Visionats: La tortue rouge

Se'ns ha venut com una nova pel·lícula de l'Studio Ghibli. Estratègies comercials. No ho és. La companyia del mestre retirat Hayao Miyazaki és una de les que la coprodueixen, però això és tot. 

Destacava també, per altra banda, perquè era una pel·lícula d'animació "muda", adjectiu que és incorrecte perquè un film mut no té cap mena de so i se li afegeix música en directe. El que tots ens imaginem quan ens parlen de cinema mut, vaja. Però no, aquesta pel·lícula simplement no té diàlegs, que no vol dir que no tingui banda sonora i efectes de so.

Sigui com sigui La tortue rouge, o La tortuga roja, o The Red Turtle, o Red Turtle: Aru shima no monogatari és una pel·lícula l'existència de la qual vaig conèixer en visitar una exposició dedicada a l'Studio Ghibli a Roppongi Hills, a Tòquio, l'estiu passat, i després la van estrenar aquí, però per diverses circumstàncies no la vaig anar a veure al cinema, sinó que la vaig acabar veient a casa, el dia abans de la cerimònia d'entrega dels Oscars, premis on participava amb una candidatura a millor pel·lícula d'animació. Que no va guanyar, és clar. Només una pel·lícula animada no estatunidenca ha guanyat l'estatueta, i va ser El viatge de Chihiro.

I veure-la va ser una decisió encertada, perquè el film de l'holandès Michaël Dudok de Wit, una coproducció japofrancobelga, és una bellíssima història que demostra que no ens ha de fer por enfrontar-nos a un llargmetratge sense diàlegs, no és pas avorrit per això, i ens recorda que es pot explicar una història perfectament comprensible sense ni una línia de text.

Però de què va? Doncs en el fons l'argument és ben senzill: un home naufraga i es desperta en una illa deserta. Allà aprofita els recursos de la natura per sobreviure mentre pensa com marxar i tornar a la civilització, però una gran tortuga vermella l'hi impedeix un cop rere l'altre.

Això, sumat a un esdeveniment una mica surrealista, fa que es replantegi la situació i la seva vida canviï completament. Sense voler entrar en més detalls per tal de no aixafar la trama, La tortue rouge és una obra d'art, amb un aspecte visual que recorda -amb raó- el còmic francobelga i un ús magistral dels colors apagats que no per això resta força als bellíssims paisatges que ens mostra, tot plegat amanit amb una animació exquisida. 

La música, el ritme i el desenvolupament de la història, sumats als aspectes visuals ja esmentats, fan que aquesta pel·lícula ens expliqui un relat senzill amb una sensibilitat captivadora, i és per això que no només em va agradar molt, sinó que per a mi, sense treure mèrits a les altres pel·lícules nominades (i la guanyadora Zootopia), hauria d'haver estat la vencedora.

Així que si us cridava poc l'atenció perquè era "muda", reconsidereu-ho i, quan pugueu, mireu-la perquè val la pena. I també recomano que no en mireu el tràiler. Ho explica gairebé tot.

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2017

Ja s'ha convertit en una tradició, i per quart any publico una entrada amb els meus pronòstics per als Premis de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units, més coneguda pel nom de la figura, "els Oscars". 

Com sempre, aviso qui pugui estar llegint això que no sóc crític de cinema, ni professional ni aficionat, i que acostumo a veure les pel·lícules amb benevolència -en altres paraules, és difícil que un film no m'agradi gens- i sense fer-ne treballades lectures que resulten en textos tan densos com ben escrits tipus la revista Fotogramas. 

Dit això, aquest cop no he pogut veure tantes pel·lícules com en d'altres ocasions -almenys pel que fa a les nominades en les categories d'intèrprets protagonistes-, però faré els meus comentaris en base al que sí que he vist i esmentant quan no hagi estat així. En part ha estat perquè cada cop hi ha més candidats en algunes categories, només cal veure que en aquesta 89a edició són 9 els films que opten al premi a la millor pel·lícula, una més que els anys anteriors, que ja eren més que de costum.

