la tímida amb coneguts només em passava de petita, madura Toni! XD De veritat ets capaç de no moure ni que sigui el peu quan sona una bona cançó??? No m'ho crec! Jo ni tan sols soc capaç de callar amb jesucristo superstar! no deixo escoltar la peli a ningú XD I amb altres fins i tot haig de fer la coreo, però reconec que aquí potser sóc jo la rara XD
És que no té res a veure una cosa amb l'altra. A mi m'agrada gaudir de la música amb les oïdes i el cervell. Ballar, no. No tinc el ritme dins. Per això tampoc no en sé quan ho he provat.
EliminaNo em faig el dur, és que no m'ho demana el cos. I no té res a veure amb la maduresa. Amb la timidesa encara, però això també és una característica que no té res a veure amb l'edat. Un és així i prou.
Tu ets molt més de fer el pallasso, no pots dir "ni tan sols jo" quan parles de tu com posant un exemple de persona tímida XD
Era broma, home, cadascú és com és, només faltaria XD Però que no t'agradi ballar no treu que no segueixis el ritme amb els dits de la mà, o els peus, això no acaba d'entrar al meu cap que pogueu estar quiets!! Ni que siguin els tocs de percusió, no? Res? anything?
EliminaAra bé, que em vegis fer el pallasso no vol dir res, jo sóc hipertímida amb algú que no conec. Però agafo confiança ràpid i la mantinc o la aumento si no em demostren el contrari.
SEGONA PART XD
ResponEliminaNo coneixia les referències XD He vist algunes pel•lícules antigues, però no tantes com per reconèixer les referències.
Té el mateix número de nominacions que Titanic i Todo sobre Eva? No ho sabia! El que sí he llegit és que el paper femení principal li van oferir a Emma Watson, però el va haver de rebutjar perquè tenia el compromís amb "la bella i la bèstia" (todo queda entre Emmas XD) i el Ryan va haver de rebutjar la bella i la bestia perquè tenia el compromís amb la la land. Curiós!
També vaig llegir que l'Emma Stone té molts paral•lelismes entre la seva vida real i la del personatge que interpreta, i les escenes dels càstings són vivències que ha tingut el Ryan.
HI HAN SPOILERS
Que no era fàcil? Jo trobo que és un final bastant simplón i gens sorprenent! Es veia venir de lluny, sobretot t'ho pots ensumar si has vist el trailer (i qui va al cine sense veure el trailer??). M'esperava un gir més emocionant, s'em va passar pel cap que tot fos una història inventada per ella quan està al càsting definitiu, quan li demanen que expliqués una història, vaig pensar "potser tot això és la història que ella s'ha inventat, i realment ha vingut sola al càsting, ha tingut una altra vida". Però no. A partir d'una discussió que es veia venir de lluny perquè pel temps que feia que havia començat, li tocava el típic "bajón" de la peli, i perquè clarament es veu forçat, ja que trobo que era una discussió força tonta i fàcil de solucionar, però ho van exagerar per fer el drama. Un cop passat això, quan tenen la conversa sobre en quin punt estàn... què més podia passar? Retrovar-se i tornar a estar junts? Massa rosa, el final és més realista i correcte. I tampoc em va convèncer XD Molta gent es queixa de que disney ens menja el cap amb prínceps que ens vindràn a salvar. No sé la resta de gent, però jo no vaig crèixer pensant que per molt que destrossés la meva vida, vindria algú ric i guapo a arreglar-la. En canvi sí em va costar més assumir veure com realment la gent a qui estimaves no trobaven feina, o els hi costava arribar a finals de mes. Molta gent no troba la feina dels seus somnis per molt que s'esforcin i vagin a mil i una entrevistes, molta gent no aconsegueix l'èxit encara que tingui una boníssima idea, molts artistes es moren de gana per molt que siguin potser els més bons en el seu camp, i molta gent treballa en alguna cosa que no els hi agrada o que no els motiva tant com allò que van estudiar. On estàn aquestes pel•lícules? He vist algunes, i normalment, per tontes que puguin semblar, em deixen una sensació molt millor que les que et diuen que si t'esforces i treballes, aconseguiràs els teus somnis. De vegades no és així, i no crec que sigui pessimista, crec que simplement és un cúmul de coses que s'han d'unir per a que passi, no només el talent, l'esforç i la feina dura són suficients. I això no vol dir que qui no ho aconsegueix sigui un fracassat, simplement li han faltat altres elements, ja siguin: el moment, els diners, els materials, els contactes i fins i tot la sort. I de vegades amb una feina que t'agrada, per molt que no t'apasioni o no sigui el teu somni, és suficient. Potser el teus somni està sobrevalorat, potser vols treballar a disney i un cop allà veus que allò no és el que esperaves. Potser amb la companyia dels teus èssers estimats i una cervesa fresqueta a l'estiu, en un d'aquells dies en que no fa massa calor i bufa un ventet fresquet, tens suficient. En fi, falten més pelis d'aquest estil, optimistes però realistes, que no omplin el cap de coses que potser no es fan realitat, i no parlo dels prínceps blaus o dels estereotips impossibles de les Barbies dels que tant ens queixem.
