Visionats: El viatge de Chihiro

Cada cop que surt una pel·lícula de l'Studio Ghibli en DVD sé que tard o d'hora me la compraré, però el que no sé és quan la veuré. La que comento avui, El viatge de Chihiro (Sen to Chihiro no Kamikakushi en japonès) és de les que tenia des de feia més temps, però encara l'havia de veure, si bé és cert que fa molts anys la vaig veure descarregada d'internet i amb una resolució pèssima. Ara ja n'he pogut gaudir, per fi, en pantalla de 32 polzades i amb àudio en català. 

Estrenada el 2001 al Japó, va esdevenir amb 274 milions de dòlars la pel·lícula de més èxit comercial de la història en aquell país, per damunt de Titanic, i en principi aquesta dada encara és vàlida. A més, va guanyar l'Oscar a la Millor Pel·lícula Animada i l'Ós d'Or al Festival de Berlín. 

Després d'aquestes impressionants dades cal que continuem endavant i parlem de la pel·lícula, digirida per en Hayao Miyazaki, líder de l'Studio Ghibli, i amb el que potser és la més gran concentració d'elements característics de la productora. 

Per començar tenim la protagonista, com gairebé sempre femenina i encara en la infantesa, que s'està mudant amb els seus pares i descobreix, amb ells, el que sembla una fira abandonada. Mentre la nena explora la zona, els pares s'atipen del menjar que troben i que tenen intenció de pagar després (si no fossin japonesos simplement s'ho menjarien tot i fotrien el camp), però quan ella torna se'ls troba transformats en porcs. 

És llavors quan, espantada, s'endinsa en un món fantàstic ple d'esperits del folklore japonès, els yôkai, representat en aquest cas per una casa de banys on els clients són déus tradicionals d'aquell país. Per tal de desfer l'encanteri que ha caigut sobre els seus pares haurà de passar desapercebuda fins que trobi una feina que li permeti l'estada en aquest lloc. 

Qui ho ha de permetre és la Yubaba, la típica vella Ghibli, que aquí és una bruixa que lidera la casa de banys i que accepta a contracor donar feina a la Chihiro, tot i que li canvia el nom per Sen (aprofitant el primer kanji del seu nom, que també es pot llegir així), fet que té més transcendència de la que sembla: amb el temps la bruixa compta amb què la Chihiro oblidi el seu autèntic nom i també d'on ha vingut, de manera que no pugui tornar mai al seu món.

Precisament això és el que li va passar a en Haku, un noi que ajudarà la Chihiro d'amagat, tot i que oficialment és l'ajudant de la Yubaba. Amb ell es completa, per cert, la també típica parella protagonista de molts dels films de l'Studio Ghibli.

Però no la podrà ajudar tota l'estona, ja he dit que ho fa d'amagat, i la Chihiro s'haurà d'espavilar sola i confiar en el seu instint per tal de sortir-se'n i no només sobreviure a la casa de banys dels esperits, sinó també trobar la manera de tornar al seu món i recuperar els seus pares.

És aquest, el viatge de la Chihiro del títol català (en japonès seria una cosa així com "La desaparició divina de la Chihiro i la Sen"), on la nena passa de repel·lent i ploramiques a valenta i generosa i, de pas, aconsegueix una maduresa que no tenia quan va entrar en aquest món.

Tot això se'ns explica amb la concentració més gran de màgia i personatges fantàstics de tota la filmografia de l'Studio Ghibli, on fins i tot tornen a aparèixer els susuwatari, els esperits del sutge d'El meu veí Totoro. Hi veurem també personatges humanoides, granotes antropomòrfiques, l'entranyable Kamaji, que és el portador d'un dels típics mostatxos-barba que acostumem a veure a la factoria Miyazaki, i altres éssers que acompanyen la Chihiro en aquest viatge espiritual on creix com a persona però on també aprèn a desfer els embolics que ella mateixa provoca. 

El viatge de Chihiro conté, com totes les pel·lícules de Ghibli, alguns missatges que van més enllà del que el públic infantil pot apreciar en un primer cop d'ull, com són el respecte pel medi ambient (en aquest cas concretament pel que fa a la brutícia d'un riu), el respecte també per les tradicions i una crítica a la societat moderna i consumista, que condueix a bombolles econòmiques que rebenten i provoquen crisis, cosa que els japonesos ja van viure abans que nosaltres. 

No considero aquesta pel·lícula una de les meves preferides de l'Studio Ghibli, però és que el llistó és molt amunt i, al cap i a la fi, tothom té films més estimats que d'altres. Això significa que igualment la trobo d'allò més recomanable i un producte excel·lent que qualsevol aficionat a l'animació, tant japonesa com general, hauria de veure com a mínim una vegada.