Són aquestes 9, de les quals he vist 7. En vaig ressenyar una, La La Land, que crec que és la que acabarà guanyant no perquè sigui necessàriament la millor, sinó perquè fa l'efecte que amb tot el soroll que ha fet deu haver convençut els votants de la mateixa manera que ha convençut el públic d'aquí.

No em sembla malament, de fet em va agradar molt, però sense veure'ls tantes possibilitats crec que també podrien guanyar Lion -que per a mi quedaria en segon lloc i a més té tots els ingredients per a captivar l'audiència i els que han de votar-, Manchester by the Sea o Hell or High Water. En canvi, tot i agradar-me vaig trobar més convencional Hidden Figures, i no he vist Hacksaw Ridge ni Fences.

Millor director

Sovint el premi al millor director coincideix amb el de millor pel·lícula, i crec que aquest cop és el que passarà: guanyarà en Damien Chazelle, el de La La Land. Si no, potser en Mel Gibson, però no he vist Hacksaw Ridge, per tant és una simple sensació.

No crec que hi tinguin gaire a pelar en Denis Villeneuve (Arrival), en Kenneth Lonergan (Manchester by the Sea) ni en Barry Jenjins (Moonlight), però per la competència, no per manca de mèrits.

Millor actor protagonista

Tot i que només he vist 2 de les 5 interpretacions veig, i desitjo que sigui, en Casey Affleck per Manchester by the Sea, ja que en Ryan Gosling a La La Land fa el mateix de sempre, un somriure tort i un joc de narius, amb l'únic afegit de cantar.

Veig poc probable un Oscar al veterà Denzel Washington, que ja té dos Oscars (un com a secundari i l'altre com a protagonista), i l'Andrew Garfield el veig jove. En Viggo Mortensen, per altra banda, podria ser reconegut en la seva primera nominació després de molts anys de carrera, però ho dubto. Penso, doncs, que la cosa estarà entre el germà d'en Ben Affleck i en Ryan Gosling, en aquest últim cas si l'Acadèmia premia La La Land amb tots els guardons possibles i vol fer el pack sencer dels importants.

Millor actriu protagonista

En aquest cas m'agradaria que fos per a l'Emma Stone, ja que a La La Land demostra (altre cop) que sap fer comèdia i drama, i a sobre hi afegeix el cant.

Trobo, però, que se'l disputarà amb la Ruth Negga (Loving), preciosa pel·lícula que només té aquesta nominació, mentre que a la banda de les que no he vist (que igual que en el cas dels actors són moltes, 3 de les 5), la Meryl Streep (Florence Foster Jenkins) no necessita més reconeixements i la Isabelle Huppert (Elle) i la Natalie Portman (Jackie) tenen, per la competència, poques opcions. 

Millor actor secundari 

En aquest categoria he vist totes les interpretacions. Descartat en Lucas Hedge (Manchester by the Sea) per la seva joventut i perquè fa un paper molt normalet, que personalment no em va convèncer, la meva aposta és per en Jeff Bridges (Hell or High Water), encara que ja va guanyar un Oscar al millor actor protagonista el 2009, però és el que més m'ha agradat dels cinc i tampoc seria un disbarat que el guanyés ell, que en aquesta pel·lícula fa un paper que, en realitat, frega el de protagonista.

Per a mi el segueix de molt a prop en Dev Patel (Lion). En canvi, en Michael Shannon (Nocturnal Animals, única nominació d'aquesta boníssima pel·lícula) podria guanyar perfectament, però el paper que hi fa no és res que no hagi ensenyat que sap fer a la sèrie Boardwalk Empire, per exemple. És clar que això no vol dir que no se'l mereixi. A en Mahershala Ali (Moonlight) li reconec mèrits, però trobo que té un paper molt breu al film.