Déu n'hi do xD A veure, ja veig que a La La Land no n'hi perdones ni una :P
EliminaMés realista el final? Almenys estem d'acord en això? OK.
Sobre el tema dels somnis i tal, estic d'acord amb tu. Però no falten pel·lícules que en parlin. Existeixen, el que passa és que no són les típiques hollywoodianes i la gent acostumada a anar només als Cinesa i companyia, com que no va al Renoir i altres cines de versió original on fan aquestes pel·lis independents i "lentes", se les perd. Però hi són. Manchester by the Sea, per exemple, és magnífica.
Serà més llarga la meva opinió sobre la teva opinió que la teva opinió en sí XD
EliminaSí que li perdono, però no perdono quan la posen tan fantàstica. Si ningú parlés d'ella potser seria jo la que aniria recomanant-la a tothom XD però és el que diu; els premis van com van i millor no fixar-se en si és just o no.
Sí, es cert que existeixen, però les típiques son les més famoses, exacte. No crec que hagis d'anar a veure pelis independents i lentes, hi han joies que per sort han tingut ressó: "intocable", "once", "flipped", "gran torino" i un llaaaarg etc. Que potser no son exactament el tipus de peli que deiem, però son realistes, no son roses ni tenen un final de purpurina, però et deixen millor sensació que una típica. L'altre dia vaig veure una del Hugh Grant en que ell havia escrit el guió d'una pel·lícula d'èxit i acceptava una feina de professor d'universitat. Doncs era una peli que no tenia gran cosa però em va agradar força, fins i tot podríem dir que "el diablo viste de prada" també està molt bé en aquest sentit, sent una peli típicament "taquillera". I series com "friends", que com bé saps, fins la última o la penúltima temporada, en Chandler no es plantejava fer una feina que realment li agradés, als seus trenta i pico anys. O en Ted Mosby, que va ser professor de universitat i li va agradar (llàstima que després haguessin de fer-ho tot rosa i finalment fos arquitecte, però ho van arreglar amb lo de la mare).
Amb això vull dir que sí que hi han pelis i series conegudes amb trames realistes i molt maques i optimistes, no cal anar fins a bcn a veure cine independent.
Dels exemples que has posat almenys dos són independents o almenys no de grans estudis, i pel·lis que són carn de versió original subtitulada. Sí, no cal anar a Barcelona, pots esperar que les posin a la venda o les facin a la tele :P
EliminaI La La Land és això: gent que aspirava a molt però que no ho ha pogut tenir tot. No és això el que deies?
Si? Pot ser XDXD Per cert, m'apunto la que has dit de Manchester by the sea ;) thank you.
Eliminanyeeee, no, es que no m'agrada tant quan algú té una bona feina que li agrada prou encara que no sigui el seu somni (Ryan) i la deixa per aconseguir el seu somni. I HO ACONSEGUEIX. O la prota vol ser actriu i va a castings i castings i mai l'agafen però oh, sorpresa! sempre hi ha algún casting definitiu que la catapultarà i oh, sorpresa! SEMPRE L'AGAFEN. Aquesta peli té les dues coses i no em barrufa, un d'ells podria no haver triunfat o fer el que somiava, tant de drama seria?? Potser sí, però i què? No passa això cada dia a milers de persones? Per què no representem aquestes persones, també? En el cas d'ella m'agrada més per l'escena en que quan ja es famosa va a per café, tal com li havia passat abans de ser-ho, però es que en el cas d'ell no ho entenc, coi, que estava satisfet fent de pianista al grup!
Potser amb els finals roses d'amor no soc tan crítica perquè sempre he tingut molt clar que allò clarament no passa sempre, qualsevol que tingui vida sap que és fàcil no ser correspost, i molts cops, que ni t'atregui ningú. Per tant son "mentides" que no calen gaire fons. Però com et comentava abans, les mentides sobre el treball i l'èxit em molesten més perquè la gent no acaba d'assumir que també poden ser "mentides" i ho acaba agafant com a mantra i es poden arribar a sentir molt frustrats, i eso no mola, wei. També hi ha el típic/típica que creu que una relació amorosa ha de ser complicada i pasional o serà aburrida, però això ja és una altra història.
Haurem d'acabar passant a e-mails XD
EliminaTot depèn de si t'agraden les emocions fortes o no, amb això de les relacions passionals.
Que estava satisfet al grup? No li agradava gens el tipus de música que li feien fer. I mira que l'escena de la piscina amb música dels 80 molava, però ni allò li agradava.