Millor actriu secundària 

4 de 5, en aquest cas. No he vist l'actuació de la Viola Davis a Fences, però cal destacar -perquè per desgràcia encara cal destacar-ho- que és el primer cop que hi ha 3 actrius negres nominades en aquesta categoria.

Tot i així sembla clar que guanyarà la blanquíssima Michelle Williams, per un paper breu però punyent a Manchester by the Sea. La Nicole Kidman ho fa molt bé a Lion, però per alguna raó no crec que guanyi. En canvi, l'Olivia Spencer (Hidden Figures), sempre entranyable, ja va guanyar en aquesta mateixa categoria el 2011, cosa que li juga en contra. Per mèrits jo col·locaria en segona posició la Naomie Harries (Moonlight).

Millor banda sonora 

Penso que no hi ha dubte que com a mínim en aquesta categoria guanyarà La La Land, i per tant en Justin Hurwitz, i de pas la millor cançó serà també per a aquest film, que hi té col·locades 2 de les 5 nominades. Serà City of Stars, tot i que personalment m'agrada més Audition (The Fools who Dream), també nominada.

Millor guió 

Com sempre, en realitat són dues categories. El millor guió original penso que serà per a La La Land si es premia la pel·lícula, o Manchester by the Sea si es pensa més en la història (és la meva opció preferida), mentre que l'adaptat tampoc el tinc clar. Podria ser Moonlight, però també Arrival (m'agradaria).

Millor pel·lícula d'animació

Aquest cop n'he vist 3, que són Moana (a Europa, Vaiana), Zootopia (a Europa, Zootròpolis), les dues de Disney -no Pixar-, i La tortue rouge. De les de Disney, tot i que cap de les dues m'ha semblat una meravella, trobo que estan força bé, però segurament -i en contra del que diuen els experts, que aposten per la més fluixa Zootopia-, guanyaria Moana. Llevat que La tortue rouge, que a mi m'ha agradat molt, convenci els votants amb la seva proposta sense diàlegs, però bellíssima, coproduïda per l'Studio Ghibli.

Per mèrits propis jo apostaria per aquesta pel·lícula francobelga, sens dubte, però només un cop a la història dels Oscars un film d'animació estranger, El viatge de Chihiro, s'ha endut l'estatueta.

La resta 

En d'altres categories, suposo que l'Oscar al millor maquillatge podria ser per a Suicide Squad, el de millor disseny de vestuari per a La La Land o Bèsties fantàstiques i on trobar-les, el de millor disseny de producció per a Arrival, la millor fotografia per a La La Land -atès que es va recrear l'aspecte del mític Technicolor- i els millors efectes especials per a Doctor Strange.

Categoria	Aposta	Desig
Millor pel·lícula	La La Land	La La Land / Manchester by the Sea
Millor director	Damien Chazelle	Damien Chazelle
Millor actor protagonista	Casey Affleck / Ryan Gosling	Casey Affleck
Millor actriu protagonista	Emma Stone / Ruth Negga	Emma Stone
Millor actor secundari	Jeff Bridges	Jeff Bridges
Millor actriu secundària	Michelle Williams	Michelle Williams
Millor pel·lícula d'animació	Moana / La tortue rouge	La tortue rouge
Millor guió original	La La Land	Manchester by the Sea
Millor guió adaptat	Moonlight / Arrival	Arrival
Millor banda sonora	La La Land	La La Land

Cinema: La La Land

En aquest blog parlo de coses relacionades amb l'oci, i encara que sembli mentida no sempre són còmics ni sèries, ni en aquests casos el gènere és sempre el dels superherois.

De tant en tant cal recordar-ho, perquè no sorprenguin coses com que avui parli de la pel·lícula de moda, una que segurament guanyarà molts Oscars i que, de moment, és la més nominada de la història juntament amb All about Eve (1950) i Titanic (1997). 

Evidentment parlo de La La Land, dirigida per en Damien Chazelle, que va triomfar fa un parell d'anys amb Whiplash, en aquell cas no un musical, però sí una pel·lícula sobre la música.



Aquest cop presenta una història ambientada també al present, però amb moltíssimes referències a l'anomenada Època Daurada de Hollywood, cosa que podem veure al mateix cartell o als primers segons del metratge, en què se'ns anuncia que el film s'ha rodat amb la tecnologia, abandonada fa dècades, del Technicolor, tot i que en realitat és una recreació.

I, és clar, en l'ocasional escenografia intencionadament teatral i en escenes que els amants d'aquella època (i alguns de les més recents també) reconeixeran de seguida, i que des de la meva ignorància en aquest sentit a mi se'm van escapar, llevat de l'òbvia i universal de Singin' in the Rain. Vegem-les:



De fet, són referències tant estilístiques com directes i de continguts, com l'escena en què els protagonistes són al cine mirant un passi del clàssic Rebel sense causa, o els pòsters que decoren l'habitació d'ella.

L'estil, l'ambientació i el disseny de producció són el que més destaca de La La Land pel que fa a cridar l'atenció del públic, però és clar, també hi ha d'haver una història perquè tot flueixi sense problemes i el format musical no esdevingui una successió de números que avorririen els espectadors no gaire fanàtics del gènere, com és el meu cas, i tanmateix hi ha films d'aquest tipus que m'han entusiasmat, com per exemple Moulin Rouge, Chicago o Les Misérables, gràcies a la seva història.

Ella és la Mia Dolan (una estupenda Emma Stone que ja era el meu principal motiu per veure la pel·lícula, però que a sobre m'ha convençut cantant), una jove aspirant a actriu que se n'ha anat a viure a Los Angeles per tal d'anar als càstings amb què pretén triomfar a Hollywood, però sense èxit en un sector que cada vegada tracta pitjor aquells que lluiten per fer-s'hi un nom.

Pel que veiem és molt bona, i resulta que també té una vessant dramaturga amb què, en els seus somnis més esbojarrats, vol triomfar tot creant les obres que ella mateixa interpretarà.

Ell és en Sebastian Wilder (Ryan Gosling, que ja havia fet de parella de l'Emma Stone a Crazy Stupid Love (2011) i a Gangster Squad (2013)), un pianista que va acceptant feinetes que no li permeten expressar el seu art tal com voldria, però que espera que li permetin estalviar per tal d'obrir el seu club de jazz, la connexió temàtica amb l'esmentada Whiplash, a banda del petit paper del llavors reverenciat J. K. Simmons.

En Sebastian està fet a l'antiga en aquest sentit, i és a través de la seva filosofia que la pel·lícula lamenta la desaparició de les arts tal com es coneixien fins fa unes dècades. El film és, amb coses com aquesta, un exercici de metacinema.

Les seves primeres trobades són casuals i accidentades, però no és cap sorpresa que aviat s'enamoren i llavors La La Land passa a ser una història d'amor més convencional, no exageradament profunda ni complexa, però tampoc excessivament ensucrada, que és quelcom que podríem témer tot veient l'estil del film i el seu caràcter musical, sobretot amb el primer número a la retenció de l'autopista. Per sort, doncs, no cau en aquest parany.

Tots dos s'involucren a la relació, però amb somnis artístics diferents que de vegades xoquen, i el final de la pel·lícula, que no revelaré, em va agradar especialment perquè és agredolç però diguem-ne que gira les coses d'una manera que deu deixar satisfet qualsevol mena de públic. No era fàcil.

Molts premis s'ha endut ja aquest film, trencant rècords als Globus d'Or i com deia més amunt amb moltes opcions d'arrasar als Oscars, amb les seves històriques 14 nominacions. A mi em va agradar molt i vaig trobar perfecte l'equilibri entre les escenes musicals (en què algunes cançons s'encomanen, i molt) i les convencionals.

No sé si pot agradar de manera universal, m'imagino que això no existeix, però de moment s'està parlant d'una de les millors pel·lícules de 2016 i no hi estic en desacord.