Ah, no és veritat que si insisteixes fas realitat tots els teus somnis? Ostres, pensava que sí :P
XD
EliminaLa música dels 80 no li agradava perquè no era jazz, el grup sí li molava, no es veia pas forçat a res, es veia que ho gaudia, que li molava la gent cridant i disfrutant el concert. Una altra cosa és que tampoc li agradés fer postureo i fer fotos on no era ell, però la fama no es veia pas que li molestés. I si era així, em sap greu però no ho han plasmat gens bé a la peli, perquè jo no ho he pillat XDXD
Què dius, ara? Quan va a l'"entrevista" i comencen a tocar, de seguida que veu un element de fusió es queda amb cara de WTF. Ho fa només per guanyar-se les garrofes xD
EliminaNo, excuse me, qué dise usté! Es queda amb cara wtf, sí, com tots els espectadors. Però després al concert què? Bé que mira a l'Emma en plan "Ara te vas a cagar lo bien que suena esto" i realment hi ha reacció positiva pel públic i a ell le mola, seh. O es que t'ha d'agradar tot de seguida o ja no t'agrada mai més? a mi de petita no m'agradava el tomàquet i ara els menjo a cascoporro, fins i tot el ketchup, el salmorejo i gazpacho com si fos aigua (Eva amb ulleres de sol i tirant un micròfon a lo gangsta. Ha guanyat la partida verbal).
EliminaTERCERA I ÚLTIMA PART (I acabo ja, que no em deixes publicar-ho tot sencer XD)
ResponEliminaCONTINUEN ELS SPOILERS
M'hagués agradat un final on ell fos sincer i veiés que tocar en aquell grup no li desagradava (per molt que ella digués que no era el seu somni, estava clar que a disgust no hi estava), tingués èxit igualment però d'una altra manera. I per ella hi han moltes més possibilitats; podria haver creat una altra obra amb els diners que guanyés ell, donar-hi més publicitat i realment tenir èxit, que de vegades això depén del ressó que es tingui. O simplement ser una actriu en obres petites i de baix pressupost, tampoc cal ser una superstar. O acabar acompanyant-lo a ell de gira i escriure les seves vivències i acabar venent llibres que li donin per menjar o bé tenir fills, veure que allò no era el que ella volia, acabar separant-se amistosament i retrovar el seu camí. No ho sé, hi havien moltes més possibilitats que no el típic "tenim èxit però no junts".
FI DE SPOILERS
Resumint: Un final bo. Espectacular? No. Fàcil? Sí. Decepcionant? No.
La música prou bona, d'això no hi ha queixa. Si es fa pesada no és pas per això. El jazz i el swing mai sobren. Dec ser de les poques que li agrada el tema principal però prefereix "start a fire", em declaro fan del grup!!!! Jo aniria als concerts, awesome!!!!
No és la cançó representativa de La La Land, precisament XD Bé, tens el cantant, que és músic de veritat, el John Legend.
EliminaHi hauria diverses solucions al problema, però quanta gent se sent atreta entre si, o tornaria amb una exparella si pogués, i no ho fa perquè s'estima més fer el que és "correcte"? I gent que s'atrau però no poden estar junts per no embolicar la troca? Ja em va bé que es mostrin finals d'aquests sense solució, finals tristos.
En resum: a la fusta hi cabien tant la Rose com en Jack. Però llavors no hi havia pel·lícula.
Que noooo, va intentar pujar i s'enfonsava la fusta.
EliminaLlavors haurien quedat els dos dins l'aigua i mort els dos xD
Correcte. Jo no ballo ni en sentir música me'n ve la necessitat. Però això no té res a veure amb què a mi m'agradi la música, sentir-la i escoltar-la. Molt, de fet.
ResponEliminaPerquè ella la coneixes d'ara jajaja
EliminaNo mou ni el peu no
Jo moc per qualsevol cosa, riu de mi jaja
It was in the product description since day one. Sorry, no backsies.
EliminaXDXDXDXD
EliminaDoncs es alliberador moure's tal com vingui la música, sense intentar fer cap pas ni fer-ho cool, prova-ho un dia que estiguis sol!
T'asseguro que en els temps en què encara creia que aprendria a ballar ho vaig provar, això que dius. Res. Malament i vergonya tot i estar sol xD
EliminaEl que per a mi és alliberador és que es permeti que cadascú balli o no, segons el que vulgui, i no se'l pressioni. Dret a fer una cosa i a no fer-la.
Coi, però com pot ser que et faci vergonya estar amb tu mateix a soles???!!
EliminaTens tota la raó. Però sóc una nazi del ball, si et convido a alguna festa meva on hi hagi música em faràs feliç si balles. No t'obligaré, però tampoc pots impedir-me que jo balli amb tu jujuju A més, ballar és felicitat, és amor, tenim la obligació de celebrar la vida! XDXD Ok, just kidding, no em demanis que celebri res amb regeton (que ni se com s'escriu ni em molesto en buscar-ho)