A favor:

-Els dos protagonistes, especialment ella, que torna a demostrar que domina la comèdia i el drama, brillen

-Les cançons enganxen, tot i ser desconegudes (fins ara)

-La fotografia, i la combinació de l'estil clàssic amb el modern i propi de l'època en què s'ambienta el film, de manera que de vegades sembla que realment hi hagi salts temporals de dècades

-La direcció, amb una magistral manera d'enllaçar escenes

-El final


En contra:
 
-Que se'n parli tant, i tan bé, pot fer que sigui víctima d'un excés de hype que inevitablement provoca en els espectadors a mesura que passin les setmanes

-És molt equilibrada, però no deixa de ser un musical i sempre hi haurà un sector del públic a qui no podrà arribar precisament per culpa del seu gènere

-Depèn dels gustos de cadascú, però hi ha trams menys interessants que d'altres. Per exemple, a mi la primera seqüència no em va captivar

Cinema: Creed

Aviso des del començament: si normalment tinc tendència a veure amb bons ulls, a trobar-ne els punts forts, qualsevol producte cultural que em posin al davant, quan es tracta d'una saga que m'agrada tant com aquesta no espereu que en digui gaires coses dolentes. 

Ja vaig parlar de la llavors hexalogia Rocky fa temps, més aviat va ser una entrada d'homenatge, i també vaig dir que m'agradava molt -sí, fins i tot la criticadíssima Rocky V-, però sóc conscient que el públic general en té una imatge negativa, que la considera exemple de saga excessivament llarga i decadent i que oblida que la primera part, de 1976, va guanyar 3 Oscars, incloent-hi els de Millor Pel·lícula i Millor Director, d'un total de 10 nominacions. 

Doncs bé, convençut que la sisena part, Rocky Balboa (2006), havia estat el tancament perfecte de l'entranyable història del boxejador més popular (o almenys conegut) del cinema, amb el breu retorn al ring d'un envellit Poltre Italià, i així ho havia assegurat l'Stallone, el passat estiu em va sorprendre descobrir el tràiler de Creed, nom que té una ressonància magnífica per a qualsevol fan de la saga.


El vaig veure mentre feia cua per comprar entrades per a una altra pel·lícula, i la pantalla estava sense so, però quan vaig veure'n la segona meitat em vaig adonar, amb emoció creixent, del que estava passant: una altra pel·lícula de Rocky, i per a mi això era una boníssima notícia. Estava convençut que l'aniria a veure quan sortís, i m'era igual el que en diguessin aquells que recorren al suadíssim tòpic i es fumen del Sylvester Stallone pel botox i la seva manera de parlar, com ja vaig explicar provocada per una paràlisi parcial que té des que va néixer.

Però quan es va començar a dir que estava molt bé, i van arribar els premis i les nominacions, com el Globus d'Or al millor actor secundari per a l'Sly, que també està nominat en aquesta categoria per als Oscar que es decidiran properament, les meves ganes de veure-la encara van ser més grans.

Malgrat que Rocky Balboa (2006) havia de ser el final de la història -fins i tot es deia que la intenció inicial de l'Stallone era matar el personatge-, se'ls ha acudit aquesta barreja de setena part i spin-off més que vàlida per mèrits propis, però que té molt en compte les entregues d'una saga cinematogràfica que enguany fa els 40 anys i hi fa diverses referències.

Aquest cop, amb el director Ryan Coogler darrere la càmera, ens expliquen la història de l'Adonis Creed (Michael B. Jordan, vist d'adolescent a The Wire fent de Wallace), un delinqüent juvenil que un bon dia veu com li canvia totalment el destí quan una vídua, interpretada per la Phylicia Rashad, se l'endú a casa després de dir-li que és el fill il·legítim del llegendari i difunt boxador Apollo Creed.

Anys després, havent-se impregnat de l'herència boxadora del seu pare, decideix dedicar-se a aquesta disciplina com a professional i marxa a Filadèlfia per tal de posar-se a les ordres del millor exboxador viu, una altra llegenda.

Evidentment es tracta d'en Rocky Balboa, un Sylvester Stallone podríem dir que "crepuscular" (ara sí) i que m'agradaria molt que guanyés l'Oscar al Millor Actor Secundari, així com va guanyar el Globus d'Or per aquesta pel·lícula. Si el rep serà un reconeixement al paper que ha dut a terme durant 7 films, sí -i irònicament per l'únic en què fa d'actor de repartiment, tot i que pel que fa a nominacions ja n'havia tingut una per la primera Rocky-, però també perquè la seva interpretació a Creed n'és mereixedora.

El Rocky actual és un home gran que s'ha quedat completament sol i encara enyora l'Adrian, que a Rocky Balboa ja se'ns deia que havia mort de càncer, però que viu tranquil i tira endavant amb el restaurant Adrian's mentre espera que li arribi l'hora, sense perdre l'humor i la bondat que el caracteritzen des de sempre. És un paper entranyable d'un personatge que és conscient de l'edat que té i no se n'amaga, al contrari del que fa l'actor a la vida real.

Com era d'esperar -tampoc no és un film de sorpreses-, al principi es nega a fer d'entrenador de l'Adonis, però ràpidament accepta (cap sorpresa aquí tampoc) i intenta polir-lo mentre l'ajuda a estar a l'altura de les expectatives del cognom Creed, que sovint li pesa fins al punt que es fa anomenar Donnie Johnson, i alhora a crear-se una identitat pròpia i iniciar la seva llegenda particular.

Creed és una pel·lícula de boxa amb els elements característics del gènere i també de la saga a què pertany: superació, valors, esforç, complicacions personals, amor (aquí amb el personatge de la Bianca (Tessa Thompson)) i elements èpics i emotius col·locats en els moments més adequats, per sort sense exagerar en els objectius i mantenint un cert realisme. I els ingredients s'hi han barrejat de manera que amb aquest final s'ha superat el bon regust que ja havia deixat l'anterior entrega. No només als fans com jo, sinó en general.

A més, el protagonista dels sis films anteriors fa un pas al costat i esdevé secundari. Un secundari imprescindible, amb moltíssima força, amb molt de protagonisme, sí, però per primera vegada una pel·lícula del Poltre Italià no gira al voltant d'en Rocky, i així ho reflecteix també el títol. Ara és l'hora, després de molts anys d'haver-lo perdut, de fer-li un homenatge a l'Apollo Creed i d'alguna manera unir en un mateix lluitador el llegat de dos gegants de la boxa.

El final, per a mi una referència directa a dues de les pel·lícules anteriors, té l'enganyosa forma de porta oberta a una nova saga, però tot i que celebro aquest film trobo que ja és hora de deixar-ho estar, amb un tancament perfecte de la trama i el reconeixement de la crítica, i dubto que s'estiri més el fil d'aquesta llegenda del cine. Tal com ha quedat, la història acaba ben amunt.

El millor

-Sap agafar una saga ben finalitzada i donar-li un episodi més que podríem dir que tanca un tema que havia quedat relativament obert, i a sobre ha agradat

-Els homenatges a tota la saga, amb referències visuals i argumentals força concretes que són una delícia per als seguidors de la franquícia

-Aquest cop el protagonista no és en Rocky, però la seva presència és enorme sense restar importància al personatge principal. De fet, un parell de melodies clàssiques de la saga apareixen a Creed en només una ocasió cadascuna

El pitjor

-Que cometin l'error d'allargar la història en el futur, tot i que sembla molt poc probable

-Que la gent tingui prejudicis amb aquesta nova entrega (és a dir, que fa gairebé 10 anys passés de veure Rocky Balboa, que hauria canviat la seva opinió sobre una saga en decadència), i se la perdi

-El combat final, per al meu gust, no és dels més interessants que s'han vist al llarg dels darrers 40 anys